1

TEMA 13: ELS INGRESSOS PÚBLICS 13.1 13.2 13.3 13.4 13.5 13.6

Concepte i classificació dels ingressos públics L'impost: concepte i elements integrants. Equitat i eficiència impositiva. Altres principis de la imposició. La incidència impositiva La teoria especial dels ingressos públics Models de finançament de la Seguretat Social

Fonts d'informació específiques: Llibres: CORONA, J.; DIAZ, A. (2000): Cap. 13 LOPEZ, M.T.; UTRILLA, A. (2003): Cap. 8 i 12

13.1Concepte i classificació dels ingressos públics Els ingressos del sector públic es poden classificar d'acord amb el grau de voluntarietat dels particulars en les següents categories: • Gratuïts: Voluntaris i sense contrapartida (transferències, ingressos per loteries). • Contractuals: Derivats d'una relació contractual amb l'Estat de compra-venda d'uns béns o serveis i que comporta el cobrament d'uns preus per part de l'Estat. (ingressos de les empreses públiques; ingressos per la venda d'entrades en museus de propietat pública; ingressos derivats de l'arrendament o la venda del patrimoni públic). • Coactius: Quan són derivats de la sobirania de l'Estat, bé sigui pel seu poder sancionador (multes) o bé sigui pel seu poder fiscal, que permet l’establiment de tributs: - Taxes: aplicades per la utilització d'un domini públic, la prestació d'un servei públic o d'una activitat que beneficiï especialment al subjecte que les paga; - Contribucions especials: aplicades per beneficis obtinguts o per augment del valor dels béns del subjecte que els suporta, a conseqüència de la realització d'obres públiques o de la prestació de serveis públics; i - Impostos: Definits al punt següent. 13.2 L'impost. Concepte i elements Definició d'impostos: Ingressos que el govern central o altres nivells de govern territorial reben del sector privat, amb caràcter compulsiu i sense contraprestació directa, i que es basen en la renda -percebuda o gastada-, la riquesa, o en determinats actes de consum o de transmissió del contribuents.

2

Conceptes específics de la imposició: • • •

• • • • • •

Subjecte passiu: Persona natural o jurídica que resulta obligada per llei a complir les prestacions tributàries com a contribuent o com a substitut del contribuent (art. 30 LGT). Contribuent: Persona natural o jurídica a la qual la llei imposa la càrrega tributària derivada del fet imposable (art. 31 LGT). Substitut del contribuent: Persona natural o jurídica a la qual la llei imposa, en substitució del contribuent, el compliment de les prestacions materials i formals de l'obligació tributària (p.e. els obligats a retenir i ingressar els impostos pels pagaments de sous o de serveis professionals). (art. 32 LGT) Fet imposable: Es el pressupost de naturalesa jurídica o econòmica fixat per la llei per configurar cada tribut i la realització del qual origina el naixement de l'obligació tributària (art. 28 LGT) Base imposable: Qualificació del fet imposable que és gravat. Base liquidable: Resultat d'aplicar a la base imposable la reduccions que estableixi la llei pròpia de cada tribut (art. 53 LGT) Tipus de gravamen: Tipus de caràcter proporcional o progressiu que correspon aplicar a la base liquidable per determinar la quota (art. 54 LGT) Quota tributària: Resultat de multiplicar el tipus de gravamen per la base liquidable (art. 55 LGT) Deute tributari: Quota, disminuïda per les corresponents deduccions i augmentada pels eventuals recàrrecs, interessos i sancions (art. 58 LGT)

BASE IMPOSABLE - REDUCCIONS = BASE LIQUIDABLE x TIPUS DE GRAVAMEN = QUOTA - DEDUCCIONS + RECARRECS + INTERESSOS + SANCIONS = DEUTE TRIBUTARI Classificació dels impostos a) En funció del tipus de riquesa gravada per l'impost: - Impostos directes: graven la riquesa en si mateixa (la renda o el patrimoni); - Impostos indirectes: graven manifestacions indirectes de la capacitat econòmica (p.ex. a través del consum). b) En funció de si es considera o no la situació personal del subjecte passiu: - Impostos subjectius: tenen en compte la situació personal del contribuent a l'hora de determinar l'existència i la quantia de l'obligació tributària; - Impostos objectius: graven un fet o activitat, sense tenir en compte la situació personal del contribuent. c) En funció del tipus de quota: - Impostos de quota fixa: la quota és la mateixa per a tots els subjectes passius;

3

-

Impostos de quota proporcional: la quota augmenta de forma proporcional a increments de la base imposable. El tipus impositiu és un únic percentatge; Impostos de quota progressiva: la quota augmenta de forma més que proporcional a increments de la base imposable. El tipus és un percentatge que augmenta en augmentar la base imposable.

La distinció segons el tipus de quota porta a la definició dels impostos progressius, regressius i proporcionals: - Tribut progressiu: la quantitat que es paga en concepte d'impost expressada en percentatge de la renda, creix en augmentar aquesta. - Tribut regressiu: el referit percentatge disminueix en augmentar la renda. - Tribut proporcional: el percentatge no variarà en augmentar la renda. La distinció referida també pot contemplar-se en funció del tipus marginal i del tipus mig de gravamen: -

-

El tipus mig (T*) s'obté dividint l'obligació tributària total (T) per la base imposable (Y); és a dir: T* = T/Y El tipus marginal (T') s'obté dividint la variació que experimenta l'obligació tributària total (∆T) per la variació que experimenta la base imposable (∆Y); és a dir: T' = ∆T/∆Y Si l'estructura de tipus de gravamen és proporcional, el tipus marginal ha de ser igual al tipus mig, en augmentar la base imposable: T' = T* Si l'estructura de tipus de gravamen és progressiva, el tipus marginal ha de ser més gran al tipus mig, en augmentar la base imposable: T' > T* Si l'estructura de tipus de gravamen és regressiva, el tipus marginal ha de ser inferior al tipus mig, en augmentar la base imposable: T' < T*

13.3 Equitat i eficiència impositiva. Altres principis de la imposició -

Justícia: ha de ser just o equitatiu en la seva manera de tractar els diferents individus. Eficiència econòmica: no ha d'interferir en l'assignació eficient dels recursos. Suficiència: per cobrir les despeses de forma estable. Flexibilitat: ha de ser capaç de respondre fàcilment (en alguns casos automàticament) als canvis de les circumstàncies econòmiques. Senzillesa administrativa i economicitat: ha de ser fàcil i relativament barat d'administrar. Legalitat: la llei ha de preveure tot el que hi fa referència. Sensibilitat política: ha de dissenyar-se de tal manera que els individus percebin l'existència dels impostos i el destí dels recursos recaptats.

Equitat impositiva El criteri és que la càrrega impositiva ha d'ésser distribuïda de manera que comporti el mateix sacrifici a tots els contribuents.

4

Dos conceptes d'equitat: - Equitat horitzontal o principi d'igualtat: implica donar el mateix tracte impositiu als individus que es troben en situació semblant. - Equitat vertical: implica donar un tracte diferent als diferents; la càrrega fiscal ha de guardar relació amb la capacitat econòmica. Problema: definir la igualtat o desigualtat de les circumstàncies. El criteri que adopten la totalitat de les autoritats és la progressivitat en els impostos directes, basada en la disminució de la utilitat marginal del consum: si els increments de renda proporcionen una utilitat cada vegada més reduïda, es justifica un impost progressiu, ja que la quantitat d'utilitat que redueix podria ésser la mateixa per als contribuents de renda baixa pagant menys part de la seva renda i per als contribuents de renda alta pagant més part de la seva renda. Eficiència econòmica El sistema impositiu incideix sobre les decisions dels agents econòmics en relació a l’estalvi, el treball, el consum, la inversió ... i distorsiona l'eficiència econòmica. Si és possible que l'individu, en presència d'un impost, canviï de conducta per alterar les seves obligacions fiscals, l'impost serà distorsionador. Només en cas que l'individu no pugui fer res per alterar les seves obligacions fiscals l'impost serà no distorsionador, anomenat també de quantia fixa (quan la quantitat a pagar ve determinada al marge de la conducta o de les característiques particulars del subjecte). En aquest sentit, la majoria d'impostos seran distorsionadors. Impostos correctors: s’utilitzen per aconseguir una millor assignació dels recursos, incentivar conductes que es consideren desitjables socialment o per desincentivar-ne d’altres. (P.ex., quan es posa un impost per corregir l'externalitat negativa que suposa la contaminació). Com conjugar els principis d'equitat i eficiència en relació al sistema impositiu: condicions que ha de complir un sistema fiscal - Respectar l'equitat horitzontal; - Buscar la redistribució de la renda, amb pèrdua mínima d'eficiència; - Ser prou flexible com per permetre diferents opcions polítiques en una societat democràtica.

13.4 La incidència impositiva L’anàlisi de la incidència pretén avaluar els efectes econòmics dels impostos i qui suporta realment la càrrega tributària, ja que sovint no són els mateixos els subjectes que paguen els impostos i els que realment suporten les seves conseqüències. Podem diferenciar, així, diversos aspectes: -

Percussió (o incidència formal): Corresponent al pagament de l'impost per part del subjecte a qui la llei imposa l'obligació de suportar-lo. L'efecte és, en alguns casos, només aparent ja que el seu cost pot ésser, de vegades, traslladat.

5

-

Traslació: El contribuent percutit per l'impost tracta de transferir-ne el seu cost, incorporant-lo com un augment dels preus de venda dels seus productes finals, o com una reducció del preu de compra dels factors o productes que utilitza. Aquesta variació dels preus relatius, conseqüència de l’impost, pot donar lloc a canvis en la utilització del capital i el treball en les indústries i a canvis en els models de consum.

-

Incidència efectiva: És l'efecte de suportar la càrrega de l'impost, quan aquesta no pot ésser traslladada. És a dir, és el cost de l'impost rebut bé sigui per la via del pagament directe, o per la via de pagar un preu més alt pels productes o factors adquirits o rebre'n un preu més baix, o bé per la via de rebre conseqüències negatives de l'aplicació de l'impost. (P.ex, un impost sobre una mercaderia pot reduir la seva demanda, i provocar atur. Els aturats estarien suportant part de la incidència efectiva de l'impost.

-

Un cas especial de la incidència és la capitalització -pròpia dels impostos que graven els rendiments del capital mobiliari o immobiliari- i que suposa una reducció del valor dels capitals invertits quan els seus rendiments han de suportar un gravamen que fa baixar la seva rendibilitat neta. En sentit contrari, també pot suposar un augment del valor, quan s'estableix una reducció o exempció per a un determinat tipus d'inversions.

13.5 La teoria especial dels ingressos públics La imposició sobre la renda personal Definició: Impost directe, de caràcter personal, amb tipus impositiu, en general, progressiu que grava la renda obtinguda pel subjecte passiu. Base imposable: L'objecte del gravamen és, en general, la renda neta, és a dir la renda percebuda, menys les despeses generades per obtenir-la. Com aspectes especials, cal tenir en compte que s'inclouen en el concepte de renda: - les rendes percebudes "en espècie", no en diner (exemples: avantatges socials donats per les empreses als treballadors, com automòbil gratuït); - les plusvàlues o guanys de capital (increments en el valor del patrimoni per augment del valor dels actius financers o reals, que tenen una periodicitat irregular). Solen tenir tractaments especials: - Les rendes irregulars, que corresponen a diversos exercicis, per a les quals s'estableixen mecanismes que permeten incorporar la renda generada a la base de l'exercici en què es rep, però considerant tot el període en el qual s'han produït als efectes de la determinació del tipus impositiu ; - Les plusvàlues o les pèrdues derivades de vendes d'actius, subjectes, en ocasions a tipus impositius diferents (més avantatjosos per les que es deriven d’inversions a llarg termini), i a les quals es permet, normalment, la compensació de pèrdues anteriors. Unitat contribuent (subjecte passiu): Hi ha dues possibilitats alternatives:

6

-

-

La persona, si bé limita l'efecte redistributiu de l'impost, ja que permet una distribució d'algunes rendes (especialment les de capital) entre els membres de la unitat familiar, fet que limita l'aplicació dels esglaons més alts de les taules impositives. La unitat familiar, que presenta l'avantatge del tractament més equitatiu de la renda realment disponible, però té el greu inconvenient del tracte desfavorable als matrimonis legals, amb ingressos per a cada membre, respecte als matrimonis de fet. Les solucions per a evitar aquest problema son: - Gravamen de la mitjana de la renda familiar (la renda familiar es divideix pel nombre de membres abans d'aplicar el tipus impositiu i, un cop calculada la quota es multiplica novament pel nombre de membres). - Escales diferents de gravamen per al cas de famílies amb més d'un perceptor de renda. - Exempció dels impostos d'una part de la renda percebuda pel segon membre de la unitat familiar.

Tipus impositiu: Escala progressiva, amb tipus impositius creixents a mesura que augmenta el nivell de la renda. Per tal d'evitar un augment ocult de la pressió fiscal, els esglaons se solen corregir en funció de la inflació. Coordinació amb altres impostos: Per tal d'evitar la doble imposició, es tenen en compte en aquest impost les quotes pagades en d'altres, principalment: Impost sobre béns immobles, impost sobre increment del valor dels terrenys, impost de societats. Deduccions: A més de les de caràcter familiar (segons les característiques de les famílies), per a l'estalvi (fons de pensió) o per a la inversió (desgravacions per subscripció de títols), per a l’adquisició d'habitatge. Efectes econòmics: - Sobre la formació bruta de capital: - Reducció de la inversió, atès que redueix el seu rendiment net; - Reducció de l'estalvi, atès que redueix la capacitat d'estalvi, en disminuir la renda disponible per l'aplicació dels impostos, i redueix, també, l'incentiu a l'estalvi per la disminució del seu rendiment net. - Sobre l'oferta de treball: - El resultat sobre l'oferta de treball és incert, ja que es donen conjuntament una tendència a augmentar l'oci, en reduir-se el seu cost (com més alt és l'impost menys és el benefici net de treballar), així com a augmentar l'oferta de treball, ja que es voldrà compensar la reducció de renda neta que l'aplicació d'impostos representa.

La imposició sobre la renda de societats Definició: És un impost directe, que grava la renda global de les societats, és a dir, els beneficis de la seva activitat econòmica i de qualsevol origen.

7

La seva base imposable la constitueixen els beneficis de les empreses, si bé planteja un problema de doble imposició ja que aquests beneficis són també gravats com a renda personal dels accionistes de les societats. Per aquest motiu, en molts sistemes impositius es compensa, a l'hora de tributar per l'impost sobre la renda personal pels dividents de societats, l'impost que ja ha pagat com a impost de societats. En el cas espanyol aquesta compensació es fa parcialment. L'impost de societats grava, tanmateix, una part de la renda de societats que no resultaria gravada per l'impost sobre la renda personal, que és la part corresponent a beneficis no distribuïts. El tipus impositiu no és mai progressiu, ja que aquest impost no té en compte la totalitat dels ingressos dels subjectes personals i, per tant, la progressivitat no afectaria al conjunt de la renda de cada individu. Les valoracions sobre el grau de translació de l'impost de societats són diverses. Tanmateix, sembla que existeix un grau de translació derivat del fet que els empresaris tendeixen a considerar l'impost de societats com un cost dels productes que fabriquen i que incorporen al preu final d'aquests productes. Efectes econòmics: L'impost de societats té incidència, fonamentalment, sobre dos aspectes de l'activitat empresarial: -

-

Tendeix a afavorir l'endeutament (crèdits o préstecs) com a forma de finançament, ja que els costos de l'endeutament són deduïbles de la base imposable, mentre que els rendiments dels recursos propis s'incorporen al benefici i són, per tant, totalment gravats. Tendeix a reduir la inversió empresarial, ja que redueix el rendiment net del capital aportat, i també redueix els recursos que les empreses poden destinar a la inversió, ja que una part d'aquests recursos els han de destinar al pagament de l'impost.

La imposició sobre la riquesa i el patrimoni La tributació sobre la riquesa comprèn diversos impostos: - Sobre la simple possessió de la riquesa: impostos sobre la propietat o el patrimoni; - Sobre la transmissió de la riquesa: - de forma gratuïta: successions o donacions; - de forma onerosa (amb contraprestació): transmissions patrimonials, si bé és un impost indirecte de naturalesa semblant a l'impost sobre les vendes. Impost sobre el patrimoni: impost directe i general -afecta a tots els béns del subjecteque grava el patrimoni definit com el conjunt d'actius (líquids, financers i reals) propietat del subjecte passiu, al qual es dedueixen, en el cas espanyol, l'endeutament del mateix subjecte. Des del punt de vista econòmic l'impost beneficia les rendes del treball

8

derivades d'un capital humà (la capacitat del subjecte)- no gravat, front del capital financer o real que sí que ho és. Un altre efecte important de l'impost sobre el patrimoni és que serveix d'element de control de les rendes generades i, per tant, de comprovació de les declaracions de l'impost sobre la renda. Impost sobre successions i donacions: És un impost directe, la base imponible del qual és l'import de l'herència que es transfereix. Els elements que determinen la quota són: - el volum de l´herència; - el grau de parentiu; i - el nivell de renda i riquesa de l'hereu. L'efecte principal és aconseguir un grau d'igualtat més gran en la distribució de la renda i la riquesa dels ciutadans, en aplicació del principi d'igualtat d'oportunitats. L'impost de successions grava sempre, de la mateixa manera, les donacions per tal d'evitar l'evasió que suposaria anticipar l'herència a través de donacions. En aquest mateix sentit, les donacions immediatament anteriors a la mort del titular dels béns donats s'acumulen a l'herència als efectes de determinar-ne el volum total i, en conseqüència, el tipus impositiu aplicable. La imposició sobre les vendes i el consum La imposició sobre les vendes és una figura de la imposició indirecta, que grava diferents aspectes del valor dels béns que són objecte de compra-venda. Aquest tipus d'impost es pot aplicar de vàries formes: Monofàsics: aplicats a una sola fase dels processos de producció i distribució (fabricants, majoristes o minoristes); Plurifàsics: aplicats a cada transacció; poden tenir dues formulacions: - Sobre el volum de vendes (en cascada), que s'apliquen sobre el valor total de cada transacció. Tenen com avantatge la simplicitat administrativa, si bé la càrrega final acaba venint determinada pel nombre d'etapes per les quals passa el producte fins arribar al consumidor final. - Impost sobre el valor afegit (I.V.A.), en el qual l'objecte del gravamen és únicament la part del valor que cada empresa afegeix al preu final del producte. El mètode aplicat als països de la UE consisteix a aplicar el tipus impositiu al total de les vendes, i deduir-ne l'impost pagat sobre les compres per cada unitat productiva. L'I.V.A. és un impost neutral que no distorsiona els preus finals dels productes, a diferència del que succeeix amb els impostos en cascada.

13.6

Models de finançament de la Seguretat Social

La Seguretat Social canalitza bona part de la despesa social que es realitza amb finalitats redistributives. Es configura com un conjunt sistemàtic de mesures legislatives i de mitjans i organismes que persegueix la protecció dels ciutadans en diferents circumstàncies.

9

Models de Seguretat Social -

-

Model professional, continental o bismarckià: Apareix a finals del segle XIX a Alemanya com un conjunt d'assegurances socials en favor dels treballadors assalariats que tractava de donar protecció davant de contingències professionals. Més endavant es van assegurar també contingències comunes (jubilació, malaltia en general o maternitat). El sistema es finançava amb aportacions dels propis assegurats i la prestació rebuda guardava una relació directa amb la cotització prèvia. Des d'Alemanya es va estendre a d'altres països entre els últims anys del segle XIX i començaments del XX. Model universal: El 1942, a Anglaterra, William Beveridge va concebre un nou model de Seguretat Social que ampliava la protecció al conjunt de la població i davant de qualsevol situació que fes disminuir o perdre la renda del treball. L'objectiu era garantir des del sector públic un nivell mínim de renda, sense necessitat de cotitzacions prèvies.

Objectius de la Seguretat Social: -

-

Protecció de la salut dels assalariats i de les persones al seu càrrec. Garantia d'uns ingressos justos, quan es deixen de percebre els que deriven del treball com a conseqüència d'enfermetat o d'accident, de la conjuntura econòmica o de l'edat. Compensació de les càrregues suplementàries que per a les famílies deriven del manteniment i de l'educació dels fills.

Per cobrir aquests objectius estableix una sèrie de prestacions socials: -

-

Prestacions sanitàries (enfermetat, comuna o professional, accident, maternitat) Prestacions económiques: subsidis (provisionals, en cas d’enfermetat, accident o atur) i pensions (permanents, en cas de jubilació, invalidesa, viudetat i orfendat) o altres ajuts ocasionals (auxili per defunció, ajut per intervenció quirúrgica, indemnitzacions per accidents laborals, etc.). Serveis socials (ajuda a domicili per a minusvàlids, tercera edat, etc.)

Models de finançament: a) Finançament mitjançant cotitzacions dels afiliats (principi del benefici). Les cotitzacions poden ser gestionades de diverses maneres: -

-

Mètode de la capitalització: es constitueix un fons de reserva amb les primes recaptades que s'inverteix productivament per fer front al pagament de prestacions quan sorgeixi la contingència en el futur. Les prestacions seran proporcionals a les aportacions realitzades. Mètode del repartiment: es financen les despeses que s'han de donar durant un període amb els recursos ingressats durant el mateix període, amb una finalitat redistributiva.

b) Finançament totalment públic, amb ingressos tributaris recaptats d’acord amb el principi de capacitat de pagament.

10

c) Finançament mixt, en part amb cotitzacions, en part amb recursos públics. És el model de finançament vigent avui a Espanya, que a més contempla la separació de les fonts de finançament: - Les cotitzacions financen les prestacions contributives, proporcionals a l'esforç contributiu realitzat. - L'aportació de l'Estat cobreix les prestacions universals (assistència sanitària i serveis socials) i no contributives (rendes de compensació per a aquells que sense tenir la carència necessària es troben en situació de necessitat en la vellesa o la incapacitat). Incidència econòmica de la Seguretat social -

-

-

Les quotes de la seguretat social són, en la part a càrrec dels treballadors un impost que grava els salaris percebuts. La cotització a càrrec dels empresaris tendeix a traslladar-se als treballadors, en forma d'una reducció dels salaris pagats. Pel que fa a les despeses de la seguretat social s’afirma que tendeixen a suposar una reducció de l'estalvi, ja que les prestacions garantides fan menys necessari l'estalvi individual. Des del punt de vista de la distribució de la renda la seguretat social té un efecte redistributiu entre els treballadors que tenen ingressos i aquells que són beneficiaris de prestacions. Les depeses de la seguretat social, des d’un punt de vista més general representen un factor d’estabilitat econòmica, ja que garanteixen un nivell de demanda continuat en aquells períodes en què la conjuntura econòmica és recessiva i formen part dels anomenats "estabilitzadors automàtics" en el marc de la funció d’estabilització que la concepció de la Hisenda funcional atribueix a l’Estat.