La primavera del comissari Ricciardi

Tocs 84

Maurizio de Giovanni

LA PRIMAVERA DEL COMISSARI RICCIARDI Traducció d’Anna Casassas

La Campana

Al nen del cotxet: el pare

Títol original: La condanna del sangue. La primevera del comissario Ricciardi © Fandango Libri s.r.p., 2008 Publicat d’acord amb The Ella Sher Literary Agency

1a edició: febrer del 2012 © de la traducció, Anna Casassas © Edicions La Campana Muntaner, 248, 1r, 2a 08021 Barcelona Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18 [email protected] www.edicionslacampana.cat Disseny coberta: Zink comunicació Foto coberta: ISBN: 978-84-96735-67-5 Dipòsit legal: B. 3.359 - 2012 Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona) Imprès a Romanyà/Valls. Capellades (Barcelona)

I

No ho podia saber ningú, però aquella tarda havia caigut l’última pluja de l’hivern. El carrer reflectia la claror dèbil dels fanals penjats, quiets a mig aire perquè ja no feia vent. A aquella hora l’única llum venia del local del barber. A dins, un home brunyia el llautó d’un mirall. En Ciro Esposito tenia un ferri orgull professional. Havia après l’ofici de petit, mentre escombrava tones de cabells del terra de l’establiment que havia estat del seu avi i després del seu pare, que el tractaven ni més ni menys que com als altres treballadors o, més ben dit, amb algun bolet extra quan trigava un segon a donar la navalla o una tovallola humida. Però li havia anat bé. Ara, igual que aleshores, el seu saló tenia clients no tan sols del barri de la Sanità, sinó també del llunyà Capodimonte. Amb tots tenia molt bones relacions: sabia perfectament que a cal barber s’hi anava no únicament per fer-se els cabells i la barba, sinó sobretot per permetre’s un moment de llibertat de la feina i la dona i, en algun cas, també del partit. Havia desenvolupat aquella sensibilitat especial que li permetia xerrar o estar callat i tenir sempre un comentari sobre els temes que la gent preferia. 9

Havia arribat a ser un gran expert en futbol, dones, diners i preus, honor i deshonor. Evitava la política, amb els temps que corrien era un terreny perillós. Un venedor ambulant s’havia queixat que li costava aconseguir la fruita: quatre individus que al barri ningú no havia vist mai li havien destrossat el carro i l’havien tractat de «porc derrotista». També evitava les enraonies, mai no es podia estar segur de res. Estava convençut que el seu saló era una mena de cercle i se n’enorgullia, i justament per això el preocupava que l’incident que havia tingut lloc el mes anterior fes ombra a la seva honorable activitat. Un home s’havia matat al seu local. Era un vell client, que ja hi anava en temps del seu pare. Una persona alegre, expansiva, que sempre es queixava de la dona, dels fills, dels diners que no arribaven mai a fi de mes. Un funcionari, no recordava de què o potser és que no ho havia sabut mai. Últimament s’havia tornat malcarat, estava distret, ja no parlava ni el feien riure les reputades bromes d’en Ciro: la dona l’havia deixat i s’havia endut els dos fills. Sense preavís, mentre ell li passava la navalla amb molt de compte per la patilla esquerra, l’home li havia aferrat el canell i amb un cop decidit s’havia tallat el coll, d’orella a orella. Per sort ho havien vist el seu empleat i dos clients, perquè, si no, no hi hauria hagut manera de fer creure als policies i al jutge que havia estat un suïcidi. De seguida ho havia netejat tot i l’endemà va tenir la barberia tancada, vigilant que no es filtrés res. El mort era d’un altre barri i això era una ajuda. En una ciutat tan supersticiosa amb poca cosa n’hi havia prou per agafar mala fama. En això pensava en Ciro Esposito, aquell últim vespre

d’hivern, quan després d’acabar la neteja es disposava a tancar els dos feixucs batents de fusta que protegien la porta de la barberia. Era l’únic que plegava tan tard, al carrer Salvator Rosa. Però el dia de feina encara no s’havia acabat. Un home va entrar al local murmurant una salutació. En Ciro el va reconèixer: era un del clients més estranys. Prim, ni alt ni baix, taciturn. D’uns trenta anys, amb pell fosca i llavis prims. Anònim en tot, a part de pels ulls, verds, vidriosos, i perquè no duia mai barret, ni en ple hivern. La mica que en sabia accentuava el malestar que li produïa la seva presència. No eren temps per disgustar cap client, especialment si era habitual, però aquest en concret no era pas dels més senzills. Saludava, s’asseia, tancava els ulls com si dormís, ben tibat a la butaca, com si estigués embalsamat. –Bona nit, mestre. Què fem? –Els cabells i prou, gràcies. No gaire curts. Una cosa ràpida. –Entesos: de seguida el deixo marxar. Segui. L’home es va asseure. Va clavar un cop d’ull circular i en Ciro va veure com s’estremia i s’aguantava un moment la respiració. Era suggestió o havia mirat la butaca del fons de la barberia, la del mort? El barber va trobar que allò ja començava a ser una obsessió: li semblava que tots els que entraven veien les taques de sang que ell havia tret amb tanta paciència. Amb un gest sec, el client es va apartar del front la grenya de cabells rebels que li queia sobre el nas prim. Sota la llum artificial se’l veia més pàl·lid, com si patís del fetge.

10

11

La pell fosca, ara, semblava groguenca. L’home va sospirar i va tancar els ulls. –Mestre, es troba bé? Vol que li porti un got d’aigua? –No, no. Si us plau, afanyi’s. En Ciro va començar a retallar pel clatell, de pressa. No podia saber què era el que l’altre, amb els ulls tancats, no volia veure. El que veia aquell client era un home assegut al fons de la sala, amb el cap enfonsat entre les espatlles, les mans abandonades sobre les cuixes, un pentinador de roba negra lligat al clatell amb una llaçada i la mirada dirigida al mirall de la paret. Tot seguit, per damunt del pentinador un tall immens, com un somriure que hagués dibuixat un nen, del qual sortia rítmicament un riu de sang. Des de darrere les parpelles tancades, el client va sentir, pel lleuger cruixit de les vèrtebres del coll i pel fregadís humit dels dos llavis de la ferida, que el cadàver es girava lentament a mirar-lo. «A veure què diu ara, aquella harpia. Ara que ha deixat els nois sense pare.» El client es va posar la mà a la templa. En Ciro se sentia més i més incòmode. A aquella hora del vespre ja no passava ningú i el gandul del seu empleat ja feia estona que se n’havia anat. Què més podia passar? Les tisores cada cop anaven més de pressa. L’home mantenia les parpelles tancades amb força, el barber li veia les gotes de suor al front. Potser tenia febre. –Quasi estem, mestre. Dos minuts i el deixo marxar. Des del fons de la sala, el mort repetia el seu lament. A fora, a l’altra banda de la porta oberta de bat a bat, el ca-

rrer callava i la primavera s’esperava. L’aire semblava en suspens. L’home sentia el sorollet de les tisores com les pinces d’un animal embogit. Estava decidit a no sentir res més. I tu què vols veure, ara? Ja no veuràs res més. Ni què diu l’harpia ni res de res. El barber amb un gran sospir va deslligar el pentinador del coll del client. –Vet aquí, mestre. Ja està a punt. Després de llançar unes quantes monedes a la tauleta que feia de caixa, l’home va sortir buscant aire. Tenia la sensació d’ofegar-se. El vespre humit va abraçar en Luigi Alfredo Ricciardi, comissari de la policia judicial de la reial prefectura de Nàpols. L’home que veia els morts.

12

13

En Tonino Iodice havia tornat a casa, on l’esperaven la dona, la mare i tres fills. Havia estat un dia desastrós. Com cada nit, s’havia aturat al portal del vell edifici del carrer Montecalvario per posar-se la màscara de pare de família cansat però satisfet, de persona a qui les coses van bé. Sabia que no era això, però ho feia pel seu bé, no volia que també haguessin de carregar aquell pes. Li tocava a ell, passar-se la nit mirant el sostre i sentint com respirava tota la família, un altre dia de calma, qui sap fins quan podrem anar tirant. Li tocava a ell, fer i refer els comptes, sempre amb els mateixos cèntims i els mateixos dies, esperant la data de venciment del pagaré, buscant les paraules amb què intentaria convèncer la vella perquè li donés una altra oportunitat.

En Tonino havia tingut un carro de pizzer i, pensant-hi ara, no li anava pas tan malament. El problema havia estat no adonar-se’n, haver volgut canviar. Cada matí es llevava a les cinc, preparava la pasta i l’oli, carregava el carro, s’abrigava tant com podia si feia fred, o es resignava a la clatellada del sol infame a l’estiu i se n’anava per la ciutat. Sempre la mateixa ruta, les mateixes cares, els mateixos clients. L’apreciaven, a en Tonino: cantava amb veu forta, una veu preciosa, l’hi deia la seva mare i l’hi deien els clients. Bromejava amb les senyores guapes, feia veure que n’estava enamorat, elles reien i li deien: sí, vinga, va, Toní, dóna’m la pizza i tira. Duia el bon humor, ell, amb el seu carro, amb el xiulet i la veu, i els policies miraven cap a una altra banda per no demanar-li papers ni permisos, o al revés, de vegades s’hi acostaven i ell els convidava a una pizza, de franc. Havien passat mesos i anys, s’havia casat, i la seva preciosa Concettina encara era més alegre i pobra que ell. Havien vingut en Mario, en Giuseppe i la Lucietta, un darrere l’altre, guapos com la mare i sorollosos com el pare, però amb la gana de tots dos junts. I amb el carro li havia començat a costar sortir-se’n. Havia estat aleshores que en Tonino s’havia convençut que si no provava de fer alguna altra cosa acabarien per passar gana. I a més, ningú no ho deia, però tothom s’havia tornat més pobre i s’espavilava a casa amb qualsevol cosa per posar-se a la boca. Cada dia corrien menys clients i, amb la pizza a vuit dies, menja avui i paga la setmana que ve, n’hi havia molts que menjaven i desapareixien. De manera que havia pensat que els qui sortien a dinar

o a sopar eren els rics, i que els rics volen seure a taula, sentir algun músic que passa amb la mandolina, beure i fer gresca. El vell ferrador del carrer San Tommaso es jubilava i deixava el local. Allà dins pel cap baix hi cabien dues taules llargues i una de petita, potser fins i tot dues. Al començament ell faria les pizzes i la Concetta faria de cambrera. Després, quan les coses ja anirien millor, en Mario, el gran, els donaria un cop de mà. Van arreplegar els estalvis de la mare i van demanar a parents i amics tot el que es podia demanar, però encara faltaven un fotimer de cèntims. Un cop venut el carro, ja no hi havia manera de recular. I aleshores un amic li havia parlat d’una vella del barri de la Sanità que deixava diners a un interès molt baix, i per un termini llarg. Hi havia anat i l’havia convençut, en sabia de convèncer la gent, i a les dones velles encara més. Havia aconseguit els diners que necessitava i ara feia sis mesos que havia obert la pizzeria. El dia de la inauguració hi havien anat tots: parents, amics i coneguts. La vella no, li havia dit que no li agradava sortir de casa. Hi havien anat i havien menjat, aquell dia i l’endemà, perquè porta bona sort, i ell no havia volgut que li paguessin ni cinc. Però, després, d’amics i parents ja no n’havia vist cap més. En Tonino va entendre que l’enveja fa més mal que les escopetades, que deien els vells, i tenien raó. És clar que de tant en tant passava algú i s’aturava, però el local no donava a un carrer principal, l’havies de conèixer per arribar-hi, i no el coneixia ningú. A mesura que passaven els dies i després els mesos, en Tonino es va adonar que havia fet

14

15

una animalada: s’havia gastat molts calés arreglant i preparant el local, calés que no tornarien. La vella al cap de tres mesos li havia renovat el préstec dos mesos més, amb un interès més alt, després li havia concedit una pròrroga d’un mes i prou i l’havia fet fora de casa seva cridant. L’havia avisat, era l’últim termini i hauria de pagar. En Tonino va obrir la porta del pis i la Lucietta li va saltar a coll per omplir-lo de petons: quan arribava sempre era la primera que el sentia. Ell la va abraçar ben fort i, amb un somriure a la cara, va anar a trobar la resta de la família. Sentia que el cor se li encongia. L’endemà vencia el pagaré, l’últim termini que li havien donat. I ell no arribava ni a la meitat de la suma.

II

La primavera va arribar a Nàpols el catorze d’abril de 1931, poc després de les dues de la matinada. Va arribar tard i, com de costum, amb una ventada del sud, després d’un ruixat. Els primers que se’n van adonar van ser els gossos, als patis de les cases de pagès del Vomero i als carrerons de la zona del port; van alçar el morro, van ensumar l’aire i, amb un sospir, van tornar a agafar el son. No es va parlar d’aquella arribada, que havia tingut lloc mentre la ciutat es permetia dues hores de repòs entre la negra nit i la matinada. No hi va haver festes ni laments. La primavera no va demanar grans acollides ni va reclamar que l’aplaudissin. Va envair carrers i places. I es va aturar amb paciència davant de les portes i les finestres tancades, esperant. La Rituccia no dormia, ho feia veure. De vegades funcionava. De vegades ell s’aturava a mirar-la i després se’n tornava al seu llit a l’empostissat. Aleshores ella sentia el soroll del vell somier, sentia que ell es regirava, i després els desagradables ronquets, un so horripilant que ella tro-

16

17

bava preciós perquè li evitava l’horror. De vegades. De vegades podia dormir. Però aquella nit la primavera havia trucat a la finestra i havia alterat aquella sang agrida pel vi barat de la taverna del fons del carreró. Fer veure que dormia no li va servir de res. Com cada vegada que sentia posar-se-li al damunt les mans del pare, va pensar en la mare. I va maleir que fos morta. La Carmela sense despertar-se va gemegar. L’artritis era un ferro roent que li torturava els ossos. La vella no tenia fred, la flassada gruixuda l’abrigava i les parets no estaven humides. Si hagués estat desperta, en comptes d’estar sumida en un son sense somnis, hauria mirat amb orgull l’empaperat de flors que no feia gaire que havia fet posar. Si hagués estat desperta, hauria pensat que amb totes aquelles flors a les parets s’havia comprat la primavera i que, amb la nova estació, les flors de la casa i les del balcó es farien competència. Però la Carmela no tindria dret a la primavera. A flors sí, però, de flors en tindria. Però no les veuria. L’Emma es va girar de costat, amb cura de no despertar el marit que dormia a la seva esquerra. Sabia per experiència que quan el moviment del matalàs flonjo de llana el treia del son abans d’hora, els seus mil malestars de vell egoista s’accentuaven. En la penombra en va observar el perfil: a través de les cortines de seda passava la llum dels fanals. L’havia estimat mai? Si era que sí, no se’n recordava. Va somriure en la foscor, amb els ulls de gata il·luminats. Cap més nit, cap més primavera sense amor. El marit 18

dormia amb la boca oberta, el ret sobre els cabells i la camisa de dormir cordada fins a dalt de tot. Déu meu, com l’odio, va pensar. A l’altra banda dels taulons que barraven la porta dels baixos, en Gaetano sentia les rates del carreró. De dia s’amagaven als embornals de les clavegueres noves, a part de les més grosses i malaltes que les criatures caçaven i mataven; però de nit ja feia una setmana que les sentia córrer. Potser era que arribava la calor. La mama finalment s’havia adormit. N’havia sentit el plor ofegat, molt a prop, fins feia una hora. Després el cansament del dia l’havia vençut. La dona tindria dues hores de pau, potser tres, abans de tornar-hi. Ell no, no dormia: pensava en la decisió que havia pres. Per força. No podien continuar igual. Va tancar els ulls i, com cada nit, va esperar l’alba. L’Attilio no aconseguia agafar el son. Aquella nit havia estat magistral, però com de costum no se n’havia adonat ningú. Sentia la frustració profunda, companya de tantes nits, que li pessigava l’estómac mentre fumava en la foscor. Sense veure-hi, va mirar tot al voltant; total, pensava, no hi havia res a veure, fora de la sordidesa. I tanmateix ho sentia, sempre ho havia sentit: un dia seria ric i famós, respectat, adorat. Com aquell presumit infame que no tenia res que ell no tingués. Comencem pels diners. Els diners porten tota la resta. La mare sempre l’hi deia, ja de petit. Primer de tot, els diners. Una setmana més. I després prou d’habitacions tristes en pensions sòrdides.

19

En les profunditats del seu son agitat, la Filomena somiava. En el somni era davant de la porta de casa seva i es veia sortint, embolicada amb un gran xal negre que li tapava la cara, com sempre, per amagar-se. Sobre la porta hi havia unes lletres vermelles, grossíssimes: puta. Així, senzill i sense dubtes, com si fos un cognom. Es va veure abaixar el cap, morta de vergonya, culpable sense culpes. Puta. Sense homes, sense amors, sense mirades ni somriures. I tanmateix puta. En el somni va sentir l’angoixa, la por que el seu fill veiés la paraula pintada quan tornés a casa. Amb les mans molles de llàgrimes va intentar esborrar-la, però com més ho intentava més grans es feien les lletres, que li deixaven les mans vermelles. Vermelles d’una culpa antiga, la de ser guapa. L’Enrica dormia aquella primera nit de l’estació nova. A la tauleta de nit hi tenia les ulleres, un llibre i un got d’aigua mig ple. La bata plegada a la butaqueta, sota el tambor del brodat. En la negror del somni un contacte desconegut, una olor estranya i dos ulls que la miraven. Verds. En el son, la jove va sentir l’arribada de la primavera, que li alterava la sang. A pocs metres d’ella, però tan lluny com la lluna, l’home s’havia adormit. Havia sopat, després una mica de ràdio mentre, des de la finestra, la contemplava brodant. I es ficava en una vida aliena, com si fos seva. Tocava objectes amb unes altres mans, reia amb una altra boca, imaginava sorolls i veus que no sentia a l’altra banda del vidre. 20

Després el son, amb una inquietud nova, un neguit diferent sota la pell, semblava un malestar, i en canvi era la primavera: la sang buscava una sortida. Però sempre tornava aquella foscor plena d’imatges aterridores que el visitava des que era una criatura. En el somni l’home tornava a ser un nen i era estiu, la calor li feia bullir la pell. Corria sense pensar en res més per la vinya que hi havia al costat del pati de la casa del seu pare, jugant, com sempre, tot sol. En el somni sentia l’olor de la seva suor i del raïm. I després de la sang. La sang de l’home assegut a terra a l’ombra, amb les cames estirades, els braços abandonats a terra, el cap inclinat cap a l’espatlla. El mànec del podall li sortia del tòrax com si fos un monyó, l’inici d’un tercer braç. En el son, l’home va fer una inspiració de sorpresa. Igual que aleshores, el cadàver va redreçar el cap i igual que aleshores li va dirigir la paraula, i la cosa més terrible va ser que, igual que aleshores, li va semblar natural sentirlo parlar. En el somni també es va girar i va fugir corrents. I a l’home en què aquell nen s’havia convertit li va sortir un gemec dels llavis adormits. No aconseguiria escapar-se’n: cent, mil morts li parlarien des de boques desconegudes, cada vegada el mirarien amb ulls buits i li ensenyarien dits trencats. A l’altra banda de la finestra, la primavera s’esperava.

21