El procés de pau a Síria: Pot la diplomàcia imposar-se a la violència?

Clara Miret Carbonell

1

Índex 0. Introducció..................................................................................................5 1.El conflicte armat........................................................................................8 1.1. Definició..................................................................................................................8 1.2. Causes dels conflictes armats................................................................................8 1.3. Classificació dels conflictes armats........................................................................9 1.4. Actors principals d'un conflicte...............................................................................9 1.5. La intensitat d'un conflicte....................................................................................10 1.6. Quan s'acaba un conflicte?..................................................................................10 1.6.1. Conflictes finalitzats en els últims anys........................................................10 1.7. Conseqüències dels conflictes armats.................................................................11 1.8. Els conflictes armats en les últimes dècades......................................................12 1.8.1. Evolució dels conflictes des de la fi de la Guerra Freda...............................12

2. La resolució de conflictes: els processos de pau................................14 2.1. Els processos de pau...........................................................................................14 2.1.1. Models de procés de pau..............................................................................15 2.1.2. Etapes dels processos de pau......................................................................17 2.1.3. Condicions per poder entrar en un procés de pau.......................................18 2.1.4. Riscos habituals en els processos de pau....................................................19 2.1.5. L'etapa final dels processos: el post-conflicte i la implementació dels acords de pau......................................................................................................................20 2.1.6. Processos de pau dels últims anys...............................................................22

3. L'Organització de les Nacions Unides (ONU)........................................24 3.1. Què és?................................................................................................................24 3.2. Òrgans principals..................................................................................................24 3.3. Història de l'ONU..................................................................................................25 3.4. Objectius de l'ONU...............................................................................................26 3.5.Com es finança l'ONU?.........................................................................................27 3.6.El paper de l'ONU en la resolució de conflictes....................................................27 3.6.1. Què pot fer l'ONU davant d'un conflicte?......................................................27 3.6.2. Trajectòria de l'ONU en la resolució de conflictes........................................29 3.6.3. Èxits en la resolució de conflictes per part de l'ONU....................................29

4. La Guerra Civil Siriana.............................................................................33 4.1. Les protestes de 2011..........................................................................................33 4.2. De les protestes a la guerra civil..........................................................................33 4.3. El transcurs de la Guerra Civil Siriana.................................................................35 4.4. Baixar al-Àssad i el seu règim.............................................................................36 4.5. L'oposició política de Baixar al-Àssad..................................................................36 4.6. Actors armats........................................................................................................37 4.6.1. Actors armats opositors sirians no jihadistes................................................38 3

4.6.2. Actors armats opositors sirians jihadistes....................................................38 4.7. El paper de la religió en la guerra de Síria...........................................................39 4.8. L'armament químic...............................................................................................39 4.9. Conseqüències.....................................................................................................40 4.10. Conclusions de la Guerra Civil Siriana...............................................................41

5. El procés de pau de la Guerra Civil Siriana...........................................42 5.1. El procés de pau al 2011......................................................................................42 5.2. El procés de pau al 2012......................................................................................44 5.2. El procés de pau el 2013......................................................................................49 5.3. El procés de pau el 2014......................................................................................54 5.4. Posició dels actors internacionals en la Guerra Civil de Síria.............................55 5.5. Conclusions sobre el procés de pau....................................................................58

6. Paper de Qatar en el conflicte sirià........................................................60 6.1. Introducció............................................................................................................60 6.2. Qatar: el país dinamitzador del procés de pau sirià.............................................60 6.3. Qatar: proveïdor d'armaments a Síria..................................................................62 6.4. Conclusions sobre el paper de Qatar en el conflicte sirià....................................63

7.Conclusions...............................................................................................64 8. Annexos....................................................................................................66 9. Bibliografia i Webgrafia...........................................................................72 9.1. Bibliografia............................................................................................................72 9.2. Webgrafia.............................................................................................................72

4

0. Introducció

Des de petita, he tingut un gran interès per la tasca de la comunitat internacional en els conflictes armats. En coherència, quan se'm va demanar que escollís un tema pel treball de recerca, vaig decidir que faria una investigació sobre les iniciatives dels actors internacionals en un conflicte actual. A més, desitjava saber més coses sobre les Nacions Unides, una organització que, francament, un cop finalitzat el treball veig que tenia idealitzada. Després de passar-me uns dies fullejant els diaris, vaig decidir que estudiaria el cas de Síria, ja que jo sabia que hi havia hagut iniciatives internacionals per a que s'acabés la guerra, però aquesta seguia cobrant vides. D'aquí va sorgir la meva hipòtesi: Per què no s'aconsegueix la pau a Síria malgrat els esforços internacionals? Durant tota la meva recerca, he estat analitzant el procés de pau sirià per a poder arribar a trobar la solució a la meva hipòtesi. No obstant, mentre examinava aquest procés, vaig adonarme que hi havia un país sobre el qual sabia molt poca cosa, que havia posat més esforços que cap altre país per a que hi hagués una transició democràtica a Síria: Qatar. Per aquest motiu, vaig decidir analitzar el seu paper de forma molt més concreta.

He hagut d'establir uns límits, sobretot en la part referent a les Nacions Unides, ja que és una organització que comprèn desenes d'organitzacions. Com a conseqüència, quan parlo de la tasca de l'ONU en les negociacions de pau de Síria, només em refereixo a la que s'ha dut a terme des de l'organisme de l'Assemblea General i la realitzada pels mediadors. El conflicte, el tracto des del seu començament al 2011 fins aquest estiu del 2014, ja que en els últims mesos, la tendència no canvia: l'Estat Islàmic i de Llevant domina els territoris del nord de Síria. Pel que fa a les iniciatives de la comunitat internacional, les analitzo fins el dia que podem considerar que van acabar: el 15 de febrer de 2014 quan acaba la Conferència de Ginebra.

El meu treball es divideix en dos grans blocs: el marc teòric, que consta de tres apartats: en el primer exposo informació sobre els conflictes armats i les seves característiques en l'actualitat; en el segon, tracto el tema dels processos de pau com a mètode de resolució d'aquests conflictes; també, he elaborat un apartat sobre les Nacions Unides i la seva 5

tasca en la creació de pau. L'altre gran bloc és la meva recerca: l'anàlisi i seguiment de la Guerra Civil Siriana i el seu procés de pau. Finalment, he avaluat el paper de Qatar en aquest procés. A més, com a annex incloc una entrevista a Vicenç Fisas, el director de l'Escola Cultura de Pau de Barcelona.

El mètode de treball que he utilitzat ha estat l'anàlisi de resolucions de l'ONU i de la Lliga dels Estats Àrabs per a poder fer el seguiment del procés de pau. També, he examinat el contingut de les resolucions de l'Assemblea General i, posteriorment, he buscat la votació de cada país membre de les Nacions Unides en cada resolució. Després, he traslladat aquesta informació a un mapamundi, per a poder determinar quins són els blocs ideològics dels països respecte

aquesta guerra. Finalment, també he utilitzat com a

mètode de recerca l'anàlisi de discurs, per tal de poder complementar el seguiment del procés de pau i treure conclusions sobre quina és la posició de determinats països com Qatar en el conflicte. A més, també he entrevistat al director de l'Escola Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, Vicenç Fisas, el qual és, a més, l'escriptor de bona part dels llibres en els que m'he basat per fer les parts teòrica i pràctica del treball.

Com ja he mostrat en l'anterior apartat, una bona part de les fonts que he consultat són primàries. No obstant, també he utilitzat fonts secundàries. Tot i això, aquestes són pàgines webs de centres que porten molts anys dedicats a l'estudi de conflictes armats i la pau, com per exemple, l'Escola Cultura de Pau de Barcelona, el Stockholm International Peace Research Institute o el Lauterpacht Centre for International Law de la universitat de Cambridge. A més, aquest estiu vaig assistir a un curs ofert per la Universitat de Barcelona anomenat Conflictos actuales y cooperación internacional, del qual he pogut aplicar bona part dels coneixements que vaig adquirir en l'apartat que tracta sobre els conflictes armats a l'actualitat.

La dificultat més important amb la qual m'he trobat és que quan se'm va demanar que plantegés el meu tema, no tenia cap noció sobre la tasca de la diplomàcia en els processos de pau i no vaig acabar de definir-lo bé. Com a conseqüència, en alguns moments m'he desviat del tema principal i he explorat altres temes que també estaven relacionats amb el meu, però que no acabaven d'encaixar. Per exemple, he dedicat un 6

grapat d'hores a analitzar de forma reduïda la intervenció de l'ONU en diversos conflictes, com el de Salvador o el de Cambodja. Una altra dificultat amb la qual m'he trobat es deu al fet que el treball és totalment actual. Quan vaig començar, jo mencionava el grup armat Estat Islàmic i del Llevant com un grup minoritari vinculat amb Al-Qaida. En canvi, actualment l'Estat Islàmic és el grup armat opositor que més importància té, degut a que ha conquistat tot el nord de Síria i l'oest d'Iraq i, a més, ja no està vinculat amb Al-Qaida. Com a conseqüència, he hagut d'estar constantment actualitzant la informació.

Aquest treball no hagués estat possible sense el programa de la Universitat de Barcelona Recerca per a la Pau del qual m'he beneficiat amb la supervisió i ajuda de Cati Jérez, experta en conflictes armats que ha dedicat hores a ajudar-me amb els aspectes de geopolítica i a enfocar bé l'objectiu del meu treball. A més, m'ha aconsellat tècniques molt útils per a aconseguir que el meu treball sigui més visual i menys feixuc. També vull agrair a Vicenç Fisas, al qual he entrevistat, la seva amabilitat i tracte. A més, m'ha regalat alguns dels llibres escrits per ell i el seu equip, els quals m'han servit de gran utilitat, han estat la base d'aquest treball i estic segura que utilitzaré en un futur. Desitjo agrair, també, a la Laia Jiménez per haver-me dictat la votació de cada un dels 193 països membres de l'ONU en 5 resolucions diferents i, a més, la seva paciència en tot moment mentre jo elaborava el meu treball. Finalment, agraeixo a la meva tutora del treball de recerca Anna Barrachina per tota la gran feina que ha fet corregint-me, guiant-me i ajudant-me en tot moment i intentant aconseguir que deixés de fer tantes redundàncies i que sintetitzés molt més la informació.

Els meus coneixements previs sobre la temàtica d'aquest projecte és tot el que vaig aprendre a l'assignatura de religió durant l'etapa d'ESO i 1r de Batxillerat. Vaig estudiar la guerra entre Israel i Palestina i la dels Balcans. Vaig aprendre sobre els seus actors armats, les seves causes, característiques i les seves conseqüències. També vaig tenir un primer contacte amb la gestió de les Nacions Unides d'aquests dos conflictes. M'han sigut útils també els coneixements que tenia de geopolítica que vaig adquirir gràcies a l'assignatura d'història del món contemporani de primer de batxillerat. Per exemple, degut a que l'any passat havia estudiat els diferents països comunistes, em va ser molt més fàcil poder determinar per què hi havia dos blocs amb posicions clarament diferenciades en el conflicte sirià. 7

1.El conflicte armat 1.1. Definició

Entenem per conflicte armat “tot enfrontament protagonitzat per grups de diferent índole (tals com forces militars regulars o irregulars, guerrilles, grups armats d’oposició, grups paramilitars, o comunitats ètniques o religioses) que, utilitzant armes o altres mitjans de destrucció, provoquen més de 100 víctimes en un any”.

1.2. Causes dels conflictes armats

La major part dels conflictes armats no són ocasionats per una sola causa, sinó que es deuen a l’acumulació d’aquestes. Les causes més freqüents són: •La lluita per a accedir a o per a mantenir el poder polític. •La lluita per a disposar d’un grau d’autonomia o d’independència d’una regió. •La lluita pel control del territori (ja sigui perquè aquest és ric en primeres matèries, per la seva posició estratègica o pel seu valor històric i/o religiós). •La marginació ètnica o regional o colonització de certes comunitats per altres. A més d’aquests factors que poden provocar un conflicte cal afegir-ne d’altres que fan possible que esdevinguin conflictes armats. Aquests són la possibilitat de comprar armes, el reclutament de soldats, la utilització dels recursos naturals per a finançar dels despeses del conflicte armat i l’interès que tenen els altres països en el desenvolupament d’aquesta guerra.

8

1.3. Classificació dels conflictes armats

Els conflictes armats poden ser interns, interns internacionalitzats o internacionals.

Conflicte armat intern: És aquell que està protagonitzat per actors armats del mateix Estat que operen exclusivament des de l'interior del mateix. Conflicte intern internacionalitzat: És aquell en el qual alguna de les parts contendents és forana, i/o quan l'enfrontament intern s'estén al territori de països veïns. També es considera conflicte armat intern internacionalitzat si els grups armats tenen les bases militars als països veïns i en connivència amb aquests Estats, llancen els atacs. Conflicte internacional: És aquell en el qual s'enfronten actors estatals o no estatals de dos o més països. D'altra banda, cal tenir en compte que la majoria dels conflictes armats actuals tenen una important dimensió i influència regional o internacional a causa, entre altres factors, dels fluxos de persones refugiades, del comerç d'armes, dels interessos econòmics o polítics (com l'explotació legal o il·legal de recursos) que els països veïns tenen en el conflicte, de la participació de combatents estrangers o del suport logístic i militar proporcionat per altres estats.

1.4. Actors principals d'un conflicte

Els conflictes solen estar protagonitzats per les Forces Armades del Govern contra un o diversos grups armats d'oposició. També, per altres grups no regulars com els clans, guerrilles, senyors de la guerra, grups armats oposats entre si o milícies de comunitats ètniques o religioses.

9

1.5. La intensitat d'un conflicte La intensitat d'un conflicte armat (alta, mitjana o baixa) i la seva evolució (escalada de la violència, reducció de la violència, sense canvis) s'avaluen principalment a partir de la seva letalitat (nombre de víctimes) i altres impactes en la població i en el territori. Per tant, s'acostumen a considerar conflictes armats d'alta intensitat aquells que provoquen més de 1.000 víctimes mortals anuals, afecten normalment a parts significatives del territori i la població i impliquen un nombre important d'actors (que estableixen interaccions d'aliança, confrontació o coexistència tàctica entre ells). Els conflictes de mitjana i baixa intensitat, en els quals es registren més de 100 víctimes mortals anuals, presenten les característiques esmentades amb menys presència i abast.

1.6. Quan s'acaba un conflicte?

Es considera que un conflicte armat finalitza quan es produeix una reducció significativa i sostinguda de les hostilitats armades, bé sigui per victòria militar, acord entre els actors enfrontats, desmobilització d'una de les parts o bé perquè una de les parts enfrontades renúncia o limita notablement la lluita armada com estratègia per a la consecució d'uns objectius. Qualsevol d'aquestes opcions no significa necessàriament la superació de les causes de fons del conflicte armat ni tanca la possibilitat d'un rebrot de la violència. El cessament temporal d'hostilitats, formal o tàcita, no implica necessàriament la fi del conflicte armat.

1.6.1. Conflictes finalitzats en els últims anys

La taula següent mostra els conflictes que han finalitzat en els últims 15 anys: Any Països en els quals s'han finalitzat els conflictes 2000 Burundi, Sierra Leone 2001 2002 Angola 10

2003 RD Congo (Diàleg intercongolès), Índia (BLTF-BLT, DHD) 2004 2005 Indonèsia (Aceh), Irlanda del Nord, Sudan (Sud), Índia (NLFT), Iraq (Kurdistan) 2006 Sudan (Est), Sudan (Darfur - SLA Minawi), Nepal (CPN), Israel-Líban 2007 Costa de Marfil 2008 Mali (ADC), Benín-Burkina Faso, Burundi (FNL), RCA (varis), Kènia, Colòmbia (ERG), Sri Lanka (TMVP), Geòrgia-Rússia, Líban 2009 Mali (ATNM), Níger, Txad (Moviment Nacional), R. Centreafricana (FDPC, MNSP), RD Congo (CNDP), Somàlia (ARS), Índia (DHD-J), Birmània (KNU - KNLA Peace Council), Tailàndia- Cambodja 2010 Nigèria (MEND), Níger (MNJ), Txad (facció UFCD, UFR; UFDD, CDR, UFDD/F), Etiòpia (UWSLF, facció ONLF), Eritrea-Djibouti, Somàlia (ASWJ), Sudan (JRM, SLA-FREES), Índia (KNF, KNLF, KCP-MC facció Lallumba), Birmània (SSA-N) 2011 Sudan (LJM), Txad (FPR), R. Centreafricana (dissidència CPJP), RD Congo (FRF), Índia (UPDS), Birmània (NDAA, KHB), Espanya (ETA) 2012 R. Centreafricana (CPJP), Índia (DHD, APA, AANLA, STF, BCF, ACMA, KLA/KLO, HPC, IKDA, KRA), Nepal (SKTMMM), Birmània (SSA-S), 2013 Sudan (JEM-Bashar), Índia (UPPK, facció KCP-MC)

1.7. Conseqüències dels conflictes armats

La conseqüència més important dels conflictes armats, sens dubte, és la pèrdua de vides humanes. A part, cal afegir altres conseqüències que provoquen que durant generacions esdevingui difícil la reconstrucció de la pau, com per exemple: l’aprofundiment de l’odi entre les comunitats enfrontades i el desplaçament de grans contingents de població, ja sigui a camps de refugiats o l'exili a altres països. Aquestes conseqüències molts cops provoquen la resurrecció de nous conflictes en el mateix escenari. Altres conseqüències dels conflictes armats són: •L'enriquiment de la indústria armamentística 11

•La destrucció del territori i pèrdues materials •Retrocessió del creixement econòmic del país •Sentiment d'haver vulnerat tota una sèrie de normes bàsiques, de respecte i de justícia.

1.8. Els conflictes armats en les últimes dècades

A partir de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, l’escenari dels conflictes armats ha passat de ser els camps de batalla on combatien els soldats, a ser zones urbanes. Conseqüentment les estratègies militars que s’utilitzen a l’actualitat van molts cops dirigides a la població civil. Com a conseqüència, el 90% de les víctimes dels conflictes armats actuals són civils.

Des de la fi de la 2a Guerra Mundial

252 conflictes a 155 indrets

Des de la fi de la Guerra Freda

137 conflictes a 81 indrets1

Segons la Escola de Pau de la UAB actualment hi ha 40 conflictes actius a 26 indrets del món. D'aquests 40, només 4 són de màxima intensitat, és a dir, hi ha més de 1000 morts per any.

1.8.1. Evolució dels conflictes des de la fi de la Guerra Freda

Evolució del nombre de conflictes armats des del 1990 fins al 2012:

1990 - 1993

50

1994 - 1997

42

1998 - 2001

38

2002 - 2005

32

2006 - 2009

36

2010 - 2012

33

1 Dades del departament d'Història de la Universitat de Barcelona.

12

Es pot observar que des de els primers anys després de la fi de la guerra freda, el 1989, el nombre de guerres tenia tendència a baixar fins que ara, en l'actualitat, sembla que estigui estabilitzat en uns 30 conflictes i escaig. Aquest fet es deu a que es finalitzen alguns conflictes, com per exemple, el de l'organització armada ETA amb el govern espanyol, però n'apareixen de nous, com per exemple el de Síria.

A més, des de la fi de la guerra freda s'ha produït un canvi: s'ha passat d'agressió internacional a guerres intranacionals (guerres civils o guerres d'independència interna). Tot i que hi ha hagut guerres entre estats, com per exemple, la Guerra del Golf Pèrsic, o la Guerra de l'Afganistan, avui en dia són més comuns els conflictes intrafronterers, com el d'Israel-Palestina, el genocidi Rwandès o el conflicte turcokurd.

Els conflictes actius que hi ha avui en dia, es troben majoritàriament en les zones de l'Àsia Central i l'Àfrica. Alguns països en els quals trobem conflictes són:

Àfrica

Àsia

Mali, Senegal, Nigèria, Etiòpia, Líbia, Afganistan, Índia, Pakistan, Xina (Tibet), Somàlia, Sudan, Burundi, RD Congo, Filipines, Birmània, Tailàndia, etc. Uganda, Argèlia, etc.

13

2. La resolució de conflictes: els processos de pau

La resolució d'un conflicte armat és, bàsicament, l'aboliment de la violència física i estructural en una guerra. En els últims trenta anys han finalitzat 54 conflictes armats. D'aquests, 11 han acabat gràcies a la victòria militar d'una de les parts (20,4%) i els altres 43, gràcies a les negociacions en els processos de pau (79,6%).

Aquesta dada afirma l'eficàcia dels

processos de pau com a mitjà per a la resolució de conflictes. Tot i així, cal tenir en compte que hi ha més possibilitats que la pau sigui duradora si hi ha hagut un guanyador clar als combats. Com a conseqüència, el bàndol perdedor, per molt perjudicat que estigui, veu clarament que no val la pena renovar les hostilitats per tornar a sortir malparat.

2.1. Els processos de pau

Un procés de pau és un conjunt d'etapes que tenen com a finalitat arribar a uns acords, mitjançant el diàleg, el consens i normalment la mediació de tercers, per acabar amb la violència física i per iniciar, mitjançant la implantació dels acords, una nova etapa de progrés que permeti superar les violències estructurals que van propiciar l'aparició del conflicte. L'èxit d'un procés de pau recau en l'acompliment del que s'ha acordat. Per culpa de que no es compleix el que s'acorda, molts cops els processos de pau fracassen i se'n van a norris. Això produeix una major frustració ja que no s'han complert les expectatives creades i la violència pot ser, a vegades, més gran que la que es produïa durant la confrontació armada.

14

2.1.1. Models de procés de pau

Els tipus de models de pau venen donats pel tema de fons a discussió dels conflictes. Podem distingir cinc tipus de models: el model de reinserció, el de repartiment del poder, el d'intercanvi, el de mesures de confiança i el d'autogovern.

Tipus de model de procés de pau 1) Reinserció

Un grup armat accedeix a deixar les armes a canvi de rebre facilitats per reintegrar-se en la societat mitjançant un procés de DDR (Desarmament, Desmobilització i Reintegració), amb el que obtenen beneficis econòmics, assistència professional, sanitària i educativa, i facilitats per adaptar-se a la vida comunitària. És el més simple, però també el menys freqüent. Exemple: Model seguit pel Congo amb la milícia dels ninges.

2) Repartiment del poder Consisteix en repartir-se el poder polític econòmic i militar entre diversos grups armats. Es produeix quan els grups armats pretenen fer-se amb el poder del país per dirigir-lo a la seva manera. És un dels més freqüents. Exemple: A Somàlia es va crear un govern de transició format per diverses milícies que havien combatut entre sí. El problema d'aquest tipus de model de pau és que molts cops es confon amb un “Repartiment del Botí” i aquestes milícies no comparteixen amb la població els beneficis que obtenen controlant el país. 3) Intercanvi

Consisteix en donar pau a canvi d'una altra cosa, com per exemple pot ser: territoris, desocupació, democràcia o desnuclearització.

15

Exemple: A Israel i Palestina es podria aconseguir la pau mitjançant l'acord “pau per territoris”. A El Salvador i Guatemala la pau es va aconseguir mitjançant “pau per democràcia”. 4) Mesures de confiança Consisteix en crear mesures de confiança per relaxar la situació entre dos grups armats. És poc freqüent. Exemple: Per a la resolució del conflicte del Caixmir, entre el Pakistan i l'Índia, es va restablir la comunicació aèria i per ferrocarril entre els dos territoris, es van donar visats per visitar les respectives capitals, es van organitzar esdeveniments esportius entre els dos països (en particular de criquet), es va incrementar el nombre de busos que van d'un país a l'altre, etc.. Entre les dues Corees també es van crear mesures semblants com: el restabliment de correus entre els dos països, represa de les relacions diplomàtiques, es van reconèixer errors comesos en el passat i, fins i tot, es van celebrar partits amistosos de futbol (amb un resultat ben diplomàtic de 0-0) 5) Autogovern

Consisteix en obtenir l'autogovern en aquells territoris amb demandes d'autonomia o independència. És el model de pau més freqüent. Exemple: Aquest model és el que ha fet que s'aconsegueixi la pau a Irlanda del Nord.

16

2.1.2. Etapes dels processos de pau

Els processos de pau necessiten una gran inversió de temps. Normalment, acostumen a durar uns tres anys, tot i que a vegades s'arriba a necessitar dècades per a que finalitzin, com en el cas dels processos d'Irlanda o Guatemala. Consten de les etapes següents: 1) Fase de pre-negociació: Fase exploratòria: Funciona com una primera fase de tanteig. Les persones que hi intervenen (exploradors) s'asseguren de que les parts estiguin realment convençudes de que iniciaran un procés de negociació en el que hauran de cedir alguna cosa. En aquesta etapa es busca generar confiança en el propi procés. Acord preliminar: Un cop acabada la fase exploratòria, s'arriba a “un acord sobre el que s'ha d'acordar”. Acord de pre-negociació: En aquesta fase es determina “com es farà” l'acord. Acord “Full de Ruta”: La suma de les dues fases anteriors molts cops constitueix el “full de ruta” del procés de pau. El full de ruta és l'esquema sobre el que es farà, qui ho farà i de quina manera. S'especifiquen els passos a seguir durant la negociació i constitueix l'orientació del procés. 2) Fase de negociació: Acords Parcials + Protocols: En aquesta fase es considera que la negociació ja està oberta. La raó de ser d'aquesta negociació és que les dues parts s'asseguin per dialogar per tal d'arribar a un benefici mutu en el que “tots guanyen i ningú perd”. A la taula de negociació, només hi estan presents els actors primaris i els mediadors. No és convenient que els actors amics de cada part hi siguin. Si la negociació ha avançat satisfactòriament, s'haurà guanyat confiança entre les dues parts, el que permetrà arribar més fàcilment a l'acord general. Molts cops, en mig d'aquest procés s'hauran de gestionar declaracions d'alto al

17

foc2 i/o de cessament d'hostilitats3. Acord general: Gràcies a la fase anterior s'haurà aconseguit acabar amb la violència física. Ara, mitjançant la implantació d'aquest acord, haurà de començar una nova etapa de progrés que permeti superar les violències estructurals que van propiciar l'aparició del conflicte.

2.1.3. Condicions per poder entrar en un procés de pau S'entra en un procés de pau quan es considera que hi ha les condicions mínimes òptimes perquè aquest tingui èxit, tot i que, aquest després pateixi interrupcions. Aquestes condicions mínimes són les deu següents:

1) Reconeixement dels interlocutors: Es necessita que hi hagi un reconeixement polític dels interlocutors. 2) Seguretat: Les negociacions han d'oferir seguretat absoluta als negociadors. 3) Garanties: Les negociacions han d'oferir garanties de que es complirà el que s'acordi. 4) Acord sobre el metaconflicte: S'ha de reconèixer la diferència de plantejament dels actors, acceptant l'existència d'un problema comú que s'ha de solucionar. 5) Disposició a cedir una mica: S'ha d'estar predisposat a cedir alguna cosa que per l'altre actor és rellevant. 6) Voluntat de construir: Tenir la seguretat de que s'entra en un procés que permetrà participar en la construcció de quelcom nou, el que comporta tenir voluntat d'intervenir i de realitzar canvis. 7) Possibilitat de guanyar alguna cosa: Tenir la seguretat de que en entrar en el procés hi ha més possibilitats de guanyar alguna cosa (per un mateix i pels altres), que de perdre, el que suposa tenir confiança en el procés 8) Saber explicar: S'ha de saber com explicar que s'ha entrat en un procés de negociació sense que això causi humiliació o derrota. 2 L'alto al foc és la decisió militar de paralitzar qualsevol combat o ús de les armes durant un període de temps determinat. 3 El cessament d'hostilitats inclou, a més de l'alto al foc, el compromís de no segrestar, fustigar a la població, destrucció d'infraestructures, etc.

18

9)Disposar de facilitacions: Si hi ha facilitacions, aquestes han de ser mútuament acceptades i s'ha de tenir confiança en elles. 10)Donar la paraula al poble: Un procés de pau genuí ha de tenir en compte l'opinió de la població. Per tant, aquest ha de disposar de canals de comunicació per a que la gent pugui opinar sobre els temes que s'acordaran.

2.1.4. Riscos habituals en els processos de pau

Gràcies a l'observació del desenvolupament dels processos de pau dels últims anys podem fer-nos una idea sobre quins són els factors que provoquen que el procés no tingui èxit. Aquests són: 1) Falta de convicció dels actors: Si els actors no acaben d'estar convençuts de que entren en una negociació, això provocarà que aquests s'acusin entre ells i que el procés se'n vagi a norris. 2) Manca de suports externs: No s'ha de menysprear l'ajuda externa ja que normalment és necessari que hi hagi mediació externa, observadors i verificadors. Per tant, els actors han d'acceptar la seva ajuda, deixant de banda actituds d'autosuficiència. 3) Existència d'una mediació forçada: La mediació ha de ser voluntària i els actors no s'han de veure forçats a acceptar-la. Sinó, apareix el rebuig dels actors cap a aquesta. 4) Excés d'expectatives: Hi ha moltes dificultats, imprevists i incertesa en els processos de pau. Per tant, no és favorable que cap dels actors es crei grans expectatives, ja que sinó aquestes poden veure's frustrades 5) Sorgiment de violències i dissidències: Molts cops quan hi ha una negociació, hi ha divisions dintre dels grups que hi intervenen. Això es deu a que hi ha grups que s'estan beneficiant de l'economia de guerra i que la troben avantatjosa. Per tant, es mostren reticents a la finalització del conflicte. Gestionar l'activitat d'aquests “sabotejadors” és una de les més indispensables per a aconseguir l'èxit del procés. 6) Incompliment de l'alto el foc: Molts cops s'incompleix l'alto el foc i aquest fet serveix d'excusa per acabar amb les negociacions. Per tant, s'ha de saber controlar la situació i 19

intentar que hi hagi continuïtat en el procés, tot i l'incompliment de l'alto el foc. 7)Existència de nombrosos actors armats: En un procés de pau és òptim que hi hagi pocs actors, però sovint n'hi ha molts. A vegades, un grup es divideix en múltiples grups per tal de poder treure més profit de les negociacions. 8)Existència de veïns hostils: Molts cops, els conflictes prenen una dimensió regional, ja sigui pel comerç d'armes o pels refugiats que van als països veïns. Conseqüentment, aquests es mostren hostils a que el conflicte acabi. 9)Interessos econòmics vinculats a la continuació del conflicte: Hi ha molts interessos econòmics vinculats a la continuació del conflicte, sobretot en el continent africà. Aquests interessos provoquen que el conflicte s'allargui. Per tal de solucionar el problema, cal crear estratègies econòmiques per tal que l'assoliment de la pau sigui un incentiu més gran que la perpetuació de la guerra.

2.1.5. L'etapa final dels processos: el post-conflicte i la implementació dels acords de pau Després de signar l'acord de pau és quan arriba el moment de determinar la utilitat i el bon funcionament d'aquest. Es deixen enrere les etapes d'exploracions i negociacions i s'inicia una nova fase en què s'ha de posar en marxa l'acordat. Si té èxit, parlarem d'un bon procés de pau; si fracassa, és probable que sorgeixin noves violències i injustícies. Acabada la confrontació armada, toca reconstruir el que ha quedat destruït, el material i l'immaterial. Per aquest motiu durant uns anys es parla d'etapa de reconstrucció postbèl·lica, en la que s'ha de treballar en les vuit àrees següents:

1) Suport al procés de democratització • Modernització de l'Estat • Educació democràtica • Reforma del sistema de seguretat • Suport als processos electorals • Enfortiment del sistema judicial

20

• Suport a la societat civil • Educació cívica

2) Vigilància dels drets humans • Educació en drets humans • Reforç de la correcta aplicació dels drets humans. • Creació d'organismes i tribunals especialitzats • Difusió del Dret Internacional Humanitari

3) Enfortiment del procés de pau • Verificació dels acords • Suport als organismes de diàleg i reconciliació • Creació de comissionats de pau • Creació de Comissions de la Veritat 4

4) Desmilitarització • Eliminació de mines • Reducció de les Forces Armades i dels pressupostos militars • Supressió dels cossos involucrats en la repressió • Formació d'unes Forces Armades amb excombatents

5) Desarmament, desmobilització i reintegració d'excombatents • Transferència de terres • Assistència educativa, sanitària i alimentària 4Organismes d'investigació oficials, temporals, no judicials, encarregats d'indagar sobre una constant d'abusos contra els drets humans, inclosos els crims contra el dret internacional, i de determinar la veritat. 21

• Suport a projectes productius • Creació de microempreses i cooperatives • Educació per a les famílies 6) Suport al retorn de refugiats i desplaçats • Suport humanitari d'emergència • Assistència alimentària • Assistència sanitària • Reassentament dels refugiats i desplaçats 7) Suport als ferits i a les famílies de les víctimes 8) Rehabilitació de les zones malmeses •Reconstrucció de les infraestructures

Tots els països que firmen un acord han de fer front a una sèries de dificultats polítiques, econòmiques i socials. Quan aquestes siguin superades, es podrà parlar d'una autèntica superació del conflicte original.

2.1.6. Processos de pau dels últims anys Període de negociació

Anys Mediació

Motiu de fons

El Salvador 1984-1994

10

ONU

Democratització del país

Guatemala 1985-1996

11

ONU

Democratització del país

Irlanda del Nord 1987-2008

21

-

Autogovern

Angola 1988-2002

14

Portugal,

Repartiment del poder polític

Rússia, EEUU Sud-àfrica 1989-1994

5

-

Democratització del país

Libèria 1990-2003

13

ECOWAS

Repartiment del poder polític

Tadjikistan 1992-1997

5

ONU

Repartiment del poder polític

Sierra Leone 1994-2002

8

ONU

Repartiment del poder polític

Sud del Sudan 1998-2005

7

IGAD

Autogovern

22

Burundi 1998-2008

10

Tanzània, Sud- Repartiment del poder polític àfrica

Indonèsia (Aceh) 2000-2005

5

CDH, Finlàndia Autogovern

Nepal 2002-2006

4

-

23

Democratització del país

3. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) 3.1. Què és?

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945. Té la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment formen part de l'organisme un total de 193 estats del món, és a dir, gairebé tots els que són àmpliament reconeguts. A més té tres observadors permanents: el Vaticà, l'Orde Sobirana i Militar de Malta i l'Estat de Palestina.

3.2. Òrgans principals Disposa de cinc òrgans principals: •

L'Assemblea General: Ocupa un lloc central com a principal òrgan deliberatiu, de formulació de polítiques i representatiu de les Nacions Unides. L'Assemblea està integrada pels 193 estats membres de les Nacions Unides, cada estat té un representant, i proporciona un fòrum per al debat multilateral de tota la gamma de qüestions internacionals que comprèn la Carta. Cada país té només un vot independentment de la quantitat de població o del pressupost que aporta a l'organització.

•

El Consell de Seguretat: La seva funció principal és el manteniment de la pau i la seguretat mundial. Està format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 són permanents (Estats Units, França, Xina, Anglaterra i Rússia) i tenen dret a veto. La presidència del Consell de Seguretat rota mensualment. Les reunions són convocades

24

en qualsevol moment, quan hi ha una necessitat.

•

El Consell Econòmic i Social: Format per 54 membres que canvien cada 3 anys. S'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural mitjançant la celebració d'Exàmens ministerials Anuals ( on s'avalua els progressos en els objectius sobre el desenvolupament que s'han fixat en les grans conferències) i un Fòrum sobre Cooperació per al Desenvolupament de periodicitat biennal.

•

La Cort Internacional de Justícia (CIJ): La Cort Internacional de Justícia és el principal òrgan judicial de l'Organització de les Nacions Unides. Té la seva seu al Palau de la Pau a l'Haia (Països Baixos) i està encarregada de decidir en les controvèrsies jurídiques entre estats. També emet opinions consultives sobre qüestions que poden sotmetre òrgans o institucions especialitzades de l'ONU. Els seus quinze magistrats, elegits per l'Assemblea General i el Consell de Seguretat, compleixen mandats de nou anys.

•

El Secretariat de l'ONU: S'encarrega de les tasques quotidianes que executen funcionaris internacionals. La Secretaria presta serveis als altres òrgans principals de les Nacions Unides i administra els programes i les polítiques que aquests elaboren. El seu cap és el secretari general, nomenat per l'Assemblea General a recomanació del Consell de Seguretat per un període renovable de cinc anys. Les funcions de la Secretaria són tan variades com els problemes que tracten les Nacions Unides. Inclouen des de l'administració de les operacions de manteniment de la pau i la mediació en controvèrsies internacionals fins a l'examen de les tendències i problemes econòmics i socials i la preparació d'estudis sobre drets humans i desenvolupament sostenible.

3.3. Història de l'ONU

El 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el presidents dels Estats Units (Franklin D. Roosevelt) i el de la Gran Bretanya (Winston Churchill) es van reunir per crear una organització que ajudés a mantenir la pau al món. El 1945, es va unir a aquests mandataris Joseph Stalin, llavors dirigent de l'antiga Unió Soviètica.

25

A aquests tres països es van unir altres i així, el 1945 en la Conferència de San Francisco, va quedar establerta l'ONU gràcies a que 51 països es van posar d'acord per signar la "Carta de les Nacions Unides".

3.4. Objectius de l'ONU

Aquests són els principals objectius de l'ONU: •

Desarmament: El propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".

•

Creació i manteniment de la pau: Intenta que se solucionin els conflictes armats mitjançant els serveis del seu equip de “peacemakers” que s'encarreguen de crear processos de pau. També promou el manteniment de la pau, per exemple, per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir els combatents d'aixecar-se novament. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.

•

Assistència humanitària: Proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algú desastre natural.

•

Drets humans: Una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides, després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, va ser promoure els drets humans per prevenir tragèdies similars en el futur. Es va crear un marc legal per jutjar i actuar en contra de les violacions dels drets humans.

26

3.5.Com es finança l'ONU? El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre gaire d'un membre per a finançar les seves operacions, i per això, ha imposat un límit (22% del pressupost) a les contribucions dels estats membres. A mitjans de la dècada de 1980, l'ONU va viure una greu crisi financera, ja que molts estats membres (incloent-hi els Estats Units i la Unió Soviètica) es van negar a pagar part de llurs aportacions, al·legant problemes fiscals estatals i pel descontentament provocat per certs aspectes del sistema de funcionament de l'ONU.

3.6.El paper de l'ONU en la resolució de conflictes La missió primària de les Nacions Unides, tal com es va definir immediatament després de la Segona Guerra Mundial, és “preservar les noves generacions del flagell de la guerra”. A l'ONU, els països poden plantejar i debatre els temes més complexos, inclosos els problemes relatiu a la guerra i la pau. Quan els dirigents dels governs conversen cara a cara, es crea un diàleg que pot conduir a un acord sobre la manera amb la que es pot resoldre pacíficament els conflictes. Quan molts països s'expressen a l'uníson, o per consens, es genera una pressió mundial de molta influència. A més el Secretari General pot promoure també el diàleg entre les nacions.

3.6.1. Què pot fer l'ONU davant d'un conflicte?

A vegades es produeixen conflictes i confrontacions entre els països i una bona forma de solucionar és mitjançant el diàleg entre representants dels governs. Aquest diàleg moltes vegades l'inicia el secretari general en persona o pot enviar a un representant perquè el porti a terme. Si el diàleg entre governants falla, l'Assemblea General pot convocar els països afectats i entre totes les nacions que formen l'ONU prendre les millors decisions,

27

en forma de resolucions, per solucionar el problema. Tot seguit, els països en conflicte poden o no adoptar aquestes resolucions, ja que no tenen caràcter obligatori o vinculant. Quan l'Assemblea General no pot resoldre el conflicte, el Consell de Seguretat intervé i emet resolucions obligatòries que busquen ajudar a trobar una solució pacífica als conflictes quan no s'ha trobat una solució a través d'una altra via. L'ONU emprèn les següents iniciatives per mantenir la pau i la seguretat internacionals:

Diplomàcia preventiva

Procura aturar els conflictes abans que arribin a un nivell militar. Pot tractar-se d'alerta primerenca, mediació, determinació de fets i mesures, així com el foment de la confiança.

Establiment de la pau

Tracta de solucionar els conflictes amb mitjans pacífics com ara negociacions, arranjaments judicials, sancions o acords de cessació del foc.

Manteniment de la pau És el desplegament de soldats i personal civil (cascos blaus) entre les parts hostils per ajudar a dominar i resoldre un conflicte. Imposició de la pau

Es refereix a l'aplicació de sancions econòmiques, diplomàtiques o d'una altra índole, sense recórrer a mobilitzacions de soldats. La imposició de la pau també es refereix a l'autorització per part del Consell de Seguretat perquè alguns Estats de forma individual prenguin mesures militars.

Consolidació de la pau Aquesta és la reconstrucció i reconciliació de les parts, així com l'establiment de projectes que vinculin a les parts en conflicte per restaurar la pau duradora.

28

3.6.2. Trajectòria de l'ONU en la resolució de conflictes El final de la Guerra Freda l'any 1989 va comportar un increment de la demanda d'operacions de manteniment de la pau. Entre el 1948 i el 1988, l'ONU només va fer 15 operacions d'aquesta mena, de les quals només 3 van requerir alguna cosa més que tasques d'observació. En canvi, entre el 1989 i el 1991 l'ONU va dur a terme 31 missions de pau, 24 de les quals tenien una naturalesa molt complexa. Per exemple, la missió per descolonitzar el sud-oest africà a l'Estat Independent de Namíbia (UNTAG), el 1989, va ser la primera missió d'observació d'eleccions democràtiques, una tasca que des d'aleshores s'ha convertit en habitual.

3.6.3. Èxits en la resolució de conflictes per part de l'ONU

L'ONU ha aconseguit signar més de 170 acords de pau. Alguns dels seus èxits més destacats en la resolució de conflictes són: · Final de la guerra entre l'Iran i l'Iraq el 1988: Iraq volia annexionar la regió de Shatt alArab i el 1980 va envair Iran. Sadam Hussein, el president d'Iraq va pensar que rebria suport d'occident i que seria una guerra llampec. Després de més de vuit anys d'una guerra de desgast entre aquests dos països, arribà la pau per la intermediació de l'ONU, amb la resolució 598 del consell de seguretat 5, on s'exigia als dos països un alto al foc. Es va tornar al status quo anterior, és a dir, la regió de Shatt al-Arab va seguir formant part d'Iran, el que en la pràctica significava un triomf iranià i l'empobriment de l'Iraq que es va quedar sense diners per pagar l'enorme deute generat per la guerra. Tot i això, la ONU va actuar molt lentament (vuit anys després de l'inici de la guerra) i, a causa d'aquest fet, centenars de milers de persones van perdre la vida. Aquesta lentitud es deu, en gran part, a que països que formen part del Consell de Seguretat feien negoci venent armes als dos bàndols del conflicte.

5http://www.un.org/es/sc/documents/resolutions/ 29

· Pau a El Salvador el 1992: A El Salvador, entre els anys 1981-1992, es va desenvolupar una guerra civil entre el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), que pretenia prendre el poder del país d'una forma violenta i convertir al Salvador en un país socialista, i les Forces Armades de El Salvador (FAES), que pretenien mantenir el control del govern i protegir els interessos dels grups econòmics més poderosos. A més, el president que governava abans del començament de la guerra, Carlos Humberto Roberto, havia estat escollit de forma fraudulenta. En aquesta guerra van haver-hi més de 75000 morts i desapareguts. Després d'aproximadament deu anys de conflicte, el 1990 les dues parts van acceptar que l'ONU oficiés de mediador en el conflicte i es van iniciar converses per tal de trobar una solució a la guerra. Al maig de 1991, s'aprova la Resolució 693 6 del Consell de Seguretat per la formació de la Missió d'Observadors de les Nacions Unides per al Salvador (ONUSAL). El mes de setembre, el secretari general de l'ONU va intervenir directament establint un diàleg entre les dues parts a la seu de Nova York on s'acordaria l'alto al foc. Al desembre es van fer les negociacions finals i el dia 31 es va arribar a l'acord. A finals de 1991 l'ONU va certificar que tots dos bàndols havien complert amb els seus compromisos i els va convocar mitjançant la resolució 729 del Consell de Seguretat, a la signatura dels Acords de Pau de Chapultepec el 16 de gener de 1992 al Castell de Chapultepec, Ciutat de Mèxic, Mèxic, on van arribar a un consens. Aquests acords van suposar les bases per a la democratització del país. Després dels acords de pau, les Nacions Unides van prestar ajuda en missions de desminatge, reconstrucció i desenvolupament.

· Acords de Pau de París per a Cambodja el 1991: El conflicte apareix a causa de la lluita de poder entre diferents partits quan França atorga la independència a Cambodja el 1953. Després de que el general Lon Nol fes un cop d'Estat el 1970, durant la Guerra del Vietnam, es va desencadenar una guerra civil a Cambodja que duraria fins la dècada dels 80. Lon Nol tenia idees pro-occidentals i el seu règim s'alineà amb la política nordamericana. Per altra banda, els Khmers Rojos (comunistes) i el seu líder Pol Pot també 6http://www.un.org/es/sc/documents/resolutions/

30

pretenien governar. Finalment, Pol Pot fa un cop d'Estat el 1975 i pren el control del país, instaurant una dictadura comunista que acabà amb la vida de 1.700.000 persones que els Khmers Rojos consideraven contraris al seu règim. Durant tot aquest temps, el país havia estat dividit en quatre faccions: els partidaris del règim republicà de Lon Nol, els Khmers Rojos liderats per Pol Pot, el FUNCINPEC de l'ex-primer ministre i príncep Norodom Sihanouk i el Front per l'Alliberament Nacional del Poble Cambotjà (KPNLF). A finals del 1978, Vietnam va envair Cambodja i hi va instaurar un govern pro-soviètic vietnamita. Les tropes vietnamites es van retirar el 1989.

Els Acords de Pau de París, el 1991, que posaven fi a la Guerra de Vietnam, van atorgar a les Nacions Unides una responsabilitat sense precedents. Van permetre crear, mitjançant la resolució 7177 del Consell de Seguretat, la United Nations Transitional Authority in Cambodia (UNTAC) que va supervisar la unificació dels quatre grups en lluita, just després de celebrar-se les primeres eleccions. Una de les funcions de la CAMBODJA UNTAC era la de supervisar l'alto el foc i prendre mesures per al reagrupament, acantonament, desarmament i desmobilització dels grups armats.

· Moçambic 1994: Dos anys després que acabés la Guerra de la Independència de Moçambic respecte a Portugal (1975), es desfermà una guerra civil. Hi havia dos partits: El Resistència Nacional de Moçambic (RENAMO), d'idees conservadores, que s'oposava violentament al partit governant: el Front d'Alliberament de Moçambic (FRELIMO), d'idees socialistes. Aquest conflicte provocà més de 900.000 morts, cinc milions de civils van ser desplaçats, molts d'ells van perdre membres del cos a causa de les mines anti-persona, que segueixen estan molt presents a Moçambic. Els combats van acabar el 1992 i es va signar el Tractat de Pau de Roma, amb el suport de l'ONU, amb el qual es democratitzava el país i es celebraven eleccions multipartidistes el 1994. Per implementar l'acord l'ONU va establir l'ONUMOZ 8 com a força internacional, gràcies a la resolució 797 promulgada pel Consell de Seguretat, que va actuar sobre el terreny durant dos anys. A més, el líder de la RENAMO Alfonso Dhlakama va amenaçar d'acabar 7http://www.un.org/es/sc/documents/resolutions/ 8http://www.un.org/en/peacekeeping/missions/past/onumoz.htm 31

amb el procés de pau retirant-se de les eleccions, però Aldo Ajello representant especial de l'ONU, va aconseguir persuadir-lo que no ho fes oferint-li garanties per escrit que les Nacions Unides investigarien totes les queixes d'irregularitats en les eleccions, mitjançant la resolució 9609.

· Acords de Pau del 1996/ acord de repartiment de poders del 1997 al Tadjikistan: El 1991, després que Tadjikistan declarés la seva independència de la URSS, es van celebrar eleccions parlamentàries. Va guanyar Rahmon Naviyev, però grups polítics que representaven a minories es van oposar a aquesta victòria ja que deien que no se sentien representades a l'elit governant i li van prendre el poder. El 1992, comença una guerra civil entre aquestes dues parts que acabaria el 1997 i que deixaria més de 50000 morts. El mes de setembre de 1992, les Nacions Unides van a fer la seva primera missió exploratòria, a partir de la crida que va fer el president Rakhmon al Secretari General. Un mes més tard, es fa una altra missió exploratòria amb la participació activa de quatre països de la Comunitat d'Estats Independents (Kirguizistan, Kazakhstan, Rússia i Uzbekistan). El 1993, les dues parts comencen els diàlegs. El mes de setembre de 1993, les Nacions Unides preparen un alto al foc provisional. Uns mesos més tard, es crea la Missió d'Observadors de les Nacions Unides a Tadjikistan (UNMOT), mitjançant la resolució 96810 del Consell de Seguretat, amb la missió de supervisar la situació i recolzar les iniciatives de pau. Al juliol i agost de 1995, l'equip de l'ONU volà cinc cops a Tadjikistan per realitzar “negociacions de consulta” entre el president Rahmon i el líder de l'oposició, Nuri. A l'agost, les dues parts van firmar un Protocol de Principis Fonamentals per a Establir la Pau i la Concòrdia Nacional al Tadjikistan que es va convertir en el full de ruta del procés de pau. El procés de pau va seguir endavant fins que el 1999 es van celebrar eleccions pacífiques on Rahmon va ser reelegit. Es pot dir que la tasca de les Nacions Unides per assolir la pau a Tadjikistan va ser un èxit. També, s'han de tenir en compte altres factors com l'interès d'Iraq i Rússia en que el procés de pau avancés, el cansament de la guerra per part dels tadjiks i la coordinació dels països de la Comunitat d'Estats Independents. 9http://www.un.org/es/sc/documents/resolutions/ 10http://www.un.org/es/sc/documents/resolutions/

32

4. La Guerra Civil Siriana

La guerra civil siriana és un conflicte armat entre el govern sirià i grups rebels oposats al règim del president Baixar al-Àssad que comença el dia 15 de març de 2011. El conflicte esclata dins del context de la Primavera Àrab. Aquest nom fa referència a unes protestes i manifestacions sense precedents que esclaten entre finals de 2010 i principis de 2011 i que tenen lloc als països àrabs de l'Orient Mitjà i el Magrib i que han derrocat els governs d'Egipte, Tunísia i Líbia. Mitjançant aquestes protestes els manifestants reclamaven més llibertats i democràcia, així com un major respecte dels drets humans.

4.1. Les protestes de 2011

El 6 de març de 2011, un grup d'adolescents va ser arrestat a la ciutat de Dara, al sud de Síria, per dibuixar un graffiti contrari al règim en una paret. Molts ciutadans sirians van sortir a manifestar-se de forma pacífica en contra de la detenció dels joves. Les forces armades de Baixar al-Àssad van reprimir les manifestacions durament obrint foc contra civils. Les protestes demanant la dimissió del règim del president es van estendre a Damasc i després a tot el país. La resposta del règim va ser intensificar la repressió i al maig de 2011 les FFAA síries van fer entrar tancs a les ciutats de Homs, Dara i Damasc atemptant brutalment contra els manifestants.

4.2. De les protestes a la guerra civil

Els primers moviments d'oposició armada consistien en una barreja de civils i militars desertors que es van unir al moviment anti-règim després de ser testimonis de l'ús excessiu de la força per part del govern. El primer incident de rebel·lió armada va tenir lloc

33

al juny de 2011 prop de la frontera amb Turquia, on civils locals es van fer amb l'arsenal d'una comissaria de policia. Després d'aquest incident en van venir altres com els que es van produir el setembre de 2011 a Homs, Jebel i Zaqiy.

34

4.3. El transcurs de la Guerra Civil Siriana

35

4.4. Baixar al-Àssad i el seu règim

Baixar al-Àssad és el president de Síria des de l'any 2000, quan va morir el seu pare i anterior president Hafez al-Àssad. Quan va arribar a la presidència, va prometre democratitzar el sistema polític. Va ser aquest el motiu pel qual l'any 2007 va ser reelegit en el referèndum presidencial, considerat fraudulent per la majoria, amb el 97,62% dels vots. El partit de Baixar al-Àssad és alauita, una branca del xiisme que només representa el 12% de la població síria.

Al principi del seu govern va tenir una obertura econòmica i va millorar les relacions internacionals. Però posteriorment va començar a ser cada vegada més repressiu en la política interna, el seu partit va copar les institucions i el Parlament i les ONG pro drets humans van ser clausurades. El seu pare Hafez al-Àssad havia aconseguit el poder mitjançant un cop d'Estat l'any 1970 i havia governar de manera opressiva.

4.5. L'oposició política de Baixar al-Àssad

Arran de la violència exercida per al-Àssad, es van crear dos grups. El consell nacional siri és exclusivament polític i, en canvi, la SNC agrupa també formacions militars.

36

4.6. Actors armats

En el conflicte de Síria intervenen múltiples actors armats, els quals podem classificar en dos grups: els pro-governamentals i l'oposició.

•

Pro-governamentals: El principal actor pro-governamental és les Forces Armades de Síria. Es componen de l'Exèrcit Àrab Sirià, l'Armada Àrab de Síria, la Força Aèria Àrab de Síria i la Força de Defensa Aèria. Han estat enviades a lluitar contra els insurgents. A mesura que la rebel·lió es convertia en una guerra civil, molts soldats van desertar de les Forces Armades i es van passar al bàndol contrari, l'Exèrcit Lliure Sirià.

•

Oposició: Hi ha més de 1000 milícies armades i el ventall ideològic és ampli: grups laics, islamistes i jihadistes. Hi ha constants enfrontaments entre ells i no hi ha cap organització que els representi a tots.

37

4.6.1. Actors armats opositors sirians no jihadistes

4.6.2. Actors armats opositors sirians jihadistes

38

4.7. El paper de la religió en la guerra de Síria

La religió juga un paper força important en la guerra de Síria. Tot i que el 88% de la població síria es sunnita, el president, els polítics del Partit Baaz 11 i els alts càrrecs de les Forces Armades i de l'administració són alauites, una branca de l'islam molt propera el xiisme.

La divisió entre el xiisme i el sunnisme neix quan Mahoma mor. Una part de la comunitat musulmana defensa que el que ocupi el lloc de Mahoma ha de ser Ali, el seu gendre, i l'altra part defensa que ho ha de ser la família Omeia. Els partidaris d'Ali seran els xiïtes i els de la família Omeia; els sunnites.

El fet de que la majoria sunnita estigués governada per una minoria religiosa, ha provocat que països xiïtes com Iran, es posicionin totalment a favor del govern i, en canvi, països sunnites com l'Aràbia Saudí, es dediquin a armar els rebels

Per altra banda, l'organització terrorista de l'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant està forçant a la població dels territoris que ha conquistat (el nord de Síria i l'oest d'Iraq) a convertir-se al sunnisme i està aplicant la xària (llei sagrada islàmica).

4.8. L'armament químic

El dia 21 d'agost de 2013 es va utilitzar armament químic en un suburbi de Damasc, anomenat Guta. L'ofensiva va matar a més de 1.400 persones i va deixar 3.000 ferides, sent la pitjor matança humana de l'any 2013 i el pitjor atac químic en els últims 25 anys. L'autoria de l'atac és objecte d'intensa controvèrsia a nivell internacional entre aliats i oponents de tots dos bàndols, però la majoria de fonts confirmen que va ser el govern d'al-Àssad. 11Partit del règim de Baixar al-Àssad 39

La producció d'armes químiques està proscrita per la Convenció sobre Armes Químiques de 1993, signada per 188 estats. Per tant, la utilització d'aquest tipus d'armament en una guerra del segle XXI ha causat molta polèmica i descontentament entre la població civil d'arreu del món, els mitjans de premsa, les ONG i els governs de països aliens al conflicte. Finalment, després de la polèmica i les amenaces d'Estats Units sobre una intervenció militar, es va arribar a un acord, mitjançant el qual el Consell de Seguretat va dictar una resolució que va obligar a Baixar al-Àssad a destruir tot el seu arsenal químic.

4.9. Conseqüències

Segons les Nacions Unides, les conseqüències d'aquesta desastrosa guerra són: •Més de 120.000 persones mortes, més de 600.000 ferits i 9,3 milions de persones que necessiten ajuda humanitària. •Ha desplaçat més de 6,5 milions de persones. •Hi ha 2,3 milions de refugiats que han hagut d'anar a camps de refugiats a Egipte, Iraq, Jordània, Líban i Turquia. •Els refugiats representen el 20% de la població de Jordània i el 25% de la població del Líban. •12,6 milions de sirians viuen ara en la pobresa i 4,4 milions en l'extrema pobresa. •11 milions de persones han perdut la seva font principal d'ingressos i 2,7 milions s'han sumat a l'atur, dels 19 milions d'habitants que hi havia abans de començar la guerra. •Degut a l'escassetat de productes, els preus han pujat, el que provoca que les famílies tinguin problemes per adquirir productes bàsics. •Degut a les sancions imposades per la UE i altres països, les exportacions de Síria s'han vist molt reduïdes, el que provoca alhora més atur i pobresa. •Més de la meitat de la població infantil no va a classe, degut a que a finals de 2'013, més de 4000 escoles havien quedat destruïdes, malmeses o perquè albergaven a refugiats. 40

•61 dels 91 centres sanitaris públics i 53 centres privats han quedat malmesos. •A més, al país s'estan creant noves elits polítiques i econòmiques que utilitzen xarxes nacionals i internacionals per a comerciar de forma il·legal amb armes, matèries primes i persones. A part, també s'aprofiten de l'assistència humanitària que envien altres països.

4.10. Conclusions de la Guerra Civil Siriana El conflicte armat sirià, el qual és de tipus intern internacionalitzat i d'alta intensitat , està vigent des de finals de 2011 i ha estat el conflicte que més morts i refugiats ha deixat en aquest segle. D'un bon començament, els enfrontaments es disputaven entre l'oposició i el govern. Posteriorment, els bàndols rebels es van començar a enfrontar entre ells. Avui en dia, el grup armat jihadista i radical anomenat Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant, ha passat a tenir un paper principal i actualment controla el territori del nord de Síria i de l'oest d'Iraq. Això ha suposat un canvi de rol dins del conflicte. Actualment, l'Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant és el principal enemic de la comunitat internacional i Baixar al-Àssad, que abans era vist com un monstre, ara es presenta a ell mateix com l'única opció política que pot portar estabilitat.

El futur de Síria és incert, l'Estat Islàmic i del Llevant està ampliant els seus territoris amb el propòsit de crear un califat islàmic i la comunitat internacional té por d'intervenir degut a les possibles represàlies que podrien prendre els membres d'aquesta organització. Avui en dia, no hi ha cap possible solució per acabar amb aquesta guerra i no puc fer cap predicció ni de com ni quan acabarà.

41

5. El procés de pau de la Guerra Civil Siriana

En aquest apartat es tracta el procés de pau de la guerra siriana a partir de les resolucions de l'Assemblea General de l'ONU, dels plans de pacificació elaborats per la Lliga Àrab i els seus organismes i del seguiment del procés de pau elaborat per l'anuari de pau 2014 de Vicenç Fisas.

5.1. El procés de pau al 2011

Després de que comenci el conflicte armat a Síria, el primer actor internacional que manifesta la seva intenció de crear un diàleg entre l'oposició i el govern és la Lliga Àrab, liderat per Qatar: el dia 26 d'octubre de 2011, es celebra una conferència extraordinària a El Caire en la que es decideix sota la presidència d'al Thani, emir i primer ministre de Qatar, que es celebri una trobada a la seu de la Lliga Àrab per a que el govern sirià i l'oposició estableixin un diàleg.

Per a poder crear aquest diàleg, la Lliga Àrab elabora a el 2 de novembre del 2011, el Pla d'Acció Àrab12, una iniciativa que pretenia que el govern sirià implantés i que consistia en:

•

Aturar tots els actes de violència comesos per qualsevol de les parts per tal de protegir els ciutadans sirians.

•

Posar en llibertat totes les persones arrestades des del començament del conflicte.

•

Retirar tots els equips militars de les ciutats i barris residencials.

•

Proporcionar als organismes pertinents de la Lliga dels Estats Àrabs i als mitjans de comunicació internacionals l'accés lliure a Síria per tal de poder informar i supervisar la situació sobre el terreny.

12http://www.lcil.cam.ac.uk/sites/default/files/LCIL/documents/arabspring/syria/Syria_33_AL_Council_Resolution_7438.pdf 42

A més, en aquest pla, s'instava a que el Comitè Ministerial Àrab dirigit per al Thani13, organitzés una conferència per a establir aquest diàleg en un plaç de dues setmanes després de que el règim d'al-Àssad apliqués el pla. El dia 13 de novembre, el règim de Damasc encara no havia aplicat aquest Pla d'Acció Àrab i, com a conseqüència, la Lliga Àrab decideix aplicar sancions econòmiques i polítiques al govern sirià i decideix enviar una missió d'observadors que hauria de verificar que el règim de Baixar al-Àssad finalment aplicava el seu pla. Aquests observadors no tenien una funció intervencionista ja que la seva tasca consistia exclusivament en informar a la Lliga Àrab sobre la situació a Síria. El govern sirià decideix permetre l'entrada d'aquests observadors. L'ONU en la reunió de l'assemblea general el 19 de desembre de 2011 a Nova York, aprova la resolució 66/176 14, la qual exhorta a les autoritats síries a que apliquin aquest Pla d'Acció ideat per la Lliga dels Estats Àrabs.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la resolució 66-176 de 13Anterior primer ministre i ministre d'exteriors de Qatar 14http://unbisnet.un.org 43

l'Assemblea General A partir del mapa, es pot observar que hi ha, a grans trets, una divisió entre els països capitalistes i els països socialistes i comunistes. Els països capitalistes, com Estats Units, Qatar, Austràlia o Espanya voten que s'apliqui aquest Pla d'Acció, el qual, simplement demana que s'acabi amb la violència, que es posin els presos polítics en llibertat i que es deixi lliure accés als mitjans de comunicació internacional. En canvi, països comunistes o socialistes com Veneçuela, Bielorússia voten en contra. Iran, el principal aliat del règim de Baixar al-Àssad també vota en contra. Per altra banda, hi ha molts països que s'abstenen de votar com per exemple, Sud-àfrica, Algèria o Pakistan. Cal dir que en el cas de Rússia o la Xina, es pot deduir que s'abstenen de votar ja que el que es proposa des de l'ONU només és un cessament de la violència i no es parla de govern democràtic o de transició de poder. Síria vota en contra degut a que qui vota és el govern de baixar al-Àssad, el qual, no té cap intenció de cedir el poder.

5.2. El procés de pau al 2012

El 8 de gener, el Comitè Ministerial Àrab dirigit per al Thani proposa als grups de l'oposició que formin un govern d'unitat nacional en un pla de dos mesos, el qual hauria de celebrar eleccions parlamentàries. No obstant, en aquest govern no hi hauria presència del règim d'al-Àssad.

A finals de gener, la Lliga dels Estats Àrabs decideix suspendre la missió d'observadors, degut a que el seu cap era Mustafa Dabi qui està acusat de cometre violacions dels drets humans al seu país. A més, també havia estat criticada pel bàndol opositor, ja que veien que malgrat la seva presència, la violència persistia i ells no feien res per evitar-ho.

El dia 16 de febrer, s'aprova a l'Assemblea General la resolució 66/253 A , la qual torna a 15

exigir a Síria que compleixi el Pla d'Acció de la Lliga dels Estats Àrabs, a l'igual que

15http://unbisnet.un.org

44

demana a tots els estats membres que li donin també suport. A part, demana que es posi en marxa aquest procés de transició democràtica.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la resolució 66-253A de l'Assemblea General Es pot observar que aquesta proposta té més vots a favor que l'anterior, provinents dels països que abans s'abstenien. Estats Units, els Emirats Àrabs, Qatar, Egipte i l'Europa capitalista, entre d'altres, es posicionen a favor de començar un procés de transició democràtica. Oposadament, Rússia i Xina ja no s'abstenen i voten en contra de la transició democràtica. Una possible explicació és que el govern de Baixar al-Àssad és socialista i la transició democràtica, pot suposar la pèrdua d'un altre país socialista com ha passat en els darrers anys amb Iraq o Afganistan, per exemple. Els països que abans havien votat en contra: Cuba, Veneçuela, Iran, Síria i Zimbawe entre d'altres, segueixen votant en contra.

45

El 23 de febrer de 2012, l'ex-secretari general de les Nacions Unides Kofi Annan és designat com a enviat especial per Síria. Aquest va enfocar la seva tàctica per aconseguir la pau en crear un pla d'acció per aturar la violència i poder començar a establir negociacions de pau. Aquest pla constava de sis punts: •

L'obertura d'un procés polític inclusiu que recollís les aspiracions del poble sirià.

•

El cessament de la violència de totes les parts sota supervisió de l'ONU

•

Establiment de garanties d'accés a l'ajuda humanitària.

•

Alliberament de presos polítics

•

Establiment de garanties a la llibertat d'expressió i circulació de periodistes

•

Respecte al dret d'associació i manifestació pacífica.

Paral·lelament també va establir converses amb els dos bàndols sirians i va buscar el suport de Xina i Rússia per a procurar que si es dictava alguna resolució des del Consell de Seguretat, aquests no l'anul·lessin utilitzant el seu dret a veto. El Govern d'Àssad va acceptar la proposta a finals de març.

Kofi Annan

El pla de la Lliga Àrab i el Pla de sis punts elaborat per Annan són molt semblants. Els dos coincideixen en que ha de cessar la violència i els mitjans de comunicació internacionals han de tenir accés lliure en tot el territori de Síria. Tot i així, el pla d'Annan també inclou la creació d'un procés polític . 46

El 24 de febrer a Istambul, hi ha la primera reunió del grup Amics per Síria

16

creat per

l'anterior president francès, Nicolas Sarcozy. Es va decidir que ells donarien suport als drets dels sirians, ja que des des del Consell de Seguretat de l'ONU no es podia prendre cap mesura degut al dret a veto que utilitzaven Rússia i Xina.

El 21 d'abril, s'aprova la UNSMIS: la missió d'observadors de l'ONU a síria que tenia com a objectiu comprovar que al-Àssad aplicava el pla de sis punts proposat per la Lliga Àrab i l'ONU, ja que Damasc no havia complert amb l'alt al foc acordat amb termini el dia 10 d'abril.

El 30 de juny es celebra una reunió a la seu de l'ONU a Ginebra, on es van reunir països com Qatar, Iraq, Estats Units, Rússia i Xina per a redactar un nou pla per arribar a un acord polític entre els membres de l'oposició i el govern. Tot i així, en aquest nou acord, no es contemplava quin seria el seu paper. Per una banda, al-Àssad afirmava que no estava en els seus plans dimitir, i per altra banda, ni l'oposició, ni el Regne Unit ni els EEUU estaven d'acord en que ell liderés la transició.

El 3 de juliol, es celebra una reunió de l'oposició síria a El Caire, sota els auspicis de la Lliga Àrab, per a aconseguir una major cohesió entre els diferents grups de l'oposició.

Finalment, el pla de pau de sis punts de Kofi Annan va resultar ser un fracàs ja que no va haver-hi un cessament de la violència de cap de les dues parts, no es va alliberar als presos polítics, ni es va començar un procés de transició política. Com a conseqüència Annan decideix renunciar al seu càrrec d'enviat especial de l'ONU i de la Lliga Àrab a principis d'agost.

16Amics per Síria és un col·lectiu internacional diplomàtic dels països que recolzen l'inici d'una transició democràtica per Síria, com per exemple EEUU, França, Turquia, Qatar, Regne Unit, Aràbia Saudita o Jordània i que degut al dret a veto de Rússia i Xina al Consell de seguretat, no es pot iniciar. 47

El dia 3 d'agost de 2012 l'Assemblea General aprova a Nova York la resolució 66/253 B 17, en la qual l'ONU insisteix en que es comenci una transició política dirigida pels sirians, mitjançant l'inici d'un diàleg polític seriós entre les autoritats síries i tots els integrants de l'oposició síria. El govern de transició hauria d'estar creat per consens, s'hauria de revisar la Constitució i s'haurien de celebrar eleccions lliures amb partits múltiples. També acull amb beneplàcit la reunió celebrada per la Lliga Àrab per a cohesionar l'oposició.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la resolució 66-253B de l'Assemblea General S'observa que els dos blocs segueixen gairebé intactes. Aquesta proposta que defensa l'inici d'una transició democràtica i que específica alguns aspectes sobre com serà, és recolzada per potències com els Estats Units, Japó, l'Europa capitalista i la Península Aràbiga (excepte Yemen que no assisteix). Xina segueix votant en contra, d'acord amb la seva política exterior de no intervenir en altres països. Rússia probablement vota en contra degut a que el govern de Síria és socialista i no li interessa que hi hagi un estat 17http://unbisnet.un.org

48

socialista menys si es comença un període de transició democràtica. L'1 de setembre Ban Ki-moon anuncia que el nou substitut de Kofi Annan és el diplomàtic algerià Lakhdar Brahimi. Aquest diplomàtic centra els seus esforços en buscar la solució del conflicte mitjançant un acord entre Rússia i Estats Units, ja que els dos bàndols sirians no aconseguien posar-se d'acord.

El dia 11 de novembre de 2012 es crea a Doha el que serà el principal partit polític de l'oposició, la Coalició Nacional per a les Forces de l'Oposició i la Revolució Síria. Aquest grup inclou també formacions militars.

Brahimi informa de la situació a Síria davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i adverteix que no veu cap solució a curt termini i que la situació estava empitjorant.

5.2. El procés de pau el 2013

A principis de gener, Baixar al-Àssad fa un discurs en el que proposa la celebració d'un diàleg nacional i un referèndum constitucional que posés fi a la crisi. Brahimi el va qualificar de decepcionant18, ja que acusava als seus adversaris de terroristes, atribuïa la crisi a un complot promogut des de l'estranger i s'assemblava a altres propostes que alÀssad havia proposat i no havien fructificat.

Per altra banda, el president de la Coalició Nacional Síria,Moaz al-Khatib fixa una sèrie de condicions per entaular un diàleg directe amb el govern de Baixar al-Àssad. Aquestes condicions consistien en que aquesta trobada havia de ser en qualsevol lloc fora del país, havia de tenir com a interlocutor el vicepresident sirià Faroug al-Sharaa, s'havien d'alliberar a 160.000 presoners i s'havia de renovar els passaports als opositors. Aquesta proposta de Khatib no mencionava que al-Àssad hagués de deixar la presidència. Com a 18http://www.un.org/wcm/content/site/undpa/main/enewsletter/pid/24721 49

conseqüència, la Coalició va quedar dividida i una part no va donar suport a la iniciativa de Khatib, ja que creien intolerable que al-Àssad participés en les negociacions. Al febrer, Brahimi recolza la proposta de Khatib. .

Al gener, Wallid Muallem, ministre d'exteriors sirià, anuncia en una entrevista que tots els grups que deixin les armes i rebutgin la intervenció internacional podran unir-se a un nou govern.

No obstant, a mitjans de febrer, la Coalició Nacional Síria es reuneix i decideix que per establir alguna negociació amb el règim, ha d'existir la garantia que al-Àssad i el seu règim estaven disposats a renunciar al seu càrrec. A finals de març, Khatib renuncia al seu càrrec de president de la Coalició Nacional Síria.

Rússia i EEUU acorden que celebraran una nova conferència de pau a Ginebra al juny. Per a Brahimi, això suposa un avanç ja que tenia en que aquests dos països influenciessin als dos bàndols del conflicte per a que es posessin d'acord. Tot i així, no s'acaba celebrant cap reunió al juny, ja que l'oposició siriana només accepta anar-hi si alÀssad renuncia i aquest, si no li posen cap precondició.

En paral·lel als debats sobre la reunió a Ginebra, l'expresident de l'oposició siriana, Khatib, proposa una nova solució al conflicte. Consiseix en un pla de 16 punts que incloïa el traspàs del poder d'al-Àssad al seu vicepresident o al primer ministre; la dissolució del Parlament; un període de 100 dies en què un govern provisional adoptaria algunes mesures com la reestructuració de les forces militars i de seguretat, l'alliberament de presos polítics i el permís d'accés a l'ajuda internacional.

Segons la proposta, al-Àssad havia de sortir de Síria al costat de 500 persones, a un país que estigués disposat a acollir-los, que les dues parts acabessin amb l'ús d'armes pesades sota supervisió internacional i que s'apliqués un perdó a totes les accions legals durant la guerra, és a dir, els crims com assassinats, tortures, violacions o segrestos serien jutjats. Després del període de cent dies, els poders serien transferits a un govern 50

de transició establert en un marc de garanties internacionals. La proposta de Khatib no tira endavant, ja que cap de les dues parts li dóna suport

El 15 de maig de 2013, s'aprova a la seu de l'ONU de Nova York la resolució 67/262 19. En aquesta resolució l'Assemblea General insisteix en que es comenci la transició política mitjançant el diàleg entre govern i oposició. Acull amb beneplàcit que s'hagi creat la Coalició Nacional Síria com a interlocutor representatiu necessari per a la transició política.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la resolució 67-262 de l'Assemblea General

En aquest mapa s'observa que respecte a la resolució anterior, hi ha bastants més països que s'abstenen de votar, com per exemple: Brasil, Argentina, Uruguai, Sudan, Síria, Índia i 19http://unbisnet.un.org 51

Kazakhstan, tot i que les dues resolucions són molt semblants, amb la diferència que en aquesta resolució, s'acull amb beneplàcit la creació d'un interlocutor representatiu de l'oposició i en l'anterior encara no s'ha creat aquest interlocutor. A més, alguns d'aquests països que s'abstenen (com per exemple Argentina o Brasil) són estats membres de l'organització Amics per Síria, la qual intenta fomentar la democràcia a Síria. No obstant, Rússia, Bielorússia, Veneçuela, Nicaragua, Bolívia i Iran segueixen votant en contra i l'Europa capitalista, EEUU, Aràbia Saudita i Qatar, entre d'altres, segueixen votant a favor.

El 22 de juny de 2013, El Grup d'Amics de Síria, es reuneix a Qatar i decideix impulsat per EEUU, enviar armament i capital als rebels de la Coalició Nacional Síria, per garantir el seu triomf respecte les tropes del règim de Damasc.

El 21 d'agost de 2013, es produeix un atac químic a la ciutat de Guta, la qual cosa, crea molta tensió a nivell internacional i inclús EEUU amenaça al règim amb atacar el país. En aquest context, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, demana a les parts que donin temps a la diplomàcia i a que els inspectors d'armes donin el veredicte sobre la investigació. Després d'intenses discussions, Rússia i Estats Units arriben a l'acord de que Damasc destruirà tot el seu arsenal d'armament químic. És en aquest moment quan s'aprova l'única resolució del Consell de Seguretat durant el conflicte. 20

En aquest context, es torna a proposar celebrar una conferència a Ginebra, que es celebraria el gener de 2014, per buscar una solució a la crisi. Brahimi insisteix en que les parts no han de posar precondicions al diàleg.

La Coalició Nacional Síria (CNS) va declarar-se disposada a assistir a la conferència si l'objectiu era establir un govern de transició amb poders executius totals. No obstant això, algunes organitzacions rebels a Síria van negar-se a dialogar amb el règim d'Àssad.

20http://www.un.org/es/documents/sc/

52

El dia 18 de desembre de 2013, s'aprova la resolució 68/18221, la qual simplement reafirma el seu suport a les gestions del Secretari General i de Brahimi i destaca que la millor manera de resoldre la situació a Síria, és mitjançant una transició política.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la resolució 68-182 de l'Assemblea General

Aquesta proposta de l'ONU, la qual es pot considerar que no té gaire nou contingut, ja que només reafirma el suport que ja ha donat anteriorment a Brahimi i al secretari general i repeteix que el millor per Síria és una transició democràtica, és acceptada pels països d'Amics per Síria que en la resolució anterior havien votat en contra (Argentina i Brasil). Els països comunistes segueixen votant en contra de les resolucions de l'ONU i els països de l'OTAN, la Península Aràbiga i Oceania segueixen votant a favor. S'observa clarament que hi ha dos blocs gairebé idèntics durant tot el transcurs del procés de pau.

21http://unbisnet.un.org 53

5.3. El procés de pau el 2014

El procés de pau a Síria durant el 2014 comença i, podríem dir, acaba amb la Conferència de Ginebra II que va tenir lloc a finals de gener sota els auspicis de l'ONU. Hi assisteixen més de 40 delegacions, entre elles una que representa l'oposició Síria i una que representa el govern

Un dels propòsits de la cita a Ginebra era abordar la implementació de l'acord adoptat per diversos països a la ciutat suïssa al juny de 2012. (El de crear un nou govern integrat per membres del règim i per membres dissidents).

El 22 de gener és el primer dia que es reuneixen i s'acorda que el dia 25 començaria el diàleg entre la delegació de l'oposició i la del govern sirià. En la trobada, liderada per Brahimi, es detalla l'agenda de les conversacions que haurien de durar una setmana, es pacten possibles ajudes humanitàries i protecció als civils assetjats a Homs. Per a que aquests acords tinguessin èxit, les milícies jihadistes que lluiten contra el règim d'al-Àssad i també contra els grups d'oposició laics haurien d'afegir-se al procés. Després d'aquestes primeres rondes de negociacions fallides, la Conferència de Ginebra acaba sense haver assolit cap avançament. No obstant, el mediador de l'ONU, Brahimi convoca les dues parts a parlar en una altra trobada el dia 10 de febrer.

El dia 15 de febrer culmina la segona ronda de negociacions sense que s'hagués convocat una tercera cita. El diàleg entre els dos bàndols es veu estancat degut a que el règim de Damasc vol tractar el tema del terrorisme, però no té cap intenció de parlar sobre una futura transició política, el qual és el tema que l'oposició vol discutir. Brahimi declara que no té sentit acordar una tercera cita, la qual es veuria sense sortida un altre cop. Es disculpa amb el poble sirià, per haver-los decebut si havien posat esperances en aquesta conferència. Aquesta és l'última vegada que opositors i representants del règim, amb posicions inamovibles, estan asseguts per intentar trobar una solució al conflicte.

54

Uns mesos després, el dia 31 de maig es feia oficial la dimissió de Brahimi a causa de la falta d'avanços en el procés de pau. El dia 10 de juliol Ban ki moon va anunciar que el nou enviat especial per a trobar una solució pacífica a Síria seria el diplomàtic suec Staffan de Mistura.

5.4. Posició dels actors internacionals en la Guerra Civil de Síria

Gràcies a les votacions a l'Assemblea general de l'ONU sobre la guerra siriana i el seguiment del procés de pau, es pot determinar quina posició ha adoptat cada estat sobre el conflicte.

Els actors han adoptat tres posicions: •A favor del règim de Baixar al-Àssad •En contra del règim de Baixar al-Àssad •Neutralitat

Països a favor del règim de Baixar al-Àssad Els països que es posicionen a favor del règim de Baixar al-Àssad són països comunistes o de tradició comunista com Bielorússia, Rússia, Xina, Equador, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, que no volen que un govern socialista com el de Baixar al-Àssad es derroqui. Iran es posiciona al costat de Damasc, entre d'altres motius, perquè el seu govern xiïta és afí al alauita d'al-Àssad.

55

Els països a favor de Baixar al-Àssad que tenen més influència en el conflicte són:

56

Països en contra del règim de Baixar al-Àssad

Els països en contra del règim de Baixar al-Àssad són la majoria de països democràtics i capitalistes. Tot i així, el país més actiu per derrocar aquest règim ha estat Qatar i la Lliga Àrab seguits d'Estats Units i Turquia. La U.E. s'ha caracteritzat un cop més per no ser

57

partidària de la intervenció militar, tot i que tan França com el Regne Unit s'ho van plantejar. Finalment, quan Síria accepta la resolució de l'ONU que determina que ha d'eliminar tot el seu arsenal químic, s'abandona la idea d'intervenir militarment.

5.5. Conclusions sobre el procés de pau El procés de pau del conflicte sirià ha estat un fracàs, ja que no s'ha aconseguit arribar a cap acord que comporti el cessament de la violència i el començament d'un període de transició política. Això es deu a que les dues parts tenien expectatives de guanyar el conflicte gràcies a una victòria militar, enlloc de pactar i acordar. A més, tenien posicions totalment contràries i , per començar no es van posar d'acord sobre el metaconflicte, ja que al-Àssad només pretenia debatre el terrorisme i, en canvi, l'oposició pretenia instaurar un procés de transició política. A part, la majoria de l'oposició es negava a acceptar a Baixar al-Àssad dins del nou procés de transició política i, per tant, si el procés de pau seguia endavant al-Àssad no hi sortia guanyant res. També, cal destacar que el fet de que l'oposició no hagi estat unida i no estigués d'acord en múltiples aspectes, ha perjudicat i dificultat que les negociacions poguessin prosperar.

No obstant, finalment, el fet de que l'Estat Islàmic i del Llevant hagi conquistat el nord de Síria, ha provocat que ara sigui impossible parlar d'una solució diplomàtica i política a la crisi. A més, aquest grup és el que té més possibilitats de guanyar militarment i, malauradament, té intencions d'expandir-se i crear un califat en els territoris que van estar separats a causa de la colonització per part dels europeus.

Pel que fa a la tasca de l'ONU en el conflicte, el Consell de Seguretat, que en teoria és l'òrgan que té com a funció principal promoure la pau mundial, no ha pogut dictar cap resolució degut al dret de veto que ha estat utilitzat per Xina i Rússia. Per altra banda a l'Assemblea General s'han aprovat les resolucions presentades anteriorment. No obstant, aquestes resolucions no són obligatòries (a diferència de les del Consell de Seguretat que sí que ho són).

22

Per tant, la funció de l'Assemblea General en aquest conflicte, es pot

considerar inútil. No obstant, pel que fa a la mediació oferida per l'ONU en la que han participat Kofi Annan, Lakhdar Brahimi i, participa actualment, Staffan da Mistura, tot i que 22http://daccess-dds-ny.un.org/doc/UNDOC/GEN/N11/474/03/PDF/N1147403.pdf?OpenElement

58

no ha resultat reeixida no la podem qualificar d'inútil. Annan i Brahimi s'han passat mesos fent trobades amb representants de les dues parts síries, de Rússia i d'Estats Units entre d'altres països. El problema és que aquests mediadors eren els únics que tenien intenció que les dues parts es reconciliessin, però les dues parts sempre trobaven motius per no haver de reconciliar-se. Com a conseqüència, tots dos han dimitit.

59

6. Paper de Qatar en el conflicte sirià 6.1. Introducció

Qatar és un país situat al Golf Pèrsic, a la Península Aràbiga i la seva capital és Doha. La seva mida és semblant a la del territori de la província de Lleida, però té el PIB més alt del món degut a les exportacions de les seves reserves de petroli i gas natural El seu sistema polític és una monarquia absoluta governada per la família Al Thani des de mitjans del segle XIX. El màxim representant del país és l'emir, el qual té el poder absolut. A part, hi ha un Consell de Ministres, el qual, només té competències consultives.

6.2. Qatar: el país dinamitzador del procés de pau sirià

Qatar és un país que s'ha posicionat en contra del règim de Baixar al-Àssad des que va esclatar el conflicte civil sirià l'any 2011. Aquest país forma part de la Lliga d'Estats Àrabs i ha liderat i dinamitzat el procés de pau des d'aquesta organització. Qatar ha estat el primer país a tancar la seva ambaixada a Damasc per a pressionar el règim de Baixar al-Àssad contra la brutalitat de la violència exercida per les Forces Armades contra la població Síria. A més, també va suspendre els vols que anaven a Síria des de Doha. S'ha posicionat a favor de la introducció de la democràcia a Síria, ja que es vol presentar al món com una potència a l'Orient Mitjà moderna, progressista i defensora dels drets humans. A més, la tasca de Hamad bin Jassim bin Jabr bin Muhammad Al-Thani (cosí de l'emir), primer ministre i ministre d'exteriors de Qatar fins al juny de 2013, ha estat molt influent i decisiva. Des del seu càrrec de secretari general de la Lliga dels Estats Àrabs, President del Comitè Ministerial Àrab i representant de Qatar en el Consell de Seguretat de l'ONU durant una trobada sobre la situació a Síria, ha pressionat als altres països per aconseguir el seu propòsit.

60

Aquesta imatge que vol donar de Qatar, es constata en el seu discurs al Consell de Seguretat de l'ONU, el 31 de gener de 2012: “Deseo destacar que nuestro objetivo primordial y más importante es servir los intereses de Siria” defensant que el motiu pel que intervé a la guerra és principalment per satisfer els interessos dels sirians. “Permítaseme recordar que, en el pasado, acudí al Consejo con una solución a la crisis libanesa que hizo justicia en los territorios libaneses ocupados.” durant el discurs recorda als oients el seu paper com a defensor de la pau i la justícia en un altre conflicte de la Primavera Àrab.23 A més, moltes de les reunions i mítings sobre el conflicte sirià s'han celebrat a Doha. Les més destacades són24:

23http://unbisnet.un.org/ 24http://daccess-dds-ny.un.org/doc/UNDOC/PRO/N12/219/22/PDF/N1221922.pdf?OpenElement 61

•

30 d'octubre de 2011 → Proposta del Pla d'acció àrab → La Lliga dels Estats Àrabs va proposar elaborar el Pla d'acció Àrab, que va ser aprovat el 2 de novembre de 2011.

•

2 de novembre de 2011 → Elaboració del Pla d'acció àrab → Es va elaborar aquest pla que demanava el cessament de la violència, l'alliberació de presos polítics i el lliure accés als mitjans de comunicació internacionals i als organismes de la Lliga Àrab com a primer pas per a trobar una solució pacífica.

•

3 de desembre de 2011 → Sancions per a Síria → Després de que el règim de Damasc no apliqui el Pla d'Acció Àrab proposat per la Lliga Àrab, la Lliga d'Estats Àrabs decideix aplicar sancions econòmiques i polítiques a Síria. A més, Qatar decideix suspendre els vols entre Doha i Síria com a mesura de pressió al govern de Baixar al-Àssad.

•

4 de novembre de 2012 → Cimera oposició de Síria → Es celebra una reunió amb les parts opositores síries, per a poder formar un govern a l'exili.

•

11 de novembre de 2012 → Creació del grup Coalició Nacional per a les Forces de l'Oposició i la Revolució Síria → Després d'una setmana de converses a la capital qatariana, es crea finalment el govern a l'exili, el qual serà anomenat Coalició Nacional per a les Forces de l'Oposició i la Revolució Síria. El president escollit va ser Moaz al-Jatib, el qual després dimitiria degut a les divisions entre l'oposició.

•

22 de juny de 2013 → Amics de Síria → L'organització internacional Amics per Síria creada per l'ex-president francès Nicolas Sarkozy es reuneix a Doha per discutir sobre l'augment de la violència de la guerra. Després de considerar les freqüents derrotes que havien patit els rebels en els últims mesos, l'organització, impulsada per EEUU, decideix enviar armament armament i capital de forma constant als militars de la Coalició Nacional Síria.

6.3. Qatar: proveïdor d'armaments a Síria Segons el Financial Times25, Qatar ha aportat més de 3 bilions de dòlars per a armar els rebels sirians per a aconseguir el seu propòsit de derrocar el govern de Baixar al-Àssad.

25http://www.ft.com/cms/s/0/86e3f28e-be3a-11e2-bb35-00144feab7de.html#axzz3OQyZ995G

62

L'Institut Internacional d'Estocolm de Recerca per a la Pau (SIPRI) exposa en el seu llibre sobre l'armament a Síria el 201326 que els representants del Govern de Líbia, Qatar i Aràbia Saudita van proposar a principis de 2012 proveir armes als rebels. No obstant, a mitjans d'abril el Primer Ministre de Qatar, Hamad bin Jasim bin Jabir al-Thani, va declarar que el seu país no estava armant la rebels. A més, explica que al juny de 2012 es rumorejava que els rebels sirians rebien armes pagades per Qatar, Aràbia Saudita i Turquia. Posteriorment, al juliol de 2012 es va afirmar que Qatar i Aràbia Saudita estaven proporcionant sistemes de defensa aèria portàtil (MANPADS) als rebels sirians.

6.4. Conclusions sobre el paper de Qatar en el conflicte sirià Valoro positivament la tasca de Qatar, ja que ha estat el país que més esforços ha invertit per a que el procés de transició política prosperés. Tot i així, cal destacar que la seva posició és contradictòria, ja que és un país no-democràtic i s'ha dedicat a donar suport i promocionar la democràcia siriana. Ha volgut vendre al món que és un país líder en l'Orient Mitjà, que és progressista, defensor de la pau i dels drets humans i la guerra de Síria ha estat l'ocasió perfecta per fer-se aquesta publicitat. La veritat és que no es caracteritza precisament per ser defensor dels drets humans. Per exemple, per realitzar infraestructures per la FIFA de 202027, Qatar ha estat explotant els treballadors immigrants, incloent-hi el treball forçós. A més, com ja he mencionat anteriorment, s'estima que Qatar ha destinat més de 3 bilions de dòlars a armar els rebels. Síria és un país ric en gas i, probablement, si els rebels moderats guanyessin la guerra, afavoririen a Qatar comercialment amb el seu gas. No obstant, de moment, l'opció de que rebels moderats siguin els que guanyin la guerra és molt llunyana.

26http://www.sipri.org/yearbook/2013/files/sipri-yearbook-2013-chapter-5-section-3 27 Segons les organitzacions Amnistia Internacional i Human Rights Watch http://www.amnesty.org/es/for-media/press-releases/qatar-trabajadores-migrantes-construccion-no-sueldohambre-2013-12-18 http://www.amnesty.org/es/for-media/press-releases/qatar-trabajadores-migrantes-construccion-no-sueldohambre-2013-12-18

63

7.Conclusions Després d'haver elaborat aquest treball, puc afirmar que he aconseguit donar resposta a la hipòtesi principal del meu treball.

La meva hipòtesi era saber per què el procés de pau de Síria havia fallat. Arran de la meva recerca, puc afirmar que la resposta és, en realitat, força senzilla: tots dos bàndols tenien l'expectativa de guanyar la guerra gràcies a una victòria militar, enlloc de mitjançant un acord.

En començar el treball, jo pensava que si la guerra no s'havia solucionat era per culpa de la despreocupació de la comunitat internacional i, concretament, per culpa de que les Nacions Unides no havia sabut gestionar bé el conflicte. Contràriament, aquest treball m'ha servit per adonar-me que no és ben bé així. És cert, que des del Consell de Seguretat només s'ha aprovat una resolució en tot el conflicte (aquella en que s'obliga al règim de Baixar al-Àssad a destruir el seu arsenal d'armament químic). Això es deu a que Rússia i Xina han vetat totes les altres propostes per a aconseguir que al-Àssad seguís en el poder. No obstant, el servei de mediació ofert per les Nacions Unides ha estat molt més que correcte. Kofi Annan i Lakhdar Brahimi han dedicat molts esforços a tractar de posar d'acord i reconciliar a dos grups que no tenien la mínima intenció de fer-ho. Es va organitzar la Conferència de Ginebra II i per a que les dues parts assistissin a la trobada, Rússia i Estats Units van haver d'estar pressionant al govern i a l'oposició respectivament, ja que cap dels dos tenia gaire clar si assistir o no. Aquesta trobada va durar gairebé un mes (del 22 de gener al 15 de febrer de 2014) i no es va aconseguir res. Això es deu, a que no es van posar d'acord ni en el tema que havien de debatre: el règim de Baixar alÀssad insistia en que s'havia de parlar sobre la lluita contra el terrorisme. L'oposició , en canvi, volia iniciar un procés de transició política en el que al-Àssad no podia formar-hi part, figurava en els seus plans. part, tot tot ii sabent, sabent, que que la el renúncia presidentd'al-Àssad de Síria nonotenia cap intenció en renunciar.

Després d'aquesta conferència, ja no ha tornat a haver-hi cap proposta per a arribar a un acord de pau. Tot i així, no es deu a que els dos bàndols encara segueixin tenint la confiança de que guanyaran, sinó a l'auge d'un grup armat jihadista molt radical: l' Estat 64

Islàmic. Aquest actor armat ha canviat el panorama de la guerra. El grup terrorista pretén establir un califat per unir tot el Llevant Islàmic, és a dir, el Líban, Síria, Iraq i Jordània. De moment, domina la zona del nord de Síria i l'oest d'Iraq. Òbviament, degut a la seva aclaparant victòria sobre els altres grups armats, no té cap intenció d'arribar a acords amb la comunitat internacional.

La Conferència de Ginebra ha estat sens dubte la pèrdua de l'oportunitat per a poder construir una nova Síria democràtica i constitucional. Actualment, el futur d'aquest país és molt incert degut a la constant expansió de l'Estat Islàmic. Això, suposa un nou repte per a la comunitat internacional que haurà d'afrontar l'amenaça de terroristes jihadistes que no només ataquen al territori del Proper Orient, sinó que també atempten en països 5 quan dos musulmans jihadistes, occidentals com va passar a París aquest gener de 2014 un d'ells entrenat per l'Estat Islàmic, va matar a diverses persones, una de les quals era el periodista Charlie Hebdo.

65

8. Annexos

Entrevista a Vicenç Fisas

Vicenç Fisas és llicenciat i doctor en Estudis de Pau per la Universitat de Bradford i és titular de la càtedra UNESCO sobre pau i drets humans. És el director de l'Escola Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, una entitat que es dedica a investigar sobre els processos de pau, ofereix un post-grau en Cultura de pau i tres cursos relacionats amb temes del mateix àmbit.

Clara: Què opines del grup terrorista de l'Estat Islàmic i de Llevant? Vicenç: L'auge d'aquest grup terrorista ens ha sorprès a tothom, tant a especialistes com a no especialistes en política exterior, ja que aquesta organització ha agafat un poder molt gran de forma sobtada i és com una versió actualitzada d'Al-Qaida, una xarxa d'operacions que ja ens va sorprendre molt en el seu moment. C: Quines són les diferències estructurals entre l'EI i Al-Qaida? V: La diferència és que Al-Qaida es trobava situada a la zona fronterera entre Pakistan i Afganistan, de forma dispersa i desordenada, i es feia difícil de localitzar i, a més, no tenia una guerrilla que volgués controlar aquesta zona. En canvi, l'Estat Islàmic sí que vol construir un espai físic, un territori delimitat per fronteres que parteix de l'Iraq i de Síria i que es podria estendre a algun altre país de la zona. C: I quina és la teva opinió sobre els objectius de l'EI? V: Vol fer un califat amb una estructura piramidal però amb un concepte de convivència nul, en el sentit de que la població no pot pensar ni fer el que vol sinó que han de seguir unes normes que són intransigents i dures. Llavors, jo desitjo que no avancin gaire. C: Quins són els riscos potencials d'aquest yihadisme per a Occident? V: Els països occidentals veuen el perill en que aquests yihadistes fanàtics vagin a atemptar als seus països, com ja va fer Al-Qaida en el seu moment. De fet, els països 66

occidentals que estan intervenint en el conflicte: EEUU, França i Gran Bretanya, estan en un estat d'alarma ja que saben que seran els primers en rebre aquests atacs als seus territoris. C: És aquest motiu, el qual, fa que Espanya no es posicioni? V: Exacte, Espanya té tal temor a tornar a patir un atemptat que no vol enviar cap ajuda logística ni cap ajuda secundària. Té molta por. C: Bé, però tot i així, Espanya tampoc ha mostrat gens de solidaritat respecte al conflicte. V: No, desgraciadament. És una vergonya. Espanya des de ja fa molts anys és dels països europeus que té el percentatge més alt de denegacions d'asil i d'acolliment a refugiats. C: I a sobre, ara el Rei Felip està defensant la candidatura d'Espanya al consell de Seguretat, alabant la solidaritat i compromís del nostre país. V: Sí, efectivament, vol tenir un lloc al Consell de Seguretat durant el període 2015-2016 però es vergonyós perquè el govern espanyol, independentment de quin sigui, mai pren posició, ni en situacions dramàtiques, ja que si no vol actuar amb armes no passa res, però com a mínim que aportin ajuda humanitària i que tinguin la porta oberta per acollir a la gent que ve d'aquests països. De totes maneres, Europa no està sent gaire generosa i hauria de fer un gest humanitari ajudant aquests refugiats que no tenen on anar, aportant recursos perquè aquesta gent pugui viure dignament. C: I què n'opines de la intervenció de l'ONU en el conflicte? Perquè Xina i Rússia han utilitzat gairebé sempre durant el conflicte el seu dret a veto a les resolucions del Consell de Seguretat. Mira, el problema de les Nacions Unides és que qui mana és només el Consell de Seguretat i hi ha dos països (Xina i Rússia) que des de sempre han optat per la nointervenció en els afers interns dels altres països. Aquest fet es deu a que aquestes dues potències tenen conflictes als seus territoris. En el cas de Rússia, el de la Txetxènia i, en el cas de Xina, el de Xinjiang, en el qual, el govern xinès oprimeix a la majoria musulmana. Per tant, perquè els altres països no intervinguin en els seus conflictes a 67

Txexènia o Xinjiang, aquests dos països no prenen part en els afers interns dels altres estats. Conseqüentment, ha estat impossible fer una resolució interferint en els afers de Síria. C: Llavors, la utilitat de l'ONU com a “resolucionador de conflictes” és nul·la. Què hem de fer, intentar reformar-la? V: Bé, ja fa anys que es parla de la reforma de les Nacions Unides. De fet, a principis dels anys 90 ja se'n parlava i jo a l'any 1993 vaig escriure un llibre titulat “La reforma de les Nacions Unides” i encara no s'ha reformat absolutament res. És bastant patètic perquè s'està mantenint una estructura que es va crear després de la Segona Guerra Mundial i ja han passat molts anys i el món ha canviat. Ara hi ha noves grans potències com Japó, Índia, Alemanya o Brasil , que per lògica haurien d'estar formant part del Consell de Seguretat. Això s'hauria de canviar. Probablement s'hauria d'ampliar el nombre de membres permanents al Consell de Seguretat i s'hauria d'eliminar el dret de veto i que les decisions es triessin per majories àmplies. Però clarament, els països que tenen aquest poder ara, no volen perdre aquesta capacitat de vetar. A més, tampoc és un tema pel qual la gent surt als carrers i es manifesta. Conseqüentment, és un tema que queda deixat de banda. Les Nacions Unides no poden actuar en contra de la voluntat dels països. És un òrgan d'expressió de la política exterior dels estats. Paradoxalment, un país és un vot. Això significa que Andorra amb 80.000 habitants té el mateix pes que la Índia, que en té 1.240.000.000 i això no té cap sentit. C: Per fer-ho més equitatiu, què s'ha de fer, en proporció a la població? V: Jo, en el llibre que vaig escriure, proposava una assemblea general que fes l'arrel quadrada dels milions d'habitants de la població de cada país, perquè tampoc ho podem fer proporcional ja que sinó, entre Xina i l'Índia decidirien tot el que s'ha de fer en el món. Amb l'arrel quadrada, aquests dos països, enlloc de tenir un 50% dels vots, tindrien un 20% i, el poder d'Estats Units no seria tan notable. C: Al 2012, 2013 i principis de 2014 van haver-hi negociacions de pau (entre elles Ginebra II recolzada per l'ONU) que van fracassar. Ara (setembre de 2014) ja no es parla de procés de pau. És l'EI el principal culpable d'aquest fet? 68

V: Sí, ara al 2014 ja no hi ha aquest procés de pau a causa de que no es pot negociar amb aquest grup terrorista a causa dels perills que això comporta i perquè els components de l'EI tampoc tenen intenció de negociar. C: Aleshores per acabar amb el conflicte, és més probable que molts països s'aliïn i s'enfrontin directament amb l'EI que que hi hagi negociacions? V: Sí, de fet, negociacions no crec que n'hi hagi. En canvi, ara sembla que hi ha intenció d'intentar enderrocar l'EI. Serà molt important que es compti amb la participació d'un gran conjunt de països i, sobretot, islàmics. En aquesta “aliança” contra l'EI, la presència d'Iran, l'etern enemic dels Estats Units,a l'igual que la de Rússia també seran molt transcendents degut a la seva importància política i , en el cas d'Iran, també religiosa. C: Quina és la importància d'Israel en aquesta guerra? Perquè sembla que determinats països com Estats Units o Iran, concretament per poder llançar míssils de curt abast, intervenen per temes relacionats amb aquest estat. V: Certament, els EEUU posen molt d'esforç en aquesta guerra ja que el lobby jueu estatunidenc és molt poderós i, per tant, EEUU no pot fer res que vagi en contra d'Israel. Per altra banda, tot i aquest tema dels míssils,ara hi ha un nou president a Iran que és més moderat i que sembla que està fent un acostament cap als Estats Units. C: Bé, però no creus que aquesta guerra arribi a ser tan llarga com la que es viu a Israel, oi? V: No, en absolut. La guerra entre Israel i Palestina dura moltíssim, podem marcar-ne l'origen al 1949 o fa 2000 anys. Bé, aquest és un conflicte que està estancat, s'ha generat tant odi durant diverses generacions que la gent ja neix odiant als de l'altre bàndol i, per tant, crear estructures de convivència és molt difícil tot i que hi ha experiències interessants. Tot i així, el problema és que Hamas es dedica a amenaçar a Israel tirant bombes i Israel sempre ha dit que la seva resposta seria entre 40 i 100 cops superior a l'atac palestí. Per tant els palestins sempre surten perdent. O sigui, és un conflicte asimètric. Israel té un gran poder militar i, en canvi, Gaza no té ni aeroport. A més fa mig any, el secretari general d'Estats Units, Kerry, va anar molts cops a Palestina i semblava que les 69

negociacions començarien altre cop i serien serioses però de cop: PLAF! Hamas va enviar un coet al territori israelià i el projecte de negociacions se'n va anar en orris. C: En la situació hipotètica que dintre d'uns anys la guerra de Síria acabés, qui hauria de tenir participació al govern? V: Això ho ha de decidir els sirians, no nosaltres. La situació del país actualment és la següent: Hi ha mig país amb ciutats destruïdes, hi ha un munt de refugiats que algun dia hauran de tornar, l'economia del país està aturada. Jo ara, no tinc ni idea de com hauria de ser. Perquè a més, ara ha aparegut l'Estat Islàmic. Ja estaven prou complicades les coses com perquè ara s'aguditzin més. I ara hi ha aquesta nova paradoxa, que com que l'EI és pitjor que el règim d'al-Àssad, tothom es complaent amb el govern sirià perquè tots tenim el mateix enemic comú que és l'Estat Islàmic. Per tant, decidir ara qui hauria de formar aquest nou govern és difícil. C: Bé, però potser el fet de tenir aquest enemic comú fa que el final de la guerra sigui més proper, no? V: Sí, potser més ràpid però pitjor. Podria ser això que dius, però ara mateix a mi se'm fa molt complicat veure el final de la guerra. Síria és un conflicte molt complicat i no m'atreveixo a fer cap previsió. Potser dintre de mig any, les coses ja es veuen més clares. C: Com influeixen els interessos de les empreses d'un país en la seva presa de decisions? V: Influeixen d'una manera enorme. Per exemple, ara Rajoy està a la Xina. Xina ara mateix està tenint problemes amb la regió de Txexènia i ,ara aquests dies hi ha hagut enrenou també amb estudiants que protesten a Hong Kong. Doncs pots estar segura, que tot i que el que està fent el govern xinès no es gens democràtic ni just, els interessos de les empreses espanyoles a Xina són tan grans que Rajoy no dirà res i serà complaent amb el govern xinès. En les relacions internacionals els interessos comercials estan per sobre de tot. C: Ara canviant de tema totalment, he llegit que ets catedràtic de la UNESCO... V: No sóc catedràtic sinó que sóc titular de la càtedra de la UNESCO en processos de pau. És una càtedra que es va muntar al 1997, però que la mantenim sense activitat perquè el 2003 es va canviar el director general de la UNESCO i tota la part de cultura de 70

pau, prevenció de conflictes i desarmament, que és al que em dedicava jo, la van prohibir. C: Per què la van prohibir? V: Mira, perquè això al president japonès no li interessava i el japonès era un titella dels Estats Units. Vaig rebre una carta en la que se'm prohibia utilitzar aquest títol de càtedra, per exemple, escrivint als diaris. M'estaven censurant. Total, que vaig anar a París a protestar. Bé, perquè en aquella època feia moltes denúncies de comerç d'armes i d'aquests temes. Aleshores, els ambaixadors anaven a queixar-se i a l'anterior president Federico Mayor Zaragoza i aquest, que era una persona valenta, els engegava. En canvi, el japonès no. C: I tu què vas estudiar? V: Jo vaig estudiar a Bradford, Anglaterra, que té una facultar sobre Peace Studies. Vaig estudiar-la des d'aquí i en espanyol. Sóc doctor en estudis sobre pau, però mai he anat a la Universitat de Bradford. Em van deixar fer un treball d'investigació que seria la meva llicenciatura i un altre treball de recerca que seria el doctorat. Amb tres anys, vaig tenir la llicenciatura i el doctorat. C: Tu des de petit ja tenies vocació d'investigadors en els processos de pau? V: Sí, sempre ho he tingut clar. De fet, amb divuit anys, ja em dedicava a això i en tinc seixanta-dos, o sigui que imagina quants anys fa que treballo amb aquest tema. C: Com vas decidir crear l'Escola Cultura de Pau? V: Doncs bé, després de que em prohibissin utilitzar la càtedra vaig decidir muntar aquesta escola. Enlloc de buscar treballadors que fossin ambaixadors i peixos grossos, vaig buscar estudiants que realment tinguessin vocació. Jo feia una assignatura aquí a la UAB sobre cultura de pau i sempre s'omplia el primer dia i tenia 100 estudiants. Al final del curs els vaig passar un qüestionari on els preguntava si es voldrien dedicar professionalment a aquests temes. El 85% va respondre que sí. Vaig anar a veure el Xavi Trias i li vaig preguntar si m'ajudaria a muntar l'Escola, i gràcies a això ara ja fa 17 anys que treballem aquí.

71

9. Bibliografia i Webgrafia 9.1. Bibliografia •

Ware, Helen. Els conflictes i la Pau. Editorial Fundació INTERMON OXFAM. Barcelona. 2007. Primera edició.

•

Fisas, Vicenç. Anuario de procesos de paz 2014. Icaria editorial. Barcelona. 2014. Primera edició.

•

Fisas, Vicenç. Alerta 2014. Icaria editorial. Barcelona. 2014. Primera edició.

9.2. Webgrafia

http://escolapau.uab.cat/: Pàgina web del centre Escola Cultura de Pau en el que hi ha informació sobre conflictes actuals i processos de pau. http://www.un.org/es/: Pàgina oficial de l'ONU amb informació sobre les seves funcions, òrgans, etc. http://www.unbisnet.org: És el sistema d'informació bibliogràfica de l'ONU. Hi figuren els discursos, resolucions i votacions dels òrgans de les Nacions Unides. http://www.undp.org/: Programa per al desenvolupament. És un dels programes impulsats per l'ONU. http://www.acnur.es/: Pàgina de l'Agència de l'ONU per als refugiats. http://www.cidob.org/es/: Pàgina del CIDOB (Barcelona centre for International Affairs). Hi pots trobar dossiers sobre la guerra de Síria i les reaccions internacionals. http://www.sipri.org/: Pàgina del Stockholm Internacional Peace Research Institute, un dels centres d'investigació més importants sobre temes referents a la pau. http://elpais.com/tag/siria/a/: Hemeroteca del diari EL PAÍS sobre Síria. http://www.lcil.cam.ac.uk/: Pàgina del Lauterpacht Centre for International Law de la Universitat de Cambridge. S'hi poden trobar les resolucions de la Lliga Àrab sobre el conflicte sirià en format pdf.

72