OPTATIVA SEGON:JOCS I ESPORTS ALTERNATIUS TEMA 1. LA INDIACA •

HISTÒRIA. La indiaca té el seu origen a Sud-amèrica, concretament a Brasil, on gaudeix de gran

popularitat; allí l'anomenen “Peteka”. Hi ha dades que mostren com aquest joc ho practicava la civilització Inca. A Europa la Indiaca va entrar per Alemanya, quan el 1936 un professor d'educació física alemany la va importar del Brasil; arran d'això es va començar a jugar per tot el continent europeu, va arribar fa poc de temps a Espanya, com un joc-esport diferent. Els indígenes brasilers utilitzaven una indiaca construïda amb un saquet de cuiro farcit de terra, arena o farina, al qual unien unes plomes que pegaven amb fang, subjectant-les al saquet amb una corda. Amb el pas del temps ha anat evolucionant, avuí en dia trobem múltiples models. La indiaca, com molts altres jocs i activitats físiques, va nàixer i va créixer com un joc popular, una diversió en el carrer; però a través del temps ha anat evolucionant, es van delimitar les seues regles, a la diversió se li va sumar la competivitat i tot això va contribuir a desembocar en un esport, amb la seua tècnica, tàctica, reglament, competició, clubs i associacions.

•

DESENVOLUPAMENT DEL JOC. El joc consisteix bàsicament a llançar la indiaca colpejant-la amb la mà, i passant-la per

damunt de la xarxa central del terreny de joc, que caigui a terra dins dels límits del camp contrari abans que el jugador adversari pugui colpejar-la i tornar-la de nou al nostre camp. Una peculiaritat molt possitiva d'aquest joc esportiu és la possibilitat de jugar aplicant diferents variants: colpejar només amb la mà, amb les mans i amb els peus, amb totes les parts del cos, amb una pala, jugar un contra un, per parelles, sis contra sis, amb dos tocs per equip, etc.

•

EL TERRENY DE JOC. El camp de joc és un terreny pla, de forma rectangular i dividit en dues parts iguals per una

xarxa central. Les seues mesures poden variar de 10 a 18 metres de llarg per 4’5 a 9 metres d'ample. L'altura de la xarxa també d'1‘83 a 2’15 metres.

•

EL MATERIAL: TIPUS D’INDIAQUES. Hi ha tres tipus d'indiaques: La indiaca Turnier és la utilitzada en competicions, és la

reglamentada. Està formada per tres o quatre plomes que van unides a una espècie de pilota aplanada de goma espuma.

− La indiaca Play és menys pesada que l'anterior, té el mateix número de plomes (3 ó 4) i la base és més alta que l'anterior, també és de goma espuma (les indiaques que hi ha a l'Institut).

- La indiaca Tennis és mitja pilota de tennis i és una variant per

jugar amb

raquetes/pales.

2. EL FUT-TENIS. • EL JOC. És un joc amb una pilota, barreja de futbol i tennis, jugat amb els peus. Es tracta de jugar la pilota colpejant-la amb els peus i passant-lo per damunt de la xarxa al camp contrari intentant que l’adversari no pugui tornar-la, amb l’objectiu d’anar marcant-li punts. Exigeix gran tècnica individual i domini de la pilota amb els peus.

CAMP DE JOC I MATERIAL. És necessari un espai de superficie plana, de forma rectangular, les mesures seran de 12 per 6 metres, dividit en dues parts iguals per una xarxa central a una altura que varia de 1 a 1’5 metres. No obstant aquestes mesures són susceptibles de canvis i adaptacions segons ens convingui d’acord amb l’espai i jugadors disponibles, i poder reduir el terreny, el número de jugadors, etc. La superficie del terreny de joc pot ser de gespa, arena, sintètica, etc., sempre que sigui plana. La pilota normalment serà de futbol, encara que també podem jugar amb pilotes de futbol sala, de goma o volei.

MODALITATS. Es pot jugar lliurement, individualment (un contra un), per parelles, o per equips de tres, quatre o més jugadors, en aquest últim cas seria necessari ampliar una mica el terreny de joc (per exemple com un camp de voleibol 18 x 9 metres).

REGLES. - Es permeten sols dos tocs de pilota quan es jugue per parelles i equips. - Un sol toc de pilota quan es jugue individualment. - Els tocs de pilota es poden fer amb qualsevol part del cos menys braços i mans.

- Es permet un bot de pilota al terra. - No es pot invadir el camp contrari ni tocar la xarxa.

FORMA DE PUNTUAR. Un partit pot jugar-se a un número determinat de jocs, per exemple, a tres jocs de 15 punts cadascun. O be pot pactar-se entre els jugadors el número de jocs i els punts.

TÈCNIQUES BÁSIQUES. -Colpejos amb el peu: interior, empeine i exterior. -Colpejos amb la cama: genoll i muslo. -Colpejos amb el tronc: control i dirigir amb el pit. -Colpejos amb el cap: frontal.

3. EL FRISBEE O DISC VOLADOR. HISTÒRIA. Aquest esport va surgir d’un simple joc, inventat a l’atzar quan uns joves norteamericans després de menjar-se uns pastissos fabricats per l’empresa pastissera “Frisbie Pie Company”, jugaven llançant els moldes o bases dels pastissos. Després de la 2ª Guerra Mundial (1946) els estudiants i militars jugaven llançant aquest moldes en els campus i cuartels respectius. En aquesta época Walter Frederick Morrinson va patentar el primer Frisbee o plat volador que va anomenar “Pluto Platter” i ho va fer de baquelita, però tenien un gran inconvenient, que al caure a terra es trencaven. En 1950 la empresa de joguets Wham’O compra la patent i llança el nou modificant el cognom del pastisser, Frisbie per Frisbee. El nou Frisbee de material plàstic volava sense problemes i a més al xocar contra el terra o les parets no es trencava. Poc a poc es va expandir des del seu lloc d‘origen, California, per tot el país. En Estats Units començaren a crear clubs, competicions i exhibicions, campeonats, i aquell joc que va començar per atzar s’havia convertit en una realitat, en un esport. En 1967 s’edita el Reglament de Frisbee creat per l’Associació Internacional de Frisbee. La seua gran popularitat fa que creue l’Atlántic invadint Europa, entrant per França en 1973. En 1974 se celebren els primers campionats del món de Frisbee (a California). Més tard arriba el Frisbee a Espanya pel País Basc, fundant-se en 1979 l’Associació Espanyola de Frisbee amb seu a Bilbao.

MATERIAL. Actualment els discos o frisbees es fabriquen de polipropileno, encara que també d’altres plàstics inferiors. El seu pes oscila entre els 90 fins els 175 grams. En quant a la seua forma, són circulars i plans, i són de diferents tamanys, sent el frisbee mitjà de 25 centímetres de diàmetre. Un altra característica es que solen tindre colors llamatius, com roig, groc, verd, blau, violeta, taronja, etc, això afavoreix la seua visibilitat durant el vol, facilitant la seua recepció.

MODALITATS. -Llançament a distància: a veure qui llança més lluny. -T.C.R. (tirar, correr i replegar): llançar-lo, eixir corrent i arreplegar-lo abans que toque terra. -M.T.A.(màxim temps en l’aire): llançar-lo contra el vent i arreplegar-lo sense que toque el terra. -Llançament de precisió: és una prova de punteria, passar el disc per un arc de 1’7 metres. -El Ultimate: Joc colectiu en el que juguen dos equips de 7 jugadors, que intenten mitjançant ràpids desmarques i passes, marcar el major número de punts en la zona final del contrari.

TÈCNIQUES BÀSIQUES. - Llançaments: revés fonamental, revés flotant, revés amb rebot, cowboy, pel pulgar, entre cames. - Recepcions: altes, baixes.

4. LES PALES. HISTORIA. En general dels jocs de raqueta es tenen moltes dades i referències que demostren que es practicaven des de fa 4000 anys, civilitzacions com Egipte, Grècia, Roma, etc. Els jocs de pales han tingut una evolució contínua, i dels primitius jocs han anat surgint diferents modalitats que conviuen amb les anteriors, des de la palma, el guant de cuir, pala llarga i curta, paleta, raqueta, etc.

EL JOC I MODALITATS. El joc consisteix en colpejar una pilota amb la pala, dirigint-la contra una paret o be dirigintla cap el company. Classificarem dues modalitats de joc segons el lloc on es practique: A LA PLATJA: -Sobre la arena mullada: a.

Quan dos o més jugadors juguen colpejant la pilota amb les pales, a una

distància gran (15 m) permet que la pilota doni un bot en la arena.

b.

Igual que la forma anterior però delimitant un terreny de joc, marcat en la

arena amb línies i tractant de fer punts a l’adversari. -Sobre la arena seca: a.

Colpejar a la pilota amb la pala, per parelles o en grups, passant-se la

pilota sense que caiga a terra. b.

Intentant donar el major número de colps, entre dos, sense que la pilota

caigui a terra. c.

Un altra variant interessant és que cada jugador prenga diferents rols o

papers, un jugador “parador” i l’altre “pegador”, éste li pega fort a la pilota i el seu company té la funció de frenar la velocitat de la pilota amortiguant-la amb la pala. EN PARET O FRONTÓ: Es tracta de colpejar amb la pala la pilota enviant-la contra una paret i el rebot ha de tornar-lo el contrincant de nou contra la paret i així es segueix jugant fins que un dels dos jugadors falli, no arribant a la pilota o tirant aquesta fora dels límits del terreny de joc.

EL MATERIAL. LA PALA: Hi han pales de moltes classes i formes, tamanys i pesos depenent de la modalitat. Les pales de platja són de superfície de colpeig ampla, de mànec curt i lleugeres. Les de frontó són estretes, però grossa i de mànec llarg, pessades. També hi han unes pales que tenen una ampla superfície de colpeig i són amples (modalitat de pegador/parador). LA PILOTA : La més utilitzada és la de tennis, però també hi han de cauxo, de cuir, de goma,etc.

TÈCNIQUES Existeixen diferents colpejos: Cop de dreta o drive, el revés, cop per damunt del cap i cop per baix de la cintura.

5. EL BEISBOL. HISTÒRIA. L’origen del beisbol es troba en el “rounders”, un joc infantil britànic que va ser portat a les colònies norteamericanes en el segle XVIII pels inmigrants anglesos. La evolució americanitzada del vell rounders va donar origen al beisbol i es va convertir en l’esport nacional de EEUU. El beisbol ha estat present com a joc d’exhibició en set JJOO i en els Jocs de Barcelona 92 va rebre la oficialitat com a esport Olímpic.

EL JOC. El terreny de joc està delimitat per dues línies que formen entre sí un angle recte; les bases delimiten el camp formant un rombo. El joc es desenvolupa entre dos equips de nou jugadors cadascun i el seu objectiu es anotar més carreres que el contrari. L’equip atacant es aquell que te l’opció de batejar i anotar carreres. Anotarà una carrera cada vegada que un corredor toqui per aquest ordre les bases: 1ª,2ª,3ª i meta. L’equip a la defensiva és l’equip de camp i intenta evitar que el contrari fagi carreres. L’equip que defen passarà a batejar quan han batejat tots els jugadors de l’equip contrari. Quan els dos equips han completat un torn en defensa i un altre en atac s’acabarà una entrada. Abans d’iniciar un partit s’establirà el número d’entrades a les que es juga. Al final de les mateixes guanyarà l’equip que més carreres ha aconseguit. Cada jugador podrà intentar per tres vegades consecutives una pilota bona. De no realitzar-ho tindrà que esperar a batejar en la següent entrada. En el cas que la pilota sigui batejada, el batejador abandonarà el bate i tractarà d’arribar a la 1ª base abans que la pilota sigui en posessió del defensor d’aquesta base. En cas contrari serà eliminat. Quan una pilota batejada sigui agafada per l’equip a la defensiva sense que toqui el terra, el batejador quedarà eliminat. En cada base sols podrà haver un corredor. Quan un batejador avança a la primera base, el corredor que ocupa aquesta base, ha d’avançar a la segona: Aquesta és una “situació forçada”. Un corredor sols podrà abandonar la seua base quan el batejador ha colpejat la pilota.

TÈCNICA. Les accions bàsiques són batejar i correr, per als jugadors d’atac; i recullir la pilota i llançarla, per als jugadors que defenen.