INTRODUCCIÓ El mètode de les quintes consisteix a sortejar una cinquena part dels homes útils dels quals s'han d'incorporar a l'exèrcit. A partir del segle XVII es comença a implantar aquest sistema a Catalunya ja que hi ha una manca de soldats voluntaris i els terços* estan decaient. Aquest mètode va ser sempre impopular ja que les llistes d'homes útils estaven plenes d'exempcions, de manera que les classes treballadores van acabar suportant el pes del servei militar, normalment força llarg. Més endavant, la supressió de les quintes serà un símbol de progressió i de reivindicació per les classes populars. A la resta de Països Catalans s'aboliran més tard i es passarà al sistema de voluntaris. Aquest suposa el pagament de substituts o bé d'una quantitat per cada plaça no ocupada. Tot i així, les quintes tornaran a sorgir i causaran greus aldarulls i conflictes durant tot el segle XIX a Espanya. En aquest treball es mostren cronològicament els fets més importants referits a les quintes des dels seus inicis fins a la seva abolició.

*el terç era el nom que durant els segles XVI i XVII reberen les unitats militars de la monarquia hispànica o a les unitats militars reclutades esporàdicament per les institucions catalanes. Avalot de les quintes: Al 1773 es produí l'anomenat Avalot de les quintes a Barcelona, causat per intentar aplicar el sistema de quintes. Fins aleshores el reclutament havia estat per voluntariat i quan el capità general O'Connor Phaly ordenà establir les llistes de joves per al sorteig, aparegueren un gran nombre de revoltats. El 4 de maig grups de joves recorrien la ciutat en senyal de protesta, fins i tot van intentar escapar−ne. Els guardians del Portal Nou ho impediren a trets i hi va haver morts i ferits. L'ajuntament envià un nou informe a Madrid on s'expressava el descontentament del poble català vers la incorporació forçosa de l'exèrcit i que grans masses de joves fugien cap a França per escapar del sorteig. El govern va intentar esbrinar qui eren els promotors de l'avalot, però enlloc de castigar−los va abolir la diputació de gremis i col·legis professionals, que s'havia negat a fer les llistes de quintes. Al 1774 es formà una Junta de Govern amb autoritats locals per al reclutament de l'any següent, però no van comptar amb Barcelona en el sorteig. Van dissimular aquest fet dient que a la resta del Principat es continuava aplicant el sistema de voluntaris pagats en lloc del sorteig. Servei militar per substitució i redempció: Al 1837 es va promulgar una llei que posava fi a l'antic sistema de reclutament militar i que estarà vigent fins 1

el 1912. Les exempcions gratuïtes que tenien els privilegiats s'acaben, s'aboleix la propietat i les professions liberals. Al mateix temps aquest servei obligatori general es podia substituir per diners pagats a d'Estat, l'anomenada redempció en metàl·lic. La substitució home per home va ser admesa més endavant. Aquesta figura de l'home que ocupa el lloc d'un altre apareix molt sovint a la literatura espanyola i hispano−americana. El soldat de les dobles és un heroi de molts romanços catalans. Alguns romanços republicans eren acusats de fer propaganda del reclutament. A continuació hi ha diversos exemples d'aquests romanços: Per quin motiu a la quinta / tot lo jovén feu anà (...) / Pares y mares de Espanya / Que teniu los fills per casà / Mireu que ab cuatre cent duros / Lo fill podreu llibertà / Veneu cuan tingueu a casa / Sense que us quedi un llansol... Després del sorteig a alguns pobles sovint es cantaven cançons força optimistes, d'aquest tipus: Si Dios me saca con vida / Del servicio militar / Haré cuenta que me he muerto / Y he vuelto a resucitar... A la guerra me lleva / Mi necesidad / Si tuviera dinero / No fuera, en verdad. Un estat de guerra crònica tan a la Península (1808−1815, 1823, 1825−1827, 1833−1840, 1841−1849, 1854−1856, 1872−1876) com a Ultramar (1810−1826, 1859−1860, 1866−1877, 1894−1901, 1909, 1920−1923), una taxa de mortalitat del 50% (1866−1877 i 1895−1898), condicions de servei infrahumanes, pèrdua probable de l'ofici... tot això comportava que a Espanya fos una necessitat la substitució del servei militar, més que en altres països. Fer anar un fill al servei era una necessitat molt més immediata que donar−li un ofici o pagar−li una carrera. Però sovint les famílies donaven tot el que podien abans d'enviar un dels seus fills a l'exèrcit. Això feia que un pare de família que hagués donat terres, diners estalviats i els seus béns per tal de quedar−se amb el fill, es quedés en la misèria. Aquest és un dels motius pels quals existeix estancament social i analfabetisme. Algunes regions d'Espanya, com a Galícia i a Lleó, els redimits (són els que paguen per no anar al servei) escassegen mentre que els substituts són abundants i l'abandonament de files és el més alt de la Península, d'un 50%. En canvi a llocs com Catalunya on hi ha molts redimits i substituts la deserció és molt reduïda (15−20%). El preu de la redempció era, de 1850 a 1912, de 1500 a 2000 pessetes d'or i el de la substitució oscil·lava entre 500 i 1250 pessetes. Aïllament: Entre els avanços introduïts per les lleis del reclutament serà obligatori que tots els nois al fer els divuit anys s'hauran d'inscriure a les llistes de l'Ajuntament d'on resideixin els seus pares. Els que estiguin a Ultramar o a l'estranger l'han de sol·licitar al poble on els seus familiars van tenir l'últim domicili a la Península o Illes. Durant els mesos de gener i febrer els alcaldes repartiran bans on s'anunciaran els joves de dinou i vint anys que s'inclouran a les llistes per tal de poder rectificar possibles errors. Seran compresos a l'aïllament aquells mossos de vint anys, que no hagin fet els vint−i−un el trenta d'abril. Els que en tinguin vint−i−un i no n'hagin fet vint−i−cinc, encara que siguin casats o vidus, no han estat inclosos anteriorment, però la llei de 1878 amplia l'edat a trenta cinc, i la de 1885 a quaranta. A partir de 1885 als pares dels que no han estat allistats se'ls imposarà una multa entre dues centes cinquanta i cinc centes pessetes, i s'elevarà a mil pessetes a aquells que no es presentin voluntàriament a pagar. Aquests no s'inclouran al sorteig general i seran classificats com a soldats. Si fossin inútils per al servei, s'arrestaran 2

durant tres mesos i hauran de pagar a més la multa anterior.

El sorteig: Als joves o familiars dels aïllats se'ls haurà d'anunciar de la data del sorteig vuit dies abans. Aquest començarà a les set del matí amb la presència de tots els aïllats i durant tot el dia només pararà una hora al migdia. S'aniran escrivint tots els noms i números en paperetes iguals i s'introduiran dins de boles. Aquestes es posaran dins de dos globus, es remouran i dos nens menors de deu anys les aniran treient. El Regidor llegirà els noms en veu alta i el President els números, davant dels interessats. El Secretari anirà anotant els resultats i de cap manera es podrà detenir el sorteig. Cada cop que s'anunciava un soldat les mares ploraven, encara que el dia del sorteig era anomenat dia de la gran celebració. Alguns mossos sol·liciten la inclusió per culpa de la ineficàcia dels Ajuntaments. Aquests solen allistar a molts joves en pobles on no els corresponia, errors als cognoms, etc. En aquests casos es fan sorteigs supletoris. Durant tres dies els interessats tindran temps per a poder reclamar errors. Solen reclamar casos on un jove està inscrit en molts pobles, per tant té moltes més possibilitats de ser escollit. Els mossos de quota: A partir de 1912 es va abolir aquest sistema de redempció i substitució i van aparèixer els anomenat mossos de quota. Aquests pagaven un preu segons el temps que volien fer el servei. Per exemple, enlloc de fer un servei de tres anys, els quotes de 1000 pessetes el feien en deu mesos i els quotes de 2000 el feien en cinc mesos. Segons el preu que pagaven podien escollir l'època en què volia fer el servei, però la condició indispensable per ser mosso de quota era tenir uns estudis i una educació. D'aquesta manera havien de fer el servei complet aquells que eren analfabets i així no perjudicava la carrera dels que podien estudiar.

El fet de poder pagar o no per anar al servei polaritza la societat en dos grups: els privilegiats i els desheretats. Aquells que eren accionistes de companyies hipotecàries, d'assegurances contra el servei militar i de crèdits es beneficien directament dels substituïts i redimits, tenen el monopoli de transport dels soldats que no es poden ni redimir ni ser substituïts, de la propietat de mines o terres en territoris per conquerir i de la compra−venda de substituts. Al capdavant d'aquestes empreses hi trobem figures polítiques com Pascual Madoz, el ministre d'Hisenda proteccionista, Laureano Figuerola, el ministre d'Hisenda lliurecanvista, el duc d'Alba, el duc de Rivas, els descendents de Colón, els financers de Salamanca i Girona, etc. En principi, el preu recol·lectat de les redempcions en metàl·lic havia de ser per reclutar un voluntari que substituís al redimit. Així es feia a França, Bèlgica i altres estats d'Alemanya que es practicava el sistema. Però a Espanya es va aplicar per a la compra d'armament, per a construir quarters i vaixells, per finançar campanyes, i per a mantenir la Guàrdia Civil. D'aquesta manera els veritables voluntaris els havien de pagar una pensió de vellesa, d'invalidesa i en cas de mort, la viduïtat i l'orfandat. Per això eren anomenats soldats 3

cars. El que es feia era no enviar els soldats cars a llocs de risc per tal de no haver de pagar−li res, i en canvi enviar−hi els gratuïts, encara que siguessin més inexperts i menys resistents. Percentatge de voluntaris i de quintats Arma Infanteria Cavalleria Artilleria Enginyers Administració B. Sanitària Inf. Marina Guàrdia Civil

Península Voluntari 11% 8 7 11 28 23 14 95

Quintat 89% 92 93 89 78 77 86

Ultramar Voluntari 5% 6 5 6 12 9

Quintat 95% 94 95 94 88 91

Revoltes provocades per les quintes: La impopularitat de les quintes provocà el que han estat considerades les darreres bullangues a Barcelona, les quals van influir moltes poblacions catalanes. Per exemple a Valls es produí l'anomenada Saragata de les quintes, aldarull produït pel reemplaçament de l'exèrcit. Va ser una revolta sense ramificacions fora de la vila, tot i que, com ja s'ha esmentat, van succeir revoltes similars a tota la resta de Catalunya. La motivació era el nerviosisme dels liberals sota el règim moderat, sumat al fet que quan protestaven judicialment els jornalers i propietaris, els moderats estaven a favor dels propietaris. El reclutament d'aquest any ja havia acabat amb un avalot, el crit de fora les quintes augmentava per la notícia que els mossos d'esquadra havien de dur a Tarragona els presos. Alguns d'ells eren polítics com Anton Escoda (Escoda d'Alió) i Pere Salas (Cego del Tint). El poble protestà de manera radical i cridant morin advocats i procuradors i morin els que saben llegir i escriure! va sortir al carrer contra les classes altes. El 16 de juliol un grup armat de Vilafranca del Penedès, sota el comandament d'Emeteri Huguet (l'Armanté), juntament amb liberals de Valls, desarmaren els mossos d'esquadra i van alliberar els presos de la garjola, i a més, els van armar. Un cop van tornar els mossos rearmats de Tarragona a Valls van produir una revolta que durà tota una llarga nit. La lluita va suposar la mort de diversos combatents dels dos bàndols. Durant aquestes revoltes fou empresonat Josep Anselm Clavé a la ciutadella de Barcelona. 4

Finalment s'aconseguí el restabliment del servei que hi havia fins aleshores, el de les substitucions. Però al 1869, durant el regnat d'Amadeu de Savoia, es van tornar al sistema de quintes. Aquest fou protestat per tot l'Estat Espanyol ja que una de les promeses dels dirigents de La Gloriosa havia consistit en la supressió de les quintes i matrícules de mar. Però el general Prim, des del ministeri de la Guerra, n'havia ja decretat una (va afirmar que seria l'última efectuada a Espanya), i, al setembre de 1869 en va decretar una altra dient que quaranta mil mossos anessin al servei. La indignació del poble va ser molt gran. Tots els partits, menys els partidaris del govern, van protestar però els republicans encara van anar més enllà. Van aprofitar el descontentament del poble per publicar a la premsa que el govern no complia amb el que havia promès a Cadis el 1868. El govern havia sigut el primer en dir: A baix les quintes! i per tant estava desdient la seva paraula. Els cabdills de la revolució van decidir parlamentar la situació. El diputat republicà Juan Tutau va dipositar a la taula de les Corts, en una sola sessió, trenta cinc protestes contra les quintes. El comitè liberal de Barcelona, compost per unionistes, progressistes i radicals, va reclamar als seus diputats, que estaven assentats als bancs de les majories, el seu vot contra les quintes, ja que al ser escollits havien contradit el compromís de no acceptar−les. Les protestes presentades per Tutau van quedar a sobre la taula sense que les llegís ningú i amb les del comitè de Barcelona i altres va passar el mateix. La indignació dels republicans anava augmentant i van decidir convocar una manifestació, ja que era legal. La manifestació de Barcelona i la de Madrid van ser les més nombroses. A les pancartes de Barcelona hi deia: Ciudadanos: Os invitamos a la manifestación que verificará el partido en la ruinas de la Ciudadela, derrumbado baluerte de la tiranía. Acudir todo; vuestras mujeres, las madres de vuestros hijos... . A les manifestacions hi havia gent de totes les classes socials, moltes dones amb els seus fills, música i banderes de diferents societats polítiques. La Comissió organitzadora va pujar al despatx del governador civil i va prometre que la quinta decretada per Prim no es portaria a terme. Però poc temps més tard hi van haver aldarulls a Sans, Gràcia i diversos punts de Barcelona perquè Prim va imposar l'execució del seu decret. La manifestació de Madrid va ser organitzada pels clubs Comitè Central Republicà, Juventud Republicana i Club de los Hijos de Padilla. Els tres grups eren força radicals i anaven dirigits per Orense (marquès de Albaida). Aquest va ser el primer en parlar i va dir: Ciudadanos: Los soldados, en un país libre, sólo se necesitan para resistir una invasión extranjera. Quien apoye la quintas es porque quiere un ejército de mercenarios. Quiere arrancar a los hijos del pueblo de su trabajo, para convertirlos en instrumentos de la tiranía. També van parlar Polo, Araus, Joarizti i Pierrad. Pierrad va dir que la revolució no havia servit per res i que no fan falta les quintes, enlloc d'elles hi ha d'haver voluntaris ben pagats, ben instruïts i ben nodrits. El dia següent, a les Corts, el govern va demanar explicacions al general Pierrad. Prim el va amenaçar fortament amb paraules rebels i, després, Sagasta continuà sent encara més dur que Prim. Com que Pierrad era sort no va entendre les paraules de Sagasta i va callar. Fernando Garrido, l'orador republicà més violent va dir el següent: El cupo de soldados que vais a obtener por medio de las quintas, decís que es para mantener el orden y evitar una guerra civil. Pero yo creo que en lugar de producir este resultado pudiera muy bien acarrearos el conflicto a que se quiere hacer frente. Porque al tratar de sacar a los mozos, por fuerza de sus casas, los que sean fanáticos preferirían mejor ir a defender a Don Carlos, y los que sean republicanos, querrán mejor sostener la república, sobreviniendo de este modo el desorden, que el interés de todos está en no promover. El 22 de març, les dones de Madrid es van dirigir al Palau del Congrés. Els porters del Palau les van detenir però Dámasa Ronda, que presidia la comitiva, va entregar un bitllet que hi deia que la comissió de senyores volia protestar en contra de les quintes i que esperaven una resposta immediata per poder participar al debat. Rivero, el president de la cambra, va rebre la comissió al seu despatx però els hi va negar l'entrada al saló de les sessions. Hi va haver protestes, crits, desmais i vidres trencats per part de les dues mil dones, a més dels homes que des del carrer s'adjuntaven a la protesta. Castelar, Luis Blanch, Sorni i Joaritzi van intentar 5

calmar−les però va ser inútil. Joaritzi encara les va excitar més, semblava que anessin a assaltar la Assemblea. Finalment les tropes van dissoldre la situació. Dámasa Ronda, al marxar, li va dir a Rivero: Comprendo que no se ponga usted del lado del pueblo. Al fin es el que hace un año, siendo alcalde de Madrid, dió un bando mandando trabajar trece horas diarias a los obreros del municipio. ¿Habrá verdugo?...

El 20 de març de 1870 es va fer una altra manifestació a Barcelona en contra de les quintes. Els barris de Sans, Gràcia i Sant Martí van ser llocs on la revolta tingué més virulència i van protestar en contra de la contribució de sang. Tot seguit s'exposa un text escrit per un republicà. Abuy fá un any que tot lo pla de Barcelona estaba conmogut. Lo sorteig pera la quinta celebrat uns quants dias avans en Sans, habia indignat de tal manera los ánimos que no fou possible evitar escenas tristas y dolorosas, promogudas pe'ls que prometeren al poble lo que no li han complert. No en va s'atenta contra la llibertat de un poble, no en vá se li deixa de cumplir lo que publica y solemnement s'li ha promès. La contribució de sanch, per més odiada en un poble tan actiu y treballador, tant amant de la llibertat y de la sagrada institució de la familia com es lo poble català; per mes que fassin los tirans, per mes forsa que tingan, per mes que amenassin, no s´arrelará may. Lo poble vol ser libre y no consentirá may en ser esclau. Lo poble vol treballar y ja may convindrá en fer abdicassió de son caracter y de sos instints nobles per passar á ser una miserable màquina que á més de no produir res gesta molt y es un perill permanent per los drets populars. ¿que d'estrany té donchs que are fa un any lo pla de Barcelona en pes protestes en nom de Catalunya contra'l restabliment de las quintas, contra'l restabliment d'una contribució odiosa, malehida, infame que tothom creya abolida?. La rahó y la justicia estaban de part del poble y sols fou posible acallar sa veu, la veu dela veritat, á canonadas. Y encara aixis sols s'ofegá la veu del poble per breus instants. Las aspiracions justas ja may despareixen. Per xo lo crit de ¡abaix las quintas! que ahir sonaba com l´eco fidel d'una justa aspiració, sona abuy encara y sonará sempre mes fins que la abolició de la contribució de sanch siga un fet. En va, donchs, satelits y lacayos dels fronts coronats arrancareu de las filas del poble los que voleu convertir en vasalls vostres; en va voldreu que las bayonetas sigan lo fonament solit del vostre edifici ja mitj descalabrat; en va lo estruendo del canó y lo soroll de la fusilleria seran los unichs arguments que oposareu á las peticions fundadas del poble. Lo dia de la desaparició de las quintas se acosta, perqué s'acosta 'l dia de l'adveniment de la República Federal y allavoras los que avuy us serveixen de lacayos seran los que us demanaran compte dels anys que'ls heu tingut esclaus. ¡Aquesta any heu quintat! ¡Saben perque? Perque ja s'ha acabat los temps de las calaveradas. Si voleu repartirvos graus y condecoracions será precís que dongueu un pas mes pel cami del cinisme y que ni la escusa tingueu de que premieu tal ó qual fet heroich. S'ha acabat lo temps de las calavaredas, prou sanch inutil s'ha derramat ja. Si vosaltres no escatimeu ni la sanch del poble, ni la dels vostres lacayos, apreneu de un poble que, mes humanitari que valtres, escatima fins la de aquells que sols serveixen per donar trstorns cada dia á la nostra desventura nació.

6

S'ha acabat ja lo temps de las calaveradas. Mentres sigueu forts, mes forts que nosaltres, ja que es lo dret de la forsa y cap altre lo dret que us sosté, maneu. Aprofiteus mentres us passa l'hora; quinteu, rifeu als homens com si's tractés d'uns sers sense inteligencia y sense voluntat llibre; imposeu contribucions exageradas que per tot serveixin menos per lo que haurien de servir:aprofiteus, perque'l dia que s' us acabi ja hi podreu fer una bona creu. Aprofiteus, perque las vostras farsas no duraran pas sempre y vindrá un dia que s'hauran d'acabar. Aprofiteus perque'l poble vol justicia, lo poble vol la República y la República vindrá. Y aquell dia haurá caigut del tot la vostra obra, aquell dia triunfará de veras la justicia. Allavoras no tindreu, com are la sort de tot un poble dins del vostre puny, ni los fills de la terra hauran d'abandonar la casa, la familia y lo treball per anar á sostenir en lo trono á un estranjer. ¿Creieu que aixó no vindrá? Tambe creya Isabel segona que no cauria y avuy es una reina sense trono.També Napoleon se afiguraba que estaba molt ben arrelat en son imperi y avuy la Fransa té republica. També Pio Nové 's creya molt segur en Roma y avuy Roma es dels italians. No dupteu de lo que'us diem. Heu tirat un guant al poble y 'l poble l'ha recullit. Avuy calla, avuy contempla impassible la seva desgracia; avuy mira ab silenci lo que passa. Més ¡ay!no callará sempre. Lo dia que parli aixecará ben be la veu y's fará sentir, com es va fer sentir lo da 29 de Setembre de 1868, com se va fer sentir lo any 54, com se va fer sentir lo dia 2 de Maig, com se va fer sentir en lo Bruch, com s'ha fet sentir sempre que la mosca li ha pujat al nas. No canteu victoria perque heu quintat. La vostra victoria d'avuy es la derrota vergonyosa de demá. Estigeu sempre á punt de pujar en lo tren, prepareu bé las maletas, perque lo tren está á punt de marxar. No mes falta que xiuli la locomotora perque's posi en moviment, y com mes quintareu, com mes escarni fareu la voluntat del poble mes s'acostará 'l dia de que la locomotora xiuli. Y quan lo tren marxi ¡ay de vosaltres si voleu deturar son impúls! Sortintse allavoras de son curs natural us precipitaria á tots en algun precipici. El dia 5 d'abril el general Figuerola es va encarregar del Govern Civil. Als barris del Carmen, Poniente i San Pedro ja hi havia aldarull. El dia 6 al matí, el general Figuerola va publicar un ban advertint als veïns que si eren honrats i no volien lluitar que es retiressin de casa seva, perquè dispararien tres canons des de Montjuïc i després del tercer començaria la lluita. A les deu del matí d'aquest mateix dia van començar a bombardejar la ciutat. Don Eugenio de Gaminde i Lafont era el capità general de Catalunya i el dia 6 d'abril va situar el seu quarter general a l'antiga casa de correus, anomenada Gibert i on avui hi ha l'Hotel Colón. Aquest comptava amb tropes ben instruïdes i amb els generals Baldrich, Acosta, Crespo, Palacios i Figuerola. Va fer col·locar una bateria de canons al llarg del Passeig de Gràcia. Els enemics no estaven visibles, i aquests van començar a saltar pels terrats de les cases fent foc sobre les tropes. Gaminde va fer durar la lluita de bales i canons durant tres dies. Al veure que amb aquest mètode seria difícil de vèncer, va col·locar quatre columnes armades en diferents punts estratègics per bombardejar Gràcia. Els soldats es veien molestats per les bales que sortien de les cases i per això van fer presoners a tots aquells que defensaven la seva propietat. D'aquesta manera van detenir unes dues centes persones, vells innocents, propietaris pacífics, metges, etc. que van haver de dormir en calabossos militars. El general Gaminde no va voler mostrar−se sanguinari ni cruel, per això va fer alliberar els dos cents presoners al cap de pocs dies. El dia 13 d'abril van ser afusellats a la plana de la Ciutadella quatre homes que van atacar la Guàrdia Civil, acusats per Gaminde, tot i que no tenien res a veure amb la insurrecció republicana. Un any després, el 8 de maig de 1870, va aparèixer el primer número de La Campana de Gràcia. Era un setmanari satíric, republicà i bastant anticlerical. El títol va ser suggerit per Valentí Almirall ja que recordava la campana de Gràcia que no parà de tocar durant els avalots contra les quintes dels anys anteriors. En aquest 7

primer número es recorda a les autoritats que l'abolició de les quintes era una reivindicació que no havia desaparegut del poble català i, només, la República podia satisfer aquest desig. Les guerres carlistes i el moviment cantonalista van generar un nombre important de baixes dins de l'exèrcit, obligant al Govern a decretar varis aïllaments en un mateix any, per tant les edats dels mossos variaran. És el cas dels anys 1874−1875 amb dos aïllaments extraordinaris per les necessitats de la guerra. Finalment, durant la Primera República, es van abolir les quintes, tal com els republicans esperaven. BIBLIOGRAFIA: • MASRIERA , Arturo: Barcelona Isabelina i revolucionària. Barcelona: Ed. Políglota. 1930 • Gran Enciclopèdia Catalana • Base documental d'Història Contemporània de Catalunya • SERRA, A. ¡Abaix les quintes!. Número monogràfic dedicat a l'aniversari del siti de Gràcia. Barcelona: La Campana de Gràcia 9 d'Abril de 1871 • El precio de la pátria, entrevista feta a dues noies historiadores d'Almeria • SALES, Núria. Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos. Ed. Ariel Quincenal • Diccionari d'Història de Catalunya, ed. 62

8