ESCOLA TECNOS 2013-2014

EL VAIXELL DE P APER EL VAIXELL DE P APER CURS 2013-2014 Número XXV ESCOLA TECNOS TERRAS SA

Disseny de la portada: Manuel Flor 4t ESO (primer premi de portada) Disseny de la contraportada: Claudia López 1r ESO (segon premi de portada)

El jurat del Vaixell de Paper ha estat format pels professors Eulàlia Casas, Júlia Gràcia, Gisela Làzaro, Susana Luque i Ferran Mota (apartat literari). Jordi Bornas i Xavi Messeguer . http://www.tecnos.cat/vaixelldepaper

Portada Il·lustració de Manuel Flor (primer premi de portada) Contraportada Il·lustració de Claudia López (segon premi de portada) Pròleg A càrreg de Mariona Jordán Clariana (exalumna)..................................................................................... Narració. Educació Secundària Obligatòria primer cicle Móns paral·lels de Marina Mamnent (Premi de narració)........................................................................ Amb uns altres ulls de Laia Badal (Accèssit de narració)......................................................................... Lágrimas oscuras de Laia Badal................................................................................................................ Il·lustració “Todo sigue igual” de Paula Gangoso (1r premi d’il·lustració 1r cicle d’ESO)...................... Todo sigue igual de Paula Gangoso........................................................................................................... El tren de l’últim minut d’Anna Torrens Cadaqués de Miquel Comas......................................................................................................................

7 8 9 10 11 12 13

Poesia. Educació Secundària Obligatòria primer cicle Comiat de Laia Badal (Premi de poesia)................................................................................................... 14 Amor eterno de Laia Badal Quartets finals de Laia Badal .........................................,......................................................................... 15 Il·lustració “Cadaqués” de Clara Isern (2n premi d’il·lustració 1r cicle d’ESO) Vull d’Alícia Antón.................................................................................................................................... 16 Narració. Educació Secundària Obligatòria segon cicle Il·lustració “Siameses” de Marta Esteban (1r premi d’il·lustració 2n cicle d’ESO)................................. 17 Siameses de Jana Soler (Premi narració)................................................................................................... 18 Per què jo de Bernat Buzzi (Accèssit narració)......................................................................................... 19 Y si pudiera le pediría de Salut Puig......................................................................................................... 20 Conversa de Bernat Puertas........................................................................................................................ 21 Poesia. Educació Secundària Obligatòria segon cicle Ensayo sobre la inmadurez de Joan Marc Voces (Premi poesia).............................................................. 23 Soldado raso de Joan Marc Voces Girasol de Maria Sallent............................................................................................................................. 24 Fes-ho realitat de Maria Buch Il·lustració “El tren de l’últim minut” de Nil Dalmau (2n premi d’il·lustració 2n cicle d’ESO)............... 25 Entrevista. Educació Secundària Obligatòria segon cicle A Josep Martí per Marta Corral i Joan Pont (Premi poesia)...................................................................... 26 A Oh Happy Day per Aloma Serra i Mireia Bordonaba............................................................................ 29 A Xavier Casademunt per Marta Gómiz i Bernat Buzzi........................................................................... 32 Narració. Batxillerat Sugerencias desde arriba de Sara Weichsel (Premi narració)................................................................... 35 Il·lustració “El silenci de la guerra” de Mireia Benet (1r premi d’il·lustració Batxillerat) Trece pasos a la derecha de Judit Pérez (Accèssit narració)...................................................................... 36 El pas de vianants de Roger Torné........................................ .................................................................... 37 Seguir endavant de Carla Ruana............................................................................................................... 38 Ecos del pasado de David Hernández......................................................................................................... 39 El silenci de la guerra de Marta Rodríguez............................................................................................... 41 Entrevista. Batxillerat A Belén Zafra per Belén Jufresa i Judit Carreras (Premi entrevista)......................................................... 42 A Mireia Alabat per Marta Miranda i Sara Weichsel................................................................................. 46

Pròleg Pròleg Imagina’t un bol ple de llet. Una imatge simple, d’un objecte tan conegut i humanament normal com un bol de llet, el mateix que cada matí et mires amb ulls adormits i tens entre les mans, si vols. Fixa-la al cap, no la pots acabar de definir però pots fer-te’n una idea. Et puc assegurar que el bol que jo tinc al cap és totalment diferent i allunyat del que tu has creat. Ara imagina’t el Sol. Segurament és la cosa que més vegades has vist i tot i així, pensar-hi, fixar-lo dins el cap, és més difícil del que ho ha estat amb el bol. Esforçant-hi, començaràs a perfilar-lo. Potser com a una simple taca de llum o fins i tot com a una amenaçadora bola de foc immensa. Ja el tens. Ara agafa el bol amb una mà i amb l’altre, el Sol. L’astre et cap al palmell de la mà i és fred al tacte. Te’l poses entre els dits, el fas rodolar, te l’apropes a la cara i la seva llum t’il·lumina, però no t’encega. Un somriure, dels que fa un nen a punt de fer una malifeta. Apropes la Llum al bol i per un moment et sembla que es resisteix, que empeny la teva mà en la direcció contrària. Sí, de fet et sembla que els banys en llet de vaca mai han estat dins els seus plans de futur. No hi fa res, segurament no es dignarà a obrir la boca per protestar. El tens just uns centímetres per sobre la superfície blanca i ja amb una rialla de malvat plaer pujant-te gola amunt, el deixes anar. Per sort la gravetat encara no ha emprès la revolta que fa temps que trama (ferragots volant pel cel? Ella mai no ho hauria permès en les seves èpoques glorioses quan ni els ocells s’atrevien a aixecar-se un pam de terra...) i el Sol cau dins el líquid amb un suau “plof”. Estudio física, el meu dia a dia és ciència, matemàtiques, però cada vespre al costat del llit, gastat per l’ús i pels viatges amunt i avall, m’hi espera allò que realment em fa ser qui sóc.. El que porta anys ajudant-me a créixer i creixent amb mi, divertint-me i fent-me somiar. Allò que em fa lliure, en el sentit més íntim de la paraula. Ciència i literatura són conceptes complementaris, es necessiten mútuament i aquesta unió, aquesta capacitat que se’ns ofereix de conèixer el món i ser capaços d’imaginar-ne, alhora, un de totalment diferent és el que ens humanitza, el que ens fa viure. Per això us dic, escriviu. Inventeu, creeu allò que mai arribareu a veure, tot el que desitgeu pot ser vostre, no hi ha lleis, ni normes ni pautes, vosaltres DECIDIU. La imaginació és l’eina més poderosa i versàtil que teniu, exploteu-la, és inesgotable. Felicitats, per últim, a tots el finalistes i guanyadors de l’edició del Vaixell de Paper d’aquest any, només recordar-vos que vigileu de no entrebancar-vos quan pugeu a l’escenari, cordeu-vos ben fort les sabates..., la gravetat, recordeu?

Mariona Jordán Clariana Exalumna

Il·lustració de la pàgina esquerra: Laura Ramos 2n Batxillerat (accèssit de portada)

7

8

Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n MÓNS PARAL·LELS 1r premi de narració Marina Manent (2n ESO) Marcus Livius havia arribat feia poc a Tarraco. El seu pare, Titus Livius, era centurió de l’exèrcit més poderós del món, l’Imperi Romà. L’havien enviat a Hispania per assegurar la “pax romana” a totes les províncies de l’Imperi. La família es va traslladar quan el Marcus va acabar els estudis primaris. A Tarraco continuaria el seus estudis secundaris amb el grammaticus i després el somni del seu pare, estudiar oratòria per ser un bon polític. Però els somnis del pare no eren els mateixos que els del fill. La Júlia havia viscut sempre a Tarragona. Adorava la seva ciutat, encara que les industries químiques embrutessin l’aire que respirava i que els enormes mercants que voltaven pel port espatllessin el paisatge, a pesar de tot, podia gaudir del mar i la seva platja. Els dies freds, solejats i buida de gent, contemplava el mar pla i sentia la remor de l’aigua mentre caminava descalça per la sorra, deixant l’empremta dels seus peus. De vegades, seia en una roca plana que semblava un tamboret, des del qual es podia veure l’horitzó i la gran immensitat del mar. Marcus desitjava navegar pel mar, una vasta extensió d’aigua, el “mare nostrum” com deia el seu pare, que arribava fins els confins del món. Aquesta li separava de la seva ciutat natal, Roma, i li atreia de tal manera, que cada dia anava fins a la platja i admirava la seva bellesa. A esquitllents del “ludi magister”, corria pel carrer “decumanu”, que era un dels carrers principals, travessava el fòrum i, sense parar, arribava al seu lloc preferit, una petita platja on seia sobre una roca plana. Un d’aquells dies en què gaudia de la solitud de la platja, va sentir un xiuxiueig a cau d’orella. Va mirar al seu voltant però no hi havia ningú. De cop, ho va tornar a sentir amb claredat. Semblava que deia que volia escapar, anar-se’n mar endins. Era una veu de noia, i va suposar que era la veu d’un esperit o la seva ànsia de marxar que l’invitava a fer-ho. Va tornar a casa pensatiu, travessant per l’arc de triomf, passant al costat de l’aqüeducte i al voltant de l’amfiteatre es trobava casa seva. La Júlia asseguda al mateix lloc de sempre, va sospirar i va dir en veu alta, com si algú pogués sentir-la, que li agradaria marxar, navegar i recórrer el mar. La sorpresa va ser que sí li van respondre, encara que no hi havia ningú al seu voltant. Era una veu de noi espantat, que explicava qui era i on era, en una llengua que semblava

llatí però que podia entendre perfectament. Va aixecar-se per tornar a casa i intentar entendre què havia passat, però abans va voler anar a les ruïnes romanes de la seva ciutat amb la intuïció que allà trobaria de nou aquella veu que no sabia d’on havia sortit. Quan va arribar a l’amfiteatre començà a cridar. Al cap d’una estona va obtenir resposta. Marcus, de sobte, va tornar a sentir aquella veu. Era dolça i li demanava que contestés, i així ho va fer. Des de llavors, van començar a conèixer-se, separats per la barrera infranquejable del temps. Quan es van adonar que els separaven gairebé vint segles, Marcus va pensar que el déu del temps, Cronos, els havia fet una broma pesada. La Júlia va pensar que els seus móns s’havien entrellaçat, tenien una connexió. Estava al segle XXI però encara hi havia tantes coses per descobrir, que l’existència de temps paral·lels en podia ser una. Van passar les setmanes i els joves cada dia es trobaven per parlar en aquells punts de la ciutat en què es produïa la connexió. La gent mirava la Júlia, que semblava parlar animada, però sense cap interlocutor. Aleshores intentava dissimular. El Marcus, en canvi, pensava que havia trobat el seu “alter ego” i no li importava què pensessin d’ell. Un dia d’aquests, el Marcus va veure com una tempesta s’apropava ràpidament. El cel havia ennegrit de manera instantània i de lluny es podia sentir l’estrèpit d’un tro. La tempesta ja era a sobre i es podien veure els raigs que solcaven el firmament. Un rere altre acompanyats d’ensordidors trons, il·luminaven el cel. Zeus semblava enfadat, l’imaginava amb els seus raigs a les mans etzibant-los perquè el toquessin i ho va aconseguir. Un raig el va atrapar i el va dur a la velocitat de la llum. Aquest succés esborronador va deixar al Marcus sense alè, esmerçant les seves forces per deslligar-se. La velocitat a la que el transportava, travessant el firmament, li va fer perdre el sentit. No sabia quant temps portava viatjant fins que va sentir que el raig afluixava i podia tornar a trepitjar el terra. Va contemplar el paisatge, el cel tornava a ser blau i el mar estava en calma. Estava a la platja, on era abans d’aquell succés esfereïdor del que havia sortir amb vida, gràcies als Déus de l’Olimpo. Va caminar fins la seva roca plana i allà asseguda amb les seves robes estrafolàries, va reconèixer la Júlia. Ella es va girar i en veure’l, el va reconèixer ja que vestia la típica toga romana, i es va llençar als seus braços sense importar-li com havia arribat fins al segle XXI. Cronos i Zeus els miraven satisfets des dels seus trons de l’Olimpo.

Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n AMB UNS ALTRES ULLS Accèssit de narració Laia Badal (2n ESO) Al carrer hi fa fred. A casa hi ha una llar de foc encesa, l’ha encès el meu pare. Ara, ell està bufant el foc perquè no s’apagui la flama. La meva mare està llegint el diari i vaig sentint com passa les pàgines. Se sent el llapis del meu germà fregant el full, em penso que està escrivint la carta de reis. O potser està fent una felicitació de Nadal. Se sent el veí del costat assajant el piano. Li costa llegir la partitura, necessita molta pràctica. Va tocant les notes molt lentament. Tot i així, m’agrada sentir-lo assajar nadales a través de la paret que separa les dues cases, asseguda al sofà de casa i abraçada al peluix que em van regalar l’any passat, quan vaig fer set anys. Enyoro tocar el piano. De cop, tinc fred. Vaig a l’habitació, a les palpentes, i agafo el jersei que m’ha preparat la mare aquest matí. Torno a la sala d’estar. M’agradaria poder veure el carrer decorat, amb nens jugant feliços, alegres, veure les llumetes del Nadal, veure com la blanca neu cau sobre els caps de la gent, lliure. Voldria veure els ninots de neu que han fet els nens, com els han vestit... Recordo un dia, de més petita, en què vaig posar una cirera confitada com a nas al meu ninot de neu i vaig riure molt. Un altre Nadal em vaig oblidar de posar ulls al ninot i, quan els pares em van preguntar com hi veia sense ulls, els vaig respondre que els ulls els tenia, però que eren tan blancs que es confonien amb la resta del ninot. Quins farts de riure... Com ho trobo a faltar! Demano als pares si podem anar a donar un volt, i els sembla una bona idea. Sortim al carrer i, tot i portar l’abric, hi fa molt fred. Noto com la neu em cau al damunt, i m’acaricia tímidament les parpelles. Se senten crits de nens petits, riures de gent gran... Tothom és feliç. En un moment donat, sento que em crida una veu familiar. En un instant noto una mà calenta que s’agafa a la meva. -Júlia? -Hola, Alba, com estàs?- fa ella, alegre. -Bé... Potser no sóc del tot sincera. Em sap greu. -Enyoro els Nadals de quan era petita... M’interrompen uns crits. La Júlia s’apropa a la meva orella. -Ha passat el patge Xiu-Xiu per davant nostre. T’ha mirat! Tindràs bona sort... Segur que t’has portat bé. Ja has fet la carta als reis? -Encara no. És que... No sé ben bé què posar-hi.

9

-Vinga va! Segur que vols alguna cosa. Desitjos, capricis... -Hi ha una cosa. És força difícil... Però és el meu desig. -Posa-ho a la carta! Els reis són mags, no? -Suposo... que sí. Arribo a casa. Demano a la meva mare que m’ajudi a escriure la carta als reis. Començo a dictar-l’hi: “Estimats Reis d’Orient, aquest any m’he portat tan bé com he pogut, així que m’agradaria que em concedíssiu un únic desig. Sé que és el segon any que us ho demano, però... Ja us podeu imaginar com enyoro poder llegir, poder tocar el piano, poder manipular el foc sense cremar-me. Vull tornar al temps d’abans de l’accident. No vull res més en el món que tornar a veure-hi. Si us plau, Reis, prometo portar-me bé per sempre. Si voleu, mai més no demanaré res, però si us plau, acompliu-me aquest únic desig. Tinc fe en vosaltres, en la màgia del món, sou la meva única esperança. Alba” Una llàgrima va tacar el paper. L’Alba mai no la veuria.

10

Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n LÁGRIMAS OSCURAS Laia Badal (2n ESO) “Tengo diez años, mas he vivido tantas cosas como podría haber vivido cualquiera de ustedes en diez vidas. Yo no he tenido una infancia como la suya, siempre con comida en la mesa y sin más miedo que el de un castigo de los padres. Yo no he ido a la escuela, pero sé mucho más que ustedes, pues lo que he vivido no se puede expresar sólo con palabras. ¿Cuántas veces han hecho daño a una persona y se han preguntado por su familia, por cómo se las arreglará sin éste? Yo se lo diré: nunca lo han pensado, y la posibilidad de que se lo piensen después de leer esa carta es tan remota como la de encontrar un girasol en medio de un campo de amapolas. Aun así, escribo. Sé que no tendrán curiosidad para saber la historia de un pobre niño judío, pero se la contaré para que vean que nosotros también tenemos una vida, y nos la están arrebatando. Nací el ocho de mayo del 1931. Al veintitrés de julio del año siguiente mi padre desapareció, y no volvió hasta pasados tres años. Por aquel entonces yo sólo tenía cuatro años, y aun así me percaté de que mi padre había cambiado. Ya no era aquel cálido recuerdo de alegría y de felicidad; estaba pálido, delgado, su cabello había perdido ya el brillo de la juventud y sus ojos, hundidos, distantes, permanecían siempre escrutando en el horizonte para encontrar alguna cosa perdida en los tiempos anteriores, como quien busca su alma en el océano, infinito, ya casi sin esperanza de encontrarla. Estaba siempre de mal humor, cerrado dentro de si, inexpresivo. A veces, por las noches, se oían sus lamentos y cómo, entre lágrimas, mis padres mantenían lentas y interminables discusiones en su habitación. No sé lo que le pasó a mi padre cuando no estaba, pero sé que es cosa de ustedes y nunca se lo perdonaré. Y eso no es todo; dos días después de cumplir mis seis años tuvimos la extraña visita de un tipo con uniforme, con una cruz extraña en el brazo. Aquel mismo día salimos de casa. Fuimos a vivir a casa de la abuela, donde estuvimos dos años. Fueron dos años tristes; nos escondíamos de vez en cuando, pasábamos hambre, etc. Fueron crudos inviernos y fríos veranos, con lluvias que no cesaban. Ahora hará dos años desde el día en que me despertaron unos gritos, provenían de fuera. Saqué la cabeza por la ventana y vi a mi hermano mayor, que había marchado al volver mi padre. Tenía un balazo en la espalda. Mi familia lo rodeaba, pero pude ver una gran mancha de sangre en el suelo, que se expandía al mismo tiempo que la luz del sol empezaba a teñir el amanecer, dejando sin vida a mi hermano. Sólo tuve tiempo de ponerme las manos en la cabeza y ahogar un grito antes de caer desmayado al suelo. Muchas serían las lágrimas que derramaría después, hasta hoy, y más las que me quedan por llorar, por mi hermano. Difunto. Ustedes, los nazis, le privaron de vivir su plena juventud. Cuando desperté estábamos en un tren muy ruidoso. Había mucha gente. No sabía dónde íbamos. No me importaba. Mi hermano. Muerto. Él. Los nazis. En un instante todo se volvió

borroso. Las lágrimas acariciaban mis mejillas, intentando consolarme. Después de un día de trayecto llegamos aquí, donde estoy ahora. Al llegar me separaron de mi madre, y poco después de mi padre, a quienes nunca he vuelto a ver. Me hicieron entrar en una habitación donde había muchos niños más. ¿Les habrían hecho lo mismo que a mí? Todos estaban tristes, como yo. Aquí nos dan muy poca comida, y algún niño ha llegado a morir de hambre. A mí, al igual que a los otros niños, se me marcan todos los huesos. Ya todos nos hemos acostumbrado pasar hambre. También nos hacen trabajar; llevar objetos, manipular explosivos, pues tenemos las manos pequeñas, etc. Nos tratan peor que a los perros, y muchos de nosotros no llegarán al siguiente verano. Cada mes llegan más niños, y pronto a todos se les contagia esta tristeza infinita que respiramos cada día. Me estoy apagando, consumiendo, al igual que todos. Tengo frío. Señores, no sé qué les hemos hecho para merecer eso, ninguno de nosotros sabe exactamente qué hacemos aquí. Así que les ruego, señores, que nos dejen volver a vivir en paz y les prometo que no haremos nada malo. ¿Qué tipo de castigo es éste? El sol se ha puesto, dejando una gran tristeza a su alrededor. No tengo ni una simple vela para iluminarme; no puedo seguir escribiendo. Todos los niños esperamos ansiosos que llegue el nuevo día.” -¿Qué es esto, niño? -Una carta para sus jefes. ¿Puedo entregársela personalmente? -No, jovenzuelo, tú no puedes ver al comandante. -¿Puede entregársela usted, por favor? -De acuerdo, niño. -Muchas gracias. Adiós. -¡Hola! – llega otro soldado. -Hola. -¿Qué haces hablando con judíos? - Era sólo un niño. Me ha entregado una carta. Quiere que se la dé al comandante. -¿Ha aprendido a escribir en alemán, ese niño? -No. Creo que está en yiddish. -Entonces ni te molestes. El comandante no la leerá. Ve adentro, se ha acabado tu turno. Tendrás frío. -Ellos no tienen hogar donde calentarse. Ni tan solo tienen chaqueta. -¿Desde cuando consideramos a los judíos personas? -Es que ese niño… -Entra, corre. Y tómate algo. El frío te ha afectado. -Buenas noches. Yace una carta en el suelo, la carta donde un niño ha puesto toda su esperanza. Cuando salga el sol habrá sido pisada por la lluvia, y ya no será más que un vano recuerdo.

Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n “ TODO SIGUE IGUAL” Primer premi d’il·lustració de 1r cicle. Paula Gangoso (2n ESO)

11

12

Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

TODO SIGUE IGUAL Paula Gangoso (2n ESO) Lo primero que dijo Juan después de abrazar a su familia fue: ¡“No ha cambiado nada, todo sigue igual”…! ¡Cuántas veces había repetido estas palabras! ¡Cuántas veces había imaginado este momento! Pero enseguida empezó a notar algunos cambios: Ana ya no era la niña inocente de dos años atrás, ahora una ligera sombra se asomaba en sus párpados y los labios tenían un brillo artificial; Pedro, en cambio, se había oscurecido y en su rostro aparecía la sombra del sufrimiento y del dolor. Juan miró a su madre. Todavía era la misma mujer bella y fuerte que recordaba. Su pelo seguía siendo negro y largo, su boca grande reía como siempre y sus manos lo acariciaban con la misma ternura que había echado de menos durante tanto tiempo… Pero algo había cambiado en sus ojos, su mirada ya no era alegre y despreocupada, ahora tenía una sombra de miedo que él no había visto nunca, una sombra ligera pero oscura que lo cambiaba todo. Su padre llegó como siempre a las dos y media. Los dos se abrazaron con el afecto y la timidez que siempre hubo entre ellos, pero Juan descubrió un nuevo detalle, una nueva barrera hecha quizás de vergüenza o inseguridad. A estas transformaciones se añadieron otras, más sutiles pero no menos penosas; las costumbres eran las mismas, pero Juan las encontraba falsas, teatrales, como si su familia representase unos papeles establecidos con la intención de mantenerlo en esa casa, en aquel mundo que había sido el lugar de todos sus pensamientos y de sus sueños, en aquellas habitaciones que había recorrido cada día de aquellos años de paz, sin guerras. Pero ahora el pan ya no sabía igual, algunos muebles habían sido cambiados de sitio y él ya no podía moverse entre ellos con los ojos cerrados, como hacía para sentirse mejor cuando se desesperaba en su pequeña habitación llena de recuerdos. Estaba perdido, triste, cansado; sentía que estaba en un sitio que ya no era el suyo, que su familia le resultaba desconocida, pero sobre todo, lo que más le apenaba era que durante aquellos dos largos, eternos y terribles años él había defendido al país, luchando contra el enemigo y ahora que todo había acabado y había vuelto con su familia que tanto había añorado, ésta le recibía sin ánimos, como si la guerra los hubiera dejado mudos y sin esperanza. Cuando se echó en la cama, ya sabía que el olor de las sábanas no sería el que él recordaba, esperaba ya aquel olor agrio y húmedo y sabía sobre todo que quería volver a esos tiempos de antaño, sin guerras y sobre todo con la familia bien unida. Se levantó de madrugada, escribió algunas palabras para su familia y salió a la calle esperando que cuando volviera a su hogar, todo volviera a ser como antes y que nada hubiera cambiado.

EL TREN DE L’ÚLTIM MINUT Anna Torrens (2n ESO)

Ell arriba amb puntualitat, s’asseu al meu costat i em fa un petó de bon dia, el tren arrenca i ell enceta conversa, és el seu últim dia de universitat. Ja estem a punt d’arribar a l’estació on ens destinem quan, de cop, passa: l’aire del vagó es torna espès, la gent xiscla, el conductor fa una frenada seca i ell m’agafa la mà. Entrem sense control dins d’un túnel, on s’apaga la llum i amb ella l’esperança. El tren ja no surt de l’obscuritat d’aquell lloc, i ell, amb les seves últimes forces, em regala un objecte brillant semblant a un rellotge de butxaca, un rellotge especial. Finalment obre els ulls i em diu: “Et regalo el meu temps, aprofita’l”. Sense entendre molt bé les seves paraules, repenjo el meu cap al seu pit on espero trobar-me el batec del seu cor, però sense dubte només hi trobo silenci. De cop tothom desapareix del tren, tothom menys jo i un objecte sorollós que em marca els minuts que em queden per viure. Dins d’aquell lloc fosc i aïllat del món, em quedo esperant algun soroll que no sigui el ritme constant d’aquell vell rellotge de butxaca, alguna cosa que em faci canviar, sortir de la monotonia. La imatge repetida del moment tràgic, del moment on comença el silenci, el silenci de les paraules que m’han dut on sóc ara, unes paraules senzilles que han fet allargar el meu temps de vida, un temps limitat i preuat per acomiadar-me dels meus records. Dins de l’esfera blanca i trista del rellotge veig una imatge poc definida, la imatge d’una nena petita feliç, similar a mi i, més tard, la imatge canvia, ja no hi ha una sola cara, n’hi ha dues, agafades de la mà, preparades per entrar en un viatge interminable que desembarca en un lloc desconegut per a tots els éssers vius. El tic-tac em comença a resultar molest, tinc ganes d’agafar el rellotge, llençar-lo al terra i destruir-lo d’una vegada per totes. Ho faig però no es destrueix, simplement es fa resistent. Finalment, decideixo que no vull quedar-me més temps en aquell vagó que ha destruït tot el que m’importa de veritat. Finalment trobo la porta de sortida del vagó i surto amb l’esperança de trobar-me algú. Hi ha una persona que s’ha mogut, ha rigut de forma sinistre, amb un riure fred i penetrant que em glaça la sang, m’ensenya un rellotge igual que el meu però el seu està trencat. Això em sorprèn. Miro el rellotge. Em queden set minuts, els que em manquen per esgotar el temps que m’ha donat el rellotge. Començo a córrer sense saber on dirigir-me, fins que topo amb un arbre igual que el que tenim al jardí, penso que és un bon lloc per gaudir dels últims dos minuts que em queden, però sento un soroll diferent al tic-tac sòlid i permanent, potser em vénen a buscar per emprendre una nova vida. Una ombra s’acosta, hauria cridat però no puc emetre ni un so davant la por. Llavors puc veure perfectament la seva cara, és la cara més espantosa que he vist mai, blanca com el guix, ulls vermells i profunds i narius mig tancats igual que una serp; és la mateixa cara que he vist al sortir del vagó, però aquest cop l’estic contemplant a la perfecció. M’esguarda amb la mirada, després concentra la seva intensa mirada en el rellotge que tinc a les mans, l’expressió de la cara ha canviat completament des que ha vist el rellotge, ara els seus ulls ensenyen ràbia, temor, indecisió fins que actua. Ve corrents cap a mi. Miro el rellotge, cinc segons... Se’m llença a sobre i m’agafa el rellotge, me’l pren, me'l roba. M’ha robat la meva mort.

Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n CADAQUÉS Miquel Comas 1r ESO Era una matinada d'estiu. M'havia llevat d'hora per contemplar com el sol apareixia per l'horitzó. Una lleugera i freda brisa m'acaronava la cara i m'esbullava els cabells. Vaig inspirar l'aire pur de Cadaqués. No hi havia res més confortant que passar una nit amb el cel com a sostre i contemplar les estrelles i els planetes, reconèixer les constel·lacions. Era una sensació de llibertat que no es podia igualar en cap altra part del món, almenys des del meu punt de vista. Els únics sorolls que hi havia eren el del vent entrant en tots els forats de les roques; el dels ocells, que refilaven contents perquè havia arribat el nou dia; el de l'aigua, que entrava i es retirava de la cala; i el de la meva barca, la meva bella barca de fusta, i el soroll dels caps rascant-se entre ells. El sol va començar a escalfar-me, com quan t'acostes a la llar de foc a l'hivern. Vaig decidir que era un bon moment per anar a pescar. A aquesta hora, quan surt el sol, és molt bon moment per anar a pescar. Vaig agafar el volantí -perquè jo sempre pesco amb volantí- i després de pujar dins la meva barca, anomenada Sant Pol, d'una empenta de rem, la barca es va desencallar de la sorra i de les pedres i va lliscar suaument sobre l'aigua, tot intentant destorbar el mínim possible la calma de l'aigua. Quan hi havia uns cinc metres entre el terra i la superfície, vaig decidir llançar el fil de pescar, amb dues boles de plom i l'ham amb un cuc d'esquer, cap al fons, a veure si tenia sort. I sí que en vaig tenir. No vaig haver d'esperar gaire, no. En dos minuts ja vaig sentir la primera mossegada. Per sentir -que més que sentir, seria notar- la mossegada s'ha de passar el fil de pescar per sobre del dit índex i quan notis que el fil s'enfonsa i notis una vibració que sembla que faci “cric-cric”, has d'esperar i quan siguin més constants s'ha de fer una forta estrebada al fil. Les mossegades es van anar fent constants, i una cosa que em va sorprendre és que eren molt fortes, i això volia dir que es tractava d'un peix o d'uns peixos força grossos. Vaig fer una forta estrebada i aquí va començar la cursa. Jo estirava cap amunt i el peix, que tenia molta resistència, cap avall. Quan el peix va sortir fora de l'aigua, em vaig adonar que era una escorpa. Em va fer por, però la vaig treure fora de l'aigua, la vaig posar dins del Sant Pol i, després de deixar-la vigilant moltíssim al terra, li vaig posar una galleda per sobre per immobilitzar-la. Vaig continuar pescant, a veure què més podia pescar. Aquest cop no vaig pescar peixos tan grans, només guiules, serrans i poca cosa més. Jo estava content, perquè havia pescat un bon peix. Vaig hissar la vela i, quan estava tornant, un fenomen ben estrany va passar davant meu: unes tonyines, que devien fer un metre i mig de llargada i devien pesar uns seixanta quilos van començar a saltar a uns deu metres davant meu perquè estaven pescant peixos. A sobre seu, tenien un estol de gavines, que recollien els peixos que saltaven fora de l'aigua. Els pobres peixos més petits devien estar ben espantats. De sobte, una tonyina que s'havia allunyat de la resta i s'estava acostant cap a

13

mi va saltar i va entrar dins el Sant Pol. El primer que vaig fer va ser allunyar l'escorpa de la tonyina perquè no me la clavés al peu, i després vaig intentar tornar la tonyina l'aigua, però pesava massa. Amb penes i treballs vaig girar la tonyina, la vaig alçar i la vaig tornar a l'aigua. El problema més gran hauria estat que la tonyina m'hagués relliscat i que m'hagués mossegat, però, per sort, no va passar. Després d'aquell incident memorable, vaig tornar a casa, a la platja del Pianc, la platja on, des de feia temps, la meva família hi havia viscut durant els estius. La tradició de pescar em ve de família. Els meus avantpassats del segle XVIII ja eren pescadors -de Blanes-, i jo, encara que per a mi és més un passatemps, també pesco. Per a mi, és una bona manera de cultivar la paciència. Vaig arribar a casa, on els meus pares i els meus germans m'esperaven, i quan els vaig explicar el que m'havia passat i els vaig ensenyar l'escorpa, es van quedar amb la boca oberta, literalment parlant. La meva mare va ser qui, amb molt de compte, la va netejar, perquè ella és l'única que ho sap fer, a part de la meva àvia. Jo estava molt content perquè era el peix més gran que havia pescat mai. La veritat és que quan la meva mare pescava hi havia molts més peixos, i amb l'arribada dels turistes cada cop n'hi havia menys. Què hi farem! Jo només espero que els peixos es recuperin i que cada cop n'hi hagi més. La meva mare fins i tot pescava calamars, però ara ja no n'hi ha, i si n'hi ha, estan molt amagats. Per sopar vam menjar l'escorpa i era boníssima. La veritat és que havia tingut molta sort perquè en aquella zona no n'hi havia vist mai cap, d'escorpa. Aquella nit vaig tenir un malson: era en un veler al mig de l'oceà; no hi havia terra enlloc, només aigua, aigua i més aigua. Es va fer de nit i amb ella van arribar als núvols de tempesta. Tot estava molt quiet. Massa quiet. La calma que precedeix la tempesta. Tot d'una, l'oceà es va revoltar i va començar a haver-hi onades gegants. El meu pobre veler no podria resistir gaire i, per si fos poc, va començar a haver-hi una tempesta enfurismada, on els llamps queien a tort i a dret i els trons ressonaven per tot arreu. Un llamp va caure damunt del pal major de la meva petita barca i es va trencar. Al seu pas va fer forats a la coberta i va començar a entrar-hi aigua. M'ofegava. No podia fer-hi res. Em vaig començar a enfonsar, notava que no podia respirar... Em vaig despertar. Estava xop de suor i respirava agitadament. “Almenys no he somiat que em devorava una escorpa gegant!”, vaig dir-me amb ironia. És increïble la imaginació que un mateix pot tenir, surten les coses més estranyes de l'univers. L'endemà, després d'esmorzar, vaig anar a fer un volt amb bicicleta.Vaig decidir anar fins al mas Duran, que és una tirada una mica llarga. Després de tornar vaig sortir a la barana i em vaig repenjar mirant la meva bonica platja, el Pianc, la badia, les muntanyes... Cadaqués ho té tot, i considero que és el poble més bonic del món. Ai, bell Cadaqués, poble de somnis, amb un mar blau... Cadaqués és i serà el lloc on la meva ànima hi romandrà per sempre.

14

Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

COMIAT Primer premi de poesia

AMOR ETERNO Laia Badal (2n ESO) Laia Badal (2n ESO)

Cel negre, ganivets amargs, tacat de foc i de sang, i tu, llum, ja marxes? Trista pluja interminable, gotes que, amb eterna esperança, perforeu la dura pedra lentament, què us ha fet, la pedra? Oh, dolça pedra! Et comprenc, a mi la vida m’ha tractat igual. Feliç qui ha pogut estimar i ser estimat a la vegada. Feliç aquell no-ningú a qui la vida ha tractat bé. Feliç qui ha pogut veure, amb un somriure etern, l’obscur demà que se li presentava. Feliç qui no m’entén, qui no ha patit del cor els danys. Jo mai més tornaré a volar, m’he oblidat de somriure. A mi la vida m’ha apunyalat, m’ha raptat i em té presa. Jo no he pogut sentir-me estimada per qui jo perdudament desitjava, i gràcies al seu dolç rostre, he perdut les ganes de viure. T’estimo, vida, per deixar-me morir. Oh, dolça i amiga mort! M’encomano a tu per fi, deixaré de sentir la gèlida agulla al fons de les mortes entranyes, i deixo enrere l’afilat dolor. Si us plau, amiga mort, vine a cercar-me, estic perduda, permet-me avui d’abandonar aquest amorós turment sense fi.

Suspirar, morir o enloquecer, sentirse triste por haber amado, morir de rabia por haber fallado, de amor y recuerdo estremecer. Sentir vana la vida por tu ayer, al infierno ir por haber rechazado, del cielo caer por no haber pensado, desear, perder la razón de ser. Resumir la vida en palabra amarga, nunca más poder volver a amar, como de un dulce sueño despertar, sufrir el filo sutil de tu carga. Pensar de nuevo en una vida larga, decidir por último abandonar, ver a tu indescriptible odio aumentar, y sentir que el mundo tu alma embarga. Eterna risa llorando amargura, vacía esperanza, tristes lamentos, aferrarse a muertos pensamientos, acercarse al pecho la empuñadura. Tirar el corazón a la basura, perderse siempre en los resentimientos, pasar de cálidos a amargos momentos, rehuir siempre la lánguida aventura.

Ver imposible volver a sentir, abandonarse ya pasivamente, desear ir muriendo lentamente, por no tener que volver a sufrir. He decidido no volver a huir, ser consumida introvertidamente, aún saberme amando eternamente, y con su perdón a la luna ir.

Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n QUARTETS FINALS Laia Badal (2n ESO) Vida, tu em vas ser entregada, i ara em defuges. Em deixes sola, morta, abandonada pel món. Flama de la meva habitació, que sempre il·luminaves, sàpigues que et recordaré com més càlida fruita. Malaltia, a tu et perdono el patiment d'una vida assedegada de dolor, rancúnia i odi, i t'acomiado, somrient. Amor, cuida d'ell quan jo no hi sigui, que trigui molt a unir-se a mi. Fes que, amb una altra trobi la dolça felicitat a mi negada. Flor que veia cada dia en despertar a través d’aquesta finestra, sàpigues que no has viscut en va: un dia em retornares l’esperança. “CADAQUÉS” Segon premi d’il·lustració. Clara Isern (2n ESO)

Dolor àcid, sense mètrica, mai seràs el meu pitjor record; gràcies a tu he retrobat el més dolç benestar. Gosset perdut que, fidel, esperaves sempre a la porta de casa, fins que de pa i mel t’embriagava, a tu sempre t’enyoraré. Mort, a tu m’entrego, boja, folla, dement, només pensant en el moment, amb un somriure mutu. Amistat, per a tanta gent magnànima, poca feina has tingut amb mi, no hem seguit el mateix camí, tot i així et dic, agraïda, adéu.

15

16

Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

VULL Alícia Antón (2n ESO)

Vull viure en un món on només passa gana qui està a dieta. On l’esforç i l’estudi siguin premiats amb una feina i ser un “ tresmileurista”. On els prínceps i princeses siguin com els dels contes i no uns lladres. On les imatges de violència siguin malsons dels que despertar i oblidar per sempre. On els paradisos no siguin fiscals sinó reials i al·lucinants com els dels contes. On la gent sigui allotjada a casa seva i mai desnonada. On les pistoles només disparin aigua en camps de batalla a la vora del mar. On les malalties es curin amb pastilles de goma i xarop de maduixa. On els pares només coneguin la crisi dels quaranta i no d’altres. On la gent surti al carrer a cantar i ballar com si d’un musical es tractés. On les notícies facin plorar, però de tant riure. On la pluja sigui una benedicció i no la destrucció plena. On els polítics visquin al pis de sota i no a mansions privades. On els profes siguin escoltats i respectats i no se’ls posi sobrenoms. On baixar un gat d’un arbre sigui la feina més perillosa d’un policia. On els avis puguin viatjar i no mantenir la seva família. On nomes hi hagi accidents als autos de xocs de la fira. On passejar a la llum de la lluna sigui romàntic i no perillós. On no tanquin els cines i els teatres sinó les presons per manca de gent dolenta. On els homes “facin mal” a les seves dones de tants petons. On els joves parlin mirant-se a la cara i no enviant-se whatsapps. On no hi hagi rics ni pobres sinó persones. On els diners del monopoli valguin al supermercat. On creure que la meva mitja taronja existeix i la trobaré un dia. On un dinar familiar sigui interromput per un brindis i no pel so d’un mòbil. On les ONG no hagin d’existir perquè no fan falta. On anar tard i cansat a dormir sigui el premi d’una feina ben feta. On aixecar-se cada dia a les set valgui la pena. Vull viure en un món on tot això no siguin frases fetes. Tot això és el que VULL.

Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n “SIAMESES” Primer premi d’il·lustració de 2n cicle. Marta Esteban (4t ESO)

17

18

Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

SIAMESES Primer premi de narració 2n cicle Jana Soler (4t ESO) Ella: Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns. Ella inunda l’infinit. Fosca, s’escola i abraça els que no hi flueixen, els que dansen al ritme del vent per escapar-se’n.Burleta, avança les petites papallones i els ofega el vol, deixant-les amb l’anhel d’ésser lliures, navegants. Mentre dibuixa les busques dels rellotges, ella omple el buit, silencia les paraules, difumina els límits. Omnipresent, roba l’espurna de les mirades, les pessigolles a l’estómac, les arrugues entre les celles. És capaç d’emmudir el que la contradiu, difuminar el pensament aliè, castigar la desigualtat. Cruel, ho pinta tot de gris, implanta les corbates i prohibeix els cabells despentinats. Ella treu la vareta als petits mags, bufa la lluna dels astronautes i juga amb les parpelles dels somiadors. Feroç, lluita per apagar les càlides postes de sol i amagar els migdies, convertint-los en inhòspits espais entre l’abans i el després, entre la rutina. És despietada; divideix els seus integrants en soldats forts i valents, desconeixedors del salat de les llàgrimes, i en nines de vestits roses i perfums ideals, dolces i submises, sempre a l’espera del ring del rellotge de cuina. Ella és la veu del tot, la que ens fa diferenciar el que està bé del que no, la que des de ben petits ens castiga amb el ridícul quan ens equivoquem i tothom mira. No en coneix, de regles, sinó que trampeja jugant, i egoista viatja a la ment del creador i n’implanta l’aïllament. Ella elimina el present, i ens converteix en individus atrapats en el passat i preocupats per un futur incert. És totalitària, i quan la seva gran enemiga, la individualitat, s’atreveix a tocar el timbre de les ments perdudes, els fixa el problema que desemboca en follia. Ensenya als petits no com pensar, sinó el què. Ens converteix en ignorants titelles, en peces d’escac que esperen adormides que algú faci el primer moviment. Ella m’ha fet així. Un més en el seu joc, un sospir del seu alè. Em sento com si panteixés per un carrer sense sortida; atrapat. Necessito trencar els esquemes, desaparèixer. Mentre anhelo la soledat, el no sentir-me condicionat, el poder ser jo, busco ser lliure. Però la realitat sempre em pica l’ullet recordant-me que l’únic que vol Ella és que sigui una petita gota d’aigua, una insignificant porció de la pluja que aquesta nit d’abril cau consistent sobre els meus peus i em mulla els mitjons. ... Que n’és de bonica! Camino, i segueixo sense entendre per què els meus cabells llargs s’entrelliguen amb l’oscil·lació del vent i per què la primavera té gust de cirera. Unes tímides gotes d’abril recorrent-me el rostre m’obliguen a alçar al cap i m’adono que preciós n’és el cel, encara que jugui a cuit i amagar amb la pluja. Els meus llavis deixen pas a un feliç somriure que sempre viu dins meu. Sóc feliç. Ella m’ho fa ser.

Ella ho és tot. Ella fa que pugui saber el que és trobar-me acompanyada de gent com jo, que cohesionem i ens assemblem, i fins i tot pel que fa els gustos! Puc sentir-la a tot arreu, als aparadors plens de preciosos vestits roses, als programes de la televisió, a les nines de porcellana esperant que les comprin, a la música que sempre sona a la ràdio. I que n’és de bonica! A vegades em regala somriures de desconeguts, tímides picades d’ullet i carícies a l’hivern. Ella ha unit milers, centenars de persones. Ens ha ensenyat a estimar i a ser estimats; a valorar la família que ens és curosament adjudicada i és impossible de canviar. Fomenta l’organització i l’ordre, qui desitja el caos? Fins i tot divideix el temps en passat, present i futur, per així poder col·leccionar àlbums de fotografies i fer plans de vacances. Ens ensenya que els camps de paperoles llueixen preciosos sota la pluja d’abril i com de maco n’és el riure innocent dels infants quan els regalen una piruleta. Intel·ligent, reconfortant, segura, perfecta. Ella. Jo sóc feliç. Ella m’ho fa ser. Ella ho és tot. ... Els meus dits juguen a difuminar el fred acariciant-se els uns amb els altres dins el mitjons molls. A vegades em pregunto, en tot el temps que porto aquí, amb quants ulls verds o tímids somriures m’he creuat i mai realment he vist. Camino i la densa pluja ofega els fantasmes que habiten dins meu dominats per la idea d’implantar el canvi. Torno a tancar els ulls, i desitjo la son eterna. Per enèsima i irònica vegada, l’únic que aconsegueixo és el constant recordatori que Ella és injusta, sempre regalant-li noves catifes als més rics mentre es lleva la vida dels més pobres, que la posen en joc per aconseguir unes insignificants molles de pa o unes gotes d’aigua. És curiós com imposa la seva política, que té per representants homes de camises planxades i sabates lluents, que treballen sota la idea d’ajudar el poble, quan només fan mal ús del seu poder i actuen en benefici propi. I sense deixar de banda com imposa la màxima acumulació de diners a objectiu final, ignorant els mètodes i el camí per aconseguir-los. Així doncs, la possibilitat d’una transformació cap a una Ella senzilla, pura i tolerant, és realment existent? ... Les paperoles onegen delicades al compàs del vent. Tanco els ulls i imagino algú a qui no li agradi llevar-se al matí amb el so del despertador, per poder així gaudir d’un nou dia, o algú que busqui la soledat, algú a qui l’abordin preguntes sobre el perquè ella és així. I, dia rere dia, una petita veueta fa que em pregunti si és cert que les fades i les bruixes no s’estimen, si els dracs i les princeses es tenen por. ... Congelats, s’abracen els uns amb els altres i intenten defugir de l’aigua. És tanta la necessitat d’acabar amb aquests fantasmes que considero l’opció d’aliar-me amb Ella. Heretge, quan ningú mira, puc dibuixar-me contemplant com de

Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t perfectes són les cares desconegudes del carrer, o la gent innocent discutint després del cafè, o el nét recordant a l’avi que ell és en Marc, que el Joan és el seu germà. Ésser ignorant, ésser volàtil, ésser simplement feliç. ... I les paperoles segueixen onejant, sense intenció de fuga. M’imagino, quan la lluna apaga les llums, que m’agradaria ésser papallona, per poder volar ben alt i sentir la llibertat acariciant-me les galtes rosades. Córrer tan ràpid com una gasela, per donar-li l’esquena al vent i arribar a llocs on hi ha ments perdudes, amants de la diferència, individus contraris a ella. M’agradaria saber per què pensen així i fer-los entendre com n’és de perfecte. I els convenceria, és clar, perquè sóc feliç. Ella m’ho fa ser. Ella ho és tot. Ella: Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns. Ella és a tot arreu, cruel i cínica pels inconformistes, dolça i delicada per les somiadores. Pot semblar que es divideixi en dues oposades, però és present a tot arreu i sempre és única. Fins i tot, de vegades els inconformistes anhelaran ser conformats i les somiadores despertades, formant una sola figura caminant sota la pluja d’abril. Ella ens recorda que sempre formarà part de nosaltres, però el com dependrà dels ulls verds que la mirin, dels cabells entrelligats que l’abracin, del que lluitarà per canviar-la o el que es conformarà en exclama: que n’és de bonica! És ella, la societat, la que ens diu que som feliços, que ella ens ho fa ser, que ella ho és tot... o potser som nosaltres?

PER QUÈ JO? Accèssit Narració Bernat Buzzi (3r ESO) Per què jo? Jo em sentia maleïda de viure. Jo volia oblidar-ho tot. Jo volia viure i deixar de fer-ho alhora. Per què així? Només per haver nascut en un estatus social diferent al de la resta? Per què aquesta societat tan perjudicial? Aquesta societat em tenia oprimida. Si anava pel carrer, havia d'anar per la vora; la meva ombra els feia fàstic; el meu alè els repugnava. Fins i tot la brisa m'evitava i les seves mirades em mataven per dins. La vida d'una intocable era així. Em dic Mayanin Anali, tinc onze anys i aquesta és la meva història. Cada dia em llevava a les cinc de la matinada i em dirigia a peu, mentre veia el sol sortir d'entre els monts, fins a casa del senyor Mombhad on treballava. Allí, hi treballava divuit hores diàries sense descansar. Al final del dia no podia quasi ni caminar de l'esforç que suposava netejar la casa i treballar per aquell home sense cor. No ho havia escollit, però sabia que no m'ho mereixia. En canvi, els meus germans creien que era el que els tocava i ja els semblava bé; no tenien sentit

19

de la dignitat; jo el tenia però no el podia mostrar davant la fera que em domava. El millor moment del dia era quan tocaven les dotze de la nit; la meva jornada havia acabat. A vegades m'armava de valor per fer el que fos però, als cinc minuts d’aparèixer, s'esfumava per on havia vingut. Dia rere dia era el mateix: em llevava, anava a treballar, treballava, anava cap a casa, dormia i tot tornava a començar. Hi havia dies que tornava diferent a casa, ja que el senyor Mombhad no estava de bon humor i ho pagava amb mi, estomacant-me... A més, les coses amb la família no estaven bé ja que la meva mare portava mesos malalta i no disposàvem dels diners necessaris com per pagar a un metge. Estava molt unida amb la meva mare i no sabia si era bo ja que era probable que es morís aviat. Els dies passaven i la meva pena era major. Va arribar el tràgic dia: la mare morí i jo quedí desfeta. Si la meva vida ja era dura ara, ho seria més sense l’amor d’una mare que ho havia donat tot per a mi i la continuïtat de la meva existència. La setmana abans de morir em digué que lluités pel que jo volia i que complís el seu somni: la meva llibertat i superació. Li ho vaig prometre sense saber la dificultat i magnitud del que suposava. També digué, junt al seu últim alè, que ho podia aconseguir. Ella creia més en mi del que jo ho feia però, un cop morta, totes aquestes ganes seves, d’alguna manera i sense saber com, passaren a mi. A Mombhad tant li era la pèrdua irreparable de la meva mare i m’hi va fer anar i treballar les divuit hores diàries de sempre. Només feia que pensar en ella. Aquella nit no vaig tornar a la cruïlla de carrer on “vivíem”. El dolor era tan intens que a poc a poc estripava la meva ànima, les meves ganes de seguir endavant eren menys intenses i les forces varen desaparèixer. Aquella nit la vaig passar estirada a terra mentre la pluja que queia em regalimava pel costat dret de la galta. Però, de sobte, vaig veure com se m’acostava una ombra prima. El so de la pluja era tan fort que quasi no vaig sentir a l’ombra parlar i vaig haver-me d’aixecar: —Què hi fas aquí tota sola?—digué l’home. —No vull seguir vivint! —vaig respondre quasi cridant. —Per què ho dius això?—va insistir. —No ho entendria mai, no sap què he passat ni què m’espera; ara marxi, no necessito la seva ajuda! —vaig dir-li parlant amb l’odi a la mà. —D’acord però recorda una cosa: viu com si haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure per sempre —parlà amb una fina veu. Vaig veure com s’allunyava entre la cortina de pluja mentre jo seguia plorant. Mentre ho feia vaig adonar-me que aquell home de veu clara, fina i lluerna tenia raó. Havia de deixar de lamentar-me de la meva pèrdua i seguir endavant. Aquella frase em va fer reflexionar molt, sobretot la primera part de la frase: “Viu com si haguessis de morir demà”. La repetia molts cops al dia. Al cap d’uns dies vaig trobar-li el veritable sentit o, com a mínim, el que volia interpretar jo. Aquella frase juntament amb el sentiment de la meva mare a l'hora de voler-me veure lliure va fer que un dia decidís de no anar mai més a treballar. Vaig preparar la bossa on vaig posar la poca roba (si es podia dir així) que tenia i uns quants trossos de pa

20

Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

que la meva mare havia agafat del mercat de dijous anterior a morir. Vaig deixar una nota escrita amb faltes d’ortografia ja que no anava a escola i no en sabia però n’havia après una mica gràcies a la persona que més estimava en aquest món: la mare. Vaig caminar pels amples carrers de Bombai on residia. Aquell viatge seria difícil i llarg però amb una meta clara: complir el somni de l’estimada mare i esdevenir lliure en aquest món cruel i pervers. Sabia que ho podia aconseguir tot i que no tindria el recolzament d’una societat que de seguida que em veiés lliure m’intentaria reclutar perquè els fes les feines de casa, però jo no ho volia així. No tenia clar on volia anar però tenia clar on no volia estar. Passava per dies bons i dies no tan bons: a vegades em recordava dels meus germans grans que eren molt ignorants però me’ls estimava molt; sempre em cuidaven. Seguia el meu camí des de feia sis dies i, no és que no hagués tingut ganes, en certa manera, de tornar però hagués estat pitjor. Em preguntava què devia estar fent o pensant Mombhad. Doncs bé, m’imaginava que ja havia trucat a la policia per denunciar la meva desaparició; no per mi, sinó perquè la seva casa tornava a estar bruta i no tenia ningú perquè la hi netegés. Potser em perseguiria fins que em trobés. O potser ho deixaria estar. Estava a sis quilòmetres de la ciutat de Nashik, coneguda pel seu gran mercat de diumenge. Podria entrar-hi i robar alguna cosa de menjar així com passar la nit a algun carreró més o menys aïllat del fred. L’endemà al matí, vaig arribar a la ciutat on només entrar vaig veure com la gent em mirava. De fet, ja hi estava acostumada ja que a la meva ciutat natal ja em passava. Però aquestes mirades no eren despectives com allà sinó que eren mirades d’intriga com si tingués alguna cosa escrita a la cara. Entre els estrets carrers de Nashik vaig veure estampat un cartell on hi deia el meu nom i un retrat robot de la meva cara. A sobre del retrat, amb lletres grans hi deia “Es busca intocable fugitiva”. Vaig notar com una energia que m’entrà pels peus i em va pujar fins a arribar a l’altura del cor. L’energia va seguir i va arribar a la boca. D’aquesta energia en va sortir un crit en forma d’esglai. De seguida em vaig adonar que tothom es va girar per mirar-me i vaig sortir escopetejada pel carreró que tenia més a prop. Vaig sentir com uns crits esclataven des de la plaça quan vaig girar el cap i vaig veure uns homes vestits de verd que corríem cap a mi. Quan vaig haver detectat que eren policies, ja els tenia trepitjant-me els talons. Vaig començar a córrer com mai ho havia fet i vaig decidir d’infiltrar-me entre la gent per no ser vista. Va funcionar... Vaig seguir avançant fins a desembocar a un petit passatge sense sortida on em vaig asseure i vaig descansar una estona. Estava molt cansada ja que portava molts dies sense dormir gaires hores. M’hi trobava de gust: notava el calorós Sol sobre el meu rostre mentre mig m’endormiscava. Va haver-hi un moment que vaig deixar de notar-lo ja que un home se’m va apropar fins a tapar-me la visió del Sol. L’olor que desprenia em sonava d’alguna cosa. La silueta era exactament la mateixa que la de l’home de Bombai aquell dia plujós. —Què hi fa aquí altre cop? –vaig dir-li impertinentment. —I tu, joveneta? – em respongué pausadament. La seva veu

em transmetia llibertat, tot i no mostrar-li-ho a l’home. — Si necessites ajuda, m’ofereixo. Sé qui ets i què et passa i no estic gens d’acord amb el tracte que reps per part de la societat. Ah! Per cert, t’acompanyo en el sentiment – digué mentre feia una reverència. He estat reflexionant molt sobre la frase que em va dir, mesos enrere —vaig dir entre llàgrimes. —I? – preguntà. —Penso que té tota la raó i accepto la seva ajuda —digué convençuda. Vaig explicar-li-ho tot mentre passejàvem pels sinuosos carrers de Nashik. Jo anava camuflada per no ser reconeguda i ell caminava a poc a poc ja que era menut i vell. Duia unes ulleres petites més o menys netes i era calb. Ell digué que m’ajudaria a escapar de Mombhad i de tothom qui em perseguís només per haver nascut en una casta inferior a la seva. El somni s’estava complint. El nom de l’home era molt bonic però, ara, no el recordo. Mai oblidaré el que va fer per a mi. Ell em donà tots els mitjans perquè jo em pogués desenvolupar i créixer i, cinc anys més tard, després que passessin un munt de coses, em vaig retrobar amb l’home. Em digué si volia formar part del seu moviment i jo assentí ja que ell lluitava per a la mateixa causa que jo havia lluitat cinc anys enrere. Parlava de la no-violència així com del suport a les castes com la meva. Ell era un bon home. Em va demanar d’assistir a un acte i evidentment jo no li ho vaig negar i vam anar-hi plegats. Un cop a la plaça del poble, on ell havia de fer el discurs, vaig veure com al fons de la plaça hi havia un home d’uns cinquanta anys d’edat que em resultava familiar: era Mombhad. Vaig notar com se’m glaçava la sang ja que sabia com actuava i com de malament ho havia passat quan treballava a casa seva. El meu mestre seguia fent el discurs quan Mombhad començà a fer moviments estranys. Seguidament va treure un revòlver, m’apuntà amb dècimes de segon i disparà... Per què jo? Ara, em reuniria amb la mare, al cel. El seu somni s’havia complert com li havia promès, i gràcies a ell, el mestre, l’alliberador, Gandhi. Abans de morir, Gandhi em digué “La violència és la por als ideals dels altres” Em dic Mayanin Anali, tinc setze anys, i aquesta és la meva història.

Y SI PUDIERA LE PEDIRÍA… Salut Puig (3r ESO) Desde pequeños nos hacen creer que existe Santa Claus o los Reyes Magos. De mayores nos sorprendemos creyendo en la existencia de príncipes azules y besos de sapo. Todos, en algún momento, hemos esperado la aparición de un genio que nos solucionara los problemas. Un trébol de cuatro hojas. Un golpe de suerte. No nos damos cuenta de que a veces este genio mágico puede ser un simple amigo que nos ayuda en una

Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t situación difícil, o aquel chico que nos presentaron una tarde y al cual no dimos importancia esperando el amor imposible. Los cambios se dan a partir de un pequeño acontecimiento, algo que nos renueva las esperanzas, que nos hace ser fuertes, que nos empuja a seguir luchando sin que nos demos cuenta. Puede que nos sintamos agradecidos por lo que tenemos, por lo que hacemos, pero nunca llegamos a ser felices. Siempre deseamos más. Al principio sólo a alguien que nos escuche, o llegar más tarde a casa los días de fiesta, pero al conseguirlo no nos damos por satisfechos y seguimos pidiendo. Crecemos y exigimos más y más, nunca terminamos de pedir, no queremos estar solos, necesitamos confianza, seguimos temiendo la vida que tenemos. Pedimos deseos constantemente: al soplar las velas, al cruzar los dedos, al pasar una estrella fugaz, al sonar las campanas de fin de año… y cuando estos deseos se cumplen, nos sentimos eufóricos por un momento, creemos que hemos alcanzado la felicidad, pero dos segundos más tarde seguimos sintiéndonos vacíos y nos damos cuenta de que nuestra lista de deseos aún no ha terminado. Nos hacemos viejos y la vida nos ha pasado por delante. Vemos como aquel que nos perseguía en el instituto se ha casado y que nuestra mejor amiga de la universidad ya tiene hijos. Abrimos los ojos y pulsamos a fondo el acelerador, pero los demás ya han pasado página y sólo nos quedan los recuerdos. La realidad nos golpea una y otra vez y destapa todo lo que no queremos ver. Y no se va. Ya no hay espacio para los sueños, ni para los engaños, nos toca vivir todo lo que no hemos hecho: los “y si…”, los “ojalá no fuera demasiado tarde”,… Supongo que es en aquel momento cuando descubrimos que teníamos que haber dado una oportunidad al chico de aquella tarde, o que teníamos que haber perdonado a aquel viejo amigo. Y piensas que quizás hubiera sido mejor pedirle al genio de la lámpara que todo siguiera igual, ya que de hecho si quieres un cambio que te resuelva la vida, ¿quién mejor que tú para hacerlo realidad?

CONVERSA Bernat Puertas (4t ESO) Finalment va arribar a casa. Aquell dia havia estat especialment esgotador. L'empresa que tant de temps i esforç li havia costat de crear ara es veia en una situació precària. La crisi l'estava afectant, i no sabia com afrontar la situació. Què tenia ell, un home arrogant i sorrut. Ho havia perdut tot, els amics, la família... I ara perdia els diners. Oh, què faria ell sense els seus diners, aquells que havia guanyat amb l'empresa, aquells que no havia deixat als amics i a la família en el moment que els necessitaven. L'avarícia l'havia corromput, l'havia matat per dins i ara notava el remordiment corrent-li per les venes. Però ja no hi podia fer res. Sol estava i sol estaria per la resta de la seva vida. No tindria ningú més amb qui parlar, amb qui riure, amb qui fer res. Els seus treballadors l'odiaven. Massa crits, massa males cares,

21

massa aturats, massa. Qui era ell? Qui era ell per fer allò? Un simple home que l'únic que havia fet de profit en la seva vida era allò, sembrar l'odi pel món, creant aquella empresa que no es conformava amb mil, sinó que es conformava amb mil milions. Però ell no ho veia. Estava cec, cec d'avarícia, de riquesa, d'arrogància. Es va treure l'americana, la corbata, la camisa i els pantalons i es va estirar al seu sofà de pell. Va engegar la televisió i va començar a beure's la cervesa i a fumar-se el cigarret. Els minuts anaven passant i l'home no donava mostres de moure's, ni quan el timbre va sonar. Va trigar uns minuts a reaccionar, just quan feia el tretzè ring. Oh, qui hi havia allà davant seu. Un espectre alt i translúcid, però alhora ben visible. No semblava real, però ho era. Quelcom estrany li va pujar per l'espinada i va notar un fred rar, un fred únic, un fred que només sents un moment en tota la teva vida, just abans de morir. La Mort era allà, davant de la porta de casa seva. Alta com ningú, fosca com la nit i terrorífica ella sola. Massa coses s'explicaven d'ella, totes certes però totes increïbles. Des de temps immemorials ella havia estat allà, vagant pel món sembrant la tristesa i la desolació per les persones, per les famílies que perdien algun ésser estimat, éssers que havien deixat el món per unir-se al Regne de l'Eternitat. Alguns creien que aquests éssers anaven sota la tutela de Déu, però qui és Déu sinó una invenció de l'home per posar excuses i crear la veritat falsa que després de la mort hi ha un Paradís, un món millor, intentant fer creure, i amb èxit, que la mort no és la fi, sinó l'inici. I allà estava. Feia pudor d'emocions, totes elles fastigoses. Avarícia, tristesa, odi, por, arrogància. Era una coincidència que fos allà, davant de casa seva? Potser, però fins i tot ell sabia que no ho era. Per la societat seria una persona massa jove en abandonar la Terra, però per Ella no. Ella intentava eliminar la tristesa, l'avarícia, l'odi, l'arrogància del món, però no ho aconseguia. Només aconseguia crear-ne més i així seria per sempre més. La vida comença i la vida acaba, tant si es vol com si no, i la Mort fa la seva feina. Però eliminant l'odi d'un crea l'odi d'un altre, eliminant l'arrogància d'un crea l'arrogància d'un altre, eliminant la por d'un crea la por d'un altre. Perquè la Mort és implacable, però vulnerable, ja que despulla un sant per vestir-ne un altre. —Oh, sí senyor, massa temps feia que esperava aquest moment. Massa tard arribo, crec, però benvinguda sigui, no creus? —la Mort havia parlat —. Ja saps perquè sóc aquí, i tant que ho saps. Fa vint anys et vaig veure, i vint anys he estat amb un ull sobre teu, i tant. Ja sabia jo què passaria amb tu, des de fa cent cinquanta anys que sé què els passa a la gent com tu. Els teus avantpassats ho van crear, i l'únic que ha fet és augmentar la meva feina, dia darrera dia, any darrera any. Oh, quina feina que m'ha tocat, no pensis que m'agrada, però és així, pel bé comú. L'avarícia, l'odi, la por, l'arrogància, la tristesa s'han

22

Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

d'eliminar, però quin preu tan gran per fer-ho, no? Si en trec d'una banda, en creo en un altre lloc, és un peix que es mossega la cua, i així ho serà per sempre. »Aquest és el meu punt feble. Fa milers de milions d'anys que existeixo, fa milers de milions d'anys que ho faig i mai no he aconseguit trobar la solució. Al principi era fàcil. Eliminant éssers tan petits, però vius, éssers que no pensen, que no senten, això era fàcil. Tanmateix vau arribar vosaltres, els humans. Vau anar evolucionant, vau anar pensant i em vau anar dificultant la feina, ja que com ja he dit, eliminava d'aquí però sembrava allà. La meva reputació va desaparèixer, va caure de cop i des d'aquell moment vaig ser, sóc i seré com aquella que treu la felicitat, que separa famílies i que roba les ànimes a les persones. Al principi jo era ben vista. Formava part del cicle de la vida. Naixies, creixies, et reproduïes i finalment mories. I ara continua sent així, però vosaltres, petits marrecs, vau crear aquest sentiment envers mi. Però qui és sinó vosaltres qui creeu l'avarícia, l'odi, l'arrogància, la por, la tristesa. Els diners us ceguen la vista i la ment, i l'únic que fan és sembrar tot això, i no jo. La majoria de vosaltres pensa que la felicitat són els diners, però què és la felicitat sinó les ganes de viure, de ser lliure i el fet d'assumir que algun dia arribarà la teva fi? »Sí, sé que sóc injusta en alguns casos. Per què ara mateix ha d'estar morint aquell noi de deu anys de leucèmia? Per què ara mateix han d'estar morint milers de persones de càncer, de SIDA, de malària, de còlera, d'un accident de cotxe? Per què?

Doncs no ho sé, l'únic que sé és que està passant, que ha passat i que continuarà passant sempre més. —Oh, Senyora, creia haver-me adormit, però sé que he mort — l'home havia parlat —. Si pogués intentaria remeiar el mal que he causat, però no puc, no puc fer-ho. A més, qui m'escoltaria? El vent s'enduria les meves paraules com el vent s'emporta la pols. No arribarien a ningú, i no m'estranyaria, ans al contrari, sabria que ho hauria causat jo i que no hi hauria marxa endarrere. No et donaré les gràcies. Abans d'haver-te conegut creia que era el millor, que el que feia estava ben fet. Però ara sé que no, però no te les donaré perquè qui vol morir? Qui vol deixar aquesta vida que és tan bonica, que té alts i baixos, però més alts que baixos, que et dóna coses i tu n'hi dones a canvi. Qui vol? Jo no volia, però ara ja és massa tard. »Si pogués, oh Mort, ho intentaria. Vull que ho sàpigues i ho apuntis al teu diari, i que no m'oblidis pels segles dels segles, ja que si tu m'oblides jo no hauré estat ningú. Ningú em recordarà i ningú sabrà qui he estat. Ningú menys tu. — Oh, estàs segur que has mort? Mira dintre teu i ja veuràs com aconseguiràs veure que tot això és teu, tot això ho has creat tu. Tanmateix jo sí que he estat aquí, i com totes les històries diuen sobre mi, tot el que passa al meu voltant és real però increïble. Aleshores l'home es va despertar.

Poesia Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t ENSAYO SOBRE LA INMADUREZ Y LA SUPERFICIALIDAD Primer premi narració 2n cicle Joan Marc Voces (4t ESO) Porque mi musa no es el tiempo sino la rabia, Porque ya no me gusta la putita sino la sabia, Porque la poesía es la eterna legionaria. Mientras que muchos vacilan de alcohol y tabaco, Yo me niego a ser el popular, el guapo, Yo pienso que la pasma es la Gestapo. Mientras que otros piensan en crecer y aparentar, Yo pienso cada día que hay que luchar, Coged un fusil y dejad de chupar. Mientras que muchos tienen miedo al fango, Yo le tengo miedo a no acabar como Django, Le tengo miedo al papel en blanco. Porque mi musa no es el tiempo sino la rabia, Porque ya no me gusta la putita sino la sabia, Porque la poesía es la eterna legionaria. Ninguna es fea por donde mea, Pero sí por donde piensa, Si me quedare solo por eso, que así sea. Quiero amor de lucha, amor de barricada, Quiero un cerebro y no unos pechos a mi lado en la cama, Quiero inteligencia y no la fama. Intentáis llamar la atención en todo, Vuestra superficialidad ensucia más que el lodo, Valéis todos juntos menos que yo solo. Porque mi musa no es el tiempo sino la rabia, Porque ya no me gusta la putita sino la sabia, Porque la poesía es la eterna legionaria. Dices que de la vida gozas. Yo dejo tu Eristoff, Lo sustituyo por un Kalashnikov, Un soviet y unas rosas. Personas justas mueren a diario. Y aunque les encierren, Siempre hay quien Lucha por el proletario.

23

SOLDADO RASO Joan Marc Voces (4t ESO) Soy el que no estudia en Londres. Soy el que no estará en la lista Forbes. Soy el pillo que nació en el río Tormes. Soy la araña que te atrapó en sus redes. Soy el que representa el Idilio. Soy el poeta que acabará en el exilio. Soy el de la fórmica, no el vidrio. Soy el que hace apología del suicidio. Soy el doble de Norton en El club de la lucha. Soy el que canta susurrando en la ducha. Soy el sabio que te dice “escucha”. Soy la rabia detrás del cóctel y la capucha. Soy el eterno revolucionario. Soy el que odia al millonario. Soy el pez pequeño que venció al grande en el acuario. Soy el que acabará hecho presidiario. Soy el que actúa sin público. Soy la escena de sexo explícito. Soy el que en su perfil de Facebook pone “personaje polémico”. Soy el que no deja al nazi ni un solo respiro. Soy la madre que alimenta. Soy el obrero que a duras penas se sustenta. Soy el que celebra si un fascista revienta. Soy el soldado raso que no teme a la MP40.

24

Poesia Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t FES-HO REALITAT

GIRASOL Maria Sallent (3r ESO)

Flor del sol, tú que me ayudas, haces que olvide mis penurias, con aquella olor de recién regado, renovado que siento al estar a tu lado, salvado. Al sentarme en la tierra mojada tu frescura me sube abrazada. Es cuando me siento estimado, relajado, librado. Tú te encuentras muy tranquilo, yo en el caos del exilio sin hogar fijo ni buen amigo: conmigo, contigo. Miro las nubes pasar e imagino el mundo sin un ser mezquino. Es esa sensación de bienestar: el mar, amar. Dime tú, que tan grande eres, el secreto del poder que desprendes y cómo puedo yo pretender crecer, renacer. Si algún día el mal se te presenta estará aquí mi ayuda atenta agradeciéndote este duro presente, impotente, recurrente. Sigue los rayos del sol y verás la esperanza que no te fallará jamás. Encuentra la fuerza para ganar, recomenzar, escapar. Flor del sol, tú que me ayudas, haces que olvide mis penurias, con los rayos del sol cayente, reluciente, yo me siento el más paciente, valiente.

Maria Buch (3r ESO)

Si et diuen que no pots i que no podràs, que quan ho comencis no ho acabaràs, que quan ho intentis et rendiràs, és perquè no saben del que ets capaç. Ells no saben el que fas, tampoc el que perdràs, ni el que guanyaràs. fes que el teu somni brilli fins que es faci realitat perquè t'ho has guanyat. Però si no ho proves i no ho fas, mai ho aconseguiràs i si no hi creus fins que no ho veus, mai arribaràs fins on esperes. Si ara no lluites és perquè no ho desitges, si ho vols de veritat lluitaràs fins fer-ho realitat. Demostra del que ets capaç i fes que els altres s'hagin de penedir de tot el que et van dir. Sé que tu ho saps, sé que tu ho vols, fes que el teu somni brilli fins que es faci veritat perquè t'ho has guanyat.

Poesia Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

“EL TREN DE L’ÚLTIM MINUT” Segon premi d’il·lustració de 2n cicle. Nil Dalmau (3r ESO)

25

26

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

ENTREVISTA A JOSEP MARTÍ I CARDÚS UN EMPRENEDOR SOCIAL AL SERVEI DELS MÉS DESAFAVORITS Premi d’entrevista segon cicle Marta Corral i Joan Pont (3r ESO)

Creu que hi va influir la família o l’educació que va rebre? Evidentment. Crec que l’educació que vaig rebre a l’escola em va inculcar consciència de comunitat. Si tens unes condicions privilegiades amb les necessitat bàsiques cobertes, el fet de veure que hi ha altre gent que no les té, per un sentit de responsabilitat, em va portar a intentar fer alguna cosa per millorar les seves condicions. Recordo, que alguns professors amb les redaccions que feia van veure que tenia algunes habilitats en aquest tipus de feina. Al començament volia ser terapeuta ocupacional de persones discapacitades, però això només es feia a Madrid i finalment vaig optar pel treball social, sóc un treballador social. En quines entitats ha col·laborat?

Josep Martí i Cardús, és un treballador social amb una llarga trajectòria. Actualment és el coordinador del programa d’atenció a les persones sense llar de la Fundació Busquets i presideix la fundació ALEI. En aquesta entrevista ens parla de les desigualtats de la nostra societat i de quina manera s’haurien de solucionar. Quins van ser els motius perquè es dediqués als temes socials? El primer record que em ve al cap és el d’un nen del meu carrer que tenia “Síndrome de Down”. Veure els altres nens com el deixaven de banda, em va despertar un sentiment d’empatia envers les altres persones. Això em va portar a reflexionar. Vaig fer una redacció a l’escola i a partir d’aquí vaig descobrir que connectar amb les persones amb dificultats i intentar ajudar-les era una cosa que emocionalment em movia. Més endavant, en descobrir que et podies formar professionalment per ajudar a persones que tenen dificultats doncs, ho vaig tenir molt clar.

Vaig començar a l’associació terrassenca Pro-Disminuïts (PRODIS). Una associació de familiars que oferia serveis a discapacitats adults, que tenien una discapacitat física psíquica o sensorial i que havien passat per l’escola i no s’havien integrat al mercat laboral. Tenien tallers ocupacionals i pisos on podien viure amb el suports d’uns professionals. Primer fent de monitor d’esplai i després com a educador en el projecte habitatge. Més endavant ho vaig deixar per obrir la que va ser primera botiga de Comerç Just a tot Catalunya. La cooperació internacional era un tema que sempre m’havia interessat, a la botiga hi vaig estar set anys. Després van venir dos anys a l’Equador amb un altre projecte de cooperació a través de l’entitat, Educació sense Fronteres. Quan vaig tornar em vaig incorporar a la Fundació Busquets perquè emprenien un projecte nou per les persones sense sostre, que vaig trobar molt interessant. Vostè és el president de la fundació “ALEI”, podria explicar en què consisteix aquesta fundació? Es una associació creada l’any 1999, que agrupa 31 entitats de la ciutat, que ens dediquem a la inclusió social, és a dir, no només som entitats com la Fundació Busquets, Càrites, que treballem amb persones amb problemes, sinó que també som del món de la cultura i veïnal. Però el que tenim en comú totes les entitats és que tenim clar que la

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t inclusió i les desigualtats són una responsabilitat compartida per part de tota la societat, és a dir, les entitats, empreses, l’administració els ciutadans hem de ser conscients que a la nostra societat hi ha desigualtats i hem de treballar per equilibrar-les. ALEI és això: la suma d’entitats que el que intentem és analitzar el que passa a la societat, denunciar les injustícies i fer propostes perquè la ciutadania s’impliqui en aquestes propostes. Com funciona el restaurant la Trobada i quin és el seu objectiu? En una assemblea d’ALEI, les entitats vam prendre consciència que arran de la crisi cada vegada hi havia més persones amb situació de precarietat econòmica, que necessitaven ajut d’aliments, roba... I, d’alguna manera, al costat d’aquesta situació la resposta que s’estava fent era molt assistencial, és a dir, donar coses però no implicar les persones que fossin part activa de la solució, és a dir, que es responsabilitzessin també elles a dir: “estic en una situació de precarietat econòmica però tinc capacitat, coneixement i tinc temps”, temps que es podria convertir en temps per la comunitat. Llavors quan jo estudiava treball social vam fer un intercanvi amb l’escola de treball de Bèlgica i vam visitar un restaurant que era similar al restaurant “La Trobada”, i vam plantejar crear un restaurant on unes persones poguessin pagar amb diners i d’altres amb temps, i les que poguessin pagar amb temps aquest fos amb activitats en el propi restaurant o amb valor comunitari, que les fes sentir bé a elles mateixes, perquè quan tu participes en un projecte comú això et reforça positivament, també evita que et desanimis, et frustris. Llavors les persones que tenen aquesta precarietat econòmica i necessiten poder menjar puguin fer-ho en un restaurant implicant-se també elles activament en el mateix restaurant, tenia efectes positius. Llavors vam presentar el projecte a la fundació de la Marató que en aquells moments van fer l’edició sobre la pobresa i dels 241 projectes presentats vam quedar seleccionats entre els 40 millors. Això va permetre’ns tirar endavant i entre totes les entitats i l’Ajuntament de Terrassa, vam posar en marxa aquest restaurant. Com creus que la crisi està afectant a Terrassa?

27

Doncs com a tot arreu, hi ha molt atur, problemes de desnonament... Crec que la crisi el que ha fet és posar sobre la taula mancances que durant els anys de bonança econòmica no volíem veure. Durant aqueslls anys s’estaven creant les condicions perquè tot això passés. Nosaltres en aquella època ja dèiem que tot això petaria i hi hauria problemes. Estàvem molt centrats en el progrés material sense tenir en compte totes les altres necessitats que té la persona i quan en una societat apareixen desigualtats que no és solucionen, això condueix al conflicte social. Per tant, d’alguna manera, la crisi el que ha posat de manifest és que com a societat hem de revisar quins són els valor als quals donem importància. Això té dues cares: la positiva, que ara tenim l’oportunitat de construir una realitat més sòlida, però també hi ha el perill que aquestes desigualtats siguin més greus i que a part que les persones que ho pateixen o patiran cada vegada més, això pot derivar amb el temps amb un greu conflicte, ja no només econòmic sinó també social. Quines accions s’estan duent a terme a Terrassa per la inclusió social? Diria que moltíssimes, Terrassa és una societat molt viva, amb entitats molt organitzades , però també amb moltes accions de bon veïnatge, que de mica en mica s’han adonat que tenen algun vei amb dificultats i li fan costat. Sempre es diu que si en la crisi que estem vivint, no hi hagués tot aquests suport social o familiar, el conflicte social seria molt més greu. Som una societat que té més o menys assolits aquests valors de la fraternitat i la solidaritat. Ara bé el perill d’això és que ha d’anar acompanyat amb l’exigència pròpia i de les institucions. Ja que estem en un estat democràtic que suposadament ha de vetllar per l’equitat i per la justícia hem d’exigir que el nostres impostos i la riquesa que entre tots generem reverteixi a tota la societat, primer per fer costat als que estan patint les pitjors conseqüències de la crisi i després per construir un model de societat més justa. I també tot el tema de les feines de posar en valor no només el mercat perquè ho hem deixat tot a mans del mercat, sinó que hem comprendre que la societat és un conjunt de persones i hem de posar en valor tot allò que ens ajuda a ser més comunitat i a tenir més sentit de ciutat i societat.

28

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

Com creu que s’ha arribat a aquesta situació de deteriorament social? En part és perquè durant els anys de bonança econòmica es prioritzava la part material i això el que ha fet és accentuar l’individualisme. Cada persona s’ha preocupat per les seves coses, i els éssers humans som interdependents: Tots necessitem de tots, no existeix la autonomia absoluta. Darwin va dir que les espècies més fortes són aquelles en les quals els seus individus cooperen més entre ells. Durant l’època de bonança econòmica es creia que mitjançant els objectes materials s’aconseguiria la felicitat i estaria tot resolt, però ens hem adonat que això és un engany. És evident que el progrés material en la tecnologia, la ciència és necessari, però aquest ha d’anar acompanyat d’uns valors i d’un progrés ètic. Amb els aliments aconseguits en el gran recapte i el banc dels aliments, es poden cobrir les necessitat alimentàries d’aquells que ho necessiten? No, és un pedaç, i això ho hem de tenir sempre molt clar. És molt important fer aquest tipus d’accions. Però amb el que s’ha aconseguit n’hi ha com a molt per un mes, i no arriba a totes les persones que ho necessiten, per això, jo crec que el que hem de fer es transformar les condiciones en les quals viuen aquestes persones perquè així aquestes, no hagin de dependre dels bancs d’aliments i aquests tipus d’ajudes. Ara s’està parlant molt de les monedes complementàries, la moneda Euro, només té en compte el que el mercat determina que té un valor econòmic. I per exemple, nosaltres al restaurant la Trobada, hem tingut en compte el valor temps i aquest consisteix en què les persones que realitzin alguna feina comunitària li podem oferir un servei com és el menjar. Doncs, aquesta idea es podria aplicar amb una moneda, i la persona que realitzi una feina comunitària se la pugui compensar amb una moneda. Com creu que l’ajuda social és més efectiva, si la fa la administració directament o si es fa a través de les entitats? L’ajuda s’ha de fer simultàniament i amb la vigilància activa dels ciutadans. Jo penso que

l’administració és necessària i que l’educació, la salut i els serveis socials han de ser públics perquè paguem impostos, però hi ha una sèrie de necessitats que l’administració mai podrà cobrir, que són les racionals, com sentir-se part d’un grup, poder compartir la tarda amb algú,... I aquí les entitats fem una feina complementaria a l’administració, i el que els ciutadans hem de fer és pagar els impostos perquè es destinin a la cohesió social i també intentar col·laborar amb les entitats amb ajuda econòmica o amb temps. Podria dir tres petites accions que podem fer per millorar la situació social? Primer s’ha de mirar i escoltar el que passa i no esquivar el problema. Quan et trobes en una situació de precarietat econòmica o problemes relacionals, el que s’ha de fer és escoltar i llavors organitzar-te amb altres persones i intentar resoldre el problema o posar-te en contacte amb alguna entitat amb experiència en aquestes situacions. Després s’hauria de passar ja a l’acció intentant ajudar les diferents entitats, ja que moltes d’aquestes necessiten que se’ls ajudi econòmicament o amb temps, però col·laborar activament, ja que hi ha molta gent que quan veu un anunci a la televisió de la població africana creu que amb un sol missatge de text ja és suficient, i això només és una ajuda molt petita. Finalment, el que s’ha de fer, és fer companyia i escoltar les persones que tenen problemes, perquè el que els ajuda a poder afrontar d’una altre manera el problema, és poder tenir algú al costat i veure que no estan sols.

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

29

OH HAPPY DAY, OBJECTIU ACONSEGUIT Mireia Bordonaba i Aloma Serra (4t ESO) Nosaltres vam triar aquest tema ja que aquest programa ens va semblar especial i vam decidir informar-nos sobre el seu origen, el seu funcionament i l'èxit que estava tenint. Per fer-ho vam haver del parlar amb tres persones importants en el programa que ens van explicar tot el que volíem saber. Una d'elles és un dels membres del jurat, una altra, el director d'una coral i per acabar la productora del programa. Cada un ens va donar el seu punt de vista i a continuació podreu veure el que ens van dir.

Em van trucar per si el cor que jo dirigeixo volia participar i vam decidir que no, ja que és un cor molt clàssic i amb gent molt gran. I després em van proposar d’anar a un càsting de directors i em van dir que estaven buscant un jutge pel programa, jo hi vaig anar i em van escollir a mi. Al final he hagut de tenir el paper una mica del dolent ja que potser els altres membres del jurat no en saben tant de música i he de posar les coses a lloc. 4. Què opines dels altres membres del jurat? Els altres membres del jurat són impressionants, començant per la Sílvia Abril, que és una persona que no pots parar de riure, és molt intel·ligent i té unes sortides molt bones; el Guille, que és una biblioteca caminant, sap perfectament qui ha escrit cadascuna de les obres i quin any; i l’Elena, que ja sap què és tot aquest món, ja que ha estat a Operación Triumfo, ja sap el que és plorar i emocionar-se. 5. Quina relació tens amb la gent dels cors? La veritat és que avui que hem gravat només amb un dels cors ha estat el primer dia que he interactuat amb ells, nosaltres estem absolutament aïllats, no podem parlar amb els cors, al plató de TV3 ens fan anar per passadissos diferents… justament perquè sigui més just. Fins ara no havíem pogut ni parlar.

Punt de vista de Pedro Pardo, un dels jutges del programa i director d’una coral a l’Orfeó de Lleida: 1. Com t’ha canviat la vida des que estàs al programa? Personalment m’ha canviat poc, continuo treballant als llocs on treballava. Però sí que és veritat que la gent em coneix més pel carrer, a vegades em paren, a vegades em donen opinions sobre el que hauria de dir als concursants… bàsicament això, que sóc molt més conegut, les xarxes socials s’omplen de comentaris. De totes maneres jo segueixo fent les meves classes, treballant a l’Ajuntament de Cerdanyola, dirigint l’Orfeó… i tenint la meva vida! 2. Consideres que el fet d’estar al programa t’ha obert portes o t’ha permès fer nous contactes? Més contactes sens dubte, el que passa és que ara encara és molt aviat, jo no havia estat mai a la televisió, el programa encara està a la meitat… tot i que som líders d’audiència i cada vegada ens mira més gent. O sigui que espero que sí, que en un futur m’obri més portes. 3. Per què creus que et van escollir a tu com a membre del jurat i no a un altre?

6. Quines idees donaries al programa per millorar-lo? De fet jo crec que canviar un programa que funciona perfectament, que és líder d'audiència els dissabtes, que ha fet augmentar la mitjana de TV3… seguir així! Jo sincerament no canviaria res. Aquest any el que ha estat molt bo i ens ha ajudat molt és que tots els cors tenen un nivell molt alt. 7. Què creus que té d’especial aquest programa respecte altres programes musicals? Sobretot que és constructiu, que és una mica pedagògic, que no anem a deixar malament ni a riure’ns de la gent. Sinó que intentem dir les coses perquè els cors aprenguin, i a més una cosa molt important és que es veu una evolució dels cors. Sobretot anem a construir i no a destruir i a passar-nos-ho bé. 8. Com t'afecta el fet de tenir el paper de dolent? En el fons m'estranya que se'm consideri el dolent. La gent que em coneix em diu que se'm veu molt seriós però jo penso que és perquè estic molt concentrat. I quan dic alguna cosa molt concentrat em poso seriós i pot sonar molt dura. Però intentem dir les coses per millorar.

30

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

9. Tot el que passa al programa és natural, no hi ha guió? No hi ha cap guió. És més, des de les actuacions a les valoracions no hi ha cap tall, és tot seguit. Tal i com es veu a la televisió és com passa a les gravacions. Això ens fa haver de ser molt ràpids. L'única cosa que preparem són els torns de paraula per valorar, simplement per no trepitjar-nos els uns amb els altres.

molta gent que està demanant d'entrar. Per exemple al meu cada dijous em trobo gent nova que em demana per fer audicions i que vol viure cantant. En definitiva, que podem considerar que ha sigut un repte aconseguit.

10. Què n'opines, de les corals terrassenques? La veritat és que jo no puc opinar molt sobre els cors. El que sí que puc dir és que una ciutat com Terrassa pugui fer arribar dues corals de nou que van ser seleccionades a Catalunya és un rècord i una felicitació pel món de les corals. Perquè aquestes dues corals hagin pogut arribar a aquest punt significa que hi ha una molt bona base, i d'aquest "planter" en surten cors que funcionen 11. Consideres que el programa fa de la música una competició? Estem parlant d'un programa de televisió, i com ja diu el nom és "tele" i "visió". Tu no poses la televisió per tancar els ulls i escoltar. Si tens una cosa avorrida tu no ho continues ho mirant. I no només és una qüestió de fer un show, sinó de competir per les audiències, llavors pots oferir una cosa que per molt cultural no funcioni televisivament parlant, i si no té audiència no ho posaran enlloc. Nosaltres hem aconseguit, sense fer sang ni basar-nos a atacar la gent, estar en el que és prime-time (a les deu de la nit). Coses que té sortir a la televisió és com per exemple avui, he estat fent una classe i quan he dit la paraula "afinar" un nen ha dit "oh com a Oh Happy Day" i això és el que fa il·lusió. 12. Com t'han afectat els comentaris a les xarxes socials? Jo per sort no sóc el que més ha rebut. Per exemple la Sílvia Abril ha rebut més ja que té un paper força identificat i més actiu i de jugar amb bromes. Però a vegades la gent no entén aquestes bromes i la posen verda. Però són coses que passen, a mi també me'n diuen, de critiques, però ja ho acceptes. A mi no m'havien vist mai 620.000 persones alhora i la gent té dret a opinar, després m'afectarà més o menys, però es supera amb una mica de closca i estant segur d’un mateix. Amb els companys ho hem estat parlant i els que tenen més taules amb això de sortir a la televisió et diuen que sí, surts a la televisió, però no passa res. 13. Creus que el programa ha fet que molta gent pensés a entrar a un cor? No és que ho cregui, és que és així. A molts cors hi ha

Punt de vista sobre el concurs de Gerard Ibáñez, Director d'un dels cors del programa (Deu de veu): 1. Com t'ha canviat la vida des que estàs al programa? Des que estic al programa, tinc més feina! però més feina de fer partitures, de fer més assajos i he hagut de deixar algunes activitats que abans feia, com per exemple alguns hobbies que ara no tinc temps de fer, ja que m'he hagut de dedicar més al programa. Tant a mi com al grup ens ha sortit més feina, ens passa que ens truquen i ens i et proposen projectes. La televisió és una plataforma molt forta que t'impulsa, ja que et posa com en un aparador i la veritat és que ens ha anat molt bé, estic molt content i no tinc cap queixa sobre això. 2. Es pot considerar que vius del que t'agrada? La veritat és que m'agradaria tenir més feina, però és molt difícil viure del món de la música. Ara per ara dono classes particulars, també sóc professor de música en una escola i dirigeixo el Deu de veu. 3. Creus que el fet d'estar al programa i arribar a la semifinal t'ha obert portes? Crec que m'obrirà portes. Ara mateix no m'han sortit gaires opcions com a director d'altres cors ja que estic totalment posat en el Deu de veu i en el programa. Tot i així tinc l'esperança que em donin una oferta per seguir treballant en el món de la música. 4. Com és el fet d'estar a la televisió? Quina és la teva experiència personal?

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t Quan has de parlar et poses molt nerviós! I mira que jo sóc actor, però en no tenir un guió davant és molt més difícil, ja que no saps mai què et preguntaran i et toca improvisar. I pel tema de la sonoritat a plató és una mica complicat, nosaltres no hi estem acostumats, però tot i així, ens n'intentem sortir al màxim.

31

Si es farà o no ho estem acabant de decidir TV3. Jo crec que fins que no s’acabi aquesta temporada no podrem separar-nos una mica del projecte i veure’l d’una perspectiva més objectiva, crec que fins que no ens en separem no podrem analitzar fredament el programa i parlar de què és el que s’hauria de canviar i què no, és complicat, ara tot és molt subjectiu i molt personal.

5. Teniu alguna cosa preparada per la final? La veritat és que no. Normalment les cançons te les imposa el programa i nosaltres si arribéssim a la final no sabríem què hauríem de cantar. Si arribem o no depèn del jurat, però nosaltres en tenim moltes ganes. 6. Que creus que té d'especial aquest programa? En aquest programa a diferència dels altres es valoren les relacions humanes i fer del concurs una competició sana. Estem molt contents que cada cop tingui més èxit i que s'estigui assolint l'objectiu del programa.

4. Estàs vivint bé l’experiència del programa i el fet d’haver fet pujar tant els límits d'audiència? Jo crec que sí, tot va molt bé. Els grups estan molt contents, els fem fer moltes coses i mai no es queixen, sempre tenen temps per nosaltres, ningú no protesta per res, col·laboren molt. Abans de començar el programa no pensàvem que aconseguiríem moure tanta gent, el primer dia movíem gairebé dues-centes persones de les corals, però ho hem aconseguit, tots es porten molt bé, són molt obedients. 5. Què creus que té d’especial aquest programa? A diferència d’altres programes jo crec que Oh happy day! és un programa molt familiar on procurem al màxim que hi hagi bones relacions amb tothom i que el que vol és que les corals creixin més que que competeixin entre elles. 6. S’ha aconseguit l’objectiu del programa? Sí, sobretot volem fer passar una bona estona, fer que la gent es distregui. Jo crec que amb els temps que corren volem veure un programa positiu, divertit, pedagògic, que t’alegri la nit. La veritat és que s’agraeix molt, hem aconseguit el que preteníem, cosa que fa que el programa hagi aconseguit el seu objectiu.

En la foto apareix la productora i un càmera d'exteriors que també va ajudar a les respostes. Punt de vista sobre el programa per productora: 1. Quina és la teva funció dins del programa? Sóc la productora del programa, porto la gestió dels cors, les gravacions, les funcions d’equip… la veritat és que ho porto una mica tot. 2. D’on va sortir la idea del programa? És una adaptació musical d’un programa que es va fer al País Basc que es deia Oh happy day! i a partir d’aquí es va traspassar la idea a TV3. 3. Hi ha la intenció de fer una segona edició? Què hi canviaríeu? Seria tot igual?

Després de saber el que opinaven els tres entrevistats nosaltres hem tret les nostres pròpies conclusions sobre el programa: Aquest programa és bàsicament positiu ja que fomenta les relacions sanes entre les persones i les ganes de millorar fent el que t'agrada, també és positiu ja que ha fet que molta gent es prengués la música d'una forma diferent i també que cada cop hi hagi més gent que estigui interessada en aquest món. En definitiva, el que finalment ens ha fet donar nom a aquesta entrevista ha estat el fet que sí, hi ha molts programes de televisió, però aquest és especial i tot i no estar basat en destrossar la gent ha aconseguit triomfar. Per tant sí, podem dir que ha estat un objectiu aconseguit.

32

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

ENTREVISTA A XAVIER CASADEMUNT: UN FANÀTIC DE LA MÚSICA I L’EDUCACIÓ Bernat Buzzi i Marta Gómiz (3r ESO)

opció; vaig decidir seguir amb la música. Sí, ja et dic, la vida m’hi va portar una mica a causa del que respirava a casa, la banda de l’escola: vaig canviar d’escola i em vaig enrolar a la banda i després ja vaig tocar amb uns grups de ball i guanyava alguns diners; tot va venir fàcil en aquesta direcció i era el que més m’agradava, primer el clarinet i després la direcció d’orquestra. Va ser aquest punt d’inflexió dins el mateix però veia que la direcció polsava més fort en el meu interior. Temps després vas realitzar un màster en direcció d’orquestra als Estats Units? Per què allà i no a les grans acadèmies europees com la de Viena, la de Rússia o la d’Hongria?

Nascut a Barcelona, estudia la carrera de clarinet amb Juli Pañella, direcció d’orquestra amb Antoni Ros Marbà al Conservatori Superior de Música del Liceu i amb Enrique Garcia Asensio al Conservatorio Real de Madrid. Als Estats Units realitza un màster en direcció d’orquestra i més tard és nomenat director de la Seattle Junior Symphony Orchestra i de la Marrowstone Concert Orchestra, a més de ser director convidat en d’altres. Ha estat cap del departament de música clàssica i director de l’orquestra de l’ESMUC, director de l’orquestra del Conservatori de Vitòria/Gasteiz, del Conservatori de Sabadell i del Grup Instrumental de la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és professor de clarinet, música de cambra i director de les bandes i l’orquestra simfònica de l’EMM - Conservatori de Terrassa. Es defineix el concepte “música” com l‘art d’organitzar sensiblement i lògicament una combinació coherent de sons i silencis. Què significa, per a tu?

Bona pregunta; jo vaig estudiar al Conservatori del Liceu, al de Madrid, però no m’ho vaig passar gens bé, amb els professors. Jo notava que faltava alguna cosa i creia que hi havia d’haver gent molt més bona que t’ensenyés l’ofici i, no et sé dir per què, des de petit tenia una fixació amb Estats Units; em semblava un país molt lliure amb molta força, molt creatiu i on no pesava tant la tradició històrica ja que aquí et trobaves mètodes molt severs a l’hora de l’aprenentatge i estructures molt rígides i jo intuïa aquesta cosa més lliure, més pensada per a la pràctica professional. Vaig anar a fer una primera “volta” per allà, mirant escoles i al final me la vaig jugar, em va sortir bé i vaig tirar cap allà. Imagina’t si tenia fe amb això que vaig contactar amb el Conservatori de San Francisco, California i em van avisar que només tenia una plaça i m’hi vaig llençar de cap. Vaig tenir la sort de quedar primer i vaig entrar a fer el màster. Dos anys després vaig anar cap a Seattle a l’estat de Washington i allà vaig ser-hi cinc anys realitzant un doctorat que no vaig acabar perquè em va sorgir feina aquí, a Vitòria. Quines diferències vas trobar entre el mètode d’ensenyament dels Estats Units i el d’aquí a Espanya?

Home, a mi el que m’interessa de la música és el fet que fa sentir, el tema del “sentir” profund. Això és quelcom que no es treballa ni en els estudis acadèmics en general. Es treballa molt amb l’intel·lecte però poc amb el “sentir”, i les arts tenen aquesta capacitat de sentir i, dins de les arts, crec, que la més poderosa és la música. La capacitat de fer sentir de la música és el que més m’agrada i penso que és una arma brutal per trencar l’estructura tant dels que toquen com dels que escolten.

La gran diferència és que si tu vals pel que sigui, tot el sistema et recolza. En canvi, aquí és al contrari: com més talent tenia un, més traves li posaven, més enveges; allà el sistema està pensat per arribar a l’èxit i llavors triomfar. És clar, canvia tot, els mestres l’actitud. Tot el contrari del que vaig experimentar aquí. A més, són gent molt pràctica, ja que tot està basat en els estudis però orientats cap a la professionalització. Les assignatures, les pràctiques, tot, està orientat per obtenir les eines per esdevenir un professional, i que aquests coneixements et siguin pràctics per a la vida real ja que aquí feia unes assignatures que em tenien desconnectat i no em servien per a res. Allà tot era útil, s’anava al gra.

Com i quan vas començar amb el món de la música? I per què vas continuar amb una carrera musical?

Creus que la seva manera de fer, marca el lideratge en quasi tots els aspectes?

Doncs jo vaig començar de petitet ja que la meva mare és pianista i donava classes i el meu pare cantava; hi havia molt ambient musical a casa. Sempre hi havia música al meu voltant. Recordo que a l’hora de triar una carrera; jo ja estava bastant ficat en el món de la música: tocava a la banda de l’escola, anava al conservatori, vaig començar amb el clarinet i... ja vaig descartar qualsevulla altra

La prova és que allà tothom li donava molta importància al doctorat, cosa que jo no feia. L’únic que jo volia era estudiar amb un mestre hongarès que era molt bo i jo no me'n separava. A mi només m’importava aprendre. Donaven el mateix nivell d’importància a un doctorat en música que a un doctorat en física o medicina; és això el que més em sobtà, valoraven a la música en un mateix

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t nivell que un enginyer o matemàtic, etc. Totes les titulacions eren iguals i això és el fonament de l’educació i el principal motiu pel qual són els líders. És tot una mateixa filosofia. I, no entenc perquè els polítics d’aquí no s’inspiren més i es fixen en el sistema d’allà que demostra a diari que és el millor. Ha d’haver-hi un truc i quan ets allà el veus: als Estats Units odien perdre el temps. La seva disciplina i el seu compromís és diferent però és també diferent el resultat de manera que aconsegueixen l’èxit abans? Sí. Sempre es va al gra; tot és pràctic, tot està orientat a aconseguir resultats i, això, a vegades la gent ho critica, critica la filosofia d’aconseguir l’èxit. La part bona, és que si et matricules a algun lloc no et preocupis que aprendràs allò pel qual has pagat. Jo recordo el primer dia d’entrar al Conservatori, vam acabar a les vuit de la nit i després de sopar em digueren que si tornava al Conservatori a estudiar. Imagineu-vos si és diferent tot que el conservatori estava obert vint-i-quatre hores diàries. Només aquest detall respon a la vostra pregunta de manera brutal ja que la diferència és enorme. El nostre conservatori a les nou de la nit ja està tancat, en canvi aquell no tancava mai; el conservatori està al teu servei, estan per ajudar-te; tot està pensat perquè tu et puguis desenvolupar en les millors condicions. Amb l’ajuda de la teva experiència, podries explicar-nos la visió que tenen sobre els europeus a nivell musical als Estats Units, on hi ha una cultura musical més extensa? Bé, ells tenen molt respecte perquè, de fet, totes aquestes grans conquestes que ells han assolit, tenen el seu fonament en la cultura europea. Però és que després de la segona guerra mundial, allà als Estats Units van anar a parar moltíssims professors de Viena, de Berlín fugint del nazisme, espanyols també… de tot. Molts refugiats europeus, no per pròpia voluntat, sinó per qüestions polítiques van haver de refugiar-se allà des de començaments de segle gairebé perquè és una cultura d’immigrants i llavors la seva base és d’immigrants europeus. Aleshores, la base cultural és profundament europea però sense tenir el pes aquest històric conservador que fa que no evolucionin les coses. Ells van ser molt hàbils a dir: un país nou amb una cultura europea potentíssima, i això amb l’energia nova d’un país; doncs és clar, ho portem a la màxima potència fins a convertir-se en la primera potència. Però allà era molt curiós: el meu professor era hongarès, el de violí rus, l’altre… També hi havia jueus a punta pala… O sigui, hi ha moltíssims músics europeus, i a les universitats n’està ple. Ells han estat tremendament respectuosos sabent que la tradició ve d’aquí. Per exemple, el Joaquín Achúcarro, és un gran pianista espanyol, té una càtedra allà i li diuen de venir a Espanya però és clar, no poden competir. Allà li donen tots els mitjans, tot el que necessita…. Ara, ell és d’aquí, oi? Sí, però és clar, veuen un noi que val, i li diuen: tu aporta allò teu en aquest país que nosaltres ja posem els diners. Això és el que falta aquí de vegades, que hi ha molt talent però no hi ha el dinamisme, ni l’ambició, ni la cultura necessària per aprofitar el 100%

33

del talent natural que té aquest país, que és molt alt. Quan, com i per què vas decidir dedicar-te a l’ensenyament al teu país natal? (Riu). Bé, de fet, és tot un misteri. Jo sempre he estat vinculat amb l’ensenyament i no sé ben bé per què. A Seattle, per exemple, dirigia la jove orquestra d’allà. Era una orquestra de 130 nanos i d’allà em va sortir feina al Conservatori de Vitòria, després al Conservatori de Terrassa, de Sabadell… Sempre, les feines que m’han sortit, han estat vinculades amb l’ensenyament i no per una decisió meva. Jo reconec que, com jo no m’ho vaig passar gens bé quan estudiava, és com si hagués tingut l'oportunitat de vegades de fer allò que a mi m’hauria agradat fer quan estudiava. Quan jo estudiava, era tot com molt gris, com molt sever, era molt poc plaent. Quan estudies sense plaer, trigues molt a assimilar que la música és per gaudir. I llavors, quan ho entens, és bonic compartir-ho, i gent que està començant, alumnes…, recordar que la música és prioritària al moment d’expressar, de sentir… Llavors a mi, el fet d’ensenyar la música des del plaer, em satisfà molt. Què n’opines, sobre el gran descens a nivell educatiu degut a les recents reformes? Quina és la pitjor conseqüència d’aquest fet? No m’estranya gens: aquest país està molt malament a nivell educatiu. Només creuar la frontera i anar a França, o a Alemanya… És com una altra dimensió. A Berlín: la quantitat d’orquestres, la cultura que tenen… Jo crec que aquí es considera la cultura i l’educació com a coses suplementàries, i en altres països és la matriu de la societat (Finlàndia). Però és clar, tu veus com eduquen els nanos, els mitjans que tenen, i el que cobren els professors... Llavors, aquí, pel que sigui, a nivell històric no ha calat, estem molt enrere. Aleshores, fins que no es prioritzi això, es vagin canviant les lleis… Sempre estarem al mateix punt. Falta moltíssima cultura, i això no és quelcom que puguis adquirir així per la cara, sinó que ha de tenir un fonament, i el fonament és des de la infantesa, quan es crea la veritable educació. Els que governen, que són qui haurien de veure això amb claredat, però, no tenen la cultura suficient com per posar-hi solució, i aleshores és un peix que es mossega la cua. Qui podria fer alguna cosa per a resoldre el problema són ells, i ells mateixos estan en la ignorància i en la inòpia i no se n’adonen. Fixa’t que no parlen idiomes, els polítics, no han viatjat… Tenen unes limitacions tremendes: no han viscut a països, no tenen una visió global i no han viscut aquests impactes. Que vagin a Berlín, els canviaria la mentalitat per a tota la vida. En aquest mateix planeta hi ha llocs on l’educació i la cultura van primer de tot, i després saben que si tenen persones cultes i educades i sensibles, la societat en conjunt, donarà fruits, fruits sòlids i estables, però això és una política molt d’anar improvisant lleis, però sense tocar amb profunditat el nucli. Ser professor és un dels oficis que requereix més vocació, però la resposta dels alumnes creus que es correspon amb l’interès que tu transmets?

34

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

(Riu). Es requereix vocació i paciència. És una professió dura i la paciència ha de ser infinita. Llavors, si tens paciència, bé, sinó ho passes malament. Jo en tinc bastant de paciència però jo veig professors que no en tenen gaire i ho passen de pena perquè el que volen és tocar i fer concerts, aleshores es troben donant classes per obligació i això és un problema greu; però de vegades, ja et dic, quan realment el que ensenyes fructifica i hi ha un retorn, és una sensació molt gratificant: justifica tota la paciència i l’esforç. Hi ha moltes vegades que no, i has d’anar seguint el teu camí i acceptar quan hi ha resultats tan bons, perquè tampoc depèn de tu. En el món dels conservatoris per exemple, hi ha gent amb molt interès, i després et trobes gent que ve perquè els pares volen que vingui… L’altre dia em ve un alumne i em va confessar que li havia promès al seu avi, abans de morir, que acabaria al Conservatori. És clar, et trobes coses raríssimes, de falta de compromís però quan grates una mica també surt la veritat. El que seria ideal seria que tothom qui fes estudis musicals, que ja suposa un esforç suplementari, els fes amb total interès. Hi ha moltes inèrcies creades; de vegades, la gent comença, se’n cansa, segueixen... Però vaja, sí que hi ha moments de moltíssima satisfacció, sobretot perquè ja la gent que ve al Conservatori i s’interessa per la música acostuma a ser gent sensible, i llavors estàs envoltat de gent sensible. Sovint, hi ha alumnes que no ho saben que són sensibles, però hi ha un aspecte de sensibilitat a l’ambient i un ambient interessant per compartir. Què és el millor de la teva feina? I el pitjor? (Pensa). El millor? A veure, a mi em toca dirigir grups grans de 60, 55 persones… Bandes, orquestres… Això és molt satisfactori perquè crear música tots junts, 60 persones alhora i aconseguir que vagin tots a una i fer concerts i que el que tu vols al final t’ho donin… No té preu. Quan aquestes 60 persones s’uneixen per gaudir de la música conjuntament, això és súper gratificant. Després, la part més dura, és el fet són grups molt grans i per exemple, als Estats Units, jo tenia una secretària només per ajudar-me. A qualsevol país culte se sap que una orquestra simfònica és com un portaavions: s’han de fer còpies, hi ha d’haver un arxiu, s’han de trobar les partitures, s’ha de parlar amb l’editorial i s’ha de dirigir l’orquestra, estudiar-se les partitures el propi director… I, en aquest país tercermundista, no existeix aquesta ajuda logística. Pensa que una hora meva dirigint una orquestra de 60 o 70 persones, computa igual que si un professor de piano fes una classe a un nen. Aleshores, de vegades físicament fins i tot, és esgotador. La feina que jo faig de vegades, l’haurien de fer entre l’arxiver i coordinador, tot el tema de la percussió… L’orquestra té una logística molt aparatosa. Llavors la feina que jo faig l’haurien de fer 3 persones que no hi són. Aleshores absorbeixo jo tota la feina i a vegades és la part més negativa, en el sentit que hi ha un desgast energètic importantíssim. I bé, és tal com és, ja et dic, fruit de la manca de cultura has d’acceptar-ho tal com és. I, per finalitzar l’entrevista, fins a quin punt creus que estan relacionats els conceptes “música” i “educació”?

Jo crec que tot a la vida és un tema educatiu, fins i tot la política és educació. Tota cosa que es vulgui abordar amb profunditat acaba sent una experiència educativa. Tot està impregnat de la curiositat del ser humà per conèixer el perquè de les coses i el perquè de la seva existència. La vida és un misteri al·lucinant. Vagis per on vagis et trobes el misteri de la vida i ningú, ni el més savi, te’l sabrà explicar mai. Això és un gran misteri. I en l’únic que pot aspirar l’ésser humà és en desfer aquesta curiositat en la mida del possible. Òbviament, quan sents una música i se’t posa la pell de gallina, és tot un impacte a dins. I una persona sensible tendirà a voler investigar això, aquestes pessigolles que li fa la música, de què va... Per això l’educació és un fracàs, perquè no es basa en això: l’element motor és la passió i la curiositat, llavors no fa falta estudiar, va sol. A mi quan em diuen “és que haig d’estudiar”, és una paraula que hauria d’estar prohibida. No s’ha d’estudiar; l’únic que s’hauria de fer és tenir la flama de la curiositat encesa les 24 hores. De vegades el sistema educatiu és molt repressor: no deixen viure a la gent, que investiguin… A Finlàndia em sembla que fins els 5 o 7 anys no els ensenyen a escriure i després aprenen rapidíssim. L’únic que fan és investigar, jugar, experimentar… Però es fan forts en aquesta experimentació i van integrant el món sense que els diguis massa com han d’interpretar el món. Ells mateixos van fent la seva maduració. I després integren la lectura i l’escriptura en dos dies perquè la base és molt sòlida. Tot el que ve és educació a la base i llavors pots aprendre el que vulguis sempre i quan el motor de la inquietud, curiositat i autodescobriment estigui funcionant correctament. A mi em va passar: a mi m’expulsaven de les escoles quan estudiava; em feien fora de tot arreu i em va salvar la música. A l’última escola que vaig anar, perquè ja m’havien fet fora de totes, em van agafar perquè era molt bon músic. Jo m’avorria tant a l’escola que feia gresca i em posava a enredar, perquè jo m’avorria. I jo tenia un sentiment de culpa brutal, però jo crec que no era jo el responsable, sinó que m’ensenyaven de tal manera que no m’interessava gens, i la prova és que després, quan estava a Estats Units treia les millors notes perquè m’interessava i tenia sentit el que m’explicaven i era aplicable i divertit i em feia créixer. Tancant l’entrevista, això de l’educació és la base de tot, la base de l’ésser humà: l’aterrar en aquest planeta i redescobrir-lo. Tots els educadors han d’intentar que aquest procés natural que es desenvolupa en tot ésser viu, no posar-hi obstacles, sinó afavorir-ho, recolzar-ho i no interferir massa: només donar les eines perquè aquella persona vagi provant i errant i vagi descobrint el món per si mateixa. Els més grans, amb l’experiència que tenim, hauríem d’ajudar en el possible en aquesta vivència sense bloquejar, sense reprimir. Donant molta llibertat individual. Només ens cal agrair a l’entrevistat que ens ho ha facilitat molt tot i ens ha trobat l’horari perfecte. Hem gaudit molt de l’experiència i esperem repetir-la alguna altra vegada.

Narració Batxillerat “EL SILENCI DE LA GUERRA” Primer premi d’il·lustració de Batxillerat. Laura Ramos (2n Batx.)

SUGERENCIAS DESDE ARRIBA Primer premi de narració Batxillerat

Nunca podremos averiguar si era la que más mundo había visto. Lo único que se sabía con certeza es que había estado en gran parte de él.

Sara Weichsel (2n Batx.) El director trataba de que la música fluyera entre los intérpretes, les transmitía su energía, quería que todos vibrasen de emoción para difundir un sentimiento que se encontraba oculto en aquella melodía. El silencio en la sala era sepulcral cuando el oboe acababa su solo y los violonchelos tocaban las dos últimas notas que suponían el final de la apertura del Concerto en re menor. Pero unos instantes antes de que el oboe tocase esa última nota y que los violonchelos finalizaran, una pequeña gota de sudor se precipitó por la frente del joven director. Aquel hecho no era considerado bello, pero sí especial. Ya Heráclito decía que ningún hombre puede bañarse dos veces en el mismo río. Seguramente andaba en lo cierto. Por eso, aquella gota de sudor era considerada rebelde.

El agua que contenía aquella gota había sido formada hacía ya bastante tiempo por una planta de origen almeriense. Junto a muchas otras, había viajado por el Mediterráneo y, a pesar de las tempestades, había cruzado el estrecho de Gibraltar y llegó así al océano. Una vez allí, distintas corrientes la habían llevado por submarinos parajes inhóspitos que había contemplado desde abajo. El océano y sus olas eran irregulares y cambiantes, como los ritmos del concerto que se interpretaba en aquella sala de París. Siguiendo aquella melodía dirigida por el viento, la gota había llegado a un lugar muy distinto al de su nacimiento. Primero le pareció otro continente, pero no lo era. Una vez allí comprendió que en aquel lugar pasaría una larga temporada. Había llegado a Noruega y, aunque trató de evitarlo porque quería continuar viendo mundo, fue

35

36

Narració Batxillerat

congelada en un gran glaciar. En aquel lugar pasó la mayoría de su tiempo, muchos y muchos años enclaustrada y fría. Al cabo de los años escapó. Muchos dicen que, cuando se pasa a formar parte de un glaciar o un iceberg, es muy difícil volver a ser libre a no ser que algo extraño suceda. Y así fue, algo insólito sucedió. A causa de una fuerte tempestad, un relámpago tan estrepitoso como un percusionista tocando fortísimo cayó al lado del glaciar y provocó que un bloque de hielo se desprendiera. Fue entonces cuando la gota logró escapar. Pero había adquirido una forma distinta: estaba evaporada. Este pasó a ser su estado preferido, seguramente porque nunca antes había sido gas. Así pues, desde entonces pasó mucho tiempo observando el mundo desde arriba y, de esa forma, pudo estar casi en todos los países. Pudo contemplar la belleza del mundo y de la naturaleza y se dio cuenta del encanto y la magnificencia del lugar en el que estaba. A pesar de todo, también pudo ver aquellas regiones más pobres y desgraciadas de la tierra, donde a diario había guerras o asesinatos y donde la gente no tenía oportunidad de ser feliz ya que vivía insegura. De vez en cuando se condensaba y bajaba al suelo en forma de lluvia; era entonces cuando podía observar de primera mano la miseria de algunos humanos. Sin embargo, lo más especial resultaba cuando alguien se la bebía. Este era su momento preferido. Podía notar la energía y la vida en el interior de algunas personas, pero también el sufrimiento y el miedo en el de otras. Era ese contraste entre la vida y la muerte, entre la energía y la flaqueza lo que llenaba su viaje de altibajos y vicisitudes. Su más desagradable experiencia fue caer en forma de lágrima por la mejilla de un anciano que había perdido a su familia en una guerra. A ella no le incumbía en absoluto lo que pasaba pero no podía evitar reflexionar acerca de ello. Aquella insignificante gota de agua no era capaz de comprender cómo todo aquello podía suceder. No obstante, pudo ver cómo, con el paso del tiempo, las máquinas se adueñaban de los hombres. Entonces solamente algunas personas defendían los valores realmente importantes de la vida. Solo algunas luchaban por la libertad. Solo ellas buscaban un mundo más digno con trabajo para los hombres, futuro para los jóvenes y estabilidad para los ancianos. No buscaban su propio bien, querían un bien común. Pero eran una minoría. Se dio cuenta de que los hombres tenían el poder de crear felicidad y libertad y así convertir su vida en algo más que maquinaria, pero no lo hacían. Observó que la raza humana estaba siendo controlada. Las máquinas les impedían ver más allá de su realidad y no eran capaces de

apreciar todo lo que estaban haciendo mal. La ambición, el odio y la intolerancia eran los valores más extendidos en aquel mundo. Lo que movía a la gente era sobre todo el dinero y los placeres. Solo en aquellos países menos desarrollados la bondad, la dulzura y la empatía estaban por encima de la inteligencia, el dinero y la fama. Pero allí donde estaban, no podían hacer nada para advertir a la gente de los países más “avanzados” sobre cuál era realmente la forma de alcanzar la felicidad y vivir una vida mejor. Aunque se daba cuenta de todo, desde ahí arriba no podía hacer nada para cambiarlo. Era como una trompeta con sordina, como un violín sin cuerdas o como un director sin batuta. Ella solamente podía observar. Por eso y por todo lo que eso conllevaba, aquella frágil gota de agua era realmente especial.

TRECE PASOS A LA DERECHA Accèssit narració Batxillerat Judith Pérez (2n Batx) Aquel era, sin duda, un hombre extraño. Gabardina negra, larga, de cuero consumido y botones desgastados. Los zapatos eran poco más que un par de trapos mal cosidos escondiendo unos pies de pesadilla, oscurecidos por los años. Una bufanda deshecha ocultaba su cuello, que se adivinaba débil y descarnado por debajo de la tela. Las manos, tensas, con unos dedos raquíticos y deformados que se retorcían con frenesí buscando un ápice de calor. La espalda encorvada le confería un aspecto macabro, una apariencia amenazante y silenciosa. No había movimiento en el hombre y, sin embargo, desprendía un aura de oscuridad viscosa y viva, muy viva. Lo más raro era su rostro, de piel pálida, muerta. Las venas adormecidas surcaban su frente y su barbilla dibujando entramados de sangre negra. La boca, entreabierta, aventuraba unos dientes torcidos y sucios, señalados con matices de un amarillento podrido. Los cabellos, de un gris mortecino, caían con insolencia tapando unas cejas prácticamente inexistentes. La cabeza, ligeramente inclinada a la izquierda, le dotaba de un aspecto más tétrico aún. Por último, los ojos. Unos ojos fríos, claros como el azul más gélido, que perforaban con la mirada sin compasión. Directos. Parecían demasiado despiertos, demasiado duros, demasiado crueles. Detrás del individuo, un paisaje devastado se extendía sin fin. El suelo estaba recubierto de nieve pisada, enturbiada, embarrada. Resultaba imposible buscar un

Narració Batxillerat horizonte con la mirada; era muy fácil perderse entre tanta monotonía invernal. Solo una vieja valla de jardín se mantenía recta sobre la nieve, a unos trece pasos a la derecha del hombre de la gabardina. Reposando sobre la madera, seis cuervos negros miraban fijamente al frente, con una suciedad infecciosa entre las plumas. Seis. Parecía que tuvieran hambre, mucha hambre. No podía apartar los ojos del cuadro. Había algo en él… algo entre esos trazos oscuros que me cautivaba. Mis pies no se movían, estáticos sobre el mármol del museo. Sin saber cómo ni por qué, no podía dejar de temblar. Esa pintura me provocaba una especie de atracción magnética, casi enfermiza. Sentía mi corazón latir deprisa, bombeando la vida con desesperación. Poco a poco, me fui aproximando a la obra. Primero, llegó el dolor. A medida que mis pasos me acercaban a esa pintura maldita, los recuerdos se agolpaban en mi mente, clavándose como cuchillas. Recuerdos lejanos, silenciados en mi interior por mucho tiempo. Una detrás de otra, las imágenes se sucedían con violencia, sin interrupción. Recuerdos de golpes y gritos, contundentes, feroces. Imágenes de un hombre de mirada furiosa y rostro desencajado, con la mano levantada. Imágenes de un niño acurrucado en un rincón, con los ojos cerrados con fuerza y el miedo dominando sus facciones. Pequeño y frágil. Lentamente, el dolor dejó paso a la ira. Frías lágrimas resbalaban por mi rostro, sin pausa, delineando un recorrido con sabor amargo. La rabia me consumía, me ahogaba. Nunca entendería por qué el niño de mis recuerdos no huía, por qué no se levantaba de ese rincón y escapaba. Por qué no luchaba, por qué no se quejaba. Aunque tal vez no quería. Tal vez se culpaba de la furia de ese hombre que le pegaba. Tal vez se merecía las palizas de su padre. Tal vez se sentía demasiado solo, demasiado vacío. Tal vez. Finalmente, solo quedaba el terror. Estaba tan cerca que podía notar el tacto del lienzo bajo la palma de mi mano, saborear cada imperfección de la superficie. Un temor irrefrenable se extendía dentro de mí, tiñendo mi alma de negrura. Tenía miedo de esa fascinación que me producía el cuadro, miedo a perderme entre aquel paisaje que me llamaba con tanta fuerza. Pero en realidad, ya era inevitable. Mis uñas se deshacían, oscureciéndose y confundiéndose con las pinceladas lúgubres de la obra. Las manos se fundían en una espiral negra, dejando atrás mi realidad para aceptar la del lienzo. Me sentía anestesiado, sometido a un estado de hipnosis permanente. Ahora los brazos, ahora el torso, después las piernas. Me sentía atrapado dentro de mí, enloquecido de tanta belleza. Solo podía pensar en llegar pronto al otro lado y sentir el frío de la nieve con los pies descalzos.

37

Nada más importaba. El pigmento se introducía en mi cuerpo, diluyéndose a través de las incontables cicatrices que surcaban mi piel. Cicatrices olvidadas, cortes mal disimulados que me habían acompañado siempre. Cicatrices que habían marcado a ese niño sin valor para escapar. La pintura reemplazaba mi carne y me unía con firmeza al dibujo. Mis cabellos se convertían en pinceladas negras, retorciéndose en filigranas deprimentes. El dolor, la ira y el miedo desaparecían lánguidamente y una sensación de paz colmaba todo mi ser. El cuadro me absorbía. Solo una vieja valla de jardín se mantenía recta sobre la nieve, a unos trece pasos a la derecha del hombre de la gabardina. Reposando sobre la madera, siete cuervos negros miraban fijamente al frente, con una suciedad infecciosa entre las plumas. Siete. Parecía que tuvieran hambre, mucha hambre.

EL PAS DE VIANANTS Roger Torné (1r BATX) Avui és un dia com la vida mateixa, dins la ciutat de Terrassa; la gent treballa. Aturo el motor, s’atura el cotxe, i ara, és el torn dels altres. Relaxo el cos suaument al respatller, mentre la gent creua per davant meu, el pas de vianants. Un nen és el centre de les mirades; ell plora i cerca el consol. Aparenta ser egoista, només espera rebre sense donar res. No vol creuar el pas, sembla que el temor el consumeixi i els seus ulls no vulguin veure la realitat. Ell probablement viu dins del seu món i no se’n vol separar. Però llavors, sense saber massa per què, deixa les pors, i fa la primera passa. Fa una segona passa, i deixa de sanglotar. S’eixuga les llàgrimes mentre aixeca el cap i altre cop el peu, per continuar. A poc a poc, evitant trepitjar les ratlles negres del pas de zebra, s’aproxima a l’altra banda, on sa germana, amb la mirada compassiva d’una adolescent i un somriure esmorteïdor, l’espera amb una piruleta. La seva cara sembla mostrar allò que no és, com si amagués la veritat del que sent, del que espera, del que creu i del que vol. És confús imaginar l’interior d’aquella noia, quan jo veig la mirada d’una princesa rere la finestra d’un castell fortificat, i ella, solament observa i lluita contra els canvis que li marquen la vida, dia rere dia. No té sentit improvisar la teva pròpia perdició i voler controlar els teus propis sentiments, però ella encara no ho sap. La meva atenció canvia en sentir el ressò de les passes actives d’una dona jove, que vesteix talons. Porta el cabell recollit, un vestit beix i uns llavis a conjunt amb el color del semàfor, vermells. Té la mirada baixa i la

38

Narració Batxillerat

seva cara bonica i uniforme mostra el mateix que una paret llisa i inexpressiva. No és difícil d’imaginar en ella, el prototipus d’una noia insatisfeta, que busca un pintor que dibuixi un somriure sincer al mig de la seva paret blanca. Les seves passes, però, cada cop s’allunyen més i s’escolten menys. Apareix, per l’altra banda, un home adult, alt i ben vestit. Té pressa. Potser arriba tard a la feina. Se’l veu ansiós, com si la corbata de ratlles l’asfixiés, neguitós, com si només pogués respirar el tabac que fuma, i preocupat, com si la seva maleta negra estigués plena de problemes sense una clara solució. Sospito que, realment, no sap quins són els seus objectius de la seva vida i tan sols continua caminant per mantenir la seva família, el més important dels seus tresors. I de sobte, m’endinso en el mar dels meus pensaments, mantenint la mirada perduda. Quin és el sentit de la vida? Per què busquem allò que no podem aconseguir? Per què ens compliquem tan la vida? Hi ha respostes a totes les preguntes? Però no vull ofegar-me dins l’oceà de la filosofia, i mica en mica la meva mirada es va enfocant. I ja veig, nítidament, un arbre i un ocell, i al seu costat un vell, assegut en un banc. És curiós, ja que ell també observa la gent. Mira com la vida passa davant dels seus ulls entreoberts, respirant una tranquil·litat absoluta. Tenia un somriure de satisfacció, difícil de descriure, com si mostrés que ha pogut respondre totes les preguntes que jo no he sabut, o com a mínim, les que ell necessitava per ser feliç. Ell, sense dir res, mostra d’alguna manera que ja ha complert, que ja ha fet el que considera Està sol, però és lliure. I potser és això el que tots busquem: la llibertat per poder fer el que vulguem, la llibertat de desitjar i poder complir, la llibertat de ser lliures... L’ocell de l’arbre emprèn vol, el vell li xiula i l’ocell li canta i els dos miren com es pon el sol.

SEGUIR ENDAVANT Carla Ruana (1r Batx.) Potser hi hauria d’haver pensat abans. Potser, si hi hagués donat més voltes a buscar una altra solució que no fos aquesta, ara no em sentiria així i tot estaria en ordre. Però la veritat era que no sempre les coses havien estat d’aquesta manera. Hi va haver una època en la qual totes les persones del meu voltant semblaven estar bé. Se’ls veia en el rostre: era clar, serè; els ulls els brillaven amb força. Lentament aquells ulls van anar perdent llum, cansats de lluitar, derrotats. Fins i tot les seves veus es van apagar i tot va canviar. A poc a poc vaig començar a reflexionar sobre el sentit que tenia portar la vida que estava vivint. Un cop ho has

perdut tot, has fracassat en tots els teus objectius i no et queda res, no està bé continuar com si res hagués passat, fingint ser forta quan en realitat per dins no ets altra cosa que mil bocins de sentiments posats tots en desordre dins una sola figura. Fugir d’allà va ser la única opció. De vegades em posava a pensar com havia arribat fins aquest punt. Solia tenir una vida tranquil·la, senzilla, sense gaire complicacions. Un bon dia tot havia donat un gir de 180 graus; semblava que res rutllava i era l’hora de canviar, de créixer. Em va tocar madurar, potser més aviat del compte, però crec que allò va servir, en part, per adonar-me que en realitat no pots fugir del passat, has de conviure amb ell per sempre més. Ni tan sols pots intentar oblidar-lo, et persegueix, fins i tot quan dorms, s’apodera del teu pensament i apareix en els teus somnis provocant dins teu una sensació desagradable que et recorre tot el cos, de cap a peus. Et despertes suant i amb el cor accelerat, mires al teu voltant per comprovar que tot està bé. És com tenir una agulla clavada enmig del cor que et fa petites punxades quan menys ho esperes. Em trobava sola, estirada enmig d’aquella sala, tapada amb una manta, tremolant. M’envaïa la por, el pànic i els meus peus glaçats s’estremien. De tant en tant sonava el meu mòbil, on anava acumulant els missatges i les trucades perdudes, estaven preocupats per mi, sabien que no ho estava passant bé, però també sabien que necessitava meditar. Jo no ignorava la manera en què m’havia acomiadat; sabia que no era la correcta: un tros de paper, un bolígraf de tinta negra, cinc paraules escrites, “Adéu; recordeu que us estimo.” Els havia fet a cadascú un petó amarg al front mentre dormien. No ho podria haver fet d’una altra manera, hauria estat massa dur donar-los la noticia en persona; els ulls se m’haguessin inundat en veure les seves reaccions. Pensava en tot el que havia deixat enrere, la família, els amics, els petons d’ànims i les abraçades de suport, els dinars de Nadal, fins i tot la meva habitació, on tants moments havia viscut. Vaig recordar totes aquestes petites coses, que en aquell moment em van semblar vitals, i vaig decidir tornar al lloc on tot havia començat. Les trobava a faltar. No em sentia bé, la culpabilitat s’apoderava de mi. Sentia que els havia abandonat però tenia la necessitat d’escapar d’allà, anar-me’n ben lluny, en algun lloc desconegut on poder començar des de zero. Però intentar tornar a començar havia estat inútil. Vaig empaquetar les meves quatre pertinences i les vaig posar en la trista maleta, que també estava cansada d’anar amunt i avall intentant trobar el lloc adequat. Els

Narració Batxillerat peus em pesaven, tot i així, sabien on es dirigien i cada passa era una mica més ferma i decidida que l’anterior. La mà em tremolava, vaig introduir la clau, que tant de temps havia estat conservant, en el pany. Vaig esbossar un petit somriure en el meu rostre; els seus es van tornar a il·luminar. Lentament s’anaven acostant a mi, em van prémer fort, entre els seus braços. Vaig tancar els ulls, em va venir aquella olor tan identificativa, la olor de la teva família. No vaig poder evitar que se m’escapés una petita llàgrima. Ara tothom tornava a ser feliç.

39

-El moderador del Norte amenaza con una guerra inminente, ya ha roto su amistad con los reinos del Sur y del Oeste, y su señal cobra fuerza. Tememos que pueda haber troyanos en nuestro sistema. El Firewall debe de alzarse de inmediato. No era la primera vez que caballeros asustadizos anunciaban guerras inminentes o colapsos del sistema. Siempre eran mensajes basura. -Escúchame, princesa. Esta vez va en serio. Solo tu padre, el Administrador, puede poner fin a esto. Si no hacemos nada, pones en juego la cancelación de tu cuenta, y las de todo el reino.

ECOS DEL PASADO David Hernández (2n Batx.)

-Lo tendré en cuenta. Retírate. El cielo ardiente del ocaso consumía la luz para dar paso a la oscuridad de la noche. Las nubes incandescentes corrían huyendo del padre Sol. Las ramas de las hayas se entretejían y formaban un pequeño refugio que me guardaba de las pequeñas gotas que tímidamente empezaban a caer. Las flores del suelo parecían ansiosas de lluvia, moviéndose al compás del viento. La neblina se aglomeraba formando remolinos y cubría el suelo de los jardines. Levanté ligeramente la falda de mi largo vestido del color del cielo y decidí volver a mis aposentos, o padre se enfadaría si me ausentaba demasiado. Todo el mundo sabía que me gustaba saborear la calma de este rincón, y la lluvia sobre la piel me hacía sentirme viva, pero estar expuesta demasiado tiempo durante los días lluviosos podría quemarme, o eso decía mi instructora. Nunca había podido comprobarlo, me obligaban a encerrarme en mi cuarto hasta pasados unos días. Empecé a oír el repiqueteo de los cascos de un caballo sobre el suelo empedrado, acercándose rápidamente. En seguida pude distinguir a un caballero de la Orden del Zorro Ardiente, montado sobre un caballo negro y la crin anaranjada que les identificaba. Me sorprendió su apariencia joven y vivaz: nuevas órdenes habían surgido con el paso del tiempo y esta había quedado anticuada y sin muchos adeptos. Sin siquiera bajarse de su montura, se me acercó al trote y dijo, acelerado: -“#Urgente #Peligro #Moderadores #Sur #Guerra”. –Se levantó la visera y clavó sus ojos oscuros sobre mí. Eran poderosos y seguros, pero brillantes por el miedo. -Cálmate, fiel caballero; no hay razón para que el temor infecte tu corazón. Baja de tu caballo y acompáñame, debemos volver. Dime, ¿cuál es tu estado? –Procuraba aparentar la serenidad y frivolidad típicas de los de mi clase, pero este tipo de noticias eran un estorbo.

Volví a paso ligero hasta el palacio. No entré por la portada, no quería que todos me vieran vagabundear a esas horas. Tomé el camino que pasaba a través de las cocinas, junto a la entrada del yacimiento, ascendía por las habitaciones de los criados y acababa en un estrecho pasadizo secreto que comunicaba la biblioteca con la capilla. Aparecí justo detrás de una gran estatua que representaba una manzana con un mordisco. Una revolución de los moderadores… era impensable. Mi padre, el Administrador, tenía el poder de la palabra y nadie podía arrebatárselo. Solo cuando él muriera otro de los moderadores tomaría el relevo. Y les tomaría años aprender todas las palabras que mi padre había descubierto en toda una vida. La lluvia repiqueteaba ya contra las vidrieras de la capilla, haciéndolas temblar. Cada gota se tornaba en humo verdoso cuando tocaba la roca y conformaba una niebla cada vez más densa en torno al palacio. Hoy estaba especialmente espesa. No querría estar fuera, siempre había alguien que no llegaba a tiempo, y nunca se le volvía a ver, se le baneaba permanentemente. Estar encerrada me daba demasiado tiempo para pensar. Solo podía gozar de la compañía de mi fiel perro Nokia. No estaba segura de qué significaba aquella palabra, pero me gustaba. Tenía un cierto sonido… mágico. Todo se debe al yacimiento que encontramos bajo el palacio: una profunda escalinata descendía interminablemente hasta una especie de despensa. Se asemejaba a una biblioteca, pero en lugar de libros en los estantes había objetos de formas extrañas y usos desconocidos. Muchos estudiosos habían tratado de averiguar para qué podían servir, pero no lo habían logrado. Decían que podría tratarse de un antiguo reino que había quedado sepultado. También había estantes vacíos, carros metálicos y, lo más importante, montones de agua en botellas de un extraño material transparente. Desde que tenía memoria, el agua era uno de los recursos que más escaseaba en los reinos.

40

Narració Batxillerat

Hoy tenía una botella que rezaba “Veri”. Me preguntaba qué significaría. También era extraño. Un día bajé a escondidas al yacimiento y me adentré demasiado, hasta que mi candil se hubo extinguido. Empecé a desesperarme y a temblar cuando me encontré completamente a oscuras. Las manos me sudaban y me sentía sola y helada. Habría quedado allí encerrada y perdida, habría perdido la señal si no fuera por una tenue luz que surgió de la nada y me permitió volver sobre mis pasos. Primero pensé que podía ser un duendecillo, pero luego vi que era una de las extrañas máquinas, que había cobrado vida al golpearla sin querer. Rectangular, tras un cristal aparecían las palabras “Introducir código PIN. 3 Intentos restantes.” Nokia… mi pequeño perrito y el misterio de mi vida. Aún desconocía qué maravillas desencadenaría ese extraño código. Nadie más conocía mi pequeño secreto. Soñaba con que algún día lo descubriría y… quién sabe. Sabiduría infinita, historias de seres pasados, un mapa. Había pasado horas y horas en la biblioteca buscando información acerca de ese código, pero no había encontrado nada. Pese a todo, toda esa investigación me llevó a sospechar que todas las leyendas que mi padre me había contado de tiempos antiguos podían ser algo más que leyendas.

-R/login : Princesa : -Pasa, hija, pasa… Siempre es bueno tener algún chat con alguien en estos días. -Padre… -no quería preocuparle con nimiedades, pero en el transcurso de la noche otro caballero de la antigua Orden de Exploradores y otro de la Armadura Brillante habían coincidido en las afirmaciones del primero¿Crees que es posible una guerra? -Por supuesto. Para los hombres, luchar entre ellos es tan natural como odiar a un spammer. En un mundo repleto de máquinas de guerra de antiguas civilizaciones… ¿que nos impide usarlas una vez las encontremos? Hay armas bajo nuestros pies y sobre nuestras cabezas. Futuras y pasadas. La naturaleza es sabia: no hizo al hombre eterno porque no puede serlo. Debe morir y dar paso a nuevos hombres desconocedores del mundo en el que les espera vivir. Si alguien tuviera la sabiduría de miles de años, podría controlar, dominar, poseer lo que quisiera. Nunca acababa de acostumbrarme a este tipo de charlas… fraternales, supongo. -“r/fuego” –El fuego en la chimenea se encendió, obedeciendo a mi padre. Aún me sorprendía.

Volví a la capilla. Allí me sentía pequeña, pero era un lugar ideal para reflexionar. Los inmensos mosaicos de las vidrieras narraban historias increíbles. Construcciones titánicas, altas como montañas de puro metal y cristal. Carros que no necesitaban caballos para moverse, hombres volando sobre piezas de acero y gente que había llegado más allá del cielo. Y agua, mucha agua. Océanos, les llamaban. Imágenes preciosas de esa época cobraban vida en mi imaginación. Hasta que los hombres decidieron jugar a ser dioses y, con las maravillas que se les había concedido, con las misteriosas máquinas que controlaban, corrompieron la tierra, el cielo y lo que hay más allá. El mundo se sumió en la oscuridad, apenas brillaba el sol, y muchos perecieron. El agua desapareció y el padre Sol decidió vengar la muerte de su Tierra. Solo los conocedores del don de la palabra sobrevivieron, construyeron refugios para defenderse de un mundo en el que el mismo aire podía matar, y esperaron… Al cabo de milenios, se aventuraron a la superficie y formaron cada uno de los distintos reinos. Pocos textos antiguos se conservan, y su lenguaje se cree que se ha perdido…

-¿Y no podrías crear un arma igual que puedes crear fuego?

Pero eso solo son leyendas, que sucedieron hace ya una infinidad de siglos…

Genial, un cadáver. Me moría de ganas de volver a mi caverna y encerrarme un rato con mi gato Photoshop. Es una historia curiosa…

-Podría… ¿Pero, entonces, qué me diferenciaría de nuestros antepasados, que echaron a perder nuestro mundo? Me levanté ligeramente el vestido. El magma me estaba acalorando, quería volver a mi hogar, varios metros bajo el suelo. Pero el maldito Moderador de mi refugio era un fanático de las antigüedades y parecía que había encontrado un yacimiento cercano. Todos debíamos colaborar. El Moderador se exaltaba con cada pieza que encontraba: -¡Fijaos! Esta estatua en forma de manzana… ¡podría ser una muestra de respeto a algún dios menor! Y qué más tenemos aquí… ¿Una botella de plástico? No sé para qué la querrían, se derriten tan fácilmente… ¿Y esto? ¡Son huesos! Es maravilloso, inaudito que hayan aguantado tanto tiempo en terreno tan inhóspito.

-“#Permiso #Respeto #Solicitud”. -¿Quién es?

-¡Una luz! Vamos a ver… Parece una especie de caja. Tiene algunas magulladuras, pero en general parece estar

Narració Batxillerat en buen estado. Por algún motivo, aquella cajita despertó mi curiosidad. La observé más de cerca y pude alcanzar a leer: Nokia. “Introducir código PIN. 2 Intentos restantes.”

41

sol sobre la meva pell... Però sobretot trobava a faltar el teu piano. Un silenci fatigós i lúgubre impregnava els meus matins tot i els sorolls de la guerra. Quan els bombardejos arribaren al seu apogeu, la por impulsà la meva família a prendre una decisió. Ens mudaríem a Terrassa, on semblava que la població hi restava més tranquil·la. Marxar de la meva ciutat natal resultaria una tasca difícil, sobretot si això implicava no sentir-te més.

EL SILENCI DE LA GUERRA Necessitava dir-te adéu. Marta Rodríguez (2n Batx.) Passejant pels carrers de Barcelona sento una cançó que em porta fins als mesos anteriors a la guerra. Durant tots aquests anys he anhelat tornar-la a sentir. Cada nota i cada acord han aparegut als meus somnis des de llavors. M’agradava sortir de casa a trenc d’alba per contemplar com el sol s’escolava pels carrerons del casc antic. Solia passar les primeres hores del dia llegint a la plaça Sant Felip Neri, ajagut a la vora de l’enigmàtica font i amb la cantarella de l’aigua de fons. El matí d’aquell dissabte va ser peculiar. Al ritme constant del sortidor s’hi va afegir una melodia aguda i tranquil·la que em va cridar l’atenció. Era una cançó tocada acuradament per un piano. Alcí els ulls, que, orientats per la meva oïda, resseguiren els edificis fins arribar al que semblava ser l’origen de la música. Era un edifici vell i el color roig de la seva façana intentava camuflar-lo entre les fulles caduques dels liquidàmbars. Al costat de la porta hi havia una finestra amb els marcs de fusta de caoba, on el vent, al moure les seves cortines, deixava veure de tant en tant la silueta que tocava la cançó. A partir d’aquell moment els meus matins canviaren del tot. El silenci ja no acompanyava les paraules del meu llibre, on cada escena prenia una textura especial al ritme de la teva música. Matí rere matí, em dirigia a la plaça només per escoltar-te. La teva melodia em parlava dels teus sentiments i així vaig arribar a conèixer-ho tot de tu. Amb el temps, la música em dibuixà una viva i definida imatge del teu rostre i de les teves mans. A finals d’any les bombes entraren al país. Moltes arribaren a Barcelona, on els carrers que havien estat tan vius i transitats quedaren buits. Els rajos de sol s’amagaven entre la fumarada dels explosius perdent el seu color blanc i pur. Sortir al carrer era massa perillós. Immersos en la guerra, l’única imatge que teníem de la lluita eren els bombardejos i la sang però, certament, tots lluitàvem per poder conviure amb el temor. De l’exterior trobava a faltar moltes coses: l’aire fresc, l’escalfor del

La nit anterior a la mudança sortí de casa i em dirigí cap a la plaça evitant les mirades dels vigilants. El temor prengué el control del meu cos al veure com els murs dels carrers, ferits, delataven els fets que hi havien tingut lloc hores abans. La façana de l’església de la plaça també mostrava marques de trets. En arribar davant de casa teva, em dirigí cap a la finestra amb cautela, que estava entreoberta. Allà hi deixí el meu comiat. Estimada pianista, Escric aquestes línies sense saber ben bé per què. Suposo que són el resultat del meu intent de dir-te adéu. Atentament, Algú que trobarà a faltar les teves melodies.

42

Entrevista Batxillerat

ENTREVISTA A BELÉN ZAFRA Premi d’entrevista Belen Jufresa i Judit Carreras (2n Batx.)

canadenc. Després vam augmentar l’equip científic amb uns investigadors de Manchester i uns altres de Barcelona. Per tant, el que sé és tot el que he anat buscant per Internet i el que hem anat descobrint amb l’ajuda de les altres associacions. En què consisteix la Síndrome de Sanfilippo?

La Belén Zafra és llicenciada en dret i dansa. Fa deu anys que va ser mare per primera vegada i cinc que el seu fill, en Pol, va ser diagnosticat amb el Síndrome de Sanfilippo. Va ser en aquell moment quan va decidir abandonar el seu lloc de treball en una notaria i deixar de donar classes de dansa per posar-se a investigar sobre aquesta malaltia, entrant en camps desconeguts per a ella com la biologia o la genètica. Va crear una associació anomenada Sanfilippo Barcelona, de la qual s’encarrega ella sola, amb la intenció de recaptar diners per lluitar contra aquesta síndrome. Aquesta malaltia és del tipus MPS i està catalogada com a rara, neurodegenerativa i genètica. Afecta un de cada 70000 naixements ja que perquè es produeixi ambdós progenitors han de tenir el gen mutat i transmetre’l al fill, de manera que encara que pare i mare el presentin només hi ha un 25% de possibilitats que el fill la manifesti. A tot Espanya només hi ha 82 casos i a Catalunya 4, entre els quals hi ha el Pol. La Belén és una mare que lluita per garantir-li un futur al seu fill a través de la seva associació. Què has fet per entendre tot aquest món? Has realitzat algun altre tipus d’estudi arran de tot això? No, tot ha estat pel meu compte. Primer de tot, el que vaig fer va ser buscar científics i estudiar tot el que hi havia publicat a Internet per intentar trobar alguna esperança. Al cap d’un any, vaig trobar un investigador canadenc a Montreal, que tenia guardat un projecte sobre teràpia gènica que mai ningú li havia finançat perquè, és clar, per una malaltia rara els estats no donen diners. Així doncs, ens vam reunir amb altres associacions Sanfilippo a Nova York i entre tots vam començar a estudiar la malaltia i la seva teràpia amb l’ajut d’aquest científic

Bé, la Síndrome de Sanfilippo és la número tres de les set-centes multipolisacaridosi o MPS i la més greu, per mala sort. El que passa en aquestes malalties és que als nens els falta un enzim o el tenen però treballa molt poquet. En el cas de la Síndrome de Sanfilippo, de la qual n’hi ha quatre tipus (A, B, C i D), els falta un enzim encarregat de degradar les cadenes llargues de la molècula del sucre (glucosa), fent que aquesta molècula arribi al cervell i danyi les seves cèl·lules fins a la seva mort. En els altres tipus de MPS, s’ha pogut trobar un reemplaçament enzimàtic, és a dir, els seus afectats poden anar cada setmana al metge perquè els posin una dosi d’enzims i així poden aguantar bé tota la setmana; però aquest no és el cas de la Síndrome de Sanfilippo. És per això que és degenerativa, perquè tot el que han après fins als dos o cinc anys, quan semblaven uns nens sans, ho comencen a perdre: no avancen, la conducta comença a ser molt infantil... Quines característiques físiques presenta aquesta síndrome? Tots s’assemblen molt, semblen germans. Comencen molt rossos amb ulls blaus, tant nens com nenes, però normalment quan arriben a l’adolescència, quan ja estan molt malament, es fan súper-morenos (cabell negre, celles negres...). Tenen molt cabell, molt aspre, costa molt de mullar! Tenen els “trets toscos” que diuen, és a dir, les celles una mica més gruixudes, els llavis molt grossos, les dents molt petites, el cap gran... De cos acostumen a ser més corpulents (tenen molta força), amb els braços una mica torçat i les mans cap enfora. En quin moment et van donar el diagnòstic? Com te’l vas prendre emocionalment parlant? De fet, va ser una mica més tard de l’habitual perquè el meu fill és un dels casos que millor ha evolucionat: fins als cinc anys i mig va estar perfecte. A partir d’aquí, vaig començar a notar que li faltava audició, que no hi sentia bé. Els otorinolaringòlegs li feien audiometries i em deien que estava bé, però no, les mares no ens equivoquem. Jo li feia moltes proves a casa, al cotxe... i notava que alguna cosa fallava. Al final, vaig anar a la clínica Tecnon i allà l’otorinolaringòleg li va fer moltes més proves i em va dir que no sentia bé ni la essa ni la efa ni la erra i que els sons se li triplicaven. Llavors vaig entendre perquè tenia tantes pors des de ben petit. Per

Entrevista Batxillerat exemple: passava una moto i de seguida es tapava les orelles, es posava súpernerviós... Imagineu-vos una nit de Sant Joan: havíem de tancar persianes, el cor li anava a mil,...i era per això, perquè ell ho sentia tot tres vegades més fort i tampoc sabia per on venia el so. Quan la pediatra va veure que reunia els tres símptomes: necessitat de portar audiòfons, inflamació de la melsa i inflamació del fetge, de seguida va veure que es tractava d’una MPS, una multipolisacaridosi. Ella no em va dir res però em va derivar a un neuròleg, cosa que em va semblar estranya però hi vaig anar tranquil·la ja que pensava que es tractaria d’intolerància a la lactosa o al gluten o alguna cosa així més senzilla. I als deu mesos em va venir la notícia. M’ho va dir la pediatra. Me la vaig trobar pel carrer i em va aturar: “Belén! Belén!” i feia una cara com un poema, ja em va semblar que passava alguna cosa seriosa. Em va dir que al meu fill li faltava una proteïna i me’n vaig anar a casa mig espantada i mig no perquè, és clar, vaig pensar “doncs si li falta una proteïna li canvio l’alimentació”. Pensava que era una cosa molt senzilla però, l’endemà, ella em va donar el diagnòstic complet i d’allà vaig sortir corrents. Estava desesperada, volia informar-me més perquè quan et donen la notícia te la donen una mica disfressada ja que no et diuen “portarà cadira de rodes, deixarà de menjar normal,...”. Quan vaig arribar a casa va ser posar-me a buscar “Síndrome de Sanfilippo” a Internet i morir-me. Què vas fer una vegada vas saber el diagnòstic? Vas intentar buscar famílies amb fills en la mateixa situació? Sí, mira jo era “anti xarxes socials” però, en saber la notícia, de seguida em vaig registrar a tot: a Facebook, a Twitter, a Linkedin,... Buscava fotos de nens amb malalties rares i a sota hi posava: “SOS I’m a Sanfilippo’s mother, help me!”. Al cap d’un temps, un francès que ara és company meu, em contestava: “Belén, posa’t en contacte amb mi”. Em va donar les seves dades i em va dir que la nostra esperança estava al Canadà. En veure això, ràpidament vaig anar a Toulouse per parlar amb el francès i vam dirigir-nos cap al Canadà a parlar amb un científic canadenc. Tot s’ha de fer molt de pressa perquè és una malaltia degenerativa i aquests nens moren a l’adolescència, entre els quinze i els vint anys; així que tota la feina que es faci ha de ser volant. Ens vam reunir amb els altres científics a Nova York, junt amb altres associacions Sanfilippo i vam crear un consorci que es diu Hands (Helping Advance Neurodegenerative Disease Science) i vam anar cadascú al seu país a buscar diners, famosos... perquè, és clar, no som gent famosa, som gent del carrer i hem d’anar picant portes fins que algú ens l’obri. Com t’ho vas fer per explicar-ho a la resta de la família?

43

La veritat és que vaig tardar un any. Fins que no vaig trobar científics, no ho vaig dir ja que en aquell moment el Pol, el meu fill, era un nen aparentment normal i ho podia amagar. Tenia por de dormir sol o als sorolls però ningú li donava importància i vaig decidir esperar. Nosaltres som quatre germans i el meu pare és andalús, vull dir que és molt de la broma. A casa meva mai no hi havia hagut secrets ni coses amagades, no hi ha protocol a casa meva. Llavors va ser molt estrany per ells quan jo els vaig trucar un per un dient-los “quedem tal dia per fer un cafè que vull parlar amb tots”. I ells em deien “què passa, què ens has de dir?” i jo deia “no, no, allà us ho explico que és complicat”. Aquesta actitud no era normal i tots es van posar una mica nerviosos; van notar que es tractava d’una cosa seriosa. Llavors, quan va arribar el dia, estaven tots blancs perquè no sabien per on anava la cosa. I jo vaig dir “us haig de donar una notícia molt dolenta però alhora també en tinc una de mig bona” i ells “però què passa, de què parlem, parlem de salut?” i vaig dir que sí, que parlàvem de salut, però que tot el que anava a explicar-los ho podia arreglar. I ells “però com que ho pots arreglar, però de qui parlem?” i, és clar, quan vaig dir “del Pol” va ser quan tothom va començar a plorar perquè es veia que era alguna cosa molt greu. Va ser molt difícil donar la notícia. Jo els vaig dir “el Pol té una malaltia molt greu que és genètica, és a dir, que li hem passat el pare i jo, que no té cura però la tindrà; per això no us ho he dit fins ara (jo ja fa un any que ho sé) perquè ara ja tinc els científics que m’ajudaran” i la meva mare, quasi sense poder parlar, deia “amb raó, ara entenc moltes coses”, referint-se a això de l’actitud. I així va ser, els vaig explicar com si fossin nens petits i vam estar tota la tarda plorant tots perquè no hi havia consol. Jo els volia explicar menys detalls, però ells em feien moltes preguntes. Des de llavors, cada vegada que vinc d’un congrés, sigui del país que sigui, explico la veritat però una mica disfressada. Perquè, és clar, la ciència no ens pot donar encara garanties al 100%. Llavors, cada vegada intento animar-los més del que correspon en realitat. Tot i així, la meva mare va agafar una depressió. Jo també, i totes les mares de nens malalts, però vas al metge i et donen ansiolítics i antidepressius i vas tirant. En canvi, als avis, com he pogut comprovar amb moltes famílies, els agafa en una època de la vida en la qual ja no tenen tanta força. Me mare va “empastilladíssima”, amb coses més fortes que jo, i sempre està plorant, no li pots dir ni “bon dia” i és pel nen. Com es viu el dia a dia amb un fill amb la Síndrome de Sanfilippo? Buf...dificilíssim! Mireu, la primera etapa de la malaltia es basa en una hiperactivitat brutal, molta agressivitat, uns trastorns del son molt forts,... I, és clar, els hem de medicar per la hiperactivitat però aquesta realment no és la seva malaltia i, per tant, no els acaba de fer efecte ja

44

Entrevista Batxillerat

que el que realment tenen tocat és el sistema nerviós central. El que faig és donar-li genisteïna pura, que la porto de Nova York, que és com una isoflavona de la soja perquè no acumuli tanta insulfatasa al cervell. El que no sabem és si li afectarà de manera negativa a llarg termini. També li dono zinc, magnesi, tot tipus de vitamines i tot tipus d’antioxidants; que no li provoquen efectes secundaris ja que són totalment naturals. Per altra banda, sempre necessiten un adult perquè sovint no tenen gaire complicitat amb els altres nens perquè diuen “Hola! Com et dius? Hola! Com et dius? Hola! Com et dius?” cinquanta vegades i, és clar, els nens pensen “No m’atabalis!” ja que els veuen molt infantils; llavors sempre has de jugar tu amb ells. Necessiten moltes pautes, sempre les mateixes, i molta rutina. Això sí, cada dia li has de dir “avui toca això, això i això” perquè t’ho preguntarà quaranta vegades. Ells tenen molta angoixa de “després què faré” o “demà què faré” no sé per què però estan obsessionats amb el “després” i el “demà”. També els calen moltes abraçades per relaxar-se ja que no et pots posar al seu nivell i renyar-los. Per mi, és aquest fet de ser tan “afectuosos” el que em compensa. Com vas crear la teva associació? Primer de tot vaig entrar a l’única associació de multipolisacaridosi d’Espanya, que es diu MPS Espanya, però no hi estava gens contenta perquè de multipolisacaridosi n’hi ha set-centes i és impossible que una associació pugui finançar totes les investigacions. Així doncs, després d’haver parlat amb el canadenc, vaig sortir de MPS Espanya i vaig fundar la meva associació, que es diu Sanfilippo BCN. Actualment ja som moltes associacions, petites com la meva, arreu del món. A París ja van per la segona fase de la investigació de Sanfilippo A i B i, de moment, ha donat bons resultats: la malaltia s’ha parat. També cal tenir en compte que en els tipus A i B l’enzim és via sanguínia i, nosaltres, el tipus C, és via membrana, cosa que ha donat més problemes. De moment, tenim els enzims i els vectors creats, però encara anem per la fase de provar-los amb ratolins. Per tant, hi ha molta esperança, oi? Sí, pels futurs nens Sanfilippo, els que estan naixent ara; aquests es salvaran segur perquè les investigacions normalment duren de vuit a deu anys. Però, pels nostres, el meu ja té quasi onze anys, és molt difícil. Estem intentant engrandir els equips científics i trobar més diners per veure si ho podem aconseguir amb un total de cinc anys però, és clar, la ciència és molt relativa. Potser el dia de demà surt una droga que ajuda i empenta o potser no, potser ens diuen que tenim una parada d’un any...és tot molt relatiu. Vivim amb molta por perquè no hi ha cap garantia que els nostres fills es curin.

Com ho feu perquè els científics s’interessin per aquesta malaltia? Els científics, ara que en conec tants arreu del món, són els majors al·lucinats de la seva feina. Per ells és molt trist tenir idees i projectes que ningú els financiï; per això la majoria investiguen en malalties que saben que podran rebre finançament. Va ser sort trobar un científic que tingués un projecte per Sanfilippo C. Com aconseguiu finançament per dur a terme els projectes? Uf...això és un xou! Als Estats Units és més fàcil perquè tenen la solidaritat molt inculcada des de ben petits, fan molts donatius, s’involucren molt... En canvi, aquí a Espanya, que diuen que som tan solidaris...no, no ho som, encara falta molta conscienciació i la gent no se’n refia gaire de les donacions: dius que és una donació per la Síndrome de Sanfilippo i els sona a xinès. El que fem és el més senzill del món, com per exemple recollir taps. Després de portar molt temps recollint taps amb el meu cotxe, he aconseguit que Integrados, una empresa de paqueteria, m’ho faci. També escric llibres: vaig escriure primer de tot el llibre de la meva història i ara n’acabo d’escriure un altre que es diu “Piénsalo”. També faig concerts de rock benèfics, ja que vaig conèixer un roquer a través d’una xarxa social i de mica en mica n’he anat coneixent d’altres. A més a més he fet alguna gala benèfica i ara fa poc he muntat una botiga solidària de segona mà on la gent porta roba o joguines. A l’escola vas haver d’explicar als professors com havien de tractar el teu fill? Mira, amb l’escola estic molt enfadada... Vaig reunir tot el professorat, la direcció i els psicòlegs al cap d’un any de tenir el diagnòstic (ja que de moment estava bé i no volia que el tractessin diferent) i els vaig explicar tot. Els vaig comentar que no podien dir-li a tot que no perquè això els baixa moltíssim l’autoestima i, si tenim la sort que arribi a l’adolescència, es poden arribar a suïcidar. El que s’ha de fer és, en lloc de dir-li que no, distreure’l amb una altra cosa: “Mira! Vine cap aquí! Mira aquesta altra cosa! Ostres! Què “xulo”!”. També els vaig dir que no el castiguessin perquè quan està nerviós li agafen atacs d’ansietat més forts que els d’una dona en l’etapa de la menopausa. En canvi, a l’escola el castigaven al passadís i, allà tot sol empitjorava perquè, a més a més, tenen moltes pors. Em van dir que el nen podria estar sempre a l’escola sense repetir curs, fent fins on ell arribés; però no: em van reunir l’any passat i em van dir que el portés a una escola especial perquè no parava quiet. Això és un pas molt difícil perquè el meu fill sap multiplicar i potser demà sabrà dividir, però si el trec de l’escola ja no ho sabrà fer mai perquè a una escola especial fan coses

Entrevista Batxillerat diferents i d’un nivell molt més baix. Després de portar-lo a l’escola especial Heura, estàs més contenta? Sí, molt. Als primers mesos estava molt trista i plorava molt... L’anava a buscar i, és clar, és molt xocant veure els nens com estan... Però ara he vist que el Pol arriba a casa molt més tranquil: que podem veure una peli, cosa que abans era impensable. Ve més tranquil perquè no li exigeixen tant i ell veu que arriba on arriba tothom. Surt més cansat perquè fa natació, fa esports (no com qualsevol altre nen sinó barrejats amb jocs)... Aquest any està molt feliç, riu molt, amb qualsevol rucada que li diguis, i el veig una mica més tranquil dins de les seves coses, és clar. De totes maneres, encara que aquest any passat sí que ho va passar més malament i hauria estat el moment de canviar-lo, no me’n penedeixo d’haver-lo portat en una escola per a nens sans. Les mares som molt tossudes i lluitem perquè no volem que parin els cocos dels nostres fills. Consideres que s’ha integrat bé amb els altres nens malalts? Sí, és que amb els amics no li ha costat mai perquè és el que et dic: els nens que tenen malalties d’aquestes, jo ho he comprovat amb la tira de malalties rares o mentals (neurodegeneratives), no només Sanfilippo, són molt afectusos. Se’n van amb qualsevol des del primer moment “com et dius, on vas...” i comencen a fer preguntes. A més a més, jo perquè l’entenc, però la majoria de gent no ja que la hiperactivitat el fa córrer molt. Llavors, és clar, els miren i jo dic “no, que et pregunta que com et dius” i ja se n’adonen que està malalt. Amb els nens sans de l’escola que anava abans, ja et dic, se l’estimaven molt, grans i petits, tots. Tothom el coneixia. I ara igual, jo m’he anat fixant i he vist que a la classe que va ara està molt bé i, a més, quan surten tots els nens que estan mentalment molt afectats (que van amb cadires de rodes i gairebé no entenen res), el Pol va amb ells, els abraça “adéu fins demà” i se sap els noms. Me n’adono que és la mateixa actitud amb un nen sa que amb un nen malalt. El que també m’he fixat ara que va a l’Heura és que els nens malalts s’estimen moltíssim entre ells. Per exemple, quan arribo a la porta de l’escola per deixar-lo, arriba un nen més gran de potser uns divuit anys i ve cap allà “va Pol vine” i l’abraça i se l’emporta i el Pol es va girant com dient “la meva mare se’n va” però l’altre nen li va dient “mira ara farem no sé què”. Vull dir, l’altre també està malalt però és conscient de com ha d’ajudar al petit. Els diuen nens especials però de veritat que ho són d’especials, tenen alguna cosa que nosaltres no tenim. Per altra banda, també penso que és important que no perdi la relació amb els nens sans i m’agrada molt l’opció que se’ls dóna de treballar amb els nens de la

45

Tecnos ja que així veuen que no hi ha tant rebuig social i que també s’involucren. El Pol té bona relació amb la seva germana petita? Sí, s’estimen moltíssim però de vegades també es “piquen”. La seva germana és molt adulta per l’edat que té per tot el que ha viscut (molts nervis, estrès a casa...) però, és clar, en el fons té 7 anys. De vegades quan el Pol la busca, ella li diu “va Pol, calma’t...” i intenta fer de mare. Tot i així, també arriba el dia en què li diu “para ja”, l’empenta i es barallen. El Pol no el pots deixar de controlar ni deixar d’estar pendent d’ell ni un segon perquè la “lia” amb un moment sense voler, ja que potser per ell allò és jugar. De fet, li encanta el Jackie Chan que són “patades” i clatellades. Creus que sense les xarxes socials no ho haguessis pogut aconseguir? Sempre ho penso: si no estiguéssim en aquesta època, el meu fill i jo ja no hi seríem. Per trobar el canadenc... és clar que una mare desesperada evidentment agafarà l’avió i anirà a tot arreu però potser mai me l’hauria trobat i hauria perdut diners, temps... i la vida. Jo crec que sense Internet no hagués arribat on estic ara. El que he aconseguit amb un any, sense Internet potser haurien estat trenta i el meu fill ja no hi seria. Tal i com ens ha dit la Belén, a ella no li agrada que li diguin que és una mare lluitadora. El que realment la fa feliç és veure que la gent contribueix en el seu projecte (per exemple, en el timing que consisteix a pagar un euro cada mes) ja que així és com s’apropa als seus objectius. Parlant amb ella ens hem adonat de la força que realment conté en el seu interior i que la fa enfrontar aquesta situació de la manera més optimista i esperançadora possible. Gràcies a ella hem pogut comprovar com el coratge i la força de voluntat d’una mare poden arribar molt lluny. Pensem que és una llàstima que malalties com la Síndrome de Sanfilippo no tinguin cura per qüestions purament econòmiques. L’animem a seguir amb el seu projecte i desitgem que es compleixin tots els seus propòsits enfocats a millorar la qualitat de vida del seu fill i dels altres nens afectats. Des d’aquí, li agraïm el temps que ens va dedicar i, alhora, la gran lliçó de vida que vam aprendre.

46

Entrevista Batxillerat

A LA TERRA ON VAS, FARÀS EL QUE VEURÀS ENTREVISTA A MIREIA ALABAT Marta Miranda i Sara Weichsel (2n Batx.)

Doncs a partir de la idea vam definir una data, una ruta i els països que volíem visitar. Teníem una llista llarguíssima de coses que volíem veure i ens vam adonar que ens calia un any per fer tot el que volíem. A més, per planificar el viatge vam haver de tenir en compte diferents factors, sobretot la feina i el pressupost. A partir d’aquí vam buscar informació a internet, definint les coses més bàsiques. Un punt important a tenir en compte quan fas un viatge d’aquest tipus és el clima que hi ha en cada país. D’altra banda vam contractar una bona assistència mèdica internacional, cosa imprescindible. La planificació del viatge fou molt llarga, va durar gairebé un any. Com vau decidir el que us endúieu?

La Mireia és una noia de 28 anys acabada de llicenciar en psicologia. És tranquil·la, calmada i molt familiar. Però això només és una part del que realment és. Li encanten els reptes, necessita constantment estímuls i té una gran curiositat per descobrir, aprendre i sorprendre’s. No es considera en absolut una persona aventurera; malgrat tot, les seves ganes de veure món són enormes. La seva parella, el David, va tenir diferents problemes que van fer que es replantegés la vida. La mort de la seva àvia i la d’un amic proper van fer-li veure que havia d’aprofitar tot el temps que tenia per fer realment el que li agradava que era viatjar. Per aquest motiu va plantejar-li a la Mireia anar a donar la volta al món. Els seus viatges anteriors junts a diversos llocs de l’Àfrica i les seves immenses ganes de viatjar durant un període llarg de temps van fer que posessin en marxa la idea d’anar a fer la volta al món visitant tots els països i ciutats que no havien vist. Així doncs, van fer un llistat amb tots els indrets que volien anar veient i van adonar-se que ni amb totes les vacances de tota la vida podrien veure-ho tot. Després d’un any sencer de planificació, l’agost del 2012, moment en què la Mireia acabava d’acabar la carrera i que el David s’havia pogut demanar una excedència a feina, van iniciar el seu projecte. El viatge va durar un any i la ruta que van seguir va ser la següent: Londres, Miami, Nova York, Mèxic, Perú, Bolívia, Argentina, Xile, Illa de pasqua, Nova Zelanda, Illes Fiji, Austràlia, Singapur, Malàisia, Tailàndia, Cambodja, Laos, Índia, Japó, Indonèsia Nepal i Xina. Com vau plantejar-vos un viatge tan llarg?

Curiós... La recomanació de molts viatgers era que intentéssim endur-nos una motxilla que no superés els deu quilos. Tot i que és difícil, vam ser molt estrictes a l’hora de decidir què ens emportàvem. Malgrat tot, les nostres pesaven quinze quilos. Però en el fons, t’acabes adonant, quan ja portes diversos mesos viatjant, que sempre et poses la mateixa samarreta i els mateixos pantalons. A més també vam agafar una mica de farmaciola però molt poca cosa perquè a la majoria de països tenen assistència mèdica. Què era el primer que fèieu quan arribàveu a un país? El primer que fèiem era mirar el sistema de moneda que feien servir en aquell país. A més a més, abans d'entrar ja ens havíem mirat com tramitar el visat. Però bé, una vegada dins, miràvem el canvi que tenia la moneda, on era millor que te'l canviessin. El tema econòmic era el primer que intentàvem solucionar. Seguidament, amb aquest tema ja solucionat, buscàvem l'allotjament. Intentàvem trobar-lo sobre la marxa, però si arribàvem de nit, el recomanable és reservar-lo abans. Tot i així, intentàvem no fer-ho perquè normalment, aconsegueixes millors preus si regateges, que és un art que vas desenvolupant al llarg del viatge. Per fer-ho, temptejàvem la situació. Miràvem si, segons l'hora, l'hotel estava buit o ple i demanàvem que ens ensenyessin l'habitació. Sovint, si deies que preferies pensar-t’ho, els hostalers et perseguien i et feien descomptes. Això és perquè els preus, en els turistes sempre s’inflen. Després de buscar allotjament, mires on pots menjar i després tota la resta: què es pot visitar, quines activitat es poden fer... On vau dormir? Durant el viatge hem dormit en molts llocs. Els més estranys han estat en els transports com avions o autobusos de trajectes llargs (que normalment són de nit

Entrevista Batxillerat per evitar així pagar l’allotjament), al terra d’algun aeroport... Si arribaves a un aeroport tard al vespre, i el teu vol sortia l’endemà a les sis del matí no era rentable pagar-te un taxi, buscar un allotjament, dormir tres o quatre hores i l’endemà tornar a l’aeroport. D’hotels no n’hem trepitjat ni un; així que la modalitat que més hem elegit són hostals, albergs juvenils o el “Couchsurfing”. El Couchsurfing és un sistema, com una xarxa social, que funciona mitjançant internet on tu t’inscrius i ofereixes casa teva perquè vinguin viatgers a allotjar-se de manera totalment gratuïta. Així hem conegut gent de tot el món; els hem sol·licitat allotjament a casa seva i si a les dates sol·licitades, els va be i, a més els agrada el teu perfil (que prèviament has complimentat amb les teves aficions) t’acullen durant uns dies. Si ja t’has allotjat a casa algú, aquests et donen una puntuació i així s’evita que la gent s’aprofiti d’aquest sistema per anar a dormir gratis. Aquesta és una manera per conèixer de primera mà un país perquè la persona, a part d’allotjar-te et pot acompanyar i explicar-te les coses més significatives de la seva ciutat. D’aquesta manera et sents una mica més acollit. El menjar més bo és el de casa? Què ha estat el pitjor que has menjat? Doncs no. Personalment la gastronomia hindú és una de les millors. Pel que fa al pitjor, no vull treure-li mèrits a la cuina local de cap país. Jo només puc dir pel que jo he menjat. Per exemple, a Bolívia vam estar allotjats a casa d’una família local molt humil i cada dia per menjar teníem patata bullida, només patata bullida. Però si vas a un restaurant i et fan un menú amb els plats típics segur que el menjar és bo a tot arreu. Heu tingut molts problemes amb el llenguatge? Arreu de sud i centre Amèrica amb l’espanyol t’entenen perfectament menys en zones molt remotes de Bolívia en què tenen les seves pròpies llengües autòctones. Ells parlen, per exemple amantaní, i si no portes traductor no pots comunicar-te si no és que uses llenguatge de signes, que és una cosa que vam anar desenvolupant al llarg del viatge. A Oceania, evidentment vam usar l’anglès. Si tens un nivell mig d’anglès i bona voluntat tothom t’entén. A Àsia, en general, l’anglès l’entenen bastant bé, hem tingut alguns problemes en algunes regions d’Indonesia ja que, en no ser llengua oficial costa més que la població que no té accés als estudis aprenguin l’anglès. Quan arribes a un país el primer que intentes aprendre és "hola", "adéu" i "gràcies", fet del que t’informes a la recepció d’allà on t’allotges. Amb això i amb un somriure a tot arreu t’entenen. Vau tenir molts problemes de salut? Mira, jo ja aquí tenia bastants problemes amb l’estómac; sóc delicada amb el menjar. Així doncs, he patit cada cop que arribàvem a un nou país. La meva parella a l’Índia va agafar un virus a l’estómac i amb l’assegurança mèdica

47

internacional vam trucar al metge i vam anar a l’hospital. Això va alterar la ruta i al final vam haver de descartar el Nepal. A les illes Fiji ens va sortir una urticària als dos que va resultar una al·lèrgia, però res greu. Us he de dir que abans de marxar de viatge vam fer els deures i vam anar al Servei de Malalties Tropicals de Barcelona on ens van vacunar de tot. A més, ens van donar diverses recomanacions: beure sempre aigua embotellada, pelar la fruita tu mateix,.... Així que si prens precaucions, intentes no menjar el que et diuen, vigiles on et poses, portes medicaments a sobre i tens una bona assegurança, tot queda arreglat. Ús va condicionar en algun moment el clima? Com que havíem fet be els deures i ens ho havíem previst abans de marxar, quasi gens. Els països que estan més a prop de l'Equador, tenen molts problemes amb monsons i tifons. Per això vam intentar evitar l’època de pluges, que és quan plou a bots i a barrals i normalment les infraestructures no estan preparades; així que els carrers s'inunden i fer turisme és una mica complicat. Els transports moltes vegades es paralitzen i pots quedar incomunicat. Tot i intentar preveure aquestes coses, hi ha fenòmens que no pots evitar. Pluges n'hem enganxat en algun lloc, però el que més ens ha afectat va ser que quan estàvem a Nova Zelanda. Allà volíem fer una ruta per Tongaririo, que és un volcà molt famós, i es va posar en erupció! Així doncs, no vam poder-lo visitar. D’altra banda, a l’Índia també vam patir un terratrèmol però molt lleu. On vau passar més calor? I més fred? A Àsia és on vam passar més calor ja que allà quasi sempre hi havia clima càlid i humit. Em refereixo a la zona de Tailàndia, Laos, Cambodja, el sud de la Xina i l’Índia. Allà hi ha tres estacions: la d'estiu, la de hivern i la de pluges i enganxar la bona, que és l'hivern és difícil ja que només dura 4 mesos. Fred també n'hem passat tot i intentar-ho evitar. En vam passar a Bolívia, al Salar de Uyuni, que està a cinc mil metres d'alçada. Allà dorms en uns “hotels de sal” que d'hotel no en tenen res i que no estan “condicionats”, de manera que dorms a 10 graus sota cero tapat fins dalt. Al sud de l'Argentina també en vam passar perquè vam anar a la zona de les glaceres, on la temperatura és baixa sigui hivern o estiu. Finalment, al sud de Nova Zelanda on hi ha un clima fresc. Hi ha llocs, que hi vagis a l'època que hi vagis, sempre hi fa fred. I problemes per ser turistes us n'heu trobat? Si, evidentment. Si vas a les zones rurals la gent és molt amable i, tot i que no tenen res, t’ho volen donar tot. Però també hi ha la part oposada en els punts més turístics on s'intenten aprofitar de tu. El que volen de tu és que compris o que gastis més i t'intenten enganyar. El que passa és que algunes vegades ho fan d'una manera més respectable, és a dir, tu vas en un hotel on et diuen un

48

Entrevista Batxillerat

preu desorbitat però tu decideixes si ho vols pagar o no. Hi ha altres casos en els quals t'enganyen realment. Per exemple, tu pactes un preu amb un transportista i després un cop estàs dalt et diuen "Ara si no em pagues el doble no et porto on tu em deies". En aquell moment estàs al mig d'una carretera on no saps si algú et podrà recollir. Un dels problemes és que no distingeixen el que és un turista que va de vacances i el que és un viatger, que realment va a integrar-se a la cultura del país. Tot i això quan t’allunyes de la ruta més turística i vas a un poblet ja no et veuen així. Llavors ets una persona que els crea curiositat, et veuen i et volen preguntar sobre la cultura del teu país. Això ho fan perquè segurament no tenen la possibilitat de viatjar i volen saber què hi ha més enllà de casa seva. T'has trobat algun problema per ser dona? No, això no m'ha passat mai però sempre has de tenir una mica de seny i sempre quan vas a un país respectar la seva cultura. Si has d' anar amb vel per entrar a un lloc, vas amb vel; si t'has de descalçar et descalces. Jo crec que sempre que respectis això, cobrir-te el cabell, vestir-te una mica tapada en els països musulmans, no hi ha problema. Això és sobretot en països musulmans, en la resta, no. Si no et vols posar en problemes i veus que en un país fan una sèrie de coses intenta fer el mateix: “Allá donde fueras, haz lo que vieras”. Què és el que més t’ha sorprès? Mira, t’he de ser sincera. Al principi sorprèn tot molt perquè veus un monument, un llac, una glacera, un animal i com que mai ho has vist et quedes astorat. Però bé, quan el viatge avança, i amb molt viatgers ho hem comentat, t’acabes sorprenent menys perquè ja has vist tants animals, tants monuments i tants paisatges macos que t’acabes sorprenent menys. T’he de dir que, per exemple, la glacera d’Argentina, el Perito Moreno, quan el veus és impressionant i quan els blocs de gel cauen a l’aigua i fan un soroll que et deixa sord encara més. Pel que fa a animals, a Nova Zelanda, vam tenir la sort d’anar a una zona en què una persona local ens va dir on anar per veure foques en llibertat. Vam arribar, no hi havia ningú, ens vam asseure i teníem les foques a un metre jugant. Són coses que com que no has vist mai et quedes bocabadat allà hores mirant-ho. És que en general m’ha sorprès molt tot. Què no m’ha sorprès potser hauria de ser la pregunta... Quina va ser la cultura que més us va sorprendre? Amb diferència, la de l’Índia. És la que xoca més perquè és totalment oposada a la nostra. Pel que fa a la part d'Amèrica del Sud hi ha molt contrast entre el que seria Xile i l'Argentina, que són bastant europeus, amb Perú i Bolívia on encara hi ha molta cultura indígena. D'aquest països xoca sobretot les llengües indígenes que parlen i els trets físics, que són

molt diferents. L'Índia és un món totalment apart, només en baixar de l'avió ja és un xoc. El trànsit és una molt diferent, les normes de circulació les tenen però no les segueixen. Quan vas per una carretera i veus dos carrils, hi poden haver quatre files de cotxes esquivant-se, no posen intermitents, van en contra direcció... tot és una mica caòtic. La higiene és ínfima: no hi ha contenidors, les escombraries s'acumulen en muntanyes; jo crec que no deuen tenir un sistema de recollida; a més, la densitat de població és increïble. Fa mala olor, l'ambient, sento dir-ho però és la veritat, no fa a olor d'espècies o del que et vulguin vendre. Fa olor perquè la gent orina al carrer i hi tira totes les deixalles. També hi ha molta pobresa; aquí potser estàs acostumat a veure algú demanant pel carrer però allà, és tot multiplicat per cent o per mil. Hi ha gent que està al terra, sense cap mena de recurs i això impacta. L’Índia és molt aclaparadora i xocant en tots els sentits: visualment té molt colors i és molt vibrant, la oïda ja us he dit, tot fa soroll i l'olor no és gaire agradable. Necessites anar molt predisposat i prendre’t-ho amb calma. La cultura és totalment diferent de la nostra i a ells els xoca molt la nostra també; és una cosa recíproca. Quan et veuen a tu pel carrer es volen fer fotos i et paren. No sé com transmetre-ho perquè si no hi vas és difícil d'explicar. Que ha estat el millor i el pitjor del viatge? El millor és l’experiència que t’emportes. És molt enriquidora ja que un viatge d’aquest tipus no és només com unes vacances en les quals coneixes el país, el menjar i els monuments més importants sinó que et dóna temps d’implicar-te, conèixer les persones com viuen i la diversitat de països que hi ha al món. També et poses a prova tu mateix perquè estàs molt temps fora de casa, trobes a faltar als teus, el teu llit, la teva dutxa,... ja que de vegades no hi havia aigua calenta ni llum, cosa que fa que valoris molt el que has deixat enrere. En canvi, la part més dolenta són moments tensos que passes aquell dia que les coses et surten del revés, i a més a més, no tens ningú que et doni suport. Recordo concretament que estàvem a la Indonèsia; havíem d’agafar un autobús que feia un trajecte de tres hores i vam calcular que arribaríem a mitja tarda. No teníem l’allotjament reservat i, bé, el trajecte va durar set hores a causa del trànsit. Era un autobús local; feia molta calor i no tenia aire condicionat. Tots anàvem molt estrets, l’un sobre l’altre amb caixes, animals, gallines,... tots dins de l’autobús. Després de set hores allà dins sense poder-te moure, vam arribar a destí i va començar a ploure. Plovia moltíssim. Vam carregar les motxilles i vam començar a buscar allotjament però a tot arreu ens deien que tot era ple. Eren ja les nou de la nit, no havíem menjat res des de feia set hores i és clar, són aquests moments en els quals dius “m’agradaria ser a casa, calenteta, amb el meu llit i sense problemes”. Però després quan veus un monument o trobes una persona que et somriu, ho oblides tot. Així que dolent, dolent no hi ha res.

Entrevista Batxillerat Sabem que teniu un blog. Com i quan va sorgir la idea de fer-ne un? Abans de fer el viatge. Quan vam tenir aquesta idea, vam estar buscant informació per internet i ens vam adonar que la més útil era a través blogs d’altres viatgers que havien fet un trajecte semblant al nostre. Així també informes a la família d’on estàs en cada moment tot i que això, sincerament, ho acabes fent més per Skype. A més, vam descobrir que es feien uns congressos anualment a Barcelona on hi ha viatgers que ja han fet la volta al món i t’expliquen tot el que necessitis. El que els uneix i que és comú entre tots és que tots ells tenen blog. Això va ser també el detonant que va fer que creéssim el nostre. Ens hem beneficiat tant de la informació dels altres que vam decidir fer el mateix. El tema fotografia és un tema que tothom que va de vacances practica per tenir un record del viatge. A més, la meva parella és molt aficionat a la fotografia i va endur-se un bon equip. A més, l’apartat de fotografia sempre és el més visual, amb el qual captes la gent que entra al blog; si no hi ha fotos, ningú es llegirà el text.

49

molt bé però quan estàs un any caminant, menjant poc i dormint malament el desgast és molt gran. A més, un darrer detonant va ser l’Índia. Has de tenir una molt bona predisposició i paciència per anar-hi. Em va semblar que no podria aguantar fins al final. Ho vam parlar, vam modificar la ruta deixant la Xina pel final. Vaig dir: “mira a la Xina hi aniré un dia de vacances quan tingui temps, tingui més pressupost i pugui anar-hi amb més comoditat”. Així doncs després d‘Indonèsia jo me’n vaig tornar cap a casa. Hi ha alguna cosa que sentis que encara has de fer després d’haver acabat el viatge? Sí, visitar tots els països que vam esborrar de la llista. Jo ara havent arribat, tornaria a fer-ne un altre. Per temes logístics no és possible i no sé si un dia l’arribaré a fer però espero poder fer una altra ruta de tres o quatre mesos. M’han quedat un munt de coses pendents. Jo crec que com més viatges, més ganes tens de viatjar. El món és tan gran i hi ha tants països que no te’ls acabaries mai. Al final sempre has de prioritzar: o veure moltes coses o veure’n poques i més cares.

Encara utilitzeu el blog? Ens en podries explicar més coses?

Com creus que t’ha influenciat el viatge amb la vida que portes ara?

Durant el viatge sí que fèiem un seguiment de les visites que teníem però ara des que hem tornat no. Suposo que el fet de tornar, recuperar la feina, trobar una casa nova i emmotllar-te a la vida que tens aquí, la veritat és que el tema del blog l'hem deixat una mica parat. No és la nostra intenció, el volem reactivar. Tot i així, mentre viatjàvem anàvem rebent visites i controlàvem quanta gent entrava. La gent deixava comentaris a vegades i rebíem consultes a nivell intern també. Teníem un apartat de contactes i tu podies escriure'ns preguntes mes personals en privat. I a part de publicar què estàvem fent i penjar les fotos, més endavant, ja el viatge, ens vam adonar que potser calia afegir un apartat amb informació més practica, és a dir, intentàvem recordar la màxima informació sobretot pel que feia a transports i d'allotjament i informàvem i opinàvem. O sigui que a més de la part més narrativa en què explicàvem què havíem fet una mena de guia de viatges. Pensem que el que nosaltres vam fer és millor que una guia de viatges pròpiament ja que no rep influències i et dóna una visió objectiva i actualitzada.

Doncs mira, amb el que ho he notat més és potser a nivell laboral. Sembla una mica estrany perquè quan vaig marxar just acabava d’acabar la carrera i quan he tornat no tenia experiència laboral en el meu camp i pensava que potser el fet d’haver estat un any fora m’hauria perjudicat. Ara a les empreses es valora sobretot que quan et proposin un projecte, et sàpigues desenvolupar bé. El fet d’estar un any viatjant pel món, espavilant-te, organitzant, m’ha donat una sèrie d’eines que a la universitat no aprens. En el dia a dia noto que m’he endut una sèrie de valors i un aprenentatge molt important que d’altre manera no hauria tingut.

Quan vau decidir que el viatge s’havia acabat? Jo vaig tornar abans que la meva parella. Mentre estàvem viatjant no et planteges quan voldràs tornar a casa i va ser una decisió difícil però la causa principal va ser el desgast físic que jo portava de tot el viatge. El fet de menjar malament, aixecar-te cada dia a les quatre o a les cinc del matí per veure les sortides de sol són activitats molt cansades. A més, estàs tot el dia fent turisme: com que ho vols veure tot et passes la majoria de temps caminant i veient coses. Això quan ho fas deu dies està

Per acabar ens agradaria dir que la Mireia ha estat una persona molt amable i ens ha donat tota la informació que hem necessitat. Pensem que dur a terme una experiència com la seva seria molt enriquidor, tant per veure i conèixer totes les cultures com per aprendre i comprendre tots aquests valors dels quals ella parla. Tot i que s’ha passat un any sencer viatjant, reconeix que li han quedat un munt de coses per fer i visitar. Està convençuda que tornaria a fer un trajecte semblant que li permetria visitar tots els llocs que ha hagut d'esborrar de la seva llista. Finalment, li donem les gràcies per tot el que ens ha explicat, pel temps que ens ha dedicat i l’animem que ben aviat pugui completar aquesta llista. A més, volem animar-vos a veure les fotografies del seu viatge visitant el seu blog, que hem trobat de gran interès: www.pasaporteymochila.com.