Simposi: URC, 30 ANYS DE COMUNIÓ I DIÀLEG

Barcelona, 20 d’octubre de 2011

ANY IV. núm.

La vida religiosa, un mosaic de vida i de projectes Déu continua cridant Sense preguntes no hi ha respostes

URC: nombroses reunions a inici de curs

Professions religioses a Cervera, Balaguer i Igualada

Una vitalitat des de la discreció

Com viure en família els reptes de la vida

Dos articles per a la reflexió i el debat

Manyanet solidari: V Jornades Matrimoni i Família

Dos punts de vista: Vittorio Messori i Maite López

Dia 23 d’octubre, tres fundadors seran canonitzats per Benet XVI Bonifacia Rodríguez de Castro, fundadora de la Congregació de les Serventes de Sant Josep; Guido María Conforti, fundador de la Pía Societat de Sant Francesc Xavier per a les missions estrangeres (Missioners Xaverians) i Luigi Guanella (1842-1915), fundador de la Congregació dels Servents de la Caritat i de l’Institut de les Filles de Santa Maria de la Providència.

Jornada Mundial de les Missions DOMUND

“Aneu i prediqueu la bona notícia a tothom”

Respostes generoses a les crides de Déu Professió de cinc religioses de l’Institut de la Sagrada Família d’Urgell Cervera es converteix en una festa en la missa d'acció de gràcies per la beatificació de la Mare Janer

La ciutat de Cervera s'ha vestit de gala el diumenge 9 d'octubre al matí per rebre els centenars de pelegrins que han participat en la missa d'Acció de Gràcies per la beatificació de la Venerable Anna Maria Janer, a l'església de Santa Maria. El temple s'ha omplert de gom a gom i prop de 2.000 persones han seguit la celebració solemne, on també han fet professió de fe cinc religiones de l’Institut de la Sagrada Família, la congregació religiosa que fundà la Mare Janer. Cinc noies, de diferents edats i països, han fet el jurament davant de la resta de companyes de congregació que formaven un grup molt nodrit dels assistents. Reina Maria Guzman Lara, Natalia Karina Medina, Rosaura Morales Rosas, Milena Ocampo Muñoz i Leticia Vega Gutierrez han fet vots per un any en un ambient de festa i d'emoció molt intensos. El Bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, que ha presidit la celebració, ha encomanat les noves germanes, tot recordant les virtuts de la Mare Janer, i assenyalant la seva forta personalitat. Mons. Novell ha concelebrat acompanyat de l'Arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra, Mons. Joanb-Enric Vives, l'Arquebisbe de Córdoba, Argentina, Mons. Carlos Ñañez, i l'Arquebisbe de l'estat de Michoacan, Mèxic, Mons. Alberto Suarez-Inda. Hi han assistit també

2

una dotzena de sacerdots de la diòcesi de Solsona i Mn. Josep M Mauri, Vicari General del Bisbat d'Urgell. La missa ha tingut un moment de gran intensitat: el jurament i signatura de les noves religioses, la salutació d'aquestes amb els seus familiars en el moment de donar-se la pau i el parlament de la Superiora General de la Congregació, la Gna. Irma Beretta, que ha estat fortament aplaudida per les seves companyes. Irma Beretta ha agraït l'esforç dels centenars de voluntaris que van participar ahir en la celebració en la qual es va proclamar beata la Mare Janer, el de les institucions que hi han participat i especialment la col·laboració de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell i avui de Cervera. Ha assistit a la missa la corporació en ple de l'Ajuntament, encapçalada per l'alcalde, i també la vicepresidenta del Consell Comarcal. En acabar la celebració, la festa ha continuat amb una salutació de l'alcalde davant de la paeria i una ballada popular amb els Gegants. Més tard s'ha descobert una placa a la casa de naixement de la beata a Cervera, Cal Fuster del carrer Major. Tenen novícies? Cinc novícies van professar en el marc de les celebracions de la beatificació de la nostra fundadora. En tenim una trentena que s’estan preparant. Una vocació necessita convenciment, però, per estar convençuda, la persona ha de ser lliure i conscient del que fa. A les cases de formació que tenim a l’Argentina, Mèxic i Espanya vénen les joves que manifesten que volen seguir aquest camí. Ens interessa una formació en llibertat i en coneixement, perquè la Mare Janer necessita persones lliures i conscients. Ens preocupa això i no el nombre. Entrevista a Irma Beretta, superiora general de la Sagrada Família d’Urgell

Professió perpètua de Marta Alicia Chicop com a monja clarissa de Balaguer «Tu representes el fruit més sagrat del nostre matrimoni» Impressionant experiència dels pares d’una jove clarissa que va professar al santuari del Sant Crist de Balaguer Patrícia Navas – Balaguer – Catalunya Cristiana, 2 d’octubre de 2011 «Ets com un arc iris immens; els seus múltiples colors formosos són les coses meravelloses que hi ha en tu. Avui és temps per apreciar molt més la vida i temps per compartir la teva bellesa espiritual.» Aquest és l’emotiu testimoni que van oferir els pares de la monja clarissa Marta Alicia Chicop amb motiu de la seva professió perpètua, celebrada al santuari del Sant Crist de Balaguer el 18 de setembre després de romandre prop de sis anys a la comunitat de clarisses de Balaguer.

3

El matrimoni, profundament franciscà, no va poder ser present a la solemne celebració de la seva filla, però des del seu poble de Santiago Sacatepéquez, al centre de Guatemala, li van enviar la seva felicitació i els seus millors desitjos a través d’una preciosa carta. «Estimada filla Marta Alicia, rep la nostra felicitació en aquest moment tan esperat, tan ple de pau i amor a la teva vida, així com a la nostra», comença el text. «Fa molt de temps hi havia un parell de joves amb grans desitjos de lluitar a la vida, es van enamorar, van jurar estimar-se i van formar una bella llar. Van arribar al matrimoni com Déu ho vol», continua, en referència a ells mateixos. «Mai no vam creure que aquest matrimoni arribés a tenir en el futur un fruit tan especial, tan sagrat. Tu representes el fruit més sagrat del nostre matrimoni», asseguren. Els pares de la nova monja, que va ser acollida definitivament a l’orde de les Dames Pobres de Santa Clara per l’abadessa del monestir de clarisses d’Olot, del qual depèn canònicament la comunitat filial de clarisses de Balaguer, consideren que la professió religiosa pot esdevenir l’inici d’una nova etapa per a la seva filla. «Avui és temps per apreciar molt més la vida i temps per compartir la teva bellesa espiritual, que vegis el teu present com quelcom immortal perquè reps un regal que només Déu pot donar», van escriure. Respecte al futur, la conviden a «agregar cada dia pàgines daurades al diari, viure i que cada dia sigui nou». «Que puguis compartir la felicitat que reps de l’Altíssim Déu amb totes les germanes que hi ha al teu costat. Que continuïs sembrant la llavor dels teus somnis i que Déu faci florir aquests somnis no només per a tu, sinó també per a les que algun dia seguiran els teus passos.» Els pares li demanen a la seva filla, de 22 anys d’edat, que recordi «els rostres que s’han omplert de somriure i t’han acompanyat amb llàgrimes d’alegria en veure que els teus bells somnis s’han fet realitat. Has d’inscriure en el teu cor els noms de molts germans que mai no t’obliden, que sempre et porten al cor». I afegeixen: «Endavant, dona de Déu! Lluita per la santedat. Lluita també per moltes ànimes que vulguin consagrar la seva vida a Déu. Lluita per Aquell que et va donar l’oportunitat de viure en aquesta terra i et va crear formosa, com Ell va voler.» El Feliciano i la Julia conclouen la seva carta acomiadant-se amb moltes abraçades i amb molt d’amor, recordant-li que la seva presència «serà allà amb tu» i que el seu esperit «t’acompanyarà, per la nostra pregària». La carta es va llegir en finalitzar el ritu de la professió de vots perpetus, que es va emmarcar en una eucaristia que va començar a les 18 hores del dia 18 de setembre i va ser presidida pel bisbe d’Urgell, l’arquebisbe Joan Enric Vives, i concelebrada pel vicari general i nou rector de Balaguer, Joan Pujol; el delegat diocesà per a la vida consagrada, Jaume Vila; el vicari dels franciscans de la província de Catalunya, Ramon Domènech; el rector del santuari del Sant Crist, Pau Vidal, i l’aleshores rector de Balaguer, Ramon Solé, entre d’altres. També la 4

seva comunitat la va acompanyar i les seves germanes van mostrar-li el seu goig amb una estreta abraçada i una dansa de fraternitat. L’arquebisbe Vives es va trobar personalment amb la germana Marta Alicia abans de la celebració. Va ser ell qui va imposar a la jove l’aliança i la corona, que la distingeixen com a esposa de Crist i verge, testimoni de l’esperança en la vida futura i de la felicitat en aquesta. Durant l’homilia, el prelat va destacar l’estil joiós del servei d’aquesta religiosa i l’encoratjà a prosseguir generosament la seva missió eclesial com a esposa de Crist en favor de tota l’Església i del món d’avui. «Necessitem tots que ens sostingueu amb la vostra vida de pregària i la vostra donació total al Senyor», va dir. Si Déu és tan esplèndid en generositat, si els cristians entenem la immensa generositat de Déu, estem convidats a ser igualment generosos com Ell, i això és el que ens indiquen amb la seva vida tots aquells que han estat cridats a donar-se completament a Ell i als altres a través de la vida religiosa i de la pràctica radical dels consells evangèlics de pobresa, castedat i obediència, va afegir l’arquebisbe. Sor Marta Alicia va néixer a Santiago Sacatepéquez, localitat d’uns 14.000 habitants del districte guatemalenc d’Antigua. El seu avi va ser un dels fundadors de l’Orde Franciscà Seglar al poble i la seva família està marcada per l’esperit de sant Francesc i santa Clara d’Assís. Va demanar venir a Espanya impulsada pel desig de tenir una bona mestra que la formés en l’espiritualitat de santa Clara, que va trobar en Maria Victòria Triviño, la superiora de la comunitat de clarisses de Balaguer, que va actuar com a testimoni a la seva professió, juntament amb el franciscà Ramon Domènech Castells. Va arribar a Balaguer sent novícia el Nadal del 2006, en el grup fundacional d’aquesta comunitat de clarisses. Ara és feliç —només calia mirar-li el rostre el diumenge del seu «sí» definitiu— i agraeix haver rebut molt més d’allò que esperava. La celebració de la seva professió religiosa va tenir lloc dins el vuitè centenari de la fundació de l’Orde de Santa Clara.

Professió perpètua d’Eduard Olivé com a germà marista Molt a celebrar. El dimecres 12 d’octubre, amb un sol generós, amb la parròquia de la Sagrada Família d’Igualada plena de persones i amb un sentiment compartit d’alegria i orgull, vam viure la professió perpètua del germà marista Eduard Olivé. A 2/4 de 6 va començar la celebració eucarística, presidida per Mn. Joan Costa, i concelebrada per Mn. Josep Maria Mas (rector de la parròquia). Va ser una celebració senzilla, on la «marca personal» del germà Edu i el significat del que vol dir professar com a germà marista es van poder copsar en diferents moments. Un exemple clar són les lectures escollides per a l’ocasió. Aquestes ens recordaven que «menjar, beure i gaudir de la felicitat 5

del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu» (Cohèlet 2, 24), o que «si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimes, de res no em serviria». (Primera carta als Corintis 13, 2b). I l’evangeli ens llançava la següent reflexió sobre el seguiment de Jesús: «ven tot el que tens i dóna-ho als pobres (...) després vine i segueix-me» (Marc 10, 21b). Un altre dels moments rellevants, i el més específic d’una professió religiosa, va ser quan el germà provincial Maurice Berquet va acceptar la petició del germà Eduard Olivé per renovar els consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència a perpetuïtat. Finalitza la litúrgia de la professió amb la imposició de la creu de la professió. La celebració eucarística es va seguir desenvolupant en un ambient emotiu i joiós. Tots i tots els presents érem part activa de la festa amb els nostres cants, participant de l’oferiment, amb la comunió.... I, tal com va expressar el germà Eduard, les mirades (i el cor) es van tornar a centrar en el veritable «protagonista de la festa»: Jesús. El germà Eduard va poder comprovar que forma part de la vida de molta gent: familiars, germans maristes, monitors i joves del CMS (Centre Marista d’Escoltes), de FAJMACOR (Federació d’Associacions Juvenils Mà ObertaCor Obert) i de l’esplai de la parròquia de Crist Redemptor de Barcelona, professors, alumnes i pares de l’escola Maristes d’Igualada, amics/gues, feligresos/ses d’Igualada i d’altra gent vinculada amb ell. Tots ells van voler acompanyar-lo i felicitar-lo en aquest pas important en la vida d’un germà marista. Un cop finalitzada l’eucaristia amb el cant a la Bona Mare i a sant Marcel·lí Champagnat, la festa es va desplaçar fins a l’escola Marista, on es va poder gaudir d’un petit refrigeri que va permetre seguir compartint sentiments, experiències i alegria. I on el germà provincial, Maurice Berquet, i el germà Vicari, Pere Ferré, en nom de la Província Marista de l’Hermitage, van fer entrega d’un petit recordatori a la família del germà Eduard: al seu pare, el Sr. Eduard, a la seva àvia, Sra. Èrika, i al Marc, el seu germà. I tot això gràcies a la crida que Jesús va fer en el seu dia al germà Eduard i a la resposta confiada del nostre germanet. G. Pere Castanyé

Text de la intervenció del germà Maurice Berquet, provincial, pronunciada íntegrament en català en la litúrgia de la professió Durant les jornades mundials de la joventut de Sydney, l’any 2008, el testimoni d’un bisbe va impressionar molt els joves. Deia això: “Quan parlo de la meva fe, em responen que no visc en el món real... Doncs, sí! El món real és el món amb Déu”. Estimat Eduard, comprometent-te definitivament en la vida consagrada, dónes testimoni públic que el món real és un món amb Déu. Testimonies davant tots, començant per les persones que t’acompanyem aquesta tarda, que Déu no és un concepte, sinó algú... algú que et diu: “Tu ets el meu fill estimat”. Has reconegut la seva crida a la teva vida i estàs disposat a arriscar la teva vida per Ell. 6

Perquè és un risc, això de comprometre’s definitivament pels tres vots de pobresa, castedat i obediència. Tres vots pels quals respons a una invitació del Senyor a ser una imatge de Jesucrist per als joves que et seran confiats. Pel vot de pobresa, afirmes que la felicitat no està en la possessió dels béns, sinó en el despreniment i el do de si mateix; pel vot de castedat, dónes testimoni de l’amor de Déu envers cada persona; pel vot d’obediència, vols, com Jesús, fer la voluntat de Déu. La vida religiosa, com tota vida humana, no és un llarg riu d’aigües tranquil·les. Hi haurà lluites, proves... però són necessàries per enfortir-te. També hi haurà moments de felicitat inefable, moments on la presència de Déu al teu costat serà gairebé palpable... Fa 46 anys que sóc germà marista i puc donar testimoni que, més d’una vegada, m’he adonat que he estat guiat, ajudat i protegit... Això és fruit d’un amor personal de Déu vers mi. I quan em pregunten: “Ho tornaries a fer?” No en tinc cap dubte que sí, ho tornaria a fer. Eduard, durant els teus sis darrers anys de compromís temporal, segurament has experimentat quelcom de semblant. Pots també donar testimoni: “He estat ajudat, guiat, protegit...”. Fer un compromís de per vida com aquest sembla una bogeria en el món actual. Però precisament allò que és bogeria per als homes és saviesa per a Déu. Tu et consagres a Déu de manera definitiva; alhora, Déu es consagra de manera particular a tu. Mai no estaràs sol! Et convido, doncs, germà Eduard, a pronunciar el teu compromís definitiu en l’Institut dels Germanets de Maria. G. Maurice Berquet,

Sense preguntes no hi ha respostes Finals dels anys 90. Un grup d’esplai d’una parròquia de Barcelona passa uns dies de colònies a Quatre Vents, casa que pertany al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a prop de Balaguer. Un dels monitors del grup, de vint anys i escaig d’edat, parla amb una parella, també jove, responsable dels serveis culinaris. El cuiner, veient com tracta els infants i s’hi relaciona, li diu: «No has pensat mai a fer-te germà marista?» El monitor se sorprèn perquè aquesta possibilitat no li ha passat mai pel cap. Esbossa un tímid «no». Anys més tard, recorda que la pregunta li va quedar a dins. La llavor va caure en terra bona. El dia del Pilar, a dos quarts de sis de la tarda, la parròquia de la Sagrada Família d’Igualada ofereix un ple festiu. El germà Eduard Olivé Onderka professa a perpetuïtat la seva consagració religiosa a través dels vots de castedat, pobresa i obediència segons les Constitucions dels Germans Maristes. Per arribar a aquest moment, el seu itinerari personal ha estat llarg i fecund. Fill de català i alemanya, la seva mare va ser professora del col·legi alemany, on ell mateix estudia per aprendre a fons la seva llengua materna. Molt dotat intel·lectualment, obté la llicenciatura universitària en Pedagogia i estudia Teologia. Després de la pregunta que li van fer a Quatre Vents, inicia un temps de reflexió i un procés de discerniment. Participa amb gent de la seva parròquia a la Pasqua de les Avellanes. Abans 7

d’entrar al noviciat marista, afronta una operació quirúrgica de sobrepès, que el converteix en un home nou. El seu tremp interior es nodreix d’una espiritualitat profunda, arrelada en la fe cristiana, i una passió per l’educació d’infants i joves. Maneja com ningú les xarxes socials i té una relació excel·lent amb els seus alumnes. La seva tutoria es prolonga a través d’Internet i el seu lliurament es converteix en estímul de maduració i esforç. En una litúrgia, participada i serena, es consagra a Déu a perpetuïtat. El seu pare, la seva àvia i el seu germà, així com altres familiars, hi són presents. La seva mare el contempla des del cel. Molts germans maristes, famílies, joves, professors... l’acompanyen a Igualada, perquè és el lloc de la seva comunitat actual. La parella responsable de la pregunta, feliçment casada i cristianament compromesa, assisteix amb els seus fills a la cerimònia. S’han elaborat moltes hipòtesis per explicar el descens de vocacions a la vida religiosa, fet extensible a la vida sacerdotal i laïcal. Totes ofereixen elements de reflexió. No obstant, el fenomen resulta complex. El terme vocació prové del llatí i significa crida. Als evangelis, observem que Jesús crida diferents persones. No sempre obté una resposta afirmativa, però sense preguntes no hi ha respostes. Avui Déu continua cridant, però necessita gent que faci arribar les preguntes als seus destinataris. Sense imposar, com una llavor, que al seu temps pot donar fruit; però sense callar, per fals respecte humà. El germà Eduard Olivé, al final de l’eucaristia, dirigeix unes paraules breus a l’assemblea. Recorda la pregunta inicial que li van formular i destaca que l’hi va quedar a dins i que no la va poder oblidar. En pedagogia s’afirma que de poc o de res serveix aprendre respostes a preguntes que no ens hem formulat mai. En la vida de fe, sense la pregunta, sense la crida, només queda espai per als somnis personals i es perd de vista la voluntat amorosa de Déu. Lluís Serra Llansana

Salesianes: 125 anys de presència a Espanya

8

URC: nombroses reunions a inici de curs Reunió de mestres de noviciat i responsables de la formació inicial. Data: 12 setembre, dilluns S’ha planificat el curs sistemàtic de formació inicial, de caire intercongregacional, adreçat a qui fa el postulantat o el noviciat. S’imparteixen classes tots els dilluns de 15.30 a 17.30 h. Es preveuen més d’una vintena de participants.

Reunió de delegats episcopals de vida consagrada a la Seu d’Urgell Data: 14 i 15 de setembre Els delegats episcopals es reuneixen aquesta vegada a la diòcesi de la Seu d’Urgell per tractar els temes referents a la vida consagrada. El secretari general de l’URC hi participa com a secretari del grup. Mons. Joan-Enric Vives, arquebisbe, bisbe de la diòcesi de la Seu d’Urgell, s’integra a la reunió de delegats episcopals al migdia del dijous 15 de setembre. Després de saludar personalment a cadascú dels presents, comenta alguns temes bàsics i precisos referents a les delegacions de vida consagrada i les mateixes institucions religioses. S’estableix un diàleg sobre diverses qüestions d’interès. Pronuncia una conferència titulada La Mare Anna Maria Janer: una vida d'amor i servei. A més dels apunts biogràfics, remarca les característiques més significatives de la propera beata. Posteriorment, el Sr. Arquebisbe presideix l’eucaristia corresponent a la festivitat de la Mare de Déu dels Dolors. La trobada s’acaba amb el dinar de germanor

Reunió de la Vocalia de Pastoral Juvenil i Vocacional Data: 21 de setembre, dimecres Els participants han tractat el tema següent: “Creus important poder compartir la teva vivència, èxits, fracassos, sentiments en el teu ministeri en el camp de la pastoral juvenil, vocacional… amb altres religiosos i religioses? La Vocalia de Pastoral Juvenil i Vocacional és un espai de trobada, diàleg i reflexió entorn d’aquest tema. En els darrers anys com a vocalia s’han preparat alguns actes formatius, alguna pregària intercongregacional i s’ha col·laborat en alguna «estació d’enllaç», però el més important és el diàleg i la reflexió entre els assistents. Si de debò t’interessa, ja ho saps!” 9

Reunió de la Junta Directiva Ampliada Data: 27 de setembre, dimarts Cada any, representants de l’URC en diversos organismes es reuneixen per tractar-hi la seva presència i veure una línia de doble sentit en la tasca de representació. Sha informat sobre els següents organismes: Vicaris i delegats episcopals de vida consagrada; Centres SocioSanitaris Catòlics de Catalunya; Fundació Escola Cristiana; representant de l’URC en el Consell de l’Escola Cristiana; Fundació Vidal i Barraquer; ISCR Don Bosco; Consell Presbiteral Diocesà (Barcelona); Antena Fe-Justícia EuropaÀfrica; Fòrum d’Entitats Socials d’Església; Consell Pastoral Diocesà (Barcelona); Consell Pastoral Diocesà (Sant Feliu de Llobregat); Representant de l’URC a CECAS; Plataforma Immigració (Justícia i Pau); Vocalia de Pastoral Juvenil Vocacional; Vocalia de Religiosos Joves (JURC); representant de l’URC al Centre d’Estudis Pastorals; Fundació Ramon de Penyafort i el portal www.catalunyareligio.cat.

Reunió de la Junta Directiva Ha celebrat ja tres reunions. La primera, l’1 de setembre, dijous. La segona, el 22 de setembre, dimarts, amb motiu de la Junta Directiva Ampliada. I la tercera, el 4 d’octubre, dimarts. Els temes tractats: aprovació dels objectius del quadrienni 2011-2015, que es presentaran a la propera assemblea general; preparació de la 65 Assemblea general de l’URC, prevista el 9 de novembre; preparació d’un acta acadèmic a la Facultat de Teologia amb motiu dels 15 anys de Vita consecrata, Exhortació Apostòlica Postsinodal de Joan Pau II...

Missatge de Benet XVI per a la Jornada Mundial de les Missions 2011 «Como el Padre me ha enviado, así también os envío yo» (Jn 20,21) Con ocasión del Jubileo del año 2000, el venerable Juan Pablo II, al comienzo de un nuevo milenio de la era cristiana, reafirmó con fuerza la necesidad de renovar el compromiso de llevar a todos el anuncio del Evangelio «con el mismo entusiasmo de los cristianos de los primeros tiempos» (Novo millennio ineunte, 58). Es el servicio más valioso que la Iglesia puede prestar a la humanidad y a toda persona que busca las razones profundas para vivir en plenitud su existencia. Por ello, esta misma invitación resuena cada año en la celebración de la Jornada Mundial de las Misiones. En efecto, el incesante anuncio del Evangelio vivifica también a la Iglesia, su fervor, su espíritu apostólico; renueva sus métodos pastorales para que sean cada vez más apropiados a las nuevas situaciones —también las que requieren una nueva 10

evangelización— y animados por el impulso misionero: «La misión renueva la Iglesia, refuerza la fe y la identidad cristiana, da nuevo entusiasmo y nuevas motivaciones. ¡La fe se fortalece dándola! La nueva evangelización de los pueblos cristianos hallará inspiración y apoyo en el compromiso por la misión universal» (Juan Pablo II, Redemptoris missio, 2). Id y anunciad Este objetivo se reaviva continuamente por la celebración de la liturgia, especialmente de la Eucaristía, que se concluye siempre recordando el mandato de Jesús resucitado a los Apóstoles: «Id...» (Mt 28, 19). La liturgia es siempre una llamada «desde el mundo» y un nuevo envío «al mundo» para dar testimonio de lo que se ha experimentado: el poder salvífico de la Palabra de Dios, el poder salvífico del Misterio pascual de Cristo. Todos aquellos que se han encontrado con el Señor resucitado han sentido la necesidad de anunciarlo a otros, como hicieron los dos discípulos de Emaús. Después de reconocer al Señor al partir el pan, «y levantándose en aquel momento, se volvieron a Jerusalén, donde encontraron reunidos a los Once» y refirieron lo que había sucedido durante el camino (Lc 24, 33-35). El Papa Juan Pablo II exhortaba a estar «vigilantes y preparados para reconocer su rostro y correr hacia nuestros hermanos, para llevarles el gran anuncio: ¡Hemos visto al Señor!» (Novo millennio ineunte, 59). A todos Destinatarios del anuncio del Evangelio son todos los pueblos. La Iglesia «es, por su propia naturaleza, misionera, puesto que tiene su origen en la misión del Hijo y la misión del Espíritu Santo, según el plan de Dios Padre» (Ad gentes, 2). Esta es «la dicha y vocación propia de la Iglesia, su identidad más profunda. Existe para evangelizar» (Pablo VI, Evangelii nuntiandi, 14). En consecuencia, no puede nunca cerrarse en sí misma. Arraiga en determinados lugares para ir más allá. Su acción, en adhesión a la palabra de Cristo y bajo la influencia de su gracia y de su caridad, se hace plena y actualmente presente a todos los hombres y a todos los pueblos para conducirlos a la fe en Cristo (cf. Ad gentes, 5). Esta tarea no ha perdido su urgencia. Al contrario, «la misión de Cristo Redentor, confiada a la Iglesia, está aún lejos de cumplirse... Una mirada global a la humanidad demuestra que esta misión se halla todavía en los comienzos y que debemos comprometernos con todas nuestras energías en su servicio» (Redemptoris missio, 1). No podemos quedarnos tranquilos al pensar que, después de dos mil años, aún hay pueblos que no conocen a Cristo y no han escuchado aún su Mensaje de salvación. No sólo; es cada vez mayor la multitud de aquellos que, aun habiendo recibido el anuncio del Evangelio, lo han olvidado y abandonado, y no se reconocen ya en la Iglesia; y muchos ambientes, también en sociedades tradicionalmente cristianas, son hoy refractarios a abrirse a la palabra de la fe. Está en marcha un cambio cultural, alimentado también por la globalización, por movimientos de pensamiento y por el relativismo imperante, un cambio que lleva a una mentalidad y a un estilo de vida que prescinden del Mensaje evangélico, como si Dios no existiese, y que exaltan la búsqueda del bienestar, de la ganancia fácil, de la carrera y del éxito como objetivo de la vida, incluso a costa de los valores morales. Corresponsabilidad de todos La misión universal implica a todos, todo y siempre. El Evangelio no es un bien exclusivo de quien lo ha recibido; es un don que se debe compartir, una buena noticia que es preciso 11

comunicar. Y este don-compromiso está confiado no sólo a algunos, sino a todos los bautizados, los cuales son «linaje elegido, nación santa, pueblo adquirido por Dios» (1 P 2, 9), para que proclame sus grandes maravillas. En ello están implicadas también todas las actividades. La atención y la cooperación en la obra evangelizadora de la Iglesia en el mundo no pueden limitarse a algunos momentos y ocasiones particulares, y tampoco pueden considerarse como una de las numerosas actividades pastorales: la dimensión misionera de la Iglesia es esencial y, por tanto, debe tenerse siempre presente. Es importante que tanto los bautizados de forma individual como las comunidades eclesiales se interesen no sólo de modo esporádico y ocasional en la misión, sino de modo constante, como forma de la vida cristiana. La misma Jornada Mundial de las Misiones no es un momento aislado en el curso del año, sino que es una valiosa ocasión para detenerse a reflexionar si respondemos a la vocación misionera y cómo lo hacemos; una respuesta esencial para la vida de la Iglesia. Evangelización global La evangelización es un proceso complejo y comprende varios elementos. Entre estos, la animación misionera ha prestado siempre una atención peculiar a la solidaridad. Este es también uno de los objetivos de la Jornada Mundial de las Misiones, que, a través de las Obras misionales pontificias, solicita ayuda para el desarrollo de las tareas de evangelización en los territorios de misión. Se trata de sostener instituciones necesarias para establecer y consolidar a la Iglesia mediante los catequistas, los seminarios, los sacerdotes; y también de dar la propia contribución a la mejora de las condiciones de vida de las personas en países en los que son más graves los fenómenos de pobreza, malnutrición sobre todo infantil, enfermedades, carencia de servicios sanitarios y para la educación. También esto forma parte de la misión de la Iglesia. Al anunciar el Evangelio, la Iglesia se toma en serio la vida humana en sentido pleno. No es aceptable, reafirmaba el siervo de Dios Pablo VI, que en la evangelización se descuiden los temas relacionados con la promoción humana, la justicia, la liberación de toda forma de opresión, obviamente respetando la autonomía de la esfera política. Desinteresarse de los problemas temporales de la humanidad significaría «ignorar la doctrina del Evangelio acerca del amor al prójimo que sufre o padece necesidad» (Evangelii nuntiandi, 31. cf. n. 34); no estaría en sintonía con el comportamiento de Jesús, el cual «recorría todas las ciudades y los pueblos, enseñando en las sinagogas, proclamando la buena nueva del Reino y curando todas las enfermedades y dolencias» (Mt 9, 35). Así, a través de la participación corresponsable en la misión de la Iglesia, el cristiano se convierte en constructor de la comunión, de la paz, de la solidaridad que Cristo nos ha dado, y colabora en la realización del plan salvífico de Dios para toda la humanidad. Los retos que esta encuentra llaman a los cristianos a caminar junto a los demás, y la misión es parte integrante de este camino con todos. En ella llevamos, aunque en vasijas de barro, nuestra vocación cristiana, el tesoro inestimable del Evangelio, el testimonio vivo de Jesús muerto y resucitado, encontrado y creído en la Iglesia. 12

Que la Jornada Mundial de las Misiones reavive en cada uno el deseo y la alegría de «ir» al encuentro de la humanidad llevando a todos a Cristo. En su nombre os imparto de corazón la bendición apostólica, en particular a quienes más se esfuerzan y sufren por el Evangelio. Vaticano, 6 de enero de 2011, solemnidad de la Epifanía del Señor BENEDICTUS PP. XVI

Benet XVI canonitzarà tres fundadors el 23 d’octubre (EFE).- La monja salmantina Bonifacia Rodríguez de Castro (1837-1905), fundadora de la Congregación de las Siervas de San José, será proclamada santa el próximo 23 de octubre. Ese mismo día también serán canonizados los italianos Guido María Conforti (1865-1931), arzobispo de Parma, fundador de la Pía Sociedad de San Francisco Javier para las misiones extranjeras (Misioneros Javerianos), y Luigi Guanella (1842-1915), fundador de la Congregación de los Siervos de la Caridad y del Instituto de las Hijas de Santa María de la Providencia. Bonifacia Rodríguez Castro nació en Salamanca y falleció en Zamora y fue beatificada por el papa Juan Pablo II el 9 de noviembre de 2003 en el Vaticano. La religiosa, que será la primera santa salmantina, nació en el seno de una familia trabajadora. Su padre era sastre y falleció cuando ella tenía quince años, por lo que para ayudar a su madre comenzó a trabajar a jornal como cordonera. Bonifacia, como todas las mujeres trabajadoras de la mitad del siglo XIX, trabajaba de sol a sol y mal retribuida. Durante diez años vivió como asalariada. Con el paso de los años creó su propio taller de cordonería y pasamanería, en el que entraron a trabajar mujeres pobres de Salamanca que, como ella, se sentían atraídas por la vida religiosa. Fundó la Asociación Josefina y decidió hacerse dominica. Pero la llegada a Salamanca del jesuita catalán Francisco Butinyà i Hospital cambió el rumbo de su vida. Butinyà le propuso crear una nueva congregación orientada a ayudar a la mujer trabajadora. Así, junto a su madre y otras cinco chicas de la Asociación Josefina dio vida a la Congregación de las Hermanas de San José. Las casas de la congregación se llamaban «Talleres de Nazaret» y vestían sin hábitos, como las demás trabajadoras del país. Su objetivo era unir la oración con el trabajo y ayudar a las jóvenes desamparadas. Su vida no fue fácil debido a las envidias y recelos de las otras hermanas, que lograron destituirla de superiora de la comunidad y la obligaron a trasladarse a Zamora, donde —en contra de lo que pensaban las otras religiosas— logró abrirse camino e inauguró nuevas casas y ayudó a las mujeres trabajadoras, dedicándose también a la educación. La madre Bonifacia siempre respondió a las acusaciones con el perdón y el silencio. El milagro que la lleva a la gloria de los altares y al culto universal es la curación de un hombre de 33 años, que vive en Kayeye, República Democrática del Congo, que padecía una enfermedad incurable estomacal, que le había provocado la putrefacción de su intestino, y sanó de manera inexplicable para la ciencia. El enfermo y su familia tenían contacto con la orden de las Siervas de San José, ya que ellas regentan un hospital en una localidad cercana.

13

Actualmente las Siervas de San José cuentan con unas 700 hermanas, distribuidas en un centenar de comunidades (casas) repartidas en 12 países. Están presentes en España, Argentina, Colombia, Chile, Perú, Bolivia, Cuba, Italia, Filipinas, Papua Nueva Guinea, Congo y Vietnam. En sus casi seis años de pontificado, Benedicto XVI ha proclamado ya 34 santos y casi 600 beatos.

CEVRE-URC: Jornades de Formació Permanent 2011-2012 JORNADES DE FORMACIÓ PERMANENT Curs 2011 - 2012 1 2011, 22 d’octubre Dr. Peio Sánchez, Director del Departament de Cinema de l’Arquebisbat de Barcelona 2 2011, 19 de novembre Dr. Eduard Ibáñez, Director de Justícia i Pau de l’arxidiòcesi de Barcelona i president de la Comissió de Justícia i Pau d’Espanya 3 2012, 11 de febrer Dr. Gaspar Mora, Facultat de Teologia de Catalunya 4 2012, 21 d’abril Dra. Mercedes Navarro, sòcia fundadora de l’Associació de Teòlogues Espanyoles (ATE) i presidenta durant dos mandats. Codirectora de la col·lecció internacional La Biblia y Las Mujeres

«Com viure en família els reptes de la vida» Els Fills de la Sagrada Família celebren unes jornades familiars, d’estudi i reflexió. Les van començar el 2003 i son biennals. Aquest any serà el dia 19 de novembre, dissabte, a l’Auditori del Col·legi Pare Manyanet de Barcelona (Les Corts). Aquestes V Jornades «Matrimoni i Família», tractaran Com viure en família els reptes de la vida. Es presentaran quatre ponències: 

Consells de seguretat per als pares en l’ús d’Internet dels fills, per Albert Amposta, mosso d’esquadra, responsable de l’oficina de relacions amb la comunitat (Vilafranca del Penedès).



L’ecosistema familiar davant la malaltia i la mort, per Alfons Gea, psicopedagog, responsable dels SIPS.



Preservar l’estabilitat familiar en un món de creixent risc, per Beatriz Salzberg, psicòloga clínica, psicoanalista.



L’espiritualitat de la família, per Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona.

Els laics, membres de la Junta que gestiona les Jornades, el matrimoni Llorenç i Neus Macias-Borràs i la Sra. Maria Aurora de Santiago, presentaran i moderaran les sessions. El P. Jesús Díaz Alonso, Superior General i President de la Fundació Manyanet Solidari, presentarà les Jornades. Coordina el P. Pere Mas, responsable de Pastoral. 14

«Les Avellanes, D.O.» Sis caps de setmana d'espiritualitat Amb els caps de setmana «AVELLANES, D.O.» la comunitat marista ofereix un lloc i un temps, sis caps de setmana, en què, tot gaudint del Monestir i del seu entorn, poder aprofundir un tema central, amb una dinàmica vivencial i de grup, que afavoreixi el propi creixement. «En un món on la vida ordinària esdevé cada cop més superficial, necessitem dotar-nos d’espais que ens ajudin a centrar-nos i ens permetin retrobar-nos amb el més autèntic de nosaltres mateixos». 1. A CAU D’ORELLA Pregar amb la música, un camí espiritual Els colors dels paisatges sonors interiors. La música com a companya de l’itinerari interior. Les mocions de l’Esperit i les seves «músiques»... 25-27/11/2011 JORDI VICENTE 2. INICIACIÓ EN LA PRÀCTICA DE LA MEDITACIÓ I EL SILENCI A través d’exercicis corporals senzills (relaxació, respiració, postures) i de silenci, ens apropem a la nostra interioritat per a descobrir-hi una llavor que vol créixer i donar fruit. 27-29/01/2011 LLUÍS AGUSTÍ i ANTÒNIA CAPDEVILA 3. PARLA’M, T’ESCOLTO! PREGAR AMB LA BÍBLIA, INICIACIÓ A LA LECTIO DIVINA La bíblia, un llibre que em llegeix, darrera del qual m’espera una paraula de Déu. Iniciació al mètode mil·lenari de la lectio divina, per a la vida ordinària. 24-26/02/2012 XAVIER BARCELÓ 4. ESPIRITUALITAT EN/AMB FAMÍLIA. UNA AVENTURA! Per a totes aquelles famílies que volen viure un kit-kat familiar i donar-se un temps per ser agraïts de la vida. Escola, feina, àpats, extraescolars, treball, feines de casa, explicar contes... parada i fonda! Un bon moment per retrobar-se amb Aquell que, tot i amagat, ens alena a creure que val la pena seguir l'aventura de viure. Recomanat especialment a famílies amb criatures. 16-18/03/2012 JOSEP M. BOVÉ 5. SILENCIS QUE PARLEN. ESCOLTAR EL SILENCI Habitualment et trobes i et mous en temps i espais que et fan viure d’una determinada manera. Espais i temps per a l’estudi, el treball, les sortides, la família, els amics, l’oci... Per què no fer una escapada per escoltar el silenci? 11-13/05/2012 ISIDORO GARCÍA 6. DESCOBRIR LA MÀGIA DE LA NATURA, UNA RUTA PEL MONTSEC Caminar, sentir, observar, veure, escoltar, contemplar la natura tot fent el recorregut del pas de Mont-Rebei i altres indrets del Montsec. 25-27/05/2012 RAFA ESCOLÀ

15

Festa de Sant Antoni M. Claret al Santuari del Cor de Maria de Barcelona Dilluns 24 d’octubre del 2011 ens invitem mútuament a celebrar la Solemnitat de Sant Antoni M. Claret, amb una trobada fraterna al Santuari del Cor de Maria de Barcelona (C/ Sant Antoni M. Claret, 47). Voldríem que fos una gran trobada fraterna anual de tots aquells que ens sentim vinculats a la persona i l’esperit de sant Antoni M. Claret: Missioners Claretians, membres de les altres branques de la Família Claretiana, laics, religiosos, preveres… Programa 19.45 h Projecció sobre el P. Claret 20.00 h Celebració de l’Eucaristia, presidida pel P. Màxim Muñoz, provincial dels Claretians de Catalunya Tot seguit: piscolabis fratern als locals parroquials T’hi esperem per donar gràcies a Déu pel do de la persona i l’esperit del P. Claret.

Dos articles per a la reflexió i el debat Vittorio Messori, conegut escriptor, va publicar un article al Corriere della Sera sobre el decliu de les congregacions religioses. Maite López li contesta a Vida Nueva amb un article sobre brots vers a la vida consagrada. Un debat interessant que cal conèixer.

Vittorio Messori: «Declive de las órdenes religiosas» Masdecerca.com - Fernando Prado, cmf - 3 Septiembre 2011 (CORRIERE DELLA SERA.-) Por su interés, reproducimos para masdecerca un interesante artículo de Vittorio Messori sobre la Vida Religiosa aparecido en el Corriere della Sera el pasado 31 de agosto. Negocio redondo —en los últimos años, pero todavía más en los próximos— para los agentes inmobiliarios romanos que trabajan con «grandes edificios señoriales». Tras el Concordato — y después, con ritmo acelerado, tras la segunda Guerra Mundial— congregaciones e institutos católicos del mundo entero construyeron en Roma sus Casas Generales. Algunos levantaron aquí también sus noviciados y seminarios. A menudo no se ha escatimado en gastos, sobre todo en la amplitud del terreno adquirido, convertido en parque para proteger la tranquilidad y privacidad de los religiosos. Los proyectistas eran casi siempre del país de origen del Instituto, haciendo así que Roma haya terminado por acoger toda una colección de arquitectura mundial (para bien y para mal), aunque casi siempre invisible tras grandes portales, muros y árboles. Pues bien, no solo la secularización, sino también las perspectivas tras el Vaticano II, están llevando a cabo silenciosamente lo que hicieron con la violencia los franceses del joven Bonaparte, que ocuparon Roma y deportaron al Papa; o después los piamonteses, cuando lo obligaron a encarcelarse no en París, sino en el recinto vaticano. En ambos casos, entre los primeros movimientos de los invasores estuvo el deshaucio violento de frailes, monjes y 16

monjas, y la venta de su gran patrimonio inmobiliario. Patrimonio que después fue restituido, e incluso multiplicado hasta que, alcanzada su cima, allá por mediados de los años sesenta, comenzó una caída imprevista. Mucho se ha hablado y se sigue hablando de la rareza de la vocación a la vida sacerdotal, pero pensando, sobre todo, en el clero secular, el de las diócesis, de las parroquias. Pero quizá se ha hablado menos, al menos en el mundo laico, del imparable descenso numérico de las innumerables congregaciones de religiosos, y de manera aún más acentuada, de religiosas. Entre el siglo XIX y principios del XX surgieron centenares de familias de monjas de «vida activa» que han desarrollado valiosísimas obras sociales, a menudo con una dedicación admirable y acaso heroica. Pero, ahora, esas labores las gestionan (a menudo con costes bastante mayores y bastante menor eficacia, pero esa es otra cuestión…) los entes públicos, o bien, todas esas necesidades han sido ya eliminadas con el cambio de los tiempos. La joven que hoy tenga —por ejemplo— vocación de servicio hacia los enfermos como enfermera, o hacia los niños como maestra, piensa en un contrato en un hospital o en un colegio estatal, y no, como antaño, en un noviciado de Hermanas. También las congregaciones masculinas han visto desaparecer los menesteres para los cuales habían sido fundados. Tanto entre los hombres como entre las mujeres ha actuado también el espíritu conciliar del redescubrimiento del «sacerdocio universal» con la consiguiente revalorización del laicado y la conciencia de que para ser cristianos hasta el fondo la vida religiosa no es el camino obligatorio. Ante este descenso, los superiores han reaccionado a menudo de manera contraria a lo que sugerían la experiencia y el sensus fidei: en las muchas crisis de su historia, la Iglesia ha afrontado siempre el desafío escogiendo el rigor, no aflojar las riendas. ¿No ocurrió así cuando la Reforma protestante vació la mitad de los conventos de Europa o en el siglo XIX tras la tormenta revolucionaria? Tras el Vaticano II, en cambio, la reescritura de las Reglas y Estatutos para endulzar la ascesis y la disciplina, el aburguesamiento de vidas que habían sido austeras, no atrajo novicios deseosos del Absoluto, como todos los jóvenes, ni compromiso con el espíritu de la época. No fue casual que quienes se mantuvieran mejor fueran los monasterios de clausura que siguieron proponiendo una Regla exigente, como pide la Tradición. Después del éxodo impresionante del decenio 67-78, esos vacíos no han sido llenados de nuevo y (aunque de modo más o menos acentuado, según los Institutos) el descenso continúa y la edad media cada vez es más alta. ¿Llegarán, entonces, generosos y abundantes refuerzos desde Asia y África? Los Superiores Generales a los que interrogué cuando hice una extensa investigación entre las congregaciones me confesaron que eso ha sido, al menos en parte, una gran ilusión. Demasiadas dudas sobre el origen de la «vocación» (un modo, como para nosotros hace tiempo, de huir de la miseria, de estudiar, de convertirse en alguien), culturas, temperamentos, historias demasiado diferentes como para dedicar la vida entera al carisma de un Fundador europeo a menudo de hace bastantes siglos. En resumen, las estadísticas no tienen piedad y la realidad, demasiado a menudo, presenta casas de formación convertidas en casas de reposo, que absorben para esta labor muchas de las pocas energías que aún les quedan. No pasa un solo mes sin el que una escuela se cierre, sin que un convento histórico e ilustre no sea abandonado o una iglesia no se pase a la diócesis, aunque también esta atraviese por grandes dificultades de personal. Mientras, 17

alguna Casa General de Roma se pone en venta, para retirarse a lugares menos vastos y más económicos. ¿Triste realidad para un creyente? Ciertamente es doloroso asistir al declive de las instituciones que un día fueron beneméritas y madres de tantos santos, y constatar el dolor de cristianos que han dado la vida a Familias que amaban y que, ahora, las ven extinguirse. Pero, desde la perspectiva de la fe, nada puede ser verdaderamente inquietante. La Providencia que guía la historia (y tanto más la Iglesia, cuerpo mismo de Cristo) sabe lo que hace: «Todo es Gracia», como dijo en sus últimas palabras aquel cura rural de Bernanós. La Iglesia no es un fósil, sino un árbol vivo donde, siempre, algunas ramas se secan mientras otras brotan y se revigorizan. Quien conoce su historia sabe que, sobre el ejemplo de su Fundador, a la muerte le sigue la resurrección, a menudo de formas humanamente imprevistas. No debemos olvidar que en el primer milenio cristiano había solo sacerdotes seculares y monjes: todas las familias religiosas aparecieron sólo a partir del segundo milenio. Frailes y monjas no existieron durante muchos siglos, por tanto, aun dejando un recuerdo glorioso y nostálgico, podrían no existir en un futuro (es una hipótesis extrema) o, al menos, tener cada vez menos peso e influencia. Lo que es cierto es que, a cada generación, en muchos cristianos seguirá encendiéndose la necesidad de vivir el Evangelio sine glossa, en toda su radicalidad. ¿Qué nuevo rostro asumirá la vida consagrada por entero al perfeccionamiento personal y al servicio del prójimo? Quién sabe, el conocimiento del futuro no nos está permitido, es monopolio de Aquel que, a través de los pobres hombres, guía a una Iglesia que no es nuestra, sino suya. Traducción del italiano de Mar Velasco.

«Brotes verdes» en la Vida Religiosa MAITE LÓPEZ | Hace pocas semanas revolucionó la red un artículo del prestigioso escritor católico Vittorio Messori titulado El ocaso de las órdenes religiosas y publicado en el Corriere della Sera. Muchos se apresuraron a aplaudirle y a frotarse las manos, encontrando en el periodista un aliado de peso para dar un golpe de gracia, no ya a las grandes órdenes religiosas, sino a la Vida Consagrada en general. No es fácil rebatir sus afirmaciones pues, aunque algunas son apreciaciones personales, la mayoría son verdad. Con todo –y reconozco mi osadía– muchas de ellas podrían aplicarse a la Iglesia en general y, sin embargo, nadie se atrevería a afirmar con semejante rotundidad que estamos ante el «ocaso de la Iglesia» por el hecho, por ejemplo, de que muchos seminarios –mastodónticos edificios de los años 40– estén vacíos o que la asistencia a la misa dominical sea numérica y salvajemente inferior que hace unos años. «La Vida Religiosa (VR) nace del misterio de la Iglesia. Es un don que la Iglesia recibe de su Señor», reza el Catecismo de la Iglesia Católica (n. 926), por eso nunca será algo marginal ni ajeno a su esencia misma. Nacida en Oriente, en los primeros siglos del cristianismo, ha conocido muchas formas y estructuras pero, sobre todo, ha dado muchos frutos, especialmente en personas que han renovado la vida de la Iglesia en épocas de auténtica decadencia o tensión. 18

Religiosos fueron Ignacio de Loyola, Teresa de Ávila, Francisco de Asís, Domingo de Guzmán o Teresa de Calcuta, ya en las puertas del siglo XXI. Cita Messori momentos de crisis que la VR ha vivido, como la Reforma protestante, las revoluciones que se llevaron a muchos por delante (aunque fueran semilla de mártires para nuevas vocaciones) y la secularización, fundamentalmente de Occidente. En España, además, hay que sumar las desamortizaciones o la «muerte al fraile» de la sinrazón anticlerical. Algunos incluso pronosticaron en los años 80 que las congregaciones religiosas iban a ser superadas por los nuevos movimientos, pero no ha sido así. Pionera en la evangelización La VR, que nació como búsqueda del estado de perfección viviendo los consejos evangélicos, brotó como un árbol de ramas llenas de libertad y aire fresco, siendo pionera en el campo de la evangelización, no sujeta a estructuras locales o a ataduras territoriales, sino siempre universal y fiel al Espíritu que movió a cada fundador o fundadora. Cuando muchos obispos no eran sino señores feudales, residiendo incluso fuera de sus diócesis, cuando muchos párrocos eran pobres hombres ordenados pero sin instrucción, los franciscanos convulsionaron a la Iglesia con su predicación y ejemplo, los dominicos fundaban universidades, los jesuitas revolucionaban la experiencia cristiana con los ejercicios espirituales o los mercedarios navegaban por el Mediterráneo liberando cautivos. Hoy, con obras sin tanta epopeya, pero no menos heroicas, viven muchos religiosos y religiosas anónimos significando el amor de Dios «en el lenguaje de nuestro tiempo». Cuántos obispos no llaman a las puertas de las curias provinciales pidiendo religiosos que atiendan parroquias, religiosas que apoyen en la formación o se hagan presentes en esta o aquella realidad. Sí, ha bajado el número de vocaciones pero, gracias a Dios, lo importante no es el número. Sobre todo, cuentan las obras, la entrega, los signos, el testimonio y el compromiso. En Occidente descienden las vocaciones y el número de creyentes; religiosos, sacerdotes seculares y fieles se enfrentan al mismo declive. Pero ¿quiénes se adaptan mejor a los nuevos tiempos? ¿Quiénes son los que aceptan la cruda realidad (propia y ajena) y le ponen remedio? Efectivamente… ahí están los religiosos y religiosas. En España, son varias las congregaciones que están en proceso de unificación de provincias (carmelitas, jesuitas, marianistas…), simplificando curias y estructuras (¿alguien se atrevería a suprimir o reagrupar las diócesis minúsculas por falta de vocaciones?); otras órdenes se han refundado, nacen nuevas congregaciones de viejos troncos, se repueblan antiguos monasterios o se integra a los laicos en la misión, tareas y responsabilidades apostólicas. Es incuestionable: hay movimiento, hay esperanza, hay «brotes verdes» en la Vida Consagrada, concretamente en España. Los puede ver quien realmente quiera. En el número 2.769 de Vida Nueva - 23.09.2011 19

Jornada de Formació Permanent UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67 · Fax 93 412 38 82 Secretari general: [email protected] Secretaria: [email protected]

La Unió de Religiosos de Catalunya us anuncia la propera jornada de formació permanent de l’URC-CEVRE. Atès que creiem que la conferència pot ser del vostre interès, ens plau fer-vos arribar aquesta informació.

APRENDIENDO A CONTEMPLAR DESDE EL CINE UNA PROPUESTA EDUCATIVA Y PASTORAL a càrrec de

Peio Sánchez - La semiótica de Dios en la pantalla - La oración en y con el cine - Películas de referencia sobre la vida religiosa - Ensayos de evangelización

Sóc germà de les comunitats Adsis, acompanyo com a sacerdot la parròquia de la Mare de Déu del Mont Carmel a Barcelona. Col·laboro en la Delegació de Mitjans de l’Arquebisbat de Barcelona. Ensenyo i aprenc teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l’Institut de Ciències Religioses Don Bosco i a l’ISCREB. Ara fem camí pastoral al voltant del cine amb la Setmana i la Mostra de Cinema Espiritual en més de 60 ciutats. Pertanyo a SIGNIS (Associació Catòlica Mundial per a la Comunicació). Data: 22 d’octubre de 2011, dissabte Preu: 20 euros Hora: 9.45-13.30 i 15.30-17.30 h Lloc: Col·legi Salesià Sant Josep (c/ Rocafort, 42 - Barcelona) L1 Rocafort i L3 Poblesec Inscripcions: UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (tel.: 93 302 43 67) (de 15 a 19 hores) Pagament: Ingrés o transferència bancària al número de compte de “la Caixa” 2100-3040-06-22-00340826 Indiqueu el nom i el cognom de la persona que s’hi inscriu i al costat les lletres PS

20

II Cicle de cinema sobre Pobresa i exclusió social El Centre d'estudis de Cristianisme i Justícia, Arrels Fundació i Càritas diocesana de Barcelona organitzen conjuntament el II Cicle de cinema sobre Pobresa i exclusió social amb el lema «L'Habitatge, un dret segrestat», en tres sessions:   

27 d'octubre: Nedant contracorrent, de Joanna Callén, Helena Clos i Aránzazu Sánchez. Al cinema Verdi Park 3 de novembre: La ley del ladrillo, de Pedro Barbadillo. Al cinema Maldà 17 de novembre: Escanyats per la hipoteca, un 30 minuts de Roser Oliver. Al cinema Verdi Park

La comunitat del Mas Blanc ofereix exercicis espirituals i recessos amb musicoteràpia (a demanda)

Per a comunitats i grups de joves o adults. Introducció al silenci, a la meditació, a la pregària. Amb tècniques de Musicoteràpia, Focusing, Mindfullnes (Atenció Plena), d’Imatges i de Fantasia Guiada, Psicocorporals, Ioga. Treballar la comunicació intrapersonal i interpersonal. Amb Anàlisi Transaccional, Psicoteràpia de la Gestalt i amb tècniques de la Psicoteràpia Integradora Humanista. Rosa Maria Piquer, psicòloga, psicoterapeuta i musicoterapeuta. Imma Reixach, psicoterapeuta i mestra de Ioga. Per a més informació: 938442467 / 661876083 [email protected] / www.santamariamasblanc.org

Cor de Maria: 150 anys de presència a la ciutat de Mataró La Comunitat Educativa del col·legi Cor de Maria de Mataró es complau a convidar-vos a l’acte inaugural de les celebracions commemoratives dels 150 anys de presència de la nostra escola a Mataró. L’acte tindrà lloc el proper 19 de novembre a les 6 de la tarda al Teatre Monumental (c/ La Riera, 169. Mataró). Us demanem que confirmeu la vostra assistència al tel. 93 790 10 53 abans del 4 de novembre. 21

Calendari URC-CEVRE 2011-2012 OCTUBRE 20 22

dj ds

Reunió de delegats episcopals de vida consagrada URC-CEVRE: Jornada de formació permanent

NOVEMBRE 3 4 6 7 8 9 15 16 17 19

dj dv dg dl Dm dx dm dx dj ds

26

ds

27

dg

Reunió d'Abats i Provincials (RAP) Junta Directiva URC 16.00 Primer aniversari de la dedicació de la Sagrada Família Inauguració del curs sistemàtic de formació inicial - CEVRE Assemblea de l’Associació Cintra - Llúria, 13 - 18.30 h. 65 Assemblea general de l'URC / Xarxa Àfrica-Europa · Trobada a la seu de l'URC Assemblea general de CONFER Assemblea general de CONFER Assemblea general de CONFER URC-CEVRE: Jornada de formació permanent: Eduard Ibáñez Reunió de Religioses i Religiosos en Barris Obrers i Populars Trobada d’Advent – Participants en el curs sistemàtic de formació inicial - CEVRE Primer diumenge d'Advent

Contacta amb nosaltres Lluís Serra Noemí Pujol

Secretari general de l’URC i director del CEVRE Secretaria de l’URC i del CEVRE Informatiu Horeb

[email protected] [email protected] [email protected]

UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA Plaça d’Urquinaona, 11, 2n 2a (08010 Barcelona) Tel. 93 302 43 67 · Fax 93 412 38 82 Secretari general: [email protected] / Secretaria: [email protected] / Informatiu: [email protected] http://urc.confer.es

22