F.50 Mare de Déu de les Roques

FITXA TÈCNICA Títol: Mare de Déu de les Roques. Autor: Leonardo da Vinci (Vinci, 1452 – Amboise, 1519). Cronologia: 1483-1486. Tècnica: Oli sobre taula passada a tela. Mides: 1,99 x 1,22 m.

Estil: renaixentista. Tema: religiós. Localització: Museu du Louvre (París).

Leonardo da Vinci

Fou un artista florentí i un home d’esperit universal, a la vegada científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor. Fou alumne del pintor i escultor Andrea Verrocchio. Les seves primeres obres són de temàtica religiosa i retrats. Treballà a Milà (1482) on realitzà la Santa Cena per el refectori de Santa Maria delle Grazie i a Florència on pinta la Mona Lisa (Gioconda). El seu Tractat sobre la pintura (1516) va tenir gran influència. El 1516 s’instal·là a França, a la cort de Francesc I. Només han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres; aquest fet és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques i estudis científics.

Algunes obres de Leonardo: Santa Anna, la Verge i el nen, L’home de Vitruvi i la Mona Lisa (La Gioconda)

Alguns exemples del Leonardo anatomista.

DESCRIPCIÓ FORMAL

Leonardo utilitza la superposició de plans per aconseguir una major profunditat. 3r pla: paisatge llunyà. 2n pla: les roques que conformen la cova i donen nom al quadre. 1r pla: Els quatre personatges protagonistes (Mare de Déu, Jesús, Sant Joan, arcàngel Uriel)

Composició Piramidal

Leonardo utilitza les tres parts de la perspectiva que ell mateix explica en el seu tractat de pintura. 1- Els objectes redueixen la seva grandària amb la distància. (Perspectiva Lineal) 2- Els colors, quan més lluny estan, van perdent la seva lluminositat i van tornantse blavosos. 3- Els contorns i els detalls van perdent nitidesa amb la distància. Aquestes dues darreres les defineix com Perspectiva Aèria.

Leonardo recomana la utilització de postures difícils i del escorç com la complicada posició òptica de la mà esquerra de la Mare de Déu.

Leonardo utilitza dos tipus de llum:

1- Llum natural entre les roques. 2- Llum idealitzada (misteriosa i irreal) en les figures.

El paisatge del fons és un paisatge ideal i inventat, de gran força expressiva.

TEMÀTICA

Va ser encarregat per decorar l’església de San Francesc el Gran de Milà (juntament amb altres quadres de Evangelista i Giovanni de Predis.)

No van acceptar el resultat final.

Es basa en els evangelis apòcrifs: La Mare de Dèu descansa en una cova durant la fugida a Egipte, on es troba amb sant Joan infant i el seu protector l’arcàngel Uriel

Políptic de la Verge de les Roques. Els dos àngels els pintà Giovanni de Predis. El retaule era més gran i el formaven escenes amb la vida de Maria, i el coronaven alguns profetes i Déu Pare. Leonardo només pintà la part central. La imatge de fusta de la Immaculada s’amagava darrera la seva taula i només es mostrava al públic el dia 8 de desembre.

Versió del Louvre.

Versió de la National Gallery

corones

Versió del Louvre.

Versió de la National Gallery

Les dues versions de la Mare de Déu de les roques pintades amb idèntica composició pictòrica i amb la tècnica de l’oli. La versió del Louvre va ser transferida a llenç des de la fusta original, però la de Londres encara roman damunt la taula.

El significat s’associa amb el Misteri de l’Encarnació i la Passió, en el qual sant Joan té un paper important com a precursor i profeta que anuncia un baptisme i una conversió que prendran sentit amb l’arribada del Messies.

Al no ser acceptada l’obra, Leonardo la donà al rei Lluis XII de França en agraíment per destacar-lo entre els pintors del moment. La versió que es troba ara a Londres va fer-la per ocupar el lloc de la primera.

MODELS I INFLUÈNCIES

És un tema poc comú, i fou poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc. De l’original de Leonardo se’n van fer moltes còpies. La composició segueix el model de les “Sagrades converses” del Quattrocento italià, on la Verge i Jesús apareixen voltats de personatges i creant un espai unitari, tot i ser ells el centre d’atenció. Fou molt utilitzat per Fra Angelico o Filippo Lippi, i més tard per manieristes com Andrea del Sarto.

Filippo Lippi

FRA ANGELICO

ANDREA DEL SARTO