La guerra de Cuba El “Desastre” de 1898, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les filipines, va fer que el sistema polític quedés totalment desprestigiat. Dins l’economia, va comportar la caiguda de les exportacions i la fi d’uns mercats segurs, captius, que va afectar especialment a la indústria tèxtil catalana i els productes agraris espanyols. La guerra va generar fortes despeses públiques. A partir del desastre sorgeixen veus crítiques d’escriptors, periodistes, científics.. que s’estenen dins del regeneracionisme, que posava de manifest la necessitat de dur a terme reformes. Es volia crear més riquesa, promoure les obres públiques i protegir la indústria nacional. El regeneracionista Joaquín Costa ho resumí amb el lema . Es va crear el Foment del Treball Nacional, que va demanar un concert econòmic per a Catalunya com el que tenien les províncies basques. La Diputació de Barcelona i tots els ajuntaments de la província es van sumar a la petició. Es va enviar un missatge a la reina regent, Maria Cristina, en què es remarcava la necessitat de reformar el sistema parlamentari espanyol. La proposta, però, no va prosperar. El regionalisme Després del Tancament de Caixes, un sector de joves catalanistes dirigits per Enric Prat de la Riba va trencar amb la Unió Catalanista, apolítica, i van fundar el Centre Nacional Català, l’any 1900, que disposava del diari La veu de Catalunya. Paral·lelament va sorgir la Unió Regionalista. Aquestes dues organitzacions es van fusionar per donar lloc a la Lliga Regionalista de Catalunya, que havia de dominar el panorama polític català fins al 1923, La Lliga era una força política molt conservadora que representava als interessos de la burgesia industrial i de les classes mitjanes. Comptava amb el suport dels grans propietaris rurals, de l’Església i d’elements caciquistes. Els dirigents més importants eren Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i Ramon d’Abadal. Al 1901, els regionalistes van presentar a la circumscripció de Barcelona, una candidatura anomenada dels quatre presidents: Dr. Robert (ex alcalde de Barcelona i expresidents de la Societat d’amics del Pías), Albert Rusiñol (expresident del Fonament del Treball Nacional), Sebastià Torres (President de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial) i Lluís Domènech i Montaner. En les eleccions municipals del mateix any, la Lliga Regionalista i els republicans van obtenir molts més regidors que els partits dinàstics; de manera que l’alternança entre liberals i conservadors va ser substituïda per la pugna entre regionalistes i republicans. Dins la Lliga hi havia diverses tendències. Amb motiu de la visita d’Alfons XIII i del president del govern, Antoni Maura, a Barcelona, van esclatar tensions internes en la Lliga. El sector més esquerrà volia el boicot als actes de l’estada reial, mentre que el més moderat volia aprofitar l’ocasió per exposar al rei les demandes del catalanisme. Cambó va llegir un discurs davant el rei en què li demanava autonomia municipal. Els catalanistes més radicals i republicans, com Domènech i Montaner, van abandonar la Lliga i van fundar el setmanari El Poble Català i el partit Centre Nacionalista Republicà.

El republicanisme A principis del segle XX, el republicanisme seguia dividit en multitud de grups. A Barcelona, l’any 1906, hi havia 46 centres republicans. Alejandro Lerroux va fundar el Partit Republicà Radical, que comptava amb diaris i cases del poble on prestaven serveis recreatius i assistencials. El Partit Radical presentava iniciatives a favor de reivindicacions obreres, denunciava la repressió del govern, feia peticions d’indults i d’amnisties i defensava jurídicament els treballadors. El Lerrouxisme, utilitzant un discurs molt anticatalanista i anticlerical, va tenir una gran influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní i van Ser majoria a l’ajuntament. Més endavant, el Partit Radical es va estendre a tota Espanya, però amb plantejaments més moderats. D’altre banda, hi havia un republicanisme catalanista. Diferents grups van constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana. L’any 1914 van establir una aliança electoral amb el Partit Radical, però va fracassar i la UFNR va desaparèixer. Al 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van fundar el Partit Republicà Català. Al País Valencià, el novel·lista Blasco Ibáñez va fer una crítica radical dl sistema polític i va tenir un ampli ressò popular. Moviment anomenat blasquisme. La Llei de jurisdiccions L’any 1905, amb un govern del Partit Liberal, es va produir la primera crisi política d’importància. Arran d’un acudit publicat al setmanari humorístic catalanista Cu-cut!, en que es ridiculitzava l’exèrcit pels seus fracassos al Marroc, un grup d’oficials de la guarnició de Barcelona va assaltar la redacció del setmanari i la del diari de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya. El govern, en lloc de castigar els militars, va promulgar la Llei de jurisdiccions en la que es posaven sota jurisdicció militar les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit. Aquesta interferència militar en els afers polítics trencava un principi de la democràcia: la subordinació del poder militar al civil. La Solidaritat Catalana La constitució de la Solidaritat Catalana era una aliança de totes les forces polítiques catalanes amb la que pretenien lluitar contra la Llei de jurisdiccions. Solidaritat, va acabar constituint una coalició electoral. El seu programa comú era aconseguir la derogació de la llei i obtenir una autonomia per a Catalunya. Al 1906, la manifestació a favor de Solidaritat Catalana va ser la major concentració política fins al moment. El catalanisme s’havia convertit en un moviment de masses. Al 1907, Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació i a les eleccions generals Solidaritat va obtenir la gran majoria dels escons catalans (41 de 44) i va fer acabar amb el caciquisme.

Amb el projecte de llei d’administració local de Maura, els diferents partits de Solidaritat van mostrar les seves discrepàncies: Cambó i els regionalistes hi donaven suports però els republicans nacionalistes s’hi oposaven. La Setmana Tràgica L’any 1909, els berbers del Rif van derrotar l’exèrcit espanyol (Barranco del Lobo). El govern va decidir enviar-hi reforços, bona part dels quals eren reservistes i en la seva majoria pares de família. A Barcelona, anarquistes, socialistes i republicans van impulsar un moviment d’oposició a l’enviament de soldats i contra la guerra del Marroc; i es va fer una vaga general. El govern va decretar l’estat de guerra i els guàrdies van disparar contra els manifestants, ferint a dones i nens. Com a conseqüència d’aquests fets es va desencadenar un motí popular en que es van cremar edificis religiosos i la vaga es va estendre a altres ciutats. L’endemà, Barcelona era plena de barricades; els incendis es van repetir i els enfrontaments van causar víctimes mortals. Cap dirigent polític va voler guiar una revolta antimilitar i anticlerical, que va acabar sent caòtica. Al dilluns següent tothom va tornar a la feina. El resultat de la setmana va ser de 87 morts, centenars de ferits i una setantena d’edificis religiosos cremats. Finalitzada la revolta, les autoritats van desencadenar una repressió arbitrària i dura. Es van tancar centres obrers, publicacions i escoles laiques. Hi va haver centenars de detencions, més de 200 dirigents anarquistes i republicans van ser desterrats i van afusellar 5, després de judicis militars sense garanties, en els que destaca el fundador de l’Escola Moderna, Ferrer i Guàrdia, que tot i no participar en els fets, va ser acusat de ser l’inspirador intel·lectual Aquesta repressió va ser aprovada per la burgesia i els partits de dretes com la Lliga Regionalista, mentre que va ser molt criticada pels republicans catalanistes. Això va fer acabar amb la Solidaritat Catalana. La repressió va desprestigiar el govern i la monarquia. Els liberals es van sumar a la campanya contra Maura i es va exigir la dimissió del govern. Maura va dimitir i amb la col·laboració dels liberals amb els partits d’esquerra, es va trencar el bipartidisme. La Mancomunitat de Catalunya La diputació de Barcelona, controlada per la Lliga Regionalista i amb el suport de tots els partits, menys el de Lerroux, va aprovar una declaració en què demanava un organisme comú amb totes diputacions catalanes i la va presentar a Madrid. El govern de Canalejas va acceptar la proposta de creació de mancomunitats de diputacions. Finalment, el govern presidit pel conservador Eduardo Dato amb el que va permetre la seva creació. La Mancomunitat només era una federació de diputacions, però era la primera vegada des dels decrets de Nova Planta de Felip V que Catalunya disposava d’un poder regional. La institució de la Mancomunitat era formada per l’Assemblea General, el Consell Permanent i el president; Enric Prat de la Riba.

La Lliga amb el suport de tradicionalistes i monàrquics, va poder dirigir la Mancomunitat. Al 1917 va morir Prat de la Riba i el va substituir Josep Puig i Cadafalch. Amb la Mancomunitat van col·laborar molts professionals i intel·lectuals d’ideologies diferents. Tenia limitacions financeres, però va dur a terme importants actuacions encaminades a modernitzar el país i a millorar-ne els serveis. Van crear l’Escola d’Arts i Oficis, escoles normals, escoles per a dones, biblioteques populars.. La formació professional va ser una de les prioritats. També es va desenvolupar una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural, on l’Institut d’Estudis Catalans va fer possible la unificació ortogràfica, iniciada per Pompeu Fabra. Va fomentar l’agricultura i la ramaderia, va impulsar l’extensió de la xarxa elèctrica i telefònica i va dur a terme una important tasca de construcció de carreteres i de camins. La vaga de la Canadenca Al 1919 es va iniciar a Barcelona una vaga a l’empresa elèctrica Barcelona Traction (La Canadenca). La CNT va aconseguir aturar les empreses industrials que depenien del subministrament elèctric, els tramvies de la ciutat, l’aigua, el gas i la resta d’empreses elèctriques. Va haver una vaga general i, amb la mediació del govern, el comité de vaga i la patronal van signar un acord per readmitir els treballadors acomiadats, aconseguir millores salarials i la jornada laboral de 8 hores. El capità general no va alliberar tots els detinguts i els obrers van tornar a la vaga. Es va declarar l’estat de guerra. La patronal va amenaçar amb tancar totes les fàbriques i finalment els obrers van tornar a la feina, derrotats. El Pistolerisme En la CNT coexistien dues tendències: Els anarcosindicalistes, partidaris d’una estratègia sindical, i els anarquistes, que volien desencadenar una revolució immediata. Alguns grups anarquistes, com Los Solidarios, van atemptar, en nom de la CNT, contra autoritats, patrons i encarregats, i van matar el president del govern, Eduardo Dato. Els empresaris, des de la Federació Patronal, es van mostrar intransigents davant les demandes obreres i van pagar bandes de pistolers perquè eliminessin els dirigents obrers. Els governadors civils protegien aquest terrorisme. Molts dirigents republicans i obrers van ser detinguts i empresonats. Llei de fugues permetia a la policia i la Guàrdia Civil, disparar. La patronal va fomentar els Sindicats Lliures, per contrarestar la força de la CNT i utilitzaven la violència contra els seus afiliats. Annual L’any 1920, es va voler iniciar una campanya per ampliar el territori ocupat al Marroc. En l’enfrontament amb la cabila Beni Uriagel, hi havia al capdavant Abd el-Krim, que es va revoltar i va proclamar la guerra santa contra els espanyols i els francesos. El general Silvestre va avançar fins al centre del Rif, però els marroquins van atacar i els espanyols van tenir que fer una maniobra de retirada a Annual, on van morir 12mil soldats i es va perdre molt material bèl·lic. Abd el-Krim va proclamat l’Emirat del Rif. Aquest desastre militar va commocionar molt a la societat espanyola. El cop d’estat

Al 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va dur a terme un cop d’estat. Es va suspendre el règim constitucional i amb la fi del sistema polític de la Restauració es va iniciar la primera dictadura militar espanyola del segle XX. Les causes del cop d’estat són: 1. l’agitació social entre empresaris i treballadors. 2. Els successius governs es van mostrar incapaços d’afrontar la recessió econòmica a partir de la Primera Guerra Mundial. 3. El desprestigi del règim polític. 4. La major força dels republicans, socialistes i catalanistes 5. Les investigacions per tal de responsabilitzar les decisions militars que van portar a la derrota apuntaven cap al mateix rei. En aquest context, el monarca, l’exèrcit, la burgesia i els sectors conservadors de la societat van donar suport al cop d’estat. Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president del govern, i aquest va constituir un govern format exclusivament per generals: el Directori Militar. En el moment del cop d’estat, per mitjà del manifest “Al país y al Ejército españoles”, Primo de Rivera ja havia prohibit tots els partits polítics i dissolt el Congrés dels Diputats, les diputacions i els ajuntaments amb l’excusa de liquidar el vell sistema corrupte. Molts militars van ocupar els càrrecs de governador civil. La monarquia en crisi A principis de 1931 es va formar l’últim govern monàrquic, encapçalat per l’almirall Aznar, que va convocar eleccions municipals. El rei s’havia implicat en la dictadura i el fracàs d’aquesta va deslegitimar la monarquia. Els partits republicans i d’esquerra van plantejar les eleccions com un referèndum. Uns mesos abans, l’oposició s’havia compromès en una estratègia conjunta contra la monarquia: el pacte de Sant Sebastià on van participar Alianza Republicana, Derecha Liberal Republicana, Acció Catalana i Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos del PSOE, però a títol personal, entre d’altres. A Sant Sebastià es va organitzar un comitè revolucionari. La reivindicació d’autonomia per a les nacionalitats històriques es va resoldre en atorgar uns estatuts. A finals de 1930 es va produir la proclamació de la República per part d’un grup de militars a Jaca. Fermín Galán i Ángel García Hernández va ser condemnats a mort i afusellats. Les eleccions del 12 d’abril de 1931 En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, les forces republicanes van obtenir la victòria a 41 de les 50 capitals de província. Tot i que el vot rural va permetre als monàrquics obtenir un nombre més elevat de regidors en el conjunt de l’Estat, la majoria d’electors es van pronunciar a favor de la conjunció de forces republicanes i socialistes. El dia 13, a les principals ciutats hi va haver un importants manifestacions per demanar la proclamació de la República. El rei pensava convocar unes Corts per decidir el futur règim polític d’Espanya.

El dia 14 es va proclamar la República en molts ajuntaments de tota Espanya i el rei va optar per la renúncia al tron. En un manifest adreçat al país, va anunciar que per evitar un vessament de sang, abandonava Espanya. El mateix dia es va fer càrrec del poder un govern provisional presidit per Niceto Alcalá Zamora i format per socialistes i republicans, de manera que la República va arribar sense violència i enmig d’aclamacions populars. El nou govern volia convocar eleccions per iniciar un període constituent i posar en marxa les reformes més urgents que afectaven l’agricultura, l’exèrcit i l’educació. La constitució de 1931 Al 1931 es van celebrar les eleccions a les Corts Constituents. Republicans i socialistes van obtenir una clara majoria. La tasca primordial del nou parlament va ser redactar una nova constitució. Que hauria de reconèixer els drets i les llibertats dels ciutadans i definir el sistema polític. Els temes més polèmics dividien l’opinió pública: la qüestió religiosa i l’estructura de l’Estat. Finalment, la Constitució va ser aprovada al desembre de 1931 i va establir l’estat laic, la llibertat de cultes, d’expressió, de reunió, d’associació, de residència i de circulació, la inviolabilitat del domicili i de la correspondència, sufragi universal i el dret al divorci. “La República constitueix un estat integral compatible amb les autonomies dels municipis i les regions “. Les Corts quedaven configurades per una sola cambra legislativa, el Congrés dels Diputats. Per primera vegada en la història d’Espanya es reconeixia el sufragi femení. Les grans reformes Manuel Azaña va formar un govern amb socialistes i republicans de centreesquerra, que va posar en marxa una política de reformes per tal d’intentar superar els greus problemes que afectaven el país. La reforma agrària. El camp espanyol es caracteritzava per l’endarreriment i les profundes desigualtats socials. Al centre i als sud peninsulars predominaven els latifundis i molts jornalers vivien en condicions extremament difícils i acabaven ocupant finques. El govern pretenia redistribuir la terra i facilitar als jornalers l’accés a la propietat. La Llei de bases de la reforma agrària, aprovada al 1932 propiciava la creació de l’Institut de Reforma Agrària, encarregat d’expropiar les terres, amb una indemnització prèvia excepte les dels grans nobles, i donar-les als camperols. La lentitud en l’aplicació de llei, juntament amb la resistència que oferien els grans propietaris, va fer que augmentés l’agitació social. Les relacions Església-Estat també van resultar molt polèmiques a causa del pes de la institució religiosa en la vida del país. Posseïa una gran quantitat de finques rústiques i urbanes i els ordres religiosos gairebé monopolitzaven l’ensenyament. El govern va prendre mesures orientades a limitar el poder de l’Església: es va dissoldre la Companyia de Jesús i es va autoritzar el dret al divorci i els matrimonis civils. L’Església no va acceptar aquestes mesures i les relacions entre el poder polític i el Vaticà van ser molt tenses. La reforma militar. L’exèrcit espanyol era antiquat i amb un nombre excessiu de comandants. Azaña va impulsar una profunda reforma militar en que va reduir les divisions de l’Exèrcit de Terra, va anul·lar els ascensos i va oferir de passar a la reserva, amb el sou íntegre, als militars que ho sol·licitessin. Amb aquestes mesures pretenia fer un exèrcit més

modern. Molts militars no van acceptar i alguns van conspirar contra la República. L’any 1932, primer cop d’estat del general Sanjurjo; va fracassar. Augment del pressupost d’educació, la creació de milers de places de mestre, la construcció d’escoles i limitacions als ordes religiosos. Legislació laboral. Es van ampliar les assegurances socials en jubilació, maternitat i accidents laborals. La descentralització de l’Estat va ser una reforma complexa. La constitució recollia la possibilitat d’aprovar estatuts d’autonomia. El projecte d’Estatut va rebre crítiques de sectors conservadors, militars i també d’intel·lectuals com Unamuno i Ortega y Gasset. L’Estatut va ser aprovat al 1931, després de nombroses retallades respecte al projecte original. Al mateix any es van reunir a Estella els representants de 480 ajuntaments bascos i navarresos, i van aprovar l’Estatut General de l’Estat Basc, però no va ser aprovat fins al 1936, amb la guerra civil ja iniciada. A Galícia, el projecte d’Estatut va ser redactat per una assemblea d’ajuntaments reunida a Santiago al 1932, però no va ser aprovat fins al 1938. També altres territoris van tenir projectes d’autonomia que no van arribar a ser aprovats.