Ciències Socials Espanya al s. XIX 3r ESO La guerra contra Napoleo. Crisi de l'antic règim. Liberalisme El motí d'Aranjuez obrí un període crític. Carles IV i Godoy foren enderrocats i Ferran VII fou nomenat rei ( març del 1808 ). La família reial fou atreta a Baiona per parlamentar amb el govern francès, mentre les tropes franceses,comandades per Murat, prenien posicions a la Península Ibèrica. El 2 de Maig del 1808 s'inicià l'aixecament contra els francesos, que proclamaren rei Josep Bonaparte, i començà la guerra contra Napoleó, de la qual cal assenyalar la constitució de Baiona (1808), el sorgiment d'un primitiu federalisme amb la creació de juntes provincials (Catalunya, Astúries, etc ) i d'una Junta central presidida per Floridablanca, la reunió de les Corts a Cadis i la constitució de Cadis ( 1812 ) de signe liberal, la formació de guerrilles ( El Empecinado, etc. ), i la intervenció de forces angleses per lluitar contra els exèrcits de Napoleó. El tractat de Valençay ( desembre del 1813 ) posà fi a la guerra; Ferran VII tornà a Espanya, restaurà l'absolutisme i anul·la la Constitució del 1812 ( maig del 1814 ) mitjançant un cop d'estat. Del 1814 al 1820 s'estroncaren les fonts d'ingresos extraordinaries ( colònies americanes i fort deute pùblic ), aquest exerci una forta pressió tributària sobre el país, s'agreujà la crisi del comerç exterior i es col.lapsà la naixent indústria i l'agricultura comercialitzada. L'única sortida, la tansformació revolucionària, no era possible perquè les forces del cop d'estat eren les més conservadores de l'antic règim. El clericat no volia posar la seva immensa riquesa a to del desenvolupament modern, i els camperols foren aturats per la reinstauració del règim senyorial. La burgesia, en crisi per la pèrdua dels mercats colonials i sense possibilitat d'engrandir el mercat nacional, prengué consciència de la necessitat d'enfonsar l'antic règim per a continuar el progrés del país i es convertí en la inspiradora dels moviments revolucionaris del període 1814 − 20. El país exigia un desenvolupament econòmic modern que era impossible si no n'era eliminat el latifundisme eclesiàstic i el règim senyorial. Això és el que intentà el règim constitucional sorgit de la insurrecció de Riego, pel març del 1820, a Cabezas de San Juan. El nou règim, que intentà de posar en pràctica els principis de la constitució de Cadis del 1812, era feble i fou eliminat per la reacció europea ( la Santa Aliança ) i les forçes , retrògrades de l'antic règim espanyol per impedir l'experiència reformista de Riego ( els Cent Mil fills de Sant Lluís Trienni Constitucional ). La revolució burgesa. L'entesa del latifundisme i el capitalisme burgés. Del 1823 al 1833 Ferran VII instaurà l'absolutisme polític que donà lloc a la Dècada Ominosa, caracteritzada pel desenvolupamnet de la revolució burgesa a Espanya, que finí, de fet, cap a l'any 1837 i bandejà definitivament l'antic règim, per l'aliança entre el latifudisme agrari i el capitalisme burgès, en el marc d'una forta repressió polìtica i social i d'una generalització de la misèria econòmica i social del poble, a més de la pèrduda de les colònies americanes ( batalla d'Ayacucho, 1824 ) i la guerra dels Malcontents a Catalunya ( 1825−27 ). El 1830 es produeix en l'escena política espanyola una aproximació entre els moderats, els ferrandistes i les classes burgeses. En aquesta atmosfera apuntada, la succeció a la corona recau en la princesa Isabel, filla gran del monarca. Mort Ferran VII el 1833, i fins el 1840 la seva vídua Maria Cristina actuà de regent. Durant la primera guerra Carlina ( 1833−1840 ), entre isabelins i carlistes es radicalitzaren les posicions respectives. Els primers pasen 1

desde del moderantisme de Martinez de la Rosa, el comte de Toreno ( organitzà la desamortització ), al extremisme de Mendizábal, i els segons abandonen el programa reformista per tancar−se en un reaccionisme a ultrança. L'any 1836 l'aixecament dels sergents a La Granja imposa a la reina regent la Constitució del 1837, de to més liberal que l'Estatut Reial del 1834. El 1839 amb el conveni de Bergara, finalitzà la guerra carlina; però el general Espartero, progressista es pronuncià contra la reina i fou nomenat regent, el 1840. En finalitzar aquesta guerra s'havia consumit la crisi de l'antic Règim i el triomf del sistema liberal que la força decisiva no va ser la burgesia com els restants països del occident europeu sinò el exèrcit. S'obri llavors un període, fins a la crisi del 1866, de prosperitat econòmica, potser influït pel fet de la desamortització d'augment de la producció agrària i mobilització de capiltals. La primera fase de la industrialització, iniciada poc després del 1840 un creixement espectacular de la indústria tèxtil ( 1840−50 ) i instal·lació de la xarxa ferroviària iniciada abans del 1850 i desenvolupada durant els anys 1850−60, fou deturada en la seva expansió vers al 1860, primer en el ram textil i després molt fortament per el ferroviari, que començava la seva comerçalitzatció. Durant la breu regència d'Espartero ( 1840−43 ) sorgí el partit democràtic amb tendències republicanes ( 1840 ), que aplegà la petita burgesia i obrers , entraren en vigor uns arranzels desfavorables a la burgesia textil (1841) i un aldarull barceloní es comvertí en una rebolta contra Espartero, dirigida per una junta popular i la Patuleia. Barcelona fou bombardejada i ocupada per Espartero ( 1842). Un any després tornaren de l'exili els generals moderats Narváez i Concha i un aixecament a tot Espanya obligà Espartero a exiliar−se ( 1843 ). La dissolució de juntes pel govern de Madrid no fou acceptada a Catalunya i provocà l'aixecament de la Jamància. El 1844 s'inicià el període de deu anys de predomini moderat, conegut per la Decada Moderada. Isabel II fou proclamada major d'edat i els moderats organitzaren la guàrdia civil i promulgaren la Constitució del 1845 favorable a l'executiu. No foren pocs els escàndols financers ( Salamanca ) i la corrupció governativa ( afer del ministre Sartorius ); fou imposada la reforma tributària de Mon (1845) i fou concertat un concertat un concordat amb la Santa Seu (1851). El govern moderat desplegà una política centralista que, a Cataluya, originà la guerra dels Matiners ( 1846−48 ) amb la reaparició de partides carlines. L'oposició d'un sector dels moderats a Narváez, amb el suport dels progressistes, provoca la rebe·lió del general moderat O' Donnell a Vicálvaro ( juliol del 1854 ), la reaparició d'Espartero i el Bienni Progressista ( 1854−56 ), que promulgà una sèrie de lleis progressives com la de desamortització de Pascual Madoz ( 1855 ). El moviment obrer es desenvolupà i s'origina una forta agitació a tot Espanya, sobretot a Catalunya, que portà a la vaga general del juliol del 1855. La constitució del 1856, de caire progressista, no arribà a ésser promulgada. La reina allunyà els progressistes del poder i obri un període, que durà fins el 1868, en el qual alternaren en el poder els moderats de Narváez i els de la Unión Liberal d' O'Donnell. En aquest temps s'originen nous partits democràtics, com el republicà federal de Pi i Margall, i els fets de política exterior feren sorgir generals nous, com Serrano i Prim: aquest últim, enquadrat en les files progressites, intentà diverses vegades el canvi de règim mitjançant l'aixecament. Irrupció de la petita burgesia, la menestralia i el moviment obrer. Narvárez i O' Donnell morien el 1868 i el règim d'Isabel II fou desprestigiat. La flota, amb l'almirall Topete el davant, sectors de l'exèrcit amb Serrano i Prim, i les juntes locals, formades per progressistes, demòcrates i membres de la Unió Liberal, organitzaren la Revolució de Setembre del 1868, que enderrocà la reina i obrí un període liberal fins a la Restauració ( 1874 ). Serrano i Prim asseguraven un govern provisional. Fou establert el sufragi universal i el dret d'associació obrera: aquest promulgà l'aranzel lliurecanvista i la Constitució del 1869 monàrquia, però democràtica, i després de lluites internes, fou escollit Amadeu de Savoia com a rei, que arribà a Espanya quan Prim, el Sagasta Ruiz Zorrilla, el creixement del republicanisme, el desenvolupament del moviment obrer organitzat en la Federació 2

Regional Espanyola de l'AIT (creada en el Congrés de de Barcelona de 1870 ), juntament amb l'inici de la segona guerra Carlina, etc. portaren a la dimisió d'Amadeu I i a la proclamació de la Primera República Espanyola ( febrer del 1873 ). Aquesta, intentà de portar a la pràctica els principis democràtics i federalistes, desenvolupats sobretot a Catalunya ( amb intents de crear l'estat català ), es trobà, ultra amb l'oposició monàrquica, amb la guerra carlina i amb l'aixecament contonal de València, Múrcia, i Andalusia. Un cop d'estat del general Pavía ( gener del 1874 ) del general Martínez Campos que inaugurà l'època de la Restauració. La Restauració. El caciquisme. Socialisme i anarquisme. La crisi del règim Monarquic La dinastia borbònica fou restaurada sota la direcció de Cánovas, cap del Partido Conversador, que obtingué la col·laboració del Partido Liberal, dirigit per Sagasta, però en restaren el marge els republicans de Ruiz Zorrilla, els federalistes del Pi i Margall i els carlins. El torn d'El pardo (1855), bé que Sagasta ja havia ocupat el poder anteriorment ( 1881 ). L'eix fonamental del sistema polític fou la Constitució del 1876 i el caciquisme, amb el trucatge electoral organitzat per Romero Robledo des del ministeri de governació i amb el consentiment actiu dels governadors civils escollits del partit en el poder que controlaven els cacics i la guàrdia civil locals. La corrupció s'estengué per tota l'administració a causa del spoil system existent, mentre aquest oblidava l''equipament dels serveis públics (ensenyament...etc. ). En aquest període foren dutes a terme, sota el govern liberal de Sagasta, pressionat per l'esquerra del seu partit ( Marcos ), mesures jurídiques importants, com la promulgació del codi civil (1889 ), de les lleis d'enjudiciament civil i criminal amb introducció del jurat (1888 ), i del la llei del sufragi universal del 1890 ( adulterada conscientment per la pràctica del caciquisme ). L'exèrcit modernitzà els efectius i augmentà la seva formació tècnica i intel·lectual. L'Església Catòlica tingué tracte de favor i s'estengué l'acció dels ordes religiosos, sobretot en l'ensenyament. Aquests anys fou organitzada també la Institucion Libre de Enseñanza, de caràcter laic i es desenvolupa el catalanisme. El moviment obrer organitzat experimentà la ruptura definitiva entre socialisme i anarquisme, amb la creació (1881) de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola ( de tendència anarquista ) i, més tard (1888), la del Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors ( de tendència socialista ). Hi hagué un període de forta agitació que culminà en el terrorisme dels anys 1893−97 ( bombes del Liceu, de Canvis Nous, assasinat de Cánovas, etc ) i els processos de Montjuïc ( 1894), a més de l'agitació camperola a Andalusia sobretot. D'altra banda, la política colonial era confusa, tant a Cuba com al Marroc, i només Maura preconitzà, el 1893, una política autonomista que, en èsser rebutjada, facilità la iniciativa del Partido Revolucionario Cubano, dirigit per José Martí, que, amb el grito de Baire ( 1895 ), obrí la segona guerra d'independència cubana i que, amb l'ajut de la política expansionista del EUA, provocà la secssió de Cuba i la crisi colonial del 1898. Aquesta crisis colonial provocà una certa consciència regeneracionista ( Joaquín Costa en fou exponent ) que influí en Maura i Canalejas i que fou representada per la política del govern de la unió conservadora ( 1899−1901 ), sostinguda per les forces del partit conservador reorganitzades per Francisco Silvela a la mort de Cánovas i per les forces del general Polavieja, que, d'acord amb la burgesia catalana, havia publicat un manifest contra el caciquisme, per a la descentralització de l'estat i l'aplicació d'una política favorable al comerç. CRONOLOGÍA PERSONATGES BALDOMERO ESPARTERO (1793−1879) La carrera militar y política del general Espartero s'inicia al 1833, a la mort de Ferran VII. Llavors estallà la primera guerra carlista... i conseguir el final del conveni de 3

Vergara i la pacificació del Maestrazgo, el seu prestigi i la seva popularitat el portaren a la presidència del Govern i a la Regencia del país ( 1840 ) que exerceix fins a 1843 que es quan comença a declinar la seva estrella. En 1856 es retirà a Logroño on morir als 86 anys. JUAN PRIM ( 1814−70 ) va ser un dels ultims generals polítics del s. XIX. Popular per ser el més dotat amb verdader talent de estadista. Contribuir en alt grau en la caiguda de la reina Isabel II. Va ser assesinat ( 30 de decembrer de 1870 ). LEOPOLDO O´DONNELL (1809 1867). La figura del general don Leopoldo O´Donnell és una de les que més resalte militar i politicament agafen a Espanya a mitjants del segle passat. Va neixer a Tenerife el 12 de gener de 1809. Quan va esclatar la guerra civil (1833) era capità d'infermeria. Va lluitar amb gran encert i fortuna. Afecte sempre amb la reina Maria Cristina, va d'emigrar a França després de la caiguda d'Espartero, tornà, i funda la Union Liberal. Ell mateix dirigir la campanya victoriosa contra el marroquins. Es retira en Bayona on va moriri el 5 de novembre de 1867. RAMON M.a NARVÁEZ (1800− 1868) granadino. Va neixer a Loja al 5 d´agost de 1800. En la guerra civil acsendeix de capità a mariscal de camp.El rival de espartero. Li deien, pel seu sobrenom el Espadón de Loja. El 2 de mayo de 1844 ocupó por primera la presidència del Consejo de Ministros. En el 18 de novembre de 1845 s'he li otorga per Isabel II el títul de duc de València. Ell va ser el lider del partit moderat, fins a la seva mort, passada en Madrid el 23 de abril de 1868. jnjnjhj FERRAN VII ( 1784− 1833 ) ha sigut un dels reis més criticats. En el aspecte internacional la seva política va ser desfavorable a Espanya. Com o demostren les perdides de terreny a Amèrica com: Florida pels Estats Units i del imperi Ultramar sols van quedar Cuba, Puerto Rico, i les Filipines. LA REINA ISABEL II. Va se reina des dels 13 anys fins als 38, encara que ella va morir als 70 anys i quatre va ser retirada al seu palau de Castilla , en Paris. Per temperament encara que ella fos senzilla i campechanía, va sentir la plenitud de la realesa. Pero sempre va tenir que disfrutar−la amb amargura. La seva juventud no va ser molt bona: sempre la presionaven per la política, als 16 anys va haver d'acceptar un espós. La resta del temps sempre va ser presionada. Va tenir la satisfacció de tenir un fill Alfons XII. MARIA CRISTINA I ALFONS XIII: La reina prodigi. Ella tenia dos deures el govern del país i la preparació del seu fill per que pugués ocupar el seu tro en les millors condicions. Va acostumar al seu fill a cuidar−se de la seva salut: fer exercicis físics per enfortir−lo...etc. Maria Cristina va ser dos coses bona reina i bona mare. ANTONIO DE CÁNOVAS DEL CASTILLO, ( 1828−1897 ). Cánovas era un home historiador eminent i gran tribu. Nascut a Málaga el 8 de febrer de 1828. Va ser el alma de la restauració alfonsina. Canovas portava un pla que en forma que no sigui l'exèrcit sinó les Corts les que procalmesin el nou rei. Ell va ser la figura màxima dins el element civil al servei de la monarquia. Un anarquista li va treure la vida en el balneari de Santa Águeda el 8 d'agost de 1897.0 ALFONSO XII ( 1857 − 1885 ). Quan la reina la mare d'Alfonso començava a perdre i en canvi augmentaven les simpaties dels espanyols pel princep expatriat, aquesta abdica la corona, en París a favor del seu fill el 25 de juny de 1870. Tenia 17 anys quan el general Martínez Campos, en Sagunto, li torna el tro als seus majors. FRANCISCO PI I MARGALL ( 1824− 1901). Va ser el apòstol del federalisme. En el govern de Figueres va ser ministre de la Governació. En els primers dies de juny de 1873 un cop proclamada la República federal, va quedar al davant del poder Executiu. El 18 de juliol va caure per desordens i la anaraquia ho va acabar. Va ser el ídol dels federals.

4

RAFAEL DEL RIEGO ( 1785−1823 ). Era asturià. Lluitar per la causa nacional com capita, quan la guerra de la Independencia Presoner del exèrcit napoleònic a causa de la batall de Espinosa dels Moteros. Va ser internat a França, on allà va veure els principis de la Revolució i creure que seria fàcil aplicar−los a Espanya. Un cop triumfador comencar el dit trienio liberal . Va ser assesinat a mariscal del campo el 7 novembre de1823. LUIS LÓPEZ BALLESTEROS (1778−1853). Era gallego, financer i el millor polític que servir a Ferran VII. López realitza la maltrecha a Hisenda, protegi la indústria. Va morir a Madrid el 12 de octubre de 1853. DON CARLOS Ma DE BORBON I AUSTRIA−ESTE (1848−1909). Va ser el ultim dels pretendents carlistes que va vindre a Espanya a recobrar el tro. I dirigí l'ultima guerra (1872−76). Al final va sentir un gran amor per Espanya. AMADEU I DE SABOYA (1845−1890). Era el tercer fill de Piamonte. Va nèixer en Turí al 30 de Maig de 1845. Les Corts espanyoles el van elegir per ocupar el tro que deixar la Isabel II. Amadeu I va vindre a Espanya quan tenia 24 anys. I demostrà ser un gran rei. Abdica el 11 de febre de 1873. Murí en Turí en 18 de gener de 1890. MANUEL RUIZ ZORRILLA (1833−1895) Va ser un jefe de l'esquerra radical durant el regnat d'Amadeu. Va neixer en Burgos el 22 de març de 1833. Era abogat. Als 25any va ser elegit diputat de les Corts. Es posa al davant de la Comisió parlamentària que va anar a Itàlia a oferir al tro a Amadeo d e Saboya, el juliol de 1871 arriba a president del Consell. Muri el 13 de juny a Burgos. LEOPOLD DE HOHENZOLLERN es relaciona a Espanya per la seva breu aparició al tro quan Pirm buscaba afanosament per Europ. Més la seva noble actuació no poder evitar la guerra contra francoprusina de 1870. VOCABULARI ·Constitució: Llei fonamental d'un país que estableix i garanteix el drets dels cutadants. També regula el sistema de poder: en defineix els seus organs, les seves funcions i relacions. ·Regència: Període en el qual el teòric rei no és major d'edat i ha de governar un familiar major d'edat. ·Desamortització: Alliberar béns amortitzats. ·Monarquia constitucional: Forma de govern en el qual el poder del monarca no és absolut sinó que esta limitat per un Parlament elegit per sufragi. ·Carlins: Grup de persones que defensaven els drets de Don Carles. ·Regeracionista: moviment ideològic espanyol, que preteconitza una sèrie de de reformes polítiques, econòmiques i socials per a la regeneració del pais. ·Socialisme: Doctrina i sistema que defensaven la llibertat política i econòmica, la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació del ciutada en l'activitat política i econòmica. ·Anarquisme: Doctina politico−social que preconitza la llibertat ototal de l'home i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. ·Democràcia: Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i l'elecció dels governants 5

per sufragi universal. ·Nacionalisme: Concepte definit per Fichte en l'obra Discursos a la nació alemanya (1807), on afirma que els grups humans que tenen un llengua, una història, i unes tradicions comunes formen una nació i tenen dret a constituir−se. ·Sexeni: Període de temps que dura sis anys. ·Antic Règim: Sistema d'organització política, econòmica i social existent a Europa fins l'adveniment del liberalisme. Es caracteritzava pel domini d el'activitat agrícola, el manteniment del règim senyorial i la instaruració de la monarquia absoluta. A Europa el trànsit de l'Antic Règim al liberalisme es va realitzar en l'últim terç del s. XVIII i la primera meitat del se. XIX. ·Isabelins: Grup de persones que defensaven els drets de Isabel II Activitats sobre documents • Qui tenia la sobirania nacional? Qui formava la nació espanyola? La sobirania nacional era formada per la nacio. El conjunt de tots els espanyols. • A qui delegava el poble espanyol la sobirania per fer les lleis? Ho delegaven a les corts. • Con s'estableix la divisió de poders? Qui defensava aquesta teoria política? En els tribunals. Ho defensa la llei. • Què et sembla que és una monarquia moderada hereditària ? A dir hereditària em sembla que vol dir que es va transmeten de pares a fills. • Actualment hi ha la mateixa divisió de poders? Sí, encara hi es. Bibliografia Nom del llibre

Nom de l'autor

Editorial

Enciclopèdia Catalana

Varis

Enciclopèdia Catalana

Enciclopèdia Multimèdia Compacta

Varis

Enciclopèdia Catalana

Enciclopèdia Larousse

Varis

Enciclopèdia Larousse

6

Història d'Espanya

Varis

Institvot Gallach

Mediterrania 6

Varis

Espanya al s. XIX

Varis

Enciclopèdia Larousse

Indèx electrònic

Varis

Enciclopèdia Catalana

Vicens Vives

7