índex Resumen del llibre ............................................................... 2 Opinió personal ..................................................................... 37 Biografía ................................................................................. 39 Resumen del llibreOBLIGATORIETAT DE LA LLENGUA AUTÒCTONA L'home forma part d'una família, d'un país i d'una època. El vincle entre l'home i la terra no és un relació de causa a efecte sinó d'estímul i reacció. L'home primitiu és un animal errant. La civilitzció no avança fins que l'home posa arrels en la terra cultivada. L'envaniment patriòtic no és ni elegant ni intel·ligent, ans és l'actitud que més dificulta qualsevol millorament. Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat. La personalitat d'un poble i un aís , la defeneix la conjunció de factor geogràfics, istòrics, econòmics i culturals. L'expressió més sensible del particularisme d'una col·lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és la llengua pròpia. La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les más entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada. L'idioma autòcton és un fet històrico−cultural que cada pobles ha elaboat per al seu ún comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intel·lectual que ha heretat, és ensems factor integrant i expressió de l'ambient espiritual en què hom viu. Nosaltres hem nascut a València i som valencians. El País Valencià, el poble Valencià, tè una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografia, Història, Economía i Cultura pròpies. Té també un idioma autócton. La llengua dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió. Fa més de quatre−cents anys que un sector important de valencians no estima la lengua pròpia. Els arguments amb què es pretèn fonamentar aquest desamor són diversos: en'he fet recull dels més repetits, i els transcric amb una breu refutació. 1.er Hi ha gent que, presumint de culta, diu que no els interessa el valencià perquè es tracta d'un dialecte, i ells prefereixen la llengua castellana oficial que s'ensenya a l'escola. Emprant la paraula dialecte en to despectiu demostren desconéixer el seu significat. Dialectes són les diverses variants regionals com una llengua és parlada popularment, variants sovint ben antugues i significatives, mentre qye la llengua és la forma culta, acurada, estàtica, literària. I si establim la 1

comparança amb termes de la Geografia política, la relació entre llengua i dialecte és semblant a la que hi ha entre Estat iprovíncia: el conjunt de les províncies forma l'Estat, com el conjunt dels dialectes forma la llengua. 2.on Hi ha alguns que, vantant−se de cosmopolitisme, declaren que cal deixar de bande el valencià, que és una llengua poc parlada, perquè el món marxa cap a la unitat i convé anar esborrant les diferències entre els diversos grups humans. És ben cert que la tendència actual del món és a esvair els nacionalismes tancats i a agrupar els països en unutats superiors. Nacionalisme vol dir llibertat i cultura d'un poble, mentre que imperi significa domini de les nacionalitats subjugades per un poble militarment més fort. 3.er L'argument més esgrimit és el de no parlar valencià per considerar−lo plebeu, inservible per a l'expressió culta i elegant. Preten reduir el valencià a les esferes familiars, la broma i la xala, les interjeccions i l'esplai popular. Consideren que parlar valencià és propi de menestrals i llauradors o de senyors de poble. L'aristocràcia valenciana fa més de quatre segles que comença a desentendre's de la llengua del país. La burguesia i la classe mitjana de la ciutat de València no han començat a abandonar el valencià fins a la segona meitat del segle XIX. La desamortització, la industrialització i la transformació arícola, enriquiren de pressa una classe social que va creure que arribaria a ser distinguida si es feia distinta de l'estament popular. D'aqueixa actitud tan antipatriòtica no hi ha res més que vanirtat, i podem emprar el mot en les seues dues accepcions: orgull i buidor. L'actitud envers la llengua del País sol ser tota una altra e el cercles intel·lectuals i artísticas, no sols en els barcelonins sinó també en els valencians, on generalment hom té consciència dels valors de què és portadora la llengua autòctona. Tots devem esforçar−nos, permetran la depuració i el refinament de la llengua parlada culta, que, així, tornará a lluir amb l'esplendor que mereix. DEL NOM I LA UNITAT DE l'IDIOMA El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat de l'Alguer de l'illa de Sardenya. Segons veurem, s'ha disputat, i es disputa encara, sobre la procedència que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua literària. El nom de la llengua sí que ha estat objecte de moltes discussions, especialment a València. La denominació científica amb què és coneguda internacionalment és la de llengua catalana. Les raons que fonamenten l'acceptació que ha tingut el nom de català per a la nostra llengua, són de diversos tipus: històriques, geogrèfiques i literàries. Concretem: la reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per la seua llengua, però no a acceptar la unitat ling¨´istica de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d'idioma evident que cap valencià no ha negat mai. No són gens importants les diferències de pronunciació, de morfologia o de lèxic entre catalans, valencians i mallorquins, i que la llengua és essencialment la mateixa. Els catalans tenen dret a exaltar a Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March; valencians. Els valencians també el tenim de considerar con a nostres no sols Ramon Muntaner i Francesc Eiximenis, que encara que nats al Principat escriviren la seua obra 2

en terres valencianes. El mot català és la denominicaó que en el camp científic rep el nostre idioma, és una paraula relativament moderna i la seua etimologia és encara molt discutida. El Libre dels Feyts o Crònica de Jaume I designa la nostra llengua amb les denominacions de nostre llatí i romanç pla. La denominació de la nostra llengua que va tenir més acceptació, fou precisament la més inexacta i inadequada, la de llengua llemosina. Té una explicació histórica. La precoç literatira provençal va influir intensament sobre totes les literatures veïnes i germanes, i sobre la de Catalunya, que havia tingut uns vincles culturals i polítics. Durant els segles XII, XIII i XIV, els poetes cultes de Catalunya, de València i de Mallorca no escriviren en la seua llengua pròpia sinó en un idioma estranger, en la llengua literària dels trovadors, la qual rebé diverses denominacions: llengua romana per antonomàsia, llengua d'oc, provençal i llemosí. A Catalunya mai no es va usar en prosa la llengua d'oc, i ja en el segle XIII s'escrivien en la llengua del país novel·les en prosa i en vers, narracions curtes i apòlegs, la història, les lleis, la didàctica popular, els temes religiosos i fins la filosofia. Per diferenciar−les es qualifiquaven de llemosines les obres poètiques escrites per catalans en la llengua dels trobadors. Posteriorment, en iniciar−se la decadència de la nostra literatura, quan es relaxava l'arranjament de la llengua i se en'aprofundien les diferencies regionals, el mot llemosí començà a canviar de sentit, i passà a designar la llengua antiga dels nostres autors clàssics. En el segle XVII Marc Antoni Ortí, el cronista de les festes commemoratives del Siglo Quarto de la Conquista de Valencia, deia que calia rejovenir la llengua mterna desterrant de ella les veus antigues per les quals la solien nomenar Llengua Llemosina. Així mateix, en el segle XVIII, el notari valencià Carles Ros, partint dels mateixos principis, anomena llemosí la llengua de tots els nostres clàssics, i valencià la dels seus contemporanis i coterranis, considerant que el valencià és la forma més correcta de la llengua llemosina, i que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà, es a dir el lloc on millor es parla l'idioma. També tingué fortuna el nom de llemosí a Catalunya i a Mallorca, si bé no tanta com a Valènci, denominant sempre la llengua literària clàssica, per tal de diferenciar−la de la llengua decaiguda, penetrada de dialectismes i castellanismes, que s'usava popularment en els segles XVII i XVIII. Cal insistir que aquest nom de llemosí, absolutament rebutjable per el·legítim, afirma rotundament la unital de la llengua. Era una denominació que tant fou adoptada pels catalans com pels mallorquins i pels valencians, com advertí Rubio i Lluch. La denominació de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc. Ramon Muntaner que començà a escriure la seua Crònica l'any 1325 a Xirivella, en l'Horta de València, en referir−se al parlar de Múrcia on aleshores es parlava encara l'idioma dels conquistadors el cualifica cordialment del bell catalanesc del món. Segons Muntaner, la nostra llengua estava molt unificada, pix que d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes con catalans, que si volets dir castellans, la dreta Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d'aragonesos. També Sant Vicent Ferrer dóna incidentalment el nom de catalana a la nostra llengua. Això és als valenciana de l'oest del Regne ara anoments popularment xurros, que parlen un castellà−aragonés barrejat amb moltes paraules valencianes. 3

Retreurem només que quan dos papes valencians de la família Borja,Calixte III i Alexandre VI, ocupen el soli papal, tots els escriptors italians de l'època els donen com a catalans, i que el poble romè anomenava i catalaní la gran partida de valencians, parents o clients del Borja, que llavors pul·lulava i dominava la ciutat i els estats potificis. Els intel·lectuals valencians dels segles següents admeten tots la unitat lingüística, i expliquen sovint per què els valencians són anomenats catalans. El cronista Pere Antoni Beuter, en la II part de la seua Histria de Valencia, per explicar la implantació de la llengua catalana a València, admet la tradició de les tres−centes donzelles de Lleida que hi foren dutes per manament de Jaume I per a la repoblació cristiana del nou Regne, les quals van imposar−hi la seua llengua. Aquesta llegenda, la replega el tortosí Cristòfol Despuig en el primer dels seus Col·loquis de la inssigne ciutat de Tortosa. Ja en plena Renaixença, quasi tots els ratpenatistes admeten la unitata de la llengua. El patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, saluda els germans de Catalunya. Cal recordar que quan Jaume I conquistà Mallorca i València en el segle XIII, havia hagut de renunciar a la política d'intervenció i expansió en la Provença i Occitània. La Corona d'Aragó no teni capital de dret: era una confederació de regnes autònoms units en la persona del monarca. La primera traducció de la Biblia en llengua romànica que s'imprimé, fou la de València en 1488; la Inquisició, després, destruí el llibre , però se en'han salvat les dues darreres pàgines, on es manifesta que fou arromançada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer germà del benaventurat Vicent Ferrer. La denominació de valenciana per a la llengua pròpia apareis usada alguna vegada per autors no valencians si bé relacionats amb València. Tanmateix, alguns historiadors de la Literatura catalana han volgut alguna vegada interpretar que la denominació de valenciana prosa era només nom d'una certa escola literària i no tenia significació idiomàtica. Ës sabut que en el segle XV penetrava per València, fecunda, l'aura del Renaixement que es propagava des d'Italia. El prestigi de les lletres i les llenües clàssiques ra tan gran, que els nostres escriptors s'esforçaven per dur a la nostra llengua la construcció i l'hipèrbaton que, per imitació servil del llatí, tenia la prosa italiana d'aleshores FRACAS DE l´INTENT SECESSIONISTA En el periode antic i clàssic dela nostra Literatura, la llengua literària estava tan unificada que resulta ben difícil d´esbrinar quins textos són originals d´autors valencians quins ho son de catlans i quins de mallorquins. Només els tècnics arriben a descobrir−hi certs indicis i encara no concloents. Els regionalismes valencians en la morfologia comencen ja a transcendir a la Literatura en certs autors medievals que es complauen a usar el parlar popular, com sant Vicent Ferrer o Jaume Roig. Llavors , la influència del castellà sobre el valencià es tornà avassalladora i fou una altra causa important de diferenciació.

4

Esvaïts els lligams polítics de valència amb Catalunya i Mallorca, els vincles culturals i mercantils també s´hi relaxaven: la pirateria turca i algerina impossibilitava el comerç mediterrani, i els Països Catalans es trovaben molt decaiguts economicament i política. Aleshores s´origina a la ciutat de València el fenomen dialectal anomenat parlar apitxat. He arribat a la conclusió que aqueixos fenómens no es generalitzaren a València fins devers l´any 1600, una mica més tard però obeint al mateix procés de simplificació fonètica que acavaba de produir−se en castellà. La decadència d´afeblir el sentiment de comunitat idiomàtica.La generalització del nom de valencià per a la llengua, implicava la propagació de la idea que la relació del valencià amb el. català no era de filiació sinó de germanor, es a dir, que en comptes de ser el valencià una variant regional del català. En produir−se la Renaixença de les nostres lletres en el segle XIX, és vària l´actitud que els escriptors valencians adopten envers la llengua: d´una banda, hi ha els renaixementistesn arcaïtzants, i de l´altra, els vulgaristes dialectalitzants. Els renaixentistes cultes s´afanyaven col lab0rant amb catalans i mallorquins, per restaurar una llengua literària deliberadament farcida d´arcaismes, la qual anomenaven llemosina. Enfront hi havia els escriptors populistes, versificadors satírics, fàcils i graciosos, molt llegits per la nostra gent, partidaris d´usar un valencià vulgar, sense cap ambició culta. Joan Fuster interpreta aquella actitud anticultista de deliberada imm0deració en l´ús de dialectalismes, que es desentenia completament de l´esforç restaurador dels renaixentistes. Josep Nebot i Perez publicà en 1894 uns Apuntes para la Gramática valenciana popular, on pretenia de consumar l´escissió dels anticultistes. Les seues regles gramaticals no tingueren gens d´acceptació, perquè els escriptors a qui anaven adreçades no desitjaven cap regla, volien simplement que els deixassen tranquils amb la seua incultura, i seguir escrivint lliurement sense cap preocupació. Els valencianistes han hagut de combatre llargament contra aquella actitud. Ja no queden anticultistes mé que en el camp del nostre, fins suara, desgraciat teatre valencià. Diu Nebot que els valencians no anteposen t esplosiva a la j (o g) com fan els catalans:expressant això en termes més científics és afirmar que els valencians pronuncien fricativa on els catalans articulen africadapalatal sonora. De fet ocorre tot el contrari: els valencians no apitxats pronuncien africada en les paraules en què el català oriental pronuncia fricativa. Nebot defineix barroerament la palatal sonora com a *ch suave que no conocen los castellanos*. Els valencians ens diferenciem dels catalans perquè no pronunciem la x en començament de paraula: vol significar amb això que la x inicial no és fricativa en valencià sinó africada. En la segona meitat del segle XIX, l´ímpetu espiritual dels erudits iniciadors de la Renaixença i el canvi, es prodi la consolidació social i econòmica de la burgesia, prou enriquida gràcies a la desamortització. Llavors es féu insostenible. La necessitat d´acostar la llengua literària a la popular també era imperiosa a València, on la docilitat amb què els escriptors populistes admetien la castellanització feia el problema més greu. Cal rec ordar també que el P. Fullana mai no va fer distinció absoluta entre el valencià i el lleidatà.

5

Entretant, la sana doctrina gramatical havia guanyat la batalla de valència. Lluis Revest, en La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, aclarí molts punts i plantejà el preoblema de manera escaient, marcant−hi la pauta a seguir. És immes el deute de gratitud del nostre públic a Carles Salvador, per haver donat a conéixer a València l´excel. Lent codificació de la llengua, elaborada científicament pels filòlegs barcelonins de l´escola de Pompeu Fabra. El fabrisme era el punt d´arribada en comptes de ser el punt de partida: era la mateixa ruta però amb un mètode inductiu. Prou que sabem que hi ha catalans que lamenten les concessions a la morfologia regional, que hem fet els gramàtics valencians i mallorquins, per tal com véne a significar una duplicitat de formes en la llengua literària. Contra l´actitud lingüística unitarista dels castellans i dels francesos, tinguem en compte que llengües com l'anglès, el rus i l'italià, presenten un sistema gramaticali l'èxic mès flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ESQUEMA DE GEOGRAFIA LINGÜÍSTICA El domini de la nostra llengua llengua comprén els següents territoris, dels quals s'expressa la població segons xifres de 1975. • Quasi tot el departament dels Pirineus Orientals de la República Francesa. • El Principat d'Andorra. • El Principat de Catalunya. • El marge oriental d'Aragó. • La major part del País Valencià. • Un grup de llogarets de la província de Múrcia. • La ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya. Com ocorre en totes les llengües, la nostra no és uniforme en tot el seu domini, havent−hi diverses modalitatsregionals de parlar−la o dialectes. En la llengüa transmesa de generació en generació, s'introdüeixen innovacions localsinnovacionsque son generalment comunesa un grup de localitats, i cadascuna de les quals té els seus límits geogràfics propis. La divisió dialectalprincipal de la llengua catalana, la determina ell divers tractament de la e llarga i i breu tòniques llatines, i la distició o confusió de a i e àtones. Homha assajat diverses classificacions des dialectes. La mès accepablesembla la següent: Rossellonès Grup oriental Català central Mallorquí, menorquí, eivissenc Alguerès Ribagorçà 6

Pallarès Grup occidental Lleidatà Tortosí Valencià general Valencià apitxat El dialecte central, que és el mès conegut interncionalment perquè inclou Barcelona, es caracteritza pel resultat è oberta de la e llarga i i breu llatines tòniques (cadèna, crèsta), per la confusió de a i e àtones en una vocal mixta o neutra æ, pel tancament en u de la oàtona. Entre els fenòmens propis del rossellonés figuren la no distinció entre è oberta i é tancada en el Rosselló; la formació dels plurals en −s dels mots acabats en vocal accentuada en el Rosselló. Als parlars baleàrics la resultant de la e llarga i ibreu llatines tòniques, és una æ mixta tònica no labialitzada. L'alguerés tan isolat en el temps i l'espai, ha evolucionat separadament i ha patit la forta influència dels dialectes sards. Les seues característiques principals són: la e llarga i la i breullatines tòniques donen é tancada, com en català occidental i valencià; la a i la e àtones es confonen, com en català oriental i baleàric, però el seu resultat alguerés és una a. El grup de dialectes occidentals, dins el qual s'inclou el valencià, la e llarga i ibreu llatines tòniques, solen donar è tancada, i es pronuncien distintament les àtones a i e i les o i u. El subdialecte pallarés es diferencia del català occidental en general, per l'articulació no vibril·lant y, de la fricativa palatal sonorajdarrere vocal. La partió dialectal del valencià i el català occidental varia, però, segons el fenomen lingüístic que es prenga com a criteri diferencial. Una de les característiques que distingueixen el valencià del català és la desinència −e de la primera persona singular del present indicatiu de la primera conjugació, la qual no ariba més que fins a Borriol, Vilafamés, Cabanes i Torreblanca; la desinència −o en tal forma verbal, pròpia del Principat, comprén les comarques valencianes septentrionals dels Ports de Morella i l'Alt i Baix Maestrat. Una altra característica de la flexió verbal valenciana són les desinències −ara, −era, −ira de l'imperfet de subjuntiu, la qual s'acosta més al límit del Principat, puix que aplega a Morella, Sant Mateu i Torreblanca. També és pròpia del valencià la freqüent caiguda de la −d− fricativa procedent de −t− llatina entre vocals. Una altra particularitat fonètica de la majoria de les comarques valencianes és l'articulaió labiodental de la v, la qual en molts altres dialectes catalans es pronuncia bilabial confonent−se amb la b. RESUM D'HISTÒRIA DE LA LLENGUA La Història lingüística de València pot resumir−se en dues paraules: la llengua del valencians és romànica i catalana. Els dos moments cabdals de la Història del País Valencià són dues invasions, l'arribada de dos pobles 7

conquistadors vigorosos, portadors d'una cultura molt important: la vinguda dels romans amb Scipió l'any 218 a. de J.C., i la de la host de Jaume I en 1238, en la qual preponderaven els catalans. Abans d'organitzar−se en un Regne integrat definitivament dins Europa i la Cristiandat, havia estat sotmesa València als romans, als bizantins, als visigots, als sarraïns. Per aixó es mantingué a València un sediment ibèric pre−romà, un important adstrat àrab, i un trascendent substrat romànic precatalà. I. El Sediment Ibèric Els arqueòlegs han robat vestigis de vida humana dins les terres que ara anomenem valencianes, de fa devers cent mil anys. Els ibers en sentit estricte en el segle VI a. de J.C. apareixen ocupant l'actual País Valencià, les conques baixa i central de l'Ebre i la regió de Lleida. Encara que en aquests anys darrers alguns arqueòlegs castellans hagen negat l'existència, abans indiscutida, de l'ètnia i la cultura ibèriques, considerant que els ibers no són res més que un grup de celtes mediterranitzats pel contacte amb els grecs, els cartaginesos i els romans, quasi tots els antropòlegs com els arqueòlegs segueixen admetent la individualitat del poble ibèric. Els arqueólegs es sorprenen perqué la cultura ibérica al Pa{is Valenciá apareix de sobte, ja plenament formada, senseque es manifesten els procedentsque podr{ien explicar−ne l'origen. S´han fet grans progresos en el coneixement de la llengua dels ibers Son nombroses les inscripcions ibériques trobades en terres valencianes. Com que el basc és una llengua pre−romana de la Península Ibérica, ja fa segles que diversos historiadors han petrés identificar el basc amb el´ ibéric. Els pobles capsians d´Hispánia i del Nord d´ Africa eren els portadors dels elements lingüistico−culturals euroafricans. Un altre problema és concretar fins a quin grau ha actuat aquell substrat mediterrani dins les llengües posteriors: és a dir, quina ha estat la influència del sediment ibèric dins el llatí vulgar que es propagà a les terres valencianes. II. La Romanització El llatí mai no fou imposat per la força, però diverses raons motivaren la seua difusió: el prestigi de ser llengua dels dominadors, portadors d´una civilització nova, superior a la dels indígenes de l´Occident de El´imperi; el´ establiment a les provincies de colónies agrícoles en les terres donades als veterans llicenciats dels exércits romans. La romanització de les terres valencianes fou primerenca. El llatí vulgar mai no fou uniforme dins tot el´Imperi Romà. La influència del substrat indígena era major en els països de romanització tardana i poc intensa. L´acció del substrat ibèric en la nostra llengua fou, doncs, poc important i no està encara ben determinada. Ha estat considerada la sonorització de les oclusives sordes llatines, −p−, −t−,−k−,(es a dir, el seu pas a b d g), 8

com efecte del substrat celta del nord, oest i centre d´Hispani, que d´aquii de la Provença cèltica es propagà a Catalunya. El llatí estigué evolucionant constantment durant la dominació romana, perqueencara que la influència literària és conservadora i depuradora, la llengua popular tendeix a la innovació. No es pot precisar el límit costenc de les províncies romanes Tarraconense i Cartaginense que seccionaren l´actual Regne de València. En afablir−se durant el Baix Imperi els lligams entre Roma i les regions apartades, començaren a guanyar terreny les innovacions produïdes en el llatí provincial de les fronteres. En aquest moment s´acaba el llatí vulgar i comencen les llengües romàniques. Les relacions de la Gàl·lia meridional amb Catalunya foren especialment intenses i potser fou llavors quan alguns dels trets que diferencien el català de les altres llengües hispàniques van atényer Barcelona venint del Nord. II. Àrabs i Mossarabs Un altre dels moments cabdals de la Història de València fou el de l´arribada dels àrabs. En el segle VII nasqué a Aràbia una nova concepció político−religiosa, l´Islam, que es difongué vertiginosament fins a el´India i fins l´atlàntic, propagant− hi l´àrab com a llengua sagrada i de cultura. La integració dún país dins el món musulmá, no implicava la desaparició de la seua cultura autòctona, almenys inicialment. Mossàrabs eren anomenats els indígenes que continuaren fidels al Cristianisme sota la dominació musulmana, i de la mateixa manera que abans els hispans enfront els gots, mantingueren aqueixos mossàrabs enfront dels sarraïns, el llegat cultural de Roma. L´arabització d´Al−Andalus, fou obra principalment d´Abd ar−Raman III, el primer califa de Córdova, que amb una política de justícia i respecte sabé atraure´s les minories de mossàrabs i de jueus, i de crear una amalgama nacional basada damunt l´ordre i la transigència. Llavors els mossàrabs accentuen la seua islamització, tant en la cultura i l´idioma com en els costums, i perderen el seu caràcter de minoria ètnica quan el cabdill al−Mansur els integrà, sense discriminació, en aquell exèrcit nacional hispano− musulmà amb què obtingué tan famoses victòries, entre elles el saqueig de Barcelona (985). Córdova, la més gran ciutat d´Europa en el segle X després de la llunyana Constantinoble, havia d´enlluernar ela pobres pobladors dels contraforts pirenencs, que aviates convertiren en intermediaris que introduïen les novetats artístiques i científiques andaluses en el´Europa cristiana. A la caiguda del Califat, augmentà encara la intensitat dels lligams entre els estats cristians i musulmans, quan en multiplicar−se aquests, la seua superfcíe i po`tencia eren menysdesproporciondes. El signe de convivència hipànica musulmano−cristiana presidia la politica dels regnes de taifa, en l´exterior aliats dels cristians, les forces dels quals feien intervenir en les seues guerres intestines, i en l´anterior respectuosis amb el mossàrabs.

9

El Cid, el valent i astut heroi castellà, abandonà al rei moro de saragossa al servei del qual es trobava, i es cobrí de glòria conquistant València. D´altres mostres del dialecte mossàrab llevantí són les cinc cançons eròtiques populars que figuren a el´estrofa final dún tipus cançó estròfica erudita les altres estrofes de la qual són de llengua àrab o hebrea. El món cavalleresc trobà d´antuvi el seu to expressiu en el´individualisme líric dels trobadors provençals, compositors cortesans, erudits, afectats i brillants. Els desemparats mossàrabs demanaren al rei d´Aragó que els alliberà, prometent−li d´insurreccionar−se. Alfons el Bataller atacà infructuosament València i Dénia. Després de quinze mesos de córrer la regió oriental d´Al−Andalus, retornà Alfons I a Aragó , acompanyat de 10.000 famílies mossàrabs, part important de les quals esren valencianes. Després de les dues emigracions col·lectives, la del 1102 i la del 1126, la quantitat de cristians de la València musulmana hauria de ser per força molt reduïda. Quan feia ja temps que floria una literatura catalana en prosa, els poetes lírics catalans escrivien conscientment no en la seua llengua pròpia sinó en provençal, en el´artificiosa llengua dels trobadors, la gramatica de la qual, les Razos de trobar , havia estat composta precisament per un català, Ramon Vidal de Besalú. Contra els almoràvits decaiguts s´insurreccionaren els hispano−àrabs, havent−hi una segona època de regnes de taifa. En una època de divorci entre cristians i musulmans tan acusat, havia de ser forçosament precària la suoervivència dels mossàrabs. La conquesta de Jaume I s´havia presentat, doncs, dipomàticament, com una partició en una guerra civil dels sarraïns. Els mossàrabs valencians conservarien el seu esllanguit parlar romànic, en major o menr grau, fins la seua integració en els estats de Jaume I. VI. El substrat Mossàrabic Les fonts escrites on troben mossarabismes valencians són poques i d´aprofitament difícil. També s´ha fet esment dels textos, amb lectura encara provincial, de les khardjat o cançonetes mossàrabs que figuren en cic poemes de tipus muwaxxah originals d´autors de la zona oriental d´Al−Andalus: els valencians Ibn Labbun de Morvedre i Ibn Labbana de Dénia, del segle XI, i el valencià Ibn de Bocairent i el lleidatà Ibn Harun al−Asbahí, del segle XII. La font principal però, per a l´estudi del mossàrab valencià és el Llibre del Repartiment del Regne de València, escrit en llatí arran de la Conquista, i conservat a el´Arxiu de la Corona d´Aragó a Barcelona, el qual conté una inmensa quantitat de noms de llocs i de persones àrabs i mossàrabs. Té importància així mateix, la Toponímia, especialment la menor, la qual sempre ha estat menys alterda per la llengua dela dominadors. El parlar mossàrab valencià era molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim. 10

És inmutable un gran part als mossàrabs la caracteritzció del vocabulari valencià en les seues divergències amb el català general. Els escrptors valencians solen complaure's usant literàriament els regionismes lèxics, actitud ben plausible que enriqueix el tresor de la llengua. Una altra de les característiques del lèxic valencià és la seua abundància d'arabismes, principalment, però no exclusiva, en el vocabulari agrícola. És evident que els trasmissors dels arabismes foren moltes vegades els mossàrabs. V. La repobació cristiana després de la reconquista Els valencians hem venerat sempre la memòria de Jaume I. Gràcies al Conquistador som cristians i occidentals i no musulmans i orientals. El període en què s´afermen les directrius orgàniques de la societat, la política i la religió del món medieval europeu, havia durat de final del segle X a principi del segle XIII; quan València, doncs, deixa de ser sarraïna, aquella etapa constituent d´Europa ja està consumada. La campanya de Jaume I s´inicià amb la conquista de Borriana, on el rei establí en mil·ler de cristians principalment tortosins. La repoblació d´aquest sector septentrional del Regne fou, doncs, d´igual tipus que la catellana d´Extremadura i Andalusia, a base d´alineacions d´immesos territoris a les ordes militars i a poderosos aristòcrates, i de donacions generals d´una localitat al conjunt dels seus nous pobladors. Més activa i tensa fou la colització de la Plana. El nucli cristià de Borriana estigué tot dúna en condicions de col·laborar activament a la tasca de colonització. En el 1274 fou fundada Vila−reial i algunes villes traslladaren el seu emplaçament des d´un tossal al pla, com en el 1251 Castelló de Borriana, i Nules des de la Vlavella. Els moros desallotjats de les terres que havien conreat a la Plana, es concentraren a la serra d´Espadà, a les ribes altes del Millars i a la vall aD´Uixó. Molt més intensa i primerenca fou la repoblació cristiana de la zona central del Regne, amb la capital i la faixa litoral entre el Palància i el Xúquer, terres més riques i cobejades, d´on els moros foren eliminats aviat i quasi completament. També foren expulsats quasi íntegrament els moros de la capital. A l´any 1248 els musulmans es sublevaren comandats per al−Azraq, i la seua derrota produí un èxode considerable dels moros valencians. L´any 1296, a conseqüencia de la guerra amb Castella, el nostre Jaume II el Just ocupà tota aquesta zona alicantina, la qual per la sentència de Torrella fou integrada en el Regne de València, produint−s´hi llavors una tercera etapa repobladora amb valencians de més al nord.També aleshores Aiora incorporada al Regne de València. La prepoblació de Múrcia , regne de la Corona de Castella, presenta quasi anàlogues etapes a la de la contigua zona alacantina. Un primer període de dominació castellana en què es mantingué quasi íntegra la població musulmana, amb febles contingents de castellans per tal com aquests se sentien més atrets per les campanyes contra Jaén i Sevilla. Una segona etapa repobladora menada per Jaume I vingut a sufocar la rebel·lió dels moros murcians. 11

La majoria dels inmigrants eren catalans, que seguien el corrent migratori de nord a sud característic de tota la Baixa Edat Mitjana Hispànica. La llengua àrab, si bé dialectalitzada i barbaritzada, mantenia plena vitalitat entre els moros valencians, alguns dels quals no en parlaven cap altra. VI. El llast provençal en la poesia. En la host conqueridora de Jaume I hi havia gents de procedència molt vària, però la llengua que hi senyorejava era la catalana. Els primers i precosos monuments en llengua catalana foren obres en prosa, i fins dos segles més tard no es produiran obres poètiques en català. El primer poeta va ser Pere el Gran, fill del Conquistador. Aviat la llengua poètica dels catalans anirà evolucionant, essent primer un provençal farcit de catalaniames i després un català esguitat de provençalismes, com en el cas de Jaume March i Pere March, oncle i pare catalans del nostre Ausiàs. VII. Desenrotllament de la prosa literaria La lírica en provençal del trobadors i dels poetes catalans que els seguiren, era, però, una poesia erudita que no transcedia de la cort i de la superestructura ocial. El mallorquí Ramon Llull fou el creador de la llengua literària catalana. Els valencians començaren a escriure prosa en la llengua del país, l'endemà de la Conquista. La literatura medieval fou sempre molt abundant. La primera versió de la Bíblia en llengua romànica que fou impresa, va ser la de Bonifaci Ferrer, gerà de Sant Vicent, traduïda de llengua llatina en la nostra valenciana i estampada a València l'any 1478. VIII. La Cancelleria Reial, factor de coherència idiomàtica El nostre rei fundador, Jaume I, disposà en el 1264 que la documentació judicial del Regne de València fos redactada en romaç i no en llatí. L'actual llegua autòctona de Mallorca i de València no deriva del llatí vulgar que es parlà en aquests països, sinó que és una llengua que s'hi va propagar durant la Reconquista damunt terres arabitzades lingüísticament i cultural. VIII. L'expansió medieval de la llengua A mitjan segle XII havia quedat ja acabada la Reconquista del sector hispànic orintal que els tractats havien atribuït als reis d'Aragó. El domini fou político−militar, cultural i lingüístic. Segons es sabut, la ciutat de l'Alguer al nord−oest de Sardenya, repoblada íntegrament amb catalans el 1354, conserva amb orgull la nostra llengua i la cultiva literàriament. Les predicacions de Sant Vicent Ferrer,l'apóstol moralitzador del món baix−medieval, contribuiren a reforçar el prestigi europeu de la llengua del nostre país. 12

Els dos papes de la família valenciana Borja, Calixte III i Alexandre VI, parlaven normalment la llengua del seu país d'origen amb els seus familiars i els seus nombrosos clients valencians que llavors pul·lulaven pero Roma. Una bona part de la documentació vaticana està redactada en la nostra llengua. X. Un Renaixement frustrat La crisi de la Baixa Edat Mitjana, a la recerca d'horitzons nous, trencà l'equilibri majestuós del segle XIII, la síntesi de la Summa tomisa. Llavors germina l'Humanisme amb el Renaixement. L'Humanisme ompli un segle llarg de la nostra literatura, però s'agostejarè desprès de corella sense ossolir la maturitat del Renaixement. L'altre gran introductor de l'humanisme fou el dominicà Antoni Canals, nat a València. La capitalitat, durant l'època de política i relacions ultrapirinenques, l'havia exercida Barcelona, però després, en el segle XV, amb el desplaçament italià de l'expansió, fou la ciutat de València el veritable centre econòmic i intel·lectual de la comunitat. Era tan cega l'admiració pel llatí, que la llatinització de la llengua literària nostrada fou exagerada excessivament. L'Humanisme no és res més que una etapa preparatòria del Renaixement. XI. Fracàs de les temptatives humanistes de purisme lingüístic El més antic diccionari d'una llengua romànica és el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve. L'obra és anterior a la dels lexicògrafs castellans Fernández Palencia i Nebrija. La missió d'aquest llibre era l'ensenyament del llatí, i és un repertori alfabètic de mots i frases valencianes amb la seus traducció llatina; posseix un gran valor folològic i històric però la seus utilitat pesagògica és gairebé nul·la. XII. Decadencia política i idiomàtica La societat valenciana patí una reu crisi d'estructura al començament de l'Edat Moderna. Els estrats inferiors i mitjans de la societat, es decaure els grmeis, perderen el sentiment de seguretat. La noblesa tornà cortesana però augmentava els seus privilegis materials. Les noves tendències intel·lectuals i morals trobaven especial ressò entre els cristians nous, conversos del judaisme. El cesarisme renaixentista era monolític i contradeia el pluralisme polític i lingüístic ben viu encara en tems del Reis Catòlics. L'autor més popular d'aquest segle fou a València el dominicà Francesc Mulet, que escrigué un Tractat del pet i altres bajanades semblants. XIII. Una Renaixença felibre Tomàs Villarroya publicà a València la primera poesia culta en llengua autòctona, que ja esmentàrem abans. La llengua literària restaurada, el llemosí com els plaia anomenar−la, era arcaïtzant i anquilosada; no havia 13

sabut alliberar−se dels castellanismes,, però s'havia divorciat molt de la llengua col·loquial. La reacció dignificadora dins el sector popular i lliberal, l'encarnà Constantó llombart, humil autodidacte però amb les idees prou clares. El gran desenrotllament que atenyé en aquella seguna meitat del segle XIX, el conreu de la taronja al País Valencià, producte destinat a l'exportació. XIV. La problemàtica de la llengua en el segle XX El desastre colonial havia produït la reacció criticista i regeneracional del intel·lectuals castellans de la generació del 98 mentre a Catalunya tot un poble cridava la seua protesta i ensems la seus fe esperançada. Amb una aparença de formalitat democrètica, Lo Rat Penat convocà els escriptors valencians a una discussió pública de les regles d'ortografia, on les conclusions s'adoptaven per majoria de vots dels assistents. La vitalitat de la nostra cultura es veu avui amenaçada per les noves formes de projecció cultural sobre el públic a les quals a penes no té accés. EPILEG El bon patriotisme és un sentiment dolorós perquè implica sempre una insatisfacció. Una llengua pot morir per una altra, si la manca el´entranyable adhesió de la societat que la parla.Però mentre la societat vol conservar la seua llengua, la vitalitat d´aquesta és perdurable. Les idees adquireixen corporeïtat en lésperit a través dels materials que el llenguatge els subministra. La llengua valenciana és, doncs, la tolitat de l´esperit i l´activitat dels valencians vistos a la llum del llenguatge humà total. Hem d´estimar la llengua pròpia no amb orgull sinó amb un amor filial i generós. Si els valencians abandonàssem la nostra llengua individualitzadora, seria perquè abans hauríem renunciat a la nostra condició de poble individualitzat. Gravíssimes són les dificultatsque ha de véncer l'escriptor valencià. Està condemnat a l'autodidactisme, i en un país on les biblioteuqes públiques són molt escasses, no acostumen preocupar−se de la Literatura universal contemporània, i solen desentendre's quasi per complet de la Literatura catalana. Els nostres escriptors han de sacrificar−se i ser aficionats només, poden publicar poc perquè els cal guanyas−se el pa amb altres feines. El futur, amb un sentit materialista de la vida, no té cap sentit. Replegueu, joves velencians, el legat cultural dels nostres avantpassats, manteniu−vos fidels a la llengua autòctona, herència rica de glòria pretèrita i de possibilitats. Opinió personalOpinió personal Per a mi aquest llibre a sigut volver a lleguir coses que ja savia de anteriors cursos, he pogut repassar, els fets donats amb anterioritat. El tema del començament del valenciá es un tabú perque molta gent diu que el valenciá prové del catalá y uns 14

altres afirmen que no. I jo ja no se que opinar. L'únic que puc dir es que son dos llengües distintes ja que cadascuna es pala en un lloc i aunque es semblen molt son dos llengües diferents. Estic d'acord amb Sanchis Guarner quan diu que tenim que posar empenyo en que la nostra llengua no es perga, per que bastant lluitaren els nostres avanpasats per ella. Tenim que llegir molts més llibres en valencià però per fer això nessecitem els escriptors valencians perque tenen que escriure més llibres. No estaría malament que els escriptors jovens comenzaren a escriure llibres amens, per a jent jove com ells, en valencià, per a que la llengua no es perda. biografíaBiografía Manuel Sanchis Guarner(valència, 1911−1981). Fou nebot del canonge historiador Josep Sanchis Sivera, de qui heretà el´amor i el´interés per la personalitat valenciana. Doctor en Filosofia i lletre i llicenciat en Dret, fou, en la seua època estudiantil, menbre destacat d´Acció Cultural Valenciana. Al Centro de Estudios Históricos de Madrid treballà a les immediates ordres de Navarro Tomás y Menéndez Pidal. Mantingué, d´ençà que era estudiant, estret contacte ambFabra, Casacuberta, Rubió, etc. Durant disset anys va treballar intensament en la redacció del Diccionari Català−Valencià−Balear. El 1950−51 seguí a Columbia University estudis de fonética i cartografia lingüística. És membre numerari de el´Institut d´estudis Catalans i de diverses corporacions valencianes, i corresponent de les RR.Acadèmies Espanyola de la Llengua, de Belles Arts de Sant Ferran, y de la Història, de Madrid, i de la de Bones Lletres, de Barcelona. El 1973 fou elegit colós del País Valencià, i el 1974 obtingué el Premi d´honor de les lletres catalanes. Es autor de més d´un centenar d´estudis de lingüística, història, etnografia, dialectologia, història literaria, etc., la majoria dels quals fan referència al País Valencià. 1 5

15