LA SAGRADA FAMÍLIA CICLE A

LA SAGRADA FAMÍLIA CICLE A Concedida per Lleó XIII a Associacions de la Sagrada Família, estesa a l’Església universal el 1921 pel papa Benet XV, la f

4 downloads 33 Views 160KB Size

Recommend Stories


Recibimos la Sagrada Comunión
5 Recibimos la Sagrada Comunión Vamos a recibir la Primera Sagrada Comunión. ¡Es un momento muy especial! Recibimos La Sagrada Comunión  Los católi

LA SAGRADA FAMILIA DE NAZARET
Solemnidad de la Sagrada Familia - Ciclo A Rp. Juan Bautista Lehmann LA SAGRADA FAMILIA DE NAZARET "En seguida se fue con ellos, y vino a Nazaret,

MISA DOMINICAL DOMINGO DE LA SAGRADA FAMILIA (Ciclo A)
MISA DOMINICAL DOMINGO DE LA SAGRADA FAMILIA (Ciclo A) Una oración irlandesa dice así: “Que el camino venga a tu encuentro, que el viento sople siempr

Story Transcript

LA SAGRADA FAMÍLIA CICLE A Concedida per Lleó XIII a Associacions de la Sagrada Família, estesa a l’Església universal el 1921 pel papa Benet XV, la festa d’avui mira de presentar la –Sagrada Família de Jesús, Maria, Josep, com el model de la família cristiana. Les oracions de la festa porten la marca del context de la seva institució (col·lecta). Situada després per la reforma litúrgica del Vaticà II en la proximitat immediata der la festa de Nadal, es presenta en primer lloc com la celebració del misteri de l’encarnació, de la que la festa en remarca uns trets concrets. L’elecció de l’Evangeli manifesta admirablement el lligam d’aquesta festa de la Sagrada Família amb la de Nadal, reservant per a l’Epifania, el relat dels Màgics (2, 1-12), el leccionari dominical proposa per avui l’evangeli de la fuita a Egipte i el retorn a Natzaret a Galilea (2, 13-23). Dibuixant l’itinerari simbòlic de Maria i Josep, de Betlem vers Egipte, després d’Egipte a Natzaret, a causa de l’infant, l’Evangelista no ens estarà convidant, a l’entrada d’un nou any, a fer la mateixa ruta en família en companyia de Jesús? El camí al que ens empeny, just vingut al món, és ja el d’un nou Èxode, el d’una nova Pasqua. Unes lectures que ens inviten a agafar, seguint Jesús, el camí d’una Pasqua nova.: El camí seguint Jesús, nou Moisès, guia d’un nou Èxode, passa per la foscor de la dificultat viscuda en la fe, per guiar a la llum de la Pasqua. Aquest camí passa pels gestos molt concrets de la vida quotidiana, i particularment, recorda el savi Ben Sirac, per l’amor i el sosteniment dels pares – durant la vida i en la vellesa. (Primera lectura). Aquest camí passa, pels deixebles de Crist cridats a formar en ell un sol cos, pel suport mutu i el perdó; i particularment en família, gràcies a l’Esperit que renova els lligams més estimats per aquesta perfecció de l’amor que el Crist ens aporta donant-nos la seva pau (Col. 3, 12-21).

LA TAULA DE LA PARAULA L’autor visqué al segle II a.C. En una època on, en una cruïlla de dues cultures –la del poble elegit i la cultura grega, pagana-, els creients jueus, especialment els joves, són temptats de deixar-se seduir pel prestigi de la civilització hel·lenística i adoptar-ne els seus costums. Vet aquí perquè ell recorda els valors tradicionals inscrits en els manaments. Aquí, ell comenta el quart dels deu manaments de Déu proclamats cada dissabte a la sinagoga: Honora ton pare i ta mare, com t’ho ha manat el Senyor el teu Déu, perquè tenguis una llarga vida i siguis feliç a la terra que el Senyor et dóna. Una primera part, ritmada per un verb clau: honorar: Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Està traçant de manera general els deures dels fills envers els seus pares, especialment el pare. Les mencions del Senyor, que enquadren el primer paràgraf, testimonien que no es tracta d’una moral purament humana, sinó d’un camí vers el Déu de l’Aliança.

La segona part, escrita en segona persona del singular: Fill meu... multiplica els imperatius. Aborda un punt particular: el deure de l’assistència als pares en la seva vellesa i fins i tot en la senilitat, Si s’afebleix el seu enteniment; una de les obres de misericòrdia a les quals el judaisme dóna la més gran importància. PROCLAMAR AQUESTA PARAULA El lector vetlarà de proclamar de manera diferent els dos paràgrafs d’aquest text de saviesa: Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare; quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa. -

Sostenint-se sobre els imperatius de la segona part que són emprats d’una forma positiva, i d’una forma negativa:

Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare; te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes.

SALM 127 El salm 127, salm de pelegrinatge, pren la forma de felicitat de la família on tots, vivint en la pietat, el treball, l’amor conjugal o filial, caminen segons els camins del Senyor. SEGONA LECTURA Pau ve a recordar als cristians de Colosses quin és el cor de la seva fe: Jesucrist mort i ressuscitat . Ara exhorta els seus corresponents, a aquells que han estat elegit per Déu, que són els seus fidels i estimats, a viure segons els costums de Crist, a imitar el comportament de Déu en Jesucrist... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Aquest és l’arrelament profundament teologal dels consells que els dóna sobre les relacions humanes: Ja es tracti der les RELACIONS ENTRE CRISTIANS: Tingueu sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdonau-vos-ho. Revestits e Crist – comenta Ch. Reyner- els creients són designats amb els mateixos termes que el Crist, ell l’Elegit, l’Estimat, el cor del qual és misericordiós, bondat, humilitat, dolçor, paciència. Ell no ha demanat als creients adquirir tal o qual virtut, sinó entrar vertaderament en els sentiments de Crist, com Pau invitava els filipencs (2, 5)... El perdó, la reconciliació han d'estar al cor de les relacions humanes, ja que és el Crist que transforma el cor i els uneix en un sol cos. La pau que és signe de la seva presència en el cor de l’home regnarà en les relacions mútues entre ells (Les Epîtres de Paul, vol III, p. 163-164). Ja es tracti de LES RELACIONS FAMILIARS: relacions espòs-esposa, relacions pares-fills (els consells de Pau s’han de situar en el context de l’època): En els dos binomis (v. 18.21) –continua el nostre autor- veu l’enclavament "en el Senyor” és el fonament de l’exhortació dirigida als seus destinataris. Aquestes línies no són consideracions de bona

conducta, sinó més bé una descoberta del que les relacions humanes són cridades a esdevenir a la llum del Senyor (o.c. p. 167). També és tota la vida que és cridada a esdevenir resposta d’amor a l’amor primer que el Pare ens ha manifestat en el seu Fill Jesucrist: tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies. PROCLAMAR AQUESTA PARAULA El lector estarà atent . a posar de relleu l’adreça: Germans I els títols que l’apòstol dóna als seus corresponents: Escollits de Déu, sants, estimats... . a distingir els tres paràgrafs que composen aquesta lectura: La crida al suportament mutu i el perdó en la vida comunitària dels cristians Germans, tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si alguns tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu; recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. La invitació a l’acció de gràcies: agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit; tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies. La crida a viure la vida familiar en el Senyor: Dones... A donar tot el seu pes a allò que fonamenta aquesta novetat en les relacions humanes: Actuau com el Senyor

COMENTARI A L’EVANGELI

Mt 2, 12-15. 19-23

El diumenge IV der l’Advent llegíem l’evangeli de l’anunci a Josep. Aquest relat és present a la nostra memòria perquè reparem, d’entrada, com s’assembla a l’evangeli d’aquest diumenge: Adopta una estructura idèntica: 1. Evocació de la situació. 2 Aparició de l’Àngel a Josep. 3. Execució de l’ordre. 4. Citació de l’Escriptura. Encara més, el passatge evangèlic d’avui reprèn dues vegades aquesta mateixa estructura fins el punt que se’ls pot posar en dues columnes estrictament paral·leles. -

Reprèn el mateix refrany sobre la crida: Li posarà el nom de Jesús (1, 21) Se li darà el nom d’Emmanuel (1, 23) Ell li posà el nom de Jesús (1, 25) escrivia l’evangelista en el relat de l’anunci a Josep.

+ D’Egipte he cridat el meu fill (2, 15) «Li diran Natzarè.» escriu ara en el relat del retorn a Natzaret. Pot ser una manera d’evocar la vocació de Jesús, i la de tot home en ell? Així, sota una aparença senzilla, l’Evangeli de la Infantesa segons sant Mateu es revela, en efecte, sàviament elaborada i rica de múltiples significats. No hem d’oblidar: Mateu s’adreça a cristians d’origen jueu; per tant, a creients amarats de les Escriptures i alimentats pels comentaris que acompanyaven la lectura a les Sinagogues. Com a què de sorprenent, si l’evangelista, per mostrar com Jesús reuneix en ell tota l’esperança d’Israel i acompleix plenament les Escriptures, fa referència constantment als texts de la Bíblia i als comentaris dels rabins. Mateu no busca una historieta edificant per alimentar la nostra imaginació o satisfer la nostra curiositat. El que ell vol, és unir-nos a la recerca apassionada, pels primers cristians, de la intel·ligència de la seva fe en Jesús, Fill de Déu. La llum de l’Esdeveniment pasqual flueix fins als orígens per fer-nos descobrir i confessar, amb la comunitat primitiva, en l’Infanbt nascut de Maria, el Fill de Déu i el Salvador del món. El que la mort/resurrecció ha revelat de Jesús, els esdeveniments de la serva infantesa ja ho anunciava i el prefiguraven: el profeta de la Galilea, el Natzarè, Jesús (Déu salva); ell és l’Emmanuel (Déu amb nosaltres); el fill de David nascut a Betlem, el Fill de Déu; ell és el nou Moisès inaugurant un nou Èxode. Presenta Jesús com el nou Moisès... Precisament, per poc que un presti atenció, el paral·lelisme d’aquest text evangèlic amb la història de Moisès és particularment frapant. -

En altre temps un FARAÓ cruel havia ordenat l’eliminació dels infants mascles dels hebreus. Just ha nascut Jesús, un rei cruel, HERODES, ordena la matança de tots els infants mascles de menys de dos anys de Betlem i dels voltants... Ja en altre temps MOISÈS, s’havia escapat miraculosament de la mort ( Ex 2, 1-10) i s’havia refugiat a l’estranger per escapar del Faraó (Ex 2, 11-15), abans d’enfrontar-se-li obertament després d’haver rebut la seva investidura profètica a l’esbarzer ardent (Ex 3, 1-12). També JESÚS, s’escapa miraculosament de la matança i fuig del tirà. Per mediació de Josep , es retira a Natzaret, des d’on anir`pa a predicar la Bona Nova després d’haver rebut la seva investidura messiànica al moment del seu baptisme al Jordà. Antigament, MOISÊS havia retornat a Egipte, havent desaparegut tot perill, perquè havien mort aquells que li volien llevar la vida (Ex 4, 19-20). La mort del Faraó feia possible l’alliberació del poble de Déu. També JESÚS, havent desaparegut tot perill, retorna al país, conduit per Josep i Maria, perquè – explica l’evangelista mantenint un plural que no es justifica -ja són morts els qui el buscaven per matar-lo, citant Ex 4, 19-20. La mort d’Herodes va permetre el retorn i constituir un

context favorable a l’anunci de l’alliberació d’un no poble del que Jesús anirà al davant com a cap. Antigament MOISÈS havia obeït la paraula del Senyor: -Moisès va prendre la seva dona i els seus fills, els va fer pujar a l'ase i se'n tornà cap a Egipte; portava a la mà el bastó de Déu. (Ex 4, 19-20). En el relat de la infància de Jesús, JOSEP porta a terme la mateixa obediència. El silenci que el situa l’evangeli de Mateu no més que posar de relleu la seva fe: Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. El verset de l’Escriptura amb que es conclou la primera part del text evangèlic és ple de sentit: He cridat d’Egipte el meu fill. Agafat del llibre d’Osees (11, 1), aquest verset canta l’amor del Senyor que ha tret d’Egipte Israel, el seu fill primogènit (Ex 4, 23). Acomplint en les Escriptures, Jesús ve a refer pel seu compte la història del seu poble. Nou Moisès, ve a inaugurar, per a un poble renovat, un nou i definitiu Èxode. Comenta Cl Tassin: L’Egipte simbolitza l’opressió . És el punt de partida de l’Èxode, del camí d’alliberació vers la Terra promesa. Per aquest breu relat, Jesús esdevé solidari del seu poble, assumint la història de les seves dificultats i porves, com ho remarca la citació del profeta Osees... Però cal familiaritzar-se amb la manera jueva de citar aquí l’Escriptura. Si algú diu: “els somriures dansen”, espontàniament ressituem el principi del proverbi . Igualment, els jueus lectors del text de Mateu completaven de memòria el text d’Osees: Quan Israel era infant, jo l’estimava, i d’Egipte he cridat el meu fill”. El sentit pren aleshores amplària: l’infant Jesús, és l’infant Israel: ell resumeuix en la seva persona la vocació i el destí del Poble elegit, abans que seguidament l’evangeli en reveli que és Fill, més encara que aquest poble oprimit de qui Déu deia al Faraó: el meu fill primogènit, és Israel... Deixa anar el meu fill (Ex 4, 22-23) (L’Évangile den Mattieu,m pàg. 33-34) Guia d’un nou poble de totes les nacions: Així, doncs, no, és a Judea, regió típicament jueva, preservada de les miasmes del paganisme, que començarà aquest nou Èxode. És a la regió de Galilea – el que significa: cruïlla dels pagans (Mt 4, 15)país que tenia una població mesclada de jueus i pagans, terra de pas, menyspreada. El poble de Déu renovellat, que ve a fundar Jesús, serà un poble que associarà als jueus els pagans que acolliran l’Evangeli. Vet aquí, doncs, Jesús infant a peu d’obra al lloc de la missió. És allà, en efecte, a Galilea, que inaugurarà el seu ministeri públic (4,m 15-18). I és allà que, ressuscitat, s’acomiadarà dels apòstols per confiar-los una missió universal: Anau feu deixebles de tots els pobles (28, 18). Per a l’evangelista Mateu, aquest retorn a Galilea, és ja l’anunci de l’obertura de l’Església als pagans. El nou poble de Déu no es limitarà a les fronteres d’Israel; tindrà les dimensions del mon sencer.

Get in touch

Social

© Copyright 2013 - 2024 MYDOKUMENT.COM - All rights reserved.