ÍNDEX 1.− INTRODUCCIÓ. pàgina 2 2.− UNA HISTÒRIA DE LES DROGUES. pàgina 5 2.1.− A L'ORIGEN: PLANTES. 2.2.− DROGUES I DÉUS. 2.3.− LA DROGA ES TROBA AMB LA MEDICINA. 2.4.− LA DROGA VIATJA. 2.5.− NAIXEMENT DE L'HEROÏNA ... 2.6.− ...I DESPRÉS, DE LA COCAÏNA. 2.7.− EL CULTIU DEL CANNABIS. 2.8.− PLANTES SOLANÀCIES. 2.9.− PLANTES VISIONARIES. 2.10.− ESTIMULANTS PURS. 2.11.− PLANTES PRODUCTORES D'ALCOHOL. 3.− MARC CONCEPTUAL. pàgina 11 4.− CLASSIFICACIÓ DE LES DROGUES. pàgina 16 4.1.− CLASSIFICACIÓ DE LES DROGUES. pàgina 16 4.1.0− Drogues depressores del sistema nerviós. 4.1.1.− Drogues estimulants del sistema nerviós central. 4.1.2.− Drogues pertorbadores del sistema nerviós. 4.2.− VIES DE CONSUMICIÓ. pàgina 17 4.3.− DIFERENTS SUBSTÀNCIES I CARACTERÍSTIQUES DE CADASCUNA. pàgina 18 4.3.1.− ALCOHOL. pàgina 18 4.3.2.− HEROÏNA. pàgina 23

1

4.3.3.− COCAÏNA. pàgina 26 4.3.4.− TABAC. pàgina 30 4.3.5.− AL·LUCINÒGENS. pàgina 34 4.3.6.− EL CANNABIS. pàgina 38 4.3.7.− DROGUES DE SÍNTESI: ÈXTASI. pàgina 42 4.3.8.− DISSOLVENTS. pàgina 47 5.− EL DROGOADDICTE. pàgina 49 6.− QUÈ ENS PORTA A CONSUMIR DROGUES? pàgina 50 7.− QUÈ ÉS LA DROGOADDICCIÓ? pàgina 52 8.− COM ARRIBEN LES DROGUES ALS ADOLESCENTS? pàgina 55 9.− PROBLEMES SOCIALS RELACIONATS AMB LES pàgina 54 DROGUES. 10.− FACTORS DE PROTECCIÓ ENVERS LES DROGUES. pàgina 58 11.− SITUACIONS I CONSUMS D'ESPECIAL RISC. pàgina 40 11.1.− DES DEL PUNT DE VISTA DE LES SUBSTÀNCIES. 11.2.− DES DEL PUNT DE VISTA DEL CONTEXT EN EL QUE ES ONSUMEIXEN. 11.3.− DES DEL PUNT DE VISTA DE LA SITUACIÓ DEL SUBJECTE. 12.− COM ACTUAR EN PRESÈNCIA DE PROBLEMES. pàgina 62 12.1.− QUAN ELS PROBLEMES ELS TÉ UN MATEIX. 12.2.− QUAN ELS PROBLEMES ELS TENEN PERSONES PROPERES. 13.− ANÀLISI ENQUESTES. pàgina 66 14.− CONCLUSIÓ pàgina 74 BOBLIOGRAFIA pàgina 76 ANNEXOS

2

Annex 1: Enquesta pàgina 79 Annex 2: Dades estadístiques de l`enquesta pàgina 82 1.− INTRODUCCIÓ En els darrers anys el consum de drogues a Espanya ha anat en augment i encara ha augmentat més en el sexe femení, que encara que no superin al sexe masculí, han produït una gran creixença. Tot i així no ha augmentat el consum de totes les drogues sinó que d'algunes, com per exemple l'heroïna, ha disminuït o s'ha estancat, però les altres substàncies han anat gairebé totes en augment. Cada setmana apareixen als telenotícies, als diaris o a qualsevol altre mitjà de comunicació estadístiques sobre el consum de drogues i aquest augment que s'està produint, sobretot en els adolescents, però són certes totes aquestes dades?, es veritat que tants adolescents consumeixen drogues? i en el cas de que això fos cert hauríem d'analitzar perquè ho fan i si realment estan tan ben informats com es diu sobre aquest tema. Només ens cal mirar com estan les sales d'urgències dels hospitals cada cap de setmana, en totes trobem algun adolescent que ha sobrepassat la dosi al consumir alguna substància perjudicial per al seu organisme, per tant, no crec que estiguin gaire ben informats perquè sinó això no passaria, el consum continuaria existint però anirien amb més cura de no arribar a segons quins extrems. He triat de fer aquest treball bàsicament per dos motius, el primer es perquè és un tema d'actualitat que m'afecta de molt a prop, ja que cada cap de setmana que surto amb els meus amics de festa, vulgui o no, em trobo envoltada dins d'aquest món. La segona raó és perquè m'agradaria estudiar una carrera universitària de psicologia o de treball social i si pogués ser, després treballar dins d'aquest àmbit, amb gent que tingui problemes de dependències a certes substàncies. Per a fer aquest treball he dividit el treball en diferents apartats. Primer explico l'origen de totes aquestes substàncies a les que actualment s'anomenen drogues, després hi ha un marc contextual on defineixo conceptes importants que s'han de saber i mai confondre, també hi ha una classificació de les drogues segons com influeixen en el sistema nerviós central i les formes en que són consumides. He fet una explicació de les drogues més habituals i conegudes, una per una explicant què són, els tipus de dependències que originen, els efectes, els riscos, els preus, què diu la llei sobre cadascuna, etc. Després he parlat del drogoaddicte (accessoris del drogoaddicte, forma de vestir−se i el seu comportament), de quins són els factors que ens porten a consumir drogues (factors personals, factors de l'entorn pròxim, factors ambientals globals), també he fet referència a que s'entén per drogoaddicció, que no es el mateix que consum, i dins d'aquest les causes que fan que molts adolescents triïn les drogues. Faig referència no sols al consum sinó que també a com s'aconsegueixen aquestes drogues, als problemes socials que comporten, als factors de protecció envers aquestes substàncies que tant ens perjudiquen, a les situacions i consums d'especial risc, i a què hem de fer i com hem d'actuar en presència d'algun problema de consum. Finalment també he realitzat una enquesta a 25 alumnes de cada curs de l'I.E.S. Narcís Oller i posteriorment he analitzat les dades i he tret unes conclusions força similars a les que propaguen els mitjans de comunicació. Tota aquesta informació l'he extret de moltes fonts diverses: de llibres, també he contactat amb la senyora Xesca, la regidora de Salut Pública de l'Ajuntament de Reus que treballa al departament de Tractament de Drogodependències, però bàsicament la majoria de la informació està extreta d'internet. 2.− UNA HISTÒRIA DE LES DROGUES Des del començament dels temps, l'home ha utilitzat les plantes per les seves virtuts innombrables. La primera utilització, però, tingué un caràcter nutritiu: Collita, emmagatzemat i finalment, el comerç, són les diferents etapes que ens porten fins al segle IV abans de la nostra era.

3

2.1.− A L'ORIGEN: PLANTES Una mica abans de l'any 7000 a.C., les plantes tenien tot un altre ús: eren l'objecte del culte. El soma, per exemple, aliment mitològic de comunicació amb els déus (de fet una simple variant de l'Amanita muscaria), circula pel Nord de l'Índia fins a Sibèria i, més tard, pel Nord d'Europa fins a les Amèriques. La planta, indispensable en les cerimònies del culte, esdevé de manera ben natural el primer medicament. Guareix els dolors físics però també els dolors morals, és a dir, les inquietuds, les angoixes. Un mètode artificial que aprendrem a poc a poc a anomenar droga, en el sentit més neutre i descriptiu de la paraula. 2.2.− DROGUES I DÉUS El rastre més antic d'ús de droga el trobem a Mesopotàmia (l'Irak actual), en un santuari. S'hi trobà una taula d'argila amb escriptures cuneïformes (de caràcters amb forma de bastonets) que correspon a una llista de plantes medicinals, entre elles el cascall o adormidora. La datació és de 3000 anys abans de la nostra era. De la mateixa època s'han trobat a Egipte paletes i morters, anomenats púdicament paletes d'afaitar, però que, de fet, servien per preparar mixtures a base de plantes, com per exemple el lotus i el cascall. A l'Amèrica Llatina, les primeres restes de coca van ser descobertes en tombes peruanes que daten de 2500 anys abans de la nostra era. Lligada a nombroses llegendes, la masticació de la fulla de coca aportava també a les poblacions indígenes les seves nombroses qualitats nutritives. Una mica més a prop de nosaltres, els grecs utilitzaven la nephentès per oblidar el dolor i tornar el coratge als soldats en el combat. El segle III, Teofrast serà un dels primers autors d'una obra que tracta alhora de plantes i de drogues. 2.3.− LA DROGA ES TROBA AMB LA MEDICINA A Europa, a l'Edat Mitjana, s'abusa del terme droga, confós sovint amb elixir, plantes medicinals que proporcionen consol. És l'època de les bruixes i dels xerraires que fabriquen l'herba del diable. El segle XVI, apareix un home, Paracelso, influït per les ciències del seu temps: la filosofia, l'astrologia i l'alquímia. Afirma que l'herba embolica en les seves tiges els secrets que serveixen als homes. Cal extreure aquesta força vital de les plantes mitjançant procediments alquímics: la droga es troba amb la medicina. A la mateixa època del Renaixement, Venècia i Nàpols experimenten un gran desenvolupament gràcies al comerç d'espècies de l'Orient. Les croades aporten, de la seva aventura al Mitjà Orient el cannabis i la teriàtica, aquesta a base d'opi. Comença el comerç de droga, i d'aquesta manera deixa de ser objecte de culte o de bruixeria. 2.4.− LA DROGA VIATJA Al segle XVII, un anglès, Thomas Sydenham, recollirà la fórmula de Paracelso i fabricarà el laudanum, a base d'opi, del qual parla en el seu llibre La medicina práctica. El laudanum coneixerà a Anglaterra i a les seves colònies una difusió enorme. Un segle més tard, Thomas Dover en reprendrà la fabricació. L'opi, mitjançant el laudanum, prossegueix així el seu camí davant la indiferència general. Al segle XIX, Anglaterra és en el cim del seu creixement econòmic i domina el comerç amb Àsia, Londres esdevé la capital dels fumadors d'opi. L'opi es comercialitzat en grans quantitats, d'aquesta manera la droga obté el trist privilegi d'entrar en els cercles de l'economia internacional, privilegi que encara no ha perdut. 2.5.− NAIXEMENT DE L'HEROÏNA ...

4

El 1816, un tal Sertüner descobrí la morfina, fabricada a partir de l'opi. El doctor Wood va posar a punt la injecció de morfina, per alleugerir els dolors dels grans ferits de la guerra franco−alemanya del 1870. Esperava, a més, utilitzar−la per curar la toxicomania d'opi. Però els metges s'adonaren ràpidament dels perills, més grans encara, d'aquest producte: d'una banda provoca una forta dependència física; d'altra banda, una sobredosi, tan sols mínima, suposa la mort immediata. Sempre per lluitar contra aquest fenomen de dependència, el 1898, un metge, Dreser, posa a punt un derivat de la morfina: la diacetilmorfina. Més tard fou anomenada heroïna (de l'alemany heroish, enèrgic). Quan es descobrí que el fenomen de la dependència continuava, fou massa tard. El producte havia inundat el mercat. 2.6.− ...I DESPRÉS, DE LA COCAÏNA El segle XIX va ser fèrtil en descobertes. El 1857, Albert Niemann, aïlla la cocaïna, a partir de la fulla de cocs, utilitzada des de mil·lenis pels indígenes d'Amèrica Llatina. Una vegada reconegudes les seves propietats estimulants i euforitzants, el producte conegué un gran èxit amb el vi Mariani −llançat el 1863, prohibit el 1914− i la Coca−Cola −llançada el 1886 i que contindrà cocaïna fins el 1903−. A l'origen, però, sempre trobem plantes no europees, l'ús de les quals s'integrava en ritus, pràctiques religioses o medicinals. La descoberta dels derivats que nosaltres coneixem, heroïna i cocaïna, està lligada a un intent de desenvolupar la seva dimensió terapèutica o embriagadora, de desenvolupar el seu coneixement, sobretot en l'apartat químic, però també està lligada amb el desarrelament, la descontextualització en l'ús d'aquest productes. La història no seria completa sense remarcar que l'anada de la coca, de l'opi, del cannabis, des dels països del Sud als del Nord, ha estat seguida per una tornada de la cocaïna i l'heroïna des dels països del Nord cap als del Sud. Boomerang funest que completem amb les nostres pròpies drogues: l'alcohol i el tabac. 2.7.− EL CULTIU DEL CANNABIS El cultiu del cannabis ens porta a Xina, (Cap al 4000 a.C.) un tractat de medicina escrit després en el segle I afirma que el cannabis pres en excés fa veure monstres però si s'utilitza a llarg temps pot comunicar amb els esperits i alleugerar el cos. El cannabis a l'Índia, segons El Atharva Veda va brostar quan van caure del cel gotes d'ambrosia. Es creu que agilitza la ment, atorgant una llarga vida i desitjs sexuals potenciats. En el Budisme celebraren les seves virtuts per a la medicació. En usos mèdics la planta s'utilitzava per a la tos seca, febre i altres malalties. La primera referència mesopotàmica al cannabis es produeix en el segle IX a.C. i s'utilitzava com a encens cerimonial. El cultiu de cannabis a Europa Occidental és molt antic, en el segle VII a.C. els celtes exportaven cannabis a tot el mediterrani. Experts en filtres i medicaments indiquen que aquesta cultura conegué el seu ús com a droga. 2.8.− PLANTES SOLANÀCIES Les solanàcies al·lucinògenes com les capsetes, belladona i mandràgora pertanyen al Mitjà i Extrem Orient, encara que a Europa existia gran quantitat i varietat d'aquestes drogues. A aquestes plantes se li atribueixen fenòmens de levitació i fantàstiques proeses físiques. Segons els antics savis, van ser els druides antics qui van aprendre a dominar aquestes violentes drogues, utilitzant−les tan en contextos cerimonials com terapèutics. 5

Amèrica no coneix aquestes drogues fins al descobriment, tot i que són autòctones, i el tabac, la droga reina del continent amb fins recreatius, religiosos i terapèutics, es fuma, es mastega i es beu des de Canadà. 2.9.− PLANTES VISIONARIES Sobre plantes de tipus visionari a Europa i a Àsia no hi ha testimonis antics clars. Només els Txamans de Sibèria semblen haver tingut sempre rituals amb bolets psicoactius. A Amèrica, coneixen dotzenes de plantes de tipus visionari a partir del segle X a.C.. Apareixen pedres−fongs a Guatemala, a altres punts de Mesoamèrica durant més de mil anys es seguiran esculpint. Pictòriques i escultòriques són les obres relacionades amb aquest grup de drogues, una de les més sorprenents és el mural de Tepantitla a Tenochitlan (Mèxic). D'Àfrica es sens dubte autòctona l'iboga. L'ètnia fang la venera en rituals cerimonials i el seu principi actiu pertany a la família de la LSD−25. 2.10.− ESTIMULANTS PURS Els estimulants purs basats en la cafeïna i la cocaïna daten del segle III a.C. als Andes, d'on és originari l'arbust de la coca. També són americans el guaranà i el mate i per un altre costat el cacau, que conté teobromina. A l'Índia s'obtenen efectes anàlegs gràcies al betel una droga poc coneguda a Occident però mastegada avui per una desena part de la població mundial. A la Xina s'utilitza des de fa quatre o cinc mil·lenis el te que conté cafeïna i teïna i l'efedra, un estimulant molt més concentrat. De Àfrica són originaris la nou de cola, un estimulant cafeïnic, i el kat, un arbust que es consumeix a Iemen, Somàlia i Etiòpia. El cafè és aràbic en origen, la seva descoberta es produeix més tard, cap al segle X de la nostra era. Europa i Orient Mitjà són les zones que menys estimulants vegetals coneixen a la antiguitat. L'efecte d'aquestes drogues és energètic, ajudava a menjar menys i a treballar més. A la naturalesa de l'efecte està també que el seu usuari sigui regular i recorri a elles diversos cops al dia. 2.11.− PLANTES PRODUCTORES D'ALCOHOL Existeixen infinitat de plantes productores d'alcohol. Per obtenir una cervesa només cal mastegar algun fruit i després escopir−lo, la fermentació de la saliva i el vegetal produirà alcohol de baixa graduació. En el 2200 a.C. la cervesa es recomanava com a tònic per a les dones en estat de lactància. Cap al 2000 a.C. en un papir es va trobar la reprimenda d'un pare a un fill dient−li que La cervesa és la perdició de la teva ànima. Però la cervesa i el vi es troben entre els tractaments conservats a la farmacopea egípcia, que coneix quasi vuit−centes drogues diferents. Al segle XVII a.C. un codi d'un rei babiloni defensa als bevedors de cervesa i de vi, mana que a les tavernes no rebaixin la qualitat de la beguda; una solució molt activa contra l'adulteració d'una droga. Les referències del vi a la Bíblia són diverses com la de Noé que es va despullar i es va emborratxar, la conversió de l'aigua en vi feta per Jesús a les bodes de Canaan. La llei diu que és correcte en festes d'importància social apurar com a mínim un got de vi. L'Antic Testament, diferencia el vi i d'altres begudes fortes, no referint−se a caldos, sinó a vins i cerveses carregats amb alguna altra droga.

6

A Àsia Menor existeixen barreges similars com el vi resinat. Aquest tipus de barreges expliquen alguns enigmes i noticies sobre banquets en els que es deia que eren suficients dos o tres copes petites per a al·lucinar. A l'Índia es coneixien aquestes begudes com sura que significava falsedat, misèria i tenebres; i donat que en el budisme les begudes alcohòliques no estaven ben vistes, el santó budista prefereix el cannabis, mentre que el brahaman és totalment tancat i diu que aquest tipus de begudes són el principi d'incomunicació absoluta. A la Xina i al Japó són molt afectes el vi d'arròs des de sempre. D'Àfrica no es coneixen moltes dades sobre aquest tema, però existien moltes cerveses elaborades a partir de diversos vegetals. A Amèrica no es cultiva el vi fins al segon viatge de Colon, però coneixien fermentacions alcohòliques de baixa graduació des de temps immemoriables. 3.− MARC CONCEPTUAL Droga, fàrmac o medicament: és tota substància que, introduïda en l'organisme viu per qualsevol via d'administració, pot modificar una o més de les seves funcions. N'hi ha algunes que actuen sobre el sistema nerviós central del individu alterant el seu funcionament i produint modificacions de l'estat d'ànim. És a més a més susceptible de crear dependència, ja sigui psicològica, física o ambdós. Fàrmac dependència: és l'estat psíquic i a vegades físic causat per la interacció entre un organisme viu i un fàrmac, caracteritzat per modificacions del comportament i per altres reaccions que comprenen un impuls irreprimible per prendre el fàrmac de forma contínua o periòdica a fi d'experimentar els seus efectes psíquics i a vegades, per evitar el malestar produït per la privació. Addicció a les drogues: és l'hàbit dels qui es deixen dominar per l'ús d'alguna o algunes drogues tòxiques. L'habituació a l'ús de les drogues o fàrmacs, la privació dels quals provoca símptomes de gran malestar i un irresistible impuls de tornar a consumir−los. Ús, abús i dependència: en el camp de les substàncies psicoactives s'entén per ús el consum d'una substància que no comporta conseqüències negatives en el individu. Abús és l'ús d'una substància que comporta per a la persona que la pren un risc superior al de qualsevol possible benefici, per la quantitat consumida o bé per les circumstàncies o la finalitat d'aquest consum. Per tant, abús pot identificar−se amb un consum abusiu, inadequat o perjudicial. El risc d'abús i poder addictiu d'una substància és la possibilitat que aquesta té de modificar la conducta de la persona que la consumeix, canviar el seu comportament i, segons les circumstàncies, abocar−la a la dependència. La dependència es dóna quan hi ha un ús excessiu de la substància i l'individu no pot prescindir del seu consum: el consum de la substància és converteix en la màxima prioritat per a l'individu a pesar dels efectes negatius que aquest consum li ocasiona. Un punt molt important és que la dependència no ve donada només pel tipus de substància consumida o la freqüència, sinó que també intervé la persona i l'entorn. Dins la persona intervenen les expectatives, la personalitat, les creences i els valors d'aquesta persona; i dins de l'entorn trobem la família. Dependència psicològica: succeeix quan la substància tòxica s'integra en el metabolisme del cos, la persona depèn de la droga per sentir−se millor en les seves activitats quotidianes. 7

En general, els qui mostren dependència psicològica busquen substàncies més fortes, degut a que l'organisme desenvolupa tolerància o capacitat de resistència als efectes de la droga. La tolerància augmenta quan l'ús és repetit, per tant, amb el temps, es requereix una dosis major per provocar els efectes originals. D'aquesta forma es passa de la dependència psicològica a la física. Dependència física: L'ús quotidià de la droga afecta les funcions de l'organisme; per això, si la persona pretén deixar de consumir−la o no pot utilitzar−la per un temps, pateix malestars greus. Drogodependència: La drogodependència és una malaltia que es caracteritza per un model de comportament en el qual es dóna prioritat absoluta a l'ús d'una substància o classe de droga. Aquesta conducta contrasta amb la resta de comportaments que abans la persona considerava més importants. La persona drogodependent es veu arrossegada per un impuls irresistible vers un determinat estat d'ànim que provoquen les drogues, sense el que ja no sap viure, i per tant tot queda supeditat a aconseguir aquest estat. Sovint quan sentim això pensem que és una exageració i que és impossible que algú acabi depenent així d'una substància, quan tots hem begut alcohol i això no ens passa. Però llavors només cal pensar en la imatge d'una persona alcohòlica o heroïnòmana que haguem vist pel carrer o en una pel·lícula i veurem que realment hi ha persones que sí que poden arribar a perdre totalment el control de la seva vida i de pensar només en com aconseguir la droga per prendre−la. Algunes substàncies no cal prendre−les moltes vegades ni en molta quantitat perquè això passi, ja que, com dèiem, tenen un potencial addictiu molt fort: és el cas de l'heroïna o el tabac. En el cas d'altres substàncies aquest procés general és més lent i necessita una major freqüència i dosis més elevades per arribar a crear dependència, però el camí pot provocar altres efectes negatius fruit del seu ús puntual. Un exemple podria ser quan sortim una nit de festa i ens emborratxem i per això no ens convertim en alcohòlics, però sí que podem tenir un accident de cotxe degut al nostre estat d'embriaguesa. Síndrome de dependència de les drogues: La dependència repetida del consum incrementa la probabilitat i la possibilitat de no deixar de prendre la droga encara que la persona ho cregui necessari. Això ens explica la possibilitat de recaigudes fins i tot quan ha passat el temps i quan ja no hi ha una necessitat biològica. Tolerància La tolerància apareix quan la persona que pren la droga, en haver−se adaptat a aquesta substància, té una disminució de la resposta de l'organisme, encara que en prengui la mateixa quantitat. És a dir, per obtenir el mateix efecte que abans, ha d'augmentar la dosi. Un dels perills de la tolerància, és que, com a conseqüència, les persones tolerants poden arribar a prendre'n una dosi mortal que ningú pot ultrapassar. Tenir tolerància no significa tenir protecció davant la droga, ja que la tolerància és el resultat d'una impregnació tòxica progressiva. Quan apareix una tolerància no s'està més lluny sinó més a prop d'una evolució cap a la dependència. Dins de la tolerància es diferencia la tolerància creuada que és un fenomen en el que es pren una droga i apareix tolerància no només a aquesta droga, sinó també a una altra del mateix tipus o a vegades d'un altre context; per exemple l'heroïna provoca tolerància creuada a la morfina. Tenir tolerància no significa tenir protecció davant la droga, ja que la tolerància és el resultat d'una impregnació tòxica progressiva. Quan apareix la tolerància, tot i que sembli el contrari, no s'està més lluny sinó més a prop d'una evolució cap a la dependència. Síndrome d'abstinència: Aquesta síndrome afecta una persona que ja és drogodependent, i és el conjunt d'alteracions que apareixen en la persona addicta quan se la priva de la droga. És a dir, aquella persona que 8

quan no pren la droga es troba molt i molt malament, es mareja, se sent molt ansiosa, vomita, etc. Segons les substàncies, les síndromes d'abstinència també són diferents; la de l'heroïna és terriblement desagradable i la de l'alcohol pot arribar a ser mortal. Això fa que arribi un moment en què ja no es consumeix la droga per gaudir dels seus efectes positius, que a poc a poc perden intensitat, sinó per evitar els seus efectes negatius, que poc a poc guanyen intensitat. Quan ja s'ha produït tot aquest procés, és molt difícil la curació i sovint es converteix en una malaltia crònica que necessita la intervenció de professionals especialitzats que hauran de decidir, conjuntament amb la persona afectada, el tractament més adequat. Sembla impossible que això pugui passar, i totes les persones drogodependents han tingut una sensació i una certesa de que a elles no els passaria mai una cosa així. Elles controlen però el que passa és que les drogues són traïdores i molt perilloses perquè provoquen aquest procés lent i gradual que fa que la gent no s'adoni del mal que els està fent fins que no ha passat un cert temps. La síndrome d'abstinència aguda consisteix en un conjunt de símptomes i signes orgànics i psíquics que apareixen immediatament després d'interrompre el consum de la substància a que la persona és depenent. La síndrome d'abstinència tardana apareix després de la síndrome d'abstinència aguda; això és, després de 4 a 12 dies de l'aparició de la síndrome d'abstinència. La síndrome d'abstinència condicionada consisteix en l'aparició de la simptomatologia típica de una síndrome d'abstinència aguda en un individu que ja no consumeix, al ser reexposat als estímuls ambientals que van ser condicionats, a través d'un procés d'aprenentatge de tipus pavloviano, al consum de la que era dependent. Intoxicació: La intoxicació aguda és com un estadi transitori consecutiu a la ingestió o assimilació de substàncies psicotròpiques o de l'alcohol que produeix alteracions del nivell de consciència, de la cognició, de la percepció, de l'estat afectiu, del comportament o d'altres funcions i respostes fisiològiques i psicològiques. El que caracteritza a la intoxicació és la desadaptació conductual i una síndrome específica per a cada substància psicoactiva. Els símptomes que es presenten amb més freqüència en la intoxicació són: trastorns de la percepció, de la vigília, de l'atenció, del pensament, de la capacitat de judici, del control emocional i de la conducta psicomotora. Trastorn dual: el trastorn dual és el nom que rep la coexistència de patologia psíquica i d'algun tipus de dependència. És difícil diferenciar si el trastorn es degut al abús de substàncies psicoactives o era anterior a aquest abús. Existeix una relació entre esquizofrènia, trastorns de personalitat i abús de substàncies psicoactives. Drogodependent, drogoaddicta o toxicòmana: és la persona que ha esdevingut presonera de la seva droga, ja sigui legal (alcohol, tabac, medicaments) o bé sigui il·legal (cànnabis, opiaci, cocaïna, heroïna...). I és així fins al punt que hi ha drogoaddictes que, quan estan fent un tractament per desintoxicar el seu organisme i ja no necessiten la droga des del punt de vista biològic, s'han acostumat tant a funcionar amb ella i a no saber viure sense consumir−ne que encara els queda una feina molt dura que és la deshabituació psicològica o aprendre a viure sense drogues de nou. La deshabituació física, si es segueix un tractament, és pot donar per finalitzada en un període aproximat d'uns quinze dies, mentre que la deshabituació psicològica triga molt més o fins i tot pot no donar−se mai. 4.− CLASSIFICACIO DE LES DROGUES 4.1.0− Drogues depressores del sistema nerviós central: Família de substàncies que tenen en comú la seva capacitat per dificultar el funcionament habitual del cervell, provocant reaccions que poden anar des de la desinhibició fins al coma, en un procés progressiu d'adormiment cerebral. Els més importants d'aquest grup són:

9

• Alcohol • Opiacis: heroïna, morfina, metadona, etc. • Tranquil·lizants: pastilles per calmar l'ansietat. • Hipnòtics: patilles per dormir. 4.1.1.− Drogues estimulants del sistema nerviós central: Grup de substàncies que acceleren el funcionament habitual del cervell, provocant un estat d'activació que pot anar des de una major dificultat per dormir després del consum de cafè, fins un estat d'hiperactivitat després del consum de cocaïna o amfetamines. Entre aquestes drogues, podem trobar les següents: • Estimulants major: amfetamines i cocaïna • Estimulants menors: nicotina. • Xantinas: cafeïna, teobromina, etc. 4.1.2.− Drogues pertorbadores del sistema nerviós central: Substàncies que trastornen el funcionament del cervell, donant lloc a distorsions perceptives, al·lucinacions, etc. • Al·lucinògens: LSD, mescalina, etc. • Derivats del cannabis: haixix, marihuana, etc. • Drogues de síntesis: èxtasis, Eva, Tma, etc. 4.2.−VIES DE CONSUMICIÓ Les drogues poden consumir−se per diverses vies: • Fumada, com per exemple l'haixix o el tabac. • Ingerida per via oral, com per exemple l'alcohol o les drogues de síntesi. • Aspirada, com la cocaïna i l'speed. • Inhalada, com les pegues. • Injectada, com en ocasions l'heroïna. • Ja sigui una o altra la via triada el destí final de la substància sempre serà el mateix: el cervell del consumidor, al que arribarà a través de la sang. Un cop al seu destí, cada substància produirà alteracions específiques. 4.3.− DIFERENTS SUBSTÀNCIES I CARACTERÍSTIQUES DE CADASCUNA 4.3.1.− ALCOHOL L'alcohol és la droga més consumida en el nostre entorn sociocultural, de la que més s'abusa i la que més problemes socials i sanitaris causa (accidents de tràfic i laborals, maltractaments, problemes de salut, alcoholisme, etc.). És un depressor del sistema nerviós central que adormeix progressivament el funcionament dels centres cerebrals superiors, produint desinhibició conductual i emocional. No és un estimulant, com a vegades es creu; l'eufòria inicial que provoca es deu a que la seva primera acció inhibidora es produeix sobre els centres cerebrals responsables del autocontrol. Les begudes alcohòliques se classifiquen bàsicament en dos grup, en funció del seu procés d'elaboració: • Begudes fermentades: procedeixen de la fermentació dels sucres que contenen diferents fruites (raïm, pomes, etc.). Són característiques d'aquest grup la cervesa, la sidra i el vi. La seva graduació alcohòlica oscil·la entre 4º i 12º. El seu descobriment va ser casual, com a resultat de la putrefacció 10

natural de fruites emmagatzemades. • Begudes destil·lades: Resulten de la depuració de les begudes fermentades, per a obtenir concentracions d'alcohol més grans. Es tracta de begudes com el vodka, la ginebra, o el ron, i oscil·len entre 40º i 50º. La destil·lació fou inventada al segle VII pels alquimistes àrabs, de qui procedeix el nom de la substància, al−kohl. Als anys noranta van aparèixer al Regne Unit unes noves begudes conegudes com alcopops, consistents en refrescs als que se'ls hi afegia alcohol. El seu contingut alcohòlic va dels 4º als 15º. Actualment estesos per Europa, a Espanya es comercialitzen amb noms com John Lemon. D'alcohol en contenen les begudes ja fermentades o destil·lades, és l'alcohol etílic o etanol. L'alcohol s'absorbeix a través de la mucosa gastrointestinal i comencen a notar−se'n els efectes abans de la mitja hora de La ingestió. En ser altament soluble en l'aigua es distribueix per la sang a tots els teixits de l'organisme. Encara que els efectes del dipòsit al sistema nerviós siguin notoris, la seva acció sobre la resta de l'organisme és igualment intensa. La concentració que n'arriba a l'interior de l'organisme depèn de la quantitat ingerida, la graduació de la beguda, la presència o no d'aliments a l'estómac, el pes corporal, la temperatura de la beguda, etc. El 80% de l'alcohol és metabolitzat pel fetge, tant a les cèl·lules d'aquest òrgan com a les de la resta de teixits orgànics. El consum prolongat d'alcohol determina un esgotament dels factors oxidatius i una degeneració grassa cel·lular. Quant a l'acció sobre el sistema nerviós central, es podria resumir dient que a petites dosis i en els primers estadis és oxidant, mentre que a grans dosis i/o estat avançat és depressiva. Dependència psicològica: sí. Dependència física: sí. Tipologia de consumidors: • Abstemi: persona que no consumeix alcohol de forma habitual, encara que en prengui una petita quantitat ocasionalment. • Bevedor moderat: persona que consumeix alcohol en quantitats inferiors al límit considerat de risc (48 g/dia homes i 29 g/dia en el cas de les dones). • Bevedor de risc: persona que consumeix alcohol en excés i per damunt del límit ressenyat anteriorment, també aquella persona que consumeix més de 96 grams d'alcohol en poques hores. • Bevedor problema: persona que presenta problemes físics i mentals, familiars, laborals, socials, legals i/o econòmics a causa del consum d'alcohol. Efectes: Els efectes de l'alcohol depenen de diversos factors: • L'edat: beure alcohol mentre l'organisme encara està madurant, és especialment nociu. • El pes: afecta de manera més severa a les persones amb menor massa corporal. • El sexe: per factors fisiològics, la tolerància femenina és, en general, menor que la masculina. • La quantitat i la rapidesa de la ingesta: a més alcohol en menys temps, major intoxicació. • La ingestió simultània de menjar: l'estómac ple, sobretot d'aliments greixosos, dificulta la intoxicació. • La combinació amb begudes carbòniques (tònica, Coca−Cola, etc.) que acceleren la intoxicació.

11

Efectes psicològics: • Desinhibició. • Eufòria. • Relaxació. • Augment de la sociabilitat. • Dificultats per parlar. • Dificultat per associar idees. • Descoordinació motora. Efectes físics: Els efectes de l'alcohol depenen de la quantitat present a la sang (tassa d'alcoholèmia, mesurada en grams per litre de sang): • 0.5 g/l: eufòria, sobrevaloració de facultats i disminució de reflexos. • 1 g/l: desinhibició i dificultats per parlar i coordinar moviments. • 1.5 g/l: embriaguesa, amb pèrdua del control de les facultats superiors. • 2 g/l: descoordinació del parlar i de la marxa, i visió doble. • 3 g/l: estat de apatia i somnolència. • 4 g/l: coma. • 5 g/l: mort per paràlisis dels centres respiratoris i vasomotor. Riscos: S'anomena unitat de beguda estàndard (UBE) a la quantitat d'alcohol continguda en un got de vi o en una canya de cervesa (al voltant de 12.5 centímetres cúbics d'alcohol pur). La investigació ha establert en número de UBE's a partir del qual existeix evidència de risc per a la salut. Al llarg d'una setmana aquestes quantitats són les següents: 35 unitats per als homes i 20 per a les dones. Es recomana no passar de 21 unitats als homes i de 14 a les dones. Riscos psicològics: • Pèrdua de memòria. • Dificultats cognitives. • Demència alcohòlica. Riscos físics: • Gastritis. • Úlcera gastroduodenal. • Cirrosi hepàtica. • Cardiopaties. • Tolerància i dependència física, amb una síndrome d'abstinència caracteritzada per ansietat, tremolors, insomni, nàusees, taquicàrdia i hipertensió, que pot desembocar en un delirium tremens si no es rep tractament adequat. Intoxicació: • Lleu: excitació intel·lectual i motriu, disminució de la vigilància. • Moderada: incoherència verbal, disminució de la crítica, incoordinació motriu, trastorns de l'humor i hipoestèsia. 12

• Greu: pèrdua progressiva de la sensibilitat, els reflexos i la consciència i, eventualment, expressió cardiorespiratòria. Què diu la llei? El Codi Penal castiga com a autor d'un delicte de desobediència greu, al conductor que es negui a sotmetre's a les proves de control d'alcoholèmia o d'altres drogues, requerides per l'autoritat competent. El Reglament General de Circulació estableix com a límit màxim d'alcoholèmia permès per conduir 0.5 g/l d'alcohol en sang (0.25 mil·ligrams per litre en aire aspirat) per a conductors en general. En coherència amb la gravetat de l'assumpte, aquesta taxa és encara inferior per conductors amb menys de dos anys d'experiència, i per transport de mercaderies, viatgers, escolars i urgències. En aquestos casos, la tassa màxima és de 0.3 g/l (0.15 mil·ligrams per litre en aire aspirat), que és aproximadament l'alcoholèmia produïda per una llauna de cervesa per a un home de 70 quilos en dejuni. La venda d'alcohol és legal en el nostre país, existint limitacions relacionades amb l'edat. Encara que existeixen diferències entre les Comunitats Autònomes, la tendència, senyalada per l'Organització Mundial de la Salut, és a prohibir la venda d'alcohol a menors de 18 anys. 4.3.2.− HEROÏNA L'any 1898, el laboratori Bayer va sintetitzar l'heroïna o diacetilmorfina, un derivat semisintètic de la morfina. Al principi es va pensar que l'heroïna podia ser útil en el tractament de la dependència de la morfina, però més tard es va comprovar que l'addicció encara era més perillosa. Sol trobar−se en el mercat negre en forma de pols blanca o marró que es ven en bossetes a les que se li dona el nom de papelines o papelas. En els últims anys s'observa una tendència a una major puresa de l'heroïna que es troba al mercat. Això permet que molts consumidors la fumin o l'esnifin enlloc d'injectar−se−la, amb la qual cosa, a més a més eviten problemes d'infeccions i transmissió de malalties. L'heroïna és la droga per excel·lència, la més destructiva i temuda per què condueix a la marginalitat i a l'aïllament. Ésser yonqui és en sí una forma de vida, i per a molts addictes resulta tan difícil deixar l'heroïna com abandonar el ritual que porta el seu consum. Els heroinòmans són capaços de renunciar a tot, família, treball i amics, per lliurar−se en cos i ànima a la droga. L'heroïna no és una droga que es prengui per divertir−se, ja que no facilita ni la relació ni la comunicació amb els demés. El grup d'amics pot servir per iniciar−se en el consum, però és normal que l'addicte després es drogui a soles, o com a mínim pel seu compte, aïllat en el seu món. Argot: cavall, pols, jaco, xino, black cat, gumball, brown sugar, white lady. Efectes psicològics: • Sensació de sacietat total dels impulsos. • Efectes euforitzants i sedants. • Alleugeriment de la por i l'ansietat. • Sensació de flotació. Efectes físics: ♦ Analgèsia: falta de sensibilitat al dolor. ♦ En els primers consums no són rares les nàusees i vòmits. 13

♦ Inhibició de la gana. Riscos psicològics: ◊ Alteracions de la personalitat. ◊ Alteracions cognitives, com problemes de memòria. ◊ Trastorns d'ansietat i depressió. ◊ Dependència psicològica, que fa que la vida del consumidor giri obsessivament a l'entorn de la substància. Riscos físics: ⋅ Aprimament. ⋅ Estrenyiment. ⋅ Càries. ⋅ Anèmia. ⋅ Insomni. ⋅ Inhibició del desig sexual. ⋅ Pèrdua de la menstruació. ⋅ Infeccions diverses (hepatitis, endocarditis, etc) associades a les condicions higiènico−sanitaries en que té lloc el consum, i l'estil de vida del consumidor. ⋅ El seu consum habitual genera tolerància amb rapidesa, per la qual cosa el consumidor necessita augmentar la dosis per experimentar els mateixos efectes. Això explica el risc de sobredosis després d'un període d'abstinència. ⋅ Elevada dependència, acompanyada d'una desagradable síndrome d'abstinència si es suspèn el consum, o s'administren dosis inferiors a aquelles a les que l'organisme s'ha habituat. Aquesta síndrome es caracteritza per símptomes com: llagrimeig, sudoració, rinorrea, insomni, nàusees i vòmits, diarrea, febre, dolors musculars, etc., acompanyats d'una forta ansietat. Ús cultural: Marianne Faithull, que va ser cantant i musa del famós grup de rock Rolling Stones, explica així la seva experiència: L'heroína va èsser un error, un temps perdut, una cosa que no repetiria. Durant una època, la meva vida es reduïa a esperar al camell, a perdre pes i dents, a freqüentar bandes de petits traficants i a desitjar la mort. L'heroïna, en paraules d'un altre heroinòman, és una núvia que t'ho dona tot però també t'ho treu tot. No puc viure sense ella, però viure amb ella m'està matant. Què diu la llei? En interpretació del Codi Penal, els tribunals de justícia consideren els opiacis dins de les drogues que causen greu dany a la salut, y per tal motiu, els qui les cultiven, elaboren, trafiquen, promouen, afavoreixen o faciliten el seu consum, o el posseeixen amb aquestos fins seran penalitzats amb una pena mínima de 3 a 9 anys de presó i multa del tant al triple del valor de les drogues. La conducció sota la seva influència està així mateix penalitzada. A més a més del seu consum en públic, l'abandonament en via pública de l'instrumental utilitzat per al consum d'aquesta droga, està sancionat administrativament per la llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana. Aquestes sancions poden ser substituïdes per l'adecuat tractament de deshabituació.

14

4.3.3.− COCAÏNA La cocaïna procedeix d'un arbust que botànicament s'anomena Erytroxilon coca. Es cultiva principalment als països de l'altiplà andí (Bolívia, Colòmbia i Perú). Les fulles de coca, sotmeses a diversos processos d'elaboració química, donen lloc a diferents derivats: • Sulfat de cocaïna o pasta base; és la base per a la manufactura del clorhidrat de cocaïna. • Clorhidrat de cocaïna = alcaloide + àcid clorhídric. És la varietat més coneguda, s'inhala, encara que també es pot injectar, perquè és soluble en aigua. La duració de l'efecte varia entre 1 i 2 hores. Té un punt d'evaporació elevat i no és apropiat per fumar. • Free−base = alcaloide + àcid clorhídric + èter. És la varietat fumada, que requereix pipes d'aigua de vidre, encenedor de propà; no és gaire habitual. • Crack = alcaloide + àcid clorhídric + amoníac + bicarbonat sòdic. És la varietat que es fuma barrejada amb tabac, i la més impura; també és la forma més barata. El nom li ve de la crepitació que es produeix en escalfar−se. La duració de l'efecte és menor (de 8 a 10 minuts), raó per la qual es necessiten dosis amb més freqüència. La concentració de cocaïna és molt variable, la mitjana és del 57,6%. Junt amb la cocaïna es detecten els adulterants següents: lidocaïna, piracetam, aminofenazona, fenacetina, etc. Glucosa, lactosa i manitol són diluents principals. Argot: coca, neu, farlopa, pasta de coca, basuco, free−base, tirillo, perica. Dependència física: sí. Dependència psicològica: sí. La rapidesa de la seva instauració depèn de la via d'administració utilitzada. Tipologia del consumidor: ⋅ Recreatiu: hi recorre en circumstàncies especials. ⋅ Situacional: immers en un ambient de fàcil accés i contacte. ⋅ Compulsiu: descontrol en la freqüència de consum. ⋅ Edat: entre 21 i 35 anys, encara que actualment la cocaïna és la droga, després del tabac, l'alcohol i el cannabis, més consumida pel jovent. Això fa que l'edat hagi disminuït i que hi hagi molts adolescents de 16 anys que ja l'han tastat. Efectes: La cocaïna és una droga psicoestimulant, consumida generalment per inhalació. La seva fàcil absorció fa que arribi ràpidament al cervell, provocant uns efectes que es manifesten als pocs minuts del consum. Efectes psicològics: • Eufòria. • Loquacitat. • Augment de la sociabilitat. • Acceleració mental. • Hiperactivitat. • Desig sexual augmentat.

15

En consumidors crònics, a mesura que desapareixen aquests efectes esdevé un estat de cansament i apatia que pot induir a repetir el consum. Efectes físics: • Disminució de la fatiga. • Reducció de la son. • Inhibició de la gana. • Augment de la pressió arterial. Riscos psicològics: • El consum crònic i abusiu de cocaïna pot provocar importants trastorns psíquics, similars als provocats per les amfetamines, com idees paranoides i depressió. • La dependència psíquica de la cocaïna és una de les més intenses entre les provocades per les drogues. • La supressió del consum després d'un període prolongat, dóna lloc a un fenomen de rebot, caracteritzat per somnolència, depressió, irritabilitat, letargia, etc. Riscos físics: • Pèrdua de la gana. • Insomni. • Perforació de l'envà nasal. • Patologia respiratòria: sinusitis i irritació de la mucosa nasal. • Risc d'infarts/hemorràgies cerebrals. • Cardiopatia isquèmica. Disminució del risc: • Evitar les vies de consum més perilloses: la injectada i la fumada. • La presència d'algunes patologies (insuficiència coronària i hipertensió) augmenta el perill. Preu: 60€ un gram (15 dosis) aproximadament. Accés: a través dels amics que fan d'enllaç del petit traficant, o bé en festes. Ús cultural: Ja no és una droga d'elit, s'ha estès a totes les capes de la societat. Reprodueix el mite de l'èxit, prestigi social, apogeu econòmic, ambients de nit, ús associat a l'heroïna. Alguns films n'exhibeixen l'ús acompanyat amb altres drogues; Historias del Kronen (1994). Què diu la llei? El consum públic de totes les drogues està sancionat administrativament. Però la sanció també pot ser substituïda pel tractament de la deshabituació adequat. En interpretació del Codi Penal, els tribunals de justícia consideren la cocaïna entre les drogues que causen greu dany a la salut. Per això, les conductes assenyalades al parlar del cannabis (cultiu, tràfic, etc.), estan penalitzades amb un mínim de 3 a 9 anys de presó i multa del tant al triple del valor de les drogues. Respecte a la conducció de vehicles a motor i ciclomotors, la pena és la mateixa en el cas del cannabis: una pena d'arrest de vuit a dotze caps de setmana o multa de tres o vuit mesos, així com a privació del dret a conduir d'un a quatre anys. 16

4.3.4.− TABAC El tabac va ser un dels descobriments que van fer els mariners espanyols quan van arribar al Nou Món. El seu consum era pràctica habitual d'algunes tribus indígenes, generalment en el marc de cerimònies rituals donades les propietats al·lucinògenes que li atribuïen. També era consumit, curiosament, pels efectes suposadament medicinals que en deriven de la planta. Es tracta d'una planta solanàcea, la Nicotiana Tabacum, de les seves fulles s'obtenen diferents labors destinades al consum humà (cigarretes, cigars, picadura de pipa, rapè, tabac de mastegar, etc.). El consum de tabac es va anar generalitzant per Europa, i portat a tots els continents per part dels mariners. Amb els anys, va passar de ser una substància consumida en ambients de baix status social a ser considerada una substància pròpia de nobles amb gustos exquisits, a les corts europees. No va constituir un problema de salut pública fins a la invenció, amb la Revolució Industrial, de la màquina per elaborar cigarrets. Amb ella es van posar les bases d'un consum massiu que en l'actualitat és responsable de la mort de 500000 ciutadans europeus cada any (46000 d'ells, espanyols). La indústria tabaquera ha mantingut amagats fins a dates recents informes propis que mostraven la capacitat del tabac per generar dependència i diversos problemes de salut. La forma més estesa de consum de tabac és el cigarret, en el qual s'han identificat al voltant de 4000 components tòxics, d'entre els quals els més importants són els següents: ⋅ Nicotina: substància estimulant del sistema nerviós central, responsable dels efectes psicoactius de la substància i de la intensa dependència física que el tabac provoca. ⋅ Quitrà: substància provadament cancerígena, com el benzopirè, que inhalava el fumador els que, convivint amb ell en ambients tancats, es veuen forçats a respirar el fum tòxic que aquest torna a l'ambient. ⋅ Irritants: tòxics responsables de la irritació del sistema respiratori ocasionat pel consum de tabac (faringitis, tos, mucositat, etc.). ⋅ Monòxid de carboni: substància que s'adhereix a l'hemoglobina, dificultant la distribució d'oxigen a través de la sang. A la Unió Europea s'han establert limitacions cada cop més severes a la comercialització del tabac, (taxes de nicotina i quitrà, edat a la que es pot comprar, etc.), això a portat la indústria tabaquera a dirigir el seu arsenal publicitari als joves i als països de l'anomenat Tercer Món, que compten, generalment, amb regulacions menys estrictes. Es dóna així la paradoxa de que un producte que va sortir d'Amèrica amb l'halo màgic de tractar−se d'una substància medicinal, torna de nou, cinc segles després, en forma d'epidèmia. Dependència: La dependència del tabac, de característiques tant psíquiques com físiques, és difícil de superar encara que el fumador estigui motivat per fer−ho. Quan es deixa de fumar és habitual l'aparició d'una síndrome d'abstinència; els símptomes més freqüents d'aquesta són: l'ansietat, l'irratibilitat, l'insomni, el mal de cap, fatiga, augment de la gana, dificultat de concentració, etc. Aquest síndrome, que apareix a les poques hores d'acabar l'últim cigarret, pot prolongar−se durant 7−10 dies. El desig d'encendre un cigarret pot mantenir−se durant anys. Tipus de consumidors: ⋅ Per estimular−se: es produeix un efecte nicotínic de caràcter estimulant, elevant el llindar de fatiga i generant una concentració major durant més temps. Sol ser un consumidor de més de 20 cigarretes/dia. 17

⋅ Per relaxar−se: aquests tabaquistes solen fumar en moments concrets del dia i en situacions especials. Són dependents psicosocials molt ostensibles i menys nicotius. ⋅ Eliminar un estat abstinencial: són autòmates, amb un hàbit estereotipat i urgent. Dependents molt severs tant nicotínics com psicològico−comportamentals. No superen el límit de 30 minuts sense encendre una cigarreta. De vegades es comporten com consumidors mecànics que superen les 40 cigarretes/dia. ⋅ Compensació tàctil: buscar una ocupació indispensable per a les mans, són fumadors en els quals el ritual de fumar és imprescindible. Són tabaquistes amb dependència psicològico−comportamental molt severa i menys nicotínica. ⋅ Psicosocial: busquen en el fumar una forma senzilla d'ajuda en les tasques quotidianes. Moltes vegades solament exerceixen el seu hàbit en certs moments del dia, més habitualment en reunions laborals, situacions festives i similars. Poc dependents nicotínics. ⋅ Complaents: ja s'adverteix una propensió constant i moderada cap al benefici del fumar; moderats dependents nicotínics. Efectes psicològics: • Relaxació. • Sensació de major concentració. Efectes físics: • Disminució de la capacitat pulmonar. • Fatiga prematura. • Minva dels sentits del gust i de l'olfacte. • Envelliment prematur de la pell de la cara. • Mal alè. • Color groguenc de dits i dents. • Tos i expectoracions, sobretot matutines. Riscos: El tabaquisme es considerat en l'actualitat com la principal causa previsible de malaltia i mort prematura. La investigació ho ha associat amb un nombre considerable de malalties, per la qual cosa, la seva reducció s'ha convertit en un dels principals reptes per a la salut pública. Riscos psicològics: • Dependència psicològica.Reaccions d'ansietat i depressió conseqüents a la dificultat per deixar el tabac. Riscos físics: ♦ Faringitis i laringitis. ♦ Dificultats respiratòries. ♦ Tos i expectoracions. ♦ Ulcera gàstrica. ♦ Càncer pulmonar. 18

♦ Càncer de boca, laringe, esòfag, ronyó i bufeta. ♦ Bronquitis i emfisema pulmonar. ♦ Cardiopatíes: infarts de miocardi i angines de pit. Síndrome d'abstinència: Durant les 24 hores de cessació o reducció significativa del consum, poden presentar−se alguns dels següents símptomes: desig intens de fumar, irritabilitat/ansietat, dificultat de concentració, insomni/somnolència, mal de cap, trastorns gastrointestinals, disminució de la freqüència cardíaca, augment de la gana. Des del punt de vista de la dependència psicològica, la simptomatologia és diversa, i pot variar en el mateix dia o en determinades etapes de la vida com a fumador. Què diu la llei? La venta de tabac és legal al nostre país, existint límits relacionats amb l'edat. Existeixen diferències entre Comunitats Autònomes, ja que, mentre en la majoria està prohibida la seva venta a menors de 18 anys, en altres ho està a menors de 16 anys. La llei prohibeix fumar en: ⋅ Transports públics, d'escolars i de malalts. ⋅ Àrees de treball on existeixin dones embarassades. ⋅ Centres docents, de salut i de serveis socials. ⋅ Jardins d'infància i centres d'atenció social a menors. ⋅ Locals d'elaboració, manipulació i venta d'aliments. ⋅ Sales d'ús públic general i locals comercials tancats. ⋅ Sales de teatre i cine. ⋅ Espectacles públics i esportius en locals tancats. ⋅ Ascensors. 4.3.5.− AL·LUCINÒGENS Les drogues al·lucinògenes integren les anomenades substàncies pertorbadores del sistema nerviós central. Es tracta de drogues que, en arribar al cervell, provoquen alteracions en el seu funcionament neuroquímic que afecten particularment a la manera de percebre la realitat, i poden donar lloc a trastorns sensorials severs i fins i tot a autèntiques al·lucinacions. La modificació de la consciència que provoquen era considerada per part de diferents civilitzacions com una via efectiva per a contactar amb la divinitat, i d'allí la seva rellevància en rituals de caire sagrat. La majoria de les drogues d'aquesta família procedeixen dels fongs cultivats en països llatinoamericans i africans, com és el cas del Peyote mexicà, del que s'extrau la mescalina, del colombià Yagé, o de la planta procedent de Gabó coneguda com Tabernanthe iboga, de la que s'extrau la ibogaïna. Aquí a Europa, és clàsica l'utilització de la Amanita muscaria, bolet al·lucinògen utilitzada amb caràcter ritual. El moviment hippy descobreix els al·lucinògens al veure una via d'autoexploració que permetria al consumidor (convertit així en psiconauta), d'acord amb la seva filosofia mística, entrar en contacte directe amb les galeries subterrànies de l'inconscient al que en condicions normals seria impossible accedir. Abandonades aquestes creences, que encara es mantenen en determinats col·lectius marginals, els al·lucinògens, com la majoria de les drogues, coneixen un moment de vulgarització que els converteix en substàncies recreatives consumides sobretot les nits de cap de setmana. 19

L'al·lucinogen més utilitzat a Europa es la diatilamida de l'àcid lisérgic, LSD (conegut en l'argot del carrer com a àcid o tripi −de l'anglès trip=viatge−), que en els anys 60 va tenir un consum important i una gran promoció per part d'alguns gurus de la contracultura nord−americana. L'LSD va ser descobert casualment en 1938 pel químic de l'empresa Sandoz a Suïssa, Albert Hoffman, quan investigava amb el sègol banyut. La seva ingestió accidental el va sumir en un estat al·lucinador que posteriorment va investigar fins a aïllar el principi actiu responsable d'aquesta reacció. L'LSD es consumeix per via oral en diverses formes: micropunts, fulles de paper secant amb diversos motius gràfics, terrossos de sucre impregnats, etc. Argot: àcid, tripi, micropunt, estel, bitxo, maduixa, simpson, batman, LSD, autopista (doble gota). Presentació: rajoles minúscules del tamany del cap d'una agulla, papers secants impregnats de líquid que es divideixen en quadrats de 6*6 mm. Dependència psíquica: sí. Dependència física: no. Efectes: Una de les característiques principals del LSD és el seu potent efecte a dosis mínimes. A la mitja hora del seu consum, comencen a manifestar−se els seus efectes que duren al voltant de vuit hores. Efectes psicològics: Es podria dir que el consum d'al·lucinògens disloca el funcionament del cervell humà, diluint els límits, entre el subjecte i la realitat. Les principals manifestacions d'aquest procés són les següents: • Alteració de la percepció, incloent la pròpia autoimatge. • Hipersensibilitat sensorial. • Deformació de la percepció del temps i l'espai. • Al·lucinacions. • Idees delirants. • Eufòria. • Confusió mental. • Verborrea. • Hiperactivitat. • Experiència mística.

20