ANNEX 6

ENTREVISTA A AGUSTÍ CARALT MERCADER

Pol Ripoll: El Seu nom.... Agustí Caralt Mercader: Agustí Caralt Mercader Pol Ripoll: Quin any va néixer Agustí Caralt Mercader: 1914. Pol Ripoll: Quan va començar la república quants anys tenia? Agustí Caralt Mercader: Tenia 17 anys. Pol Ripoll: Com es va viure la república aquí al Vendrell? Agustí Caralt Mercader: Tothom era republicà Pol Ripoll: Quan va passar això del President Companys? Agustí Caralt Mercader: El 6 d’octubre jo servia a la Marina, el 1931 es va declarar la república i el 1933 el govern monàrquic, primer les dretes, després les esquerres. Jo a la guerra hi vaig anar el 1937. La meva quinta no servia, primer no les van demanar, després van anar molts voluntaris. Aquells exercits republicans no anàvem gaire bé, si l’un atacava i tenia por l’altre després no volia atacar. Era un disbauxa, i després ja van haver de cridar a moltes altres quintes. Pol Ripoll: El cop d’estat com es va viure aquí? Agustí Caralt Mercader: El 18 de juliol era dissabte, deien que els militars s’havien aixecat a l’Àfrica i aquí deien: “És molt lluny l’Àfrica!”, però el diumenge ja no hi va haver trens, i el dilluns ningú no va anar a treballar: paro general. Pol Ripoll: Com s’administraven en temps de guerra? Agustí Caralt Mercader: A la mateixa setmana al Vendrell ja mataven. Al Vendrell va ser bastant fort! Ara que tots ho feien, els un i els altres. Pol Ripoll: En quin any va entrar a la mili? Agustí Caralt Mercader: La mili de la marina la vaig començar al 1934 i al novembre de 1935 jo ja era a casa. Con que va començar al 1936 jo ja em pensava que estava llest. Sí,

si... llavors venia el bo: fins el 1937 a mi no em van demanar, però con que van demanar totes les quintes llavors tothom. Pol Ripoll: En quina unitat estava de l’exèrcit? Agustí Caralt Mercader: Els de la Marina ens van fer anar a Cartagena, deien que aniríem a la costa a guardar la costa.... Mecagun dena! Cap a Teruel vam anar! A Cartagena vam formar unes brigades que eren la 94 i la 95, i d’allí en uns camions cap a Jaén, Linares, Baeza, La Carolina. Jo era de la 94, no fèiem res allí, no, però allí estàvem a La Carolina. Una nit diuen aquesta nit marxem, de nit, perquè de dia malament. Una columna de camions de dia malament. Van venir uns camions que els hi deien Tolbers Americans i direcció cap a Ciudad Real, vam dir malament! Ara ens porten al front de Madrid, i no, cap a Socuellamos, i d’allí a Villareal, que pensàvem anar cap a casa. Allí ens van fer baixar i per allí sota dels tarongers amagats quan venia l’aviació a la nit. Al cap de dos dies ens agafen a dalt dels camions i cap a Teruel, la capital de Teruel la van agafar de seguida. Teruel va ser agafada els últims dies de l’any i jo estava dos dies a primera línia i dos dies al poble. Estava tot nevat i a la nit, allà on et trobessis, allí a dormir. Encara recordo com ho fèiem: hi havia tres peces: capot i manta i tu sobre i l’altra manta a sobre. Hi havia unes nevades que deu n’hi do, allò de la neu va ser criminal. Abans d’arribar a Teruel, hi havia un pla, i allí els de l’artilleria i l’aviació tots bombardejaven, només es veia la llum de les explosions i ,l’endemà al matí encara hi eren i va haver moltes baixes. El seminari de Teruel allí si que no s’hi podia passar, hi havia guàrdies civils, gent de dretes, militars... moltes forces. Van fer anar unes brigades d’asturians, van posar unes càrregues de bomba i van fer volar el seminari. Al març ja va començar l’ofensiva d’Aragó i Teruel i es va tallar amb Catalunya i València. Pol Ripoll: Quin dia el van agafar? Agustí Caralt Mercader: El dia 9 de març i em van prendre cap a Bilbao. Però abans no em van matar de miracle, érem en un poble que es deia Torre d’Arques i anàvem tots desfets: tiros i bombes per tot arreu, uns per aquí els altres per l’altra banda. Jo vaig veure en carrer que sortia fora del poble i mira, jo i cinc més carrera avall, per córrer rai perquè érem caçadors i corríem com a llebres. Però al sortir del poble allí hi havia els del Franco: “i ara què farem?” allí baix hi havia els feixistes i no podíem tirar ni endavant ni endarrera i vam dir de no entregar-nos. Diem: “esperem la nit”, què collons havíem d’esperar la nit diem tots cinc, si no podíem tirar ni endavant ni endarrera i ens vam entregar. Amb els braços enlaire i una gentada per agafar-ne cinc, com a caçadors per la muntanya. També n’hi anaven de catalans: “manos arriba! De qué batallón sois? Del 94?” ells anaven a la companyia 4 de Navarra i encara ens van dir: “no patiu, ja s’ha acabat la guerra per vosaltres”. Ens porten a dalt d’una muntanya, nosaltres cinc i nou més que havien arreplegat, en total tretze. Hi havia un alferes, pistola en mà, que ens deia: “esos son rojos, rojos”, però el capità que era català, de Girona, els hi va dir: “vamos a dejarlos estar y que nos transporten las camillas de los heridos” i així ho vam fer. Ens vam fer un fart de caminar, per uns camins de muntanya, vam trigar un dia en arribar a l’altre poble, i llavors quan vam arribar a l’altre poble, sense menjar, es posen a dormir a terra de l’Ajuntament. L’endemà al matí ens toquen amb el peu: “ a levantarse cojones”, feia sol, i a peu cap a la carretera, i ens van tancar en uns corrals un dia o dos. I ens van portar a una estació i quaranta persones a cada vagó,

cuinar allí dintre, fer de ventre allí dintre, fins que vam arribar a Bilbao a la Gran Via. El dia 14 allí em vaig trobar amb un del Vendrell, a Deusto, i allí vaig ser fins el 22 de novembre, a la sala 9. N’hi havia quatre de Calafell, que eren paletes, no veiem res, no podies mirar a la finestra, si et veien que miraves a la finestra et fotien tiros amunt perquè no miressin. La vara corria molt. Pol Ripoll: A Bilbao, quan hi va ser? Agustí Caralt Mercader: Del 14 de març al 3 d’octubre. Pol Ripoll: Després de Bilbao a on el van posar? Agustí Caralt Mercader: Després de Bilbao, quan em van donar un paper “Óptimo para el trabajo” a Miranda de Ebro que formàvem els batallons de treballadors, i vaig anar a la ofensiva de Barcelona amb els italians, moros i presoners, cap a Serós i plovia cada dia. El recorregut va ser: Santa Coloma, Olesa de Montserrat, Martorell, El Prat. El 26 van agafar Barcelona i vam arribar nosaltres fins a Badalona, però el pare i ma germana em van venir a veure a Barcelona. Llavors un tren es va portar fins a l’Escorial, els presoners castigats de guerra com jo estàvem condemnats a fer els rails del tren, a posar travesses en dos torns: de les 5 del matí a les 13h i dels 16h a les 22h. Tantes hores de sol a sol... i només et donaven per menjar aigua bruta i pa. El que queia aquell ja no el plegaven, jo era pagès i anava a la vinya, però el mes d’agost i aquella calor ja em va anar just... Ah! Per fortificar Madrid vam prendre matxaca de la via, era allò que deien “Regiones devastadas” ho teníem que fer els presoners de guerra, posar matxaca nova per poder passar els trens. Matxaca i rails de tren, ben rectes. Primer el rail, 4 o 5 homes allí picant les pedres de la matxaca perquè quedessin ben bé sota el rail, i després a picar el rail que quedés ben soldat dintre de la matxaca. I els capatassos allí drets que no paraven de cridar-te i manar-te, hòstia! Hòstia! Al mes d’agost! Allí el que queia a terra aquell si que ja no l’aixecaven... Si! L’aixecaven més tard, però segur que ja no tronava a casa, perquè nosaltres ja no el veiem més. N’hi van morir molts, entre aquí l’Alcázar de Toledo i el Valle de los Caidos, deu n’hi do! Pol Ripoll: Després de la guerra com va trobar el poble? Agustí Caralt Mercader: Em vaig haver de presentar a l’alcalde del poble. Vaig arribar tard, a l’hora de sopar. Després de sopar vaig anar a veure l’alcalde i em va dir: “Agustí, estic content que hagis tornat....” Mentida, era un mentider dels collons! Al meu pare l’alcalde li va posar separatista. Jo només sé que teníem dues escopetes a casa perquè el pare era caçador i jo també. A molts no els hi van prendre i a nosaltres si que ens les va prendre: com era això? Pol Ripoll: La gent del poble com el va rebre? Agustí Caralt Mercader: La gent del poble bé, molt bé, la majoria eren d’ERC. El pare ja era molt estimat perquè l’any 1913 ja era alcalde de Sant Vicenç i jo tota la revolució d’aquí el Vendrell la vaig viure molt bé perquè nom podíem treballar i cada dia baixàvem al poble a veure que passava. Perquè et deien que ningú sortís del poble i cada dia tots els homes a la

plaça. Mira, mira... fa tants anys i com si m’hagués passat ara.

ENTREVISTA A JOSEP FIGUERAS MUSET

Pol Ripoll: El Seu nom.... Josep Figueras Muset: Josep Figueras Muset Pol Ripoll: Al juliol quan es va declarar la guerra vostè va votar. Josep Figueras Muset: Jo era socialista i vivia al Vendrell. Però una vegada declarada la guerra van mobilitzar la meva quinta, que va ser la primera. Vaig estar encara 3 o 4 dies al Vendrell i vaig marxar cap a Barcelona. Pol Ripoll: El dia que Franco es va aixecar a l’Àfrica, vostè on era? Josep Figueras Muset: El dia que Franco es va aixecar jo ja havia marxat feia 4 dies perquè havien cridat la meva quinta, però encara no havia vist cap mort al Vendrell. Jo era al front i vaig prendre mal i em van portar a l’Hospital 130 dies. Però al Vendrell no vaig ser-hi i de tots els morts que hi va haver al Vendrell jo no vaig veure res per això no en vam poder acusar mai de res. Pol Ripoll: Quan vostè va anar al front amb quina unitat hi va anar? Josep Figueras Muset: Érem del POUM, però no pertanyia a cap partit. Jo estava aquí al Vendrell i vaig anar cap a la carretera de darrera de la biblioteca que hi havia 10 o 12 que anaven al front i d’aquells 6 o 7 eren amics meus que volien anar al front. I tres o quatre que ja havien anat a Barcelona que es veu que hi havia un militar que era del Vendrell que el seu ofici era ferrer, i els hi havia donat armes i correatges i anaven apuntant en una llista. Quan em va tocar a mi em van dir: “Tu no pots anar perquè no ets del partit” i jo dic: “Cony! I això perquè no?”, diuen: “doncs perquè no”, doncs m’hi apunteu ara i llestos. Jo el que m’interessava era estar amb els amics del Vendrell i d’aquí cap a Barcelona. Hi vam estar tres dies. I des de allí ja vam marxar cap el front. Pol Ripoll: Quan de temps va estar vostè al front? Josep Figueras Muset: Uns tres mesos. Vaig estar de pega perquè em van portar cap a Barbastro i allí els coneixia a tots. Ells es va quedar allí i a mi em van prendre cap al Carrascal, i després amb aquell camió vaig tenir l’accident i després em va donar un paper per fer Serveis Auxiliars i cap a casa, i al cap de vuit dies d’estar a casa em criden cap a Tarragona, em foten en una sala que hi havia uns seixanta i a la nit ja ens van treure i ens van portar cap a Cambrils, no dintre del poble sinó a les afores, i allí hi havia un munt de soldats de les Brigades Internacionals. I llavors un dia a la nit, amb uns trons i llamps que

feia, ens van fer formar a tots de nit, i el capità va dir que tots els que sabéssim llegir i escriure, donessin tres passes al davant. Hi havia molts com ara jo que no sabíem que fer. Però jo vaig fer els tres passos endavant, i formats en fila de un, seguíem per la carretera cap a Reus, amb aigua plovent. Per l’amor de deu! Hi a peu! Jo con que no coneixia a ningú, pim pam pim, vaig anar adelantant a tots i vaig passar el primer, perquè vaig sentir a dir que ens vindrien a recollir uns camions i jo no volia quedar-me a terra. Van arribar els camions i vaig ser un dels primers a pujar-hi i d’allí, a la vora de Reus, ens van portar a un poble de la part de dalt de l’Ebre que no recordo el nom. Llavors allí ens van posar en un col·legi i durant dos mesos ens van ensenyar a fer anar els telèfons, manejar els cables i portar sempre el rotllo de cable plegat a l’espatlla, i anar de presa perquè les bales xiularien molt entre els soldats i teníem que anar sempre al costat d’ells. Pertanyíem a la Tercera Divisió que eren madrilenys i valencians. Érem les tres brigades que hi havia que teníem que anar a primera línia. Érem de la divisió però no hi havia ni Brigada ni companyia tot o havíem de fer els de la divisió. Quan ho vam aprendre tot, mira, doncs allí llavors quiets allí. Un dia tot d’una vam rebre l’ordre de sortir a la nit, que no fuméssim ni enraonéssim, ens van acostar al riu Ebre. Hi passava molta gent amb barques, i amb barques de cul per avall i bidons i bocois, fèiem una mena de passarel·la per passar a l’altra banda. I intentàvem fer-la, però uns soldats nedant van passar a l’altra banda del riu, van enganxar una corda i així podíem anar passant els altres. Però es va fer de dia i la gent només volia passar a l’altra banda si les barques eren de 10, ni havia 20 persones a dalt de la barca, el riu estava en quietud que ajudava, però llavors la part feixista van obrir els pantans i l’aigua corria molt més de pressa i molts soldats no varen tenir temps de salvar-se, corrien riu avall. Entre això de les comportes de l’aigua i que es va fer de dia, Deu meu! Les bales petaven fines, fines, fines, jo con que era de transmissions tenia dret a una pistola, però no me la van voler donar, i allí estàvem... Quan vaig poder, agafat a la corda que havíem tirat de l’altra banda del riu i l’aigua fins al coll, vaig passar a l’altre costat, que hi havia una pujada a la dreta i allí a dalt hi havia la via del tren, però jo no podia avançar perquè tenia que anar sempre al costat dels soldats perquè portàvem els telèfons i si ells no es movien nosaltres tampoc. Vam arribar a Flix a l’estació hi havia molts morts per tot arreu, era esgarrifós.... Ens van fer continuar fins a Ascó que hi havia una fàbrica química i estava abandonada, i la nostra companyia es va quedar a dormir dins de la fàbrica, jo vaig trobar una careta per terra i me la vaig posar, i quan es va fer de dia, amb molt de cuidado per aquells camps, cap a La Fatarella, amb una por i una gana.... Pol Ripoll: El seu rang a la divisió era Caporal Soldat ras? Josep Figueras Muset: El meu ranc era soldat ras i prou. Pol Ripoll: A la trinxera com era la vida? Josep Figueras Muset: Mira la vida era segons com menjaves, segons com no. Perquè els cuiners anaven endarrera a proveir, i mira, un pot de llet suïssa per dos dies. De vegades als magatzems dels pobles, de vegades canviàvem de lloc i no podíem proveir i no avisàvem a

ningú. Sort que aquí a l’Ebre, vam topar amb el temps dels raïms i mira pels camps força raïm i con que hi havia moltes figueres, doncs, també vaig menjar figues, però gana la que vulguis, molt prima la passàvem, molt malament per menjar i allí vam aguantar fins que es va acabar el bombardeig, i vam ser els últims a retirar, perquè els avions de part feixista destruïen els ponts, sempre era el primer que destruïen. Després de la calma, de les 3 brigades que allí érem li van donar permís a una i quedàvem les altres dues. Li van donar permís a la primera companyia i tots van marxar, però després van venir una altra vegada els avions i van fer una matança que demana! Així que ja no van donar mai més permís a ningú!. Pol Ripoll: Vostè va patir algun bombardeig? Josep Figueras Muset: I tant que si! Un dia estàvem a La Faterrella, al vespre que hi havia un magatzem de gent que hi anava de nits, que eren de les últimes quintes que feien rases i de nit treballàvem molt fort, i allí teníem en aquells magatzems les carretilles i les eines i estava allí parlant amb aquells homes i s’acostaven uns avions que només portaven dues bombes, tancaven els motor i les deixaven anar, tiren la bomba i a la casa del costat allí va caure, amb ells tres va enganxar, jo al sentir-lo l’avió que venia, corrents vaig entrar a una casa abandonada (tot el poble de La Fatarella estava abandonat). Jo vaig sortir corrents i em vaig amagar solta una volta d’escala allí sota, allò em va salvar. Em va saltar molta runa a sobre i durant aquells dies que tenia descans, vam fer una mena de cova i cada nit ens amagàvem allí. La Fatarella estava abandonada però tot allí era molt perillós. La nit era un infern, es treballava més de nit que de dia, la nit tot semblava un castell de foc, talment com la festa major. Jo anava junt amb un altre soldat, i feia el que ell em deia. Les bales xiulaven com uns xiulets i vaig passar pel costat del que em va semblar una coveta, amb una cortina, dic: “allí hi deu haver algú” i si ho faig o no ho faig, me n’entorno, arrambo la cortina, que era un tros de sac, i vaig trobar allí dintre el cambrer de Cal Pi del Vendrell, quina alegria! Pol Ripoll: Vostè va patir alguna ferida de la guerra? Josep Figueras Muset: Quan vam venir, com abans he explicat, els dels cuartels de Barbastro per jo marxar cap el Carrascal, ens van fer pujar al sostre del camió i con que l’artilleria tirava el camió anava de pressa i en un revolt de la carretera el cotxe va bolcar per un terraplè i jo vaig quedar a sota i uns van morir i jo també ho semblava, el coll em va quedar tot negre i per tots els forats del cap em sortia sang. Jo el meu pensament deia: “ja estic mort”, llavors vam veure com respirava, em van aixecar i em van deixar a la carretera. Va venir un camió de la Creu Roja i em van portar a Barbastro, que estava a 30Km. Vaig obrir els ulls pel camí i vaig veure una dona que m’eixugava la sang que em sortia de la boca. Un cop allí a l’hospital vaig estar dos dies estirat al llit sense que em fessin res, jo no podia parlar, només obria els ulls. I al tercer dia com van veure que no era mort, però que no podia bellugar res el metge va passar i va dir: ”i este que le pasa?”, perquè tots eren castellans. Em va tocar el pit i les costelles i li van a un xicot: ·”tu, baja al pueblo i dile a carpintero que suba”, jo vaig pensar: “Ai! Senyor, ja em volen prendre mides per la caixa de morts”, doncs no! Van fer una barana a l’esquena i una barana al davant amb uns llivants i una corioleta, van omplir les fundes dels coixins de pedres per fer pes. Sota les cames uns

filats i un carpasó com si fos una tortuga de fusta. S’havia de soldar tot pel natural. I jo tenia tot el cos trencat, i així vaig estar 130 dies, sense poder moure’m del llit. Llavors van dir que havia de marxar de l’hospital, però el metge em va dir que tenia que estar trenta dies al llit, sinó no caminaria mai més. Vaig arribar al Vendrell, trenta dies a casa de permís i després al cap de deu dies em van cridar a Tarragona fins a Cambrils com ja he explicat més endavant. Pol Ripoll: Vostè tenia informació del que passava a altres fronts? Josep Figueras Muset: Jo no, perquè con que vaig estar 130 dies fins que em van donar aquest paper que em quedava a la reraguarda perquè ja no podia fer com abans. Quan estava a La Fatarella, caminant, caminant, vam anar venint cap el Coll de l’Illa que allí també va haver-hi molts, molts, morts. Jo pensava: “a veure si arribaré a casa”, “a veure si veuré els pares”. Vaig arribar a La Bisbal. Alguns van seguir cap a Santa Oliva, però ja vaig passar pel Vendrell i els hi vaig dir que ja els aconseguiria després. Vaig arribar a casa a les vuit del vespre, conta la mare quina alegria. Em vaig rentar, treure els polls, vaig sopar i l’endemà a les quatre de la tarda ja entraven els nacionals al Vendrell. Vaig marxar i anar a peu fins vaig trobar la companyia a Santa Oliva i d’allí vam aconseguir uns carros fins Sant Jaume, Vilafranca del Penedès i a la fàbrica cimentera, que allí ens vam quedar a dormir dos dies, a les casetes dels treballadors que estaven destrossades. I fins a Barcelona. Allí en mig de la gent, trobo un del poble, del Vendrell: “on vas tu?”, “jo vaig avall” i jo li vaig dir:”amunt has d’anar, amunt” i ell em va dir: “jo no hi vull tirar amunt, jo vull tornar cap a casa” i jo vaig seguir fins a Badalona. La carretera era plena de gent que no sabia gairebé a on anava, amunt i avall. Maleïda i remaleïda guerra! A Badalona vaig trobar un tros d’horta que hi havia quatre hortalisses i allí vaig menjar uns quants dies: enciam i bròquil cru, tot sencer, fins que vaig tornar a casa.