nous accents 2006 Idees clau sobre l’Agenda 21 de la cultura Autor: Jordi Pascual

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

0. Introducció L’Agenda 21 de la cultura fou aprovada l’any 2004 per ciutats i governs locals d’arreu del món com a compromís internacional per al desenvolupament cultural. És la primera vegada que les ciutats del món acorden un document d’aquest abast. L’Agenda 21 de la cultura apareix en un moment de creixent rellevança dels governs locals en la governança nacional i internacional, i de creixent importància dels reptes culturals de les nostres societats, reptes als quals els governs locals, el govern més proper a la ciutadania, estan obligats a proposar-hi respostes. Es tracta, a més, d’un document amb potencial catalitzador, atès que posa en contacte, i vol enfortir, les xarxes que arreu del món treballen en la relació entre cultura, democràcia, ciutadania, convivència, participació i creativitat. L’Agenda 21 de la cultura està essent utilitzat, d’una banda, per reforçar i renovar les polítiques culturals locals, i, d’altra banda, per advocar davant dels governs i les institucions internacionals sobre la importància de la cultura en el desenvolupament local.

1. L’elaboració de l’Agenda 21 de la cultura L’Agenda 21 de la cultura fou aprovada per ciutats i governs locals d’arreu del món “compromesos amb els drets humans, la diversitat cultural, la sostenibilitat, la democràcia participativa i la generació de condicions per a la pau”. La seva aprovació es va realitzar el 8 de maig de 2004 a Barcelona, pel IV Fòrum d’Autoritats Locals per a la Inclusió Social de Porto Alegre, en el marc del primer Fòrum Universal de les Cultures. Des del setembre de l’any 2002 fins al maig de 2004, els esborranys previs de l’Agenda 21 de la cultura havien estat discutits en diverses trobades i conferències organitzades per les xarxes internacionals que l’impulsaven, com el Fòrum d’Autoritats Locals, Sigma, Interlocal, el Fòrum Cultura d’Eurociutats, les Rencontres i d’altres. Després de la seva aprovació, les ciutats van presentar el document a Nacions Unides – Habitat i a UNESCO, en un simposi celebrat el 15 de setembre de 2004, dins del Fòrum Urbà Mundial, també a Barcelona, en un dels debats de cloenda del primer Fòrum Universal de les Cultures. L’organització mundial Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) va adoptar ràpidament l’Agenda 21 de la cultura com a document de referència dels seus programes en cultura i va assumir un paper de coordinació del procés posterior a la seva aprovació. De fet, CGLU havia estat creada, el 5 de maig de 2004, com a organització unificada del municipalisme mundial, amb la fusió de tres entitats existents prèviament. CGLU va posar em marxa el seu Grup de Treball en Cultura, constituït el 9 de juny de 2005 com a “punt de trobada de ciutats, governs locals i xarxes que situen la cultura al centre dels seus processos de desenvolupament”. El Programa d’aquest Grup de Treball per al període 2005-2007 té com a objectiu central: “Promoure el paper de la cultura con a dimensió central de les polítiques locals a partir de la difusió i la implementació de l’Agenda 21 de la cultura” (www.cities-localgovernments.org). El Grup de Treball en Cultura de Ciutats i Governs Locals Units està presidit per Ferran Mascarell, regidor de cultura de Barcelona, i compta amb les vice-presidències de les ciutats de Buenos Aires i Estocolm. Formen part del Grup de Treball, entre d’altres, les ciutats d’Amman, Brazzaville, Còrdova, Diyarbakir, Essaouira, Kazan, Porto Alegre, Quito, Rio de Janeiro, Roma, Torí, Toronto i Venècia, així com la Diputació de Barcelona, i, per exemple, associacions de municipis de Colòmbia, Eslovàquia, França o Xile. Aquest procés ha suscitat l’interès de les organitzacions internacionals, els governs nacionals i la societat civil. La pàgina web www.agenda21culture.net aplega els recursos, incloent les traduccions del document a diverses llengües, articles, publicacions, notícies i seminaris.

pàgina 2

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

2. Els contextos internacionals La cultura ha assumit una major centralitat en el recent procés de mundialització. Els moviments de població obliguen a traduir a l’escala local els reptes sobre el diàleg entre cultures o civilitzacions, la revolució tecnològica demana replantejar els mecanismes de producció i d’accés als béns i els serveis culturals, els processos d’integració econòmica provoquen el debat sobre el caire excepcional de la cultura en el comerç, les desigualtats en la renda i les exclusions van sovint associades a una dimensió cultural... La centralitat de la cultura en el procés de mundialització concerneix tothom, sectors públics, privats i societat civil, i ens porta a repensar imaginaris, tant en els àmbits globals como en els locals. Des de mitjans de la dècada dels anys noranta s’han debatut diverses iniciatives per dotar a la governança mundial d’instàncies culturals públiques més sòlides. Els estats aplegats a la Xarxa Internacional de Polítiques Culturals, www.incp-ripc.org, i, en paral·lel, la societat civil cultural, agrupada en dues associacions, la Xarxa Internacional per la Diversitat Cultural - www.incd.net, i les Coalicions per la Diversitat Cultural, han instat UNESCO (www.unesco.org) a esdevenir el node d’aquests debats i a guanyar-se aquest espai emergent. La 31ª Conferència General d’UNESCO va aprovar, per unanimitat, al novembre de 2001, la “Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural”, un text sense valor normatiu però amb enorme força simbòlica per impulsar i aprofundir en aquests debats. L’any 2005, per una majoria absoluta de 148 vots a favor, 2 vots en contra i 4 abstencions, la 33ª Conferència General d’UNESCO aprovava la “Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals”, peça angular del procés. La Convenció explicita la imbricació entre drets humans i diversitat cultural, imprescindible per evitar el risc que els fonamentalismes utilitzin la diversitat com a coartada de l’opressió. La Convenció recull la “doble naturalesa” dels béns i dels serveis culturals (econòmica però també cultural, “perquè són portadors d’identitats, valors i significats”), llargament reclamada, i que permet afermar el dret dels estats a establir polítiques culturals enteses com a polítiques públiques, prenent mesures per fomentar la diversitat de l’oferta cultural, mitjançant subvencions o quotes de mercat. La Convenció és un text amb valor jurídic que reconeix la seva complementarietat amb altres instruments jurídics internacionals, com els de l’Organització Internacional de la Propietat Intel·lectual o l’Organització Mundial del Comerç. El text aprovat no oblida la solidaritat, i estableix un fons internacional de suport a la diversitat cultural que potencialment pot ser un formidable impuls a la cooperació internacional en cultura. Les ciutats i els governs locals no podien quedar absents del debat sobre el paper de la cultura en la mundialització. Avui, les polítiques locals estan condicionades pels acords internacionals sobre els béns i serveis culturals. La vitalitat de l’oferta cultural en una ciutat està en part condicionada per la possibilitat de dur a terme de polítiques culturals públiques: sense marcs normatius internacionals que legitimin l’acció pública (com ho fa la recentment aprovada Convenció), equipaments i finançament públic a la cultura podrien ser impugnats per competència deslleial o distorsió del mercat. A més, la convivència creativa en l’espai públic d’una ciutat té bases locals, però també referències simbòliques en altres parts del món, tant producte de la migració, històrica i actual, com dels mitjans d’informació i comunicació. Les ciutats són avui en dia els espais on la mundialització es manifesta amb claredat i immediatesa. La presència de ciutats i governs locals en el panorama polític internacional ha estat creixent. Des de les primeres dècades del segle XX, i especialment des de la fi de la Segona Guerra Mundial, les ciutats han dut a terme una creixent activitat internacional, amb els agermanaments, les iniciatives a favor de la pau i la reconciliació (diplomàcia local), els projectes de cooperació al desenvolupament (cooperació descentralitzada) i la promoció de la descentralització i l’autonomia municipal. En els darrers anys, com han esmentat Jordi Borja i Manuel Castells a Local global, “s’accepta progressivament la legitimitat i el dret de les ciutats, i en especial dels seus governs democràtics, d’actuar en la vida política, econòmica i cultural internacional. El reconeixement d’aquest dret és avui un factor de democratització de les

pàgina 3

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

relacions internacionals i és indispensable per donar eficiència als acords i als programes de les conferències i dels organismes internacionals”. La unificació del municipalisme mundial en Ciutats i Governs Locals Units (maig 2004) ha estat, sens dubte, una fita. Diversos informes de les Nacions Unides han posat de manifest, i de manera reiterada, la necessitat que els estats i les instàncies internacionals i intergovernamentals escoltin la veu de les ciutats i treballin conjuntament en la implementació de les seves estratègies; en són exemples l’Informe sobre les relacions de les Nacions Unides amb la societat civil, conegut com Informe Cardoso (2004) o el de Jeffrey Sachs (2005) sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Aquests informes reconeixen que les ciutats i els governs locals tenen un paper de primer ordre com a elements de democratització i d’eficiència. La ciutadania demana uns governs pròxims, responsables amb la democràcia i eficients en els seus serveis. Alhora, els governs locals miren cap a altres ciutats: compartint informació, identificant iniciatives o bones pràctiques, actuant com una “diplomàcia de segon nivell” en situacions de conflicte, advocant perquè les seves peticions siguin escoltades. Lluny de la pulsió identitària i homogeneïtzadora que ha caracteritzat la immensa majoria d’estats moderns, les cartografies essencials de les ciutats s’assemblen molt, i això els permet actuar avui en el món tant amb la fórmula universalista “pensa globalment, actua localment”, com amb la seva complementària diversalista “pensa localment, actua globalment”. Ara bé, les ciutats no són estats. Les preocupacions primordials de les ciutats i dels governs locals tenen a veure amb la convivència en els àmbits de proximitat i amb la capacitat creativa en els seus territoris. Ciutats i governs locals són conscients que una bona part del futur de la democràcia i del benestar es juga en l’existència d’espais i esferes públiques, i en la capacitat dels ciutadans i dels residents de participar-hi. La participació en la vida cultural és una d’aquestes esferes públiques fonamentals, i aquesta es porta a terme (participació virtual a part) en contextos de proximitat, en places i carrers, barris i ciutats concrets, relacionant l’àmbit local i el global, la memòria i la innovació, en un debat creatiu tens. Aquesta relació entre cultura, democràcia, ciutadania, convivència, participació i creativitat, pràcticament absent dels debats per la diversitat cultural articulats per la UNESCO i els estats, apareix com la pedra angular de l’Agenda 21 de la cultura. Un document promogut per ciutats i governs locals havia de centrar-se en les interseccions entre aquests conceptes com a fonament de les polítiques culturals locals, rescatar la relació entre cultura i desenvolupament i legitimar el seu paper com agents de primer ordre en l’esfera internacional, complementari al rol dels estats.

3. Els continguts de l’Agenda 21 de la cultura El document és una declaració política de primer ordre i respon, amb ambició, a un mandat polític expressat pels governs locals que encapçalen la iniciativa. En paraules de Ferran Mascarell, aquesta dimensió política “expressa l’aposta dels governs locals a favor d’una realitat cultural forta com un dels millors antídots per fer front a molts dels desequilibris socials existents a les nostres societats (...), als grans reptes del present i tot sembla indicar que del futur: més llibertat, més creativitat, millor democràcia, millor desenvolupament, més justícia social, màxima inclusió, més participació que garanteixi una ciutat activa i no només contemplativa. La lluita per la llibertat i la justícia, el desenvolupament i la inclusió, és, i mai no ha de deixar de ser-ho, la lluita per la cultura. I la lluita de la cultura ha de ser, abans que res, la lluita per la llibertat, la justícia i un desenvolupament a escala humana solidària”. L’Agenda 21 de la cultura té 67 articles, dividits en tres grans apartats: principis (16 articles), compromisos (29 articles) i recomanacions (22 articles). L’apartat de principis exposa la relació entre la cultura i els drets humans, la diversitat, la sostenibilitat, la democràcia participativa i la pau. L’apartat de compromisos se centra en l’àmbit competencial dels governs locals, i exposa detalladament la petició de centralitat per a les polítiques culturals. L’apartat de recomanacions advoca per la renovada importància de la cultura, i demana que aquesta importància sigui reconeguda en els programes, els pressupostos i els organigrames dels diversos nivells de govern (locals, nacionals / estatals) i per les organitzacions internacionals.

pàgina 4

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

En les següents paràgrafs es reprodueixen els continguts de l’Agenda 21 de la cultura a partir d’algunes de les seves idees - clau. Definició de cultura i drets culturals -

"La cultura adopta formes diferents, que sempre responen a models dinàmics de relació entre societats i territoris " (article 1), i “la identitat cultural de tot individu és dinàmica (article 13).

-

“Els drets culturals formen part indissociable dels drets humans (...). La llibertat cultural dels individus i les comunitats resulta condició essencial de la democràcia. Cap persona no pot invocar la diversitat cultural per atemptar contra els drets humans garantits pel dret internacional ni per limitar-ne l’abast” (article 3). “La iniciativa autònoma dels ciutadans, individualment o reunits en entitats i moviments socials, és la base de la llibertat cultural” (article 11).

-

“La indispensable necessitat de crear les condicions per a la pau ha de caminar al costat de les estratègies de desenvolupament cultural. La guerra, el terrorisme, l’opressió i la discriminació són expressions d’intolerància que han de ser condemnades i eradicades” (article 6).

-

Els mecanismes, els instruments i els recursos per garantir la llibertat d’expressió. El respecte als drets dels autors. La invitació a creadors i artistes a assumir un compromís amb els reptes de les ciutats, millorant la convivència i la qualitat de vida, ampliant la capacitat creativa i crítica de tots els ciutadans (articles 33 a 35).

Cultura i governança -

La nova centralitat de la cultura en la societat. Legitimitat de les polítiques culturals. “La qualitat del desenvolupament local requereix la imbricació entre les polítiques culturals i la resta de polítiques públiques –socials, econòmiques, educatives, ambientals i urbanístiques (articles 10, ).

-

L’aprofundiment democràtic i la governança local: “els principis d’un bon govern inclouen la transparència informativa i la participació ciutadana en la concepció de les polítiques culturals, en els processos de presa de decisions i en l’avaluació de programes i projectes” (article 5), “la convivència a les ciutats implica un acord de responsabilitat conjunta entre ciutadania, societat civil i governs locals (article 8).

-

La millora dels mecanismes d’avaluació en cultura. Sistema d’indicadors culturals (article 49 i d’altres).

-

La importància de les xarxes i la cooperació internacional. “Els governs locals treballen conjuntament en xarxa, tot intercanviant pràctiques, experiències i coordinant les seves accions” (article 4). L’impuls a la cooperació cultural internacional a partir dels principis de la reciprocitat i multilateralitat (articles 44, 45, 57 i d’altres).

-

Establiment de mecanismes de participació dels governs locals en les polítiques i els programes en cultura dels governs nacionals i de les organitzacions internacionals (articles 50, 51 i 58-66).

Cultura, sostenibilitat i territori -

La relació entre cultura i sostenibilitat: “font d’intercanvis, font d’innovació i de creativitat, la diversitat cultural és tan necessària per al gènere humà com la biodiversitat per als éssers vius” (article 2).

-

La riquesa que comporta la diversitat de les expressions culturals. La importància d’un ecosistema cultural ampli, amb diversitat d’orígens, amb agents públics, privats i associatius, en els diversos sectors de la cultura: el patrimoni, la lectura pública, les arts, les indústries creatives i els mitjans de comunicació (articles 17 a 20, i d’altres).

pàgina 5

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

-

La “continuïtat i el desenvolupament de les cultures locals originàries, portadores d’una relació històrica i interactiva amb el territori”. Alhora, “l’expressió i la participació de les persones amb cultures procedents de la immigració o arrelades originàriament en altres territoris”. El diàleg, la convivència i la interculturalitat com a principis bàsics de la dinàmica de relacions ciutadanes (articles 21 a 24).

-

La introducció de paràmetres culturals en els processos de planificació urbana. La importància dels espais públics com a espais de relació, convivència i creativitat (articles 25 a 27).

-

La importància de la cooperació local. Descentralització de les polítiques i dels recursos destinats a l’àrea cultural. L’originalitat creativa de les anomenades perifèries. Cooperació intermunicipal (articles 28, 29, i d’altres).

Cultura i inclusió social -

La cultura com a esfera pública: “l’accés a l’univers cultural i simbòlic en tots els moments de la vida, des de la infantesa fins a la vellesa, constitueix un element fonamental de formació de la sensibilitat, l’expressivitat, la convivència i la construcció de ciutadania” (article 13).

-

La relació entre cultura i inclusió social. L’expressivitat com “una dimensió bàsica de la dignitat humana i de la inclusió social, sense perjudici de raons de gènere, edat, ètnia, discapacitat, pobresa o qualsevol altra discriminació” (article 22).

-

La participació cultural com a element d’una ciutadania plena. El compromís amb la generació i l’ampliació de públics (article 18).

Cultura i economia -

El reconeixement de la dimensió econòmica de la cultura. Importància de la cultura com a factor de generació de riquesa i desenvolupament econòmic (article 12).

-

El suport als agents culturals, a través de diferents mitjans i instruments. El finançament de la cultura a partir de diverses fonts, com subvencions, fons de risc, micro-crèdits, incentius fiscals... (article 20, i d’altres).

-

El “paper estratègic de les indústries culturals i els mitjans de comunicació locals, per la seva contribució a la identitat local, la continuïtat creativa i la creació d’ocupació” (article 30).

-

Les relacions entre equipaments culturals i entitats que treballen amb el coneixement, amb les universitats, els centres de recerca i les empreses investigadores; foment dels programes adreçats a divulgar la cultura científica i la tecnologia (articles 40 i 41).

4. La implementació local de l’Agenda 21 de la cultura L’existència de l’Agenda 21 de la cultura ha donat lloc, en poc temps, a un notable seguit d’iniciatives. Un nombre creixent de ciutats i governs locals s’han adherit a l’Agenda 21 de la cultura mitjançant els seus plenaris. Aquesta adhesió, formal, té una enorme importància simbòlica per a un municipi. Atès el caire de compromís internacional que té el document, la redacció d’una estrategia cultural local, avui, representa tant un exercici de planificació cultural local, com també una aposta per l’obertura i la cooperació internacional. Un document tipus d’adhesió a l’Agenda 21 de la cultura es troba disponible a la pàgina web www.agenda21culture.net. El document està essent utilitzat per moltes ciutats a l’hora de desenvolupar la dimensió cultural de les seves polítiques urbanes. Per exemple, Bogotà (Colòmbia), Montreal (Quebec,

pàgina 6

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

Canadà) o Gandia (Comunitat Valenciana, Espanya) han aprovat recentment un pla local de cultura amb l’Agenda 21 de la cultura com a text de referència; altres ciutats com Bilbao (País Basc, Espanya) han utilitzat l’Agenda 21 de la cultura per redactar i aprovar les seves polítiques culturals. Altres ciutats han difós el document entre la seva ciutadania i han organitzat seminaris locals, com els celebrats a Morón (Argentina) o a la província de Roma (Itàlia). Altres ciutats han pres la iniciativa de traduir el document a la seva pròpia llengua i elaborar plans d’acció en comú, com les ciutats sueques d’Estocolm, Göteborg, Malmoë i Ljusdal. Algunes federacions de municipis, com la Federació Andalusa de Municipis i Províncies (FAMP) o la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) s’han proposat elaborar indicadors de desenvolupament cultural basats en els continguts de l’Agenda 21 de la cultura. Diverses xarxes internacionals han difós el document i han adoptat compromisos, com Eurociutats, que al juny de 2005 recomanava a les ciutats europees que iniciessin “campanyes locals” sobre els temes de l’Agenda 21 de la cultura. Els governs locals poden escollir entre diverses alternatives a l’hora de posar en marxa processos locals per adaptar o implementar acords internacionals. En el cas de l’Agenda 21 de la cultura com a compromís internacional de “ciutats i governs locals per al desenvolupament cultural” sembla que el concepte d’estratègia cultural local pot ser una bona eina operativa, atès que permet un treball amb un horitzó temporal prudent (mig termini), proposa una metodologia basada en la transversalitat i reposa en una concepció àmplia de la cultura. Una estratègia cultural local comporta l’elaboració d’un document de planificació cultural, anomenat pla local de cultura o pla estratègic de cultura. Si bé la paraula “planificació” pot provocar (i provoca) recels en els àmbits culturals, la planificació, de fet, es duu a terme en múltiples àmbits i en totes les organitzacions, incloent les responsables de la política cultural municipal, encara que aquest concepte no sigui explícit. La planificació és el procés que relaciona els agents, els objectius, les activitats, els recursos i els resultats esperats que configuren un projecte. Ha assenyalat Colin Mercer que “la planificació cultural no implica la planificació de la cultura, sinó apostar per que les consideracions culturals estiguin presents en tots els processos de planificació i desenvolupament locals”. A grans trets, la planificació cultural significa: - Detectar les diferents demandes realitzades per les persones i les organitzacions d’un territori, incloent tant els agents culturals com el conjunt de la ciutadania - Identificar i utilitzar els recursos culturals - Oferir respostes basades en el rigor analític, la coherència territorial i el consens amb la societat civil - Establir procediments d’aplicació i instruments d’avaluació dels acords assolits. En els darrers anys un bon nombre de governs locals ha portat a terme plans locals de cultura, plans estratègics de cultura o estratègies culturals locals. Es pot consultar un resum d’alguns d’aquests plans al web www.bcn.es/plaestrategicdecultura. L’aparició de l’Agenda 21 de la cultura reforça, potser, dos conceptes en l’elaboració d’una estratègia cultural local: la transversalitat i la participació. Pel que fa a la transversalitat: si des de la cultura s’ha de respondre a molts dels reptes de la societat, si la cultura ha d’estar al centre de les polítiques locals... cal que els departaments de cultura es dotin d’eines fortes, de plans ambiciosos que explicitin la vocació d’influir en la resta d’eines de planificació local. Aquesta ambició no significa abandonar les àrees bàsiques de la cultura (les arts, el patrimoni, les indústries creatives) sinó valoritzar-les (amb noves “cartografies”) i utilitzar-les com a palanca per aixecar el sector i influir altres àmbits, àrees i sectors. Aquesta ambició transversal pot portar la cultura a esdevenir el quart pilar del desenvolupament, com esmenta Jon Hawkes, al costat dels ja consolidats pilars econòmic, social i ambiental. Pel que fa al concepte de participació, en els darrers anys, la complexitat de la realitat, el pas d’una administració productora a una administració catalitzadora, i el dinamisme de la societat civil, entre d’altres factors, han reforçat la necessitat d’articular mecanismes de participació i cooperació local; en el camp cultural, hi ha ja una àmplia tradició d’interlocució entre el sector públic i les organitzacions del sector privat i del sector associatiu. L’Agenda 21 de la cultura aporta la necessitat de reconsiderar quins són els agents de la participació, incloent organitzacions i associacions que no actuen estrictament com a agents culturals, com per exemple, nous col·lectius de ciutadans, escoles i centres de formació, mitjans de comunicació locals,

pàgina 7

nous accents 2006 PLA ESTRATÈGIC DE CULTURA DE BARCELONA Març 2006 documentació de treball

empreses de noves tecnologies... i una implicació de la ciutadania, tant dels públics com dels anomenats no-públics de la cultura. Afirma Venturelli que avui, en les polítiques culturals, “la qüestió més significativa és la possibilitat que una majoria de persones en una societat participi a originar noves formes culturals. L’existència de condicions ambientals facilitadores d’originalitat i síntesi, i l’amplitud social de la participació en la formació de noves idees són la prova definitiva del vigor cultural i la base essencial de la política pública”. El contingut de les estratègies culturals locals depèn en gran mesura de la situació relativa de la ciutat en el seu cicle de desenvolupament. En la història de les polítiques culturals locals es poden esbossar, a grans trets, unes etapes seguides en els països democràtics, amb el detall que els conceptes d’una etapa nova no anul·len sinó reformulen els conceptes (i les institucions i els mecanismes) dels períodes anteriors. (1) Des dels anys 50 i primers anys 60: les polítiques culturals es defensen ”per amor a l’art”. La cultura i l’art genuïns s’han d’estendre a tots (democratització cultural). Forta separació formal entre l’alta cultura i les cultures populars. (2) Des de finals dels anys 60 i primers anys 70. Els moviments socials erigeixen la democràcia cultural en paradigma alternatiu. Es legitimen i/o es fomenten les pràctiques culturals ciutadanes. Es fa atenció a la descentralització, del centre (de l’estat o de la ciutat) a les perifèries. (3) Des de mitjans dels anys 70 i anys 80. L’economia arriba al món de la cultura, que ha de demostrar la seva utilitat i la seva contribució a la creació de valor afegit i a l’ocupació. Auge de la gestió cultural. (4) Des dels anys 90. Regeneració urbana. Necessitat que la ciutat renovi la seva imatge, nous equipaments, interès per la contribució de la cultura a l’orgull cívic. Auge del turisme cultural. Grans esdeveniments i espectacularització. Interès por les indústries culturals i creatives. (5) Des de finals dels anys 90. Complexitat. Planificació estratègica en cultura. Ciutat del coneixement, ciutat creativa. Interès pels processos de producció: interculturalitat i convivència. El contingut de les estratègies culturals locals dependrà, a més, de l’existència de marcs competencials o de reglaments d’àmbit estatal, nacional i/o regional. En els darrers anys, al lideratge exercit per Canadà i Austràlia a les darreries del segle XX, cal afegir innovacions importants al Regne Unit, a Flandes i a França, per exemple. Així, al Regne Unit (de fet, a Anglaterra i Gal·les), el Ministeri de Cultura (Department for Culture, Media and Sport), des de l’any 2000, va recomanar la redacció d’estratègies culturals locals als seus ajuntaments, amb un document-guia, i va proposar que l’existència i la implementació d’una estratègia cultural local puntuaria positivament en els sistemes d’avaluació de l’acció pública municipal (i consegüentment en el finançament municipal). A Flandes, semblantment, des del 2001, existeix un programa de recolzament a la realització de plans locals en cultura; com en el cas anglès, la seva realització tampoc no és obligatòria si bé els municipis beneficiaris han d’acomplir uns requisits mínims en dotació d’infrastructura cultural (biblioteques, arts, patrimoni) i dotar-se d’un consell local de cultura; com a contrapartida, els municipis reben recursos especials per part del govern. A França, la legislació sobre cooperació intermunicipal ha fomentat la redacció de polítiques culturals d’àmbit metropolità (Lille, Lió) així com acords metropolitans per a la gestió d’equipaments culturals. En el cas d’Espanya, i malgrat les propostes del municipalisme, articulades i reiterades per la Federació de Municipis de Catalunya, i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, s’ha avançat poc en aquesta direcció. El Grup de Treball en Cultura de Ciutats i Governs Locals Units s’ha proposat elaborar, en el decurs de l’any 2006, un document – guia per a l’elaboració d’una estratègia cultural local basada en l’Agenda 21 de la cultura. Aquest document contindrà recomanacions necessàriament genèriques, atès que hauran de ser d’aplicació potencial a ciutats d’arreu del món.

pàgina 8