Índex 1.Introducció...................................................................................................pag.2−3 2. Romeo i Julieta: l'obra...............................................................................pag.3−5 3. Els personatges: Julieta i la Dida................................................................pag.5−22 3.1.Julieta........................................................................................................pag.5−7 3.1.1. Julieta en relació amb Romeo...........................................................pag.7−12 3.1.2. Julieta en relació amb la Dida...........................................................pag.13−14 3.1.3. Julieta en relació amb els seus pares.................................................pag.14−18 3.1.4. Julieta en relació amb Paris...............................................................pag.18−19 3.1.5 El final de Julieta...............................................................................pag.19−22 3.2. La Dida......................................................................................................pag.22−30 4. Conclusions..................................................................................................pag.30−31 5. Bibliografia...................................................................................................pag.32 1.Introducció Quina és la vertadera versió de la història d'amor entre Romeo i Julieta? Va viure Shakespeare per ell mateix una història semblant? Va tenir alguna musa que el va determinar a escriure aquesta obra? Aquestes són algunes de les preguntes que la gent es fa en quan veu una representació teatral o una pel"lícula, l'argument del qual és la història entre els dos ben coneguts personatges d'aquesta obra. La bonica història d'amor de Romeo i Julieta fascina qualsevol persona, tant pel fort amor que neix entre els dos protagonistes , com pel final tràgic que viuen. Són preguntes que jo també em vaig fer i que em van determinar a fer un treball de recerca tenint com a objectius trobar una resposta a aquestes preguntes. Però, documentant−me, em vaig portar una petita desil"lusió descobrint que Shakespeare no va viure una història com la dels seus personatges i tampoc se sap res sobre si va tenir o no una musa que l'inspirés en escriure l'obra. Per començar vaig llegir el llibre Introducció a Shakespeare, escrit per Salvador Oliva. Però, només llegint els primers capítols del llibre, vaig trobar ràpidament les respostes que anava buscant. Em vaig adonar que això no era material suficient per elaborar un treball de recerca, cosa que el mateix professor Salvador Oliva em va dir quan vam parlar per primera vegada. Així que em va suggerir uns nous temes per poder continuar fent un treball sobre aquesta obra. Entre aquestes propostes de treball hi havia el tema dels personatges femenins de Romeo i Julieta, que em va cridar l'atenció i que vaig acabar de triar−lo per elaborar el meu treball de recerca.

1

Consegüentment els meus objectius van canviar totalment. Ara les preguntes que em vaig formular van ser diferents. Com pot suportar una noia tan jove i sensible com Julieta tants sofriments? Quina va ser la causa o causes que van provocar el final tràgic dels dos enamorats? Realment es pot arribar a aquests extrems per tal de poder estar amb la persona que estimes? I la Dida? Quin paper té en tota aquesta història? Va tenir alguna influència sobre els joves? Partint d'aquestes preguntes vaig buscar informació sobre el llibre i especialment sobre els personatges. Però em vaig concentrar més en llegir atentament el llibre per fer una caracterització dels personatges. Així, dins de la caracterització vaig introduir d'una manera més general les respostes a aquestes preguntes. Encara que dins de l'obra apareixen més personatges femenins, jo vaig centrar l'atenció només en el personatge de la Julieta i el de la Dida. Són dos del personatges principals de l'obra, Julieta perquè és un dels personatges protagonista de l'obra i la Dida per tenir una gran influència en donar un impuls al començament de la tragèdia que acaba amb la vida dels enamorats. En el treball vaig introduir també una petita presentació de l'obra en general. Considero que és important tenir una petita introducció en la història d'amor i tragèdia que viuen els protagonistes d'aquesta obra, abans de passar a la presentació dels personatges. 2.Romeo i Julieta: l'obra L'obra Romeo i Julieta forma part de la llarga llista de les obres d'èxit de William Shakespeare, un dels més coneguts dramaturgs de la literatura anglesa i universal. A més és una de les obres que més ha sigut representada en les sales de teatre i també en versió cinematogràfica. Directors de pel"lícules com George Cukor(1936), Renato Castellani(1954), Paul Czinner(1966), Franco Zeffirelli(1968), Riccardo Freda(1968) i Baz Luhrmann(1996) van ser els que van portar la bonica història d'amor a la pantalla. Això ha fet, com diu Salvador Oliva, que `'fins i tot aquelles persones que ni han llegit l'obra ni n'han vist mai cap representació saben tanmateix de què va l'argument i que es tracta d'una història d'amor amb un final ben tràgic''. La història no és original de William Shakespeare. Aquest tema es troba en altres obres d'escriptors europeus, com per exemple: Il Novellino escrita per Tommaso Guardati( 1476), Istoria novellamente ritrobata di due Nobili Amanti, escrita per Luigi da Porto(1530), Palace of Pleasure, escrita per William Painter(1567), The Tragicall Historye of Romeus and Juliet, escrita per Arthur Brooke(1562). Aquesta última va ser una de les fonts d'inspiració més important per a Shakespeare a l'hora d'escriure la seva versió de la història, però hi han moltes diferències entre les dues obres. Mentre que a l'obra de Brooke la història transcorre en un període d'uns quants mesos, Shakespeare va reduir la durada a quatre dies, cosa que també va fer amb l'edat de Julieta, que en la versió de Brooke té setze anys i en la de Shakespeare en té tretze. El llibre Romeo i Julieta escrit per William Shakespeare està format per cinc actes, dividits en cinc escenes cadascun, excepte l'últim que en té només tres. L'obra comença amb un Pròleg que presenta breument de l'acció, ens parla de tot: de l'amor que neix entre els enemics i del final tràgic que viuran. També introdueix els temes principals d'aquesta obra: l'amor, l'odi, la mort. En el primer acte, és quan Romeo i Julieta es coneixen i es declaren el seu amor d'amagat, tot i sabent que les seves famílies són enemigues. 2

En el segon acte, té lloc el casament, també sense que ho sàpigues ningú de les dues famílies, només Fra Llorenç, que és qui els ha de casar; i la Dida que ajuda als dos enamorats per concretar el dia de la boda. En el tercer acte, es produeix una baralla entre Tibald, que vol matar a Romeo, i Mercutio. Romeo intenta frenar la disputa, però finalment Tibald mata a Mercutio. En aquell moment Romeo, nerviós, s'enfronta a Tibald perquè no li queda cap altre remei i el mata. A partir d'aquí l'amor entre Romeo i Julieta queda separat del tot, perquè Escalus, Príncep de Verona, desterra a Romeo per haver matat al cosí de Julieta. Romeo es veu obligat a marxar, després de passar la nit amb Julieta i declarar−se i jurar−se amor etern. Quan marxa Romeo, la Sra. Capulet li comunica a la seva filla que es casarà amb Paris. En el quart acte Julieta no vol casar−se amb Paris perquè ja està casada amb Romeo, així que demana ajuda a Fra Llorenç, i aquest li dóna un beuratge que la farà estar com morta durant un dia, i li diu que li comunicarà a Romeo que la vagi a buscar a la tomba quan es desperti i així marxar tots dos cap a Manta. Per negar−se a casar amb Romeo ella discuteix amb els pares i també amb la Dida. Quan la seva mare i la Dida la veuen com morta el dia del casament, s'ho creuen i la porten a enterrar. I en el cinquè acte, és quan es produeix el final tràgic. El que no preveuen es que Fra Llorenç no li ha pogut comunicar res, i Romeo s'enterra per Baltasar que Julieta és morta, així que compra un verí, i quan la veu estirada a la tomba se'l veu i mort. Julieta es desperta i quan el veu al seu costat mort, es clava el punyal que duia Romeo i mor al seu costat. D'aquesta manera acaben els amants, el Príncep de Verona retreu a les famílies tot el que ha passat per culpa seva i aquestes, finalment, fan les paus. 3.Els personatges: Julieta i la Dida Per fer la caracterització dels dos personatges femenins vaig utilitzar el llibre Romeo i Julieta traduït en català per Salvador Oliva, llibre que va ser publicat per l'editorial Vicens Vives, l'any1984. Per tant totes les citacions que apareixen dins del treball seran d'aquest llibre i em vaig limitar a escriure només el nombre de les pagines on es troben les citacions. 3.1.Julieta Julieta Capulet, un dels personatges protagonista de l'obra és una noia molt jove, que només té tretze anys, una noia que viu en una època molt diferent de la nostra i en la qual les persones tenien una mentalitat totalment diferent. En la època elisabetiana, tot era diferent. Les noies que tenien més o menys la mateixa edat que Julieta ja havien de pensar en casar−se. Però ella encara no pensa en matrimoni, cosa que en un parell de dies canviarà, quan s'enamora del que serà el seu marit de per vida, el jove Romeo Montagú. L'única cosa que se sap amb seguretat sobre la protagonista és la seva edat. Julieta encara té tretze anys. Li falten aproximadament uns quinze dies per complir els catorze. Dida. A fe que us en puc dir l'edat exacta. Sra.Capulet. No ha fet els catorze anys. Dida. Catorze anys m'hi jugo ( és un dir, car només me'n queden Quatre) que no els ha fets. Quant falta pel primer d'agost? Sra.Capulet. uns quinze dies, més o menys. (pag.30)

3

Ens imaginem Julieta com una noia molt bonica tot i que no tenim cap informació objectiva del seu aspecte físic. Shakespeare ens descriu Julieta a través de Romeo, l'enamorat. La descriu per primera vegada quan la veu a la festa que la família Capulet organitza cada any, reaccionant com si hagués vist a la més bonica de totes les noies. Romeo.[a un criat] Qui és aquella dama que embelleix la mà del seu acompanyat? Criat. No ho sé, Senyor. Romeo. Que bé que ensenya les torxes sembla suspesa al pòmul de la nit com una joia a la orella d'un negre. Excessiva bellesa per a aquesta terra! (pag.39) Una segona vegada Romeo torna a descriure−la, però aquesta vegada la veu d'altra forma. La veu des de la perspectiva d'un enamorat. Això té lloc, després del bes que li va donar durant el ball, en el jardí dels Capulets, quan apareix Julieta a una finestra. Romeo.[...] Silenci! Què és aquell esclat dalt la finestra? És l'orient, i Julieta el sol. Surt, sol, i mata l'envejosa lluna que empal·lideix de pena en veure la seva verge més bonica que ella. No vulguis ésser seva si et té enveja: Són pàl·lids els seus hàbits de vestal, només els folls se'ls cenyirien, llança'ls! És la meva estimada, el meu amor! Si tan sols ho sabés! Parla sense dir res, però què importa! El discurs dels seus ulls, jo el respondré. Vaig massa enllà. No és pas a mi a qui parla: dues estrelles, les millores del cel 4

deuen haver marxat, i han suplicat als seus ulls que brillessin al seu lloc. O han canviat de lloc els ulls i els astres? La claror del seu rostre apagaria l'esclat de les estrelles, i en el cel, els seus ulls brillarien tant, que tots els ocells pensarien que és de dia. (pag.45) Romeo parla de ella com si fos una divinitat, la ve brillant com el sol i compara els seus ulls amb les estrelles. Fins i tot la veu com un àngel. Romeo. Ha parlat. Oh, àngel radiant, torna a parlar perquè ets tan resplendent aquesta nit com un ésser alat del paradís. Davant d'uns ulls mortals meravellats de veure'l que naveguen amb peresa, o bé lliscant damunt el pit del aire. (pag.46) Al començament de l'obra, Julieta apareix com una adolescent somniadora. Durant el transcurs de l'acció de l'obra Julieta pateix una transformació. El que al principi era una jove somniadora, acaba essent una dona madura i independent, responsable dels seus actes. Ella coneix l'amor a través de Romeo, pel qual acaba posar fi a la seva vida per tal de dur a terme el seu propòsit de mantenir−se fidel al seu marit. Aquest sentiment fort d'amor que sent la fa canviar i al mateix temps canvia també el seu comportament respecte als seus pares i la dida i altres personatges. Amb cadascú d'aquests personatges ella té un comportament diferent: 3.1.1.Julieta en relació amb Romeo. Julieta apareix per primera vegada, dins de l'obra, en l'acte I, escena IV. En aquest acte és on Julieta coneix a Romeo. És quan els protagonistes d'aquesta bonica història d'amor tenen la primera conversa i quan es donen el primer bes. Romeo se li cerca per conèixer−la i després d'unes quantes paraules li dóna un bes, el que podria ser el primer per a ella. Romeo.[ A Julieta] Si jo profano amb la meva mà indigna aquest temple sagrat, la penitència és que els meus llavis, tímids pelegrins, n'allisin l'aspre tacte amb un bes tendre. 5

Julieta. Bon pelegrí, no culpis tant la mà que mostra pietat tan gentilment car fins I tot els sants I els pelegrins de donar−se les mans en fan un bes. Romeo. No tenen llavis sants I pelegrins? Julieta. Sí, pelegrí, per les seves pregàries. Romeo. Doncs fem que els llavis facin com les mans perquè la seva fe no desesperi. Julieta. Els sants no es mouen; només coincideixen. Romeo. No et moguis, doncs. I en satisfaig el prec, i que els teus llavis rentin el pecat dels meus. [ la besa] (pag.41) Desprès del primer bes, Julieta li diu que amb el seu bes només li va donar el seu pecat. Es podria dir que d'una manera indirecta Julieta li vol dir que en voldria un altre. Julieta. Ara els meus llavis tenen el pecat que han pres. Romeo. Dels meus? O culpa dolçament retreta! Torna'm el meu pecat. [ la torna a besar] Julieta. Beses amb art. (pag.41) Potser el fet de que aquests besos podrien ser els primers que ha rebut Julieta, fa que s'enamori tan de pressa, i per això tot el que passa té lloc en un termini de temps tan curt. Julieta. I aquell d'allí que no ha volgut ballar? Dida. No ho sé. Julieta. Aneu I pregunteu−ho. Si és casat la tomba haurà de ser el meu llit de noces. (pag.42) Amb aquesta frase s'observa que ja està enamorada. I a partir d'aquí és on comença el canvi que pateix la protagonista durant el transcurs de l'obra, gràcies a aquest amor que sent. I també mostra que passa de ser una noia innocent, sense cap malícia, a començar a pensar en com ocultar el que sent, a mentir, perquè encara no està preparada per confessar el sentiment que neix en la seva ànima. 6

Dida. El seu nom és Romeo, un Montagú i és el fill únic del teu enemic. Julieta. El meu únic amor, nascut de l'únic odi. L'he vist massa aviat, I tard l'he conegut. Terrible naixement del meu amor que em fa estimar el meu enemic pitjor. Dida. Què dius ara, què dius_ Julieta. Només uns versos que he après aquesta nit. (pag.42) Quan realment s'observa que està profundament enamorada de Romeo és quan, creient que està sola, diu que estaria disposada a renunciar al nom de Capulet, per tal de poder estar amb el seu amor. Julieta. Oh, Romeo, Romeo. Per què ets Romeo? Nega el teu pare I rebutja el teu nom, o, si vols, pots jurar−me el teu amor I deixaré de ser una Capulet. (pag.46) Encara que li va ser comunicat el fet que Romeo és el fill del seu enemic, per a ella no importa qui és una persona o qual és el seu nom o el seu estatut social. Per a Julieta el més important és la persona en si. En el seu monòleg del balcó, declara el seu amor a la persona que representa Romeo. D'aquestes paraules es destaca que és una persona modesta, sense interessos. Ella no busca estimar una persona amb un nom important en la societat. És suficient que l'estimi. Julieta. Solament el teu nom m'és enemic. Què és Montagú? No és peu, ni mà ni braç, ni rostre. Busca't un nom nou. Què hi ha en un nom? La rosa, si tingués un altre nom, faria olor igualment. Així mateix Romeo, si no es digues Romeo, conservaria les perfeccions que té sense aquest nom. Romeo, treu−te el nom, que no és cap part de tu, I a canvi pren−me sencera. (pag.46)

7

Durant la conversa que tenen després del ball, Julieta sembla ser la que es preocupa pel que pot passar si seran vistos junts. Està és una de les primeres etapes de la transformació des d'una adolescent somniadora a una dona madura que pateix. Ella comença a preocupar−se per les conseqüències dels seus actes. En comparació amb Romeo, Julieta parla clarament dels seus sentiments i obre la seva ànima davant el seu amor, encara que al principi ho fa amb vergonya. Però, el fet de veure que el seu amor, Romeo, no parla clarament dels seus sentiments, la fa parar un moment per preguntar−li si ell també. El que al principi va ser una timidesa per part de la Julieta es transforma en una confiança total en sentir Romeo volent jurar per les estrelles l'amor que ell també sent per ella. Quan estima, Julieta estima amb tot el seu ésser i ho fa saber al que estima. Declara el seu amor utilitzant preguntes i frases directes. Tot i així, s'observa en ella una certa preocupació pel què diran. Per educació una noia hauria de ser més reservada, més passiva. Això la fa dubtar si no està malament el que està fent, creient que tot el que està succeint és massa ràpid. A més, li pregunta si ell també creu que la va guanyar fàcilment. Julieta. Ja saps que la careta de la nit em tapa el rostre, altrament el veuries vermell per les paraules que ha sentit. Ah, si pogués guardar les formes I negar tot el que he dit! Però ja es massa tard. M'estimes? Em diràs que sí, ja ho sé, I jo et creure; però m'ho juressis podries fer−ho en fals, I Jupiter se'n riu dels perjuris d'amor. Gentil Romeo, si m'estimes, confirma−ho lleialment. Si creus que m'has guanyat massa de presa, seré distant, malvada I diré <> a desgast meu − només perquè em festegis. El fet és que estic massa enamorada i això et pot fer pensar que sóc lleugera. Però, creu−me, et seré molt més lleial que les que tenen vista per fer el joc. Ja ho sé: m'hauria hagut de fer pregar, 8

però tu has conegut− sense que jo me n'adonés − el meu desig. Perdona'm, doncs, i no pensis que sigui lleugeresa l'amor que la nit fosca ha descobert. (pag.48) Igual com Romeo la veu com a una persona divina, per ella, ell és el seu ídol, cosa que li fa saber. Julieta. Per res. No juris. O, si vols, pots jurar per tu mateix, que ets el déu de la meva idolatria, I et creure[...] (pag.49) Un altra vegada, Julieta parla del seu amor respecte Romeo, però ara utilitzant paraules sàvies; demostra que ja ha començat a madurar. Julieta. El pensament, molt més ric de sentit que de paraules el complau la substància, no pas els ornaments. Són pobres els que compten la seva riquesa que tenen. El meu amor ha crescut tant I tant que no em deixa comptar ni la meitat del meu amor. (pag.65) A la nit, després que s'ha convertit en l'esposa de Romeo, Julieta li espera a la seva habitació. Ara, per als dos enamorats, la nit és la part més important i bonica del dia, essent l'únic moment quan es poden veure, sense el perill de ser descoberts. Julieta. [...] Nit que portes l'amor, estén els vels perquè es cloguin els ulls cansats del dia I Romeo, en secret, pugui abraçar−me. La llum de la bellesa dels amants ja il·lumina els seus fets. I si l'amor és cec, la nit els és més ardent. Acosta't, nit gentil, tota de negre, mostra'm com perdre'm en un joc guanyat per les virginitats dels nostres cossos. 9

I amb el teu fosc mantell, no deixis veure el meu rostre vermell fins que l'amor agosarat no em sigui gens estrany. Acosta't nit; Romeo, dia en la nit, acosta't a gronxar−te en les ales de la nit, blanc com la neu damunt el corb més negre. Acosta't, nit gentil de negre rostre, dóna'm el meu Romeo, I quan jo mori, pren−me'l, retalla'l en petits estels perquè ornamenti la cara del cel I tothom s'enamori de la nit I s'oblidi del sol tan resplendent. (pag.74−75) Romeo és l'única persona respecte a la qual Julieta no canvia el seu comportament. Des del principi , quan el veu per primera vegada i s'enamora d'ell, ella li parla amb molta tranquil·litat i calidesa , igual que totes les persones enamorades. I conserva aquest comportament també després d'haver sabut que el seu gran amor fou la persona que va matar al seu estimat cosí, decidint que només viurà per aquest amor i amb l'esperança que algun dia tornarà a veure el seu marit. 3.1.2. Julieta en relació amb la Dida. En la vida de Julieta, la Dida és una persona molt important: actua com si fos la seva mare, és la seva confident, la persona a la qual li confessa tot el que té a dintre, i també és la persona que farà possible el seu matrimoni amb Romeo, convertir−se en la seva còmplice. Però la bona relació que hi ha entre elles al començament de l'obra es deteriora quan Julieta comença a enamorar−se i pitjor encara, després de la mort del seu cosí. Fins a aquest punt la Dida l'ajuda, essent feliç quan ve que la seva `'nena'' està plenament feliç i entusiasmada amb el seu amor. Quan la Dida li parla a Julieta de la mort del seu cosí Tibald, ella, per culpa de les paraules plenes d'odi i de dolor de la Dida, entén que el que ha mort és Romeo. Desesperada, comença a cridar a la Dida i demanar−li que parli clarament. I si el que realment ha mort és Romeo ella no voldria viure més, sense la persona que estima. Així, una vegada més, demostra que realment està enamorada de Romeo. Julieta. I quin dimoni sou per turmentar−me així? Tortures com aquesta són d'infern. S'ha matat ell mateix? Si dius que sí, aquest <> em serà més verinós

10

que l'ull del basilisc ,fletxa mortal. Jo ne sóc jo, si existeix el tal <>, o si ja són tancats els ulls et fan dir <>. Si és mort, digueu−me <>.si no ho és, digueu <>. Aquests mots breus decidiran la meva sort. (pag.76) Amb la mort de Tibald comença la tragèdia de Julieta. Ella discuteix amb la Dida perquè aquesta parla malament de Romeo i està d'acord amb la decisió dels pares de casar−la amb Paris. Però, més que estar convençuda de que estaria millor que Julieta es casés amb Paris, la Dida vol evitar problemes amb els amos. Dida. Que portin una copa d'aiguardent, tants dolors I tristeses m'envelleixen. Romeo, quina vergonya! Julieta. Que se't llagui la llengua pel que dius. No ha nascut per la vergonya. Al seu front ,la vergonya hi té vergonya Perquè és un tron per coronar l'honor com a únic monarca universal. Dida. Del assassí del teu cosí vols parlar bé? Julieta. Doncs què? He de dir mal del meu marit? (pag.77) Dida. Doncs mira: Romeo desterrat, jo apostaria el món contra res que no tornarà a venir per reclamar−te, I si ho fa, haurà de ser en secret. Estant les coses com estan, em penso que és molt millor que et casis amb el comte. Ah, jo el veig tot un cavaller. Romeo, al seu costat, és un fregall; ni un àguila té els ulls tan verds, tan vius I tan bonics

11

com Paris. Llamp me mati, que em penso que et convé més que aquest segon arranjament perquè és millor que l'altre. I si no ho és, el teu primer ja és mort, o com si ho fos, perquè si es viu, de be poc et serveix. Julieta. Condemnada decrèpita! Dimoni pervertit! Què és més pecat: voler veure'm perjura, o parlar malament del meu senyor amb la mateixa llengua que l'havia lloat tantes vegades? Vés−te'n, mal conseller. Tu i el meu cor des d'ara estareu lluny. (pag.93) 3.1.3.Julieta en relació amb els seus pares. El comportament de Julieta respecte als seus pares també canvia i canvia d'una forma més radical que el comportament respecte la Dida. Per tal de defensar l'amor que va néixer entre ella i Romeo, discuteix amb els pares i es permet contradir−los. Al principi de l'obra Julieta apareix com una filla obedient que parla sense faltar mai el respecte als pares i per això se'ls adreça amb vostè, dient−los Senyor i Senyora. Julieta. Qui em crida? Dida. La teva mare. Julieta. Senyora, sóc aquí. Que desitgeu? (pag.30) [ entra la Sra.Capulet.] Sra.Capulet. Que, com va, Julieta? Julieta. No gaire bé, senyora. (pag.88) Quan la seva mare li parla que el noble Paris té intencions de casar−se amb ella, Julieta li diu que intentarà enamorar−se d'ell si això la farà feliç, encara que ella no pensa seriosament en el tema del matrimoni, tot i que sap que les noies de la seva edat ja s`han casat i fins i tot tenen fills. Julieta. És un honor que mai no he somniat. (pag.31) Julieta. Miraré d'estimar−lo, si mirar fa estimar; però els meus ulls no llançaran els dards 12

més lluny del que em senyali la vostra voluntat. (Pag.33) Tal com passa amb la Dida, la seva relació amb els seus pares també canvia després de la mort del seu cosí Tibald, en pitjor. El seu pare que abans li va dir al noble Paris que la seva filla encara és massa jove per casar−se, ara sí que la vol casar, pensa que és el millor que li pot passar en aquest moment de tristesa que li produeix la mort del seu cosí, però ella rebutja el matrimoni. Per ella existeix, com únic home que estima, Romeo. I per tant veu el comte com un obstacle a la seva fidelitat envers al que és ara el seu marit. Essent casada, Julieta assumeix les responsabilitats que un matrimoni implica. Els seus pares li van ensenyar, de petita, el significat d'un matrimoni. Essent una jove molt educada i de principis, vol respectar el que els seus pares li van ensenyar I per això vol mantenir−se fidel al seu marit. Amb Paris essent un obstacle i els pares que l'estan obligant que es casi, Julieta es veu obligada a fer alguna cosa per sortir d'aquesta situació. Això fa que ella discuteixi amb els pares. Fins i tot s'atreveix a parlar amb un to alt al seu pare. A més, en lloc de dir−li el motiu pel qual no vol casar−se, li diu mentides, dient que no vol casar−se perquè encara no ha passat bastant temps des de la mort del seu cosí. També pretén sentir un gran odi per l'assassí del seu cosí, un odi que fins i tot la faria matar a aquella persona si la tingués davant seu. Sra. Capulet. Plorant encara la mort de Tibald. [...] Julieta. Deixeu−me, doncs, sentir−me de la pèrdua. [...] Sra.Capulet. Mira filla, més trist que no la seva mort és que visqui el malvat que el va matar. Julieta. Quin malvat? Sra.Capulet. Aquell malvat Romeo. [...] Julieta. I és fora de l'abast d'aquestes mans que voldrien venjar la mort del meu cosí. [] Julieta. En efecte, només m'alegrarà tornar a veure Romeoperò mort... . [...] Sra.Capulet. [...] Però ara parlem de coses més alegres. Julieta. Prou les necessitem en aquestes dies. Digueu−me, us ho suplico, de què es tracte? Sra.Capulet. Doncs bé: tens un pare molt sol·lícit que per treure't les penes que et commouen, ha preparat un dia d'alegria

13

que et serà una sorpresa I que ho ha estat per mi. Julieta. A bona hora! I quan serà aquest dia? Sra.Capulet. Doncs, mira, filla meva, serà el dijous vinent que el galant, jove I noble cavaller, el Comte Paris et durà a l'Església de Sant Pere per fer−te una esposa feliç. Julieta. Ni per Església, ni per Sant Pere que no farà de mi cap esposa feliç. Tanta pressa em fa por. Per què m'he de casar amb un senyor que encara no em festeja? Us prego que digueu al meu pare I senyor que no em caso I que, si ho hagués de fer, ho faria amb Romeo, a qui sabeu que odio, abans que amb Paris. I ho dic de veritat. [] Capulet. [...] Què hi dieu? Li heu comunicat la nostra voluntat? Sra.Capulet. Sí, senyor; però ella diu <> Amb la tomba s'hauria de casar! Capulet. Espereu! Feu−m'ho entendre, feu−m'ho entendre: No ho vol fer, o no vol donar les gràcies? No està orgullosa? No li sembla un honor, a la ximpleta, que li hàgim trobat un cavaller tan digne per espòs. Julieta. No n'estic orgullosa, però si agraïda. No puc estar orgullosa del que odio, però agraïda sí, pel vostre intent d'amor.

14

Capulet. Prou, prou, prou, prou! Estripalògiques! Què dius? <>, <>, <> <>. La descarada! No em vinguis amb orgulls ni agraïments: comença a preparar les teves cames per dijous per anar amb Paris a l'Església, o t'hi arrossegaré per les orelles. Fora, carronya verda. Lluny, bagassa! Gata maula! Sra.Capulet. Ei, ei! Que us torneu boig? Julieta. Pare, si us plau, us ho suplico, escolteu−me un moment amb paciència. Capulet. Que et pengin miserable gata maula! Mira què et dic: dijous, cap a l'Església, o no ens veurem mai més les cares. I no em repliquis més, que se me'n va la mà. Quan penso que no ens crèiem ser gaire afortunats perquè només tenim una sola filla! Ara veig que aquesta <> encara és massa I que ha estat un desastre de tenir−la. Vés−te'n desgraciada! (pag.89−92) 3.1.4.Julieta en relació amb Paris. Julieta no es relaciona gaire amb aquest personatge, però això no treu que Paris és l'espasa de Dàmocles que penja sobre Julieta. Ella veu a Paris com la persona que apareix a la seva vida per complicar−hi. Per ella , ell és un obstacle que l'impedeix de ser feliç amb la persona que realment estima. L'única vegada que tenen l'oportunitat de parlar, és a l'Església, on se'l troba parlant amb el Fra Llorenç, en el moment en el que ella se'n va a veure al Fra per demanar−li ajuda. Aquest, feliç de veure−la i sense poder amagar l'amor que sent per ella, li diu esposa, cosa que no li ha agradat gens, a la Julieta. Ella li contesta amb ironia. De fet, durant la petita conversa que tenen, ella li parla amb un to de superioritat perquè ell s'adoni de que a ella no li agrada gens la idea de casar−se amb ell. 15

Paris. Feliç troballa, senyora I esposa. Julieta. Això pot ser, senyor, quan sigui esposa. Paris. Aquest <> serà dijous vinent. Julieta. Què hagi de ser serà. Frare. Això és ben cert. Paris. Veniu a confessar−vos amb el frare? Julieta. Respondre−us fóra confessar−me amb vós. Paris. No li negueu que el vostre amor és meu. Julieta. Sols us confesso que l'estimo a ell. Paris. Això segur que li direu que a mi també. Julieta. Si ho faig, serà molt més convenient dir−li−ho a esquena vostra, no a la cara. Paris. Pobra! Tants plors t'han malmenat el rostre. Julieta. Poca cosa han guanyat les meves llàgrimes perquè el tenia ja malmès abans. Paris. El maltracteu molt més que el vostre plor. Julieta. No el maltracto, senyor. Es veritat I m'ho dic a la cara, jo mateixa. Paris. La vostra cara és meva. I l'heu calumniat. Julieta. Potser sí; però meva no ho és.[] (pag.95−96) 3.1.5 El final de Julieta. En veure que els seus pares la volen casar de qualsevol manera i en veure's traïda per la Dida, Julieta decideix anar−se a veure al Fra Llorenç per demanar−li ajuda. El fet que decideixi anar sola a veure al Fra Llorenç demostra que ha madurat i s'ha convertit en una dona més madura i independent. Quan el comte Paris se'n va i es queda sola amb el Frare, Julieta li demana ajuda, dient−li que si no la pot ajudar es matarà. Però el frare la tranquil·litza i li dóna un flascó amb un líquid que la farà dormir durant 24 hores i la ajudarà a resoldre el problema. Julieta accepta el flascó, després que el reverend li promet que ell enviarà una carta a Romeo per informar−lo de la situació, perquè aquest pugui venir. El fet que està disposada a `'provocar−se la mort'' es pot interpretar com un acte de covardia per part seva, 16

però al mateix temps demostra no tenir por a la mort si aquesta farà possible la seva felicitat juntament amb el seu marit, ara o més tard. Prefereix la mort abans que confessar als seus pares el perquè es nega casar−se amb Paris. Acabada la conversa amb el reverend, Julieta se'n va cap a casa. A casa, se'n va directament a l'habitació dels seus pares, per demanar perdó al seu pare pel mal comportament i per haver−lo contradit quan ell li va demanar que es cases amb el comte. Julieta. [ ] I Fra Llorenç m'ha dit d'agenollar−me davant vostre per demanar perdó. Perdó us demano. D'ara endavant faré el que vós digueu. (pag.99) Després d'haver demanat perdó, Julieta se'n va a la seva habitació, acompanyada per la Dida i la seva mare, per preparar el que falta pel gran dia i després d'haver acabat tot, les dues dones se'n van, deixant−la sola. Ara ve el moment en el qual Julieta es prendrà el líquid; però, abans de fer−ho, ella diu unes quantes paraules. Sembla ser un tipus de ritual que s'ha de fer abans d'una masacre. Julieta. Moment funest, que cal que afronti sola! Vine, flascó. I si el beuratge no em fa cap efecte? M'hauria de casar demà al matí? No, no! això ho impedirà. Queda't aquí. [ Posa el punyal al seu costat] I si fos un verí que subtilment el frare hagués elaborat per veure'm morta, per por que aquesta boda em deshonri perquè ell mateix va casar−me amb Romeo? Tinc por que ho sigui, però no ho puc creure perquè tothom el té per un home molt sant. I si quan sóc a dins la sepultura desperto abans que hi arribi Romeo a rescatar−me? Seria terrible. No em mancarà l'alè dins el sepulcre 17

de boca pestilent, on mai no hi entra l'aire? No em quedaré asfixiada, allí dintre? o, si hi visc, no seria possible que el pensament funest de la mort I la nit I el terror que es respira en aquests llocs (en una volta, un antic receptacle on fa tants I tants anys que s'amunteguen tots els ossos dels meus avantpassats; on Tibald, brut de sang I tot just enterrat, es va podrint a dintre el seu sudari; on diuen que les ànimes retornen), ai, no seria possible, em pregunto, que jo despertar−me aviat (entre pudors infectes I xiscles de mandràgores arrencades de terra que treuen la raó als humans que els senten), ah , no seria possible que enfollís submergida entre fàstics I horrors, I jugués follament amb els ossos dels morts, I tragués del sudari el destrossat Tibald, I furiosa amb algun os familiar m'obrís a cops el meu cervell desesperat? Mira! Ja veig com l'esperit del meu cosí busca Romeo, el que va traspassar−li el cos amb una espasa. Tibald, Tibald, atura't. Ja vinc, Romeo. Això m'ho bec per tu. [ Cau sobre el llit entre les cortines] (pag.101−102)

18

A l'escena del cementiri (acte V, escena III) , quan es desperta, l'actitud de Julieta una altra vegada es pot interpretar de dues formes, totes dues contradictòries. Una seria l'actitud de covardia quan, de por que se senten veus cada vegada més a prop, decideix posar fi a la seva vida, no volent viure sense la persona que més estima. Ella no vol enfrontar−se amb els pares per dir−los el veritable motiu pel qual va provocar−se aquella falsa mort. Però, aquest mateix moment es pot interpretar com una acte de coratge per part seva, quan decideix matar−se amb un punyal, sense pensar−ho ni un minut més. [ Julieta es desperta] Julieta. O bon frare! On é el meu senyor? Ja me'n recordo on havia d'estar I ara ja hi sóc. On és el meu Romeo? [ se sent soroll a fora] Frare. Sento soroll. Sortim, senyora, d'aquest niu de mort, d'infecció, de son contra natura. Una força més gran que tots nosaltres ens ho ha capgirat tot. Vine, marxem, el teu marit jeu mort al teu costat, Paris també. Et portaré a un convent, a una comunitat de monges. I no perdis més temps fent−me preguntes, que ja ve la guàrdia. Vine, doncs, Julieta, no puc quedar−me més. Julieta. Doncs, marxeu perquè jo no vull anar−me'n. [ surt el frare] Què é això? Un flascó a la mà del meu amor? Ja ho veig, aquest verí ha estat el seu final. Avar! No m'has deixat ni una gota propícia que m'ajudés a mi? Et besaré per si en queda una mica en els teu llavis I em permet de morir reanimant−me. [ El besa] 19

Els teus llavis són càlids! Guarda I.[ Des de fora]. guia'ns, noi; digues cap on hem d'anar. Julieta. Soroll? Doncs seré breu. Feliç punyal! [ Agafa el punyal de Romeo] Jo sóc la teva beina. Enfonsa−t'hi. Deixa'm morir. [ Es clava el punyal I cau sobre el cos de Romeo] (pag.121) 3.2.La Dida La Dida apareix per primera vegada en l'acte I, escena III, una mica abans de l' aparició de seva adorada `'nena'', la Julieta. Segons les seves paraules sembla ser una dona vella, cosa que no és veritat. Tenint en compte que va tenir una filla que hauria de tenir la mateixa edat que la Julieta, la Dida tindria més o menys la mateixa edat que la Sra. Capulet. Dida. Catorze anys m'hi jugo ( es un dir, car només me'n queden quatre) que no els ha fet. Quan falta pel primer d'agost? Sra.Capulet. uns quinze dies, més o menys. Dida. Tant si són més com menys, la mateixa vigília De l'u d'agost en complirà catorze. La meva filla, Susana, tindria La seva edat. Ara és al cel. No me la mereixia. (pag.30) Dins l'obra, la Dida té el paper de la criada de la casa i abans, quan la jove Julieta era un nadó, va ser la seva dida. Però, encara que sigui la criada de Julieta, actua com si fos la seva mare. Ella és la que se'n recorda de com era Julieta de petita, dels seus primers passos i de les seves primeres paraules, i a més ho diu amb molt d'entusiasme igualment com per a una mare, per a ella la Julieta és la més maca de totes les noies i per això vol el millor per a ella. Dida.[...] Fa onze anys d'això perquè aleshores ja se n'anava sola, d'un costat a l'altre, corrent o penant a tot arreu. Precisament el dia abans s'havia 20

donat un cop al front, i el meu home, al cel sia, que sempre estava alegre, va aixecar−la. <>− li a dir− <> Doncs ja cauràs d'esquena quan siguis més llesta; eh que sí, maca?>> i llamp me mati, que ella va deixar de plorar i li va dir:<>. Ves com avui la broma podria ser un fet! Ni que visqués mil anys, us ho prometo, No ho podria oblidar:<> I la ximpleta para de plorar i diu<>. Sra.Capulet. Prou d'això, dida; calleu, si us plau. Dida. Sí, senyora. Però és que no m'aguanto el riure pensant que para de plorar i diu <>, tot i que duia un bony gros com un ou, un mal cop, i plorava amargament. <>− va dir ell− << Oi que has caigut de cara? Doncs ja cauràs d'esquena quan siguis més gran; oi maca?>> I ella que para i diu <>. Julieta. Ara heu de parar vós, dida, us prego. Dida. Ja callo, ja. Que et doni Déu la seva gràcia perquè ets la més bonica de les que jo he alletat, i a mi , que em doni vida fins a veure't casada. Això és tot el que vull. (pag.31) I per què no, com qualsevol mare està orgullosa de veure la nena que va criar convertida en una senyoreta de veritat, perquè, com es pot veure en tot el transcurs de l'obra, la Dida és la que està allà, sempre que la Julieta necessita algú que li doni el seu suport i que li doni amor en als moments en els quals més ho necessita. I per això, sense ser una de les protagonistes de l'obra, Shakespeare li dóna molta importància a aquest personatge, essent un dels personatges més complexos.

21

Dida. Honor? Si no t'hagués donat el pit, diria que en lloc de llet, vas mamar saviesa. (pag.32) Encara que és una criada, la Dida és una persona molt important dins de la família Capulet. Treballant des de fa tants anys per a la família, la Dida s'ha guanyat la confiança de tothom de la casa fins a tal punt de que ella també participa en les converses particulars i també té el seu propi criat, en Pere. Quan la Sra.Capulet va a l'habitació de la Julieta per parlar−li que el noble Paris estaria encantat de casar−se amb ella està present. També hi és present quan el Sr.Capulet discuteix amb la seva filla perquè aquesta es nega a casar−se amb el noble. I fins i tot, per tal de defensar a la Julieta s'atreveix enfrontar−se i a contradir el seu senyor. Sra.Capulet. Doncs bé...Dida, deixeu−nos soles un moment... No. Pensant−ho millor: m'estimo més que escolteu la conversa. Com sabeu, la meva filla ja ha deixat de ser una nena. (pag.32) Dida. Que déu la beneeixi. No està gens bé, senyor, renyar−la tant. Capulet. Ja ha sortit la Set−ciències! Calleu! Guardeu l'alè per les xafarderies. Prou! Dida. Jo no he dit res de mal. Capulet. Doncs bona nit i al llit! Dida.És que no puc parlar? Capulet. No, xafardera! Vessa la teva xerrameca amb altres, no pas aquí. (pag.92) En comparació amb la Sra.Capulet, la Dida és una dona senzilla: no té un alt nivell d'educació. Utilitzant un vocabulari informal la Dida provoca a vegades moments d'humor. Dida. Doncs si sou vós, us he de fer una conveniència. Benvelio. Ara el convenierà a sopar. (pag.58) Però encara que sigui una persona sense estudis, la Dida té la seva dignitat i el seu orgull i no permet a ningú que es burli d'ella. Quan Mercutio se'n riu d'ella per haver confós dues paraules, calla per respecte, perquè ell té un estatus social més alt que ella. Si no fos per això, li hauria dit un parell de coses.

22

Mercutio. Adéu−siau, antiga donzella. Adéu−siau, [cantant] <>. {surten Mercutio i Benvelio} Dida. Si us plau, senyor, quin mercader de deixalles era aquest que anava tan ple de les seves morades? Romeo. Tot un cavaller, dida, que es complau en les seves paraules, i que parla més en un minut del que és capaç d'escoltar en un mes. Dida. Doncs si torna a dir res de mi, li baixaré els fums, ni que sigui més valent del que sembla, i a vint com ell. I si no pogués, ja trobaria qui ho fes per mi. Valent poca−solta. No sóc cap de les seves meuques, jo. Ni cap de les seves banderes. (pag.59) La Dida fa moltes coses per tal de veure la Julieta feliç, arribant també a convertir−se en la seva còmplice després que ella s'enamorés de Romeo. És la persona a través de la qual els dos enamorats es comuniquen i també és la persona gràcies a la qual arriben a casar−se. Però això sí, la primera vegada que parla amb el jove li diu clarament la seva opinió sobre els amors passatgers i diu que no és això el que vol per a la seva senyoreta, comportant−se una vegada més com si fos la mare de la Julieta. Dida. Com hi ha món! Bé, senyor, només dues paraules. Com deia, la meva senyoreta m'ha fet venir; però allò que us he de dir m'ho callo. Primer us diré que si us la voleu passejar, com es diu vulgarment, li fareu una mala passada, com vulgarment es diu, perquè és molt jove, ella, i un doble joc no és una cosa que s'hagi de fer a una dama, ni és propi d'un bon comportament. (pag.59) Durant la conversa amb Romeo, la Dida una altra vegada, gràcies al seu vocabulari i la seva falta de coneixements, proporciona un moment d'humor. Això passa abans que els dos se'n vagin cada un pel seu camí. L`autor va escriure aquest moment mitjançant un joc de paraules entre les paraules `'Romeo'' i `'romaní''. Dida. Doncs bé, Senyor: la meva senyoreta és la més dolça 23

de les dames. Senyor, senyor! Que xerraire quan era petita! Ah, hi ha un noble a la ciutat que es− taria disposat a l'abordatge; però ella, Déu la faci bo− na! s'estima més veure un gripau, un gripau en persona abans que ell. A vegades, la faig enrabiar: li dic que Paris és l'home més apropiat; us ho asseguro, quan li dic això es torna més blanca que el llençol més blanc del univers. No comencen amb la mateixa lletra Romeo i romaní? Romeo. Sí, dida, i què? Amb R totes dues. Dida. Ah, bromista! És la lletra del gos. La lletra R és de ...No, no, ja sé que això comença amb una altra lletra ...ella ha fet una altra frase molt bonica amb vós i el romaní. Segur que us agradaria de sentir−la. (pag.61) Després de la xerrada que té amb Romeo, a la Dida Romeo li cau bé, cosa que seria un motiu més per ajudar−los a dur a terme el pla de casament entre els dos protagonistes. I igualment que la Julieta, per a la Dida també té més importància l'interior d'una persona que no pas el seu aspecte físic. Dida. Doncs, has triat com una ximpleta; està vist que no saps triar un home. Romeo! No, aquest no, tot i que la seva cara és millor que la de qualsevol altre, tot i que les seves cames són insuperables. I pel fa les mans, els peus i el cos, encara que no n'hauríem de parlar, no tenen comparació. No és pas la flor de la cortesia, però us puc assegura que és dolç com un xaiet. Segueix el teu camí, mosseta. (pag.63) Però tot aquell amor que la Dida comença a sentir per Romeo, es transforma en odi després de la mort de Tibald, després d'haver sentit que la persona que l'ha matat és precisament Romeo. Aquest odi, l'expressa davant de Julieta quan li diu que el seu cosí ha estat assassinat pel seu gran amor. Aquest moment, mitjançant les paraules que Shakespeare atribueix a la Dida, és el moment en el qual es pot observar el fort caràcter 24

d'aquest personatge, especialment quan ella exigeix `'una copa d'aiguardent''. Dida. Sí, ell. Ai d'aquest dia. Ho ha fet ell [...] Dida. Els homes mai no són de fiar. Són deslleials, perjurs, falsos, malvats, hipòcrites, cruels! Que em portin una copa d'aiguardent, tants dolors i tristeses m'envelleixen. Romeo, quina vergonya! Julieta. Que se't llagui la llengua pel que dius. No ha nascut per la vergonya. Al seu front, la vergonya hi té vergonya perquè és un tron per coronar l'honor com a únic monarca universal. Que estúpida que sóc d'injuriar−lo. Dida. De l'assassí del teu cosí vols parlar bé? (pag.77) Essent influïda per l'amor que ella sent per la Julieta, deixa d'una banda el seu dolor d'haver perdut una persona que s'estimava molt i continua donant−li el seu suport i se'n va a buscar Romeo. A la cel"la del frare, la Dida es troba amb un Romeo destrossat al qual consolarà. Tot això ho fa per la Julieta. En aquesta escena es veu la fortalesa interior que posseeix la Dida, essent capaç de parlar cara a cara i a més donar suport a la persona que en aquell moment potser és la que més odia. Dida. Vés a la teva cambra; jo trobaré Romeo per consolar−te. Sé molt bé on és. Escolta, el teu Romeo serà aquí aquesta nit. Me'n vaig. Està amagat a la cel"la del frare. (pag.78) Dida. Li passa igual que a la meva mestressa. Exactament igual. Frare. Dolorosa harmonia i lamentable estat.

25

Dida. Exactament igual: plorant i lamentant−se, lamentant−se i plorant. Alceu−vos, va. Porteu−vos com un home, feu−ho per Julieta, va, aixequeu−vos! De que serveix aquesta ploranera? Romeo. Dida! Dida. Senyor, senyor! La mort ho acaba tot. (pag.82) La Dida és un personatge molt important en la tragèdia que viuran els protagonistes. Es podria dir que és un personatge clau, que influeix molt en el començament de la tragèdia, especialment quan es posa de part dels senyors Capulet i li diu a la Julieta que estaria millor que pensés en casar−se amb el noble Paris. Això fa que la Julieta es vegi sola i traicionada , deixi de confiar en ella i que se'n vagi a parlar amb el frare per trobar una solució definitiva per sortir d'aquesta situació. Julieta. Déu meu. Oh dida, com ho puc evitar? Romeo és a la terra i els meus vots al cel. Com poden retornar a la terra, llevat que el meu marit me'ls torni des del cel deixant aquesta terra. Aconselleu−me, dida. Per què practica el cel estratagemes en una criatura feble com sóc jo? No us queda cap paraula d'alegria? Doneu−me algun consell. Dida. Doncs mira: Romeo desterrat, jo apostaria el món contra res que no tornarà a venir per reclamar−te, i si ho fa, haurà de ser en secret. Estant les coses com estan, em penso que és millor que et casis amb al comte. Ah, jo el veig tot un cavaller.

26

Romeo, al seu costat, és un fregall; ni un àguila té els ulls tan verds, tan vius i tan bonics com Paris. Llamp me mati, que em penso que et convé més aquest segon arranjament perquè és millor que l'altre. I si no ho és, el teu primer ja és mort, o com si ho fos, perquè si és viu, de ben poc et serveix. Julieta. Em parles amb el cor? Dida. I amb l'ànima també; si no, que em mori! Julieta. Amén. Dida. Què? Julieta. Doncs que m'heu consolat de meravella. Vés, digues a la mare que me'n vaig a veure Fra Llorenç. Com que et fet enfadar tant el pare, vull anar−me a confessar. Dida. Redéu, ja hi veig. El que dius és sensat. [ surt la Dida] Julieta. Condemnada decrèpita dimoni pervertit! Què és més pecat: voler veure'm perjura, o parlar malament del meu senyor amb la mateixa llengua que l'havia lloat tantes vagades? Vés−te'n, mal conseller. Tu i el meu cor des d'ara estareu lluny. Vaig a buscar remei amb Fra Llorenç. Si tot falla, ja tinc prou força per morir. (pag.93) 4. Conclusions

27

Al llarg d'aquest treball he intentat respondre a totes aquelles preguntes que van constituir els objectius del meu treball de recerca. A part de trobar les característiques dels personatges, també vaig observar que dins d'aquesta obra es poden observar moltes de les característiques de la manera d'escriure de Shakespeare: • El llenguatge que utilitza és d'un alt nivell literari, per tant, d'un estil elevat de la llengua. Això es veu clarament en les paraules del Príncep, de Romeo o de Julieta. Però el llenguatge que atribueix als caps de família és un llenguatge vulgar. D'aquesta manera, Shakespeare posa en evidència els protagonistes. • Els temes que es tracten en la tragèdia són diversos ( l'amor, la mort, l'odi, ...), i són plantejats amb serietat, portant cap a un final tràgic i desesperat. • Que els protagonistes sofreixin de manera inesperada conflictes produïts per l'atzar o per forces misterioses, que els condueixen cap a una desgràcia o fatalitat, sense possibilitat de fugir del destí, també és una característica de la tragèdia i que apareix en l'obra. A Romeo i Julieta els passen moltes coses que fan impossible que l'amor entre ells acabi bé. Primer de tot les famílies Capulet i Montagú estan enemistades; després la mort de Mercutio i Tibald i el posterior desterrament de Romeo; el casament de Paris i Julieta; el malentès de Romeo; i finalment la mort de tots dos. Al llarg de l'obra l'únic que els passa són desgràcies darrere desgràcies que els condueixen al seu destí fatal. • El final tràgic, la mort dels protagonistes, i la reconciliació amb la moral imperant de la justícia. A l'obra de Romeo i Julieta, el destí és així, moren els amants, i les famílies veuen que tot ha estat per culpa dels seus odis, i es reconcilien. Però el que m'ha agradat molt va ser el fet d'observar la manera de Shakespeare d'utilitzar el diàleg per caracteritzar indirectament els seus personatges. Ell converteix el diàleg en una tècnica més d'escriure, li dóna una nova utilitat, apart de la que normalment té, és a dir, la de mitjà per realitzar una conversa entre dos o més personatges. Això és el que va fer en aquesta obra, dins de la qual no hi ha cap descripció concreta dels personatges. Totes les característiques de Julieta o de qualsevol altre personatge es poden descobrir llegint atentament el llibre i, fins i tot, a vegades llegir entre línies, perquè cada rèplica d'un personatge indica una cosa diferent. La conclusió final que puc treure després d'haver acabat el treball és que ara ja sabré com s'ha de llegir una obra escrita per William Shakespeare i també aquelles obres de gènere teatral que no inclouen una descripció directa dels personatges. 5. Bibliografia Llibres: Shakespeare, William. Romeo i Julieta. Barcelona: Vicens Vives, abril 1984. MacLeish, Kenneth i Unwin, Stephen. Guía de las obras dramáticas de Shakespeare. Barcelona: Alba Editorial, juny 2000. Oliva, Salvador. Introducció a Shakespeare. Barcelona: Empúries, 2000. Internet: http://www.gradesaver.com/ClassicNotes/Titles/romeoandjuliet [consulta: 22.10.2004] http://www.romeoandjuliet.com/ [consulta: 12.12.2004] 28