L’hivern del comissari Ricciardi

Maurizio de Giovanni

L’HIVERN DEL COMISSARI RICCIARDI Traducció d’Anna Casassas

La Campana

I

Títol original: Il senso del dolore. L’inverno del comissario Ricciardi, © Fandango Libri s.r.p., 2007 Publicat d’acord amb The Ella Sher Literary Agency

1a edició: setembre del 2011 © de la traducció, Anna Casassas © Edicions La Campana Muntaner, 248, 1r, 2a 08021 Barcelona Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18 [email protected] www.edicionslacampana.cat Disseny coberta: Zink comunicació Foto coberta: ISBN: 978-84-96735-61-3 Dipòsit legal: B. 28.844 - 2011 Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona) Imprès a Romanyà/Valls. Capellades (Barcelona)

El nen mort s’estava dret, quiet en un balcó de la cruïlla de Santa Teresa amb el Museu. Mirava els dos nois que jugaven amb boles de vidre asseguts a terra. Els mirava i repetia: «¿Que puc baixar?» «Que puc baixar?» L’home sense barret sabia que el nen mort era allà fins i tot abans de veure’l al mig del carrer amb la columna partida. I també sabia que al tercer pis de l’edifici de la cantonada hi havia un balconet tancat amb un drap negre penjat de la barana massa baixa. Només se’l podia imaginar, el dolor d’una mare jove que ja no tornaria a veure el seu fill. Ell sí que el continuaria veient, aquell nen. Un salt de tres pisos, una fiblada de dolor enlluernadora com un llamp. Va acotar els ulls i va accelerar el pas. Va superar els dos noiets que, amb cara seriosa, continuaven jugant amb les boles de vidre. Criatures pobres, va pensar. En Luigi Alfredo Ricciardi, l’home sense barret, era comissari de la policia judicial de la Reial Prefectura de Nàpols. Tenia trenta-un anys, igual que el segle. L’era feixista en tenia nou.

7

El petit Luigi Alfredo Ricciardi, que un matí de juliol de feia un quart de segle jugava tot sol al pati d’una casa pairal de Fortino, a la província de Salerno, no era pobre. Era l’únic fill del baró Ricciardi di Malomonte; del pare, mort de molt jove, no en tindria mai cap record. La mare sempre va estar malalta dels nervis i es va morir en un sanatori quan ell, adolescent, estudiava al col·legi dels jesuïtes; en va conservar l’última imatge, la pell fosca, els cabells ben blancs a trenta-vuit anys, els ulls febrils. Menuda, en un llit massa gran. Però aquell matí de juliol la vida del petit Luigi Alfredo va canviar per sempre. Havia trobat un tros de fusta, que s’havia transformat en el sabre de Sandokan, el Tigre de Malàisia: de seguida es feien reals, les històries d’en Mario, el masover boig per Salgari amb qui passava llargues hores, amb els ulls com taronges i la respiració en suspens. Armat així no tenia por de feres ni d’enemics ferotges, però necessitava una selva. Tenia permís per anar a una petita vinya que hi havia al costat del pati: li agradava l’ombra de les amples fulles dels ceps, la frescor inesperada, el brunzit dels insectes. El petit Sandokan, milhomes amb el seu sabre, es va endinsar en la foscor, avançant silenciosament pel bosc imaginari: en comptes de cigales i borinots s’imaginava papagais de mil colors i gairebé en sentia els crits exòtics. Una sargantana va saltar al caminet i va córrer per la grava, ell la va seguir, una mica inclinat endavant, amb la punta de la llengua entre els llavis i els ulls verds concentrats. La sargantana va girar, va canviar de rumb. Assegut sota un pàmpol, a terra, va veure aquell home: jeia en una zona de penombra, com si volgués reposar de

la despietada xafogor d’aquell terrible mes de juliol a la selva. Tenia el cap reclinat, els braços abandonats al llarg del cos, les mans planes als costats. Semblava adormit, però tenia l’esquena rígida i les cames, estirades sobre el caminoi, lleugerament mal posades. Anava vestit com els jornalers, però d’hivern, amb armilla de llana, una camisa de franel·la sense coll i pantalons de roba gruixuda lligats a la cintura amb un cordill. El petit Sandokan, amb el sabre al puny, va enregistrar tots aquells detalls sense adonar-se de la incongruència. Fins que va veure el mànec del podall que li sortia del costat esquerre del tòrax, com la branca d’un arbre. Un líquid fosc li tacava la camisa i gotejava a terra, on s’havia fet un bassalet. El tigre de Malàisia el veia perfectament, tot i l’ombra dels ceps. Una mica més enllà, la sargantana s’havia aturat i el mirava, gairebé decebuda que la persecució s’hagués acabat. L’home, que devia ser mort, va alçar lentament el cap i el va girar cap a en Luigi Alfredo, amb un petit xerric de les vèrtebres: el va mirar amb els ulls entelats i mig closos. Les cigales van deixar de cantar. El temps es va aturar. «Déu meu Senyor, però si no l’he ni tocat, la teva dona.» No va ser per la trobada inesperada, ni pel mànec del podall ni per tota aquella sang. En Luigi Alfredo va tocar el dos bramant per deixar enrere tot el dolor que el cadàver del jornaler li havia carregat a sobre. Ningú no li va dir mai que el crim que havia tingut lloc a la vinya feia cinc mesos era fruit de la gelosia d’un altre jornaler, que havia fugit després d’haver matat igualment la seva jove esposa; es deia que s’havia afegit a un grup de bandolers de Lucània. Van atribuir l’esglai i el terror del nen a la seva extra-

8

9

ordinària fantasia, al seu caràcter solitari i a les xerrameques de les dones, que, al vespre, es posaven a cosir al pati sota la finestra de la seva habitació buscant una mica de fresca. Quan en parlaven s’hi referien com «allò». En Luigi Alfredo es va acostumar a pensar en la cosa que li havia passat justament amb aquell nom: Allò. Allò li havia marcat la vida. En aquell moment no l’havia cregut ni la Rosa, la teta que li dedicaria tota la vida i que encara ara vivia amb ell. Als ulls de la Rosa hi havia aflorat tristor i tot seguit un llampec de por, com si sentís el presagi que el nen també estava destinat a patir el mal de la mare. I ell s’havia adonat que no en podria parlar mai amb ningú, que era un estigma que duria a l’ànima ell tot sol: una pena, una condemna. En el transcurs dels anys que van seguir, va anar entenent què era Allò. Veia els morts. No pas tots ni gaire estona: només els que havien tingut una mort violenta. Els veia en el moment de morir, en el moment d’emoció més extrema. Sentia l’últim pensament que havien tingut. La visió era com una fotografia que fixava l’últim moment de la seva vida i que s’anava esvanint fins que s’esborrava, exactament com una pel·lícula de les que alguna vegada havia vist al cinema. Sempre la mateixa escena: la imatge del mort amb les marques de les ferides i l’expressió de l’últim instant abans del final. I les últimes paraules, repetides incessantment, com per acabar la feina que l’ànima havia començat abans de ser arrencada del cos. Sentia l’emoció, sobretot: el dolor, la sorpresa, la ràbia, la melangia. Fins i tot l’amor. Les nits que la pluja picava la seva finestra i no aconseguia adormir-se, sovint recordava

l’escena d’un crim en el qual la imatge d’un nen, assegut a la palangana en què s’havia mort ofegat, estirava la mà cap a la mare, demanant ajuda a la mateixa assassina. N’havia percebut tot l’amor incondicional i exclusiu. Una altra vegada s’havia trobat davant del cadàver d’un home apunyalat per l’amant boja de gelosia en el moment de l’orgasme: n’havia sentit la intensitat del plaer i havia hagut de sortir corrents de l’habitació, amb el mocador premut als llavis. Era així, Allò, i no hi podia fer res. Era la seva condemna. Se li tirava al damunt com el fantasma d’un cavall al galop, sense donar-li temps per evitar-lo; no el precedia cap avís, no el seguia cap sensació física a part del record. L’única marca que li deixava era una altra cicatriu a l’ànima.

10

11

II

lleugerir aquell pes. Al món dels vius, per enterrar els morts.

En Luigi Alfredo Ricciardi era prim i d’estatura mitjana. Fosc de pell, els ulls verds li ressaltaven a la cara; els cabells negres, pentinats enrere i fixats amb brillantina, de tant en tant alliberaven una grenya que li queia al front i que ell, distretament, tornava a lloc amb un gest sec. Tenia el nas recte i fi, com els llavis. Les mans petites, gairebé femenines, nervioses, sempre en moviment. Les duia a la butxaca, conscient que traïen aquella emoció, aquella tensió. Hauria pogut viure de renda, però el patrimoni familiar no li interessava gaire. I, tal com algun parent li recordava les raríssimes vegades que el veien al poble, a l’estiu, hauria hagut de freqüentar una societat que s’adigués més amb el seu cognom. Però, tant les rendes com el títol, ell els mantenia amagats per passar tan desapercebut com pogués i dur la vida que havia triat, o, més ben dit, que l’havia triat a ell. Proveu-ho vosaltres, de sentir tot aquest dolor constant, hauria dit si hagués pogut. Des de sempre, cada dia, demanant pau i reclamant justícia. Havia decidit estudiar lleis, fer la tesi sobre dret penal, i després entrar a la policia: era l’única manera de fer-se ressò del clam, d’a-

No tenia amics, no freqüentava ningú, no sortia de nits, no tenia dona. La seva família es limitava a la vella teta Rosa, ja septuagenària, que se’n cuidava amb una devoció absoluta i l’estimava tendrament, però sense intentar mai entendre una mirada o esbrinar un pensament. Treballava fins tard, aïllat del grup de col·legues, que l’evitaven tant com podien. Els superiors en temien el valor, l’extraordinària capacitat per resoldre casos pràcticament indesxifrables, la dedicació total a la feina: factors que feien pensar en una ambició desenfrenada, en una determinació per destacar, per escalar, per substituir-los. Els subordinats no entenien aquell entotsolament, aquells silencis: mai ni un somriure, ni un comentari superflu. Seguia recorreguts extravagants, no se cenyia als procediments, però al final sempre tenia raó. Els més supersticiosos, i en aquella ciutat no en faltaven, intuïen que les solucions d’en Ricciardi no eren naturals, com si les seves investigacions remuntessin cap enrere el curs dels fets. Era estrany que els agents destinats a col·laborar directament amb el comissari no reaccionessin amb una ganyota de contrarietat. A més a més, quan tenia un cas entre mans no parava ni de nit, ni de dia, ni els diumenges, fins que el culpable no era a la presó. Com si la víctima fos un parent seu; com si l’hagués conegut personalment. N’hi havia que apreciaven el fet que renunciés sistemàticament als premis especials en diners, atorgats per les investigacions més importants, en favor de la secció, i a més

12

13

sempre treballava, cedia els dies de permís i cobria personalment els errors dels subordinats als ulls dels superiors, encara que després repassés asprament el responsable i li exigís més atenció. Amb tot, només un dels seus col·laboradors s’hi sentia realment lligat: el sergent Raffaele Maione. En Maione, amb cinquanta acabats de fer, estava molt content de continuar viu i en forma. Al vespre, a taula, li agradava repetir a la dona i als cinc fills: «Doneu gràcies a Déu que teniu menjar. I a la Fortuna que encara no han matat el papa». I tot seguit se li omplien els ulls de llàgrimes pensant en en Luca, el fill gran, que també havia entrat a la policia, però que no havia tingut tanta sort: quan feia un any que estava de servei, l’havien apunyalat al barri de la Sanità durant un escorcoll. Encara tenia el dolor fresc, tot i que ja havien passat tres anys. La dona no n’havia parlat més, com si aquell fill guapo i fort, que sempre reia i l’abraçava i la feia volar i li deia «la meva xicota» no hagués existit. Però en canvi el tenia ben instal·lat al bell mig de l’ànima, agafant el lloc dels germans i germanes, acompanyant-la tot el sant dia. En Maione s’havia començat a sentir lligat a en Ricciardi justament el dia de la mort del fill. El qui aleshores era sotscomissari de la policia havia estat dels primers d’arribar al lloc dels fets. Amb amabilitat havia demanat a en Maione que es mantingués apartat del soterrani on havien trobat el cos del noi, ajagut en un bassal de sang, amb el ganivet ben visible a l’esquena. S’havia quedat sol uns quants minuts: quan havia sortit de la foscor, tenia la mirada plorosa i els ulls verds com il·luminats per una llum interna, com els

d’un gat. S’havia acostat a en Maione. Entre el silenci dels presents, incòmodes davant del dolor del pare, en Ricciardi havia allargat una mà i li havia premut el braç. En Maione encara recordava la inesperada força que havia sentit, l’escalfor d’aquella mà a través de la roba de l’uniforme. –T’estimava, Maione. T’estimava amb bogeria. El seu últim pensament ha estat cridar-te. Sempre serà a prop teu, de tu i de la seva mare. Tot i emboirat per l’immens dolor, en Maione va sentir una esgarrifança a l’esquena i al clatell. Ni aleshores ni més tard, durant tots aquells anys de fer guàrdia plegats o de desplaçaments imposats per les investigacions, no li havia preguntat com ho sabia, per què que havia estat justament ell qui li havia tramès l’últim missatge de l’estimadíssim fill. Però sabia que havia anat exactament així, que el sotscomissari havia dit el que havia vist i sentit, que allò no eren les habituals paraules de condol que ell mateix havia repetit tantes vegades als parents dels morts. Des d’aleshores que se sentia lligat a en Ricciardi. Durant els terribles dies que van venir a continuació, sense repòs ni perdó, nits i matins i tardes i vespres sense menjar, ni beure, ni tornar a casa; gratant la paret de la llei del silenci del barri, intercanviant informacions, fins i tot prometent mirar cap a una altra banda davant de certs negocis, per tal de posar les mans sobre el vil assassí del soterrani. Inclús en Maione, tot i mogut per la ràbia, al final anava cedint al cansament. En Ricciardi no, com si el cremés un foc, com un posseït. I l’havien trobat, l’assassí: en un altre barri, amb el botí encara al costat i envoltat pels seus. Reia, quan hi van

14

15

irrompre amb els vigilants que havia posat a dalt al carrer ja lligats i custodiats. Una operació de dotze homes, no hi havia policia que no volgués posar les mans sobre l’assassí d’en Luca Maione. Després que s’enduguessin del soterrani el botí i els còmplices, l’assassí es va quedar sol amb en Riciardi i en Maione. Ja no tenia aquells aires de pinxo, quan suplicava somicant que li perdonessin la vida. En Ricciardi mirava en Maione. En Maione contemplava l’home i veia el fill de petit, que li portava una pilota feta de draps, rient, amb la cara bruta i aquells ulls preciosos. Es va girar i va sortir del soterrani sense dir ni mu. Des d’aleshores que en Riccardi també se sentia lligat a en Maione. Des d’aquell dia, en Maione era el fidel company d’en Ricciardi. Cada vegada que el comissari sortia, era ell qui organitzava la patrulla que l’havia d’escortar. Sabia que mentre feia el primer reconeixement de l’escenari del crim se l’havia de deixar sol; ell s’encarregava de mantenir a fora els altres policies, els testimonis, els familiars desesperats i els simples curiosos, durant els primers llargs moments en què en Ricciardi anava a conèixer la víctima, a seguir la seva llegendària intuïció, a descobrir els elements per iniciar la caça. Després, feia el contrapunt a la solitud i als silencis d’en Ricciardi amb la seva bonhomia innata, la seva capacitat de dialogar amb tothom d’una manera directa, atent als perills que l’altre envestia, sempre desarmat, amb un desvergonyiment que de vegades semblava inconsciència o, sense anar més enllà, instint suïcida. En Maione sospitava que en Ricciardi anava a la recerca de la mort, de la seva essència, amb una fúria cognoscitiva, com

si volgués definir-la, entendre-la; sense cap interès especial per sobreviure. Però ell no volia que en Ricciardi es morís. En primer lloc perquè, amb la seva bondadosa simplicitat, s’havia convençut que una part d’aquell fill perdut vivia en el comissari; i després perquè, amb el temps, havia anat agafant afecte a aquells silencis, a aquells somriures fugaços, a l’eco del dolor que es manifestava en els gestos d’aquelles mans turmentades. I per tant pensava continuar vetllant per la salut del comissari, en nom d’en Luca i en record seu.

16

17

En el vent fred d’aquell dimecres al matí, en Ricciardi baixava de plaça Dante. Les mans a les butxaques de l’abric gris fosc, el cap una mica enfonsat entre les espatlles, la mirada fixa a terra. Caminava de pressa, sense mirar la ciutat, però la sentia. Sabia que, en el trajecte de la plaça Dante a la plaça Plebiscito, franquejaria una frontera invisible entre dues realitats diverses: a la part de baix, la ciutat rica dels nobles i els burgesos, de la cultura i el dret. A la part de dalt, els barris populars, que es regien per un altre sistema de lleis i normes, igual de rígid o potser encara més. La ciutat tipa i la que passava gana, la ciutat de la festa i la de la desesperació. En Ricciardi havia estat moltes vegades testimoni de la contradicció entre les dues cares de la mateixa moneda. La frontera: el carrer Toledo. Edificis antics, muts de la banda del carrer, però sorollosos pel darrere. Les finestres esbatanades sobre els carrerons, els primers cants de les dones. Les portes de les esglésies, de façanes entaforades entre altres construccions, s’obrien per acollir els fidels que encomanaven el dia a Déu. Sobre les grans lloses que empedraven el carrer rodolaven les rodes dels primers òmnibus.

El matí era un dels poquíssims moments en què es produïa una osmosi: del laberint de carrerons dels Barris Espanyols baixaven al carrer Toledo els carrets dels venedors ambulants, amb els productes més dispars i les notes festives dels reclams; dels barris populosos del port i de la perifèria, artesans de mans hàbils, sabaters, guanters, sastres, pujaven cap al laberint per arribar a l’incipient barri residencial del Vomero o als tallers dels carrerons foscos. A en Ricciardi li agradava pensar que era un moment de pacificació, d’intercanvi, abans que la consciència de la desigualtat i la gana duguessin els uns a consumir-se d’enveja i a meditar el delicte, i els altres a témer un atac i collar els cargols més fort. A la cantonada de la plaça Carità, com cada matí des de feia uns quants dies, en Ricciardi va veure la imatge d’un home mort en un robatori. S’havia rebel·lat i l’havien bastonejat salvatgement. Del crani esbotzat en rajava matèria cerebral i la sang li cobria un ull; de l’altre encara li sortien llamps de fúria i la boca, amb les dents trencades, continuava repetint sense parar que no pensava deixar anar les seves coses. En Ricciardi va pensar en el lladre, introbable a hores d’ara, engolit pels Barris Espanyols, i en la gana i en el preu que havien pagat víctima i botxí. Com de costum, va ser el primer d’arribar a la prefectura. El policia de la porta va fer un bot per saludar militarment i ell va respondre amb un gest breu del cap. No li agradava passar entre la gentada, quan el xivarri i el desordre ja s’havien apoderat de Palazzo San Giacomo, ni avançar entre les invectives de la gent que hi estava aturada, les fortes crides a l’ordre dels guàrdies, les discussions

18

19

III

en veu alta entre advocats. Preferia de lluny aquelles hores del matí, amb l’escalinata encara neta, el silenci i l’atmosfera vuitcentista. Quan va obrir la porta del seu despatx, com cada dia va sentir aquella olor tan familiar: llibres vells, premsa, una mica de pols del temps i dels records. La pell de la vella butaca, de les dues cadires de davant de la taula, de la carpeta de sobretaula verd oliva gastada. La tinta del tinter de cristall encastat al posacartes. La fusta clara de la taula i de la prestatgeria plena a vessar de llibres. El plom del tros de granada que el vell masover Mario, veterà de la guerra, havia portat a Fortino, instrument de fantàstiques batalles quan era petit i ara incert petjapapers. La llum del sol forçava el vidre polsegós de la finestra, arribava a la paret i il·luminava els retrats, com una investidura divina. Que guapos, va ironitzar interiorment en Ricciardi, amb un mig somriure. Víctor Manuel III, el petit rei sense forces, i Mussolini, el gran cabdill sense debilitats. Els dos homes que havien decidit eliminar el crim per decret. Sempre recordava les paraules del prefecte, un diplomàtic molt empolainat que consagrava la vida a la satisfacció total dels poderosos: no hi ha suïcidis, no hi ha homicidis, no hi ha atracaments ni ferits, fora que sigui inevitable o necessari. No els hem de donar res, a la gent, i encara menys a la premsa: la ciutat feixista és neta i sana, no té taques. La imatge del règim és granítica, el ciutadà no ha de tenir por de res; nosaltres li garantim la seguretat. Però en Ricciardi, molt abans d’haver-ho estudiat als llibres, havia entès que el crim és la cara fosca del sentiment: la mateixa energia que mou la humanitat la desvia, s’infec-

ta i supura, i al final esclata amb crueltat i violència. El que li havia ensenyat Allò era que la gana i l’amor són l’origen de totes les infàmies, amb totes les formes que poden assumir, sigui orgull, poder, enveja o gelosia. Sempre, en una forma o altra, la gana i l’amor. A tots els crims, un cop simplificats a l’extrem, un cop eliminats els oripells de l’aparença hi havia el mateix: la gana o l’amor, o totes dues coses, i el dolor que generen. Tot aquell dolor, del qual ell només era un testimoni constant. O sigui, estimat Duce, va pensar en Ricciardi amb tristor, que pots promulgar tots els decrets que vulguis, però malauradament amb el teu vestit negre i el casquet amb la borla no aconseguiràs canviar les ànimes. Potser aconseguiràs fer por en comptes de fer riure, però no canviaràs el costat fosc de la gent, que continuarà tenint gana i sentint amor. En Maione havia tret el cap per la porta, després de trucar discretament al marc. –Bon dia, mestre. He vist obert: ¿ja sou aquí? ¿Que no descanseu bé ni amb aquest fred? Aquest any la primavera no vol fer acte de presència. Ja ho he dit a la dona, que no ens arribarà per comprar llenya per a l’estufa un mes més. Si continua fent aquest temps, als nanos els sortiran penellons. ¿Com esteu vós aquest matí? ¿Voleu que us porti una mica de cafè de pobre? –Com sempre. No, gràcies. He d’acabar una muntanya d’informes. Vés, vés, si de cas ja et faré cridar. A fora, entre els primers crits dels venedors ambulants, va passar un tramvia xerricant i un núvol de coloms va alçar el vol en el sol encara fred. Eren les vuit.

20

21