It's only rock & roll | Pep Saña | Actualitzat el 25/11/2015 a les 14:13

BON JOVI 13-06-1995: La nit que BCN es va deixar seduir.

Cap a finals dels 80's, si entraves a una botiga de discos, podies veure en els prestatges, probablement destacant sobre la resta, The Final Countdown d'Europe, 1987 de Whitesnake, Hysteria de Def Leppard i Slippery When Wet de Bon Jovi. Discos que podien vendre llavors en una setmana més que ara en un any alguns que ara són considerats supervendes. Però és que a més el seu èxit podia durar mesos, i resulta encara més impressionant pensar que, en la mateixa botiga i en els mateixos prestatges, convivien amb altres publicats aquell any o l'anterior que també eren capaços de despatxar al mateix temps milions i milions de còpies, com The Joshua Tree d'U2, Appetite For Destruction de Guns N' Roses, Live 1975-85 de Bruce Springsteen, Permanent Vacation d'Aerosmith, 5150 de Van Halen o, canviant d'estil, Bad de Michael Jackson, Whitney de Whitney Houston, o Faith de George Michael entre molts d'altres. Això demostra dues coses: que llavors la gent comprava discos, però també que en aquella època es van publicar alguns treballs realment memorables.

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 1 de 12

Costa d'imaginar un univers musical en el qual Bon Jovi no fossin super estrelles, famosos i rics, però a mitjans dels 80's resulta que això encara no era així. De fet, va ser el seu tercer àlbum, Slippery When Wet (1986), el que els va catapultar i fer entrar de ple dret al club d'estrelles del rock. Però abans, fins i tot l'il·lustre Jon Bon Jovi va passar les seves penúries. Entossudit des de finals dels 70 i principis dels 80 a triomfar costés el que costés en això de la música, el noi, encara conegut llavors com John Bongiovi, passaria per innumerables bandes fins que, al costat d'un antic col·lega d'institut, el teclista David Bryan, reclutaria, al guitarrista Dave Sabo, al baixista Alec John Such i al bateria Tico Torres per formar Bon Jovi. Sabo aviat va abandonar la formació (fundaria més tard el seu propi grup, Skid Row) i el seu lloc el va ocupar Richie Sambora. Els seus dos primers discs, Bon Jovi (1984) i 7800º Fahrenheit (1985) no van trigar a situar-los al mapa, i els van permetre realitzar les seves primeres gires per Estats Units, Europa i Japó, així com participar en importants festivals com el Texxas Jam o el Monsters Of Rock de Donington. Però encara quedava lluny l'èxit massiu que tant obsessionava al Jon. El proper àlbum havia de ser el disc de la seva vida, probablement van prendre llavors les dues millors decisions de tota la seva carrera: contractar al compositor Desmond Child i al productor Bruce Fairbairn. A l'agost de 1986, Bon Jovi van reaparèixer amb un nou disc sota el braç, Slippery When Wet, i la resta ja és història. Dels gairebé 140 milions de discs que Bon Jovi han venut al llarg dels seus 32 anys de carrera, prop de 30 son d'Slippery When Wet (1986). L'àlbum de més èxit, de llarg, de la seva historia. I el millor. Es mantindria durant mesos i mesos al més alt de les llistes i acabaria sent el disc més venut fins i tot durant tot l'any següent de la seva publicació. Els seus dos primers singles també entrarien directament al número 1, precisament dos dels quatre temes que Desmond Child va escriure al costat de Jon i Sambora per a l'àlbum: You Give Love A Bad Name, i Livin' On A Prayer (fa cosa de sentir-la estripada en espantoses versions fins avorrir). Amb el també fantàstic tercer single, Wanted Dead Or Alive, editat al 1987, confirmarien que la temàtica «outlaw» i els tocs country s'ajustaven com un guant, alguna cosa que seguirien explotant més endavant, especialment Jon en el seu (excel·lent) disc en solitari Blaze Of Glory (1990). La balada Never Say Goodbye, en canvi, no aconseguiria l'èxit que sí que aconseguirien més endavant altres balades del grup com Bed Of Roses o Always. La resta del disc no està mancat de qualitat, i destaquen especialment la tralla que és Raise Your Hands, que per sort segueixen interpretant en directe fins ara, la inicial Let It Rock o l'encarregada de tancar el disc, Wild In The Streets, composada en solitari pel Jon i que homenatja sense dissimular al Boss. Slippery When Wet també consagraria com a productor estrella a Bruce Fairbairn, que en els anys següents es dedicaria ni més ni menys que a reflotar les carreres d'Aerosmith i AC/DC, produint-los els discs que els retornarien de nou a la cúspide. Slippery When Wet va catapultar a Bon Jovi i va convertir a Jon en un ídol de masses. El més normal era veure les seves fotos penjades a l'habitació o a les carpetes de milions de jovenetes de tot el planeta. Lògic: el «tio» cantava de collons, escrivia cançons acollonants i a més era guapo. Però la banda no estava disposada a ser flor d'un dia, i no trigaria a gravar el disc que confirmaria que havien arribat per quedar-se. New Jersey (1988), de nou amb Child i Fairbairn, els va establir definitivament en la cúspide i va deixar alguns clàssics per a la posteritat, com Lay Your Hands On Me, Bad Medicine o Born To Be My Baby. Però el ritme que es van veure obligats a portar en aquells anys era esgotador, amb gires constants per tot el planeta, els forçaria a prendre's un llarg descans que Jon Bon Jovi i Richie Sambora van aprofitar per publicar els seus primers treballs en solitari. Al 1992 tornaven amb Keep The Faith, l'àlbum que tancava o obria una època, segons com es miri, i l'últim que van gravar com a quintet. Aquesta vegada amb Bob Rock com a productor i amb Jon assumint el lideratge en la composició, el disc sí marcava clarament un canvi musical, però només cal fer un cop d'ull als seus sis magnífics singles (Keep The Faith, Bed Of Roses, In These Arms, I'll Sleep When I'm Dead, I Believe i Dry County) per confirmar que el disc tenia qualitat. El recopilatori Cross Road (1994) inclouria dos temes nous que no eren «de relleno», doncs es van convertir en èxits immediats (Always i Someday I'll Be Saturday Night), vendria més de 20 milions de còpies i marcaria la sortida de la banda del seu baixista de tota la vida, Alec http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 2 de 12

John Such. A partir d'aquí, decidirien seguir com a quartet, però des de llavors, tant en estudi com en directe, només han treballat amb un baixista, el senyor Hugh McDonald, que mai hagi tingut l'estatus de membre oficial, però porta ja 21 anys amb la banda. La resta de la seva discografia (que no directe), i això ja és alguna cosa molt personal que podeu o no compartir, és irregular, These Days (1995), és un molt bon disc, Crush (2000), és un disc justet, que per moltíssimes bandes Pop seria excel·lent, Bounce (2002), és un bon disc i és una tornada al rock potent, Have A Nice Day (2005), és un disc fluixet que torna a coquetejar amb el Pop, Lost Highway (2007), és un disc correcte, que inicialment tenia de ser country i només n'hi ha pinzellades, The Circle (2009), és un disc molt fluix, i What About Now (2013), és directament infumable. Malgrat tot, s'ha de reconèixer la capacitat de fabricar grans hits (impossible escoltar It's My Life o Have A Nice Day, i no dir «temasso!!»).

2015, l'any de la ruptura amb Richie Sambora i la discogràfica de tota la vida Burning Bridges (2015). Després de 32 anys amb Mercury Records, Bon Jovi, va anunciar que acabaven el seu contracte amb el segell i pel que sembla, malament. En una entrevista a Billboard, Jon explica que la cançó que dóna nom al disc ho deixa ben clar: «Després de 32 anys de lleialtat deixen que cavis la teva pròpia tomba/ ara potser pots aprendre a cantar o a tocar alguna cosa/ Bé, et dono la meitat del catàleg/ tu ets la raó per la qual escric aquesta cançó». Uns desacords que vénen de llarg amb un Jon que no estava content amb la forma de fer les coses de Mercury Records. Desavinences sobre les promocions dels discs, singles als quals no es té gairebé en compte, temes que s'escullen com a principal reclam d'un disc en contra de la voluntat de la banda. Discrepàncies constants que han acabat per dissoldre una relació que semblava eterna, com també va passar amb RichieS ambora. Burning Bridges només te 10 temes, sense promoció, sense llibret intern, ni lletres ni informació addicional, ni videoclips. Un disc per encàrrec, per complir amb el contracte, i que l'únic interès era el de complir amb el compromís sense més. El curiós és que el treball ha tingut bon acolliment entre els fans, i és d'una qualitat mitjana més que acceptable. Bon Jovi està planejant un nou àlbum i gira pel 2016 i s'espera que s'acabi de gravar a finals d'any. «Tinc molt material, el nou disc serà bo, i n' estarem molt orgullosos quan el llancem». Només cal esperar que sigui veritat, perquè The Circle i What About Now no compleixen els mínims que d'ells s'espera. Actualment, queda molt «cool» en els ambients rockers menysprear a Bon Jovi (personalment crec que és un error), i especialment al seu líder (per el tema sex symbol, a mi personalment em cau bé, un tio que fa concerts gratis i que engega a prendre pel cul a Justin Bieber no pot caure malament). És de justícia reconèixer que la seva primera època ja és motiu més que suficient perquè siguin reivindicats eternament, i a dia d'avui el seu directe és potentíssim, amb un setlist construït a base de hard rock i una més que generosa entrega i actitud, i amb una durada dels seus concerts que sobrepassa les dues hores i mitja. Dimecres 13 de Juny 1995. Estadi Olimpic: Bon Jovi + Van Halen + Pretenders + Ugly Kid Joe.

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 3 de 12

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 4 de 12

Conservo a la meva col·lecció l'entrada original de l'època. Tots els concerts són especials, però els de Bon Jovi en particular tenen un component sentimental personalment especial, la meva dona és molt, molt fan, i amb Bon Jovi sempre hi hem anat junts (dels altres, només l'he pogut fer venir a AC/DC i Rolling Stones). Amb la meva filla passa el mateix, als 11 anys el primer concert de la seva vida (i el primer de TOTA la família junta) va ser de Bon Jovi, a la gira de Bounce al 2003. S'ho va passar genial, va ballar tot el concert amb la seva mare i al costat d'altres mares amb les seves filles. Més endavant també vindria a AC/DC i Rolling Stones. El de 1995, a més d'especial, per mi era acollonant, perquè també sóc molt fan de Van Halen. Tenia moltíssimes ganes de veure'ls, i les 3.500 peles de l'època, amb aquest cartell la feien una inversió més que satisfactòria. Van Halen Barcelona va haver d'esperar vint anys (fins a 1995) per veure per primera vegada un concert dels nord-americans. Amb la gira del disc Balance sortien d'Estats Units, on són autèntiques llegendes, i giraven per Europa. A Barcelona van tocar una mica més d'una hora i no podien fer un concert cent per cent Van Halen perquè tancava Bon Jovi que era el cap de cartell. Al ser la primera vegada que venien i per la curta durada, el repertori no estava centrat en Balance, el seu últim disc, sinó que van fer un Greatest Hits Brutal. GRANS ENTRE GRANS no van defraudar, l'anterior disc 5150, ja amb el nou cantant Sammy Hagar era un disc on tots els temes eren hits. El MONSTRE de les sis cordes que és Eddie Van Halen era allà, era igual si David Lee Roth ens podia agradar més o menys que Sammy Hagar (personalment, m'agrada molt més Sammy). Va ser un espectacle de principi a fi, una autèntica passada escoltar hits un darrere l'altre i himnes com Jump, When It's Love, Dreams o Why Can't This Be Love. Un Sammy Hagar transmetent una energia positiva brutal, simpatiquíssims al màxim i van tocar el que tots volíem escoltar, ho van brodar. Havien deixat al personal en un estat d'eufòria i satisfacció, i el llistó molt alt per els que venien darrera, però aquests també ho van brodar.

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 5 de 12

L'anècdota personal en relació al disc de Van Halen 5150, és que jo el portava al cotxe sempre, i a la meva filla que aleshores era petita l'hi encantava, com que no sabia dir molt bé Van Halen, sempre em deia: Papa posem «el bolon», en referència a la portada del disc, que és un home agenollat que aguanta la bola del món. Realment el disc és molt bo, a mi m'encantava que me'l fes posar, i encara molt més que el rebategés amb el nom «el bolon». Van Halen - When It's Love Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=tXuupEk8HbY Van Halen - Can't Stop Loving You Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=ErdPPJiGyIk Van Halen - Jump Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=JLVcZwCgDEQ

Bon Jovi La cirereta del pastis d'aquella memorable nit. Però per si encara no n'hi havia prou, als bisos va i se'ns presenta per sorpresa: el guitarra de la E Street Band (la crònica parla d'exguitarra i no és ben bé així, però això ja és un altre tema), l'amic inseparable del Bruce Springsteen, l'estimat Little Steven Van Zandt per fer un tema de John Fogerty, una poderosa, rockera i festiva Rockin' All Over The World. Nit apoteòsica. Aquí us deixo la crònica del concert que va aparèixer l'endemà a El Periodico. Hi estic bastant d'acord en general, encara que amb alguna cosa discrepo bastant: EL PERIODICO: ESPECTÁCULOS Miércoles, 14 de junio de 1995 el Periódico NÚRIA MARTORELL. http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 6 de 12

Barcelona se dejó seducir por Bon Jovi El macroconcierto del año. Casi 35.000 personas asistieron al maratón de rock del Estadio Olímpico. El grupo de New Jersey subrayó sus éxitos con un montaje espectacular. Pretenders sirvieron de emocionante prólogo a la descarga de Van Halen. Barcelona vivió ayer una larga velada de rock. El concierto del año contó con los ingredientes necesarios para no defraudar, aunque el público estuviese claramente dividido entre los que venían a escuchar heavy, los que, menos, tenían ganas de volver a ver a los Pretenders (aunque seguramente hubiesen preferido otro decorado), y, sobre todo, los que venían con ganas de dejarse cautivar por el espectacular montaje de Bon Jovi, con sus muñecos inflables y todo. El escenario, montado a lo grande y ocupando un lateral, fue adquiriendo formas y sonidos diferentes según los grupos se fueron sucediendo. Casi 35.000 personas, unos cien altavoces dispuestos a ambos lados, cerca de 700 focos móviles y, sobre todo, esas más de seis horas de música son cifras para resumir el alcance del evento musical. Pero el despliegue técnico y escénico no alcanzó el sonido y la espectacularidad que prometía hasta que la banda de New Jersey, la verdadera estrella de la noche (el anochecer dio otra dimensión al recital), salió con ganas de ir a por todas. La alternativa. Vayamos por partes. El macroconcierto contó con el acierto de dar la alternativa al grupo Ugly Kid Joe. Se desmelenaron, aullaron y distorsionaron, transmitiendo contundencia, mientras interpretaban los temas de su último álbum, Menace To Sobriety. Después del tiempo de espera necesario para cambiar los instrumentos (y para que el público cambiara de chip), apareció la veterana Chrissie Hynde respaldada por su nueva banda, en la que conserva al batería Martin Chambers y que tiene como guitarrista a Adam Seymour. Canciones a medio tiempo, baladas y ritmos más rockeros que siguen sonando clásicos en la voz de esta gran dama del pop-rock. Fue un dulce paréntesis que los asistentes degustaron con deleite entre tanta formación de rock duro. Bajó el telón y apareció una gran tela con la portada del último disco de Van Halen. Los amantes del heavy volvieron a tomar las primeras posiciones. El grupo empezó repasando los temas de su nuevo álbum, Balance, y acabó arrasando con una demoledora versión de Jump. Los horarios se cumplieron escrupulosamente. Movimientos en el escenario y una prueba de sonido anunciaron que la traca final estaba a punto de empezar. Las grandes pantallas de vídeo, hasta el momento apagadas, emitieron imágenes del grupo y Bon Jovi salieron a escena entre fuegos artificiales. A continuación, más de dos horas de incansable rock, aderezado con algunas baladas, como la coreada Always, acompañadas con los mecheros pertinentes. Bon Jovi supo mantener el nivel del concierto combinando sus grandes éxitos, mostrando un efectista montaje y emplazando a sus músicos a lucirse en largos solos. Empezó con Livin' On A Prayer y tocó las esperadas Runaway, Keep The Faith y Bad Medicine. Ya en los bises, Little Steven Van Zandt, ex guitarrista de Bruce Springsteen, acompañó al grupo en una estimulante versión de Rockin' All Over The World, y la banda se despidió con This Ain't A Love Song. Poco antes del recital, Jon reconoció: ‘Mi vida entera es un sueño que se hace realidad cada día'. Al acabar el concierto, la voz de Louis Amstrong cantando What a wonderful world se mezcló con el olor a pólvora de los petardos y con ese agradable regusto que queda tras una noche de magia y éxito. CONTRACRÓNICA RAFAEL TAPOUNET Barcelona El chico de los recados de los estudios Power Station ha dejado de soñar con un Ford Camaro. Entre otras cosas, porque ahora puede elegir entre viajar en limusina o conducir su propio Ferrari. Sin embargo, en el negocio del rock a menudo la forma es el fondo, y Jon Bon Jovi (John Bongiovi) se esfuerza cada noche lo indecible para hacer creer a sus seguidores que sigue siendo uno de ellos. Un tipo corriente, ya sabes, que simplemente ha tenido más suerte. El http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 7 de 12

rebelde inadaptado y grasiento que logra salir con la jefa de las animadoras. El hijo de un ex marine convertido en peluquero que persigue un sueño y acaba volando en jet privado. El héroe de la clase trabajadora. El orgullo del barrio. Al fin y al cabo, ésa es exactamente la clase de épica grandilocuente que ha hecho célebre a Bruce Springsteen, otro producto de New Jersey a quien, por cierto, Bon Jovi ha copiado (y no sólo en Blood On Blood). Pero mientras el autor de Born To Run se ha ganado a pulso un aura de respetabilidad que ni la mediocridad de sus obras más recientes ha podido hacer desaparecer, Jon y su banda han preferido alcanzar ventas millonarias a base de trabajarse (y de qué modo) el siempre rentable mercado de las quinceañeras. Bon Jovi posee el club de fans más numeroso del mundo, por delante, incluso, de maniquíes como Take That. El grupo alimenta a sus admiradoras a base de imagen, y ellas (nínfulas de 13 y 14 años que volverían loco a Humbert Humbert) responden copando las primeras filas, cantando y batiendo palmas sin desfallecer. Algunas elegidas (una sesentena) hasta tuvieron ayer el privilegio de comerse un canapé junto a su ídolo antes de la actuación y de seguir el concierto desde un rincón del escenario. También había algún chico, pero, admitámoslo, un fan masculino de Bon Jovi es algo así como un ser humano rodeado de chicas por todas partes menos por una, llamada madre de alguna de las chicas. Un fenómeno curioso en una banda que, bajo los focos, intenta tender puentes hacia la facción más curtida del público rock lanzando guiños a los Stones, los Temptations, Elvis, los Isley Brothers o John Fogerty. Nada hay de malo en explotar la fotogenia, quitarse años y honrar el oficio paterno con astronómicos gastos de peluquería, pero que nadie se lamente luego si a Bruce le llaman el jefe y Jon es sólo el bombón. Jovi, claro.

Aquí us deixo un reportatge de 5 minuts de TV3 i altres tv que parlen del concert: Bon jovi (Very rare) Barcelona 13 Junio 1995 Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=B2MvLkrZULg

Set List: Barcelona 13 Juny 1995 Aquest va ser el setlist d'aquella nit. Malauradament és impossible trobar cap vídeo de Barcelona. La meva intenció era de posar el vídeo del memorable concert (editat en DVD) que una setmana més tard van gravar al Wembley Stadium de Londres, i que era el seu primer enregistrament en directe. Tampoc hi ha cap vídeo d'aquell concert sencer, només he pogut trobat alguns temes. No és per les cançons (que tothom coneix perfectament), la raó per la qual em sembla un document especial, és per l'atmosfera d'aquell moment, probablement en el punt mes àlgid de la seva carrera, i per mostrar la grandesa i majestuositat de l'escenari amb el que giraven aleshores, mai més han tornat a girar amb un escenari tan gran i espectacular. 01. Intro / Livin On A Prayer Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=C3letIzCFgo 02. You Give Love A Bad Name Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=t-WAADaLr9Y 03. Wild In The Streets 04. Keep The Faith Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=5hqBNkotp3s

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 8 de 12

05. Blood On Blood 06. Always Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=uwGG5wX3tr0 07. I'd Die For You 08. Blaze Of Glory Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=o0NUnR8dASY 09. I Believe 10. Runaway 11. Dry County 12. Lay Your Hands On Me Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=EtOuksdPCho 13. I'll Sleep When I'm Dead/Jumpin'Jack Flash/Papa Was A Rolling Stone 14. Bad Medicine /Shout Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=7T0nZ8mSGiE 15. Bed Of Roses 16. Never Say Goodbye 17. Someday I'll Be Saturday Night 18. Wanted Dead Or Alive Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=4e7nLjl2OzU 19. Rockin' All Over The World (feat. Little Steven Van Zandt) 20. This Ain't A Love Song Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=ijKgNbK9Yj4

La connexió New Jersey New Jersey deu tenir quelcom d'especial, perquè abans que Bon Jovi, també es posava al mapa amb el més il·lustre dels seus veïns, el Boss, Bruce Springsteen i la seva banda The E Street Band amb Little Steven Van Zandt al capdavant. Sempre hi ha hagut molt bona sintonia i amistat entre ells, amb aparicions del Bruce i Little Steven Van Zandt amb Bon Jovi, i de Bon Jovi amb el Bruce. He trobat el vídeo del que varem veure aquella memorable nit a Barcelona, l'aparició de Little Steven Van Zandt fent el Rockin' All Over The World amb Bon Jovi. Bon Jovi & Little Steven Van Zandt - Rockin' All Over The World Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=XdYrdyJ-sGg Bon Jovi / Bruce Springsteen - Who Says You Can't Go Home Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=NQWFklgKA_E 2002- Concert acústic per sorpresa a Barcelona

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 9 de 12

Al 2002 i durant la promoció de Bounce, la VH1 va convidar la banda als VH1 Video Music Awards que es celebrarien al Palau Sant Jordi . Tres dies abans la banda ja estava a Barcelona i els rumors que volien tenir un detall amb la ciutat de Barcelona van començar a estendre's. Un dia abans de la gala va saltar la sorpresa i a les Fonts de Montjuïc es va muntar un improvisat escenari on la banda va aparèixer per regalar de forma gratuïta un concert acústic a tots els fans. El que havien de ser 30 minuts d'actuació promocional es van convertir en una hora i quart on Jon va accedir a cantar Always gairebé a capella després de la petició dels fans. Un concert que quedarà per al record per la proximitat i l'autenticitat. El concert va reunir a més de 13 mil persones que van gairebé paralitzar la ciutat. Un dia després, Barcelona va correspondre a la banda penjant cartells en els quals es podia llegir «BCN estima a Bon Jovi». Malauradament les imatges que hi han a Youtube són de molt mala qualitat i els temes estan tallats. Aquí us deixo un vídeo complert del que havien de ser aquells prop de 30 minuts de set acústic amb molt bona qualitat d'imatge i so. Bon Jovi Acoustic Set 2002 Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=0GQGHxXAHZ4 BCN estima a Bon Jovi: Les seves visites a BCN: Palau d'Esports, Barcelona, Tour New Jersey Syndicate, December 2, 1989 Palau Sant Jordi, Barcelona, Tour Keep the Faith, April 30, 1993 Estadi Olímpic de Montjuïc, Barcelona, http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 10 de 12

TourThese Days, June 13, 1995 Fonts de Montjuic, Barcelona, Acoustic Set, November 12, 2002 Palau Sant Jordi, Barcelona, at MTV Europe Music Awards 2002 November 14, 2002 Palau Sant Jordi, Barcelona, Tour Bounce, May 20, 2003 Estadi Olímpic de Montjuïc, Barcelona, Tour Lost Highway, June 1, 2008 Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona, Tour Open Air Live, July 27, 2011

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 11 de 12

Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n'he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70's (els peluts, com deia el meu pare) i aquell «microbi» encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

http://www.naciodigital.cat/bergueda/noticia/3970/bon/jovi/13-06-1995/nit/bcn/es/va/deixar/seduir Pàgina 12 de 12