ÚS DE LA VIA PÚBLICA

SÍNTESI NORMATIVA Als espais públics (places, parcs, carrers per als vianants, etc.,) es troben i conviuen els ciutadans. Ara bé, sempre han existit barris dins les ciutats que han suportat un pes demogràfic superior per a les dotacions de serveis i equipaments públics amb què comptaven. Amb el fet migratori, alguns dels dèficits de dotacions que patien aquests barris s’han agreujat, al temps que apareixien problemes nous (sobreocupació habitacional, intensificació de l’ús i la presència ciutadana als espais públics, etc.). En general, es considera que la presència dels ciutadans als espais públics enriqueix la convivència i la vida de les persones, però en determinades circumstàncies també pot generar tensions entre la ciutadania. En tant que responsable de la correcta ordenació dels espais públics així com també en qualitat d’Administració més propera als ciutadans, els ajuntaments han hagut de fer front a les noves necessitats de regulació dels espais públics i d’ordenació de la convivència. En aquesta activitat, tot i partir d’un marc competencial i legal molt restringit, alguns ajuntaments de Catalunya han dictat diverses ordenances municipals. La Ordenança de Barcelona és la més coneguda, però n’hi ha hagut també a L’Hospitalet, Sant Cugat del Vallès, Mataró, Mollet del Vallès, etc.

1.- L’ordenació de la via pública: entre la llibertat dels ciutadans i la protecció dels interessos generals Amb caràcter general, la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social (LODILE), reconeix al seu art. 5 que els estrangers residents gaudeixen de la llibertat de circulació a Espanya i de triar la seva residència al territori espanyol sense més limitacions que les establertes amb caràcter general pels tractats i les lleis, o les acordades per l'autoritat judicial, amb caràcter cautelar o en un procés penal o d'extradició en els quals l'estranger tingui la condició d'imputat, víctima o testimoni, o com a conseqüència de sentència ferma. Igualment, la declaració d'estat d'excepció o setge en els termes previstos a la Constitució, permet acordar mesures limitatives excepcionals i temporals, mesures que també poden adoptar-se envers els estrangers si excepcionalment i per raons de seguretat pública el ministre d'Interior, individualment i motivadament resol limitar aquest dret de manera proporcionada a les circumstàncies que concorrin en cada cas, i d'acord amb les garanties jurídiques del procediment sancionador previst a la Llei. Per tant, i fora d’aquests supòsits, les limitacions –que no restriccions- a la llibertat de circulació i residència dels estrangers hauran de justificar-se en la protecció dels interessos públics de caràcter general (sanitat pública, ordenació del tràfic rodat, seguretat ciutadana, ordenació econòmica, propietat privada, etc), que són presents a la realitat diària ordenant la confluència de tots aquests drets i interessos generals en l’espai de convivència comuna que denominem via pública o espai públic. Aquest equilibri en l’ús de la via pública s’assoleix amb tot un entramat de disposicions legals de contingut molt divers, de les quals poden destacar-se quatre components principals: les normes de tràfic del codi de circulació i disposicions complementàries, el codi penal i la llei de protecció de la seguretat ciutadana, la normativa administrativa

1

reguladora d’activitats econòmiques i la normativa municipal de convivència ciutadana i ús dels espais públics. Cada un d’aquests grups de normes obeeix a finalitats i utilitza instruments d’ordenació molt diferents, aquí ens centrarem en el darrer grup de normes, les relacionades amb la convivència ciutadana i la regulació dels espais públics. Sobre aquest darrer aspecte, ningú discuteix que els ajuntaments són les primeres administracions responsables d’assegurar que els espais públics compleixin adequadament les seves funcions, en tant que responsables del manteniment dels espais públics i de la cura i reposició del mobiliari urbà, així com de proveir la ciutadania de serveis públics i gratuïts com fonts, enllumenat, lavabos, etc.. Qüestió diferent és si els ajuntaments poden establir una normativa reguladora de la convivència i fixar paràmetres per a ordenar el comportament dels ciutadans. Aquesta competència pot justificar-se a partir de diferents raonaments complementaris. En la mesura que una adequada conducta cívica en l’ús dels espais públics és el fonament de la convivència al carrer, sembla lògic derivar la competència municipal també en l’ordenació de la convivència vinculada a l’ús d’aquests espais. Més enllà, a la vista de la nova realitat de creixent composició multicultural dels barris, els ajuntaments poden aplicar diferents estratègies i programes d’actuació per articular correctament la convivència, tot fomentant, per exemple, la integració dels nous ciutadans a les associacions i col·lectius existents a la ciutat o assegurant que els diferents col·lectius, els nous i els anteriorment existents, estableixin vincles entre si, i una manera és la trobada a espais comuns de convivència (esplais, centres cívics, biblioteques, centres de culte, entitats culturals, etc.). Hi ha, doncs, la necessitat d’habilitar espais i locals per a donar suport als col·lectius de nouvinguts. En aquest sentit, sembla lògic que siguin les Administracions les que forneixin d’espais i locals per a l’ús de diferents col·lectius allà on hi hagi una demanda més gran d’espais d’oci, tot facilitant el transvasament progressiu dels espais públics (parcs, places, etc.) cap a espais i locals millor acondicionats per a aquesta finalitat, com les institucions anteriorment mencionades, tot respectant la idiosincràsia de cada grup. En darrer terme, la creació d’una oferta pública d’oci de qualitat, gratuïta o a preus assequibles per als col·lectius amb capacitats adquisitives més reduïdes, constitueix un valuós instrument per a fomentar la trobada de tots els ciutadans i promoure els valors cívics i de convivència. A les ciutats grans, el dret a gaudir del temps lliure presenta trets molt particulars que requereixen una actuació promotora i ordenadora per part dels poders públics. 2.- El referent de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat La Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans en la Ciutat, subscrita a SaintDenis el 18 de maig de 2000, és un text adoptat per diverses ciutats europees (Berlín, Roma, Estocolm, Brussel·les, Anvers, Belfast, Torí, Varsòvia, Estrasburg, Barcelona, Guernika, Zaragoza, Girona, Logroño, Vitòria, Gijón, etc.), pel qual es comprometen a assegurar un conjunt de drets als seus ciutadans. La Carta manca de caràcter normatiu, ja que no s’enquadra dins el sistema de fonts tradicionals del dret, però com assenyalen alguns autors, pot tenir alguns efectes autovinculants en els propis ajuntaments (Vaquer Caballeria). De fet, l’art. 38.2 de la Carta Municipal de Barcelona remet a la “Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat” com a norma inspiradora de l’actuació municipal; no obstant això, algunes de les seves prescripcions escapen a les competències dels ens locals o directament entren en conflicte amb altres disposicions legals vigents, per exemple la normativa d’estrangeria.

2

La Carta reconeix a tots els ciutadans el dret a un desenvolupament urbanístic ordenat que asseguri una relació harmoniosa entre l'hàbitat, els serveis públics, els equipaments, els espais verds i les estructures destinades als usos col·lectius (art. 19.1). Igualment, a l'art. 20 de la Carta es consagra el dret a la circulació i a la tranquil·litat en la ciutat, disposant-ne per això dels mitjans de transport compatibles amb la tranquil·litat a la ciutat. A aquest efecte, la normativa matisa l'existència de transports públics accessibles a totes les persones seguint un pla de desplaçaments urbans i interurbans, controlant-ne el trànsit automobilístic i assegurant la seva fluïdesa, respectant el medi ambient. S'encarrega al municipi, com a ens controlador de l'emissió de qualsevol tipus de sorolls i vibracions, que haurà així mateix de definir les àrees reservades als vianants de manera permanent o en certs moments del dia i fomentar l'ús dels vehicles no contaminats. També és destacable a aquest efecte l'art. 21 de la Carta, on es reconeix també el dret a l'oci, dient que les autoritats municipals han de garantir l'existència d'espais lúdics de qualitat oberts a tots els nens i nenes sense discriminació. Les autoritats municipals també han de facilitar la participació activa en l'esport i fan possible que les instal·lacions necessàries per a la pràctica esportiva estiguin a la disposició de tots els ciutadans i ciutadanes. I també s'ha de fomentar un turisme sostenible i vetllar per l'equilibri entre l'activitat i el rendiment turístic de la ciutat i el benestar social i mediambiental dels ciutadans i ciutadanes.

3.- El Manual de bones practiques d‘integració de la Unió Europea com a referent El Manual sobre la integració per a responsables de la formulació de polítiques i professionals, de la Comissió Europea de novembre de 2004 (primera edició) i maig de 2007 (segona edició), té per funció el foment de les polítiques d’integració dels immigrants i conté les bones pràctiques, coneixements i intercanvi d’experiències dels responsables polítics i professionals de la UE. Amb aquesta finalitat d’integració, el manual se centra en les interaccions que es produeixen en els espais públics com carrers, places i parcs. Els agents locals han d’afavorir la integració dels immigrants amb els nacionals a través de diferents accions d’actuació en la mateixa via pública, com pot ser l’establiment de reunions periòdiques per fomentar la comunicació amb els ciutadans locals, la creació d’un grup de barri, grups de pares en les diferents escoles, etc. Moltes vegades, els immigrants en ciutats europees revitalitzen espais públics com els parcs, encara que el seu ús pugui també fomentar-se el que el manual denomina “jardins d’integració” on els residents pugin treballar junts en els terrenys i tenir cura de les plantes. . 4.-Un cas concret: L’ordenança de convivència cívica de l’Ajuntament de Barcelona La ciutat de Barcelona, en desenvolupament de la seva Carta Municipal i en general de les disposicions de la LRBRL i LMRLC, ha aprovat l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona (BOP núm. 20, de 21 de gener de 2006), té per objecte preservar l'espai públic com a lloc de convivència i civisme, en el qual totes les persones puguin desenvolupar en llibertat les seves activitats: circulació, oci, trobada i esbarjo, amb ple respecte a la dignitat i als drets dels altres i a la pluralitat d'expressions culturals, polítiques, lingüístiques i religioses i de formes de vida diverses existents a Barcelona. El seu àmbit d'aplicació s'estén a totes aquelles persones que es trobin en la ciutat, sense distinció de l'estat o

3

circumstàncies, havent de respectar el pressupost bàsic de convivència a l’espai públic (actualment l’Ordenança es troba recorreguda davant la Sala Contenciós-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona). L'Ajuntament ha de promoure la col·laboració de les persones estrangeres en el foment de la convivència i el civisme a la ciutat de Barcelona (art. 13 de l'Ordenança), encara més quan la col·laboració de la persona estrangera a favor de la convivència i el civisme a la ciutat sigui d'una especial rellevància; en aquests casos l'Ajuntament podrà intervenir per tal d’afavorir una millora en l’estatut legal del resident estranger. A fi de garantir el desenvolupament de les diferents cultures que resideixen a Barcelona, i per a què puguin fer un ús pacífic i lliure dels espais públics, l'Ordenança estableix una sèrie de sancions per a qualsevol tipus de conducta de menyspreu a la dignitat de les persones, així com qualsevol comportament discriminatori, sigui de contingut xenòfob, racista, sexista o homòfob, o de qualsevol altra condició o circumstància personal o social, de fet, per escrit o de paraula, mitjançant insults, burles, molèsties intencionades, coacció psíquica o física, agressions o altres conductes vexatòries (art. 16.1), que es penarà amb multa de 750,01 a 1.500 euros, tret que el fet constitueixi una infracció o li correspongui una sanció diferent, d'acord amb la legislació aplicable (art. 17.1). Així mateix, es penen amb multes entre 1.501 a 3.000 euros (art. 17.2), l’assetjament entre menors en l'espai públic, sent especialment perseguides les conductes d'agressió o setge a menors realitzades per grups de persones que actuïn en l'espai urbà (art. 16.3). Així mateix, es prohibeix la degradació visual de l’espai urbà a través dels grafits, les pintades i altres conductes d’embrutiment i desmillora que no només devaluen el patrimoni públic o privat i posen de manifest la seva deterioració, sinó que principalment provoquen una degradació visual de l'entorn, que afecta la qualitat de vida dels veïns o veïnes i visitants (arts. 19 i 20); aquestes conductes es penen amb multes pecuniàries que poden elevar-se fins als 3.000 euros (art. 21). La col·locació de cartells, tanques, rètols, pancartes, adhesius, papers enganxats o qualsevol altra forma de publicitat, anunci o propaganda haurà d'efectuar-se únicament en els llocs expressament habilitats a aquest efecte per l'autoritat municipal (art. 23). Està prohibida la col·locació de cartells i pancartes en edificis i instal·lacions municipals, en qualsevol espai públic o element del paisatge i el mobiliari urbà o natural, sense autorització expressa de l'Ajuntament, que serà castigada amb multes econòmiques que poden oscil·lar entre 750 i 3.000 euros. Tampoc es podran realitzar jocs que impliquin apostes amb diners o béns, excepte autorització específica (art. 26), el seu oferiment en la via pública podrà comportar una multa de fins a 3.000 euros. Així mateix, la pràctica de jocs de pilota, monopatí o similars en l'espai públic està sotmesa al principi general de respecte als altres, i, especialment, de la seva seguretat i tranquil·litat, així com al fet que no impliquin perill per als béns, serveis o instal·lacions, tant públics com privats (arts. 30 i 31), l'incompliment del qual si és considerat greu, pot donar lloc a multes de fins a 1.500 euros (art. 32). La mendicitat també està prohibida (art. 34), però tret que ocasioni greus disturbis als vianants i això sigui objecte de falta greu, sancionable amb multa, l'Ordenança intenta

4

donar protecció a aquestes persones i erradicar la mendicitat a través dels serveis socials (art. 35). Així mateix, i a fi d'evitar l'explotació de certs col·lectius en la seva majoria de dones estrangeres, es prohibeix l'oferiment de serveis sexuals al carrer, l'Ordenança municipal estableix que els agents de l'ordre han d'informar-los que aquesta practica està prohibida, si després d'això no es retiren de la via publica, se'ls pot multar amb fins a 1.500 euros. També en protecció de la salut pública i la salubritat, el dret de gaudir d'un espai públic net i no degradat, i el respecte a les pautes generalment acceptades de convivència ciutadana i civisme, es pena amb multes entre 300 i 1.500 euros la comissió de necessitats fisiològiques en la via pública (arts. 42 a 45). El valor s'incrementa en funció del lloc on es comet la infracció, si és en una escultura per exemple, la multa serà de major quantia que si és en un carrer no transitat. Així mateix, les multes oscil·len entre 30 i 1.500 euros per a les persones que consumeixen begudes alcohòliques en el carrer, sense que estiguin en un lloc destinat per a això, quan ho facin en recipients de vidre i quan molesten a les persones i veïns d'un espai públic (arts. 45 a 48). De la mateixa forma, es prohibeix la venda ambulant, tipificant-se sancions tant per als venedors com per als compradors (arts. 49 a 52). El mateix ocorre amb activitats com el tarot, vidència, massatges o tatuatges (arts. 53 a 56). L'Ordenança sobre l’ús de les vies i els espais públics de Barcelona, de 15 gener de 1999, regula en el Títol I l’ús de les vies i els espais públics, establint que l’ús comú general de les vies publiquis és aquell que es fa d’acord amb la naturalesa dels espais o instal·lacions corresponents, essencialment la circulació o l’estada de les persones, sent aquest ús lliure (art 8). La limitació en l'ús i gaudi de la via pública es converteix en un abús quan es cometen usos impropis dels espais públics i dels seus elements: en aquest sentit, l'art. 58 de l'ordenança de 21 de gener de 2006, tipifica com un impropi de la via pública: a) Acampar en les vies i els espais públics, acció que inclou la instal·lació estable en aquests espais públics o els seus elements o mobiliari en ells instal·lats, o en tendes de campanya, vehicles, autocaravanes o caravanes, excepte autoritzacions per a llocs concrets. Tampoc està permès dormir de dia o de nit en aquests espais. b) Utilitzar els bancs i els seients públics per a usos distints als quals estan destinats. c) Rentar-se o banyar-se en fonts, estanys o similars. d) Rentar roba en fonts, estanys, dutxes o similars. Aquesta utilització impròpia de la via pública pot originar multes econòmiques que arriben als 500 euros (art. 59). Així mateix, es regula la protecció del patrimoni municipal, prohibint les conductes vandàliques, agressives o negligents en l'ús del mobiliari urbà que generin situacions de risc o perill per a la salut i la integritat física de les persones o els béns (arts. 61 i 62), penades amb sancions de fins a 3.000 euros (art. 63). De la mateixa forma, la normativa municipal busca protegir el correcte ús de parcs i jardins, parcs forestals, plantacions i espais verds privats, així com garantir la seguretat de les persones i el manteniment de les platges, prohibint conductes que les deteriorin (art. 65), amb multes pecuniàries fins a 1.500 euros (art.67). Finalment, en relació als estrangers que venen de visita o turisme a Barcelona, l’Ordenança de convivència cívica estableix que els usuaris turístics de la ciutat tenen el deure de respectar el reglament d'ús i les normes generals de convivència i higiene, els valors ambientals, culturals o d'altra classe que utilitzin o visitin. En el mateix sentit, la

5

Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya, estableix en el seu art. 31.c) Respectar els reglaments d’ús o de règim interior, d) respectar els establiments, les instal·lacions, els béns i els serveis que les empreses turístiques posin a llur disposició, i i) respectar els valors ambientals, culturals o d’altra classe dels recursos turístics que utilitzin o visitin.

DISTRIBUCIÓ COMPETENCIAL En el marc de l’autonomia municipal garantit per la Constitució, la regulació de l’ús de la via pública i de la convivència ciutadana en els espais públics troba el seu fonament en els articles 139 a 141 de la Llei 7/1985, de 7 d'abril, Reguladora de les Bases de Règim Local (LRBRL), introduïts per la Llei 57/2003, de 16 de desembre, on expressament es contempla la competència dels ajuntaments en l’ordenació de les relacions socials de convivència d'interès local i de l'ús dels seus serveis, equipaments, infraestructures, instal·lacions i espais públics, i que en defecte de normativa sectorial específica, poden establir el tipus de les infraccions i imposar sancions per l'incompliment de deures, prohibicions o limitacions. D’una manera semblant, l’art. 9 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, d’aprovació del Text Refós de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya (LMRLC), també recull aquestes competències. Totes aquestes atribucions competencials han estat reforçades a l’Estatut d’Autonomia amb la previsió a l’art. 84.2 nEAC d’un conjunt de competències pròpies municipals amb impacte directe sobre convivència i ús dels espais públics: regulació i gestió d’equipaments, seguretat d’activitats en espais públics, circulació i mobilitat, autoritzacions d’activitats econòmiques, equipaments i activitats esportives i de lleure, etc. Ara bé, les competències municipals de regulació i execució en aquestes matèries troben dues limitacions importants, en primer lloc, la manca de rang legal de les ordenances municipals, la qual cosa implica que no poden limitar els drets constitucionals sense una previsió legal de cobertura; en segon lloc, per la possible afectació de competències de l’Estat o la Generalitat, per exemple en matèria de circulació a motor o regulació d’horaris comercials. En relació a aquesta segona qüestió, cal tenir en compte en particular que si pensem en la nova realitat de la immigració, la normativa sobre estrangeria (estatal, art. 1491.2 CE) i d’acollida i integració d’estrangers (autonòmica i municipal, arts. 138 i 84.2.m nEAC ) esdevé un factor més a tenir en compte per determinar l’abast de la competència municipal sobre convivència i ús d’espais públics. En el cas concret vist més amunt, la ciutat de Barcelona, cal afegir-hi la Carta Municipal, aprovada per la Llei 22/1998, de 30 de desembre, que preveu la possibilitat que l'Ajuntament reguli, mitjançant ordenança, una sèrie de conductes que es qualifiquen d'infracció administrativa i que tenen relació directa amb la gestió de l'espai públic i el seu ús i gaudi per part de la ciutadania, previsió a la qual s’acull l’Ordenança de Mesures per a Fomentar i Garantir la Convivència Ciutadana en l'Espai Públic de Barcelona.

6