Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural

LA REGULACIÓ DE L’ESCALADA: una eina imprescindible per conservar la fauna amenaçada Introducció L’any 1992, la Generalitat de Catalunya va publicar un decret que regulava la pràctica de l’escalada i altres activitats esportives amb la finalitat de conservar la fauna (Decret 148/1992, de 9 de juny, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge). Aquesta normativa va sorprendre molta gent, doncs prèviament la fauna únicament s’havia protegit mitjançant la prohibició de la seva mort o captura, o més rarament protegint el seu hàbitat. La regulació d’activitats humanes que no incidien directament sobre la fauna, i que la duien a terme persones que justament s’estimen la natura (la simple observació, estudi i fotografia d’animals, l’escalada i l’espeleologia, el vol sense motor, etc.), semblava un contra sentit. Perquè doncs es volien limitar aquestes activitats quan n’havia d’altres de molt més negatives (la caça per exemple)?. Fins els anys 70 aproximadament, a Catalunya es practicava l’escalada clàssica, la qual per la seva dificultat, la protagonitzaven uns pocs escaladors experts. El nombre de vies obertes era reduït, i es feien poc sovint. Tot i que els ornitòlegs ja sabien que en alguns països l’escalada havia causat problemes a la reproducció d’algunes espècies, a Catalunya no era encara un problema. Però a finals dels anys 70, es va començar a observar que la presència freqüent d’escaladors obrint vies en algunes cingleres on criaven àligues i falcons causava el fracàs reproductor d’algunes parelles. A un fracàs l’any següent el va seguir un altre, i un altre. L’escalada esportiva havia començat, i els problemes amb la fauna també. Finalment, en alguns territoris pobres en cingleres, la manca d’altres roques adequades per criar va causar la desaparició d’algunes parelles d’aquests rapinyaires que ja eren molt escassos per la persecució a la que havien estat sotmesos anteriorment. Si volíem conservar les espècies amenaçades, no era suficient en protegir-les, calia evitar que aquests problemes es repetissin. En alguns indrets (a les muntanyes de Prades per exemple), alguns naturalistes i agents forestals van contactar amb els guardes dels refugis on anaven els escaladors, guardes que sovint eren els que obrien la majoria de les vies. La predisposició per trobar una solució va ser molt bona, i es van delimitar conjuntament i de forma voluntària sectors on no s’hi obririen vies. Els mateixos guardes ho vigilaven, i en alguns casos fins i tot se’ls hi van regalar uns binocles per facilitar la tasca. Però aquest mètode tenia inconvenients: no es podia aplicar a sectors sense refugis, i no tenia un recolzament legal, de forma que si algun escalador, voluntàriament o per desconeixement s’ho saltava, no es podia fer res, i sovint el mal ja estava fet. Tot això va fer necessari l’establiment d’una normativa que regulés legalment l’escalada, la qual no es va aprovar fins l’any 1992. Aquesta normativa, que és la actualment vigent, estableix que als Espais d’Interès Natural (que inclouen també tots els espais protegits), només es pot escalar a les àrees específicament delimitades a l’efecte, mentre que fora d’aquests espais, les àrees on es reguli l’escalada han d’estar convenientment senyalitzades. Malauradament però, la manca d’una ordenació de l’escalada als diferents

Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural espais naturals ha fet que, per un costat, legalment no s’hi pogués escalar, i per un altre, que en molts d’ells s’hi escali sense cap control, cosa que comporta problemes de tot tipus: denúncies per manca d’autorització, problemes pels ocells rapinyaires, desconeixement per part dels escaladors, etc. Els darrers anys però, la declaració d’alguns d’aquells espais naturals com a Parc Naturals, dotant-los de personal i d’oficines de gestió, han permès gestionar-los millor i iniciar la ordenació de l’escalada i altres activitats. Aquest és el cas dels parcs de Montserrat (on feia uns 15 anys que s’hi treballava), Garraf, Sant Llorenç del Munt, Montsant, els Ports, Cadí-Moixeró, Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, el Foix, i d’alguns espais d’interès natural com l’Alta Garrotxa, Collegats, Prades, les Serres de Llaberia-Tivissa (taula 1). Abans d’entrar al detall de les regulacions establertes a Catalunya, cal fer esment que hi ha molts altres països on l’escalada està més o menys regulada (veieu Hanemann 2000, publicat per la IUCN), destacant dins d’Europa Alemanya, on les regulacions afecten el 90% de les zones d’escalada. Les regulacions poden ser permanents o temporals, dominant generalment les segones excepte a Bèlgica, on l’escalada està permanentment prohibida a les poques cingleres existents. El país amb més zones de regulació permanent és França, amb 35. Tanmateix, hi ha països com Grècia, on l’escalada no està regulada enlloc, fet especialment preocupant ja que tot i que té una de les comunitats de rapinyaires més diverses d’Europa, la majoria d’espècies es troben al caire de l’extinció. Cal dir tanmateix que a Catalunya tenim la sort de conservar encara una comunitat de rapinyaires força rica, fins al punt que de moltes espècies rupícoles (que crien en cingleres), cap altre país llevat d’Espanya té uns efectius i/o densitats comparables. De fet, les òptimes característiques geogràfiques i ambientals de la península ibèrica, junt amb l’històric endarreriment industrial respecte altres països i l’efectivitat de la normativa de protecció aplicada els darrers 30 anys, ha permès que moltes espècies tinguin aquí més del 70% dels efectius europeus. Evidentment això es tradueix en que un percentatge relativament elevat de cingleres tinguin nius d’aquestes espècies, i per tant, que la proporció de roques que precisen d’alguna regulació sigui molt més elevada que en altres països. Les necessitats de regulació però varien segons les espècies, essent necessàriament més estrictes i amplies (permanents) per a les espècies sedentàries més amenaçades (perquè es troben en regressió o perquè tenen encara efectius molt reduïts) que per a les que són abundants i es troben en recuperació o bé son migradores (regulacions temporals). Característiques de les regulacions a Catalunya El tipus d’ordenació que s’ha elaborat, quasi sempre mitjançant grups de treball en els quals hi participen escaladors locals i representants de la FEEC (la participació del col·lectiu escalador és més que aconsellable), varia entre uns i altres, a part de que en diversos casos encara no està aprovada o fins i tot es troba en procés de negociació. La tendència general es basa en dividir l’espai en tres tipus de zones: 1. Una zona on l’escalada i l’obertura de noves vies es pot dur a terme sense cap limitació. Sol incloure la majoria de zones equipades.

Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural 2. Una zona on no es pot escalar sota cap circumstància, la qual inclou els sectors de nidificació de les espècies més amenaçades. En alguns casos es fa necessari desequipar les vies existents. 3. Una zona on es pot escalar fora de l’època de reproducció, i on cal autorització prèvia per obrir noves vies. Abasta zones on no hi han vies equipades o bé hi són escasses, i /o on es reprodueixen espècies menys vulnerables. En alguns casos, la regulació temporal es limita a les vies més properes als nius. Aquestes ordenacions s’intenten fer mitjançant la delimitació d’àrees de gran superfície, cosa que obeeix als següents motius: Necessitats dels ocells rapinyaires Per ocupar un territori i reproduir-se, els rapinyaires adults necessiten una extensió d’hàbitat favorable amb una certa abundància d’aliment, i dins d’aquest territori ha d’haver un indret adequat per fer el niu. En els rapinyaires anomenats rupícoles, aquest indret són les cingleres. El problema que l’escalada representa per aquests ocells, és la presència humana durant molta estona (generalment hores) en els sectors més sensibles del seu territori (és a dir, no en els camins propers, sinó en les mateixes parets on tenen el niu), sectors als quals hi estan lligats durant tota la reproducció. Per això, a part de l’existència de cingleres adequades per a fer-hi el niu, necessiten que aquests espais siguin prou tranquils i segurs com per a que hi puguin estar durant 3 a 7 mesos (segons l’espècie) sense patir pertorbacions importants. La secular persecució a que han estat sotmesos els rapinyaires però, els ha fet molt desconfiats vers l'home, i això fa que fugin de la seva presencia. Cada espècie (i en part cada individu) però, té el seu caràcter, i la distancia a la que toleren l’espècie humana és diferent. Les espècies més sensibles, que solen ser per aquest motiu les més amenaçades (trencalòs i àligues), poden desconfiar a 1 km, mentre que altres (voltor, falcó, xoriguer), no se senten insegures i no fugen fins que els intrusos estan sols a uns pocs centenars de metres, o de vegades només a unes desenes (taula 2). Tanmateix, les espècies més sensibles són molt discretes (a diferencia dels cridaners falcons i xoriguers), de forma que en detectar un escalador solen fugir dissimuladament i no són detectades per aquests. A més, com que després fan una certa vigilància sobrevolant la zona a gran distància o bé marxen lluny una bona estona, l’escalador no s’adona de res. Per tot això, a l’hora de niar, les espècies més sensibles busquen llocs inaccessibles (per evitar la depredació dels ous i els polls), protegits de les inclemències atmosfèriques (pluja, vent, fred), elevats (per entrar i sortir volant amb facilitat), dominants (per vigilar) i allunyats de la presència humana. Les grans cingleres amb cavitats i relleixos situades en paratges feréstecs són especialment buscades per aquests ocells, doncs els hi proporcionen la seguretat que necessiten. En aquestes cingleres i barrancs, cada parella hi sol tenir diversos nius l’ús dels quals alternen per evitar l’acumulació de paràsits atrets per les restes d’aliments, i que escullen cada any segons el seu criteri (microclima, molèsties o altres experiències negatives, etc.). L’àrea situada a l’entorn dels nius, d’un radi variable segons les espècies, inclou també els posadors diürns i nocturns, els quals utilitzen per menjar, aparellar-se, vigilar, reposar i dormir, i se l’anomena ”sector de cria”. Per les espècies que Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural són sedentàries (que no emigren), el sector de cria –no el niu- és utilitzat tot l’any per reposar i dormir, i el defensen d’altres exemplars de la mateixa espècie i d’altres espècies amb les que competeixen. De vegades, hi ha camins que travessen aquests sectors, però sempre són poc transitats o bé el niu no és visible des del camí. Tanmateix, alguns rapinyaires s’acostumen a veure gent circulant per un camí o carretera que passa a certa distància del niu, i sempre que la gent no se surti del camí o s’aturi just davant del niu, no en solen fer cas. En definitiva, els rapinyaires han de sentir-se segurs a la cinglera on tenen els nius, i la seguretat depèn de la freqüència de les molèsties. Per tot això, de vegades cal regular l’accés a certs camins, regulació que normalment se centra en els vehicles motoritzats perquè d’aquesta forma es redueix significativament el trànsit de gent pel camí. Però en realitat, les molèsties són grans quan es passa a peu o en bicicleta pel camí, que no pas quan es circula dins d’un cotxe: el que els espanta no és el soroll, sinó la gent, que dins del vehicle passa més desapercebuda. Per això, molts fotògrafs d’animals aprofiten els vehicles per fer fotografies de fauna des de la finestra. Quan una persona qualsevol s’apropa excessivament a un rapinyaire aturat, si aquest està en un posador aixeca el vol i marxa a un altre lloc. En aquest cas, la conseqüència més greu de la molèstia pot ser que li desbarati un intent de captura d’una presa. Però durant la reproducció, un dels adults ha d’estar forçosament al niu per covar els ous o protegir els polls dels factors meteorològics i dels depredadors, i llavors una simple molèstia puntual (algú que passa massa a prop del niu), provoca la fugida de l’exemplar, que s’absenta del niu fins que l’intrús no s’allunya. Si la presència de l’intrús s’allarga (que és el que passa quan un escalador s’enfila a una cinglera per fer una via, o si a un passejant el segueix un altre i un altre), o si per l’ensurt no s’atreveix a tornar al niu fins hores després, es pot produir la mort dels embrions (per refredament o escalfament excessiu dels ous), o fins i tot dels polls, sigui per fred o calor (si són petits i encara no tenen plomes no es poden auto-regular tèrmicament), o per manca d’aliment (si els adults no s’atreveixen a baixar al niu i passen dos o més dies sense menjar). De vegades a més a més, els corbs, que no hi tenen res a perdre en ensenyar el niu d’un altre, aprofiten l’absència del rapinyaire per entrar al niu i endur-se els ous o polls petits. El resultat, és el fracàs reproductor de la parella, que l’any afectat no aconsegueix tirar endavant cap poll. Com ja hem esmentat, si el fracàs per molèsties es repeteix any rera any, el sector de cria deixa de ser considerat favorable i és abandonat. I si no hi ha altres sectors favorables al seu territori on desplaçar-se (per què no hi ha més cingleres, o per què les que hi han estan massa a prop d’una pista forestal, una carretera, un indret habitat o qualsevol altre lloc freqüentat, o si estan ocupades per altres rapinyaires més poderosos), la parella abandona definitivament el territori, cosa que comporta el descens de la població (les poblacions de rapinyaires es comptabilitzen per parelles o territoris ocupats). Si l’abandonament de territoris es va repetint, la població entra en un període de regressió que, si no s’atura, pot conduir l’espècie a l’extinció encara que l’hàbitat es conservi en bon estat. Cal tenir present que si bé els sectors de cria solen ser fixes (perquè els llocs de cria són escassos i immòbils), els sectors de caça són variables, doncs depenen de l’abundància de preses. En aquests sectors, les seves exigències són més flexibles, i si un sector està momentàniament ocupat per gent, pot anar a un altre sense més inconvenients que fer el desplaçament, encara que evidentment no pot caçar si hi ha gent arreu. Com que per a Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural caçar, molts rapinyaires utilitzen posadors dominants situats dalt de cingleres i carenes, cal que els sectors més utilitzats tinguin certa tranquil·litat. En aquests posadors sovint hi passen llargues hores a l’aguait d’una presa accessible. Però quan fa mal temps, l’ús dels posadors és forçós, ja que no poden volar planejant (no hi ha vents ascendents) i per desplaçar-se han de bategar, cosa que implica una despesa energètica que aquests grans ocells no poden assumir llarga estona. Molts rapinyaires actualment utilitzen les torres elèctriques com a posadors, cosa que implica que sovint morin electrocutades. Per tant, l’extensió de les àrees restringides a l’escalada obeeix a la necessitat d’incloure tant el sector de cria com part del territori de caça. Hem de tenir en compte, que en dies festius de bon temps pot haver una gran afluència d’escaladors i excursionistes a la muntanya, i de fet s’ha comprovat que en aquestes situacions –o quan plou sense parar- les àligues es poden passar una jornada sencera immòbils en un posador o en el niu, sense caçar, menjar, ni alimentar els polls. Una jornada sense menjar es pot superar, però dos o tres de consecutives poden causar la mort del més dèbils, que solen ser els polls. Altres condicionants Però si les àrees que es delimiten com a no aptes per a la escalada, obeeixen generalment a la presència de les espècies més amenaçades, fora d’aquestes àrees hi ha també altres espècies menys rares però que òbviament també tenen dret a reproduir-se, i més en espais protegits. Per això, s’han delimitat àrees d’escalada condicionada, on només es pot escalar fora del període reproductor, el qual sol abastar els mesos de gener a juny (per a les espècies més grans, de desembre a juliol). Aquestes àrees tanmateix, serveixen per garantir el possible restabliment o desplaçament d’altres espècies amenaçades, doncs els poblaments d’aquestes espècies solen tenir una dinàmica que sovint és imprevisible, i a més el que s’intenta és justament que les seves poblacions es recuperin i surtin de perill. A més de tots aquests motius biològics, ja de per sí determinants, la delimitació d’espais grans obeeix també a motius pràctics: és molt més fàcil de vigilar, senyalitzar i delimitar sobre plànol grans espais, que no pas un mosaic de petits racons, el qual esdevindria caòtic en tots els sentits: gent a munt i avall per tot arreu, necessitat d’accessos i aparcaments, senyalitzacions per arreu, conflictes per interpretacions errònies dels límits, etc. És comprensible que aquestes regulacions causin un cert rebuig entre els escaladors, però són imprescindibles si volem conservar les espècies amenaçades. De fet, el constant creixement de l’afició a l’escalada i el desig d’equipar constantment noves vies i cingleres, fa que si no ens poséssim un límit, a la llarga (potser en unes poques dècades) no quedarien ni roques verges ni rapinyaires rupícoles al nostre país per molt ben conservat que estigués. Finalment, també volem fer esment de la necessitat de no publicar l’obertura de noves vies d’escalada –o l’existència d’altres- en sectors on la presència d’espècies amenaçades aconsella que no s’hi escali. Una consulta prèvia és suficient per evitar aquestes incongruències. També és aconsellable fer la consulta prèvia a l’obertura de noves vies, sobretot en cingleres verges i/o espais protegits. En aquests casos, l’obtenció de l’autorització permet a l’escalador gaudir de la seva activitat amb la seguretat de no causar problemes a la fauna i d’estar cobert legalment. A la Taula 1 trobareu les adreces on Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural contactar així com una explicació orientativa de la regulació de l’escalada en aquests espais.

L’escalada només és un dels factors que amenacen la fauna L’escalada no és ni molt menys l’únic ni el més important dels factors que posen en risc la supervivència de la fauna amenaçada ni dels ocells rupícoles en concret. En aquest sentit, la caça va ser durant dècades la responsable de la disminució i fins i tot extinció de moltes espècies, però com l’escalada, és un factor reversible, i gràcies a la seva regulació (la Llei de Caça té dècades d’existència) només es pot caçar durant uns mesos i només unes poques espècies. Arrel d’això cada cop són menys els caçadors furtius que maten espècies amenaçades (a tots els col·lectius hi ha furtius i inconformistes, però també hi ha els que col·laboren activament i de forma desinteressada en la seva conservació), i conseqüentment la majoria d’ocells rapinyaires s’estan recuperant. Més greu encara és la destrucció de l’hàbitat, doncs a més de tenir efecte sobre totes les espècies que hi viuen i sobre el paisatge i la vegetació, sol ser irreversible. Tanmateix, en les darreres dècades s’han creat molts espais protegits, i de fet la presència d’espècies amenaçades sovint ha estat la que ha determinat la seva protecció (especialment amb la xarxa Natura 2000), convertint-los en no urbanitzables i facilitant la seva gestió i conservació. I fins i tot fora d’espais protegits, molts projectes de carreteres i d’altres infrastructures que amenaçaven l’hàbitat d’aquestes espècies s’han modificat per preservar-lo, de vegades amb un cost econòmic molt important (per preservar els nius d’una parella d’àligues cuabarrades es va construir un túnel amb un cost de cinc-cents milions de les antigues pta.). Per tant, és gràcies a la presència d’aquestes espècies amenaçades que molts espais naturals s’han lliurat de la seva destrucció, i que ara en podem gaudir tots. Però com hem dit a l’inici de l’article, conservar l’hàbitat no és suficient per garantir la supervivència de les espècies més sensibles i amenaçades, sinó que hem d’actuar sobre cada un dels factors que les amenacen. Per això, i perquè la fauna no sap distingir la millor o pitjor voluntat de la gent que s’hi acosta, també cal regular i ordenar les activitats humanes en el seu hàbitat si causen un impacte, i entre aquestes activitats hi ha les activitats esportives. És evident que l’escalada no és l’única activitat esportiva que cal controlar per conservar les espècies amenaçades: vies ferrades, descens de barrancs, espeleologia, parapent, motorisme de muntanya, BTT, esquí de fons i de muntanya, i fins i tot l’excursionisme, poden comportar els mateixos efectes negatius si els sectors vitals són visitats i pertorbats amb freqüència o en moments crítics per a la fauna. Per això i especialment als espais protegits, cal regular totes les activitats que tinguin un efecte negatiu sobre els valors naturals que volem conservar, i ampliar la regulació a d’altres activitats quan la seva incidència ho faci necessari. Així, any rere any apareixen noves modalitats esportives que segons on i quan es facin, poden tenir conseqüències molt negatives per les espècies més amenaçades i sensibles de la nostra fauna, espècies que cada cop veuen més reduïts els darrers refugis. Per aquests mateixos motius, l’obertura i senyalització de senders també hauria d’estar regulada, ja que en ocasions s’han senyalitzat senders (GR o PR) que passen per sectors crítics, i fins i tot s’han publicat en plànols, cosa que dificulta extraordinàriament la gestió posterior. De fet, als cingles de Bertí, un alcalde i Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural un regidor han estat condemnats a sis mesos de presó per l’obertura no autoritzada de senders dins del sector de cria d’una parella d’àligues. Després d’haver aconseguit que gràcies a la presència d’espècies amenaçades s’hagin protegit molts espais naturals, seria un contrasentit carregar-nos ara amb la nostra presència el valor biològic que va determinar la seva protecció. Fer compatibles desenvolupament, lleure i conservació d’espècies amenaçades no és fàcil ni sempre possible, però creiem que el goig de poder gaudir d’uns espais naturals rics i diversos compensa el sacrifici. Servei de Protecció de la Fauna, Flora i Animals de Companyia Febrer 2010

TAULA 1 Espais amb ordenació elaborada o en procés. Els sectors indicats amb escalada regulada són només orientatius. Per més informació adreceu-vos al centre d’informació respectiu. PIRINEUS I PREPIRINEUS Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici Escalada permesa a les vies catalogades. Cal autorització per obrir vies noves. A la zona perifèrica, no està permesa l’escalada en gel a l’Aüt (Boí). Of: C/ de les Graieres, 2. 25528 Boí. Tfn: 973.69.61.89 [email protected] Parc Natural del Cadí-Moixeró Escalada permesa al Pedraforca i al sector central del vessant nord del Cadí. Of: c/ La Vinya,1. 08695 Bagà. Tfn: 93.824.41.51 [email protected] EIN Freser-Setcases Escalada no permesa als vessants sud i est del Gra de Fajol Petit, i a Tot lo Món - Gorges del Freser. EIN de Collegats-Boumort Escalada permesa exclusivament a les roques equipades assenyalades al mapa del Boumort-Collegats (col·lecció Piolet). A la serra de Sant Joan, on s’estan obrint vies en zones critiques, caldria la consulta prèvia.

Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural EIN de la Serra de Sant Gervàs L’obertura de vies a Sant Gervàs-Escales s’ha fet amb consulta prèvia. Atesa l’abundància de rapinyaires a la zona, per obrir noves vies caldria que es mantingués aquest procediment. EIN de l’aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa Regulació en diversos punts. Congostos riu Segre vora el Santuari del Salgar i del castell de Rubió Escalada no permesa. Reserva Natural de Sant Llorenç de Montgai Regulació al marge esquerra del riu Segre (seguint el seu curs). EIN de l’Alta Garrotxa Escalada no permesa a la vall de Sant Aniol, Escales, vall de la Muga i vall d’Ormoier. Of: Consorci de l’Alta Garrotxa. C/ Era de Sant Sebastià 1. 17855-Montagut Tfn: 972.28.78.29 [email protected] SERRES LITORALS I PRELITORALS Parc natural de Montserrat Escalada no permesa entre el camí de la Santa Cova-Bellasona (a l’oest) i la carretera de Collbató (a l’est). Escalada regulada segons els sectors en els barrancs de la Maçana, el Pont i Pollegons. Altres vies temporalment regulades. Of: Patronat de la Muntanya de Montserrat. Monestir de Montserrat. Ap. Correus nº 08199 Tfn: 93.877.77, ext. 7678 www.muntanyamontserrat.net [email protected] Parc natural del Montsant Escalada no permesa al barranc de Coma Negra, congost de Fraguerau, cingleres de la Vilella Alta-Escaladei i Penya Roja de la Figuera. Of: c/Major 4, 43361-La Morera de Montsant Tfn: 977.82.73.10 www.parcsdecatalunya.net [email protected] Parc natural dels Ports Escalada no permesa als barrancs de Matamoros, Covalta i la Caramella, al Salt del Barber-Roques del Duc, i a la Mola de Buscarrons-congost del Canaleta. Tres grans zones d’escalada no regulada: entre els barrancs de Lloret-La Galera i el Catinell, entre la Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural Fortalesa, la Tossa de la Reina i Penyaflor, i entre Lo Blau, Roques de Benet, Santa Bàrbara i la Faixa del Salt. Cal autorització a la resta del parc, que s’ha de sol·licitar amb 5 dies d’antelació. El parc facilita un mapa amb la informació. Of: Av. Val de Zafán, s/n, 43520 Roquetes Tfn: 977.50.36.68 www.parcsdecatalunya.net [email protected] Parc natural del Garraf Escalada permesa al vessant sud del Pic Martell i al Pas de la Mala Dona. Algunes vies regulades temporalment a la Falconera. Of: La Pleta, carretera de Rat Penat a la Plana Novella, km 3,5 (Sitges). Tfn: 93.597.18.19 www.diba.cat/parcsn [email protected] Parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac Escalada no permesa a Can Pèlacs, Cova Roja, el Mugró, Turó dels Cabrits, Turó del Boc, turó de les Nou Cabres, la Morella, paret de les Fogueroses (excepte algunes agulles), canal del Llor, agulles del Serrat de la Coca, el Montcau, Matarrodona, agulles de Matarrodona, Castell del Boc, el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, Castellsapera, Roques de la Coca, els Cortins, Castell de la Serra de l’Espluga, Turó del Mal Pas de Puigdoure, les Formigues, la Castellassa del Dalmau i la Pallera, Roca del Corb, Morrals de la Mata, de la Bassa i d’en Bens. Està restringida de gener a agost al Paller de les Foguerosses, Gegant de les Foguerosses, parets inferiors de la Roca Mur, Cavall Bernat de la Vall i els Emprius. Of: La Mata. Trencant carretera Terrassa a Navarcles, km 14,8 (feiners) Tfn: 93.743.30.20, Coll d’Estenalles (festius i feiners) Tfn: 93.831.73.00 www.diba.cat/parcsn [email protected] Parc del Foix Escalada no permesa. Of: Centre de Servei de la Marina, ctra. de Vilanova a l’Arboç, km 11. 43520Castellet i la Gornal. Tfn: 639.347.713 www.diba.cat/parcsn [email protected] PNIN de Poblet Escalada permesa tan sols a les vies ja existents del Roc de Ponent. Of: Alberg de la Joventut Jaume I Ctra. De les Masies, s/n. 43440 Espluga de Francolí Tfn: 977.87.17.32, Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural [email protected] [email protected] EIN de les muntanyes de Tivissa-Vandellòs i la Serra de Llaberia S’està treballant en la regulació d’aquest espai Consorci per la Protecció i Gestió de l’EIN de la Serra de Llaberia C/Major 19, 43746 La Serra d’Almos Tfn: 977.41.75.44 [email protected] EIN de Prades Escalada no permesa a La Vall, Puig d’en Marc, Roca Monera de Farena, Fonts de la Glorieta-Malpàs, La Gitana, Riuet de la Gritella, La Ciuranella, cingleres d’Alforja-Mola de l’Escolà. EIN dels Cingles de Bertí Escalada no permesa als cingles de la Vall de Ros. EIN Serra del Montsià Escalada no permesa al Racó de Cedrilles EIN Cardó-Boix Escalada no permesa a la Pota del Camell (Benifallet)

Consultes sobre escalada en espais sense punt d’informació: És aconsellable fer una consulta prèviament a l’obertura de noves vies en cingleres verges, especialment als espais inclosos a la Xarxa Natura 2000. L’obtenció de l’autorització permet a l’escalador gaudir de la seva activitat amb la seguretat de no causar problemes a la fauna i d’estar cobert legalment Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de Companyia Departament de Medi Ambient i Habitatge C/Dr. Roux, 80. 08017-Barcelona Tfn: 93.567.42.00, [email protected]

TAULA 2 Espècies de rapinyaires per les quals es regula l’escalada S’han ordenat les espècies a raó del risc que pateixen. Les dues darreres són molt més tolerants que les altres, i per tant, permeten una regulació més flexible. Per moltes espècies més sensible i sedentàries (les tres primeres) potser necessari regular l’escalada tot l’any. Trencalòs Distribuït exclusivament pels Pirineus i Pre-pirineus. Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94

Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge Direcció General del Medi Natural El període reproductor s’inicia el desembre i finalitza el juliol. Àliga cuabarrada Distribuïda per les serralades litorals i pre-litorals i per les serres pre-pirinenques més exteriors. El període de cria abasta els mesos de gener a juny. Àliga daurada Distribuïda pels Pirineus, Pre-pirineus i serres pre-litorals tarragonines. El període de cria abasta els mesos de febrer a juliol. Aufrany Distribuït pels Pre-pirineus, Guilleries i els Ports. El període de cria abasta els mesos de març a agost. Voltor Distribuït pels Pirineus i Pre-pirineus i pels Ports. El període de cria abasta els mesos de desembre a juliol. Falcó pelegrí Distribuït per totes les muntanyes del Principat. El període reproductor abasta els mesos de febrer a maig. Duc Distribuït per totes les muntanyes del Principat. El període reproductor abasta els mesos de gener a juny.

Dr. Roux, 80 08017 Barcelona Tel. 93 567 42 00 Fax 93 280 29 94