ROMEO I JULIETA Índex Introducció Jo em vaig llegir el llibre a les vacances de Nadal. Em vaig organitzar el temps de tal manera que cada setmana feia uns 5 exercicis i els caps de setmana resumia l'apartat del context de l'obra. Primer ho vaig fer tot en brut i a mà, després ho anava passant a ordinador. Tenia el temps ben planificat, però un virus a l'ordinador em va desfigurar els horaris, per això es deguda la meva tardança en l'entrega del treball. El llibre m'ha resultat una mica difícil de llegir i interpretar, per això el treball m'ha costat. Però gràcies als comentaris i la introducció d'aquesta editorial m'ha facilitat la feina i la recerca d'informació absolutament basada en el llibre. Quan estava imprimint el treball se'm va acabar la tinta negra, per això he hagut que utilitzar altres colors. Context de l'obra 1. Orígens de Romeo i Julieta El teatre elisabetià agafava sovint de les novel·les italianes els arguments per a les obres. El mercader de Venècia, Molt soroll per res, Tot va bé si acaba bé, Mesura per mesura i Otel·lo són algunes de les obres que Shakespeare les reescriu i les dota d'un llenguatge i forma nous que les fan més intenses i dramàtiques. La originalitat de les històries no va ser reconeguda fins a dos segles més tard. La visió de Shakespeare era humanista,que pensa que tots participem d'un mateix pòsit comú i que, per tant, no existeix una originalitat radical. Sabem que va escriure Romeo i Julieta cap al 1595, pautat per el poema narratiu de Romeo and Juliet d'Arthur Brooke, que va ser publicat a Londres el 1562 i que, en pocs anys, es va reeditar dues vegades. També es va inspirar en la versió popular de William Painter, Rhomeo and Julietta, 1567 i en For the Viscount Mountacute (1575) de George Gascoigne. No era una innovació a Anglaterra. Aquesta història d'amor es va anar modificant amb el temps fins a culminar en la versió de Shakespeare. La versió original, la més antiga (s. III), és Les Efesíaques, de Xenofont: la casada Antia és raptada per uns lladres i rescatada per Perilao, que vol obligar−la a ser la seva esposa. Ella per evitar−ho, demana un verí a un metge, que li dóna un estupefaent (una droga). Creient−la morta, l'enterren i quan desperta cau en mans d'uns lladres de sepulcres. El 1476, Masuccio Salernitano publicà les seves Cinquate Novelle. Una d'elles explica la història de Mariotto, el qual suborna a un frare per poder casar−se en secret amb Giannozza. Poc temps després s'embolica en una batalla i és desterrat. Giannozza torna a subornar el frare, que li dona un beuratge que la farà passar per morta; després que l'hagin enterrada, Mariotto l'anirà a treure de la tomba. 1

Però el missatger que havia de fer saber aquest pla a Mariotto acaba en mans d'uns pirates. Mariotto torna a Siena disfressat però el fan presoner i el decapiten. Giannozza mor de dolor en un convent. Luigi da Porto publicà a Venècia el 1530, la seva Historia novellamente ritrovata di dui nobili amanti. Da Porto introdueix molts elements essencials: la ciutat de Verona, el nom del amants (Romeo i Giuletta), les famílies( Montecchi i Cappelletti), Fray Lorenzo, Marcuccio, Theobalado i el pretendent Conte di Lodrone (Paris). L'argument de la novel·la de Da Porto és pràcticament igual al de l'obra de Shakespeare. El 1554, Matteo Bandello, inclou entre les seves Novelle una altre versió del tema amb detalls nous: la melanconial inicial de Romeo; els personatges de la dida i d'un amic de Romeo; el nom de Paris per al noble pretendent. Quan Romeo és desterrat Julieta vol seguir−lo, però Romeo no li permet; la pesta és responsable que el missatger del frare no arribi; Romeo torna disfressat i espanta a Giulietta, que com que no es desperta del tot pensa que el frare la enganyada; Romeo mor i aconsella a Guilietta que continuï vivint. La història de Bandello va ser traduïda al francès el 1559. En aquesta versió Romeo es mata abans que Julieta desperti i l'imiti; el frare acaba essent perdonat; la dida, desterrada; apareix un personatge nou, l'apotecari penjat i les famílies reconciliades. Aquest text és el que amb noves variants, Arthur Brooke tradueix a l'anglès el 1562 i que servirà a Shakespeare com a base per a la seva obra. Agafarà molts detalls concrets, sobretot, descripcions de llocs, d'ambients, de gestos i reaccions de molts personatges. El dramaturg concentra l'acció d'uns nou mesos en quatre o cinc dies. També introdueix tots els personatges importants des del començament, i així pot concretar més els contrastos entre personatges. Afegeix totes les històries que passen al carrer, i així la història pren, també, una dimensió pública. 2. Quina era l'Anglaterra de William Shakespeare Anglaterra i Londres a finals del segle XVI A l'edat Mitjana malgrat els reis anglesos van conservar unes extenses propietats a França al llarg de molts segles, Anglaterra es va anar marginant d'Europa Al Renaixement el gran humanista Erasme, que va estudiar a Oxford, no es va molestar a aprendre una llengua considerada tan poc important com l'anglès. El llarg regnat d'Elisabet I (1557−1603) inaugura, un període de pau estable i d'unitat nacional. Es van establir contactes mercantils amb Amèrica i Àsia, i això va provocar que es creessin petites industries de manufactures, la qual cosa provocarà una emigració de pagesos del camp a la ciutat. Anglaterra era un dels països menys poblats de tot Europa, però Londres era la ciutat més gran d'Europa. En aquesta ciutat, el caos i la violència, els contrast entre la riquesa i la misèria era omnipresent. Hi havia un únic pont que creuava el Tàmesi i l'utilitzaven per a matar els delinqüents, els lligaven als pilars i s'ofegaven amb la pujada de la marea, així tenien atemorida a la població. Els espectacles de lluites entre animals eren populars en els suburbis pobres de la riba sud del riu. I és aquí on prosperaran uns edificis dedicats al teatre. Allí s'hi van estrenar unes 1500 obres, que en pocs casos s'han conservat. Infància i joventut de Shakespeare 2

Shakespeare no va tenir cap interès a deixar constància de si mateix. La vida de Shakespeare segurament estava lliurada de ple a la seva doble feina de dramaturg i actor, dues professions que socialment estaven molt mal considerades. Va néixer el 1564 a Stratford on Avon, una vila rural d'uns 1500 habitants que, tot i disposar de terres fèrtils, comptava amb una nòmina oficial de set−cents pobres. Stratford oferia una posició similar a la del dramaturg anglès: socialment marginal, però topogràficament en el cor del país. La seva família era catòlica, i William segurament va ser educat, doncs, en una religió no oficialment prohibida però si mal vista i severament perseguida. Un parent de Mary Arden, la mare, va ser martiritzat i, segles més tard, es va trobar, amagada entre les bigues de la casa una declaració de fe catòlica del pare, John Shakespeare. El matrimoni va tenir vuit fills. Va assistir, a partir dels deu anys, a l'escola secundària, on els professors acostumaven a ser joves llicenciats de Cambridge que gairebé només ensenyaven autors llatins. Va deixar l'escola quan la seva família acabava d'iniciar un declivi econòmic que acabaria carregant el seu pare de deutes, així doncs no cursa estudis universitaris. Als 18 anys és obligat a casar−se amb Anne Hathaway, vuit anys més gran que ell, oferint−li una dot ben pobre. Al 1583, sis mesos després de casar−se, neix la Susanna la seva filla, que l'acompanya i el consola els últims anys de la seva vida. Al 1585 neixen Hamnet i Judith, els bessons; Hamnet va morir als 11 anys, i Judith va ser un maldecap constant per a ell. Londres. Actor i dramaturg De 1586 a 1592 no sabem res d'ell. El més probable és que s'unís a la companyia ambulant del pallasso William Kempe. En qualitat d'actor amb estudis podem suposar que Shakespeare contribuïa a adaptar i millorar les obres del repertori, a reelaborar vells temes i, a compondre noves obres. Inicialment, però, és molt possible que, com a aprenent d'actor, hagués d'interpretar papers femenins. En un escrit, un dramaturg alerta els seus companys de professió del perill de l'èxit d'un intrús sense cultura que amenaça d'eclipsar−los, aquest és Shakespeare. Però aquest èxit inicial no té continuïtat. La pesta obliga a tancar els teatres durant dos anys. És probable que Shakespeare fos acollit a la casa de camp del compte de Southampton, que passaria a ser el seu protector. És a ell a qui aniran dedicats els dos poemes llargs, barrocs i eròtics, que Shakespeare escriu durant aquests anys: Venus i Adonis i El rapte de Lucrècia, que només acabaran essent publicats, contra la voluntat del poeta. Un estil teatral nou Amb la reobertura dels teatres, Shakespeare, s'associa a la companyia de Lord Chamberlain, que era cosí de la reina. Falten autors per a les companyies noves. És la gran oportunitat de Shakespeare, amb poc més de dos anys escriu: Romeo i Julieta, El somni d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i l'Amansiment de la fúria. Amb totes aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou que captiva al públic: un estil poètic, refinat i enginyós, en el qualla musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa. El 1596 mor a Stratford, d'accident, el seu fill Hamnet. Aquesta tragèdia personal coincideix amb una era de 3

cinisme i de rigidesa burocràtica que, naturalment, acaba afectant als teatres. Shakespeare critica aquest ambient en un dels drames més extensos que escriu: Enric IV. El nostre autor hi fa burla dels grans valors, de l'honor, la dignitat,l'amor,el respecte... El govern només autoritza les representacions infantils (època de censura). 3. William Shakespeare i el teatre elisabetià El teatre religiós medieval anglès, era molt popular. Hi havia moltes ciutats que tenien els seus temes que explicaven la història de la humanitat des d'Adam i Eva fins al Judici Final. Les representacions els feien els gremis, que recorrien els carrers en dies assenyalats actuant dalt de carruatges. Els monarques Tudor van ordenar que es fessin representacions privades al seu palau. Elisabet I (d'aquí prové el nom) va permetre als actors que repetissin les funcions a les tavernes i als patis dels hostals per tots a aquells que estiguessin disposats a pagar per veure obre, que en principi, havien estat pensades per a la cort. Va ser així com van néixer els primers grups d'actors professionals. La vida dels actors, que eren capaços de representar i improvisar, no era gens fàcil. Havien de comptar amb la protecció d'algun noble important i amb l'autorització de dos jutges de pau. Si no complien els requisits podien ser perseguits com a captaires. Alguns d'ells van arribar a ser famosos i tot com el pallasso Dick Tarlton i Edward Alleyn. Al 1577, l'actor i fuster James Burbage va construir en un descampat un edifici dissenyat exclusivament per a fer−hi teatre. El va anomenar Theatre. Era de fusta, L'escenari el constituïa una plataforma, i el públic gairebé l'envoltava totalment. Era descobert, només es podia utilitzar a l'estiu, sinó plovia i en les hores de sol, no hi havia ni teló ni decorats a l'escenari. Els espectadors, també formaven part de l'espectacle i establien un diàleg amb l'obra en el qual els seus aplaudiments o les seves reaccions de sorpresa o d'inquietud afectaven directament la funció. A l'hivern, les companyies actuaven als hostals del mateix suburbi. Les representacions teatrals tenien molta mala premsa entre els predicadors, especialment entre aquells que estaven influïts pel nou puritanisme protestant. Qualsevol excusa era bona per exigir el tancament dels teatres, la raó més habitual es fonamentava en les successives epidèmies de la pesta durant les quals els teatres eren, en efecte, lloc de contagi. La carrera teatral de Shakespeare es va veure interrompuda durant 7 anys per aquesta causa. El 1594 es constitueixen les dues companyies més importants del període: la de Lord Admiral i la de Lord Chamberlain, on destacava Richard Burbage, fill del constructor de The Theatre. I es en aquesta última que s'afegeix Shakespeare. Ben Jonson era un dramaturg oposat a Shakespeare. Shakespeare, en qualitat d'actor i autor, posseïa dues parts de propietat, un 10% del total. Burbage va representar tots els herois de Shakespeare. La companyia és molt estable: els membres d'aquest grup teatral actuaran junts gairebé mig segle. A partir de 1608 la companyia de Shakespeare actua, a l'hivern, en un teatre tancat, per a un públic més exclusiu. Això comporta més possibilitats escenogràfiques i un canvi d'estil. Anàlisi de l'obra 1 Estructura i sentit

4

1.1 El principal element estructurador de Romeo i Julieta és la tècnica del contrast. La proliferació de contrastos no fa sinó reflectir formalment el nucli temàtic de l'obra: una història d'amor frustrat per l'odi familiar que com ens anuncia el Cor, acabarà amb la mort dels protagonistes. El drama s'obre amb aquest advertiment, però, tot seguit, l'acte primer s'inicia amb una escena burlesca protagonitzada pels criats de Capulet. a) Quin es el tema de la conversa i sobre què fan broma? Samsó i Gregori, criats dels Capulet, parlen dels Montagú. Diuen que si un d'ells els provoqués no dubtarien en treure l'espasa. Fan una broma obscena, sense pudor, sobre com Samsó tractaria a les noies de la casa rival, potser amb connotacions sexuals. Ho fan utilitzant paraules com: Sentir−se ferm, deixar arrambar−se a la paret, passar−les per la verga o desvirgar−les, les que ho tastin, mentre aguanti el tremp o sóc un bon tros de carn. Les tres aparicions del príncep Escalus són una altra de les peces clau de l'estructura de l'obra (vegeu Introducció , p. XXIX−XXX). d)Quina missió evident acompleix el príncep? Quins contrastos es produeixen entre la forma − i el fons− del seu llenguatge i el que empren els criats? Les aparicions del príncep Escalus pauten la història. El príncep trasllada aquesta història íntima a un marc públic i ell actua com a jutge imparcial. El príncep és un personatge superior respecte els seus súbdits, per la seva autoritat, equanimitat, serenitat i compassió. El to del príncep en parlar es molt més solemne, educat i assenyat com li pertoca per la seva posició social, en canvi els criats parlen en prosa, no en vers. El príncep és com un petit homenatge de Shakespeare a la reina Elisabet I, molt respectada per ell. A l'escena III, molt poc després, la Sra. Capulet comunica a Julieta la proposició de Paris. La dida també assisteix a aquesta escena per voluntat expressa de la mare. h) Quin és aquí el sentit de la intervenció de la dida? Comenta el contrast que es produeix entre el llenguatge d'aquest personatge i el de la seva mare (vers 80−96). La dida vol recordar que Julieta fa molt que va deixar de ser una nena, des de petita ja era molt madura com mostra a la seva història. Ella és la que se'n recorda de com era Julieta de petita, dels seus primers passos i de les seves primeres paraules, i a més ho diu amb molt d'entusiasme igualment com per a una mare, per a ella la Julieta és la més maca de totes les noies i per això vol el millor per a ella. El llenguatge col·loquial de la dida, aparentment espontani, està farcit de digressions (canvis de tema) i de detalls realistes, de bromes obscenes i de reminiscències (coses oblidades) del passat. El de la senyora Capulet és metafòric i ridícul. Romeo i els seus amics decideixen assistir a la festa dels Capulet quan tenen la certesa que també hi serà Rosalina. A l'escena IV abans d'entrar a la sala de ball, i a propòsit d'un somni de Romeo, Mercutio fantasieja entorn a la reina Mab i dels somnis que aquesta provoca (vers 60−110). j) Que signifiquen els somnis per a Mercurito? Fixa't en la imaginació desbordant del seu monòleg i en com contrasta amb el materialisme amb què explica els somnis. Per ell els somnis són el que satisfà els instints primaris de cada persona, més tard afirma que els somnis són 5

la més vana fantasia del cervell. Tracta els somnis com la cosa més fantàstica però els descriu de manera massa seca, exemples desencantats L'alegria de la festa i l'acollida afectuosa amb què Capulet rep els convidats a l'escena V contrasten a l'instant amb l'actitud agressiva de Tibald. l) No obstant això, de quina manera reacciona Capulet quan s'assabenta què un Montangú ha entrat a la seva festa? (p. 34) Com reacciona Tibald a la imposició del seu oncle? (v. 93−96) Capulet no vol fer−la grossa davant de tots els convidats que creuen a Romeu com un virtuós i de tracte excel·lent, per això mana a Tibald que el deixi estar, però aquest, desitjós de fer mal a Romeo, s'enfurisma. Capulet reacciona d'una manera positiva i amistosa. Gairebé simultàniament, Romeo i Julieta s'enamoren quan tot just s'acaben de conèixer − i Romeo, amés, està emmascarat!−: és un amor a primera vista, que, tanmateix, tindrà un valor molt diferent a l'amor que Romeo sentia per Rosalina, que és a qui, paradoxalment, el nostre jove amant havia anat a veure. Però la interrupció de la dida presagia la brevetat d'aquest amor. m)Què descobreixen ben aviat els enamorats i amb quines i amb quines malastrugues paraules anuncien el seu destí tràgic? (p. 36−37) Quin efecte produeix el desenllaç d'aquest primer acte? Romeo s'adona que ella és Capulet, i Julieta que ell és Romeo l'enemic de la família. Romeo es preocupa perquè té por de que tot acabi malament. Julieta es lamenta de la desgràcia que Romeo sigui Montagú (versos 141−144). Ho fan amb expressions així: Romeo: Terrible càrrec! Dec la vida al enemic Julieta: El meu únic amor, nascut de l'únic odi. L'he vist massa aviat i massa tard l'he conegut. Terrible naixement del meu amor, que em fa estimar el pitjor dels enemics. Quan acaba l'acte es veu clar que la relació serà breu i tindrà un final tràgic produït per les famílies que són les que tallen la conversa. 1.2 A l'escena II Romeo i Julieta es declaren el seu amor i concerten el matrimoni. I novament reapareixen els contrastos entre llenguatges i actituds. c) Quines imatges fa servir Romeo per descriure Julieta? (p.41−42) I, al costat del lirisme d'aquest monòleg, quin to i quin tema centren la intervenció de Julieta? (v. 35−49) Quin obstacle greu i quina amenaça creu ella que aquesta relació comporta? Quina actitud adopta Romeo davant d'això? (p. 44−45) Hi ha metàfores en que compara a Julieta amb el sol, amb un àngel i amb una verge, els seus ulls amb dues estrelles brillants i la claror del seu rostre amb la lluna. Julieta li demana que deixi de ser un Montagú o que li juri amor etern que deixarà la seva família. Julieta creu que Romeo pot acabar mort per entrar en territoris dels enemics i pateix per ell. Ell en canvi creu 6

que el que ha fet ha valgut la pena per veure a la seva estimada, que res no el podria aturar i que si aquesta no l'estima més val que el matin que patir pel seu amor. L'escena III s'inicia amb un discurs llarg i retòric de fra Llorenç, que utilitza la natura com a referent (v. 1−30). f) Exactament, què recrimina el frare a Romeo (v. 66−90) i sobre què el prevé (v. 95)? D'altra banda, el fet que fra Llorenç admeti el casament, sembla una reacció prudent? El pare recrimina a Romeo que estimi a una noia quan feia menys d'una setmana patia per l'amor d'un altra. Li recomana que vagi poc a poc, que si va massa de pressa i força la seva relació amb la Julieta tot acabarà malament. Crec que si el frare creu que estan anant massa ràpid, no els hauria de permetre de casar−se. També la dida és víctima de les befes de Mercutio, però la seva reacció és més aïrada. I, tot i que ha anat a buscar a Romeo per decidir un assumpte important i delicat, aquest personatge, amb el seu parlar característic, es permet de fer una broma obscena amb Romeo com a destinatari (p.62). h) De quina broma estem parlant? Mercutio anomena a la dida antiga donzella. Però la broma de la dida dirigida a Romeo és una associació: Romeo i romaní (planta de la memòria que usaven en casaments i funerals) comencen per la lletra erra, i en anglès la paraula erres i cul s'escriuen igual. A l'escena V continua el clima alegre de l'escena anterior. La dida es burla de la Julieta aprofitant−se de l'estat d'ànim de la noia. i) Aquest estat d'ànim en què contribueix al desencadenament de la tragèdia? La noia es tem el pitjor, es tem males noticies del seu amant... està massa enamorada per veure que no pot sortir bé. El seu amor no la deixa ni pensar, com es mostra en aquesta escena. Només té al cap a Romeo. Les ganes que té de casar−se la impulsen a espatllar−ho tot inconscientment. El to malastruc amb què acaba l'acte primer es repeteix al final d'aquest segon acte . A l'escena VI, un moment crucial que precedeix el casament, tant fra Llorenç com Romeo frases premonitòries (p. 66−67). j) Quines són? El frare diu: que després no ens retregui amb penes (v.2), els delits violents fan finals violents, / i defalleixen en el seu triomf (v.9/10), moren en besar−se (v. 11), Estima amb un amor ben moderat, / perquè és aquest el que dura per sempre: / qui vol anar massa de pressa arriba tard (v. 14/16) Amb aquestes paraules el frare els adverteix que van massa ràpid i que poden esgarrar la relació. Romeo diu: la mort, devoradora de l'amor (v.7). El frare és el que pronuncia més paraules premonitòries ja que té un punt de vista des de fora de l'amor embogit de la parella i és un home de seny, per això s'imagina que tot acabarà tràgicament. 1.3 Acte tercer L'acte tercer comença amb unes paraules de Benvolio que ens avisen de la tragèdia que està a punt de 7

produir−se i que, tenint en compte la manera de ser de Mercutio i de Tibald, sembla del tot inevitable. a) Quin és el protagonisme de Romeo en l'enfrontament i en les morts de Mercutio i Tibald? Fins a quin punt l'amor que havia d'unir les famílies, és responsable de tot el que ha passat? Tibald busca brega amb Romeo, perquè havia estat a la festa de la seva família sense permís, però com que aquest no vol batalla, Mercutio defensa a Romeo i cau mort. Després Romeo mata a Tibald com a venjança. Jo crec que aquestes morts no són provocades per l'amor, eren batalles inevitables. L'amor era l'única cosa que podia unir a les famílies, però com que ambdues parts eren cegues a aquest amor res bo va succeir. Les morts són degudes a la ràbia de Mercutio i Tibald i a la venjança de Romeo. A l'acte segon (p.42), i a propòsit de la paraula Montangú, la joveníssima enamorada havia reflexionat sobre la relació entre llenguatge i realitat. e) Quin sentit pren ara una síl·laba en concret (p.78) o la paraula exiliat (p. 80−81) per a Julieta? Des d'aquest punt de vista, quin paral·lelisme presenten les escenes II i III? Anota les paraules premonitòries amb les quals Julieta (p. 81, versos 142−144) i Romeo (p. 84, versos 72−73) acaben les disquisicions apassionades. La síl·laba sí, que tan temor causa a Julieta és refereix a la possible resposta de la dida a la pregunta: Romeo és mort. Si fos així ella ja planeja suïcidar−se. Desterrat o exiliat són les paraules que danyen a Julieta ja que ella creu que mai més tornarà a veure el seu marit encara que aquest sigui viu, aquest mot significa la llunyania de la parella. Julieta prefereix la mort de tots dos abans que la separació. Romeu a l'escena III torna a predir la seva mort amb les paraules: caure a terra com jo, per prendre mides / d'una tomba que encara està per fer. Julieta més tard diu: me'n vaig cap al meu llit de noces; que la mort / en comptes de Romeo, se'm endugui / la condició de verge. L'arribada de la Sra. Capulet comporta una crisi familiar, en la qual els personatges mostren nous aspectes de la personalitat. L'ús que fan del llenguatge, una vegada més, és molt significatiu. i)Explica algunes del les ironies que amaguen les paraules que Julieta adreça a la seva mare (v. 77−106). Julieta es mostra trista davant l'exili de Romeo i li fa creure a sa mare que la la seva pena és deguda per la mort de Tibald: Deixeu que plori aquesta pèrdua (v. 77), [a si mateixa] entre Romeo i la maldat hi ha grans distàncies (v. 84), Déu el perdoni. Jo ja ho he fet de tot cor, / tot i així ningú com ell em causa pena (v. 85/86/87), voldria que ningú, llevat de mi, / pogués venjar la mort del meu cosí (v. 89/90), només m'alegrarà torner a veure a Romeo... però mort... (v. 97/98). Julieta és molt hàbil amagant el nom d'aquell que és el destinatari del seus sentiments Les imatges hiperbòliques del parlament de Capulet (v. 131−144) no només són inapropiades per a l'ocasió, sinó que, a més, són decididament ridícules. k) En quina situació deixen Julieta les actituds del pare, de la mare i de la dida? Amb quines noves premonicions es tanca aquest acte? (v. 211 i 253) Com Julieta no vol casar−se amb Paris, el seu pare l'amenaça d'obligar−la i li diu que si no ho fa, no la considerarà la seva filla. La seva mare no vol escoltar−la. La dida li recomana que es casi amb Paris, ja que Romeo exiliat ja se'n deu haver oblidat d'ella. Ella va a demanar consell al frare i si tot falla diu que té prou 8

força per morir, aquí s'avança al seu final. 1.4 Acte quart Si una vegada mort Tibald, Romeo havia anat a veure fra Llorenç perquè l'ajudés, a l'acte quart Julieta també s'adreça al frare davant la perspectiva d'un casament precipitat amb Paris i davant la falta de comprensió de la seva família. a) Aquest encadenament de successos, com afecta el frare? Què opines de la idea que se li ocorre? (p.105−106) El frare està turmentat i desorientat, no sap que fer tot i que és una persona molt intel·ligent. Finalment veu un bri d'esperança en la trama que planeja: donar un verí a Julieta perquè sembli morta, i així tothom s'ho creurà i ella podrà fugir amb Romeo. Aquesta idea és molt original i bona si hagués sortit bé, jo no seria capaç de imaginar−me−la. Però és una idea massa arriscada i qüestionable. Al final el frare abandona a Julieta irresponsablement. Angoixada per la greu situació, Julieta expressa el seu dolor a fra Llorenç i li mostra la grandesa del seu valor. b) Quines paraules de la jove demostren més dramàticament la seva desesperació? Quina imatge del personatge ens queda després del seu monòleg? (p. 109−110) Julieta està tan desfeta que diu: Més casar−me amb Paris, ordeneu−me tirar−me daltabaix d'alguna torre També diu: I si la vostra savies no m'ajuda, digueu que és savi això que he decidit: posar remei a tot amb un punyal. Amb això sabem que Julieta és una persona fidel i constant en temes d'amor. És molt madura per la seva edat (només s'altera quan anuncien la mort del seu cosí) però alhora l'amor la cega i no la deixa ser tan responsable i centrada com normalment ho és ella. És valenta, però alhora covarda, perquè suïcidar−se és una acció bastant covarda, ja que sempre és millor plantar cara a les situacions. El seu amor és espontani i apassionat. Patidora, compromesa... Però sobretot lleial al seu amor. 1.5 Acte cinquè L'alegria inicial de Romeo a l'acte cinquè es transforma immediatament en dolor a causa de les males noves. El jove supera ara la immaduresa que havia mostrat al començament de l'obra i actua amb la mateixa resolució que la seva dona. a)La figura de l'apotecari, a qui recorre Romeo, en què s'assembla i en què es diferencia de fra Llorenç?

9

Tant fra Llorenç com l'apotecari són personatges essencials que desenvolupen un paper important en la mort dels protagonistes. Però el frare, només volia ajudar als amants perquè fugissin i l'apotecari necessitava diners i va vendre el verí tot hi que estigués prohibit vendre drogues mortals. El fra Llorenç era una persona sentenciosa i moralitzant. Era sensat però alhora arriscat, igual que l'apotecari. La irrupció de Paris (escena III) aconsegueix fer més rellevant un personatge que, fins aleshores, havia actuat de manera molt formal i protocolària. En aquest sentit, l'actitud que adopta quan visita la tomba de Julieta i el seu enfrontament amb Romeo enalteixen aquest personatge. c) Quina faceta nova de Paris ens descobreix aquesta última escena? Com es porta Romeo amb ell, sobretot si no perdem de vista que Julieta és ara la dona del jove protagonista? Paris mostra la seva part més rebel i inconforme, que contrasta amb l'antic Paris molt noble i seré. Estimava a Julieta sincerament i vol lluitar pel seu honor i la seva dignitat. S'enutja amb Romeo i lluiten fins que Paris mor. Però Romeo, que només volia morir amb la seva amada, concedeix l'últim desig del comte, que el fa mereixedor de morir defensant−la i de reposar al seu costat. Comprèn la seva situació, tots dos estimen a Julieta, però amb la diferència que Romeo és el seu marit. Les premonicions que personifiquen la mort (la mort l'ha desflorat, afirma Capulet davant Paris en referència a Julieta, IV V 38; que la mort, / en comptes de Romeo, se m'endugui/ la condició de verge, es lamenta Julieta, p. 81, versos 142−144) conflueixen en el monòleg de Romeo (v. 88−120). d) Comenta com combat Romeo la mort. Aconsegueix Romeo (o l'amor) vèncer la mort? Romeo no combat la mort, si no es deixa vèncer per ella, ja que vol estar al costat de la seva estimada allà on sigui. e) Quin valor simbòlic pot tenir la forma que tenen els dos amants de morir? El final de la història és un final tràgic però preciós, la forma de morir dels dos amants representa la seva gran estimació envers l'altre. Julieta mor dos vegades pel seu home i Romeo lluita pel seu amor. És un final poc esperat. No m'imagino la reacció de les famílies quan d'un dia per l'altre tinguin el seu parent mort. La veritat és que sembla que hi hagi hagut una plaga de morts. El final deixa entreveure que l'odi i la mort són més forts que l'amor, lamentablement. La guàrdia, alertada pel patge de Paris, descobreix els cadàvers i a l'instant entren en escena el príncep i les famílies enfrontades. f)Quin és el sentit de la intervenció de fra Llorenç? (p.134−135 versos 232−268) Quina intervenció del acte primer té una funció similar? Aquí el frare intervé per aclarir les morts i el seu paper en elles. Explica davant les famílies, la guàrdia i el príncep la història de Romeo i Julieta, i la trama que va fer perquè aquell amor pogués ser feliç. També es treu part de la culpa. La dida al primer acte, a l'escena III, també fa un flaixback per aclarir un assumpte. Al final de l'obra es produeix un intercanvi de promeses entre els pares de les dues famílies. Aquest desenllaç podria tenir diverses lectures: a) La mort de Romeo i Julieta representa el sacrifici ritual necessari per aconseguir la pau a la ciutat.

10

b) La història és massa tràgica i aquest breu diàleg és insuficient per justificar els fets; per això, la suposada pau del final no és més que un consol fals. c) Amb el seu intercanvi bàsicament econòmic (el dot, l'estàtua d'or) les famílies continuen actuant condicionades per la seva vella rivalitat sense que hagin après res de la força de l'amor que ha impregnat l'obra. g) Comenta aquestes interpretacions. Jo crec que el desenllaç final lligaria més amb l'opció b, ja que aquest odi tan profund que es tenen les famílies és impossible oblidar encara que sigui amb el pas del temps o amb les 2 morts. Una dot i una estàtua no són suficients per pal·liar el dolor que van provocar als joves amants. Però suposo que la ràbia mútua que es tenien les famílies és calmarà, més que res per por a provocar més morts. 2 Personatges 2.1 Figures estereotipades A la Introducció (p. XXXI) comentàvem que els personatges de Romeo i Julieta són en general figures estereotipades de profunditat psicològica escassa que actuen tal i com s'espera d'ells. Ho comprovem en el pares, els criats, els amics de Romeo, el príncep Escalus, etc. La seva visió de la vida o el llenguatge que els caracteritza es corresponen amb els tipus que representen. a) Comenta, en aquest sentit, la funció dels criats Samsó i Gregori (p.5−7) o la de Benvolio. Els servents dels Capulet, Samsó i Gregori no són més que uns simples súbdits de la família per la qual treballen que es limiten a obeir ordres i a maleir els Montagú tal i com fan els seus amos, però d'una forma més vulgar i en prosa. Benvolio, nebot de Montagú i amic de Romeo i Mercutio, és noble i actua com a tal: intenta aconseguir la pau, passar−s'ho bé sense fer mal... Però les seves intencions no sempre són tan honrades, com demostra quan entren a la festa dels Capulet. Benvolio vol dir el ben intencionat. Aquest personatge va perdent importància en el relat fins a quedar−se com a un simple testimoni. 2.2 Altres personatges Altres personatges, tot i la seva condició arquetípica, són una mica més dinàmics perquè experimentes canvis sobtats, imprevistos, en diferents moments de la obra. Ho podem contrastar especialment en Capulet i en la dida. a) Quin és el paper de Capulet? Quin canvi sorprenent experimenta? (p. 15−16) i 97−100) Capulet és molt sobreprotector a la primera escena, vol protegir la seva filla i li dóna llargues a Paris, en canvi més tard obliga a Julieta a casar−se amb el comte. També es contradiu en la seva opinió respecte els Montagú: quan són a la festa els tracta bé però després, no. La dida es contradiu en les seves opinions respecte Romeo, i el fra Llorenç és un personatge ambivalent, també molt contradictòri. b) Quin és el tipus que la dida representa i quin llenguatge la caracteritza? Quins trets comparteix amb Mercutio? I amb fra Llorenç? Com actua davant Julieta? Consulta les seves intervencions a les pàgines 20−24, 58−65, 78−81, 85−88 i 100−101. 11

La dida és una persona instintiva, obscena, calculadora i afectuosa. Julieta té confiança en ella fins que aquesta li recomana casar−se amb Paris. El llenguatge col·loquial de la dida, aparentment espontani, està farcit de canvis de tema i de detalls massa realistes, de bromes obscenes i de records a coses oblidades o del passat. De vegades parla en prosa. Encara que és una criada, la Dida és una persona molt important dins de la família Capulet. Treballant des de fa tants anys per a la família, la Dida s'ha guanyat la confiança de tothom de la casa fins a tal punt de que ella també participa en les converses particulars i també té el seu propi criat, en Pere. Quan la Sra.Capulet va a l'habitació de la Julieta per parlar−li que el noble Paris estaria encantat de casar−se amb ella està present. També hi és present quan el Sr.Capulet discuteix amb la seva filla perquè aquesta es nega a casar−se amb el noble. I fins i tot, per tal de defensar a la Julieta s'atreveix enfrontar−se i a contradir el seu senyor. S'assembla a Mercutio per la seva actitud provocadora, freda, crua, divertida i bromista, tots dos són personatges destacats. Amb fra Llorenç tenen en comú que són els dos còmplices de l'amor de Romeo i Julieta, i que són els consellers de Julieta. La dida davant de Julieta adopta una posició falsament maternal. És la consellera de Julieta, que va deixar de fer−li cas quan va conèixer a Romeo. La dida vol una situació estable a la família, però, al final, no pensa gaire en els sentiments de la noia. Un cas a part el constitueix fra Llorenç, un personatge savi i amb una gran dosi de sentit comú que actua guiat per una bona voluntat indubtable. No obstant això, l'ambivalència que aquest personatge adverteix en la naturalesa (p. 49−50) també s'aprecia en ell mateix. Consulta les teves intervencions a les seves intervencions a les pàgines 49−54, 66−67, 82_88, 102−106, 122−124, 130−131 i 134−135. Llegeix el text auxiliar 2.2. d) Quina funció sembla que té assignada al frare? Per què accepta casar els amants en secret? Aquesta decisió, és errònia? Què opines sobre la proposta que fa a Julieta (la poció somnífera)? Assumeix en tot moment en tot moment la responsabilitat de les decisions? En quina mesura és responsable de la tragèdia? És possible que l'amor també trastorni les seves bones intencions? O, simplement, és que el fracàs de les gestions del frare era indispensable per a la història? El frare volia posar fi a la guerra entre famílies i creu que casar als amants en secret serà la solució, encara que sigui molt arriscat. Jo crec que si ell mateix sabia que la relació s'estava precipitant massa hauria d'haver aturat als joves o fer que les famílies se'n assabentessin, perquè potser es reconciliarien. La idea de la poció somnífera era bona, arriscada, però bona... En aquell moment Julieta no tenia gaire sortida més. Per un petit descuit tot se'n anà en orris i Romeo acabà amb la seva vida abans d'hora. El frare es fa responsable de les seves accions imprudents. Jo crec que en part és responsable de la tragèdia, perquè ell va enginyar el pla de la poció, però no és culpable. Si l'home no hagués intervingut Julieta s'hagués casat amb Paris, o, pitjor, s'hagués suïcidat, provocant així també el suïcidi de Romeo. L'amor és una força tant potent que pot acabar amb tot, i a l'igual que mata a Paris, va destruir les bones intencions del frare. 2.3 Protagonistes

12

Romeo troba l'amor veritable després de conèixer a Julieta. Això fa que canviï d'actitud, com ho comprovem en el combat verbal d'enginy que entaula amb Mercutio a l'acte segon. El canvi ha estat advertit pel seu amic, que li diu: Ara ets sociable, ara ets Romeo (p.58). b) Tanmateix, i a diferència de Julieta, com es mostra Romeo quan conversa amb la seva enamorada? (p.41−47). Com qualificaries la seva conducta quan s'assabenta que ha estat desterrat? (p.82−85) En quin moment es comporta de manera més madura? Romeo quan conversa amb Julieta se'l veu clarament enamorat, li diu les coses més romàntiques que moltes ens podríem imaginar. Igual de enamorat se'l veu quan s'assabenta que ha estat desterrat i es posa melancòlic perquè prefereix estar mort que lluny de Julieta, crec que és una opinió admirable i absurda: admirable el seu amor i absurda preferir la mort a l'exili. Es mostra molt responsable a l'inici del cinquè acte amb l'arribada de les males notícies de Verona: la suposada mort de Julieta. Julieta, en canvi, és un personatge més rodó. La filla submisa, que veiem quan la seva mare li proposa Paris com a marit (Miraré d'estimar−lo, si mirar fa estimar, p. 24 vers 100), és ben diferent de la noia coqueta que cerca de plaure el jove Montagú a la festa (p.35−36) i que després conversa amb ell al jardí (p.42−49). c)Com actua Julieta en aquests episodis? L'estat d'ànim que la turmenta a l'arribada de la dida (p.63−65), és en alguna mesura responsable de la tragèdia que es va gestant? Julieta apareix per primera vegada, dins de l'obra, en l'acte I, escena IV. En aquest acte és on Julieta coneix a Romeo. És quan els protagonistes d'aquesta bonica història d'amor tenen la primera conversa i quan es donen el primer bes. Romeo se li cerca per conèixer−la i després d'unes quantes paraules li dóna un bes, el que podria ser el primer per a ella: Romeo.[ A Julieta] Si jo profano amb la meva mà indigna aquest temple sagrat, la penitència és que els meus llavis, tímids pelegrins, n'allisin l'aspre tacte amb un bes tendre. Julieta. Bon pelegrí, no culpis tant la mà que mostra pietat tan gentilment car fins I tot els sants I els pelegrins de donar−se les mans en fan un bes. Romeo. No tenen llavis sants I pelegrins? Julieta. Sí, pelegrí, per les seves pregàries. Romeo. Doncs fem que els llavis facin com les mans perquè la seva fe no desesperi.

13

Julieta. Els sants no es mouen; només coincideixen. Romeo. No et moguis, doncs. I en satisfaig el prec, i que els teus llavis rentin el pecat dels meus. [ la besa] Desprès del primer bes, Julieta li diu que amb el seu bes només li va donar el seu pecat. Es podria dir que d'una manera indirecta Julieta li vol dir que en voldria un altre. Julieta. Ara els meus llavis tenen el pecat que han pres. Romeo. Dels meus? O culpa dolçament retreta! Torna'm el meu pecat. [ la torna a besar] Julieta. Beses amb art. Potser el fet de que aquests besos podrien ser els primers que ha rebut Julieta, fa que s'enamori tan de pressa, i per això tot el que passa té lloc en un termini de temps tan curt. Quan la Dida li parla a Julieta de la mort del seu cosí Tibald, ella, per culpa de les paraules plenes d'odi i de dolor de la Dida, entén que el que ha mort és Romeo. Desesperada, comença a cridar a la Dida i demanar−li que parli clarament. I si el que realment ha mort és Romeo ella no voldria viure més, sense la persona que estima. Així, una vegada més, demostra que realment està enamorada de Romeo. Amb la mort de Tibald comença la tragèdia de Julieta. Ella discuteix amb la Dida perquè aquesta parla malament de Romeo i està d'acord amb la decisió dels pares de casar−la amb Paris. Però, més que estar convençuda de que estaria millor que Julieta es casés amb Paris, la Dida vol evitar problemes amb els amos. 3. Temes 3.1 Odi familiar Shakespeare acostuma a presentar des del començament de les obres −aquí, al Pròleg i a l'escena I− el tema o el conflicte que pretén desenvolupar. El Cor, en efecte, ens parla d'un amor, senyalat per la mort, / i el vell furor patern (al qual només / la dissort dels seus fills pot posar fi). Aquest odi familiar és, per tant, el marc tràgic que envolta tota la història (text auxiliar 1.1). a) Com es planteja des de les primeres pàgines, l'odi entre les famílies? Analitza l'actitud dels pares en la seva primera aparició (p.8−9). Quina podria ser la causa d'un odi tan ancestral? Per què es produeixen, segons el príncep Escalus, les lluites intestines? (p. 9) L'obra comença amb dos Capulet que semblen que busquin baralla amb els Montagú i van provocant fins que entren uns altres dos criats però, aquests, Montagú i formen una baralla. Aleshores entra Benvolio, un Montagú, i intenta posar−hi ordre. Més tard entra Tibald, un Capulet, i acusa a Benvolio de voler atacar uns criats, també entaulen una lluita. Aleshores entren ciutadans armats i s'incorporen a la lluita. Entren els caps de les famílies i enfurismats també volen formar part de la lluita tot i la seva vellesa, però les seves dones respectives no els hi deixen. Més tard, entren el príncep i els seus súbdits per posar pau, i amenacen sota pena de mort a qui no marxi. 14

Jo crec que aquestes disputes venen de molt temps enrere, suposo per l'apropiació d'uns terrenys o alguna lluita econòmica o estamental, és a dir, per la classe social que ocupaven o per la disposició al tro. 3.2 L'amor La conducta amorosa inicial de Romeo contrasta, de manera crua i deliberada, amb la concepció que els criats, Mercutio o la dida tenen sobre el tema amorós. c) Quina perspectiva diferent de l'amor s'introdueix mitjançant el comte Paris? Aquest personatge, Paris, és refinat i de bones costums, parent del príncep, es apreciat per Capulet per la seva part material, el seu llinatge i la seva distinció, per això accepta immediatament la proposició de matrimoni per la seva filla Julieta. L'amor de Paris cap a Julieta és profund, però no tant com el de Romeo. És més madur i assenyat. Paris és un noble i es comporta com a tal, proposa un matrimoni concertat a Julieta, a qui estima i a més la veu una bona esposa. Al final Paris mort defensant a la seva promesa. Julieta no es relaciona gaire amb aquest personatge, però això no treu que Paris és l'espasa de Dàmocles que penja sobre Julieta. Ella veu a Paris com la persona que apareix a la seva vida per complicar−hi. Per ella , ell és un obstacle que l'impedeix de ser feliç amb la persona que realment estima. L'única vegada que tenen l'oportunitat de parlar, és a l'Església, on se'l troba parlant amb el Fra Llorenç, en el moment en el que ella se'n va a veure al Fra per demanar−li ajuda. Aquest, feliç de veure−la i sense poder amagar l'amor que sent per ella, li diu esposa, cosa que no li ha agradat gens, a la Julieta. Ella li contesta amb ironia. De fet, durant la petita conversa que tenen, ella li parla amb un to de superioritat perquè ell s'adoni de que a ella no li agrada gens la idea de casar−se amb ell. Paris. Feliç troballa, senyora I esposa. Julieta. Això pot ser, senyor, quan sigui esposa. Paris. Aquest pot ser serà dijous vinent. Julieta. Què hagi de ser serà. Frare. Això és ben cert. Paris. Veniu a confessar−vos amb el frare? Julieta. Respondre−us fóra confessar−me amb vós. Paris. No li negueu que el vostre amor és meu. Julieta. Sols us confesso que l'estimo a ell. Paris. Això segur que li direu que a mi també. Julieta. Si ho faig, serà molt més convenient dir−li−ho a esquena vostra, no a la cara. Paris. Pobra! Tants plors t'han malmenat el rostre. 15

Julieta. Poca cosa han guanyat les meves llàgrimes perquè el tenia ja malmès abans. Paris. El maltracteu molt més que el vostre plor. Julieta. No el maltracto, senyor. Es veritat I m'ho dic a la cara, jo mateixa. Paris. La vostra cara és meva. I l'heu calumniat. Julieta. Potser sí; però meva no ho és 3.3 Matrimoni Amor i matrimoni apareixen vinculats estretament a Romeo i Julieta (vegeu la Introducció, p. XXXIV−XXXV). En el teatre de Shakespeare hi ha un bon nombre de obres que presenten favorablement la causa dels joves que planten cara als seus pares per casar−se per amor. Llegeix el text auxiliar 1.6. a)Com entenen aquesta unió els pares de Julieta, la dida o el comte Paris? Què pretén fra Llorenç en casar a la parella? Els senyors Capulet volen que la seva filla es casi amb el comte Paris per la seva economia, dignitat i reputació, que era el que més es valorava pels matrimonis en aquella època. La dida també aconsella a Julieta casar−se amb Paris, ja que és un home de bona casa i molt noble, i a més si es cases amb ell tindria contents als pares. Paris vol a Julieta com a esposa, perquè es una bona pretendent i perquè li agrada. Paris també creu en el matrimoni concertat. El fra Llorenç en canvi, vol fer feliços als amants, però sobretot volia reconciliar les famílies. Encara que les intencions són bones el frare empitjora la situació. 3.4 Destí fatal El Cor ens adverteix també que els amants són, com en la tragèdia grega, uns amants de mala estrella i que per això estan condicionats a un destí fatal contra el qual no és possible lluitar. I l'obra, és cert, s'omple de presagis anunciats pels mateixos amants, pels pares de Julieta, pel frare i per Paris ( vegeu les p. 30, 36, 37, 66, 72, 74, 81, 93, 97, 100, 115 i 119). a) Localitza algunes d'aquestes premonicions. Estem davant d'una història regida per una fatalitat cega? A la pàgina 30 Romeo adverteix el seu destí: Presento una desgràcia que els astres m'amaguen i que podria començar el seu curs cruel aquesta nit, quan comenci la festa, 16

com si hagués d'acabar la vida miserable que porto dins al pit, a causa d'una mort prematura. Però, en fi, que Aquell que guia el rumb del meu vaixell, n'infli també les veles. A la pàgina 36 Benvolio prediu: Marxem abans que tot acabi malament. A la pàgina 37 Julieta també endivina La tomba haurà de ser el meu llit de noces. [ ] El meu únic amor, nascut de l'únic odi. L'he vist massa aviat, i massa tard l'he conegut. Terrible naixement del meu amor, que em fa estimar el pitjor dels enemics. A la pàgina 66 el frare diu: els delits violents fan finals violents, / i defalleixen en el seu triomf (v.9/10), moren en besar−se (v. 11), Estima amb un amor ben moderat, / perquè és aquest el que dura per sempre: / qui vol anar massa de pressa arriba tard. A la pàgina 93 Julieta preveu la mort del seu amant: L'ànima em diu que vindran coses tristes! Ara em sembla que veure't així lluny és com si et veié mort en una tomba. A la pàgina 100 Julieta diu que només es podria casar amb Paris si Romeo moris: Romeo és a la terra i els meus vots són al cel. Com poden retornar a la terra, llevat que el meu marit me'ls torni des del cel deixant aquesta terra? [...] A la pàgina 115 Romeo preveu la mort: He somiat que la meva estimada

17

venia a Màntua i em trobava mort Durant tota la història els mateixos personatges preveuen els seu destí, la seva mort. Jo diria que aquesta obra es basa en una fatalitat cega. 4 Els estils 4.1 Diversitat d'estils i jocs de paraules Com ja hem explicat a la Introducció (p.XL−XLVII), Romeo i Julieta presenta una gran diversitat d'estils, sovint contrastats. Crida l'atenció l'abundància de jocs de paraules còmics i obscens, que, de fet, apareixen des del principi. L'obra de Shakespeare n'inclou uns cent setanta. N'hi ha, per exemple, en la conversa dels criats (p. 5−7), en la de Mercutio i Benvolio (p.39−40) o en la de Mercutio, Benvolio i Romeo (p.56−60). a) Anota i explica breument tots els que localitzis en algunes d'aquestes pàgines. Quina funció acompleixen en l'obra? A la pàgina 5−7 Samsó i Gregori fan bromes obscenes del que farien amb una dona de la família rival, els Montagú. . Ho fan utilitzant paraules com: Sentir−se ferm, deixar arrambar−se a la paret, passar−les per la verga o desvirgar−les, les que ho tastin, mentre aguanti el tremp o sóc un bon tros de carn. A les pàgines 39−40 Mercutio fa broma. Primer intenta conjurar a Romeo perquè aparegui: Et conjuro pels ulls de Rosalina, pel seu front alt i els seus llavis vermells, pel seu peu fi i cama tremolosa, i aquells dominis que hi són adjacents, que apareguis, com ets, al davant nostre. Aleshores Benvolio li diu que si el sent Romeo s'enfadarà. Mercutio li contesta altre cop burlescament: Potser s'enfadaria si conjurés un esperit estrany a dins del cercle de la seva enamorada, I l'hi deixés, enravenat, fins que ella, amb nous conjurs, l'agemolís. [...] Se'ns aparegui ben trempat. [...] Si aquesta noia fos ... Com una figa oberta, i tu un cuc afamat! 18

Aquí les bromes tenen connotacions sexuals clares, o sigui diu que Romeo s'enfadaria si se'n anés amb Rosalina. A les pàgines 56− 60, Mercutio i Romeo conversen. Al principi Mercutio li retreu a Romeo que no els va acomiadar: Carregat de laments, i laminat com una arrengada seca. Ai, tros de carn, ets ben igual que un peix. Ara està per la mètrica que raja de Petrarca. Laura al costat de la seva xicota no és més que una criada; però redéu, almenys aquella va tenir unamant més apte per fer−li rimes. Dido, un didot. Cleopatra, una gitana. Helena i Hero, heretes i aretes. Tibse, uns ulls clars, o alguna cosa per l'estil, però no importa. Signor Romeo, bon jour. Et saludo a la francesa en honor a les teves calces a la francesa. Ens la vas ven jugar ahir a la nit. Aquí Mercutio fa un monòleg comparant−lo amb personatges mitològics, i també es riu del seu aspecte desarreglat. Romeo: Perdona Mercutio. Tenia un assumpte important. I en aquest cas, no em podia obligar la cortesia. Mercutio: És com dir que el teu cas et va obligar a doblegar els pernils. Romeo: Vols dir fer una reverència? Mercutio: Ho has interpretat de la manera més cortès. Mercutio creu que Romeo va mantenir relacions sexuals el dia anterior. Després segueixen discutint fins que entra la dida. Aleshores és Mercutio qui l'ataca amb les seves befes. Mercutio: Bona tarda, bella dama. Dida: Bona tarda, ja? Mercutio: Ni més ni menys, perquè la porca maneta del rellotge ja toca l'entrecuix del migdia. Dida: Alça aquí! Quina bona peça deveu ser, vós! Més tard Benvolio se'n riu de la dida perquè s'equivoca en una paraula. Dida: Us he de fer una convivència. Benvolio: Ara el convenienciarà a sopar. I quan aquesta se'n va Mercutio diu: Adéu−siau, antiga donzella. Totes aquestes befes s'utilitzen per fer més entretinguda i divertida l'obra. El llenguatge senzill i col·loquial l'empren els servents, ocasionalment Capulet (p. 97−100) i, sobretot, la dida. L'espontaneïtat d'aquest últim personatge es fonamenta en l'hàbil construcció retòrica del seu discurs, que, tot i les digressions, s'encamina cap a la temàtica apropiada ( p.20−23 i 60−62) b) Analitza'l en els passatges indicats. Les digressions de la dida són gratuïtes? 19

Les digressions, canvis de tema de la dida, no tenen sentit. Interromp les converses per fer declaracions ben estúpides. 4.2 Expressió poètica Contrastant obertament amb aquest registre vulgar, l'obra presenta, també des del començament, una expressió poètica molt afectada i amanerada, amb la intenció evident de ridiculitzar els personatges que la utilitzen. En aquest llenguatge pretesament poètic s'abusa d'hipèrboles ( a la posta de sol neix la rosada, / i a la posta del fill del meu germà / plou de debò!, dirà Capulet, p.96), sentiments artificiosos ( L'han vist molts dematins al mateix lloc [a Romeo] / augmentant la rosada amb el seu plor, / llençant, als núvols, núvols de sospirs;, comenta Montagú, p.11), d'oxímorons (ploma de plom, fum clar, foc fred, salut malalta!, p.13). Repassa, des d'aquesta perspectiva, els diàlegs que tracten de l'amor que Romeo sentia per Rosalina (p.10−15 i 19), la descripció de Paris que fa la Sra. Capulet (p. 23−24), el monòleg de fra Llorenç (p. 49−50) o l'odi sobtat de Julieta per Romeo (p. 79−80). a) Assenyala aquelles expressions o frases que tinguin aquesta intenció paròdica. A la descripció de l'amor que Romeo sentia per Rosalina trobem: Les màscares que besen les celles de les noies, pel sol fet de ser negres, ens recorden Que amaguen la claror. Qui es queda cec no oblida el tresor valuós de la visió que ja no té [...] Si la felicitat devota dels meus ulls admetés una falsedat així, tant de bo que les llàgrimes que vesso fossin de foc, i aquests heretges transparents, sovint negats sense morir−se mai, que siguin condemnats per mentiders! Quan la Sra. Capulet descriu a Paris el compara amb un llibre perfecte: Si llegeixes el llibre del seu rostre, hi veuràs els plaers que hi ha escrit la bellesa. [...] I com el mar que amaga, amb la seva bellesa, les belleses internes que s'hi mouen, 20

per tu el llibre tindrà, als ulls de tots, un fermall d'or amagant fulls daurats En el monòleg fra Llorenç hi trobem: Somriu l'alba d'ulls clars a la nit corrugada I amb raigs de llum adorna els núvols d'orient, I, com un embriac tentinejant, la fosca Surt del camí del dia i del carro de Tità. [...] La terra és mare i tomba de la naturalesa, i el que és la sepultura fa també de matriu, d'on surten les diverses criatures que veiem que es nodreixen del seu pit Julieta parla malament de Romeo en un únic moment, quan s'assabenta que Romeo a matat a Tibald, però després se'n penedeix: Oh, cor de serp, ocult en un bell rostre. Ha guardat mai un drac una cova tan bella? Bonic tirà! Dimoni angelical! Corb vestit de colom, anyell de llop! Menyspreable substància d'aparença divina! Just el contrari del que representes; sant condemnat, honorable canalla! Natura, què buscaves a l'infern donant hostatge a un esperit del mal en el jardí mortal d'un cosí tan dolç? Quin llibre ha tingut mai tantes viltats i un relligat tan fi? Ah, que l'engany habiti en un palau tan elegant! 21

En aquest text, es perceben clarament els oxímorons. Conclusions El llibre m'ha agradat, tot i que la lectura no m'ha resultat senzilla. M'agrada la manera de Shakespeare d'utilitzar el diàleg per caracteritzar indirectament els seus personatges. Ell converteix el diàleg en una tècnica més d'escriure, li dóna una nova utilitat, apart de la que normalment té, és a dir, la de mitjà per realitzar una conversa entre dos o més personatges. Això és el que va fer en aquesta obra, dins de la qual no hi ha cap descripció directa dels personatges. Totes les característiques de dels personatges es poden descobrir llegint atentament el llibre. M'agrada que els personatges siguin complexes i contradictori, ja que els fa més humans. El personatge que més m'agrada és el fra Llorenç. És un bon home que només intenta ajudar als amants, tot i que la mala sort l'acompanya i fa dels seus savis consells, el més roïns dels destins. Em sento identificada amb ell. També aprecio molt a Paris, un noble cavaller valerós, que al igual que Romeo donaria tot per Julieta. De Romeo no m'agrada que en una mateixa nit s'oblidi d'aquella a la que estimava tant per enamorar−se d'una altra que estima amb bogeria. Julieta la veig massa indecisa, però valoro molt la seva maduresa. Els pares de les respectives famílies haurien de ser més comprensius i menys orgullosos, oblidar l'odi i començar de nou. Un personatge que no m'ha agradat gens a estat Tibald, sempre tan agressiu, encara que apreciés molt a Julieta i a la seva família no hauria d'anar pels carrers buscant brega. Bibliografia SHAKESPEARE, W. Romeo i Julieta. Ed. Vicens Vives. Col: Aula Literària 2004. Diccionario enciclopédico Salvat Universal, 1990. Diccionari escolar català. Ed. Vox, 2002.

22