ÍNDEX 0.− INTRODUCCIÓ..............................................................................................................5 1.− ETIOLOGIA I TRANSMISIÓ......................................................................................7 1.1. TIPUS D'HOSTES............................................................................................9 1.2. CICLE VITAL DE LA LEISHMANIOSIS...................................................10 2.− EPIDEMIOLOGIA.......................................................................................................11 3.− PATOGENIA.................................................................................................................13 4.− QUADRE CLÍNIC........................................................................................................ 16 4.1. PROBLEMES CUTANIS................................................................................17 4.2. APRIMAMENT,ASTÈNIA I ANÈMIA....................................................... 17 4.3. LES LESIONS OCULARS.............................................................................17 4.3.1. BLEFARITIS...........................................................................................17 4.3.2. CONJUTIVITIS.......................................................................................18 4.3.3. SEQUEDAT OCULAR...........................................................................18 4.3.4. INFLAMACIÓ DE LA CÒRNIA............................................................18 4.3.5. UVEITIS..................................................................................................18 4.4. INSUFICIÈNCIA HEPÀTICA.......................................................................19 4.5. DIARREA CRÒNICA.....................................................................................19 4.6. INSUFICIÈNCIA RENAL..............................................................................19 4.7. EPISLAXIA......................................................................................................19 4.8. COIXESES........................................................................................................19 5.− DIAGNÒSTIC................................................................................................................20 5.1. VISUALITZACIÓ DEL PARÀSIT................................................................21 5.2. TÈCNIQUES IMMUNOCITOQUÍMIQUES...............................................21 5.3. BIOLOGIA MOLECULAR............................................................................21

1

5.4. MÈTODES SEROLÒGICS............................................................................21 6.− TRACTAMENT.............................................................................................................23 6.1. DERIVATS D'ANTIMONI PENTAVALENT, ESPECIALMENT L'ANTIMONIAT DE N−METILGLUCAMINA (ANTIMONIAT DE MEGLUMINA, GLUCAMINE® )................................................................................................................24 6.1.1. MECANISME D'ACCIÓ.......................................................................24 6.1.2. POSOLOGIA..........................................................................................24 6.1.3. EFECTES ADVERSOS.........................................................................25 6.1.4. RESPOSTA AL TRACTAMENT.......................................................................................................25 6.2. ALLOPURINOL..................................................................................25 6.2.1. MECANISME D'ACCIÓ..........................................................25 6.2.2. POSOLOGIA.............................................................................26 6.2.3. EFECTES ADVERSOS.............................................................26 6.2.4. RESPOSTA AL TRACTAMENT ............................................26 6.3. AMINOSIDINA (AMMINOFARMA® )...........................................26 6.3.1. MECANISME D'ACCIÓ ........................................................26 6.3.2. POSOLOGIA............................................................................26 6.3.3. EFECTES ADVERSOS...........................................................26 6.3.4. RESPOSTA AL TRACTAMENT............................................26 6.6. Pauta Rutinària que s'aplica en l'Hospital Clínic de la UAB....................................................................................................................27 6.5. ALTRES PRODUCTES QUE AJUDEN DURANT EL TRACTAMENT DE LA MALALTIA...........................................................................................27 7.− MESURES DE CONTROL...............................................................................28 8.− DESENVOLUPAMENT DE LES VACUNES PREVENTIVES...................30 8.1. VACUNES AMB PARÀSITS VIUS.....................................................31 8.1.1. VACUNES AMB PARÀSITS VIUS........................................31 8.1.2. VACUNES AMB PARÀSITS MORTS....................................31

2

8.1.3. VACUNES AMB PARÀSITS ATENUATS..............................31 8.2. VACUNES D'ANTÍGENS PURIFICATS O RECOMBINATS.......31 8.3. VACUNES DE DNA.............................................................................31 8.3.1. ADYUVANTS...........................................................................32 8.3.1.1. ELS ADYUVANTS EN FORMA DE PARTÍCULES....32 8.3.1.2. ELS MACROADYUVANTS (NO PARTICULARS).....33 8.3.1.3. ELS ADYUVANTS COMBINATS.................................33 9.− TREBALL DE CAMP.........................................................................................34 9.1. DESCRIPCIÓ DE CASOS D'UNA CONSULTA VETERINÀRIA..35 9.2. ENTREVISTA AL DR. MANOLO GAY (VETERINARI DEL CENTRE VETERINARI GUÍXOLS).......................................................................................46 9.3. VISITA A L'HOSPITAL CLÍNIC DE LA UAB.................................48 9.3.1. ENTREVISTA AL Sr. XAVIER ROURA, RESPONSABLE DEL DEPARTAMENT DE MEDICINA GENERAL DE L'HOSPITAL CLÍNIC VETERINARI DE BELLATERRA.........................................................................50 9.3.2. VALORACIÓ DE LA VISITA..................................................53 9.4. PREGUNTES PROPOSADES ALS PROPIETARIS DE GOSSOS AMB LEISHMANIA...........................................................................................................54 9.4.1. PREGUNTES PROPOSADES AL PROPIETARI D'EN REX I RESPOSTES................................................................................................................54 9.4.2. PREGUNTES PROPOSADES AL PROPIETARI D'EN MAX I RESPOSTES................................................................................................................56 9.5. DADES DEL COL·LEGI DE VETERINARIS DE MADRID.............59 10.− CONCLUSIONS..................................................................................................62 11.− GLOSSARI..........................................................................................................66 12.− BIBLIOGRAFIA................................................................................................70

3

0. INTRODUCCIÓ En un principi no sabia quin tema escollir, però el que sabia segur es que seria un treball que tractaria algun aspecte de veterinària. El motiu és que en un futur voldria estudiar veterinària i arribar a ser−ho. A l'inici del treball, vam començar pel treball de camp i la documentació, vaig anar al Centre Veterinari Guíxols, on el veterinari Manolo Gay hem va ajudar, facilitant−me tota mena d'informació i deixant−me assistir com ajudant a les seves consultes mèdiques. Anant a la clínica hem vaig trobar el dia a dia, una sèrie de variats casos d'animals de companyia, i hem van anar introduint de mica en mica en aquest món, que en un principi era desconegut per mi. Entre aquests casos els que més hem van cridar l'atenció eren aquells que presentaven malalties produïdes per paràsits diferents com paparres, puces..., i la que més m'ha encuriosit, ha estat una produïda per la picadura d'un mosquit, la Leishmaniosis, encara que podria haver escollit qualsevol altre tema ja que tenia una gran varietat. Els objectius que hem proposo amb aquest treball es conèixer tots els aspectes d'aquesta malaltia, quin abast pot tenir, és a dir, si només afecta a gossos o també pot afectar a éssers humans, quines són les seves conseqüències, quins són els seus tractaments, tenir contacte amb afectats..., resumint conèixer amb profunditat aquesta malaltia.

1. ETIOLOGÍA I TRANSMISIÓ

4

La Leishmaniosis canina (LC) és una malaltia produïda per protozous del gènere Leishmania. La Leishmaniosis s'enquadra en: · Phylum: Sarcomastigophora · Subphylum: Mastigophora · Classe: Zoomastigophora · Ordre: Kinetoplastida · Subordre: Trypanosomatina · Família: Trypanosomatidae Es coneixen dues formes diferents en el seu cicle biològic: · Fase amastigot: Present a l'hoste vertebrat (humà, gos, rata o guineu). Les seves característiques principals són: • Forma intracel·lular immòbil. • Cos redondejat o ovalat, de 2 a 5 µm de diàmetre. • Amb cinetoplast i nucli centrals • Sense flagel Foto 1 · Fase promastigot: Present a l'insecte vector (el mosquit). Les seves característiques principals són • Forma extracel·lular mòbil • Cos allongat, de 10 a 15µm • Amb un llarg flagel Foto 2 1.1. TIPUS D'HOSTES Les leishmanies són paràsits que completen el seu cicle biològic en 2 hostes: · Un vertebrat, que pertany a diferents ordres (humà, gos, rata o guineu) que actua com a residència. · Un insecte, que pertany a la subfamília Phlebotominae, el flebotomo, que actua com a vector (transmissor). Són insectes ovípars que pateixen una metamorfosis holometàbola, amb 3 estadis larvaris terrestres: pupes, sèssils i femelles hematòfagues. Es tenen indicis que es poden desenvolupar a una gran varietat de biòtops: forats als nuclis, estables, galliners, jardins, clavegueres, etc. Aquest llocs tenen en comú temperatures moderades, amb poca llum o nul·la il·luminació, humitat relativament alta i amb un alt contingut de matèria orgànica d'origen animal o vegetal, que els serveix d'aliment. El mosquit adult té una mida de 2−3 mm i una densa pilositat que recobreix tot el seu cos. En repòs les ales es 5

disposen en un angle de 45º respecte el cos. L'activitat d'aquests insectes s'inicia amb la posta del sol i s'allarga durant les primeres hores de la nit, sempre que la temperatura no sigui inferior a 17−18ºC, no plogui i el vent no sigui fort. La mobilitat del flebotomos es molt relativa, ja que està en relació directa amb la disponibilitat d'hostes vertebrats dels que es tingui d'alimentar i amb llocs de repòs i de posta. Per localitzar a l'hoste es desplacen, mitjançant vols curts i a poca altura, en sentit contrari a la direcció del vent, fent recorreguts de pocs metres cada cop. No s'allunyen molt del lloc on reposen, arribant poques vegades als 500 m. El període d'activitat anual del P.perniciosus es variable i dependrà de la zona geogràfica en la que ens trobem. En condicions molt favorables es pot estendre des de març fins a mitjans de desembre, encara que el més habitual és que s'iniciï al maig i finalitzi a l'octubre. La distribució geogràfica de P.perniciosus comprèn bastants països de la conca Mediterrània, tota França fins al nord, arriba a Grècia i Líbia pel est, i s'aprofundeix pel sud d'Argelia fins al Sàhara i fins a l'oest a les illes Canàries. Foto 3 El cicle comença quan una femella pica a un hoste vertebrat i es nodreix, ingerint un reduït nombre d'amastigots. En el tracte digestiu del mosquit,els amastigots es multipliquen i es transformen en promastigots que emigren cap a l'esòfag i a la faringe del mosquit atrets per substàncies quimiotàctiques de la saliva d'aquest. Un petit nombre de promastigots s'allotja a la probòscide del mosquit i són els responsables de la transmissió del paràsit a un nou vertebrat. Aquest cicle complert en el mosquit dura entre 4 i 20 dies Totes les formes de transmissió tan a humans com a animals és per la picada dels flebotomos. En algun cas , s'han descrit transmissions directes (gos− humà, humà− gos, gos− gos, humà− humà), ja sigui per contacte amb secrecions inflamatòries o bé després de transmissions cal considerar−les excepcionals, i no són importants en l'epidemiologia de la leishmaniosis a Espanya. A Espanya els flebotomos coneguts són els coneguts com viudillas o beatillas. 1.2.CICLE VITAL DE LA LEISHMANIOSIS

6

esquema 1

2. EPIDEMIOLOGÍA A la Leishmaniosis canina, es descriuen 3 tipus diferents de cicles epidemiologics, cadascun amb un patró de transmissió exclusiu. · Cicle selvàtic: Té com a principal reservori (hoste vertebrat) la guineu i com a secundari a la rata. Foto 4 Foto 5 · Cicle peridomèstic: El principal reservori és el gos, seient aquells rodamóns i assilvestrats els que mantenen la connexió immediata entre gossos de diferents zones. Foto 6

7

· Cicle domèstic: El gos que està en contacte amb els humans i que està cuidat, amb alimentació controlada, desparasitat i vacunat, amb controls veterinaris regulars. Foto 7 A Europa els vectors (mosquits) de L.infantum són sempre del gènere Phlebotomus, seient sempre les espècies P.perniciosus i P.arasi les més importants en la transmissió. S'ha identificat una sola espècie del paràsit: L.infantum, de la que s'han aïllat nombrosos zimodemes o soques en gossos i humans. El gos és el principal reservori de la L.infantum, actuant com a principal font de paràsits a la cadena epidemiològica, però, la capacitat d'infectar per als flebotomos no és igual en tots els gossos infectats, entre els que s'han diferenciat dues poblacions: · Infectius: Són seropositius, tant simptomàtics, com asimptomàtics. · No Infectius: Són gossos asimptomàtics i seronegatius.

3. PATOGENIA Els promastigots s'introdueixen a la dermis del gos a través de la picadura del flebotomo (esquema 2, fase 6). A les poques hores es produeix una acumulació de macròfags a la zona i aquests inicien les fagocitosis de paràsit (esquema 2, fase 1). La endocitosis, es deu fundamentalment al reconeixement de la gp63 (glicoproteïna) de la membrana del paràsit (protozou de la leishmaniosis) per part del receptor de la membrana del macròfags. Al interior dels lisosomes del macròfags, les leishmànies resisteixen als mecanismes de destrucció (esquema2, fase 2) i es multipliquen activament (esquema2, fase 3), produint la lisi de la cèl·lula i alliberant−se a l'exterior (esquema2, fase 4) , on són fagocitades de nou. Els mecanismes del perquè els amastigots resisteixen als sistemes de defensa dels macròfags no es coneixen de forma completa, però es creu que són deguts als lipofosfoglicans de la paret de l'amastigot, com una mena d'impermeable, els principals responsables d'aquesta resistència. Certs autors (Moll, 1993) presenten un altre model, segons aquest, les cèl·lules de Langerhans migren de la epidermis a la dermis i fagociten als 8

amastigots. A continuació migren als ganglis limfàtics i presenten antígens de leishmània situats a la seva membrana als limfòcits T, junt amb les molècules del sistema histocompatibilitat. Aquest fenomen és el que desencadena la resposta de cèl·lules T contra les leishmànies. Els macròfags i les cèl·lules de Langherans disseminen a continuació el paràsit als altres organismes, sobretot a la medul·la òssia, on continua la seva multiplicació. Des d'aquí es multipliquen, i més tard emigren a altres òrgans, en especial a la pell, fetge, pàncrees, ronyons, adrenals, tub digestiu, ulls, testicles, ossos i articulacions. S'han trobat paràsits a tots els òrgans excepte al sistema nerviós central. Aquest procés de generalització de la malaltia dura setmanes o mesos, i continua fins les últimes fases de la malaltia si no es posa un tractament. La disseminació de les leishmànies dins de l'organisme és diferent en cada animal i depèn de nombrosos factors. La presencia de leishmànies en el gos genera lesions greus mitjançant dos mecanismes patogènics principals: • Desencadenament de reaccions inflamatòries granulomatoses. • Producció d'immunocomplexes circulants que es dipositen en glomèruls renals, vasos i articulacions. El primer són les causants dels signes cutanis de la malaltia, de les lesions hepàtiques, entèriques, ósses i de bona part de les oculars i renals. El segon són causants de la glomerulonefritis greu que afecta a molts animals, d'algunes lesions oculars i de quadres de vasculitis que presenten alguns gossos. Existeixen gossos que són sensibles a la infecció per leishmànies i també animals que desenvolupen una resposta immunitària eficaç que frena la progressió de la malaltia. Els animals sensibles a la infecció són aquells que desenvolupen una resposta basada a limfòcits T helper de tipus 2 (Th−2), limfòcits que produeixen interleucina−4 i interleucina−10 i que estimulen una forta resposta humoral, per el que presenten un títol elevat d'anticossos específics antileishmania, que no són protectors. En canvi els resistents activen els limfòcits T helper de tipus 1 (Th−1) que produeixen grans quantitats d'interferó gamma i altres citosines activadores de macròfags, pel que aconsegueixen l'eliminació del paràsit. El motiu de perquè un gos respon d'una manera no es coneix al detall, encara que es sap que està regulat genèticament.

9

4. QUADRE CLÍNIC El quadre clínic de la Leishmaniosis canina, és molt variable i es pot dir que no hi ha individus que presentin els mateixos símptomes, això es degut als diferents mecanismes patogènics i les diferents respostes immunitàries dels individus. Els gossos que es presenten a la consulta amb leishmaniosis, solen presentar un o varis dels quadres clínics següents: 4.1 Problemes cutanis. S'han descrit variats casos dermatològics associats a aquesta malaltia però tots presentaven en comú, alteracions no puriginoses i la distribució de les lesions és gairebé simètrica. El quadre més freqüent: descamació seca, acompanyada d'alopècia. Començant primer al cap i després es va estenent progressivament a la resta del cos. Les zones que afecten a la majoria de casos són el cap, el coll, el tronc, i les extremitats.

10

Foto 8

Foto 9 4.2 Aprimament, astènia i anèmia. En major o menor grau, són presents en gairebé tots els casos i sovint és una atrofia de la musculatura facial. L'anèmia es presenta en el 40% dels animals, tractant−se d'anèmies no regeneratives.

11

4.3 Les lesions oculars, són també molt variades. Les més freqüents són: 4.3.1.Blefaritis. Les parpelles pateixen un procés d'inflamació intensa, amb engrossiment, edema i hiperèmia. Molt sovint la pell és seca i amb descamació de tipus seborreic. Els signes clínics més comuns que apareixen a la vora de palpebral a uns 4−5mm són la hiperqueratosi i l'alopècia.

Foto 10 4.3.2.Conjuntivitis. La conjuntiva és un dels teixits més implicats en aquest procés i es troba amb ingurgitació vascular, quemosis i exsudats o secrecions mucopurulentes. Foto 11 4.3.3.Sequedat ocular. Les glàndules llagrimalls són algunes de les estructures que més s'alteren com a conseqüència dels processos inflamatoris que tenen lloc a els acinis glandulars, això comporta una disminució quantitativa del film llagrimall que dona lloc a una queratoconjutivitis seca. 4.3.4.Inflamació de la còrnia. Pot presentar−se associat a altres alteracions amb més freqüència que aïlladament. Això es degut a que la presència aïllada de la queratitis es estranya i normalment s'associa a altres procediments, per exemple: queratoconjutivitis i/o queratuveitis. Un dels signes més freqüents és la pèrdua de transparència, com deslluïda. 4.3.5.Uveitis. La úvea és la túnica vascular de l'ull i està constituïda per el iris, els cossos ciliars i la coroide. Com que es tracta d'un teixit altament vascularitzat, es troba molt compromès en el transcurs de la malaltia,fundamentalment als quadres de Leishmaniosis visceral. Foto 12 4.4 La insuficiència hepàtica. Deguda a una hepatitis crònica originada per la presència del paràsit al fetge. Els animals presenten vòmits, poliúric i poliòpsia, anorèxia i pèrdua de pes. 4.5 Diarrea crònica. Evacuació repetida durant tot el dia de forma de consistència fluida sovint líquida. 12

4.6 Insuficiència renal. Deguda a la presència del paràsit al ronyó. 4.7 Epislaxia. Aquesta hemorràgia sembla deguda a lesions inflamatòries i ulceratives de la mucosa nasal i no a trastorns als mecanismes d'hemostàtics.

Foto 13 4.8 Coixeses. Les lesions esquelètiques en la Leishmaniosis canina s'han descrit com poc comuns, però en els últims anys s'ha anat incrementant els casos d'animals que pateixen Leishmaniosis i que presenten problemes ortopèdics.

5. DIAGNÒSTIC 5.1.Visualització del paràsit La millor forma per diagnosticar la Leishmaniosis es visualitzar el paràsit. Per això és de gran utilitat realitzar una punció de moll d'ós i a continuació tenyir el frotis amb el mètode de May−Grünwald( 0.25gr de colorant en 100ml de metanol absolut), el mètode Giemsa o el mètode Diff−Quick. La sensibilitat de la microscòpia de moll d'ós és superior a la de gangli (60−75% en front d'un 40−50%).

13

5.2. Tècniques immunocitoquímiques També s'han utilitzat altres tècniques per detectar les leishmànies. Una d'elles utilitza tècniques immunocitoquímiques que consisteix en aplicar sobre teixits un anticòs antileishmania marcat amb un enzim o un fluorocrom, aquest mètode s'utilitza rutinàriament en molts laboratoris d'anatomia patològica humana i veterinària. 5.3. Biologia Molecular També s'utilitza la Biologia Molecular per detectar l'ADN de leishmània. Però la tècnica més utilitzada es el PCR, que consisteix en prendre una biòpsia de pell, i realitzar una extracció de l'ADN i amplificar el RNA ribosomal de leishmània. 5.4. Mètodes Serologics Els mètodes serologics són també de gran utilitat: els més utilitzats són la immunofluorescència indirecta i el test de ELISA que consisteix en detectar i/o titular anticossos de Leishmaniosis en sèrums de gos. Es precís consultar al laboratori a partir de quin títol es considera positiu el resultat, ja que varia segons el mètode utilitzat i el laboratori on es realitza. El resultat d'un test serologic cal interpretar−lo conjuntament amb el quadre clínic. S'ha de ser molt curós a l'hora d'interpretar un test serologic positiu o dubtós fet a gossos sense lesions i amb lesions no compatibles , per això no s'ha d'oblidar que: • Al menys un 10% de gossos infectats, amb un títol positiu d'anticossos antileishmania mai desenvolupen la malaltia gràcies a la pròpia resposta immunitària. • Més d'un 10% de gossos clarament infectats i malalts son seronegatius al menys en certes fases de la malaltia. La sensibilitat de la prova augmenta si es realitzen varies determinacions separades 15 o 30 dies. En tots els casos dubtosos caldria intentar la visualització del paràsit, ja sigui repetint les puncions o bé realitzant una biòpsia. De menor especificitat resulta l'estudi del proteïnograma. No existeix un mètode de diagnòstic infal·lible No es possible presentar un únic protocol de diagnòstic de la leishmaniosis. Foto 14:Dot−ELISA Foto15: Fluorescència Foto 16: PCR A l'Hospital Clínic Veterinari de l'UAB realitzen varies puncions de moll d'ós i de gangli limfàtic, una serologia mitjançant la tècnica Dot−Elisa i un proteïnograma (positiu si és igual o major a 1:800)

14

6. TRACTAMENT Avui no és considera una malaltia incurable, ni per els veterinaris, ni pels amos dels gossos infectats, per tant com a resultat d'aquesta malaltia no s'aplica l'eutanàsia. Sens dubte els avenços en el diagnòstic, en els fàrmacs i en l'assistència veterinària són els responsables directes d'aquesta millora. Es per tant molt important que els veterinaris informin als amos dels gossos infectats que les expectatives de control/curació són millors que fa 20 anys. Una vegada detectada la Leishmaniosis en un gos s'ha de valorar si es comença un tractament o no, en funció de l'estat físic de l'animal. Cal que la teràpia tingui un resultat acceptable i si els propietaris estan disposats a assumir els esforços econòmics, de temps i de dedicació que un tractament tan llarg obliga. Existeixen tres fàrmacs en el mercat que són efectius pel tractament de la Leishmaniosis: derivats de l'Antimoni, l'Allopurinol i la Aminosidina. 6.1. Els derivats d'antimoni pentavalent, especialment l'antimoniat de N−metilglucamina ( antimoniat de meglumine, Glucantime®) 6.1.1. Mecanisme d'acció Encara no és ben conegut però sembla que aquests compostos eliminen les leishmànies bloquejant la formació de GTP i ATP inhibint dos enzims dins del metabolisme del paràsit: la fosfofructoquinasa i la piruvatdeshidrogenasa. Tampoc es coneix gran cosa de la seva cinètica, metabolisme i quantitat d'antimoni que es redueix a la forma trivalent, considerada molt més activa que la pentavalent, ja que en gossos no existeixen estudis rigorosos, sinó solament informació parcial sobre aquests aspectes. 6.1.2. Posologia Els protocols terapèutics varien considerablement d'uns autors a altres degut al desconeixement sobre la farmacocinètica i metabolisme dels antimonials. Les dosis de Glucantime® que habitualment s'utilitza en el tractament de la Leishmaniosis canina està al voltant als 100mg d'antimoniat de N−metil glucamina/Kg en injecció diària, ja que és inactiu per via oral.

15

Potser el punt de major discussió és el que fa referència a la pauta i duració del tractament. Les pautes varien des d'un fins a tres cicles, amb una duració per cicle de 5 a 30 dies a intervals de descans entre ells no inferiors a set dies ni superiors a un mes. Però els protocols més utilitzats en el tractament de la Leishmaniosis canina amb els antimonials prevalents són: · Amb el Glucantime ®: 100 mg d'antimoniat de meglumine/Kg/dia via intramuscular o intravenosa, en 2 o 3 cicles de 8 o 10 dies, separats d'un repòs de 10 a 15 dies. · Amb el Pentostam ®: 10−20 mg /Kg/dia, en dos cicles de 8 o 10 dies, separats d'un repòs de 8 o 10 dies. De totes maneres, pautes de major duració, a concentracions iguals o superiors d'antimoni, han demostrat la seva eficàcia terapèutica amb una toxicitat similar a la que produeixen les dosis habitualment recomanades. 6.1.3. Efectes adversos El Glucantime® i el Pentostam® podrien considerar−los uns dels fàrmacs amb menor toxicitat d'entre tots els que hi ha disponibles en el mercat pel tractament de la Leishmaniosis, malgrat alguns detractors. Tot i això cal no oblidar que tots els antimonials són tòxics, ja que provoquen la unió de grups sulfhídrics i alternen** l'estructura terciària de les proteïnes, així com els llocs d'acció de nombrosos enzims. Poden donar lloc a l'aparició de febre i tos persistents, miàlgies, artràlgies, vòmits i diarrees, hemorràgies, sincopes, erupcions, dolor abdominal, apatia, rigidesa local i complicacions renals i hepàtiques. També poden aparèixer abscessos o tumefacció local en el punt de la injecció. Així mateix s'ha posat en evidencia una certa cardiotoxicitat, generalment reversible, tan amb l'antimoniat de meglumine com amb el estibogluconat sòdic, sobretot quan aquest darrer s'administra en dosis elevades. 6.1.4. Resposta al tractament La major part dels casos mostren una millora clínica molt evident, acompanyada generalment de la remissió dels símptomes i les lesions en el transcurs del tractament. Les recaigudes apareixen en més del 75% dels animals durant els 2 anys següents. Normalment, els tractaments són requerits cada 6−9 mesos, encara que s'han recollit casos d'aparent curació després de 5−7 anys de l'últim tractament aplicat. Per altra banda, recordem, que la fase de la malaltia en que es troba l'animal i la condició clínica del gos infectat són de suma importància en la resposta al tractament. Per últim i dins de la resposta a la teràpia, resulta ineludible abordar un punt tan important com és la resistència al tractament. Les possibles explicacions de les errades clíniques en la teràpia antimonial inclouen diferències immunològiques, fisiològiques i farmacocinètiques de l'hoste; factors nutricionals i predisposició genètica de l'animal i diferències en el grau de concentració del paràsit en els diferents teixits. També caldria tenir en compte una possible resistència inherent al paràsit o una combinació particular d'alguns a tots aquests factors. 6.2. L'Allopurinol® 6.2.1. Mecanisme d'acció Els paràsits del gènere Leishmània tenen un metabolisme de les bases púdiques diferent a la dels mamífers. Diferents estudis van demostrar que si s'administrava anàlegs de les bases púdiques a cultius de Leishmània, 16

aquests organismes incorporaven els anàlegs de les bases púdiques a l'ARN i es produïa una alteració de la síntesis proteica. Un dels anàlegs que més es va investigar va ser el Allopurinol, una pirazolopirimidina, que es venia utilitzant des de feia dècades com a tractament de la gota humana. 6.2.2 Posologia Les dosis utilitzades per els diferents veterinaris es troben al voltant de 20 mg/Kg/dia. Alguns prefereixen repartir−la en tres dosis al dia, altres la redueixen fins a la meitat al llarg del tractament. Normalment, els tractaments són de llarga durada i el fet que s'administri per via oral la converteix en la teràpia més fàcilment seguida pels amos dels gossos. 6.2.3. Efectes adversos Les pirazolopirimides són poc tòxiques i ben tolerades pels mamífers ja que no són metabolitzades per aquests de la mateixa manera que per les leishmànies. Els efectes indesitjables són rars, sient més freqüents els vòmits, nàusees i diarrea. 6.2.4. Resposta al tractament Aquest medicament afavoreix que les recaigudes es presentin molt més espaiades. Però s'ha de tenir en compte que l'Allopurinol té propietats leishmaniostátiques més que leishmanicides, per el que només seria plenament eficaç en associacions amb altres fàrmacs, amb els quals fa un efecte sinèrgic. Com el Levamisol (Ripercol® ) o amb el Glucantime® 6.3. La Aminosidina (Amminofarma®) 6.3.1. Mecanisme d'acció Es tracta d'un antibiòtic aminoglicòsids d'ampli espectre desenvolupat a Itàlia. Amés mostra un ampli espectre bactericida, microplasmicida i protoocida. El seu mecanisme d'acció és complex: per una banda sembla que inhibeix la síntesis proteica mitjançant una interacció amb la subunitat ribosomal 30S i per una altra banda sembla que altera la permeabilitat de la membrana plasmàtica. 6.3.2. Posologia Aquest fàrmac s'administra per via intramuscular a dosis de 5.25−10.5 mg/Kg/2 hores durant 15 dies distribuïts en 3 setmanes: a cada setmana 5 dies s'injecta el fàrmac i 2 dies no. S'utilitza molt en associació amb el Glucantime® ja que donen molt més bons resultats. 6.3.3. Efectes col·laterals Són els dels antibiòtics aminoglicòsids, és a dir, nefrotoxicitat i lesió del VIII parell cranial. 6.3.4. Resposta al tractament Els gossos tractats presenten una millora clínica i una disminució en la taxa d'anticossos. En definitiva un 89% dels gossos tractats amb aquest fàrmac responen molt favorablement. Foto 17: Estructura Aminosidina 17

6.4. Pauta rutinària de l'Hospital Clínic Veterinari de la UAB La pauta rutinària que s'aplica en l'Hospital Clínic Veterinari de la UAB consisteix a administrar durant un mes Glucantime ® (100 mg/Kg/24 hores) i 6 mesos d'Allopurinol®. Abans d'iniciar el tractament, es realitzen una titulació d'anticossos antileishmania, un proteïnograma i unes anàlisis de sang i orina. Cada tres mesos es fa un reconeixement físic del gos i es repeteixen les mateixes anàlisis. El tractament s'atura quan el reconeixement físic és normal i el proteïnograma també. Els resultats amb aquesta pauta són francament bons. Les recaigudes durant els 2 anys següents a la malaltia són inferiors al 50% i el nombre de casos que no es controlen i acaben eutanàsiats o simplement moren és inferior al 5%. 6.5. Altres productes per ajudar durant el tractament. Actualment també hi ha múltiples productes que ajuden a que l'animal millori el seu estat de salut, un exemple ben clar seria el cas d'Affinity Petcare, especialista en alimentació d'animals domèstics, ha desenvolupat un producte exclusiu destinat als animals infectats de Leishmaniosis, amb l'objectiu de millorar l'adequada resposta immunitària que els ajudi a vèncer de forma correcta la malaltia: Advance Leishmaniasis Management®

Foto18 La nova dieta desenvolupada per Affinity, cal que sigui prescrita per un especialista veterinari. Actua potenciant la immunitat cel·lular, el curs de les lesions i del procés inflamatori. La composició inclou un cocktail d'antioxidants específic ( vitamines E i C, bioflavonoides, taurina i seleni) i un nivell adequat de proteïnes procedents d'ous, sèrum de llet, caisenat i proteïna hidrolitzada de soja. Entre altres components, Affinity Petcare inclou a la dieta àcid linoleic, biotina i alts nivells de omega 3 per les seves reconegudes capacitats de protecció de la pell i el pèl.

7. MESURES DE CONTROL 18

1.− Realització d'un estudi en profunditat de les espècies de flebotoms vectors de la Leishmaniosis, distribució geogràfica i estacionalitat per posar en pràctica mesures de lluita química amb insecticides aplicats sobre els animals i entorn. 2.− Respecte a l'hoste animal, les mesures profilàctiques tenen com objectiu la detecció precoç dels gossos infectats i del seu control, ja sigui mitjançant el tractament amb els fàrmacs o a través del sacrifici, ja que a l'actualitat encara no existeixen medicaments totalment eficaços. 3.− La formació i educació sanitària mitjançant la realització de campanyes periòdiques de divulgació que faciliten als propietaris una sospita precoç de la infecció canina i per tant del seu diagnòstic. Dins d'una campanya preventiva va proposar−se al Col·legi de Veterinaris de Madrid, el primer Dia Nacional de la Prevenció de la Leishmaniosis, promogut per la empresa farmacèutica Bayer i es va celebrar posteriorment l'1 de juny de 2005.

Foto19 Darrere d'exhaustius estudis referents a la lluita contra la malaltia, es van extreure les següents conclusions: · El millor mètode de control i de reducció de la incidència de la malaltia es basa en el ús d'insecticides, com per exemple l' Scalibur. · La investigació per desenvolupar una vacuna preventiva contra aquesta malaltia.

8. DESENVOLUPAMENT DE LES VACUNES PREVENTIVES A Espanya aquestes vacunes preventives no han arribat degut a problemes burocràtics, però en altres països com Brasil, per exemple, tenim constància que s'apliquen. S'han descrit tres tipus essencials de vacunes contra Leishmaniosis: 8.1.− Vacunes amb paràsits

19

8.1.1. Vacunes amb paràsits vius Aquest tipus de vacunació ha estat practicada, en escala limitada, en àrees hiperendèmiques de Leishmaniosis cutània a Israel, Iran i en els països surenys de l'antiga URSS, originant nivells de protecció significatius. Encara que són interessants científicament, no es desenvolupa per limitacions de seguretat i de raons pràctiques. Aquests estudis varen ser pioners en la producció de vacunes eficaces contra la Leishmània i en els últims anys s'han buscat vacunes vives genèticament modificades. 8.1.2. Vacunes amb paràsits morts Han proporcionat èxits notables, ja que el grau de protecció obtingut s'apropa al 82%. El seu efecte es menor que el de les vacunes de paràsits vius, perquè probablement no són capaces de produir resposta immunitària sobre el que ha estat produït per la infecció, amés del fet de que la injecció de promastigots morts no imita la infecció natural i l'hoste no processa els antígens de la mateixa forma a com ho fa durant la infecció natural. 8.1.3. Vacunes amb paràsits atenuats La injecció d'organismes atenuats provoca major protecció que qualsevol altre mètode de immunització. Els inconvenients d'aquestes vacunes son les lògiques esperades i es refereixen a la producció a gran escala de i la seva distribució en el camp. El seu ús en humans deu ser inacceptable pel risc de reversió a formes virulentes. 8.2. VACUNES D'ANTÍGENS PURIFICATS O RECOMBINANTS Indueixen la protecció significativa en animals de prova al ser administrats amb adyunts i la seva protecció es basa en que redueixen la càrrega parasitària. S'han basat fundamentalment en antígens proteics, perquè són fàcils d'identificar, aïllar i purificar. 8.3. VACUNES DE DNA Es basen en la inoculació dels gens que codifiquen per les proteïnes potencialment protectores en forma de DNA. La inoculació d'animals amb vectors plasmídics, per via intramuscular o intradèrmica, ha obert un nou camp per usar aquests vectors com a vacunes, constituint una alternativa enfront a aquelles basades en patògens atenuats, inactius o en subunitats. Les característiques fonamentals es poden resumir en aquests aspectes: • Es produeixen els mateixos antígens de l'agent virulent per part de l'hoste, similars als que s'originen en una situació d'infecció renal. • Apareix una bona resposta de memòria immunològica. • No són necessaris adjuvants. • Es generen les proteïnes antigèniques en estat natiu. • Són de fàcil maneig • Existeix la possibilitat de produir vacunes combinades per la unió de varis gens que codifiquen proteïnes antigèniques. 8.3.1. ADJUVANTS Els macròfags, els limfòcits B i les cèl·lules dendrítiques, són cèl·lules del sistema immunitari la missió del qual és la de presentar els antígens a les cèl·lules T restringides pel Complex Major de Histocompatibilitat i la de produir senyals coestimuladores associades a la membrana que augmenten la proliferació i diferenciació de limfòcits T. 20

Els adjunts en canvi incrementen l'expressió de senyals coestimuladores en els macròfags i altres cèl·lules presentadores d'antígens. Els adjuvants poden actuar de diverses formes: 1.− Immunomodulant: per tant, modificant la xarxa de citocines produïdes. 2.− Per presentació: preservant la integració conformacional d'un antigen i presentant−lo de forma adequada a les cèl·lules efectores. 3.− Per inducció: requereix que l'antigen sigui processat a dins del citosol de la cèl·lula. 4.− Per elecció del blanc: basat en l'habilitat d'un adjunt per entregar un immunogen a les cèl·lules efectores immunds. 5.− Per generació de dipòsits: es possible adquirir un dipòsit de l'antigen de llarga duració o de curta durada. Els adjuvants es poden classificar en dos grans grups: 8.3.1.1. Els adjuvants en format de partícules Aquells que existeixen com partícules microscòpiques i que deuen almenys alguna de les seves activitats a aquesta propietat. Trobem els següents subclasses: • Sals d'alumini • Emulsions d'aigua en oli • Emulsions d'oli en aigua • Complexos immunoestimuladors • Nano i micro partícules 8.3.1.2 Els macroadjuvants (no particulars), que es divideixen en: • Dipèptid de muramil i derivats: és el component actiu d'un pèptidogliconen extret de Mycobacterium. • Saponines: és un complex format per una barreja de triterpenoides extrets de la escorça de l'arbre Quil·laia saponària • Citocines: són glicoproteïnes al voltant de 20 KD de pes molecular. • Toxines bacterianes: són complexos de proteïnes. • Bacteris vius: Sent el producte més utilitzat com adjuvant el bacil de Calmatte Guérin. 8.3.1.3.Els adjuvants combinats. Aquest tipus de vacuna poden utilitzar−ne en front a patògens infecciosos i per desensivilitzar enfront a al·lèrgens i paràsits.

21