EL ROMANTICISME (de 1810 a finals del XIX) 1-EL ROMANTICISME 1.1-DEFINICIÓ: La paraula romanticisme prové de la francesa “romance” (poema, narració, fantasia en literatura). Oposició a la racionalitat, per tant predomina el món dels somnis, de l’expressiu, del sentiment... A la música es designa amb aquest nom al període que continua quan acaba el Classicisme i per extensió a tot el segle XIX, és a dir de BEETHOVEN a STRAUSS. 1.2-CARACTERÍSTIQUES GENERALS: a- Gèneres: el romanticisme recull tots els gèneres del Classicisme, però els amplia i transforma. Són nous: la peça per piano breu, el lied a partir de Schubert; el poema simfònic de Liszt i el drama musical de Wagner. S’arriba a la màxima esplendor instrumental amb noves sonoritats de l’orquestra (que és més gran). b-Harmonia: l’harmonia és continuació de la clàssica, encara que mitjançant els cromatismes, les alteracions i les enharmonies, s’arriba a l’atonalitat (tonalitat fluctuant). El punt de partida és l’acord de “Tristán de Wagner”. c-Melodia: és l’element més important del Romanticisme que predomina, igual que en el Classicisme. A vegades s’inspira en melodies populars i adopta tot tipus de caràcter. d-Ritme: segueix al Classicisme amb el compàs d’accentuació gradual, ple d’expressivitat, més poètic (amb tresets). Apareixen ritmes personals... influenciats pel subjectivisme del compositor i del seu caràcter. S’utilitzen més els tempos extrems i també el tempo rubato, prescindint a vegades del compàs. 1

e-Timbre: s’intenta acostar a la natura amb la recerca de noves sonoritats. El caràcter d’universalitat i el sentit materialista del segle XIX, exigeixen grans masses sonores: gran orquestra, grans masses corals... 1.3-PERIODITZACIÓ: 1.3.1-PRIMER ROMANTICISME (1800-1830) El Romanticisme és una manifestació alemana per excel·lència, influïda pel Romanticisme literari alemany. Així hi trobam Carl M. von Weber (1786-1826) que a 1821 estrena la primera gran òpera romàntica, on predomina la natura i el bosc, la superstició i creença amb el sobrenatural. En aquest període hi trobam al gran mestre Beethoven (1770-1827) amb la seva música transcendental i també a Franz Schubert (1797-1828) amb un esperit poètic que compon obres per piano i de tots els gèneres. Félix Mendelssohn (1809-1847) va compondre oratoris, lieder, obertures, simfonies, concerts, música de cambra, piano (Romances sense paraules)... i Robert Schumann (1810-1856) que pertany també al següent període. 1.3.2-ROMANTICISME PLE (1830-1850) El centre del romanticisme és a París, en lloc de Viena; amb la inspiració en el Romanticisme literari francès: Víctor Hugo, A. Dumas... La Simfonia Fantàstica d’Héctor Berlioz (1803-1869) és el reflexe del nou esperit de l’època. També hi trobam el virtuosisme de Paganini al violí, i Franz Liszt (1811-1886) al piano. Es desenvolupa la poesia pianística amb F.Chopin (18101849), també amb Schumann, i el classicisme romàntic de Félix Mendelssohn (1809-1847) que també és al període anterior. Té un paper rellevant l’òpera romàntica de R.Wagner (1813-1883), Giacomo Meyerbeer (1791-1864) i G. Verdi (1813-1901) a Itàlia. 1.3.3-ROMANTICISME TARDÀ (1850-1890) 2

La separació coincideix amb la Revolució de 1848. Després de la mort de Chopin, Schumann i Mendelssohn, comença una nova època amb els Poemes Simfònics de Liszt (a partir de 1848), els Drames Musicals de Wagner i les òperes de maduresa de Verdi. Al mateix temps, sorgeix una generació més jove: César Franck, Bruckner, Brahms i d’altres. També a Espanya hi trobam Isaac Albéniz (1860-1909) que introdueix la música típica andalusa al piano virtuosístic. Noruega sobresurt amb Edvard Grieg (18431907, i Rússia amb Piotr Tchaikovsky (1840-1893) que segueix el romanticisme universal d’una manera extraordinària. 1.4-INSTRUMENTS I FORMES: 1.4.1-EL PIANO Juntament amb la veu i la gran orquestra són els instruments preferits del Romanticisme. És l’instrument habitual i familiar a quasi totes les cases de la burgesia, per la seva capacitat sonora i riquesa de color que servia per transmetre tota l’estètica romàntica. Es varen seguir fent sonates, però es crearen altres com barcaroles, nocturns, rapsòdies... valsos, mazurques, balades, preludis, estudis... com Fryderyk Chopin, Franz Liszt, Robert Schumann, Franz Schubert, Johannes Brahms i Félix Mendelssohn. 1.4.2-LA VEU A més de seguir amb l’òpera, es va crear una nova forma que coneixem com a lied (lliure elaboració musical d’un poema per a solista vocal amb acompanyament de piano). La veu i el piano (música) van lligades a la poesia del text. La gran majoria de compositors romàntics tenen alguns lieds en les seves obres. F. Schubert en va escriure més de 60. J. Brahms va cercar a vegades la inspiració en la música popular. 1.4.3-L’ORQUESTRA 3

Continuen creant-se concerts amb solistes, com el concert per a piano i orquestra, on moltes vegades el solista era el propi compositor: Chopin, Liszt, Brahms, Schumann, Tchaikovsky... Altres vegades també per altres instruments com el violí, amb Mendelssohn i Brahms. També es continua amb les simfonies, i quasi tots els compositors en varen escriure: Mendelssohn (5 simfonies), Schubert (que havia viscut amb Beethoven, en va escriure 9, encara que la 8ª incompleta), Schumann (4 s.), Brahms (4 s.) i Brukner (9 simfonies amb un estil diferent acostant-se a Wagner a qui admirava). Héctor Berlioz és el representant del simfonisme francès, amb la Simfonia Fantàstica, introduint un programa literari, per això es creu que és el punt de partida del Poema Simfònic (d’un sol moviment), que Liszt va subscriure amb 13 que va composar ell mateix (música programàtica). 1.4.4-ALTRES INSTRUMENTS Els instruments de l’orquestra que varen néixer o varen evolucionar, són quasi tots i per tant l’orquestra també evoluciona com hem vist. Entre d’altres podem citar els següents: l’oboè que prové d’Egipte i després de l’aulós de Grècia; però l’actual oboè fou perfeccionat al segle XIX per Frédéric Triébert. La trompeta data de 2000 anys abans de Crist, però l’actual amb les claus, la va realitzà l’alemany Stölze; també aquest mateix alemany va perfeccionar la trompa. El saxofó fou inventat l’any 1846 per Adolph Sax (Bélgica) i el seu us es va difondre per tot arreu i tocant-lo en diferents estils de música: jazz, bandes, orquestres… L’orgue de tubs també evoluciona després del barroc, i quan arribam al romanticisme trobam un orgue romàntic (es creen nous registres amb sonoritats diferents, potenciant els jocs de 8 peus) que es torna simfònic, per imitar l’orquestra romàntica. Així podem citar com un dels grans orgueners, a Aristide Cavaillé-Coll que va construir molts d’aquests orgues a França, però també al nort d’Espanya (principalment al País Basc).

4

1.5-L’ÒPERA: 1.5.1-ITÀLIA És un país pioner en l’òpera, on serà l’espectacle preferit de la burgesia. Els cantants es convertiran en dives, lluint les seves veus amb el virtuosisme de les melodies amb grans dificultats tècniques; per això els compositors augmentaran el nombre d’àries i duos. Els arguments, són en general drames històrics i amorosos. a-G. Rossini: empalma amb l’òpera còmica del s. XVIII (“El barbero de Sevilla”), encara que també escriu obres dramàtiques com “Guillermo Tell”. b-V. Bellini (“Norma”) i G. Donizetti (“D. Pasquale”) són els màxims representants del “Bel Canto”, aquest estil melòdic on els cantants fan els malabarismes més extraordinaris amb la veu i que predominarà en la primera meitat del s. XIX. c-G. Verdi: és el principal representant de l’òpera italiana. La seva gran obra està dividida en tres etapes: la primera marcada pel “Bel Canto” amb òperes com “Nabuco”; la segona amb un estil de grans cors i donant més importància timbre orquestral i al drama com “Rigoletto”, “La traviata”, “Il trovatore”...; i la tercra correspon als grandiosos drames dels últims anys de la seva vida i del segle XIX com “Aida”, “Otello” i “Falstaff” on mostra la seva admiració per Shakespeare. d-G. Puccini (“Tosca”, “Madame Butterfly”) i P. Mascagni (“Cavalleria rusticana”). Són compositors de final de segle que reben la influència d’un nou corrent literari anomenat “Naturalisme” d’E. Zola. És el verisme: amb arguments de la vida ordinària i personatges del món real. 1.5.2-FRANÇA 5

a-Gran Òpera: és la gran òpera sèrie amb recitatatius cantats en lloc de diàlegs parlats, i amb grans escenografies, nombrosos personatges, ballets... el representant d’aquest estil és G. Meyerbeer amb “La africana” com exemple. El lloc de representació d’aquest tipus d’òpera era el Teatre de la Gran Òpera de París (“Grand Opéra”). b-Drame lyrique: entorn a 1850 apareix a París un nou tipus d’òpera molt semblant a la Gran Òpera, però no utilitza l’efecte de quadres amb grans masses, sinó que predominen els conflictes individuals amb una atmosfera més intimista i dotada de sentiment. Es representava al “Théâtre lyrique” o “l’Opéra Comique”. Hi trobam compositors com Charles Gounod amb l’òpera Faust. c-“Opéra comique”: sorgeix com a contraposició a la gran òpera a París. Combina els temes de la vida diària de la burgesia amb un caràcter més alegre i divertit. Conté diàlegs parlats i així s’acosta també al teatre. Després, a partir de 1850, derivarà cap al Drame lyrique. Autors com Auber amb “Fra Diavolo”, Herold y Adam amb “Le postillon de Longjumeau”... d-L’Òpera realista: l’obra representativa d’aquest tipus d’òpera és “Carmen” de Bizet, encara que originalment era una “opéra comique” amb diàlegs parlats. Més tard, ja mort Bizet se li afegiren uns recitatius i la música descriptiva de l’autor l’acosten cap a l’òpera realista. Les danses populars, inclús la “Habanera” formen part de melodies populars, procedents de cançons espanyoles i pertanyen al realisme musical. e-Opereta: a París, es representaven òperes lleugeres en un sol acte. Però a les òperes lleugeres de varis actes, se les coneix com a “opéras bouffes” i avui anomenades “operetes”. Les “chansons”musicalment senzilles, i actuals, com les danses de moda (can-can, vals, galop, polca...) formen part d’aquestes 6

operetes. Offenbahc n’és el seu principal representant més conegut. 1.5.3-ALEMANYA C.M. Weber amb l’òpera “El caçador furtiu”, és el creador de l’òpera nacional alemana, amb una sèrie d’ideals que seran desenvolupats per R. Wagner que inicià una gran reforma a l’òpera alemana. Per Wagner, l’òpera era una obra d’art total que aglutinava quasi totes les demés arts: poesia, música, escenografia, acció,... amb un drama que també va transferí a l’orquestra, amb la tècnica del “leit-motiv” (motius musicals que caracteritzaven a personatges, idees, situacions...) i la melodia continuada. Obres de Wagner són: “Tannhäuser”, “Lohengrin”, “l’anell dels Nibelungos” és un manifest del nou art i és una tetralogia formada per: “Sigfrido”, “la Walkyria”, “Tristan e Isolda” i “l’ocàs dels Deus”, sense oblidar “Parsifal” (drama religiós sobre una llegenda medieval). 1.5.4-ESPANYA A Espanya s’admira l’òpera italiana, tant que inclús R. Carnicer escriu algunes òperes en italià. En aquest ambient italianitzant, F. A. Barbieri, intenta ressorgir a la sarsuela, amb obres de gran envergadura. La sarsuela arriba a tenir menys ambicions musicals i es fa més popular, ambientada en el Madrid típic d’aquella segona meitat del segle XIX. Autors com J.E. Arrieta, T. Bretón amb “La verbena de la Paloma”, R. Chapí amb “La revoltosa” i F. Chueca amb “La gran vía” són representatius d’aquest gènere i també anomenat com “el Género Chico”. 1.6-MÚSICA SACRA: a-L’Oratori: els oratoris de Haydn com “La Creació” es varen estendre per tota Europa, per això al Romanticisme també trobam la continuació d’aquest gènere amb autors com Mendelssohn amb 7

“Paulus” i “Elies”. També Schumann i Liszt, Berlioz, Massenet, C. Saint-Saëns... b-Música sacra catòlica: a la tradició vienesa de música sacra, varen seguir els romàntics que no estaven al servei de l’església i que varen compondre per decisió pròpia, com misses (Schubert, Liszt, Beethoven, Bruckner (misses simfòniques i el famós “Te Deum”)... c-Música sacra protestant i renaixement de Bach: Mendelssohn fou el que va fer descobrir a Johann S. Bach en el segle XIX, interpretant la seva passió “Passió segons Sant Mateu” l’any 1829 (100 anys després de la seva composició feta per Bach). Essent organista també va redescobrir tota l’obra del gran pare de l’orgue, J.S. Bach. Mendelssohn va escriure molta música religiosa. Schumann i Brahms varen escriure una missa de Requiem per concert. d-Altres països: a Itàlia hi trobam compositors d’òpera que fan música sacra, com Verdi i Donizetti. A França també es fa gran música religiosa com “Grande Messe des Morts” per Berlioz; Gounod, César Franck, Saint-Saëns... són altres autors que escriuen música religiosa.

-AUDICIONS: Marxa del Trencanous de Tchaikovsky. Coro de l’òpera “Nabucco” de Verdi. Ave Maria de Bach-Gounod.

8