Col·lecció: Azimut - 95

EL MASSÍS DEL PORT EL PLAER DE L’AVENTURA Excursions a peu pel Baix Maestrat, el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Matarranya

VICENT PELLICER OLLÉS

1

Primera edició: octubre del 2007 Edita: Cossetània Edicions C/ de la Violeta, 6 - 43800 VALLS Tel. 977 60 25 91 Fax 977 61 43 57 [email protected] www.cossetania.com © del text i de les fotografies: Vicent Pellicer Ollés © Cossetània Edicions Disseny i composició: Imatge-9, SL Impressió: Gràfiques Moncunill, SL ISBN: 978-84-9791-307-2 Dipòsit legal: T-1.272-2007 2

Índex

Introducció..........................................................................5 EXCURSIONS Excursió I La vall d’Uixó .....................................................................7 Excursió II Els masos isolats del Boixar, Pena-roja... ........................... 13 Excursió III El tomb a la vall de Farrúbio ..............................................19 Excursió IV Les fonts de Farrúbio .........................................................23 Excursió V Pels tolls del barranc de Barretes .......................................27 Excursió VI El pont Foradat del barranc d’Orió: l’ull del ciclop ................32 Excursió VII La ruta dels amagadors .....................................................39 Excursió VIII Del maset de Mingo a la mola del Boix ...............................45 Excursió IX La volta al castell de l’Airosa .............................................51 Excursió X Pels serralls de la Ballestera, la mola del Blau i la roca Grossa..............................................................56 Excursió XI La volta a la Tossa ............................................................61 Excursió XII La punta de l’Aigua i el forat de la Punta de l’Aigua .............67 3

Excursió XIII De la Fou a la Fou .............................................................73 Excursió XIV Volta a Beseit pel racó de les Escales, l’Ulldemó, el mas de Niern i el Matarranya .......................................78 Excursió XV Del coll del Vicari a la font dels Cinc Sentits........................83 Excursió XVI Pel vell sender que puja als plans de Valldebous .................87 Excursió XVII La volta al Molló de Carlares ..............................................90 Excursió XVIII Cap als penya-segats tortuosos de les gúbies del Parrissal, per la font del Colomet ...............................93

MAPES .............................................................................97

Agraïments A Zoraida Burgos, per haver tingut la generositat de prologar aquesta guia; a l’amic Joan Olivas, que tantes vegades m’ha acompanyat a passejar pel Port; a Alberto Moraguero, que em va conduir per terres de Beseit; a Paco Adell i Enric, que van fer-me de guies magistrals per les serralades, els boscos i les fonts de Paüls; a Sisco Julve, Paco Rillo i Ángel Antolí, guarda major i guardes de Reserves de Fauna, respectivament, sense el mestratge dels quals una bona part d’aquesta obra no hauria sortit a la llum. 4

Introducció

És ben evident que Vicent Pellicer és un enamorat de les nostres terres, per això qualsevol que sigui el mitjà d’expressió que empri, inclou un substrat de descripcions entusiastes i detallades: tant si es tracta de poesia, com de narrativa, fotografia o llibres d’itineraris i viatges. Qualsevol dels mitjans li serveix per reflexionar sobre allò que ell estima. I el seu apassionament el porta a aconseguir que tots, lectors excursionistes i lectors sedentaris, apreciem el paisatge que ell estima. A banda d’aquesta passió seua, jo em sento molt a prop del seu pensament, de la seua emoció per les olors, el sentit que, probablement, té més força per desencadenar els mecanismes de la memòria. Comparteixo amb Vicent la dèria per les olors com un dels camins més forts per transportar l’autor, i per tant el lector, a la rel de les més profundes vivències. Per altra part, Vicent humanitza el paisatge: “la moleta de la Tossa, al davant, se’ns presenta nua, salvatge, fantàstica”, el reviu, ens trasllada, des del nostre racó de lectors passius, als senderols, als tolls, als boscos i a les fonts. Llegint els seus itineraris, les seues propostes d’excursió, on descriu minuciosament plantes, animals o camins, ens fa sentir que allò que ens suggereix no és sols un camí GR 7, PR-C 185, GR 171, sinó un tractat de botànica, de zoologia, de toponímia. O, senzillament, una peça de literatura. Al marge dels itineraris ens parla dels “crespinells (per al mal de queixal), romeroles, estepes blanques, aladerns, nogueroles, arboços, carrasques...”, ens descriu els “pinsans, els merlots, pardals de bardissa, pit-rojos jóvens...”, recull topònims, “la punta de Monclí, la mola Carrascosa. No he pogut deixar de pensar, salvant totes les distàncies d’època i d’estils, en el col·loqui sisè del Cavaller Despuig, quan fa referència a “lo territori d’aquelles muntanyes” on s’hi troben la “mopera, tell, saüc, faig, teix, boix, cornicer, marfull, aladern, materselva, rataboscs, arbocer, ginebre ver, ginebre bord, espinal, avellaner, grèvol, de què es fa lo visc...” Tots dos autors mostren la mateixa fascinació pels mateixos llocs. 5

Les divuit excursions que se’ns presenten en aquest llibre són recorreguts pels termes d’Arnes, Horta de Sant Joan, Alfara de Carles, Roquetes, Tortosa, Mas de Barberans, la Sénia, Paüls, Beseit, el Boixar, Pena-roja deTastavins i Vall-de-roures. Pels territoris i, amb lleus pinzellades, per la seua gent i la seua història. Al llarg de la lectura dels textos de Vicent Pellicer he sentit la bellesa i la força d’un paisatge que tenim tan al nostre abast que de vegades l’oblidem. És d’agrair que ens l’apropin, que ens hi facin pensar, com de ben segur agrairan aquest llibre les persones que estimen l’aventura, les llargues caminades, la descoberta i, al cap i a la fi, la pau de la natura. Zoraida Burgos

L’Ulldemó i Penyagalera 6

Excursió I

La vall d’Uixó

Al llarg d’aquest recorregut, mig indòmit, mig domat, envejareu l’aire que respira el bosc, les nits d’amor del duc, i els colors frescos de la vall. La volta a la vall d’Uixó, en cerca de mirandes sobergues i pins majestuosos, us conduirà per indrets poc avesats a l’ésser humà (almenys des de fa diversos decennis). Tindreu la grata sensació de ser els descobridors de paratges mai vistos, verges. Terres de carboneres i pouets de pega quitrà; de bona fusta de boix; de mel i bresca; de vol d’àguila daurada; de bancals abandonats, que antany regalaven dolços fruits de terra adobada, per la suor dels hòmens i les dones del Port. Térmens municipals: Arnes, Horta de Sant Joan i Alfara de Carles. Recorregut: el pla de les Centelles, la punta Blanca, lo Pi Camat, la vall d’Uixó, el refugi de les Clotes de Clementet, les Foies i el pla de les Centelles. Temps: 7 hores. Desnivells: el pla de les Centelles (1.193 m), la punta Blanca (1.160 m), la pista de la vall d’Uixó (802 m), el refugi de les Clotes (1.000 m), les Foies (1.192 m). Dificultat: alta (sobretot a l’hora de trobar-hi alguns llocs interessants); fins al barranc de la Vall d’Uixó no hi ha sendera; a més, el sotabosc, espès, i els boixos, alts i abundosos, us impediran de caminar-hi a gust. Aigua: hi ha diverses fonts (la font de Buc, els bassis de la Vall d’Uixó...), però cauen un pèl lluny; cal que sortiu de casa amb la cantimplora ben plena. Estacions preferents: tot l’any; a l’hivern, amb uns centímetres de neu, és espaterrant; i a l’estiu, a sopluig de la capçada dels pins, molt estimulant. Accés: per arribar al pla de les Centelles —prop de Terranyes—, des de Tortosa, Roquetes o Jesús, agafareu la carretera que puja a Caro. Passareu el Restaurant els Pous de la Neu, el refugi de la UEC i el Restaurant del Port, i seguireu pel camí, quitranat, que va a la font del Mascar. Uns cinc-cents metres abans d’arribar-hi (a la font), continuareu per la pista de la dreta (el camí dels Clots!), costeruda i llarguíssima; la de l’esquerra també us hi duria, però travessant la mola de Catí i, després, pel camí de la Gavarda. 7

Quan arribareu als Llinars, zona molt plana, amb antics camps de cultiu, trobareu una cruïlla, enmig de la qual, dalt d’una esplanada, hi ha una caseta. Deixareu el camí de la Gavarda i prosseguireu per la dreta. A dalt, les Foies: nombroses esplanades, cobertes d’herbei tendre i alimentós, per on pasturen bous i vaques. Passareu per l’esquerra del mas de les Foies (el mas de Caxapí!), entremig d’alguns tancats per als rumiants que hi peixen, i, més endavant, costa avall, localitzareu una altra bifurcació. La pujada, que sembla un barranc escabrós, la fareu a peu o en tot terreny. A dalt, el pla de les Centelles.

A l’hivern, al Port, els dies grisos sovintegen. Els núvols s’afanyen a tapar el cel i amenacen d’inundar els boscos amb aigües cendroses i fredes; i encara que, de vegades, ho fa, és incapaç d’atemorir l’excursionista que porta, enganxades a la sang, les sentors que volen pel Port, a l’hivern. Aquesta és l’estació en què, a les valls, podeu gaudir-hi d’un silenci impertorbable; d’un silenci que, si no el sabeu enganyar, irromp en els racons més recòndits del vostre ésser i us arrabassa l’esperit.

El Pi Camat, el gegant que enamora la punta Blanca En el pla de les Centelles —nombroses faixes de terreny, que els hòmens i les dones del Port van agafar en préstec a la natura per cultivar-hi pataques, blat i farratges—, abandonareu els vehicles. En un tres i no res, arribareu a unes altres esplanades, encara de més gran extensió: els plans de Terranyes. A l’esquerra del camí, ben adossades al ribàs, hi ha les corralisses de Sant Pero; al davant, a pocs centenars de metres, el refugi de Terranyes. Mentre passegeu per la pista, si sou bons observadors, us adonareu que els antics camps, ara, estan vestits per milers d’eriçons o coixinets de monja: és gairebé impossible, en qualsevol altre racó del Port, de trobar-ne tants, i tan esponerosos. Abans d’arribar al mas, que fa de refugi, marxareu per la dreta, pel ròssec que se’n va cap a la vall d’Uixó (acaba prop dels bassis de la Vall d’Uixó). Fa una volta de cent vuitanta graus, i abans de convertir-se en sendera una gran plançonada de pins el cobrix totalment. A pocs metres dels pins jóvens, al bell mig de la sendera, abans que s’escape per la dreta, cap avall (si la seguísseu, faríeu cap al mateix lloc, i us estalviaríeu esgarrinxades, grimpades innecessàries i altres ensurts), passareu pel costat del cocó de l’Aguait: està cobert amb pedres, i tarda a perdre tota l’aigua. Però fareu camí per l’esquerra, camp a través. Ara, sou a dalt la serralada (hi ha una fita de partició de térmens), des de 8

la qual res escaparà a la mirada agosarada dels vostres ulls: davall de tot, ben enfonsat, el barranc del Grevolar; i d’esquerra a dreta, la Freixneda (la Fresneda), el poble de llegendes de bruixes; la Torre del Comte, el poble dels ponts; Arnes, la vila de la mel i dels rius blaus; Queretes, el municipi del vi i la cançó rimada; Calaceit, la localitat de l’oli; a Lledó, també bon vi; Horta de Sant Joan, poble d’aspiracions cosmopolites; i darrere de tots ells, la tèrmica d’Andorra, el verí dels pulmons del Port. I si mireu en direcció a Horta de Sant Joan, per sobre del bosquet que hi ha a l’esquerra de la punta Blanca, observareu un pi altíssim, que ultrapassa els altres de molt: és el Pi Camat, que visitareu mitja hora més tard. Seguireu crestall avant i, a dos-cents metres, us topareu amb el primer ginebre monumental del dia. Us falta molt poc per atènyer punta Blanca (al cim, veureu una altra fita de divisió de municipis); però abans d’arribar-hi, baixareu per la vessant esquerra. Cal que aneu a buscar els peus de punta Blanca, però sense perdre gaire altura. És important que us atanseu a un altre ginebre rabassut. Fareu una davallada curta i, al llindar del bosc, a la part de la vall del Grevolar, a uns vint metres del coll que separa aquesta vall, del clot i el barranc de Muntanyés, localitzareu el Pi Camat: del tronc ciclopi (4,70 m de circumferència) s’estiren dos cames-

Pi Camat, a punta Blanca 9

mans, que s’enlairen i s’enlairen fins que es cansen de créixer i construeixen una capçada en forma de paraigua. (A sopluig del nostre amic, ben arrecerats, Cisco, el guarda major, i jo fem un mos ràpid i prosseguim el nostre camí; perdó!, més aviat, les nostres emboscades!) A la vall d’Uixó per punta Blanca i per la punta de la Canal del Bacó Pujareu al coll i ja clissareu el clot de Muntanyés i, també, per damunt de les últimes pinedes, darrere de tot, els contraforts de la Gronsa. Caminareu per la dreta, ara per l’altre costat de punta Blanca, i amunt! No tardareu a creuar un corriol, que ve de l’aviador de les Avarquetes. Després, heu de pujar al turó que teniu a l’esquerra de punta Blanca. Mentre hi pugeu, trepitjareu una comunitat de falgueres, que, ara, a l’hivern, han caigut en una letargia llarga i dormen un son profund, fins que arribe la primavera. Cisco, home savi en els secrets meravellosos del Port, em revela que, ben entrada la primavera, també hi floreixen centenars de peònies: és el jardí de punta Blanca! Quan el cim del turó serà vostre, com que hi haureu de reposar perquè pugueu alenar, llavors, podeu buscar-hi fòssils: n’hi ha a manta! Prosseguireu pel serrall del turó i, de seguida, en el fons de la vall, ben encinglerada, veureu la faixa de la Carrasca, el Mas de la Franqueta, el mas de Quiquet (hi va estar Picasso) i, per sobre de tot, també trauran el cap les roques de Benet, els Montsagres... i quan finalitza la carena, després de baixar uns metres, us trobareu a la canal del Bacó. I ascendireu a la punta de la Canal del Bacó (a la dreta de la faixa de la Carrasca), des d’on observareu el barranc del Bacó. A les espatles (cal que us tombeu!) teniu, en un primer plànol, a l’esquerra, dalt de la bassa per a la prevenció d’incendis, punta Serera, nua, majestuosa, seductora; i fent el cim, al començament de les parets, infranquejables, de les timbes de la vall d’Uixó, la històrica i sorprenent tosseta Rasa (siti estratègic, al començament de la guerra civil espanyola, on les forces militars republicanes i les dels franquistes es van enfrontar a mort, com feristeles acarnissades). Una vegada clissareu la bassa, a la vora de la pista, que trenca en dos la vall d’Uixó, camp a través, ara fent el porc senglar, ara grimpant com els salvatges (les cabres salvatges), us hi haureu d’arribar. No serà fàcil, però, amb paciència i enginy, ho aconseguireu! Sortireu a uns vint minuts de l’embassament; a dalt, per la dreta, al final de la pista, se us han quedat els bassis de la Vall d’Uixó. Més tard, asseguts al costat de l’aigua, mirareu enrere i recordareu, amb satisfacció, el calvari que heu passat. 10

Costeta amunt, fareu cas de la pista fins que es faça planera. A cent metres, a la dreta, amb pintura roja, hi trobareu, ben escrites, les paraules següents: “Al refugi de les Clotes”. Després de caure en tantes emboscades i paranys, la sendera serà un regal de la natura, que agraireu de tot cor. I malgrat que transcorre aigüeta amunt, us deixarà alenar a pulmó sencer i no us esgotareu. Llepareu les galtes de punta Serena i, després que la sendera us haurà passejat per tarteres de pedres mitjanes i xiques, us endinsareu en el bosc; al principi, els boixos, que creixen com si fossen gratacels, us faran passar per davall dels seus braços, per un túnel ample i engrescador, i us amagaran de les mirades batxilleres dels pins. El refugi de les Clotes, tosseta Rasa i el pla de les Centelles Acabareu la pujada i, a quinze minuts, sender avall —baixa molt suament—, localitzareu el GR 7, que se’n va cap a les rases del Maraco, l’Espina...; fareu camí per la dreta i, en poques gambades, arribareu al refugi de les Clotes de Clementet, entremig d’un bosc que parla a les nits de boira fumada: la porta sempre està oberta; la taula, gran, preparada per compartir les viandes; i si el rigor del dia us ha glaçat la sang, vora el caliu del foc que haureu encès, temperareu la fredor del cos. Creuareu l’esplanada que hi ha al davant del refugi i fareu cas dels senyals del GR 7, que, molt lentament, començarà a aixecar-se. En poc més d’un quart d’hora, atenyereu el coll de Carabasses: Alfara de Carles, serena i cortesa, apareixerà al final de la fondalada, a l’esquerra; el bosc Negre i la vall del Toscar, protagonistes, també, de l’esplendor dels paisatges que esteu admirant, reclamaran els seus drets. En lloc de tirar avall, cap a la font del Bosc Negre i les fonts del Toscar, prosseguireu per la dreta, pel GR. El camí s’enlairarà de seguida i, en pocs minuts, deixareu a l’esquerra una petita depressió coberta per un bosquet d’arços blancs (també els anomenem espinals; si els veiésseu florits!). No tardareu a arribar a uns bancalets de gespa. A la dreta, hi ha algun maset en runes, i el sender esdevé planer. S’acabaran els bancals i, a l’esquerra, hi apareixerà la vall d’en Caubet. Caro ensenyarà els ulls, per damunt de les carenes muntanyenques que teniu al davant. Encara trepitjareu la panxa del GR 7, però per molt poc temps. Tornareu a tirar amunt i, quan caminareu paral·lels a tosseta Rasa —la piràmide blanca del Port!—, abandonareu el gran recorregut, que marxarà per l’esquerra, i seguireu avant, sense perdre de vista el cos nu i nivi de tosseta Rasa. La canal (un barranquet) que acaricia els dits de tosseta Rasa és la d’Ulleres. Deixareu enrere una bassa (cent metres 11

Tosseta Rasa

més avall, a la dreta, força amagada, n’hi ha quedat una altra de més gran), on beuen els bous i les vaques que pasturen a les Foies. Ara, la sendera prendrà cos de camí i arribareu als primers bancals de les Foies. El mas de Catxapí es troba molt a prop. Camejareu per la dreta de l’esplanada, per un carreró més o menys ample, i, de seguida, camp a través, esquivant els boixos, grassos i esponerosos, marxareu cap a la dreta del crestall que teniu al davant, a uns dos-cents metres, al llarg del qual s’estén una tanca metàl·lica, que serveix per impedir que les bèsties remugants de les planes passen a l’altra banda. Des de dalt, el documental paisagístic està a punt de començar: en direcció a tosseta Rasa, molt més enllà dels seus límits, alguns pobles de la vall de l’Ebre; el riu Ebre, que dibuixa meandres perfectes i s’esmuny, sigil·losament, entre boscúries de xops, vimeteres i àlbers generosos. I a la banda contrària, la Terra Alta i l’Aragó; una extensió vastíssima de terreny, en què els camps de cultiu, col·locats ordenadament dintre d’un gran quadre pictòric, hi despleguen els seus colors i els seus encants, i vesteixen de gala els pobles que hi habiten; alguns dels quals, encara viuen de cara al bosc. Travessareu la petita serralada, baixareu fins al fons de la pròxima vall, i marxareu per l’esquerra, pel costat del mas ruïnós de Prudenci. Ara, us trobeu a quinze minuts del pla de les Centelles. Només cal que seguiu entremig de la pineda. I si no us desvieu ni cap a un costat ni cap a l’altre, hi arribareu sans i estalvis.

12

Excursió II

Els masos isolats del Boixar, Pena-roja...

Amb tants masos i no gaire lluny els uns dels altres, i amb tantes boques per omplir, no és difícil d’imaginar-se el tràfec de braços, eines i bèsties que devien anar amunt i avall d’aquells camps feréstecs, que calia amansir per fer-los fèrtils, fructífers. Hi ha qui encara ho recorda. Eren temps difícils, de postguerra; de molta gana i poca abundor. Cada cop que us atansareu a un d’aquests masos, sentireu enrenou, tal vegada veus que s’esmunyen pels badalls de les portes envellides; cridòria de canalla o lladrucs de gossos llebrers, d’atura... ; la veu dolça d’una dona que us convida a entrar-hi, a escalfar-vos a redós de les brases, o a seure a taula per compartir un plat de farinetes. Però és la il·lusió del temps, dels boscos i les valls, que es quedaren orfes quan els habitants del Port els abandonaren. Térmens municipals: el Boixar, Pena-roja de Tastavins i Vallde-roures. Recorregut: els Tombadors, el coll de la Barraca, el mas de Calduc, el mas de Sildo, el mas de les Solsides, el mas de la Cova, Sant Miquel d’Espinalbar i els Tombadors. Temps: 7-8 hores. Desnivell: el coll de la Barraca (1.264 m), el mas de Calduc (1.050 m), el mas de Sildo (1.130 m), el mas de les Solsides (1.050 m), Sant Miquel d’Espinalbar (1.158 m), els Tombadors (1.262 m). Dificultat: alta; a més que el “passeig” és llarg, els antics senders que comunicaven esta munió de masos estan molt perduts; això no obstant, amb mig quilo d’enginy i un de gosadia us en podeu sortir. Aigua: al Mas Blanc, el mas de Calduc, el mas de Sildo... Estacions preferents: la primavera i la tardor. Accés: cal que arribeu a Fredes. Hi teniu diverses alternatives: per la carretera de la Sénia (comarca del Montsià), que puja en direcció al pantà d’Ulldecona; sortint de Beseit (comarca del Matarranya) i travessant el Port, per la pista de Formenta; o des de Tortosa i Roquetes (el Baix Ebre), fent una bona travessia, per la carretera que puja a Caro.

13

Ho he dit un munt de vegades, i no em cansaré de repetir que el bosc té ànima i coneix el llenguatge dels moixons, de la lluna, de la boirina que amaga les valls...: el Port és un lladre d’amors! I els masos (de Raconenc, de Calduc, de les Solsides...), que van aprendre la llengua dels hòmens i les dones que hi van habitar durant molts de segles; avui, se senten tristos...

De Fredes al mas de Calduc Sortint de Fredes per la pista que comença a la font de la Roca, en direcció a Caro i Beseit, a dos quilòmetres i mig us desviareu a l’esquerra, pels Tombadors. Continuareu pel camí del Mas Blanc —pel de la dreta, tornareu a la tarda—; abans que hi arribeu, passejareu pel costat de serra Pelada i veureu el mas de Fontsanta. De cop i volta, hi apareixerà l’esplendor dels immensos prats; i, enmig, a l’altra banda d’un dels llarguíssims cordons de pedra que separen els bancals, trobareu la “nevera”: pou de la neu, de pedra seca, que conservava el glaç durant tot l’hivern, fins al començament de la primavera. I pel camí vell que s’apropa al Mas Blanc, us arribareu a la font, encara jove i verge, custodiada per un sopluig: una volta de lloses, tallades a la perfecció i encastades artesanalment. Prosseguireu pel camí de Pena-roja; deixareu enrere el corral de Burtxa (amagat a la dreta), el solà de l’Auvenc (també molt camuflat, abans d’arribar al coll de la Barraca), el pouet del coll de la Barraca (a la vora del camí, a l’esquerra, a pocs metres del mas de la Barraca), i arribareu al mas de la Barraca, en runes.

Pou de la neu, als plans del Mas Blanc 14

Ullals de Calduc

Passareu per darrere del mas i us situareu al llindar del serrall (si feu una ullada, entremig de la pineda, cap al fons de la vall, podreu clissar els masos de Raconenc, de Parretà i també el de Calduc): el camí que heu de seguir és als vostres peus, a poca distància. La davallada, que s’inicia al coll de la Barraca, discorre, al principi, per una antiga pista; tot seguit, desapareixerà i prendrà forma de sendera —molt transitada per les vaques—, fins al mas de Calduc. Abans d’arribar-hi, per les gavarreres de les vores del camí, saltironejaran el sit negre, la cotxa fumada i la mallerenga petita; pels roquissars dels cingles, refilarà la merla blava; i la veu del cucut (a la primavera i l’estiu), entre l’espessor de l’arbreda, ressonarà per tota la vall. El casalot, gairebé sense sostre i farcit de pols i cagarulles de cabra, esmicola el temps en companyia d’una dotzena de ratpenats i les eres reverdides per la pluja primaveral. Ja sou al mas i, molt a prop, en el punt en què el barranc creua el camí, localitzareu els ullals del Mas de Calduc; i mentre hi feu unes llargues glopades, abans d’acomiadar-vos-en, només cal que hi feu una ullada per adonar-vos de la formosor que hi regnava, en aquesta vall del masís del Port: cirerers que encara 15

fructifiquen, fornets que regalaven pa d’àngel, serves que maduraven a la palla, fruits arraïmats de saüc per fer-ne melmelada, fonts que mai s’esgotaven... Pista avall —faríeu cap al barranc de la Fagina—, fareu uns cinquanta metres i, abans d’arribar a l’altura del mas de Peret —queda amagat en el barranc—, marxareu per la dreta, camp a través. En la llunyania, a la vessant dreta del barranc de la Fagina, queda el caragolet d’en Nobis: pas molt abrupte, que servia per salvar els entrebancs del torrent. Ara, cal que passeu per davall d’uns màrgens i obriu els ulls com mai ho heu fet: heu de trobar un sender, desdibuixat i amagat entre plançonades de pins, savines, ginebres... que en quinze minuts us durà a un mas en runes. Travessareu l’era del maset, passejareu per esplanades plenes de rosers salvatges i, de seguida, recuperareu el senderó, que us ha de conduir a la font del mas de Sildo. L’habitatge conserva una menjadora de fusta feta a mà. Cal que vigileu el corriol, que s’esmuny —per l’esquerra— entre gavarreres gegantines, i també la vostra pell! Pineda avall, fareu cap a la pista que marxa en direcció al mas de les Solsides. El matrimoni i els nou fills que hi van viure us han deixat diverses andròmines, perquè jugueu a imaginar-vos com era la seua vida, què feien durant les hores que transcorrien de sol a sol; la llinda, de fusta de melis, ferma com si l’acabessen de posar, us convidarà a entrar-hi: un trill acabat d’esmolar, menjadores, paners, canyissos, banastes que conserven l’olor de fruita i bolets, sitges per guardar-hi el gra... Si marxeu per l’esquerra, entre marge i marge, a cent metres, a la dreta d’uns cirerers, trobareu el pou del mas de les Solsides, amb escales i cobert per una volta de pedra seca; en una de les lloses hi posa 1817. A dalt del mas de les Solsides, encara queden camins empedrats Tornareu al mas i us enfilareu rost amunt en direcció al penyasegat que us està observant des de les altures. Passareu pel costat d’una alta i bonica cervera i, de seguida, començareu a camejar per un camí empedrat. Les peces pètries d’esta via estan tan ben encastades que conserven la sendera com si avui mateix s’hagués acabat de fer. I els màrgens, de dos i tres metres en alguns revolts, construïts amb pedres tallades a mida, reforcen els ribassos argilosos o de terra no gaire compacta. A dalt de la lloma, a l’esquerra de les planúries, guaitareu les runes d’un altre mas, anomenat també de les Solsides. I al final d’aquests immensos i antics camps de cultiu, quan topareu amb la testa del cingle, us deturareu per atalaiar, pels morrets de la fantàstica vall, el mas del Gúbio i el de Barrancos 16

(o Barrancs), el Mas Roig... Molt tranquil·lament i fruint dels paisatges que us regala la vastíssima fondalada, continuareu endavant, pels llavis de l’estimball, fins a arribar a l’altura de la lloma del mas de la Serreta, des d’on podreu albirar —a l’altra banda del barranc de Pena— el mas de la Solana i, a dalt, fent el cim, l’ermita de Sant Miquel d’Espinalbar —l’últim mas del recorregut—. A l’esquerra del mas de la Solana, prop del pou, hi apareixen alguns bancalets erms, on els habitants d’aquelles contrades cultivaven presseguers força generosos. No tardareu a entropessar amb la sendera que, en un tres i no res, costa avall, us ha de guiar fins al mas de Gorra. En vint minuts atenyereu una cruïlla de camins: al davant, davall d’una morera, hi ha les basses i el pouet del mas de Gorra. Us escapareu per la dreta i, a cinquanta metres, us desviareu a l’esquerra —si seguísseu tot dret, faríeu cap als masos de la Serreta i de Morera—. El sender us portarà al mas de la Cova; abans, però, quan passeu pel costat de la gran bassa, paga la pena que poseu el cul a terra i reposeu una estoneta: una munió de granotes, amb desenes de tonalitats verdoses que solament elles saben pintar, us alegraran el cor amb els seus alegres raucs. El mas, amb una paret clivellada i la meitat del sostre esfondrat, és al davant. Pujareu a l’era i seguireu camí avall. A poques passes us n’anireu per la dreta, per un corriolet estretíssim, per l’antiga sendera de Sant Miquel d’Espinalbar. En cinc minuts ja sereu a la font del mas de la Cova: una gran llosa, que fa de sopluig, empara dos o tres regalimets d’aigua que, molt pacientment, curullen un tollet d’aigües transparents. I poc més enllà, la segona font, que antany abastia les basses i el mas, us passarà desapercebuda perquè ja s’ha cansat de brollar. Sant Miquel d’Espinalbar, el Tossal del Rei i els Tombadors Arribareu a Sant Miquel sense gaires problemes. La situació privilegiada de l’ermita us facilitarà de veure paratges desconeguts que solament ella és capaç de regalar. La seua generositat és inesgotable, i us ajudarà a entendre el caràcter agrest i, alhora, amorosívol del Port. Abans de regressar als Tombadors, teniu una visita obligada: el pouet de Sant Miquel, construcció arquitectònica enginyosa que meravella els ulls que la contemplen. Per localitzar-lo cal que us situeu mirant al nord, en direcció a la Caixa de Vall-deroures; es troba davall dels vostres peus, un pèl a l’esquerra, a un centenar de metres —no hi heu d’arribar, a les basses—. Com que encara us queda una bona caminada —i no sé si el dia que heu escollit pertany a una estació d’abundants hores de llum—, caldrà que feu el pensament de tornar al lloc de partença. 17

Mas de Sant Miquel

Feu marxa enrere i, si el crepuscle de la tarda us mossega els camals, us suggereixo que seguiu la pista per on heu camejat, uns centenars de metres, de pujada cap a San Miquel. I si no feu cas als camins que s’escapen a esquerra i dreta de la via per on aneu vosaltres, després que hagueu passat pel costat de l’enorme borja de pedra seca que vigila el camí —al peu del Tossal del Rei—, fareu cap, sans i estalvis, als Tombadors. Però si el temps és el vostre aliat —o voleu endinsar-vos en un bosc de follets i bruixes, guardians de la font Freda i la font d’Arcos—, cal que trobeu la sendera (marcada amb senyals rojos), que surt des de l’últim recinte de l’ermita i continua, sense perdre altura, per la part alta, que mira cap a la fondalada del barranc del Racó de Patorrat. La primera font es troba a uns vint minuts (consulteu Les fonts del Port, també de Vicent Pellicer), a l’esquerra, a cinquanta metres; segur que us farà parlar, però insistiu i sortirà del seu amagatall; una vegada més els fenassos i la presència d’humitat us la mostraran: hi apareixerà la princesa de cabells llisos, blancs com l’escuma, com l’aigua dels congostos. Pel que fa a la font d’Arcos, no us amoïneu, un bassi de fusta allargassat sortirà —bastant més endavant— al vostre encontre. Més tard, sortireu del boscatge i arribareu als primers bancals de Pinar Pla. El mas del Ric de Fredes és a dalt, a cent metres de la pista que us ha de portar (per la dreta), en un tres i no res, als Tombadors.

18

Excursió III

El tomb a la vall de Farrúbio

Quan pugeu pel Caragol —carretera que condueix al cim de Caro—, veureu que, a la dreta, s’enlaira una mena de crestall allargassat, verdíssim i ufanós, que cavalca entre la vall Cervera i la vall de Farrúbio. I mentre hi caminareu, us adonareu de la situació estratègica d’aquest serrall, que nada entre dues aigües: és un mirador excel·lent, des del qual les vistes panoràmiques són immillorables. No hi ha barreres que us impedisquen d’observar-hi tot el que estiga a l’abast dels ulls: la plana, pobles i ciutats, el delta de l’Ebre, la Mediterrània... Térmens municipals: Alfara de Carles, Roquetes i Tortosa. Recorregut: el camí dels Bandejats, la corba d’Alfara, la canal de Cameta, la punta de Farrúbio, la roca dels Assocats i el camí dels Bandejats. Temps: 7 hores (podeu estalviar-vos més de dues hores de caminar si deixeu un vehicle al començament de l’itinerari i un altre a la corba d’Alfara). Desnivells: el camí dels Bandejats (256 m), la corba d’Alfara (825 m), la punta de Farrúbio (798 m), l’avenc de Farrúbio (725 m), el camí dels Bandejats (256 m). Dificultat: mitjana; és una passejada llarga, de vegades entre coscolls i argelaques, i gairebé no hi ha sendera; però és molt fàcil d’orientar-s’hi; no us hi podeu perdre. Aigua: no n’hi trobareu; cal portar les cantimplores plenes. Estacions preferents: eviteu d’anar-hi a l’estiu. Accés: cal que us arribeu fins a la ciutat de Roquetes (al costat de Tortosa) i seguiu la carretera dels Reguers i d’Alfara de Carles. A uns dos quilòmetres, trobareu els indicadors de la carretera del Port, que marxa per l’esquerra. A un quilòmetre més deixareu enrere el canal Xerta-Sénia, seguireu endavant i conduireu a poc a poc; a mà esquerra, de seguida (a un km) localitzareu una granja i, tot seguit, el camí dels Bandejats. Hi ha una petita esplanada, a la dreta, on podeu deixar els cotxes. També els podeu aparcar mig quilòmetre més endavant, en els bancals del Nen (esplanada que hi ha en el barranc de Farrúbio, la qual trobareu tan bon punt aquest travessa la carretera). (Si voleu estalviar-vos el tram de carretera, podeu agafar algun vehicle fis a la corba d’Alfara; a la tarda, a la fi de l’excursió, l’haureu de recollir.) 19

I és avui, qualsevol dia de desembre, que he decidit de trescar entre coscolls i argelagues, d’amarar-me de vent de cada una de les valls i assaborir les bafarades d’aire calent dels avencs. Les pedres ploren de fred, els moixons s’arreceren en les solanes, i les moles acluquen els ulls: aquesta nit ha glaçat!

Entre coscolls i argelagues hi ha caminets de cabres És hora de fer camí per la carretera (recordeu que fins a la corba d’Alfara, hi podeu anar amb un altre cotxe; però si no coneixeu aquestes contrades, val la pena pujar-hi caminant). En deu minuts fareu cap al barranc de Farrúbio, que travessa la carretera, i, immediatament, començareu la pujada pel Caragol (la carretera fa un munt de revolts). Tan bon punt començareu l’ascensió, per la dreta s’escapa l’antiga sendera que pujava a Caro; ara, el ferm quitranat la talla a trossos, però també hi podeu circular. Agafareu altura ràpidament, passareu coll Ventós (si fa vent, l’endevinareu de seguida!), la Costa —següent tram de carretera—, la font del Caragol, el monument a la Cabra (escultura situada a la punta d’un penyal, de l’animal més emblemàtic del Port) i, més endavant, la bassa per a la prevenció d’incendis. I a uns tres-cents metres, quan arribeu a un revolt a l’esquerra, atureu-vos i mireu en direcció a l’Ebre, per damunt del barranc de Farrúbio. Aquest és el camí que heu de seguir vosaltres: el crestall que separa el barranc de la Vall de la Figuera (popularment la vall Figuera) i el de Farrúbio; davant de tot, el riu pare, que esguarda els pobles amb orgull i tendresa, les aigües del qual fertilitzen el Delta; a la dreta, serralada amunt, la mola del Català, la Fortalesa, la Barcina, el Portell...

Tossa de la Reina i rases del Maraco, des de la corba d’Alfara 20

Canal de Cameta i punta de Farrúbio

Per l’esquerra de la petitíssima esplanada on us trobeu, s’escapa una mena de ratlla, que trenca una mica la poca vegetació existent, que s’esforça per ser una sendera; però ho fa amb tanta feblesa que quasi passa desapercebuda. Fareu camí per la canal de Cameta —part alta del barranc— i us atansareu al serrall. A la dreta, a l’altra vessant, roman la mola Tancada. Continuareu a poca distància de la testa de la cinglera, fins que arribareu a la Celleta, des d’on podreu observar, en un dia net de núvols o boira, l’emblemàtica moleta d’Alfara; per sobre, Cardó i, encara més enllà, el meravellós i ferm Montsant. La punta de Farrúbio, l’avenc de Farrúbio, la bassa de Ganduls i la roca dels Assocats Ascendireu a la punta de Farrúbio, passejareu per una carrerada (un lligallo: els plans de Farrúbio). Ara, perdreu una mica d’altura i caldrà que localitzeu, a la dreta, una moleta que teniu molt a prop, per tal que pugueu trobar-hi, ben arrecerada, la Mallada: petit refugi de pastors. I si hi baixeu uns cent cinquanta metres més, fareu cap al profund avenc de Farrúbio, de la boca del qual surten bafarades d’aire calent. Regressareu sobre els vostres passos fins a la carena i el senyal de Reserva Nacional de Caça i, de sobte, als vostres 21

Cabres salvatges prop de la roca dels Assocats

peus, hi apareixerà la vall d’en Grais. Reculareu encara uns 50 metres més i, de mica en mica, us deixareu caure per la vessant de la dreta, per un corriol fet per les cabres salvatges. La sendera cada vegada es farà més ampla i us durà als pujadors de Marro: talaia des d’on contemplareu la vall de la Figuera; Penyaflor (dalt d’aquesta mola assolellada, convergeixen, i també se separen, els térmens municipals d’Alfara de Carles, Tortosa i Aldover), per sobre de la qual trau el cap Xerta; el racó de l’Olivera —als peus de Penyaflor. La sendera fa via per la vessant dreta de la vall d’en Grais, i quan el barranc gira cap a l’esquerra, al final clissareu la cova de la Mola i, a sobre, la mola del Buitre. En un tres i no res, atenyereu la bassa de Ganduls (bassot fangós on es rebolquen els porcs senglars; i en dies ventosos, estols de gafarrons i passerells hi van a beure). Des de la basseta, per la dreta, per la canal de Cames Seques, se’n va una sendera —a trams molt perduda— que fa cap als Reguers Nous i al camí dels Bandejats; però us suggerixo que seguiu caminant per la columna vertebral que us ha conduït fins aquí. Fareu una grimpada fàcil i, camp a través, entre boixos, rocs i pedres, buscant sempre els serralls, visitareu aquest conjunt de moles resseques i austeres, que també formen part de la majestuositat del Port. Quan acabeu de fer-hi la volta, passareu per la roca dels Assocats, des de la qual, a vista d’ocell, atalaiareu la vall de l’Ebre, que us acabarà d’omplir les butxaques de pau i serenor. I entremig de les oliveres, apareixeran els vostres vehicles i el camí dels Bandejats. Per arribar-hi haureu de dibuixar una sendera imaginària. Baixeu-hi pel pendent que us siga més còmode.

22

Excursió IV

Les fonts de Farrúbio

No fa gaires mesos, a la vall de Farrúbio, seguint el pas de diverses fonts, s’han recuperat alguns trams de senderes gairebé perdudes i se n’han netejat d’altres. De resultes d’això ha nascut un nou itinerari per la vall de Farrúbio, que ens brinda l’oportunitat de gaudir d’un altre racó, bellíssim, del Port. L’itinerari discorre per paratges de barranc, agrest i salvatge; entre plançonades de pins, encara molt jóvens; entremig de vànoves de coscolls verdíssims; per puntes i serralls que trenquen valls diverses; per vells camps d’oliverars abandonats; i encara més, tot a redós de la dolça carícia de les fonts. Térmens municipals: Alfara de Carles, Roquetes i Tortosa. Recorregut: el camí dels Bandejats, el barranc de Farrúbio, la font d’Ordina, la font del Socostar de Farrúbio, la punta de Farrúbio, el racó de Cames Seques i el camí dels Bandejats. Temps: 4 hores. Desnivells: el camí dels Bandejats (256 m), la punta de Farrúbio (798 m), la font del Socostar de Farrúbio (650 m), el camí dels Bandejats (256 m). Dificultat: fàcil Aigua: a la font d’Ordina; la resta de les fonts són molt pobres i és possible que les trobeu eixutes. Estacions preferents: eviteu d’anar-hi a l’estiu.

Punta de Farrúbio 23

Accés: cal que us arribeu fins a la ciutat de Roquetes (al costat de Tortosa) i seguiu la carretera dels Reguers i d’Alfara de Carles. A uns dos quilòmetres, trobareu els indicadors de la carretera del Port, que marxa per l’esquerra. A un quilòmetre més deixareu enrere el canal Xerta-Sénia, seguireu endavant i conduireu a poc a poc; a mà esquerra, de seguida localitzareu la granja de Ramon Capellades i, tot seguit, el camí dels Bandejats. Hi ha una petita esplanada, a la dreta de la carretera, on podeu deixar el vehicle.

Fa més de trenta anys que passejo per aquest tros de cel, el Port, i cada vegada que el visito em meravello de la seua generositat: ahir, m’ensenyà un bosc d’aurons el color rogenc del qual encara no havia descobert mai; avui, m’ha mostrat una cova que sempre m’havia passat desapercebuda; demà... vés a saber què m’oferirà, perquè n’estiga més enamorat!

Del camí dels Bandejats a la punta de Farrúbio Sortiu del camí dels Bandejats i camineu per la carretera. No tardareu gaire a topar-vos amb el barranc de Farrúbio, des del qual s’escapa l’antiga sendera que pujava a Caro. Hi fareu camí i, en un tres i no res, fareu cap, una altra vegada, a la carretera, que abandonareu en arribar a la següent corba, i prosseguireu pel camí de la dreta. Aquest de seguida s’esprimatxa i es converteix en un sender que us perseguirà durant tot el dia. Baixareu al barranc de Farrúbio i, corrent amunt, a uns 150 metres, localitzareu la font d’Ordina, les aigües de la qual vessen en una gran pica de pedra viva. Seguireu endavant i, en cinc minuts, us adonareu que la sendera se’n va cap a la dreta (si voleu visitar la font de Terres Roges, haureu de continuar per la llera del torrent —només uns 500 metres—, fins que aquest s’encimbella; el naixement i els bassis de zinc són a la dreta). Tardareu vint minuts a arribar a un mas en runes i al socostar de Farrúbio. És hora que camineu per dalt del mas, cap a l’esquerra, sense perdre altura, entremig de la jove plançonada de pins, i aneu a buscar la font i els bassis dels Cirers, que queda a uns dos-cents metres. Aquesta deu, tot i que té el seu propi naixement, s’alimenta de la font de Sant Antoni, que és al capdamunt de la font del Caragol, molt a prop de la carretera. Regresseu al sender principal i comenceu l’ascensió, curta però intensa, en cerca del serrall; quan només faltaran uns tres-cents metres per arribar-hi, us adonareu que, a l’esquerra, s’aixequen uns màrgens magistrals de pedra seca: ja sou a deu 24

Font del Socostar de Farrúbio

gambades de la font del Socostar de Farrúbio. El Parc Natural dels Ports, no fa gaire, la va descobrir i la va fer alenar una altra vegada, després d’estar molts anys soterrada. De la font estant, les vistes panoràmiques que us oferirà el barranc del Socostar i les piràmides encimbellades i clivellades que teniu al davant, són espaterrants: el Portell, la Barcina, la Fortalesa... Atenyereu la serralada i us trobareu a les envistes del barranc de la Vall de la Figuera, del barranc de la Vall Cervera, de les rases del Maraco, de la bellíssima població d’Alfara de Carles... Si mireu cap a la Mediterrània, us adonareu que la punta de Farrúbio ja és a l’abast. Només cal que us deixeu portar pel magnífic camí que esteu trepitjant. La vall d’en Grais, la bassa de Ganduls i el racó de Cames Seques Com que la via és tan clara, i discorre per indrets sense cap dificultat, no tardareu gaire a deixar enrere la punta de Farrúbio i la vall d’en Grais. Continuareu davallant i, en quinze minuts, 25