Imperis colonials 1.− L'IMPERI ESPANYOL Conquesta de Mèxic F.Hernàndez de Córdoba (1517) i Juan de Grijalba (1518) foren els primers castellans que recolliren notícies sobre Mèxic. Aleshores el governador de Cuba, Diego de Velàzquez, organitzà una nova expedició comandada per Hernán Cortés (1519). Aliat amb totonaques i tlaxcalteques, tribus sotmeses als asteques, Cortés marxà fins a Tenochtitlan, on entrà pacificament i fou rebut pel rei asteca Moctezuma II, que aviat esdevingué presoner virtual dels castellans. Cortés vencé una expedició de càstig enviada pel governador Velàzquez, però en tornar de la capital trobà que aquesta s'havia revoltat a causa de la brutalitat dels seus lloctinents. El 30 de juny de 1520 (la Nit Trista) els castellans foren expulsats de la ciutat, amb greus pèrdues d'homes i material. Gràcies a l'ajut tlaxcalteca Cortés reféu el seu exèrcit, derrotà els asteques a Otumba i assetjà Tenochtitlan, que es rendí després de resistis heroicament un setge de 75 dies sota el comandament del rei Cuauhtémoc. Des de Mèxic, Cortés organitzà diverses expedicions cap al sud i el centre que conqueriren una gran part del subcontinent, i el 1522 fou nomenat capità general i governador de Mèxic, que després rep el nom de Nova Espanya; el 1527 fou establerta la primera audiència, presidida per Nuño de Guzmán. El 1535 Carles I creà el regnat de la Nova Esperança, amb seu a Mèxic, del qual dependien les audiències de Guadalajara, Guatemala i Mèxic. Durant els primers anys, la colonització casellana, a banda de les convercions massives, no es distinguí gaire la dominació asteca. Però a la segona meitat del s. XVI els conqueridors van retenir les millors terres i obligaren els indis a treballar pràcticament com esclaus a les propietats rurals i les mines d'or i plata. Aquest tresbals de l'economia trodicional provocà, al s. XVII, una fortíssima crisi, sobretot agrícola, i una devallada demogràfica amb llargs períodes de fam, epidèmies, i revoltes com la del 1692. Els contactes amb Europa eren molt deficients a causa de la legislació inadecuada i de les expedicions pirates que mantenien closos els dos únics ports internacionals, Veracruz per Cuba i la Península Ibèrica i Acapulco per les Filipines. Els Bordó milloraren al s. XVIII la situació (liberació del comerç el 1789), com també contribuïren a la formació d'una indústria local exportadora, la recuperació demogràfica i la producció minera, i fou duta a terme la conquesta dels territoris septentrionals (Califòrnia). El descontantament d'una burgesia criolla enriquida i ennoblida però resentida amb l'administració colonial, l'explotació i la misèria dels indígenes i els treballadors, el monopoli comercial espanyol, l'exemple de la Revolució Francesa i la independència nordamericana i l'aïllament comercial i administratiu entre 1795−1810 induïren a la lluita per l'emancipació, que tingué un caire marcadament popular per això, durant la primera etapa (1810−20) l'aristocràcia, l'altra la burgesia i la clerecia s'oposaren a la independència proclamada el 1810 per Miguel Hidalgo y Costilla. Sufocada la revolta (1811), la continuà José Morelos, el qual el 1813 proclamà la independència de Mèxic i la Constitució d'Apatzingán. Les lluites continuaren fins el 1920, que el generalreialista Agustín de Itúrbide pactà, amb l'independentista Vicente Guerrero, el pla d'Iguala, segons el qual Mèxic es convertia en una monarquía constitucional. L'aristocràcia criolla i la clerència, receloses del govern liberal de Madrid, feren costat a Itúrbide i el 1822 els militars i una part de l'aristocràciaproclamaren aquest emperador (Agustí I) amb un govern conservador. L'altra part de la noblesa, de l'exèrcit i de la burgesia republicana feren costat al general Antonio López de Santa Anna, que el 1823 enderrocà Agustí I i convocà un Congrés Constituent, que promulgà la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic, de caire moderat. La nova república fou disputada per anglesos i nord−americans, els quals donaren suport, respectivament, a conservadors i liberals en la lluita del poder. La inestabilitat de la república afavorí el bandolerisme i les revoltes índies, l'exoulsió dels residents espanyols, la separació de Texas (1836) i la derrota (1845) enfront dels EUA, que ocuparen Arizona, l'altra califòrnia i Nou Mèxic (1848). El dictador López de Santa Anna dominà l'escena política fins el 1853, en què una revolució liberal trencà l'antic ordre colonial i inicià una reforma destinada a fer minvar el poder de l'esglèsia. Però els revolucionaris foren incapaços de redreçar l'economia. La constitucióliberal del 1857 provocà una reacció conservadora iuna guerra civil de tres anys. Els EUA ajudaren els liberals, i França, Espanya i Anglaterra els conservadors, que acabaren per assolis un 1

avantatge decisiu en el conflicte i el 1864 proclamaren emperador Maximilià D'Habsburg. El dirigent liberal Benito Juárez, amb l'ajut nord−americà i de la burguesia beneficiada per la desamortització eclesiàstica, reprengué la guerra al nord. La retirada de les forces franceses, el descontentament de l'aristocràciaamb Maximilià i diversos triomfs dels liberals donaren a aquest la victòria deQuerétaroi la possessió de Mèxic, capital, el 1867. L'etapa liberal fins el 1876 reformà l'exèrcit, l'administració il'ensanyament, però nosuprimí els latifundis laics del nord i del centre ni adreçà la situació econòmica. En 1875−76 el general Porfirio Díaz dirigí una revolta militar−conservadora i, sense trencar amb la reforma, inagurà uns quants anys d'expansió econòmica i d'obres públiques, però amb una actuació dictatorial i reprensiva en els terrenys polític i social, basan−se especialment en els terrantinents blancs i mestissos. La manca d'una reforma agrària, el conservadorisme progresiu del règim, la poca atenció a les necessitats populars i la crisi econòmica del 1907 provocaren un gran malestar que l'oposició liberal aprofità per a enfrontar−se a P.Díaz el 1910, Francisco I. Madero, un propietari que va abandonar a Díaz, proclamà el pla de San luis, que marcà el pas de la reforma a la revolució, i el 1911 P.Díaz abandonà Mèxic. Madero , que pretenia de tornar a l'antic ordre liberal, no sabé dur a terme les aspiracions dels agraristes (Emiliano Zapata, etc.), que li havien fet costat i que signaren el pla d'Ayala (1911) i es revoltaren contra el president, juntament amb els capitalistes nord−americans, els conservadors i l'alta clerecia. Finalment , els porfiristes, dirigits pel general Victoriano Huerta, deposaren Madero i començaren la represió al camp. Huerta, abandonat pels nord−americans, fou vençut per una coalició d'agraristesigrans hisendats.

Emiliano Zapata

En el text següent se narra el tràgic episodi conegut actualment com la Nit Trista, succeit en terres mexicanes durant la colonizació espanyola. En l'abssència de Hernán Cortés, el seu lloctinent Pedro de Alvarado dirigeix una matansa a Tenochtitlán que provoca la revolució del poble contra els espanyols i els seus aliats tlaxcaltecas; aquests són obligats a fugir de la ciutat la nit del 30 de Juny de 1520. Fragmento de Pedro de Alvarado, el conquistador del país de los quetzales. De Antonio Gutiérrez Escudero. Capítulo II: Alvarado en la conquista de México. Un cúmulo de circunstancias confluirán para crear uno de los momentos más dramáticos en la vida de Alvarado. A la inferioridad numérica de los españoles, se unió la convicción indígena de que la ocasión era propicia para erradicar la presencia extranjera de la ciudad. De nuevo volvieron a repetirse algunos sucesos dados en Cholula: escasez de alimentos, recelos, maniobras sospechosas de los dirigentes aztecas, etc. Todo ello vino a coincidir con la celebración de las fiestas del mes de Toxcatl, en honor de uno de los dioses nativos, y que debía celebrarse en una plaza situada frente al lugar donde se alojaban los soldados hispanos. 2

Una gran multitud de nativos se concentró por los alrededores para participar en los festejos. En el momento en que la fiesta se encontraba en su apogeo, apareció Alvarado con sus soldados y procedió a una matanza horrible en la que perecieron gran parte de la nobleza y caciques aztecas que se encontraban desarmados. No están muy claras las razones que movieron a Alvarado a actuar de esta forma, que suele destacarse como ejemplo de la crueldad de los españoles, en general, y de nuestro conquistador, en particular. Las crónicas indígenas y fray Bartolomé de Las Casas hablan de ferocidad, saña y codicia por parte hispana, opiniones que son rebatidas por Bernal Díaz. Alvarado disculparía su acción alegando una serie de razones justificativas: confidencias recibidas de algunos nativos leales que aseguraban que se estaba preparando una insurrección general con los festejos como excusa, actitudes provocativas de los mexicanos con intentos de celebrar sacrificios humanos cuando les estaba prohibido, pretensiones de sustituir las imágenes de la Virgen María por las de sus dioses, comentarios sobre cómo iban a liberar a su emperador y degollar a los españoles, etc. Ciertamente, la reunión de tantos indígenas sería un motivo de preocupación para las exiguas fuerzas hispanas y es de pensar que temieran lo peor. El recuerdo del resultado de la matanza de Cholula habría pesado a la hora de tomar una determinación. Esta parece ser la causa: un intento de provocar el miedo entre los nativos que degeneró, por los efectos de la lucha, en una escabechina, y no lo «que dicen algunas personas, que el Pedro de Alvarado por codicia de haber mucho oro y joyas de gran valor con que bailaban los indios, les fue a dar guerra, yo no lo creo, ni nunca tal oí, ni es de creer que tal hiciese (), sino que verdaderamente dio en ellos por meterles temor». (Bernal Díaz). Cortés fue avisado prontamente del grave suceso acaecido y de que los españoles se encontraban sitiados en el palacio. El levantamiento de la población mexicana parecía total, y de nada habían servido los intentos apaciguadores de Motecuhzoma, que comenzaba a ser cuestionado por su pueblo como jefe supremo en vista de su actitud dubitativa que, a veces por miedo y a veces por inseguridad personal, había entregado el imperio azteca en manos de los extranjeros. El 24 de junio de 1520 entraba Cortés en México−Tenochtitlán contemplando, por doquier, un ambiente hostil a causa de la matanza de Tlatelolco propiciada por Alvarado. Más de un mes llevaban éste y los suyos sitiados y defendiéndose desesperadamente, confiando en la pronta llegada de refuerzos; ninguno de ellos, y en especial Alvarado, se libró de la reprensión cortesiana. Todo un plan de dominio pacífico desaparecía a consecuencia de una imprudencia temeraria. Diversos intentos por aplacar los ánimos resultaron inútiles, de todas partes afluían guerreros mexicas dispuestos a dar la vida en su deseo de exterminar a los españoles; las batallas continuaban con inusitada violencia y las bajas se producían en ambos bandos, pero con mayor incidencia en el hispano, que no podría sobrevivir por mucho tiempo en una ciudad en pie de guerra. Cuando a oídos de Cortés llegó la noticia de la destitución de Motecuhzoma como jefe de los aztecas y el nombramiento de un sucesor, comprendió que la única solución posible consistía en salir de la ciudad hacia las poblaciones de los indígenas amigos. Una primera salida de Diego de Ordás fue rechazada, así como posteriores tentativas. En un desesperado intento por ganar tiempo se utilizó a Motecuhzoma para proponer una tregua, pero el prestigio del emperador no era ya reconocido por sus compatriotas; a poco de comenzar a hablar fue alcanzado por piedras lanzadas precisamente por aquellos que habían sido sus súbditos, muriendo a los tres días, al parecer de tétanos. Muerto Motecuhzoma, se perdía cualquier pretensión de apaciguamiento y sólo quedaba una retirada ordenada. Esta se dejó para la noche del día 30 a fin de aprovechar la oscuridad y el descanso entre batallas, eligiéndose la calzada de Tacuba, la más corta de las tres, para emprender la huida. El grupo español se organizó de manera que en la vanguardia figuraban Gonzalo de Sandoval y Diego de Ordás; el centro lo defendían Hernán Cortés y otros oficiales; la retaguardia quedaba a cargo de Juan Velázquez de León y de Pedro de Alvarado. Sin duda alguna, era éste el puesto más comprometido, pues debía cubrir las posibles avalanchas nativas cuando comprobaran que los hispanos emprendían la fuga. De nuevo se volvía a confiar en Alvarado para ocasiones en las que era necesario una persona de valor contrastado, sin temor a la lucha abierta y con probadas dotes de osadía y arrojo. 3

Pese a todas las precauciones desplegadas, los aztecas se percataron de la maniobra de los españoles y atacaron con renovados bríos a lo largo del recorrido de la calzada. No pocos soldados tlaxcaltecas, caballos, cañones, armas y equipajes fueron cayendo en las zanjas que de trecho en trecho jalonaban el camino. Sandoval, Ordás, Cortés y parte de la expedición consiguieron llegar los primeros a tierra firme, pero la retaguardia sufrió considerables pérdidas. Pedro de Alvarado logró salvarse milagrosamente gracias, según la tradición, a un supuesto salto con una lanza o palo que a modo de pértiga le pemitió superar las cortaduras. Sobre este asunto existen ciertas dudas y ha sido negado por parte de algunos contemporáneos, Bernal Díaz entre ellos; incluso se afirma que Alvarado abandonó a su suerte a los soldados que le acompañaban con tal de salvar la vida, pero se olvidan de que iba herido y de que en esos momentos de confusión cada cual hace uso de cualquier recurso, aunque sea de moralidad dudosa, con tal de conseguir su salvación. A marchas forzadas, Cortés y los supervivientes de la Noche Triste trataban de llegar a Tlaxcala perseguidos continuamente por los mexicanos. El día siete de julio no era ya posible evitar el encuentro que va a producirse en la llanura de Otumba. La batalla se presentaba incierta, pues el ejército azteca era poderosísimo mientras los españoles «éramos pocos, no quedábamos sino cuatrocientos y cuarenta, con veinte caballos y doce ballesteros y siete escopeteros, y no teníamos pólvora, y todos heridos y cojos y mancos». Un golpe de suerte inclinará la balanza a favor de los hispanos. En las primeras escaramuzas, Cortés y el capitán Juan de Salamanca mataron al principal jefe militar de los indígenas, quienes al verlo caer huyeron en desbandada sin proseguir la lucha. Ya en Tlaxcala pudieron los españoles descansar de las tribulaciones padecidas. Es de destacar que el buen recibimiento de los tlaxcaltecas se debe, en parte, a la unión de Alvarado con Luisa Xicoténcatl, pues desde México−Tenochtitlán se promovió un movimiento general indígena para expulsar definitivamente de aquellas tierras a los intrusos. La alianza solicitada por los mexicas no fue aceptada por este pueblo que siempre se mostró orgulloso del enlace de su princesa con el capitán hispano. Encontrar un pueblo que les recibiera como amigos fue un gran apoyo para Hernán Cortés y los maltrechos soldados hispanos, que no renunciaban a sus propósitos de llevar a cabo la conquista de todo el territorio azteca. Fuente: Gutiérrez Escudero, Antonio. Pedro de Alvarado, el conquistador del país de los quetzales. Biblioteca Iberoamericana. Madrid. Ediciones Anaya, S.A., 1988. Conquesta de Perú La colonització espanyola va començar al 1522 quan el país va ser visitat per Andagoya, que provenia de Panamà. La conquestava ser obra d'un aventurer extremeny, Francisco Pizarro. Començà a dominar el territori el 1532. A finals del 1535 va arribar a Cajamarca i, combinant l'astucia i la força de les armes, capturà l'inca Atahuapa i va posar fia l'Imperi. En 1535 Pizarro va fundar la Ciutat dels Reis a la vorera del riu Rímac, que més tard va ser l'actual Líbia. Aviat van sortir disputes pel poder jurisdiccional entre els conquistadors i en 1541 en Pizarro va ser assesinat a Lima pels partits de Diego de Almagro. En 1542 la Corona espanyola promulgà las Leyes Nuevas (reforma de la legislació relacionada amb el govern de l'Amèrica hispàna), destinades a posar fi als abusos els quals els indígens eren les víctimes. Aquell mateix any hi hagué el virregnat. Acabà la dominació 300 anys més tard, el 28 de juliol de 1821 en que Sant Martí va poder agafar la ciutat de Lima i va declarar la independència del país. La dominació espanyola va durar fins el 9 de desembre de 1824 en que els exèrcits de Bolívar i Sucre derrotaren els espanyols en Ayacucho. 2.− COLONITZACIÓ DE L'AMÈRICA ESPANYOLA.

4

Feina dels indígens Per tal de desenvolupar l'agricultura i obtenir beneficis, els espanyols necessitaven mà d'obra i com que els indígenes no volien treballar a canvi de res, els colons els hi obligaven. La Corona va intentar evitar els abussos dels colons creant el sistema de les encomiendas, per mitjà del qual cada colon rebia, a més de terres, un grup d'indígens que havien de treballar per ell a canvi d'instrucció i un sou. Els colons eren els que estaven units a la terra i la conreaven mitjançant el sistema colonat. Hispanització i cristianització dels indígens americans A mesura que avança l'explotació dels recursos americans per part dels espanyols, els indis van anar adoptant algunes de les novetats tècniques pròpies d'Europa: productes agrícoles, animals domèstics, eines de treball. Paral·lelament, adoptaren dos elements bàsics de la civilització dels conqueridors: la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i la religió catòlica. Van ser els frares misioners, que des de les primeres expedicions de conquesta acompenyaven els soldats, els qui van dur a terme la tasca d'introducció de la civilització espanyola, tal com volia la Corona. Tot i que els missioners intentaven amb tots els mitjans canviar els costums i la religió dels indígenes, en molts decasos els defensaven dels abussos dels conqueridors i, a més, van fer una tasca cultural, perquè molts es sentiren interessats pels costums, les llegendes, les religions i les llengües dels indígenes i els recolliren en llibres que avui ens permeten de coneixer detalls d'aquelles civilitzacions perdudes. Al final del segle XVI el procés de d'hispanització i de cristianització dels indígenes havia avançat molt. A les noves ciutats americanes es construïren les esglèsies i catedrals, el 1538 s'instalà la primera imprenta a Mèxic i ben aviat hi hagué universitats a Mèxic, Lima i Santo Domingo. 3.− ALTRES IMPERIS COLONIALS Imperi Portuguès L'imperi portugués tenia els territoris de Sudamèrica, Africa, India i el surest asiàtic que varen estarsotmesos a lo llarg de la història a la soberania de Portugal. Es pot dir que els portuguesos van ser els primersen explotar Africa i Orient, fundat, a la mateixa època en la que s'inicià la formació de l'Imperi espanyol a Amèrica, un sistema comercial multicontinental semblant dels fenicis durant la edat antiga. El procés de l'imperialisme portuguès, que començà en 1415 quan arrebasaren Ceuta als musulmans, pot dividir−se en tres fases: la expansió a Àfrica i Orient; la expansió a Brasil i novament la expansió a Àfrica. Imperi Francés L'Imperi francés era un conjunt de territoris extraeuropeus que havien estat vinculats colonialment, des de el segle XVI, a França; així comles possesions europees que, amb caràcter imperial, Napoleon i Bonaparte posà baix el seu mandat a principis del segle XIX. Imperi Britàtic L'Imperi Britànic era un conjunt de territoris colonials sota sobirania britànica, els quals des del 1917 començaren a ésser anomenats Commonwealth; aquesta denominació, però, no fou precisada fins a la conferència imperial del 1926 i, definitivament, a l'estatud de Westminister del 1931. A la segona meitat del 5

segle XVI Angleterra impulsà les seves expedicions comercials, i durant el s XVII organitzà les grans companyies privilegiades capdavanteres de la colonització anglesa a l'Àsia, Amèrica del Nord i Àfrica. La colonització anglesa aspirà més a establir bones bases comercials i estratègiques que no pas a incorporar amplis territoris, haguè de lluitar amb la competència francesa, holandesa, castellana i portuguesa. 4.− L'EXPLORACIÓ DE L'OCEÀ PACÍFIC EN EL SEGLE XVIII No fou fins als segles XVII i XIX que es produí el coneixement més perfecte de l'Oceà i la seva subsegüent incorporació a la política i l'economia mundial. L'exploració del Pacífic és marcada pels viatges delnavegant britànic James Cook. Cook va ser un navegant britànic incorporat a lamarina reial al 1755, comanda tres expedicions. Durant la primera (1768−71) observà des de Tahití la conjunció de Venus i el Sol i recorregué una extensa àrea del Pacífic meridional, fet que li permeté negar l'existència d'una Terra Australis. El caràcter oceànic de l'hemisferi sud fou confirmat pel segon viatge (1772−75). I el tercer viatge, el més important, iniciat el juliol del 1776 amb la finalitat de trobar un pas entre l'Atlàntic i el Pacífic per extrem septentrional d'Amèrica, creuà l'estret de Bering i penetrà a l'oceà Àrtic. Aquest pas, actualment és anomenat Estret de Cook. 5.− BIBLIOGRAFIA • Gran Enciclopèdia Catalana • Enciclopèdia multimedia Encarta • Llibre de socials Vicens Vives • Apóstol i civilizador (publicació del covent de San Bernardí de Petra) 6.− OPINIÓ PERSONAL No m'ha agradat gaire perquè la informació era mala de trobar, el tema no m'ha enganxat, i a més que amb aquesta calor Bé, que hi farem, la qüestió és que ho haviem de fer. Antiga capital dels asteques. −−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−Imperis colonials−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−−− 4 5 4 17 James Cook

6